PARÁSITOS

 

Director: Bong Joon Ho

Actors: Song Kang Ho

               Lee Sun Kyun

              Cho Yeo Jeong

              Chang Hyae Jin

Any: 2019

Títol original: Gisaenchung Parasite

Nacionalitat: Corea del Sud

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Park Dong Ik(Lee Sun Kyun) és un home de negocis de posició elevada, viu en una gran casa al costat de la seva dona,Yeon Kyo (Cho Yeo Jeong) i del seus dos fills, un nen i una adolescent.

Per la seva part la família Ki malviu en els suburbis amb ben poques expectatives de millorar, la formen Ki Taek (Song Kang Ho), el pare, Chung Sook (Chang Hyae Jin), la mare i dos fills,un noi i una noia adolescents.

Ki Woo és el fill gran de la família, un conegut li diu que vagi a casa de la família Park doncs necessiten un professor d’ angles per  a la filla, Woo hi va i és admès de seguida. Al cap de poc temps el noi aconsegueix introduir en la casa a Ki Jung, la seva germana petita per cuidar al fill menor de la residència. Els Ki veuen una bona possibilitat d’ establir-se en la família que els hi dona feina i amb paranys diversos aconsegueixen que s’ acomiadi al xofer, col·locació que ocupa el pare i a la serventa, lloc que ocupa la mare.

Un dia que els Park estan fora, els nouvinguts ocupen la casa i celebren la seva sort però són interromputs per Moon Gwang, la serventa acomiadada, aquesta els porta fins a un soterrani on es troba el seu marit, un home endeutat i sense ofici ni benefici que viu enclaustrat en el recinte, menjant de les sobres que li ofereix la dona.

Quan de repent tornen els amos de la casa, el Ki colpegen, lliguen, emmordassen i tanquen a Gwang i al seu marit i fan veure com que no ha passat res.

Un dia, els Park celebren la festa d’ aniversari del fill petit, entre desenes d’ invitats de l’ alta societat i quan l’ esdeveniment està en el millor moment, el marit de Gwang s’ escapa del soterrani, puja a la superfície, colpeja a Ki Woo i ataca als invitats matant a Yeon Kyo. En el frenesí de lluites i violència, Ki li arrabassa el ganivet i mata al senyor Park.

Amb la mort dels caps de família , uns nous habitants ocupen la casa, el que no saben és que en el soterrani s’ oculta Ki per escapar-se de la justícia. Ki Woo somnia en fer-se ric per viure en la mansió i alliberar al seu pare.

 

 

COMENTARI

En l’ inici del segle XXI el cine coreà s’ha anat afermant com un dels més interessants i innovadors de l’ escena mundial. D’una banda Kim Ki Duk (Primavera, verano, otoño, invierno…y primavera) (2003)en la primera dècada del segle i més endavant Park Chan Wook(La doncella) (2016) ,Hong Sang Soo(Lo tuyo y tu) (2017), o Yeong Sang Ho(Train to Busan) (2017) per fer referència tan sols a una petita mostra representativa de films i directors.

En el 2003 coneixem a Bong Joon Ho amb Crònica de un asesino en sèrie a la  que li segueix The host (2006) o Snowpiercer(2014), són pel·lícules inclassificables que beuen essències del drama, el cine negre, el terror, el thriller i la ciència ficció , en una amalgama que les fa originals i diferents.

En aquest sentit hem de qualificar també “Parásitos”. Sota l’ aparença de drames familiars, Joon ens parla com ja ho feia en cintes precedents de la lluita de classes en la societat però no per lloar als desafavorits i condemnar als poderosos com tantes vegades a fet el cine social, sinó per mostrar un relat pessimista sobre el ser humà i el seu esdevenir.

En aquest cas Joon ens mostra una família benestant que ho te tot i una precària que no te res, l’ interès d’ aquesta última no és mai solidari o farcit de sentiment de classe sinó que la seva única finalitat és substituir als acomodats per ser ells el que ocupin l’ espai preponderant.

Mentre els Park, els rics, viuen en una bombolla de sabó, que molt be simbolitza una casa de somni amb totes les comoditats, els Ki viuen en un espai ínfim i sense gaires possibilitats de millora. Els Ki aspiren a suplantar als Park, a ocupar el seu status social i ser ells mateixos però uns altres. Es tracta de falsificar una identitat per aconseguir ser els  que no s’ és. Els Park són estúpids i confiats, el Ki són malvats i depredadors.

Joon planteja una paràbola social que s’ escindeix en altres varies. Els més necessitats viuen tancats en un soterrani, en la part baixa, ombrívola i desassistida de la casa, és el seu espai natural; quan el marit de la serventa surt a la llum és per venjar-se i matar a tots aquells que entén l’han escarnit i dels que s’ha hagut d’ amagar. Ki Woo, el fill, somnia que serà ric en el futur podrà comprar la casa, és a dir aconseguir l’ ascens social i alliberar al pare del soterrani on ara s’ amaga, culpable d’ assassinat i condemnat a l’ etern vagar pels inferns físics i socials.

