SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Gene Kelly

               Cyd Charisse

               Dolores Gray

               Dan Dailey

               Michael Kidd

Any: 1955

Títol original: It’s always fair weather

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Tres nois tornen a Nova York recent acabada la segona guerra mundial, són Ted Riley (Gene Kelly), Doug Hallerton (Dan Dailey) i Angie Valentine (Michael Kidd).

Han estat soldats de l’ armada americana i són els millors amics del món. Els tres se separen i prometen tornar-se a reunir deu anys després , en 1955, en el mateix lloc, el bar que freqüenten.

Passen els deu anys, Angie és guanya la vida com a carnisser, Doug és un executiu de la publicitat  i Ted és manager d’un boxejador i es dedica als tripijocs d’ aquest esport. Els dos primers s’han casat, tenen fills i una vida convencional, el tercer viu amb l’ esquena dreta però cap dels tres està  content amb la seva vida .

El que pensaven seria un feliç retrobament es converteix en un continuat de llocs comuns i se n’ adonen que passats deu anys no tenen res que dir-se.

Vagarejant per la ciutat Ted coneix a Jackie Leighton (Cyd Charisse) i la parella s’ enamora. Ted te que dirigir un combat del seu pupil però una colla de gàngsters volen que el boxejador perdi i manegar el combat. Ted amb la col·laboració de Jackie deixa KO en el vestuari al seu boxejador i el combat no se’ efectua.

Els gàngsters inicien la persecució del manager per venjar-se, en tant Ted i els seus dos amics han estat reclutats per un programa de televisió on s’han assabentat de la seva història i volen celebrar com s’han retrobat després de deu anys.

Madeline (Dolores Gray) és l’ estrella televisiva que els entrevista i cap dels tres mostra gens d’ entusiasme per haver-se topat de nou però en el moment àlgid del programa, apareixen els gàngster que persegueixen a Ted. Aquests desconeixen que tot el que passa en la sala està sent gravat per la televisió i li retreuen a Ted que no hagi volgut complir la seva paraula i arranjar el combat.

Els tres ex soldats s’ enfronten als malfactors que finalment són detinguts per la policia, això revifa la seva camaraderia i comprenen que malgrat el temps i els canvis sempre seran amics.

 

COMENTARI

Donen i Kelly es tornen a reunir per tercera i última vegada en un musical a l’ altura dels altres dos que havien dirigit: “Un dia en Nueva York” (1949) i “Cantando bajo la lluvia” (1952). De fet el film que ens ocupa es pot considerar una continuació del primer film esmentat. Els mariners d’ aquest relat ja han acabat el servei militar i la guerra ha finit. Els tres amics es troben per celebrar l’ inici de la seva nova vida i la inabastable amistat que es prodiguen.

Com en altres films, els companys prometen veure’s deu anys després. Recordem tot i que el tractament és sentimental i entre home i dona: “Tu y Yo” de Leo Mc Carey (1957) i la saga “Antes del amanecer (1995) de Richard Linklater i les seves dues seqüeles.

Quan es retroben, res és com havien pensat, la vida no els ha tractat com volien i la relació passa esmorteïda i rutinària. Donen/Kelly introdueixen quasi per primera vegada en el musical, un aire nostàlgic i fins i tot pessimista, tot i que la cosa resta endreçada al final amb un bon happy end.

Sobre els protagonistes recorre el pas del temps, l’ ombra del fracàs i la desesperança de que els propòsits de vida no s’han realitzat tal com s’ esperava.

Un projecte immediat comú contra un grup de mafiosos, restableix la relació i sembla una lliçó  per redreçar la seva vida i guanyar de nou l’ auto estima. Al final l’ optimisme torna a ser desbordant i el missatge final del film és un cant a l’ amistat masculina i a mantenir els vincles que mai haguessin tingut que trencar-se.

Tot i aquest elements nous, la cinta se sosté gràcies als esplèndids números musicals que com sempre quan es tracta del geni de Kelly i Donen et deixen materialment bocabadat.

Destaquem aquell en el que Kelly passeja i balla en patins per la ciutat : “I like myself”, el de Dolores Gray i els boys o “Stillman gym” en el gimnàs dels boxejadors amb una Cyd Charisse en plenitud o “The binge”, quan ballen sobre cubells d’ escombraries. No és dansa però ho sembla l’ escena final de la baralla, tota una coreografia magnífica , en aquest cas sense música.

 

PLAN DIABÓLICO

 

 

Director: John Frankenheimer

Actors: Rock Hudson

              Salome Jens

               John Randolph

Any: 1966

Títol original: Seconds

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Arthur Hamilton (John Randolph) és un home de mitjana edat, d’ofici banquer i  casat amb Emily, la seva dona, viu una existència rutinària i insatisfactòria.

Un dia li truca Charlie, un amic seu al que fa temps que no veu i amb el qual va guanyar un títol de dobles de tenis. L’ home el dirigeix a una adreça des de la qual el transporten a un estrany centre  clandestí.

