QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

OCTUBRE

 

Oktyabr (1927)

 

Director: Sergei M. Eisenstein

Actors: Vasily Nikandrov

               Nikolay Popov

Any: 1928

Títol original:  Oktyabr

Nacionalitat: URSS

Gènere: Cine polític I social.

 

ARGUMENT

En el febrer de 1917 l’ estàtua del tsar va a terra i aquest abdica. El nou govern provisional te el poder, la guerra i el patiment continuen.

El tres d’ abril, Lenin arriba l’ estació de Finlàndia, demana acabar amb el govern provisional , fer la revolució socialista i donar tot el poder als soviets, pau , pa i treball.

En el mes de juliol, les manifestacions avancen, els bolxevics criden a la insurrecció pacífica, guiats pel partit els manifestants són reprimits a trets.

El general Kornilov avança sobre Petrograd i el govern es veu necessitat d’ alliberar a soldats i obrers empresonats i armar-los, Kirilov és detingut.

En octubre, els bolxevics organitzen la insurrecció armada, el govern provisional és destituït, el vaixell Aurora entra en Petrograd amb els mariners sollevats.

El vint i cinc d’ octubre de 1917, esclata la revolució. En el congrés del soviets, els bolxevics obtenen majoria per sobre de menxevics i social revolucionaris. Els guàrdies rojos encerclen el palau d’ hivern i l’ assalten.

Lenin anuncia que la revolució obrera i camperola ha acabat.

 

Résultat de recherche d'images pour "OCTUBRE-EISENSTEIN-IMAGENES"

 

COMENTARI

Eisenstein rep l’ encàrrec de dirigir “Octubre” en 1927 per commemorar el desè aniversari de la revolució soviètica.

Sense el punt de grandesa d’ “El acorazado Potemkin”, Eisenstein realitza, com és habitual en el cine soviètic de l’ època, un film de propaganda, una apologia de la revolució, amb voluntat de mostrar als seus compatriotes i al món la excel·lència d’ aquesta i conscienciar a la massa perquè prengui exemple.

El cine és per  als soviètics una arma revolucionaria, un espectacle on mostrar la força del poble i de la revolta, la realitat històrica es mostra a través del nou mitja de comunicació, el cine, i sota el punt de vista del govern.

Eisenstein manté un discurs èpic, on l’ eix central és el muntatge.

L’ inici de l’ obra és espectacular, gent del poble ha pujat sobre l’ estàtua del tsar, cordes i escales per tombar-la a terra, muntatge paral·lel amb els fusells i les dalles, la força del poble.

Eisenstein inicia el seu relat en el dies de febrer, en la primera embranzida revolucionaria que dona  pas al govern provisional de Kerenski.

Contemplem com la massa és dispersada pels soldats, com si d’un ballet es tractés i en sobreimpressió, aquests mateixos soldats, disparant.

L’ escena de més gran bellesa del film és  quan la derrota dels manifestants : s’ alça el pont i un cavall blanc , enganxat a l’ artilugi ascendeix amb ell. Entre picats i contrapicats per magnificar o subratllar l’ acció, contemplem com els burgesos llencen a l’ aigua la bandera bolxevic i el diari “Pravda” s’ enfonsa en el riu, els patrons riuen contents i el cavall  s’ estimba des del pont.

Eisenstein no retrata herois individuals, l’ heroi és el poble, les grans escenes de massa donen sentit al film, sols es magnifica a Lenin quan arriba a l’ estació de Finlàndia i el director munta en paral·lel imatges del discurs, la bandera i la gent.

A Eisenstein li agrada sempre composar l’ acció col·lectiva. Al costat de les cares arravatades dels treballadors, es diferencien de les malignes dels amos, són  gestos expressius que vol mostrar la psicologia de de les classes socials i que ho fan de manera maniquea, el missatge ho és tot.