Boong ens mostra els diferents efectes del desastre sobre les capes socials, la pluja persistent que assola la ciutat comporta que alliberi la merda de les clavegueres en la casa dels Ki, i referma la merda moral i social en la que viuen. D’ altra banda el Park es congratulen perquè l’ aigua ha netejat l’ aire i ha esborrat la pol·lució, sense fer esment dels milers de damnificats per la riada.

Boong mostra les relacions i els vincles entre els seus personatges però com ja passava en altres pel·lícules seves, recordem “Snowpiercer”, arriba indefectiblement un esclat de violència que ho canvia tot, l’odi social espetega i la mort s’ ensenyoreja dels àmbits relacionals.

En aquest cas la violència be donada per la sortida a la llum d’un home tancat i humiliat en un forat però també per algú suposadament pacífic però que vol el seu tros en el sol. Curiosament Ki es tractat amb educació i condescendia coreanes pel seu amo Park però es fa ressó dels comentaris del cap a la seva esquena, relacionats amb el seu olor corporal, l’ olor dels pobres sens dubte, això li crea un ressentiment i un odi que el porten al crim.

Un altre referent del film és l’ anàlisi de l’ entorn familiar, com dues nissagues amb components similars es veuen abocades per la discriminació, la desigualtat i la diferència d’ oportunitats a situacions tan diverses i enfrontades.

La pel·lícula, com ja hem dit, és força original però podríem veure-li senyals d’ identitat en relats que relacionen el tema del poder i el canvi de rols socials, recordem “El sirviente”(1963) de Joseph Losey o “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel

 

DIA DE LLUVIA EN NUEVA YORK

 

 

Director: Woody Allen

Actors: Timothée Chalamet

               Elle Fanning

              Selena Gómez

              Jude Law

              Diego Luna

              Liev Schreiber 

Any: 2019

Títol original: A rainy day in New York

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    Gatsby Welles (Timothée Chalamet) és un noi de casa bona que estudia en una Universitat i te novia, Ashleigh (Elle Fanning), la noia ha acabat periodisme i va a Nova York per realitzar una entrevista a un famós director de cine, Roland Pollard (Liev Schreiber). Gatsby l’ acompanya.

Asleigh Enright es troba amb Pollard, un cineasta turmentat i descontent amb la seva obra, que li presenta a Ted Davidoff (Jude Law), el seu guionista. Ted acompanya a la noia en el seu vehicle però es deprimeix quan contempla com la seva parella entra en la casa del seu millor amic.

En tant, Gatsby que s’ ha quedat sol es troba amb Chan (Selena Gómez, la germana d’una antiga novia seva, amb qui simpatitza.

Quan Asleigh entra en els estudis cinematogràfics coincideix amb Francisco Vega (Diego Luna),un actor de fama que se l’ emporta al seu apartament, quan  ja tot està disposat per fotre un clau, arriba la novia de Vega, i Asleigh te que sortir a corre-cuita mig nua sota la pluja.

Gatsby havia promès anar a una festa social a casa els pares, com Asleigh ha desaparegut i no els vol contrariar, contracta a una prostituta per que l’ acompanyi, la mare descobreix l’ engany i li confessa al fill que ella de jove també va treballar com a noia de companyia.

Al sortir de la festa, Gatsby es retroba amb Asleigh però conclou que no és la seva parella ideal i coincideix amb Chan que potser sigui l’ amor de la seva vida.

 

Resultat d'imatges de DIA DE LLUVIA EN NUEVA YORK IMAGES

 

COMENTARI

I Woody Allen ataca de nou. Allen es troba amb les dificultats posades per la productora per l’ estrena del film per suposats fets relacionats amb l’ assetjament que ningú ha demostrat ni provat.

La pel·lícula s’ estrena tan sols en Europa i cal dir que un Allen sempre és un Allen però que malgrat tot el director americà perd part del seu talent reiterant-se en comèdies romàntiques un tant insubstancials.

Sembla que ens te acostumats a una de freda i una de calenta, si  “Blue jasmine (2013) i Wonder Wheel (2017) eren potents relats on Allen es posava seriós, està clar que  entremig hi circulen històries molt més banals, comèdies lleugeres i cine un tant irrellevant.

Entre aquest cine s’hi troba “Dia de lluvia en Nueva York” on Allen esbrina de nou les seves obsessions i mostra el seu món particular, De que va la pel·lícula?, d’ allò de sempre: les relacions humanes, els sentiments amorosos i sobretot la volubilitat de l’ amor.