Allà li proposen canviar d’ identitat. Sotmetre’s a una operació en la qual, amb avançades tècniques mèdiques, el convertiran en un altre. Hamilton tindrà plena llibertat per cultivar les habilitats que li agraden i renéixer amb un altre nom, en una altra localitat i començar de nou.

El centre li prepara una coartada que escenifica la seva mort i garanteix mitjançant una asseguradora diners per la família.

Hamilton surt de la taula d’ operacions convertit en Antiochus Wilson (Rock Hudson), una obra d’ art dels metges, un home madur però atractiu, que s’ instal.la en Califòrnia i a qui ja li han creat una identitat prèvia  com a pintor.

Wilson està sempre acompanyat per un assistent, comença la seva nova vida com artista i coneix a Nora Marcus (Salome Jens), una noia de la que s’ enamora, viu amb ella experiències plenes de llibertat i invita a la seva mansió a veïns de cases properes.

En una festa s’ emborratxa i se n’ adona que tots els seus convidats són també renascuts com ell i li expliquen que Nora és una empleada de l’ organització.

Wilson, decebut, es presenta davant la seva dona que no el reconeix, adduint que era un amic del marit mort. Per fi retorna a la corporació amb la voluntat de restituir la seva primitiva identitat.

Wilson coneix als homes que esperen a ser de nou el que han estat, entre ells Charly, no troba ningú que el pugui substituir i és portat a la taula d’ operacions per ser eliminat.

 

 

COMENTARI

   Frankenheimer roda en 1966 “Plan diabólico”, viu un del seus millor moments, després d’haver dirigit pel·lícules de prestigi com “Siete dies de mayo” o “El tren”.

La premissa de que parteix el film és força interessant, está basada en una novel.la de David Ely i ha estat tractada innombrables vegades en el cine: la identitat. I des de múltiples perspectives, recordem ara mateix “Cara a cara” de John Woo (1997), Psicosis d’ Hitchcock (1960) o el clàssic dilema de Jeckyll i Hyde.

En aquest cas, un individu es vol convertir en un altre, esborrar la seva vida anterior i renéixer com algú nou, ara mateix. ja dotat de mitjans de vida i habilitats artístiques.

Hamilton te una existència poc interessant, una dona amb la que ja no comparteix sentiments ni emocions, una filla que viu allunyada, una ocupació que no li comporta nous al·licients. Una organització misteriosa li ofereix una segona oportunitat, construir una vida nova, una vida sense cap lligam amb l’ anterior, amb llibertat total i amb una imatge física i personal força seductora.

Wilson, el nou ser sortit  de la taula d’ operacions, viu una experiència catàrtica i regeneradora, s’ enamora d’una dona jova, participa en una orgia hippie i atrau a la gent cosmopolita dels voltants a casa seva.

I malgrat tot, tampoc està satisfet, en plena borratxera se n’ adona que tot és efímer i que potser vol tornar al reposat passat que ha abandonat a corre cuita.

Si be la primera part de la pel·lícula compleix amb escreix les expectatives i l’ interès es manté. En la segona part Frankenheimer no acaba d’ aconseguir el to, les escenes es dilaten i resten caps per lligar.

En qualsevol cas Frankenheimer ens parla de la recerca de la felicitat de l’ home comú i la dificultat de trobar-la, de com la ciència i el progrés no necessàriament comporten satisfacció per al individu i de com l’ home pot ser manipulat i manejat per organitzacions alienes al seus verdaders interessos.

LA RONDA

 

Director: Max Ophuls

Actors: Simone Signoret

              Serge Reggiani

              Gerard Philipe

               Daniel Gelin

               Danielle Darrieux

               Fernand Gravey

              Odette Joyeux

              Jean Louis Barrault

              Simone Simon

Any: 1950

Títol original: Le ronde

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     De manera circular, un animador o fabulista (Anton Walbrook) introdueix deu històries que es connecten entre si.

En la primera una prostituta (Simone Signoret) coneix a Franz (Serge Reggiani), un soldat a qui anima a que se’n vagi amb ell. En la segona, el soldat te relacions amb una minyona (Simone Simon). En la tercera, la minyona coneix a un jove, Alfred (Daniel Gelin). En la quarta, el jove se’n va al llit amb una recent casada, Emma (Danielle Darrieux), que  enganya al marit. En la quinta contemplem la insignificant relació entre marit i muller. En la sexta, el marit, Charles,(Fernand Gravey) menteix a la dona i te una amant més jova, Anna (Odette Joyeux). En la setena, la noia s’ho fa amb un poeta, Robert, (Jean Louis Barrault). En la vuitena el poeta manté lligams amorosos amb una actriu (Isa Miranda). En la novena, l’ actriu fa amistat amb un conte (Gerard Philipe) i en la desena i final el conte coneix a la prostituta de la primera història.