S’ escenifiquen els enfrontaments i interessos discordants entre menxevics i bolxevics, els primers acusen als segons, tot es contrasta amb un muntatge paral·lel d’ instruments musicals, la veu dels menxevics és com música celestial, en realitat no hi ha debat ideològic sinó tan sols propaganda revolucionaria.

Al director rus li agrada el simbolisme i l’ oposició d’ imatges, la gent ballant es mou en paral·lel als soldats, marcant el pas, la semblança  entre Kerenski i Napoleó o l’ estàtua del tsar que es reconstrueix quan el govern provisional obté el poder.

La pel·lícula torna a agafar força en les escenes finals, quan la presa del Palau d’ hivern; nous muntatges paral·lels mostren l’ assalt de la massa, la metralladora dels cadets repica, els morts agonitzen i ja en la definitiva victòria, l’ habitació de la tsarina és espoliada, les imatges religioses es barregen amb les medalles inútils, la bodega, símbol del vici, és destruïda, un món que s’ acaba i  tota una lliçó de cine.

L’ obra , tal com la coneixem ara, te greus mutilacions , doncs totes els escenes en les que apareixia Trotsky varen ser eliminades posteriorment per Stalin.

 

LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

EL GRAN GATSBY

Director: Jack Clayton

Actors: Robert Redford

               Mia Farrow

               Bruce Dern

               Sam Waterston

               Karen Black

               Scott Wilson

Any: 1974

Títol original: The great Gatsby

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Després de la primera guerra mundial,Nick Carraway (Sam Waterston), es un especialista en Bolsa que es trasllada a viure a Long Island, a prop de Nova York. Al costat de la seva mansió hi viu Jay Gatsby (Robert Redford), un home que s’ ha enriquit amb negocis il·legals relacionats amb el petroli i l’ alcohol

Gatsby organitza grans festes socials on acudeix el més lluït de l’ alta societat, en una d’ elles Nick coneix a Jordan Baker (Lois Chiles), una jugadora de golf amb la que comença a sortir.

Gatsby està enamorat de Daisy (Mia Farrow), una dona en la que antigament ja va sostenir una relació i aquesta li correspon, però ara està casada amb Tom Buchanan (Bruce Dern).

Tom te una amant, Myrtle (Karen Black), la dona del propietari de la benzinera que porta a les mansions, George Wilson (Scott Wilson).

Un dia Gatsby marxa imprudentment per la carretera i atropella a Myrtle , que havia tingut una discussió amb George, i havia fugit. Tom li explica al marit qui era el conductor que va envestir a la seva dona.

George, embogit, penetra en la casa de Gatsby , el mata i després se suïcida.

 

 

COMENTARI

En 1925 Scott Fitzgerald publica “El gran Gatsby”, el relat no te gran èxit quan s’ edita però passat el temps es converteix en una de les gran novel·les americanes que aborda els anys posteriors a la primera guerra mundial, els anys del jazz.

El llibre te cinc versions en el cine però potser les dues més brillants siguin aquesta i la posterior de l’any 2013, dirigida per Baz Luhrman. Francis Ford Coppola és qui s’ encarrega d’ adaptar el guió per al cine en aquesta entrega.

L’ obra parla sobre la brillantor i el desig de viure d’una classe social enriquida per negocis de tota mena després de la primera gran guerra. Gatsby és l’ exemple d’ aquest món de disbauxa, on sembla que el somni americà ha estat possible però darrere els fastos i la pompa hi ha una certa tristesa existencial, un fastigueig que porta a Gatsby a tenir-ho to en el món menys allò que més desitja: l’ amor de Daisy.

Clayton retrata un món ple de excés, frivolitat i luxe, tan glamuros com buit i fa de Carraway, el nouvingut, el narrador de la història, aquell que menys llaços te amb l’ entorn. Els personatges apareixen ja des d’un principi com reaccionaris, racistes i suprematistes, desinteressats per tot allò que no sigui els seu plaer immediat i la seva compta corrent.