Allen contextualitza el relat en les classes altes de Nova York, com sempre els seus personatges tenen dubtes existencials perquè no els hi falta menjar ni bona vida i aquest retrat és legítim per molt esbiaixat que sigui.

Gatsby i Asleigh són deslleials, infidels i dubten constantment perquè aquesta és la naturalesa humana. Quan tens algú al sac i ben lligat ja penses que potser l’ altra que està al costat és una mica millor, caràcter masculí depredador, banalització femenina de les relacions amoroses.

I això és el que explica Allen una  i una altra vegada estimem a X per enamorar-nos tot seguit de Y i quan ja el/la tenim li fem ullets a R. Volubles, canviats, enamoradissos, capriciosos, així és la naturalesa humana i el director americà la retrata de nou.

Allen mostra els seus ninots en el sempre homenatjat Nova York i ho fa a través d’un temps  de pluja, que tant li agrada al protagonista, és el temps de la nostàlgia, dels sentiments, del cor que plora tant com el cel.

 

JOKER

 

 

Director: Todd Phillips

Actors: Joaquin Phoenix

               Robert de Niro

               Zazie Beetz

Any: 2019

 Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Arthur Fleck viu en Gotham city i en la seva casa amb Penny, la mare, és pallasso de professió i és apallissat en mig del carrer per un grup de brètols.

Arthur ha estat ingressat en un psiquiàtric i en moments donats se li escapa un riure incontenible. Un company de la feina, Randall , li regala una pistola perquè es defensi, El pallasso actua en un hospital de nens i li cau el revòlver a terra, això fa que sigui acomiadat de l’ empresa.

Un dia és agredit en el metro per un grup de yuppies de Wall Street, l’ home respon disparant-li’ls i matant-los. La policia li segueix la pista i els diaris parlen en primera plana de la recerca d’un clown assassí.

L’ home actua en un club i la seva actuació és un fracàs total, Murray Franklin (Robert de Niro), un prestigiós periodista amb un programa d’ entreteniment en prime time, el truca perquè participi en el seu show però en realitat el que vol és riure-se’n de la seva falta de gràcia.

Arthur trava amistat amb una veïna seva, Sophie (Zazie Beetz),i va a veure a un polític que es vol presentar com a alcalde, Thomas Wayne, un home que defensa l’ ordre i acabar amb la delinqüència, la seva mare va treballar de jove amb Thomas i van tenir una relació sentimental, Arthur pensa  que el polític pot ser el seu pare i el capitost ho nega i l’ expulsa de casa seva.

El pallasso se n’ assabenta que Penny, la seva mare, va tenir diversos amants de jove i que ell va patir abusos per part d’ aquests, quan la seva mare te un atac i és ingressada en l’ hospital, el fill l’ ofega i la mata.

Arthur continua el seu procés d’ embogiment, quan Randall i Gary, un altre company de feina el van a visitar a casa, assassina a Randall que havia negat que fos aquell que li havia facilitat una arma.

Fleck es dirigeix a la televisió per participar en el programa. En el metro la policia el persegueix però ha creat un estat d’ opinió,molts manifestants es dirigeixen a desfilar contra l’ autoritarisme de politics com Wayne disfressats de pallasso i apallissen als agents.

Arthur arriba a la televisió i en el programa declara que ell és l’ assassí dels tres homes de negocis, i li retreu a Murray que tan sols l’ha trucat per riure-se’n d’ ell, seguidament li engega un tret i el mata.

Perseguit per la policia és detingut, el vehicle policial te una trompada mentre els pallassos manifestants ocupen la ciutat i Arthur s’ erigeix en el seu líder.

Arthur persegueix a Thomas Wayne i el mata al costat de la seva dona, en tant el fill de la parella assisteix expectant al crim. Arthur és ingressat en un psiquiàtric.

 

 

COMENTARI

    Todd Phillips és tota una sorpresa en la direcció d’ aquest magnífic film, fins ara la seva poca fama venia donada per la direcció de “Resacón en Las Vegas”, les seves seqüeles , altra cine adolescent i thrillers previsibles.

Phillips dirigeix ara una paràbola social que te com element funcional una certa seqüela de Batman. La pel·lícula ens serveix per conèixer els orígens de “Joker” l’ irredent enemic del justicier. En realitat és una excusa per parlar dels temes que ara comentem.

Phillips ens presenta en la primera escena allò que serà el leit motiv desencadenant de la trama, Arthur Fleck és un pallasso que pacíficament circula pels carrers amb un cartell, uns nois li arrabassen i desprès l’ apallissen, no hi ha motius, tan sols hi ha odi i maldat social.