 

 

COMENTARI

Ophuls se exilia d’ Alemanya amb l’ arribada dels nazis al poder, es confina a França i es nacionalitza francès però en 1941 ha de fugir de nou i marxa a Estats Units on realitza en 1948 una de les seves millors pel·lícules: “Carta a una desconocida”.

El pas a la història del cine l’ obté Ophuls quan torna a França en 1950 i realitza quatre excel·lents pel·lícules que defineixen el seu estil: “La Ronda” (1950), “El placer” (1952), “Madame D” (1953) i “Lola Montes” (1955).

“La ronda” està basada en l’ obra d’ Arthur Schnitzler que data de 1900, presentada en escena per primera vegada en 1920, l’ obra està marcada per un seguit d’ escàndols i prohibicions.

Ophuls/Schnitzler parlen a partir de deu relats curts sobre la passió amorosa. El director francès ens presenta a l’ animador, un alter ego de l’ autor, que ens introdueix en cada nova història. El seu paper és el del destí, aquell que fa girar la roda del temps, representada per uns cavallets que giren i giren interminablement.

A través de l’ atzar i la fortuna, homes i dones de diferents classes socials es troben i s’ abandonen, marcats per la possessió i el desig,

L’ obra te aquest pes escandalós en el seu temps perquè totes les relacions estan assenyalades per allò efímer però també per la hipocresia i l’ engany. No hi ha cap relat en el que qualli l’ amor verdader, tot gira al voltant d’una roda que concedeix oportunitats, aquestes s’ aprofiten , no es poden deixar passar.

Ophuls roda de manera elegant i sofisticada, s’ introdueix en les grans mansions de Viena, relata com l’ afany amorós toca i extravia igual a la minyona com al comte, al burgés com al proletari. Tots segueixen els dictats d’ allò que els apressa i agita.

Ophuls mostra doncs una societat que es lliura al plaer del moment i a  l’ hedonisme, a la falsedat i al fingiment. Una visió crítica de tot allò que passa dins de les alcoves, quan es tanca la porta i la moral establerta resta fora.

El carrousel de la vida gira i gira, tots busquem noves emocions i nous moments de goig i delit.

 

 

DANIEL

 

Director: Sidney Lumet

Actors: Timothy Hutton

              Mandy Patinkin

              Lindsay Crouse

              Ed Ashner

              Ellen Barkin

              Amanda Plummer

Any: 1983

Nacionalitat: USA

Gènere. Cine polític i social

 

ARGUMENT

A finals dels anys trenta del segle XX, Hitler és una amenaça per Europa i la guerra civil es rabeja en Espanya. En Estats Units, Paul Isaacson (Mandy Patinkin) és un agitador d’ esquerres i comunista i coneix a Rochelle (Lindsay Crouse),una noia d’ idees similars a les seves.

La parella es casa i te fills: Daniel (Timothy Hutton) i Susan (Amanda Plummer), no per això abandonen el seu activisme. La policia va sobre els passos de comunistes i jueus i comença a detenir companys. Paul i Rochelle són també empresonats, acusats de conspiració i espionatge i de passar informació i secrets de defensa a la Unió Soviètica. Uns altres companys, els Mindish els han delatat.

Daniel i Susan van a parar a casa de Frieda, la germana de Paul, passen més tard per un asil del que escapen, per finalment ser atesos pels Louis, una família amiga.

En tant, els Isaacson van a judici i malgrat la defensa de Jacob Hasher (Ed Asher), l’ advocat, són acusats de robar secrets atòmics i passar-los als russos, són condemnats a la sella elèctrica i executats.

Paral·lelament assistim a la situació dels fills quan ja són adults. Daniel vol reivindicar la memòria dels pares, Susan  no pot suportar la pressió, es vol tallar les venes i acaba ingressada en un manicomi.

Daniel vol crear una fundació per recuperar el record dels pares i  lluitar pels drets humans i socials. Daniel investiga qui van ser i que van fer els seus progenitors.

 

 

COMENTARI

Sidney Lumet és al costat de Pollack, Penn o Pakula entre altres, un dels directors clau en els anys setanta i inicis dels vuitanta, d’un cine de denúncia en el que constata els aspectes abusius i les irregularitats del sistema americà.

Des d’una perspectiva liberal tracten sobre els excessos del poder, la manipulació de la premsa o la desídia dels tribunals.

En aquesta ocasió, Lumet porta a la pantalla la història dels Rosenberg, Julius i Ethel, executats en 1953 per suposadament haver filtrat secrets d’ estat a la Unió Soviètica. Lumet es basa en la novel.la d’ E. L. Doctorow: “El llibre de Daniel” i encobreix el nom dels encausats per realitzar una versió lliure dels fets.

El director d’ origen jueu explica la història des de la perspectiva del fill dels acusats, aquest, ja adult, vol reivindicar la memòria dels pares i inicia una investigació dels fets que va a parar fins a l’ home que els va denunciar, ara un ancià disminuït que viu en una residència. El fill vol saber tota la veritat, la realitat de tot allò que va passar, la seva mirada és una acusació contra un sistema injust.