Darrera l’ opulència i el malbaratament de Gatsby no hi ha res. Despreocupat del patiment dels altres, fuig quan atropella a la noia de la benzinera però Tom, el marit de la seva pretesa amant, el delata i això el porta a la mort.

Gatsby estava tancat en la seva bombolla de sabó, en l’ enterrament no hi va ningú, tots els invitats a les festes socials i aquells que li reien les gràcies han fugit, Gatsby era un home fonamentalment sol.

La qualitat del relat és la crítica a aquest entorn social fals, com es creen les grans fortunes, com el diner ho aixafa tot.

Clayton ,com anys després Luhrman, aposta per  una posada en escena brillant on l’ elegància i el refinament de la classe social que descriu resten en evidència. El relat simbolitza una idea d’ Amèrica en un moment  donat, com després del temps de bonança arriba la decadència i com els mons sòlids que semblen durar per sempre s’ enfonsen.

Un dels millors moments és quan Gatsby vol que Daisy deixi al marit i cobeja que aquesta expressi que mai ha estimat al rival. Tom vol saber  que hi ha hagut de veritat en la seva relació. Quan Gatsby mor, Daisy i Tom continuen plegats perquè la dona estimava al difunt però per a ella és més important la vida de sumptuositat i magnificència que porta que els sentiments.

EL BOSQUE

 

 

 

Director: M. Night Shyamalan

Actors: Joaquin Phoenix

              Bryce Dallas Howard

              William Hurt

              Sigourney Weawer

              Adrien Brody

Any: 2004

Títol original: The village

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

En una comunitat apartada del món, la gent no vol ni pot traspassar un bosc per anar a la ciutat i a la civilització, doncs en el bosc habiten, presumptament, personatges hostils, “els que no s’ anomenen”.Sols obeint les regles i les normes dictades podran sobreviure.

Ells no trepitjaran la comunitat si ningú de la comunitat trepitja el bosc,aquest és el pacte.

En la població neix l’ amor entre una jove cega, Ivy Walker (Bryce Dallas Howard) i un noi de poques paraules, Lucius Hunt (Joaquin Phoenix), però les seves efusions amoroses són seguides per un personatge mig boig, un tant estúpid i curt de gambals,Noah Percy (Adrien Brody) secretament enamorat de Ivy.

Un dia, ataca a Lucius i el fereix de gravetat. La seva estimada sols veu una opció: marxar cap a la ciutat a aconseguir medicines que el puguin salvar.

Guiada,primer, per dos nois del poble ,que temorosos l’ abandonen, la cega avança en el bosc seguint les indicacions que li han donat. Cap ser fantasmal l’ ataca a excepció del boig que ha ferit al seu amant. L’ habilitat de Ivy fa que aquest fracassi en el seu atac i mori en l’ intent.

La noia arriba finalment a la carretera després de creuar el bosc. Allà ajudada per un guarda forestal aconsegueix les medicines i inicia el retorn. Ningú l’ assalta.

La realitat és que no existeix cap esser fantasmagòric. Tot ha estat una invenció del líder de la comunitat, Edward Walker (William Hurt), amb la intenció de tancar-se en un utòpic món propi, preservat de l’ exterior i capaç de mantenir la puresa i la innocència, allunyat de la violència,les guerres i els perills del món real.

En aquest món incontaminat, el boig disfressat convenientment, ha estat utilitzat per donar ensurts a la població i preservar la llegenda.

Quan la noia cega arriba al  llit del seu estimat amb les medicines, aquest expira. El líder de la comunitat proclama que ha estat atacat pels homes del bosc per mantenir així el seu poder sobre el poble i aconseguir que tot continuï igual.

 

 

 

COMENTARI

     Night Shyamalan és un dels directors que a finals del segle XX aporta aire nou al cine fantàstic. “El sexto sentido” i “El protegido” són obres que tenen en comú el gir final de guió que sorprèn i desconcerta a l’ espectador. ·El bosque” és un film amb més elements simbòlics i ideològics i potser l’ última molt bona pel·lícula del director d’ origen indi.