Més tard un company de feina li facilita un revòlver, cosa que després negarà , uns yuppies de Wall Street el menyspreen, és acomiadat de la feina, se n’ assabenta que amants de la seva mare van abusar d’ ell de petit i com el seu pare no el vol reconèixer i no te èxit quan actua com humorista en un club.

Arthur és un fracassat en una societat que no vol reconèixer el fracàs, Arthur és assetjat, rebutjat i menystingut, no hi ha compassió per un home ja amb mancances psíquiques, la societat crea un monstre.

El director americà realitza una paràbola social. Arthur és un perdedor que s’ enfronta a un món on sols hi caben triomfadors i tots ells el refusen, és per això que el pallasso acaba amb la vida dels principals baluards del sistema que l’ expulsen, els amos del poder econòmic, superbs i desdenyosos, el polític que només viu per afermar l’ ordre social vigent o el periodista que se’n riu d’ ell i tan sols vol tranquil·litzar a l’ espectador amb l’ entreteniment.

El pallasso representa la falsa felicitat que exigeix  la societat, el goig dissenyat com una disfressa necessària per fer front al món, el riure és una imposició social, en Arthur esdevé malaltia i crea angoixa i inquietud perquè riu quan no toca. El pallasso es posa la màscara de la joia en un món terrible. Darrera de la façana del clown hi ha algú que expressa que no ha estat feliç ni un sol moment de la seva vida. El Joker és un malat social que esdevé  d’una societat malalta. El pallasso és el mirall deformat en el que es mira el món per tranquil·litzar-se i es troba amb un somriure fals i malaltís.

Phillips te referents en el seu relat, el principal: “El rey de la comèdia” de Martin Scorsese, en el que un artista còmic, un histrió segresta a un showman famós per poder substituir-lo i tenir el  seu minut de glòria. Igualment, com el personatge d’ aquest relat, “Taxi driver” del mateix Scorsese és un exemple d’ algú que atiat pel malestar social i personal es converteix en un  assassí.

Els mitjans de comunicació són un altre objectiu de Phillips que retrata a Murray i el seu programa com un element cauteritzador de les ferides socials a través de l’ entreteniment i la diversió, la confessió de els assassinats comesos i la mort en directe del presentador, agiten el pànic entre el públic i el porten a assolir una realitat desagradable i a sortir de la seva zona de confort.

La pel·lícula no seria la mateixa sense l’ aparició d’un Joaquin Phoenix desfermat, seductor, inquietant i terrorífic. Les imatges d’ Arthur corrent pels passadissos o imposant-se a la massa marginal, dels altres pallassos com a líder, són desassossegants. En realitat Joker s’ erigeix en cabdill d’una massa sense consciència, és un líder radical o un assassí ?, un guillat o/i una víctima dels sistema?. Els seus iguals tenen també una aspiració a la destrucció d’ allò que no els hi agrada, sense alternativa més enllà. És la revolució dels marginals, els pallassos, els desafectes al sistema, una massa alienada i violenta, potser no gaire millor que allò que vol combatre.

Per fi el film ens obre la porta al sorgiment del personatge que encarnarà a Batman: Bruce Wayne, un nen, contempla astorat la mort dels seus pares i inicia anys més tard la carrera de justicier per imposar l’ ordre en la ciutat i es converteix en el cavaller fosc que retrata Nolan.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or en el festival de Venècia del 2019.

 

 

 

EL DESPERTAR DE UNA NACIÓN

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Walter Huston

Franchot Tone

Karen Morley

Any: 1933

Títol original:  Gabriel over the White House

Nacionalitat: 1933

Gènere: cine polític I social.

 

ARGUMENT

Jud Hammond (Walter Huston) és escollit nou President dels Estats Units, en el context de la gran depressió.

El seu nou secretari és Hartley Beekman (Franchot Tone) i Pendola Molloy (Karen Morley) és la seva ajudant.

El nou President és un cínic, no vol fer front als problemes del país, l’ atur, la fam, la misèria i la delinqüència i s’ expressa amb frases fetes i llocs comuns.

Un dia, el president condueix temeràriament el seu popi vehicle i te un accident, a resultes del qual pateix una commoció cerebral.

Inopinadament, el President desperta i sembla recuperat però ara és un altre home, algú que llegeix i pensa, algú que ha canviat radicalment i que el primer que fa és preocupar-se per la sort dels aturats i els desafavorits; quan els membres del seu partit li retreuen aquesta actitud, els fa callar i el secretari d’ estat és obligat a dimitir.

En tant, John Bronson, el líder dels aturats inicia una marxa sobre Washington, un gàngster, Nick Diamond intenta comprar a Bronson per que no hi hagin aldarulls, com el líder social no accepta, és assassinat.