El relat s’ emmarca en la guerra freda i la caça de bruixes. En la societat americana hi havia pànic al possible poder atòmic soviètic; els comunistes americans estaven demonitzats i l’ opinió pública vivia en un estat de histèria col·lectiva.

Lumet presenta als Isaacson com a bona gent, idealistes que lluiten pels drets civils, algú que defensa als negres, als treballadors i a les classes oprimides.

En qualsevol cas, el director no entra a valorar la veracitat dels fets, tot i que ressalta la delació d’un company per salvar-se i que tot allò que haguessin pogut transferir els protagonistes als serveis secrets soviètics era insignificant.

Els Isaacson/Rosenberg són utilitzats com a caps de turc sobre els quals cau la repressió d’un estat arbitrari. El poder utilitza als protagonistes com a bocs expiatoris i empeny una sentència plena d’ exemplaritat per posar en el seu lloc a tot aquell que el qüestiona.

Un altre aspecte important del film és com s’ executa la pena de mort contra algú de qui no es tenen proves contundents de la seva suposada traïció. Daniel fa recompte en diferents moments de la pel·lícula, dels elements amb els que ha comptat el poder per fer palesa la seva autoritat contra els dissidents: esquarterament, flagel·lació, mort en la foguera…la sella elèctrica no sembla millorar el talent venjatiu dels governants.

Les execucions es mostren en tota la seva crueltat, en unes escenes finals despietades i que deixen el cor encongit. Després de tanta injustícia, Lumet acaba amb les imatges dels joves manifestant-se pels drets civils, la pau i contra la guerra del Vietnam, és un punt d’ esperança després de tanta vida esfondrada.

Lumet simultanieja present i passat, amb flash backs que entrellacen el greuge i la recerca del fill amb l’ acció i la desgràcia dels pares.

EL GRADUADO

 Director: Mike Nichols

Actors: Dustin Hoffman

              Anne Bancroft

              Katherine Ross

Any: 1967

Títol original: The graduate

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Ben Braddock (Dustin Hoffman) és un noi que s’ ha llicenciat en l’ Universitat. En la festa de la seva graduació, Missis Robinson (Anne Bancroft), una dona casada, que te amistat amb els pares del noi, li demana que la porti a casa.

Una vegada allà intenta seduir-lo, es despulla i li demana fer l’ amor. Ben, astorat, fuig , quan arriba el marit.

Al cap d’uns dies, el noi accepta la proposta de la dona, la truca i es citen en un hotel, on es comencen a veure furtivament.

L’ aparició d’ Elaine (Katherine Ross), la filla del matrimoni, canvia les coses. Els dos nois surten plegats tot i que Ben ho fa com una obligació fins que entén que esta ferint els sentiments de la jova i acaba enamorant-se d’ ella. Quan li explica que ha estat l’ amant de la seva mare, Elaine fuig i no en vol saber res més. Per si no fos poc, la mare menteix a la filla, dient-li que el noi la va violar.

Ben busca a Elaine i lloga una habitació en Berkeley on estudia la noia. Aquesta està a punt de casar-se amb un pretendent que la festeja. Ben arriba, posa tot potes enlaire i escapa amb Elaine..

 

 

COMENTARI

Nichols és un director d’ origen alemany i jueu, i que triomfa en el món del teatre en Broadway  . En 1966 porta a la pantalla “Quièn teme a Virginia Wolff” i “El graduado” és la seva segona pel.licula. Dos  grans èxits, dos grans pel.licules que vaticinen  un futur esplendid que no es confirma i la seva carrera es torna mediocre i irregular.

“El graduado” és una pel·lícula emblemàtica , un clàssic dels anys 60, que planteja la seducció d’ una dona madura cap a un jove inexpert a qui inicia en la sexualitat.

En el seu moment el film comporta un cert nivell d’ escàndol, tan per què qui pren l’ iniciativa és la dona, com per la diferencia d’ edat entre els protagonistes. Afortunadament per les ments benpensants, Ben rebutja la relació, que sempre li ha creat un cert sentiment de culpa, per trobar l’ amor en la filla de la seva amant, la delicada noia que correspon a les seves expectatives generacionals.

El film reflexiona també sobre la transgressió en l’ ordre familiar establert i burgés. Missis Robinson és una dona madura de bon veure, alcohòlica, plena de frustracions i desitjos sexuals incomplerts, que es va casar per obligació a l’ estar embarassada. Malgrat que el matrimoni ja no manté vida marital, l’home no pot permetre l’ adulteri, doncs tot el món d’ hipocresia i convencions, s’ enfonsa.

La meditació i la crítica deriven al voltant de la incomunicació en l’ entorn del matrimoni burgés, la doble moral i la confusió generacional d’un noi, en dubte sobre el camí sentimental a prendre.