La pel·lícula explica com la preservació d’una identitat endogàmica sense influències sols es pot articular, manipulant i mentint. Com un poble pot obeir els dictats d’un líder a través del poder de la por.Com algú pot trencar les normes d’ aquest poder i arriscar-se per amor i això comporta també la conquesta de la llibertat.

El film en clau de paràbola s’ acosta a traçar una ironia sobre qualsevol societat tancada en si mateixa,- Estats Units? i sempre alerta davant l’ enemic exterior.

La cinta proposa que els brètols són útils per legitimar aquest espantall. La cega és la única persona que te consciència de la trampa i veu el camí en el bosc per escapar d’ aquest món irreal. La ceguesa no li impedeix la visió interior i l’ exercici del lideratge moral.

Qui és realment cega, és la comunitat. L’ obra es pregunta: és millor un món tancat i tutelat, aliè als perills?, o el món real amb tots els seus problemes però on cada un te la llibertat i la possibilitat d’ escollir que vol fer i on pot anar?.

Sobre la resposta pot reflexionar l’ espectador, tot i que en la pel·lícula es mostra com el món tancat no pot eludir la gelosia i la violència que, acaben amb l’ assassinat del noi.

 

LA NIEBLA

 

 

Director: John Carpenter

Actors: Adrienne Barbeau

             Jamie Lee Curtis

             Janet Leigh

             Tom Atkins

Any: 1980

Títol original: The fog

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una vella llegenda explica que un vaixell es va enfonsar en 1880 al costat d’ Antonio Bay, quan una estranya boira el va rodejar. L’ embarcació va xocar contra els esculls i va naufragar.

La llegenda diu que quan la boira torni a aparèixer, els homes que jeuen en el fons del mar, ressorgiran i tornaran a la superfície.

Quan fa cent  anys de l’ esdeveniment, en la població comencen a passar coses estranyes. Els objectes es mouen, la benzina es vessa, la televisió s’ apaga i les alarmes dels cotxes s’ engeguen.

Stevie Whayne (Adrienne Barbeau), la propietària de la radio local que emet des d’ un solitari far, avisa als mariners del See Grass que un banc de boira s’ acosta. Els mariners contemplen com de la calitja sorgeix un vaixell enorme i els espectres que l’ habiten, els maten sense pietat.

En tant, una noia, Elizabeth Solley (Jamie Lee Curtis) fa auto stop perquè l’ acostin a la població i la recull Nick Castle (Tom Atkins), els dos lliguen i quan sembla que la boira i els fantasmes arriben a la seva casa, toca la una. És la fi de l’ hora embruixada en la que van passar els fets sagnants fa cent anys.

Al dia següent, Nick surt amb la noia a buscar la nau, la troben abandonada i dins el cadàver d’ un dels mariners que per l’ estat del seu cos sembla haver estat submergit força temps.

Mentre, el capella del poble, el pare Malone, ha trobat el diari del seu antecessor que viatjava en el vaixell enfonsat fa cent anys, allà s’ explica que en l’ embarcació es va produir un terrible crim: sis conspiradors van matar a un home, Blake, per robar-lo i ara sobre aquesta mort s’aixeca una maledicció pel poble. Blake torna per venjar-se i per recuperar el seu tresor.

Quan es fa de nit un nou banc de boira arriba i entra allà on es troba l’ edifici de meteorologia, quan el meteoròleg va a veure que passa, els espectres surten de la boira i el degollen.

Stevie que parlava en aquells moments per telèfon amb l’ home, sospita el que passa.

La boira envolta la casa del fill de Stevie i els espectres maten a la cuidadora del nen, l’ arribada de Elizabeth i Nick salva al xiquet i tots fugen a refugiar-se a l’ església amb Kathy (Janet Leigh) i Sandy, dues dones que preparaven la celebració dels cent anys.