El President s’ entrevista amb els manifestants i proposa que l’ estat creï una xarxa d’ obres públiques i de treball social. Hammond necessita fons per portar endavant aquet programa i convoca al senat, allà  les propostes tenen poca audiència i el volen destituir. El President suspèn les càmeres i actua en solitari.

Hammond revoca la llei seca i crea botigues expenedores d’ alcohol sota control governamental; Diamond li declara la guerra i ataca aquests  establiments. Com resposta el President anomena a Beekman cap de la policia federal, Diamond és arrestat, jutjat i ell i els seus homes executats.

Més tard obliga als governs europeus que tenen deutes amb Estats Units a pagar de manera immediata. Hammond destrueix els seus propis vaixells de guerra amb la finalitat que les altres nacions facin el mateix i amb l’ estalvi paguin el deute i així el país pugui finançar els seus plans socials.

Les potencies accepten signar el pacte de de desarmament. En l’ acte de la firma, el President es desmaia i mor però ha preservat la pau en el món.

 

 

COMENTARI

La Cava és conegut sobretot per les seves comèdies sofisticades, en les que retrata ambients d’ alta societat i els seus vicis, ara canvia d’ escenari i realitza un film de caire social, proper en alguns aspectes al cine de Frank Capra.

El nou President dels Estats Units és un polític sense principis, un accident de cotxe trastocarà la seva ment i el convertirà en un precursor de la pau.

Cal dir que estem davant una paràbola política en la que La Cava abjura dels polítics a l’ us, insta a substituir la raó política per l’ idealisme i per això planteja, com un President corrupte és converteix en un home honest.

La Cava presenta a tots els acompanyants del President, congressistes, senadors i membres del govern com a polítics que sols es mouen pels seus interessos, allunyats de qualsevol sensibilitat social.

La proposta del guió, per solucionar els problemes socials és ambigua i força discutible. Com tot l’ aparell de l’ estat és un impediment per l’ acció positiva, Hammond deroga les càmeres i actua en solitari. És una defensa, doncs, de l’ acció providencial, de la intervenció de l’ individu amb altura de mires per sobre dels polítics escollits però suposadament corruptes, alguna cosa propera a la dictadura.

El President, sense interferències, deté als gàngsters , els jutja i executa sense miraments, malgrat el corc socials que aquest signifiquen, no sembla que gaudeixen de gaires garanties els acusats. La proclama del president: ull per ull, dent per dent, ens ho deixa clar.

En realitat, Hammond no vol fer la revolució sinó incentivar la democràcia segons l’ entenien els pares de la pàtria, Washington, Jefferson i Lincoln. Hammond proposa un programa keynesià d’ estímuls a l’ obra pública a càrrec de la despesa de l’ estat.

El més interessant i nou és la proposta clarament pacifista. Es tracta d’una declaració amb un toc nacionalista, els europeus són aquells que tenen deutes i no paguen. L’ oferta és destruir simultàniament l’ armament de les grans potències i dedicar els diners de la guerra a obra social. És un discurs anti bel·licista i coincident amb les propostes dels moviments pacifistes.

El discurs que imposa La Cava, en boca del president Hammond és tan demagògic com ben intencionat i idealista,a problemes complexos s’ hi ofereixen solucions fàcils. Paraules que sonen be: “Salvar la terra és eliminar els seus armaments”, “El destí de la civilització està en mans del poble”.

La Cava acudeix a la formula de Capra per justificar el canvi presidencial; tot ha esdevingut, potser, per l’ acció de l’ àngel Gabriel que ha il·luminat les decisions presidencials després de l’ accident. Deu i Amèrica van de la mà en una pel·lícula tan interessant i insòlita com plena de clars i foscos socials i conservadors.

MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

EL HOMBRE DE LA CÁMARA

 

 

Director: Dziga Vertov

Any: 1929

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

San Petersburg es desperta. Els carrers, primer buits, s’ omplen d e gent, els tramvies, els vehicles, tot es posa en moviment, les botigues, la gent, la industria.

Un conglomerat de vida que se superposa, que esclata, que  a ritme vertiginós enllaça unes imatges amb les altres. Més enllà de la ficció, Vertov es converteix en un dels pares del documental i torna a les essències dels germans Lumiere.

Contemplem a l’ operador, càmera en mà, dirigint-se d’ una banda a una altra per captar la vida quotidiana d’ una ciutat.

 

 

COMENTARI

Dziga Vertov és el pseudònimde Denis Kaufman i vol dir la baldufa que gira.

En el context revolucionari de l’ Unió Soviètica i ja en ple stalinisme, Vertov porta endavant una idea de cinema total, no lligat ni a la novel·la ni al teatre ni al procés narratiu. Sense títols intermedis, sense guió, sense actors, sense decorats, sense il·luminació.