La pel·lícula compta amb la banda sonora excepcional de Simon i Garfunkel i tres cançons que passen a la historia: “els sons del silenci”, “la fira de Scarborough” i “Missis Robinson”.

El film guanya l’oscar al millor director i propulsa a la fama a un jove Dustin Hoffman. Algunes de les seves escenes passen a la posteritat com quan contemplem el primer pla de Missis Robinson traient-se la mitja i al fons la mirada circumspecta del noi o la més divertida quan Ben pensa en el que li passa en el zoo i un contraplà ens mostra a un goril·la.la amb la mateixa expressió meditabunda.

 

 

CASABLANCA

 

Director: Michael Curtiz

Actors: Humphrey Bogart

               Ingrid Bergman

               Paul Henreid

               Claude Rains

               Conradt Veidt

               Peter Lorre

Any: 1942

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En els anys de l’ ocupació nazi en França, moltes persones intenten fugir als Estats Units. Arribar a Marsella i embarcar cap a Casablanca, pot significar l’ obtenció d’un visat a Lisboa i d’ allà a Amèrica.

En aquest context Rick Blaine (Humphrey Bogart), regenta un bar que porta el seu nom. Rick és un home cínic I desencisat que no vol prendre partit si no és per ell  mateix però sabem que va lluitar en Espanya, en la guerra civil en el bàndol republicà i que té un passat antifeixista.

Un bon dia, uns correus alemanys són executats i els hi prenen els salconduits que portaven. Ugarte (Peter Lorre), un home que freqüenta el bar és arrestat i mort pel delicte.

En aquestes, arriba a Casablanca una parella, Victor Laszlo (Paul Henreid) i Ilsa (Ingrid Bergman). Laszlo és txec, ha estat empresonat pels nazis i vol anar a Estats Units per coordinar i liderar la resistència antifeixista. Ilsa , la seva dona coneix a Rick.

En un flash back ens assabentem que Ilsa i Rick van tenir un idil·li en Paris. Quan els nazis van entrar en la ciutat, Rick li proposà a Ilsa fugir amb ell però quan el tren partí, Ilsa no arribà. Rick se’n va anar sol.

Ara, es retroben. Després de les primeres desconfiances, Ilsa confessa el perquè no va acudir a la cita. Estava casada amb Laszlo i pensava que aquest havia mort després de la seva detenció.  Aquella mateixa nit va conèixer que el seu marit vivia i havia estat alliberat.

Rick, en realitat, s’ ha quedat els salconduits d’ Ugarte, així que decideix prendre partit, coacciona i amenaça al capità Louis Renault (Claude Rains), el prefecte de la policia francesa i amb ell i la parella va a l’ aeroport on surt l’ avió cap a Lisboa.

Allà arriba Strasser (Conradt Veidt), el cap dels nazis, que vol impedir la sortida de l’ avió. Rick el mata i Renault se’n fa el desentès. En tant Ilsa i Laszlo se’n van de Casablanca per sempre.

 

 

COMENTARI

Casablanca és una de les grans pel·lícules de la història del cinema, al menys una de les més mítiques.

Tot i ajuda. La ciutat és un lloc de ningú, el prefecte francès té un cert poder, és un supervivent, un corrupte, que es ven al millor postor, al seu costat els resistents i tota una munió de personatges que es busquen la vida.

Rick, és un personatge arquetípic, un home amb un passat de resistent, ara enclaustrat en el cinisme i l’ amargura, L’ única dona a qui ha estimat el va deixar i no sap perquè. Abandona el seu neutralisme i pren partit, arriscant la seva vida. Sacrifica l’ amor que sent per Ilsa, perquè aquesta pugui fugir amb el seu marit i organitzar la resistència.

Renault és un personatge extraordinari, el prefecte que juga sempre la carta guanyadora però que en l’ últim moment no denuncia a Rick sinó que l’ ajuda.

Laszlo és el líder, l’ home d’ una peça que lluita per un ideal. Ilsa és la dona que té que decidir entre les restes de l’ amor que va sentir per Rick i els deures que té amb el seu marit i la causa.

Magnífics petits papers de Sam, el pianista i d’ Ugarte, l’ home implicat en l’ execució del correu alemany.

La pel·lícula té un clar component progressista. Data de mil nou-cents quaranta tres i és un clar al·legat anti-nazi en mig de la guerra.

L’ amor i les idees són els motors que fan actuar als personatges. L’ amor, condemnat al fracàs en un món camí al caos, li dona una especial grandesa al film i a l’ actitud plena de generositat de Rick-Bogart, l’ antiheroi per naturalesa.

“El temps passarà” és la música que dona un clima de nostàlgia que marca el moment en que Ilsa i Rick es van conèixer. El temps ha passat i ara en Casablanca res és igual.

Algunes frases han quedat com paraules mítiques en la història del cine.

“Toca-la ja Sam”, quan Ilsa li demana al pianista que toqui la cançó que els va fer feliços a Paris.