Els espectres arriben a l’ església i el pare Malone els hi restitueix l’ antic tresor, pagant amb la seva vida. La maledicció acaba i els fantasmes, ja rescabalats, tornen als abismes i amb ells se’n va la boira.

 

  

 

COMENTARI

Carpenter realitza “la noche de Halloween”, el seu film més impactant en 1978, continua la seva especialització en el terror en el 80 amb aquesta pel·lícula i demostra ser un artesà del gènere, ple de competència i recursos cinematogràfics.

Com en una bona pel·lícula de por que es preui, el director juga amb elements arquetípics del gènere. La presència del mal, la por a allò desconegut, els temors primigenis, els espectres, sers abominables que retornen del més enllà per efectuar una venjança, la foscor, l’ atmosfera opressiva….

Allò que mata no és una cosa física sinó la boira, una cosa inaprensible, etèria, impossible de combatre,una cosa que te vida pròpia.

Tot això és amanit amb formules del gènere: una bona dosi d’ ensurts, com quan el mort del vaixell cau sobre la noia o quan el meteoròleg es sorprès per les forces de l’ abisme.

Carpenter provoca moments de suspens, com quan el cotxe dels protagonistes, rodejat de fantasmes, no engega o d’ alta tensió i acció com quan els espectres persegueixen a la locutora.

Les accions paral·leles són notables: passem de la noia de la radio sola en el far a l’ escena en la que el capella relata que conté el diari i d’ aquí a la investigació de Nick i Elizabeth en el vaixell.

Gaudim també de les escenes de contrast: quan surt el sol, el mal s’ esvaeix, tot torna a la normalitat, l’ espectador s’ assossega a l’ espera de nous ensurts.

Tot per fi rodejat d’ un clima inquietant on els espectres recuperen el tresor que els hi va ser arrabassat i es vengen en els descendents dels avantpassats que els hi van causar el mal.

 

HISTORIA DEL ÚLTIMO CRISANTEMO

 

 

Director: Kenji Mizoguchi

Actors: Shotaro Hanayagi

               Kakuko Mori

Any: 1939

Títol original: Zangiku monogatari

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Kikonosuke Onoue (Shotaro Hanayagi) és el fill adoptiu d’una família d’actors. Ell vol seguir el mateix camí però sembla faltar-li un punt de talent.

Kikonosuke s’ enamora d’ Otoku (Kakuko Mori), la mainadera de la casa. La relació és mal acceptada pels pares i el noi decideix marxar cap a Osaka amb la seva estimada i buscar-se la vida però els pares de Otoku no la deixen anar i l’ aspirant a actor parteix en solitari.

Al cap del temps, la noia se li uneix i Kikonosuke troba feina en una companyia de la ciutat, la mort del director, el seu principal valedor, fa que sigui acomiadat del grup i inicia una vida nòmada amb diversos conjunts teatrals. En l’última companyia l’ empresari marxa amb la bossa i deixa als artistes al carrer i sense un duro.

La vida es torna aspra i difícil, sense feina ni diners, Kikonosuke recórrer a Fukusuke, un amic que també treballa en un grup teatral. L’ actor és acceptat i tan l’ obra com el paper que interpreta resulten un gran èxit.

Kikonosuke marxa amb els companys cap a Tòquio per continuar la gira però en l’ estació del tren, troba com Otoku no hi és, la noia no vol ser un obstacle en la carrera de l’ actor i es queda en Osaka.

L’ artista arriba a la capital, triomfa novament, es converteix en una figura dels escenaris i es reconcilia amb el pare i la família. De nou en Osaka s’inicia la gran desfilada dels actors abans de la representació quan arriba el pare d’ Otoku, l’ home li explica a Kikonosuke que la filla esta agonitzant.

Kikonosuke ho deixa tot i va a veure a l’ estimada, aquesta en l’ última ranera, el commina a que torni al passeig triomfal, mentre l’ actor desfila pels carrers de la ciutat, la noia mor.