El cinema de Vertov s’ anomena cinema ull perquè el director soviètic entenia que la càmera pot captar moltes més coses i més ràpides que les que pot captar l’ ull humà. Vertov es defineix com un cineasta, escriptor i poeta i la seva manera de fer art és fer cinema.

En 1922 funda el cinema veritat. La seva voluntat és l’ objectivitat integral, fora de tot artifici. Tot allò que falseja o modifica la realitat, enganya a l’ espectador. Vertov reivindica la puresa total de l’ autor davant la realitat.

En qualsevol cas, Vertov no té en compta quan escull un pla i no un altre, quan mostra una imatge, quan munta una escena que, està elegint, està mostrant una realitat  i no una altra, està seleccionant, està manipulant.

Molt a prop del seu estil ,trobem a Walter Rauttman, que en 1927 roda Berlin, simfonia d’ una ciutat,on també seguint l’ exemple Vertov, retrata la realitat de la urbs del dia a la nit.

L’ home de la càmera mostra al germà de Vertov ,l’ operador, que va rodant el que veu i que crea un univers  a partir de les imatges d’ una ciutat.

Des del punt de vista tècnic, Verzov recorre tots els elements de la cal·ligrafia cinematogràfica, ens mostra la ciutat , la seva gent, els seus esdeveniments a partir de llargs tràvelings, primers plans, imatges en moviment, picats i contrapicats, zooms, imatges superposades , pantalla compartida, imatges ràpides i al ralentí. Tota la tècnica i l’ estètica del cine es troben aquí, tot l’ art de la composició i el retrat, tot allò que signifiqui captar l’ imatge perquè aquesta prengui sentit.

I quin és aquest sentit?. Potser la imatge en si mateixa. Més enllà , tot un món urbà que cobra vida i dona origen a un macrocosmos social. El tràfec de la gent, el formiguer urbà, les comunicacions, el treball en la industria, el naixement d’un nen i la felicitat de la mare.

Les tecles d’ una màquina d’ escriure se superposen a les tecles d’un piano,una gran xemeneia és retratada en contrapicat, mostrant la seva magnificència i envergadura, les màquines prenen vida i mostren la nova era industrial i de canvis.

Finalment la màgia del cinema. Un trípode es mou sol, una càmera , com un cap, es col·loca sobre les seves potes, tot és màgic, tot és il·lusió, què és sinó el cinema?.

 

 

MATRIMONIO A LA ITALIANA

 

Director: Vittorio de Sica

Actors: Sofia Loren

              Marcello Mastroianni

              Aldo Puglisi

              Marilu Tolo

Any: 1964

Títol original: Matrimonio all’ italiana

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Filumena Marturano (Sofia Loren) és una prostituta que treballa en un bordell en Nàpols durant la segona guerra mundial, mentre bombardegen la casa, Domenico Soriano (Marcello Mastroianni), un client, la salva i l’ allunya del perill.

Domenico i Filumena s’ enamoren ,el primer és un home de negocis , te una fortuna abundant i li posa un pis a la dona, malgrat que ella durant una temporada continua exercint la seva professió.

Amb el pas del temps, la porta a casa seva on li presenta a la  mare, tot i que aquesta mor aviat.

Domenico va i ve en viatges de negocis, te diverses amants i Filumena sempre ocupa un paper subaltern en la seva vida.

Farta del tracte discriminatori i groller a que es sotmesa, Filumena es fa passar per moribunda davant Domenico, aquest penedit dels seus errors, accepta un casori amb l’ agonitzant però tot resulta ser una trampa, la dona revifa i ara ja és la senyora Soriano.

Domenico litiga amb advocats perquè anul·lin el matrimoni, aquests ho fan i Filumena abandona la casa però te encara un as en la manega; la dona te tres fills il·legítims de diversos pares, que ha mantingut gràcies als diners que li ha proporcionat Domenico però un d’ ells, diu, és fill de l’ amant.

Els nois, Umberto, Michele i Riccardo, són ja adolescents, treballen els dos primers i estudia l’ últim; Domenico vol saber quin d’ ells és el seu fill però tot allò que esbrina queden en no res.

Finalment, la parella entén que amb ningú estaran millor que l’ un amb l’ altre i decideixen un nou casori, ara de bon grat. Domenico ja és el pare dels tres nois però encara li resta el dubte de si ha estat enganyat de nou per assumir la paternitat.

 

 

COMENTARI

    Vittorio De Sica és un dels grans mestres del neorealisme italià, l’ autor de”ladrón de bicicletas” evoluciona en els anys seixanta cap un cine de vegades costumista, en el que combina humor i amor però sense perdre qualitat.

Filumena Marturano és una popular obra, centenars de vegades representada teatralment, escrita per Eduardo de Filippo en 1946.

En casi totes les obres de De Filippo hi trobem l’ ambient popular de Nàpols i els enrenous familiars; De Sica porta al cine  aquest text que no és aliè a aquests referents.