“Sempre ens quedarà Paris”, quan Rick acomiada a Ilsa en l’ aeroport, sempre els hi quedaran els records.

“Aquet pot ser el començament d’ una gran amistat”, tanca la pel·lícula, en tant Rick i Renault s’ allunyen en la boira.

 

La pel·lícula va guanyar tres oscars, al millor film, al millor guió adaptat i al millor director.

El film és entranyable, lúcid, romàntic… una icona de la història del cine.

EL MARIDO DE LA PELUQUERA

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort  

              Anna Galiena

Any: 1990

Títol original: Le mari de la coiffeuse

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Antoine (Jean Rochefort), és un nen que va a tallar-se els cabells en la perruqueria de madame Shaefer, l’ escot de la dona, el sorgiment atrevit d’un pit i l’ olor de la botiga són un atractiu indefugible pel nen.

A partir de llavors sols té un desig, quan sigui gran es casarà amb una perruquera.

Ja d’adult, Antoine va a la perruqueria de Mathilde (Anna Galiena); Mathilde era empleada de Isidore, un vell perruquer, i quan aquest es jubila la deixa a càrrec  del negoci.

Antoine comprèn, només entrar, que aquella dona és amb la que vol compartir la resta de la seva vida i li proposa matrimoni.

Quan tres setmanes més tard, Antoine torna, Mathilde accepta l’ oferta; la vida de la parella ve marcada pel desig, l’ amor i la felicitat.

Mathilde, un dia de pluja, fa l’ amor apassionadament amb Antoine, després surt al carrer i es llença al mar.

La dona deixa una última explicació; ha volgut morir en la plenitud del goig perquè el pas del temps no enterboleixi aquesta placidesa.

Antoine queda a càrrec de la perruqueria per continuar gaudint d’un món  tan personal com ple d’ olors i records.

 

 

COMENTARI

     Leconte realitza el seu millor film; es tracta d’un director tan prolífic com anodí que té uns espurnejos de talent i gloria amb Monsieur Hire (1989) i amb aquest film per després tornar de nou a l’ anonimat.

Lluny de qualsevol naturalisme, el director francès aposta per una història fora de la realitat, marcada pel realisme màgic, ple de simbolismes, on l’ important són els sentiments i les sensacions dels protagonistes.

Leconte obre el pas a un estil de cinema que tindrà continuïtat en el seu país i que és pot emparentar amb Jean Pierre Jeunet i el seus relats més coneguts com “Delicatessen” o “Amelie”.

La pel·lícula juga amb els flash backs, contemplem a Antoine, un nen fascinat per les perruqueres, que de gran només vol ser marit d’una d’ elles, torbat per una experiència de la infància.

Aquesta mirada del nen sobre la vida adulta es manté permanent, quan Antoine adult, aixeca els ulls després de fer l’ amor amb Mathilde i entreveu a Antoine nen que el contempla.

Leconte té la virtut de realitzar un film lliure i sorprenent on el que importa és l’ amor i el desig; els personatges es mouen per rauxes, les ballaruques d’ Antoine en la perruqueria o el sentiment de Mathilde que la porta al suïcidi, davant la por que després de la felicitat s’ instal.li la rutina i el tedi.

Al mateix temps, Leconte introdueix en el conte a personatges episòdics que completen la mirada surrealista i divertida sobre els protagonistes; l’ home que es ve a tallar la barba el dia del casament o el nen fascinat pels balls d’ Antoine o l’ home que es deixa tallar el cabell en tant Antoine acaricia possessivament a la perruquera o l’ home que tanca el relat, que compateix danses amb el vidu.

Leconte planteja un món fantàstic i fantasiós on la perruqueria és una espècie de jardí de l’ edèn on es compleixen els somnis i les expectatives d’infància d’ Antoine i es dona recer al desig de la parella.

El relat no traspassa mai el llindar de la botiga, fora sols hi ha la realitat, el fred, i com es mostra quan Mathilde abandona l’ espai de seguretat, la mort.

LA PATAGONIA REBELDE

 

Director: Hector Oliveira

Actors: Luis Brandoni

              Hector Alterio

               Federico Luppi 

               Jose Soriano

Any: 1974

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

     En 1920 en Rio Gallegos s’ inicia una vaga dels treballadors d’ hostaleria, aquesta s’ estén i es seguida pels assalariats agraris de “Las Estancias”.

La lluita la lidera el Sindicat Obrer de caire anarquista, dirigit per Antonio Soto (Luis Brandoni) i per Schulz “El Aleman” (José Soriano); en altre regions de La Patagonia, s’ alcen noves revoltes,” Facon Grande”, (Federico Luppi) és un dels dirigents que les encapçalen.

Davant la repressió del governador i dels terratinents, el govern envia a la zona al Comandant Zavala (Hector Alterio), aquest busca un acord entre les parts i aconsegueix la signatura d’ un conveni amb la millora de les condicions socials per als treballadors a canvi de que aquests entreguin les armes de que disposen.