 

 

COMENTARI

    Kenji Mizoguchi era ja en l’ any 39 un prolífic director, però ell mateix precisa que la seva carrera no comença de veritat fins al 1936 quan realitza “Las hermanas de Gion”, del mateix any és “Elegia de Naniwa” una altra pel·lícula força interessant.

En 1939 realitza “Historia del último crisantemo” film considerat una de les seves obres mestres, tot i que Occident no reconeix la seva vàlua fins 1953 quan guanya el lleó de plata en el Festival de Venècia amb “Cuentos de la luna pálida”.

La pel·lícula que ens ocupa és tot un drama, el tractament ple de sensibilitat i poesia de l’ autor el converteixen en un gran relat. Mizoguchi parla ja dels seus temes essencials, l’ art, l’ amor i el paper de les dones en la societat.

La narració tracta de com un home que vol ser actor deixa una família benestant i una possible carrera brillant per amor. També per dignitat davant l’ oposició familiar al romanço.  Mizoguchi parla de la hipocresia social, de com Otoku és rebutjada per no pertànyer a la mateixa classe social que Kikonosuke i ser tan sols una mainadera.

El noi es busca un camí per si mateix, més enllà de les influències paternes i després d’un dur peregrinatge aconsegueix el triomf però el cost és la mort de l’ amada.

Mizoguchi tracta el tema del talent relacionat amb l’ art. Com algú que vol triomfar necessita enfrontar-se als seus propis temors i perfeccionar les seves aptituds per trobar el camí de l’ èxit. Abans d’ arribar al cim Kikonosuke sobreviu com pot i contempla com els seus somnis resten esgarrats.

Un altre tema recorrent en el director japonès és el paper de la dona en la societat nipona. En aquest cas, Mizoguchi recrea la capacitat de sacrifici i generositat d’ Otoku, una persona que acompanya a Kikonosuke en els pitjors moments i que s’ aparta discretament quan l’ amant arriba al reeiximent.

Per l’ actor la felicitat mai serà plena, doncs al triomf l’ acompanya la nostàlgia de l’ amor perdut i el fantasma del passat. Malgrat tot el que la dona ha fet per Kikonosuke, no sentim a aquest pronunciar la paraula màgica: “t’ estimo”, fins el moment en que arriba al llit de mort de la noia.

Mizoguchi empra la tècnica d’una escena, un pla. Efectivament el director recórrer  al pla fix, el pla seqüència i la profunditat de camp , no abusa del tràveling i en cap cas utilitza trucatges. Mizoguchi col·loca la càmera,de vegades amb gran angular, i roda l’ acció dels personatges en llargs plans sense que varií l’ escena. Tot és molt similar a teatre filmat.

D’ altra banda el director està notablement influït per la tècnica de l’ expressionisme i moltes vegades contemplem els contrallums i el joc de llums i ombres que serveix per definir el context o les situacions.

TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films

 

TODOS LO SABEN

 

 

Director: Asghar Farhadi

Actors: Javier Bardem

              Penelope Cruz

              Ricardo Darín

              Bárbara Lennie

              Eduard Fernández

              Inma Cuesta

              Elvira Minguez

              Ramón Barea

              Roger Casamajor  

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    A un poble espanyol hi acudeix Laura (Penelope Cruz) amb motiu del casament de la seva germana petita Ana (Inma Cuesta) amb Joan (Roger Casamajor).

Laura viu a l’ Argentina on ha deixat al seu marit Alejandro (Ricardo Darín) i hi arriba acompanyada de la seva filla adolescent, Irene, i del seu fill petit.

En la boda hi participen Paco (Javier Bardem), que anys enrere va ser la parella de Laura i que arriba amb la seva dona actual,Bea (Bárbara Lennie).Al casament també hi assisteixen la germana gran de Laura, Marina (Elvira Minguez), el seu marit Fernando (Eduard Fernández) i la seva filla Rocío.