El costumisme hi és present en el film que, emparenta d’ alguna manera amb el neorealisme, els parents que acudeixen a l’ enterrament de la mamma, les prostitutes en el bordell en la seva salsa, els criats fidels que guarden els secrets familiars, el món rural que amaga i cuida al fill de Filumena, són instantànies populars, vives, d’un món extravertit, on es discuteix, es parla a crits, s’ estima i s’ odia.

Els vincles familiars resten aquí representats per la relació al cap dels anys de Filumena i Domenico i l’ aparició posterior dels fills.

Domenico és masclista, doner, tracta  a Filumena com a una criada, l’ amaga dels convidats en l’ enterrament de la mare, la porta a l’ habitació dels servents, és un bon clau ocasional i li agrada.

Filumena surt de la prostitució gràcies a Domenico, manté als seus fills també gràcies a l’ estipendi de l’ home , viu una vida digna i habita una casa important, enganya a Domenico fent-se la moribunda per casar-se amb ell i el torna a ensarronar de nou, fent-li assumir una paternitat que és dubtosa, per realitzar un nou casori.

Els dos protagonistes s’ estimen i s’ odien, s’ utilitzen i s’ aprofiten l’ un de l’ altre, la vida és una mascarada on l’ amor es barreja amb tripijocs i mentides.

La pel·lícula no seria la mateixa sense Sofia i Marcello, ells són i representen el caràcter napolità, canviants, gesticulants, cridaners, lligats a codis ancestrals, però a la fi incapaços de viure l’ un sense l’ altre.

 

LOS LUNES AL SOL

 

Director: Fernando León de Aranoa

Actors: Javier Bardem

              Luis Tosar

              Jose Angel Egido

              Nieve de Medina

              Celso Bugallo

              Enrique Villen

              Aida Folch

              Joaquin Climent

Any: 2002

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Santa (Javier Bardem), Jose (Luis Tosar) i Lino (Jose Angel Egido) han treballat en la naval de Vigo i la reconversió els ha portat a l’ atur.

Lino es passa el temps anant a entrevistes de treball on sempre és escollit algú més jove i preparat. Santa ha d’ anar al jutjat doncs quan les mobilitzacions va trencar un fanal i l’ ajuntament li demana vuit mil pessetes pels desperfectes, Santa es veu obligat a pagar però com a compensació personal torna a trencar el fanal. Jose te una relació rutinària  amb Ana (Nieve de Medina), la seva dona, que és qui treballa i porta els diners a casa, però quan aquesta sembla que te un  lligam amb un altre, fa tots els possibles per que tot torni a la llar.

Els tres amics passen els matins en la taberna de Rico (Joaquín Climent), un altre acomiadat que amb la indemnització va muntar un bar, allà parlen d’ allò diví i d’ allò humà, Santa es mira amb bons ulls a Nata (Aida Folch), la filla de Rico que te quinze anys. També hi apareix Amador (Celso Bugallo), un home més gran, alcoholitzat i amargat que acaba suïcidant-se. No hi pot faltar Reina (Enrique Villen), que treballa com a “segurata”  i que els hi retreu que no fan els suficients esforços per trobar feina.

Després d’ anar a l’ enterrament d’ Amador, els tres amics segresten el vaixell que transporta turistes per la badia i donen un tomb per l’ alta mar.

 

 

COMENTARI

López de Aranoa ja havia mostrat el seu talent en “Familia”(1996) i “Barrio” (1998), ara dona un pas endavant en aquesta comèdia agre dolça, tan divertida com amarga i lúcida.

Arana relata el dia a dia de tres aturats, damnificats de la reconversió industrial, en un to quotidià i costumista, on l’ anècdota s’ eleva a principi. El director parla, tot i el to de vegades desenfadat, de la realitat social de la qual el cine espanyol se’n vol evadir amb tanta freqüència.

Santa, Jose i Lino són tres supervivents i el film capta la seva pròpia psicologia. Santa s’ho treu tot del damunt , és un “jeta” i un cínic però això l’ ajuda a sobreviure. Jose te una finalitat en la vida i és que tot continuï igual i que la seva relació amb Ana, la dona, no es trenqui malgrat les mancances. Lino està tip d’ anar a entrevistes de treball , presentar currículums i no donar el perfil. Els tres homes troben una compensació en l’ amistat  i l’ empatia mútua i en la capacitat de consolar-se, xerrar i fer el dia més transitable, tot i això són gent que ja ha perdut l’ esperança de trobar feina i que amaguen la resignació amb la bonhomia i la xerrameca.