Al poc temps de l’ acord, alguns  líders del moviment són acomiadats, es produeix un boicot contra les empreses responsables i els amos comencen a incomplir el conveni; Zavala requerit de nou per la superioritat torna a fer acte de presència en la Patagonia però ara ha decidit abandonar les seves posicions pactistes, s’ alia clarament amb els patrons i decideix acabar amb la revolta a sang i foc. Exigeix la rendició incondicional dels sollevats i quan aquests intenten negociar són afusellats, la repressió cau també contra “Facon grande” que és executat.

Soto, “El Aleman i els seus homes són l’ últim reducte de la rebel·lió; reunits en assemblea, la majoria decideix entregar-se, “El alemany” ho fa per respecte a la decisió de la majoria i Soto fuig cap a les muntanyes.

Zavala arriba i passa a sang i foc als principals líders, acaba amb la revolta i restaura el poder empresarial i dels cacics, els preus dels salaris baixen, les condicions de treball es precaritzen i Zavala és acomiadat pels amos amb una gran festa.

Al cap del temps, Zavala és assassinat en un atemptat perpetrat per Soto.

 

COMENTARI

          Olivera realitza una pel·lícula tan interessant com necessària. Es tracta d un cine al servei de les classes populars, d’ indagar en el passat per conèixer el present, de representar aspectes de la història d’un país, desvetllar fets, analitzar esdeveniments, recuperar la memòria històrica i tot amb una visió pedagògica; donar a entendre que el convuls segles XX ha continuat marcat per la lluita de classes.

Olivera es basa en fets reals, la massacre , repressió i mort de més de mil cinc-cents treballadors en la revolta patagònica empresa a la recerca de millors condicions de vida.

Olivera s’ inspira en el llibre d’ Oswaldo Bayer: “Los vengadores de la Patagonia tràgica” per realitzar el film. La pel·lícula tot i que censurada pels governs peronistes, guanya l’ os d’ or en el festival de Berlín de 1974 però tan sols pot ser exhibida amb normalitat deu anys després , en 1984, a la finalització de la dictadura militar.

Cinematogràficament, la pel·lícula té els aires d’ un western, les escenes d’ acció, els enfrontaments mortals, la resistència última, equiparen als rebels amb els indis de les produccions d’ Hollywood.

El film, un tant pla però eficaç narrativament, no deixa de caure en alguns tòpics, com es tracta d’una pel·lícula coral, la psicologia dels personatges no queda suficientment contrastada, l’ evolució del militar Zavala, de de la seva primera actuació pactista a la segona, sanguinària, no resta explicada.

Algunes escenes esdevenen tòpiques, com quan els anarquistes de “Consejo rojo”, es fan càrrec d’una ·Estancia” i són representats com bandolers i borratxos. Tampoc s’ aprofundeix en el debat ideològic, en el si mateix de l’ anarquisme i de les seves tendències.

Si estan ben representats alguns personatges que es contraposen, com l’idealista Graña “El Español”, que no para de parlar i d’ explicar el nou món d’ entesa que espera a l’ humanitat amb l’ acràcia o el peó xilè, Farina, molt més pragmàtic, que va per feina; a la fi tots dos segueixen la mateixa sort i són exterminats.

Més enllà dels seus valors cinèfils, que els té, la pel·lícula es pot contemplar com un document  històric, com un al·legat contra la injustícia i com la narració d’un episodi tràgic i vergonyós en la democràcia argentina.

 

 

LA NOCHE DE HALLOWEEN

 

Director: John Carpenter

Actors: Jamie Lee Curtis

              Donald Pleasence

              Nancy Loomis

Any: 1978

Títol original: Halloween

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Slasher.

 

ARGUMENT

En Haddonfield (Illinois) la nit d’ Halloween de 1963, una parella se’n va al llit. Quan el noi marxa, algú s’ introdueix en la casa i mata a la noia, Judith Myers, ha estat Michael Myers, el seu germà petit de sis anys que, és internat en un centre de salut.

Quinze anys després, Sam Loomis (Donald Pleasence), el psiquiatre que ha tractat a Myers el va a visitar i el psicòpata aprofita per escapar.

En la mateixa població dels crims, en 1978, una noia, Laurie Stroode, (Jamie Lee Curtis) i les seves amigues, Annie (Nancy Loomis) i Linda fan de mainaderes.

La nit d’ Halloween, Annie està fent la seva feina en casa d’una nena, Lindsey ,quan Myers ronda la llar, quan Annie surt de la mansió, l’ assassí l’ ataca en el seu vehicle i la mata.

Mentre, Linda, l’ altra noia, acut a la mateixa casa on es trobava Annie per poder estat amb el seu xicot, la parella fa l’ amor, l’ assassí els vigila, acoltellar al noi i el penja i escanya a la noia amb el cordó del telèfon.