Tot transcorre entre festa i alegria fins que Laura puja a l’ habitació d’ Irene i no la troba, el que hi ha és una nota, han segrestat a la noia i demanen rescat.

Els raptors avisen a la família, si aquesta en dona compta a la guàrdia civil, mataran a la noia. Així que l’ entorn de la nissaga es posa en marxa per pagar el rescat.

Laura li va vendre temps enllà a Paco unes terres, llavors improductives i ara fèrtils. Si Paco vengués les terres podria pagar-se el rescat. Paco te dubtes però Laura li explica que la filla és seva i això fa canviar d’ opinió  a l’ home ,que ven la propietat.

Alejandro arriba al poble. Ell sap que la filla no és seva però la decisió de Laura de no avortar fa que l’ hagi considerat com la pròpia filla i l’hagi ajudat a tirar endavant quan ell tenia greus problemes d’ alcoholisme.

Paco contacta amb els segrestadors, una conxorxa propera al nucli familiar, deixa la bossa amb els diners, i la noia es retornada sana i estalvia.

 

 

COMENTARI

Asghar Farhadi s’ha guanyat el seu prestigi a partir de films com “A propósito de Elly”(2009), “Nader y Simin, una separacion” (2011) o “El pasado”(2013). El nucli de les seves històries són les relacions familiars i els conflictes que comporten, però són també una excusa per retratar la realitat social en la que s’ insereixen aquestes relacions.

En “Todos lo saben” el segrest d’una adolescent és el leit motiv que dispara emocions, torbacions i secrets. Ja en “A proposito de Elly”, el macguffin era la desaparició d’una noia, ara Farhadi repeteix l’ assumpte. El relat passa en poc temps de la festa a la tragèdia, de l’ alegria familiar a la revisió del passat i els dubtes latents sobre totes les persones que tens al voltant.

De seguida se sospita del’ entorn familiar. Suren fora de l’ aigua secrets no explicats:la noia no és filla del marit sinó d’un antic amant que ara sent com un sentiment patern aflora i li fa involucrar-se en el cas.

La pel·lícula tracta doncs de com es desenvolupen els dubtes sobre el conjunt de gent sobre el que recauen els teus afectes, com tothom pot ser culpable. Els secrets es desvelen, el passat torna i una persona, l’ antic amant de Laura exerceix el sacrifici i la generositat per aconseguir l’ alliberament d’una noia que el desconeix com a pare.

Quan tot s’ha acabat la pregunta continua. Irene diu : per què ha estat Paco el que ha pagat el rescat?. Mariana i Fernando han de parlar sèriament sobre el paper de Rocío en el segrest.

El conflicte s’ aguditza per litigis antics, les terres ertes mal venudes i després rehabilitades. Sorgeix el retrat dels rancors antics que es desperten al cap del temps. Paco es converteix en un home sol perquè anteposa la lleialtat i els seus sentiments d’ amor cap a una filla a la que no coneix, a la relació afectiva amb la seva parella i al sentit de propietat.

Drama rural, no hi gaire diferència entre l’ Espanya profunda  del poble de l’ altiplà castellà i la  realitat iraniana, i revelacions que canvien la vida, tot en un hàbil joc de gèneres, del melodrama al thriller i magnífics actors per portar el relat endavant.

 

QUÉ FUE DE BABY JANE?

 

 

Director: Robert Aldrich

Actors : Bette Davies

               Joan Crawford

               Victor Buono

Any: 1962

Títol original: What ever happened to Baby Jane?

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Thriller

 

ARGUMENT

Baby Jane Hudson és una nena prodigi i malcriada que canta i balla amb gran èxit amb un show propi. en tant, entre bambolines, la seva germana Blanche contempla gelosa, com tota l’ admiració i l’ afecte del pare és per a Jane.