López de Aranoa ens presenta un calidoscopi de personatges secundaris que completen la vertebració d’un inexistent proletariat, ara desaparegut, en extinció o atur. Rico és aquell que ha tingut sort, ha muntat un negoci i se n’ està sortint de la crisi permanent en que viu el país. Reina ha trobat feina i per això es veu en la disposició de donar unes lliçons que ningú li demana i per fi Amador és l’ home gran, que viu sol i que no parla mai de si mateix fins que un dia se suïcida davant la perplexitat dels amics que no sabien res sobre ell.

El director entre broma i broma parla d’un món que s’ acaba, d’una realitat industrial que havia donat aixopluc a tota una classe social, que ara es troba sumida en la incertesa i la vacil·lació. El millor de la pel·lícula és que Leon de Aranoa motiva a la reflexió a partir del sentit de l’ humor i la mofa.

La pel·lícula guanya la Conxa d’ or en el festival de sant Sebastià i és fa creditora el mateix any de cinc premis Goya.

 

 

DOS HOMBRE Y UN DESTINO

 

 

Director: George Roy Hill

Actors: Paul Newman

              Robert Redford

              Katherine Ross

Any: 1969

Títol original: Butch Cassidy and the Sundance Kid

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Sundance Kid (Robert Redford) I Butch Cassidy (Paul Newman) són dos atracadors de bancs, dos bandits que viuen fora de la llei.

Entre atracament i atracament van a veure a Etta (Katherine Ross), la novia de Sundance i es donen un descans.

El seu proper objectiu és un robatori a un tren de la Unión Pacífic, volen realitzar l’ atracament tant a l’ anada del comboi com a la tornada per fer valer el factor sorpresa però l’ amo de la companyia els hi para una trampa i d’ un vagó surt un grup armat que els empaita.

Sundance i Butch arriben al costat d’un penya-segat, el salten i van a parar al riu, eludint als seus perseguidors.

Decidits a foragitar als que els volen engarjolar, fugen fins a Bolívia amb Etta i allà inicien una nova successió de robatoris a bancs però cada vegada tenen més a prop als guàrdies.

Acorden descansar una temporada i s’ enrolen com vigilants de seguretat de les nòmines que ells mateixos robaven i maten als malfactors que volien assaltar-los.

Però l’ instint pot més que l’ ordre i tornen a les malifetes. Etta, cansada deportar  aquesta vida errant, torna a Estats Units amb un últim argument: “no us vull veure morir”.

Un dia arriben a una població boliviana on els escamots governamentals els hi ha parat una ensarronada, lluiten i maten uns quants homes fins que arriba l’ exercit. Assetjats per desenes de soldats, s’ amaguen en una cabana on no tenen ja cap escapatòria.

Surten disparant a cara descoberta i són abatuts per la tropa amb tota seguretat, en tant la imatge final es congela, evitant a l’ espectador la visió de la seva mort.

 

 

COMENTARI

George Roy Hill relata la història de dos dels més populars bandits americans de finals del segle XIX. Ho fa de manera amable, els bandolers, probablement lletjos, bruts i dolents, és tornen, gràcies a Hollywood, en personatges plens de simpatia i desimboltura, en agradables imatges encapçalades pels dos actors de moda de l’ època: Redford i Newman, que els hi presten els seus rostres en una actuació plena de complicitat i carisma.

El film transcorre entre la comèdia, el romanticisme, l’ estètica , l’ aventura i el western i retrata els personatges des d’ el punt de vista del mite i la llegenda.

El director inicia la pel·lícula amb les imatges documentals que airegen els atracaments de la parella i continua ja amb la representació fílmica que utilitza el color sèpia com per donar-li credibilitat històrica a l’ acció.

Butch i Sundance són, darrera la seva figuració complaent, uns desarrelats que no saben que fer amb les seves vides, massa vells per iniciar nous projectes i marcats per un únic destí: robar, enfrontar-se a la llei i morir.

La pel·lícula és també un relat d’ amistat entre els dos homes i entre ells i Etta, la mestra d’ escola a la que estimen.

Una seqüència passa a la història, quan sona la cèlebre cançó: “Raindrops keep falling on my heart” interpretada per B.J. Thomas, en tant contemplem els moments de felicitat dels protagonistes amb Butch Cassidy i Etta passejant muntats en bicicleta pels verds camps.

La bicicleta és allò nou front el cavall, un mitja de transport antic però contemplem com el vehicle de dues rodes és abandonat i queda atrotinat. Butch i Sundance pertanyen a un món en vies d’ extinció.

Quatre anys després, Hollywood intenta repetir sort i ajunta de nou a director i als dos actors principals en “El golpe”, amb Redford i Newman ara com a simpàtics estafadors, guanyant de nou oscar a dojo.

La pel·lícula es premiada en 1969 amb quatre oscars: guió original, fotografia, millor cançó i millor banda sonora.

ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.