Quan Laurie va a buscar a les seves amigues les troba mortes, l’ assassí l’ ataca, la noia aconsegueix tornar a la casa on cuidava de Tommy, el nen del qual s’ encarregava. El psicòpata arriba i Laurie li clava un punxó, quan creu que ha mort, Myers retorna a la vida i Laurie l’ acoltella, l’ assassí s’ aixeca de nou, arriba Loomis i li dispara, Myers cau al jardí abatut pels trets però retorna entusiasta a la vida i desapareix.

 

 

 

COMENTARI

“La noche de Halloween” és la confirmació d’un director que ja havia triomfat amb “La comisaria del distrito 13”. És també l’ inici d’un gènere en si mateix, el slasher o millor dir, un subgènere dins del cine de terror. Slash esdevé de la paraula anglesa que es tradueix com acoltellar.

Es tracta d’un cine on jovenetes promiscues  i amb ganes de gresca es veuen assetjades per un assassí d’ aparença indestructible.

En aquest sentit hi trobarem més tard “Viernes 13” (1980) de Sean Cunningham i “Pesadilla en Elm Street” (1984) de Wes Craven i les seves múltiples seqüeles, com les que tindrà Halloween fins a avorrir al personal.

Carpenter aconsegueix espantar-nos, dominant els tempos. En el slasher s’hi ha vist una mena de producte conservador i misogin. Totes les noies púbers que apareixen, gaudeixen de relacions sexuals extra matrimonials, són noies disposades a la gatzara, al consum, de drogues i a l’ amor lliure amb els seus xicots. Com si fos una plaga demoníaca, un enviat del mal s’ encarregarà de posar fi a tanta disbauxa, les noies pecadores seran castigades degudament.

Una altra característica d’ Hallowen, és l’ aparició d’ aquest psicòpata assassí; és sens dubte l’ encarnació del mal. Per tant no te rostre, tan sols està cobert per una màscara, no és un boig pervertit ni un assassí en sèrie, és el mal en si mateix, algú sense emocions, algú incapaç d’ empatia i de capacitat de comunicació, Un ens que significa, també, la part fosca del ser humà.

Carpenter rendeix homenatge a “The thing” d’ Howard Hawks de 1951, la pel·lícula que estan veient els nens mentre se succeeixen els crims, un film en el que arriba a la terra un altre ser maligne amb males intencions i del que Carpenter faria un remake quatre anys després.

Com Myers és tan sols una presència, una actitud, una manera de ser, és per tant indestructible, li claven un punxó i s’ aixeca, li claven un ganivet i s’ aixeca, li disparen i cau daltabaix de la casa i desapareix; s’ha aixecat. És també un bon truc per als Halloweens que vindran.

La pel·lícula te un inici fins ara desconegut cap a  la violència, El cine de terror era un cine d’horrors continguts que podien esclatar en un moment final. Amb “Psicosis” s’ inicia un recorregut ple de crueltat que completaran els films de Mario Bava i Dario Argento. Ara el sadisme és evident i l’ espectador juga un paper masoquista al contemplar els crims més perversos i sagnants.

Un altre aspecte inquietant del relat és com l’ assassí és llença sobre noies plenament normals, que volen viure les seves vides lliurement, estudiants i “baby sitters”, algú com la nostra xicota, la nostra germana o la nostra filla.

Això crea un sentiment de pertorbació i repugnància en l’ espectador però com en tota vinculació sado masoquista, l’ espectador pateix però en vol més.

El públic mira de vegades amb els ulls del “killer”, doncs Carpenter actua com a voyeur i ens deixa que nosaltres ho siguem. La càmera agafa el punt de vista de l’ assassí que contempla a la noia a través de la màscara. L’ inici del film és magistral, Carpenter introdueix un pla seqüència que ens porta dins de la casa fins a arribar a l’ habitació de la víctima, l’ element subjectiu ens fa sentir implicats en l’ acció.

L’ assassí és un perill latent, una presència amenaçadora, poc a poc es va descobrint, primer un cos sense rostre, després una aparició de la màscara, per fi la imatge del criminal sempre entre clars i foscos. La màscara és una mostra de que estem davant algú sense identitat, un símbol maligne. La respiració és allò que ens anuncia la seva compareixença.

L’ acció passa sempre de nit, és el temps de l’ ombra d’ allò ominós i pervers, és el moment de que es desencadeni la força del mal.

La casa on Myers va realitzar el seu primer assassinat hi està sempre present a través d’una llum incerta, és com l’ amagatall del mal, allà està impàvid i silenciós però ple de vida.

El film juga amb un inici macabre com a prolegomen, viu una primera part anunciadora del que ha de passar i viu una part final en la que es desencadena la violència. Myers mata a dues noies i va a per la tercera, una Jamie Lee Curtis, anomenada llavors la reina del crit. L’ adolescent està indefensa front el poder del mal, la jova sembla que pot sortir victoriosa i mata a Myers. Loomis també ho fa però l’ assassí torna d’ entre els morts una i altra vegada a la vida. El mal és invencible.

 

EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.