Al cap dels anys, la carrera de Jane no s’ ha consolidat i en canvi és Blanche la que triomfa en el món del cinema.

Un dia un vehicle conduit per Jane atropella a Blanche i la deixa esguerrada i invalida per vida.

Anys més tard, les dues germanes viuen en una gran mansió. Jane (Bette Davies) exerceix un domini físic i psicològic sobre Blanche (Joan Crawford), que si bé és la propietària i la que disposa dels diners familiars, es veu impedida en la seva habitació i en una cadira de rodes. Jane turmenta i extorsiona a Blanche, mata al seu ocell preferit i li col·loca en el seu plat de menjar, li porta una rata morta en la safata de l’ esmorcar i la terroritza constantment.

Jane continua l’ assetjament de Blanche, mortificant-la i menyspreant-la sense límit ,imita la seva firma amb la finalitat d’ aconseguir els diners del Banc, trenca les cartes dels seus admiradors i li talla el telèfon i les comunicacions.

Jane decideix contractar a Edwin Flagg (Victor Buono), un professor de piano, dominat per la mare, amb el motiu que l’ ajudi a tornar als escenaris i reinventar-se a si mateixa.

L’ absència de Blanche omple de sospites a Elvira, la criada, que tot i ser acomiadada descobreix a la dona lligada i mordassada en la seva habitació. Jane arriba , troba a l’ intrusa i la mata d’un cop de martell.

En una cita amb Edwin, aquest sent soroll , comprova la desoladora situació en que es troba Blanche i surt corrent de la casa.

Temorosa que aquest avisi a la policia, Jane fuig amb el vehicle i la seva germana dins, fins a la platja. Allà Blanche li confessa que en realitat l’ accident que l’ ha deixat paralítica va ser causat per la pròpia imprudència, que Jane no ha estat culpable de la seva desgràcia i que en realitat haurien pogut ser  amigues tots aquests anys.

La policia, alertada de la mort de la criada i la desaparició de les dues germanes, deté a Jane, en tant aquesta davant els curiosos de la platja, escenifica les actuacions, que la van portar a la fama.

 

 

COMENTARI

Aldrich realitza un film entre el thriller i el terror psicològic, amb alguns ensurts i tensions propis del grand guignol i mostrant un ambient sòrdid i claustrofòbic.

El director presenta la vida en comú de dues germanes, dos sers en el punt de no retorn de la decadència física i moral, dues persones que s’ odien però en tant una , paralítica i impossibilitada, exerceix de víctima, l’ altra, plena de rancúnia, realitza el paper de botxí, humiliant i vexant a la germana, que tot i això, amaga un secret i no és tan innocent com sembla.

Baby Jane, impagable Bette Davies, és una dona frustrada, plena de solitud, envejosa de l’ èxit de Blanche, una enveja que es torna odi i malvolença.

Jane és un personatge patètic, trastornat, que avança cap el crim i la bogeria. Sols te un interès, recobrar el temps d’ infància en que va gaudir dels aplaudiments i el reconeixement del públic. Recobrar la fama, la glòria i l’ èxit.

La seva fuga a la platja amb Blanche moribunda, és la significació de la tornada a aquell temps, la recerca de la felicitat i el retrobament de nou, amb un públic, que astorat, contempla el seu show abans de ser detinguda.

Tots els personatges que dibuixa Aldrich són malaltissos. Blanche, que no vol lliurar el seu secret a Jane, a qui condemna a un etern sentiment de culpa. Edwin, un conco insegur i un tant pertorbat. Y per suposat Jane, un monstre ple de rancúnia i perversitat. Tots és mouen en el seu propi infern ple de odis, culpes i renúncies.

La Davies i la Crawford realitzen en el cine una imitació de la vida. Ambdues s’ odiaven, no es podien veure i el rodatge és extremadament difícil per les peticions i singularitats de les antigues estrelles. La relació sado masoquista que es trasllada a la pantalla te una segona part real en el backstage del rodatge.