EL HILO INVISIBLE

 

 

Director: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day Lewis

               Vicky Krieps

                Lesley Manville

Any: 2018

Títol original. Phantom thread

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Reynolds Woodcock (Daniel Day Lewis) és, en els anys cinquanta, un modista de prestigi que treballa pels sectors més encimbellats de l’ alta societat.

És un home obsessionat per la seva feina que, es considera un fadrí empedreït, fins que un dia en un restaurant coneix a Alma (Vicky Krieps), una cambrera a la que li demana de sortir i se n’ enamora.

La relació es torna turmentosa, Reynolds està acostumat al silenci, la disciplina i els horaris pautats, a exercir un temps de treball draconià. Alma, tot  que l’ ajuda i està al seu costat, li significa un trastorn. Reynolds pateix a més la influència personal i laboral de Cyril (Lesley Manville), la seva germana, aquella que ho te tot controlat a l’ instant perquè l’ organització personal i laboral del modista sigui pertinent.

Les diferencies de caràcter i de manera d’ entendre la vida no impedeixen que es casin. Les dificultats d’ enteniment continuen però la parella es consolida.

 

 

COMENTARI

    Paul Thomas Anderson es va convertir en referent del cine contemporani ja  a partir de la seva segona pel·lícula: “Boogie nights”, després es consagra amb títols tan interessants com “Magnòlia” o “Pozos de ambición”. Els seus films són sempre esperats i com en aquest cas amb candidatures als oscars.

El cine d’ Anderson es caracteritza pels seus elements narratius associats a la  descripció del poder, el somni americà i el preu a assolir per aconseguir-lo. Els seus personatges són arquetips en crisi que viuen al voltant de mons interiors turmentats, en el film que ens ocupa, aquest univers es fa fefaent novament.

“El hilo invisible” està basat en la vida de Cristóbal Balenciaga, un modista que va triomfar plenament en els anys de la postguerra.

La pel·lícula va molt més enllà del biopic d’un dissenyador de moda que, a molts espectadors els hi hauria resultat aliè als seus interessos, per plantejar el retrat psicològic d’un home característic, enfrontat a la influència de les dues dones de la seva vida.

Reynolds, un sempre magnífic Daniel Day Lewis, és algú meticulós, obsessionat per la perfecció, amant de la seva feina, en la que busca aconseguir l’ objectiu de la benedicció d’una societat entregada al luxe i al glamur. No hi han horaris en la seva ocupació, no ha  vida privada, tot ha d’ estar pautat en funció d’un resultat exquisit i ideal.

Reynolds, malgrat treballar per la reialesa i l’ aristocràcia, te una col·laboradora necessària, Cyril, la seva germana, aquella que li organitza la vida i la feina, és una part d’ell mateix. Aquest món fet a mida vacil·la quan Reynolds que, també és humà , coneix a una dona que el fascina i de la que se’n enamora.

Anderson explica la necessitat dels humans d’’ estimar i de sentir-se estimats però també els costos de l’ amor. La vida solitària i marcada per la feina de Reynolds, es veu qüestionada per la presència d’una altra persona, algú que trenca les rutines i que intervé en el marc impol·lut i precís de la casa.

El director projecta un subtil enfrontament a tres. Una lluita de poders larvada. Objectivament Reynolds és l’ artista,l’ estrella i el poderós; Alma és un element subordinat a la seva presència, la dona és tan molesta com necessària, i el seu afecte és un punt compensatori pel maniàtic protagonista.

En  la relació de poder hi intervé també Cyril, acostumada a fer i desfer, manté un pols de forces amb la nouvinguda i cadascuna lluita per no perdre posició en el laberint psicològic que s’ origina.

Anderson mostra aquest sinuós i latent enfrontament, a partir de la subtilesa total, el joc de mirades, els sorolls de les coses quotidianes, un ganivet sobre la mantega, una aixeta que aboca aigua…sorolls que pertorben la concentració de Reynolds el posen fora de si.

La posada en escena recrea aquest univers dominat per una relació d’ amor /odi, de desconfiança i de rebuig i necessitat; l’ ambigüitat dels sentiments, la subordinació d’un jo egoista a un nosaltres redemptor.

Anderson evidencia aquest fil invisible que convoca les relacions amoroses entre persones diferents i com els caràcters inversemblants poden trobar un punt d’ unió en els sentiments imprevistos.

Contemplem escenes de gran cine,  quan Reynolds se sent superat pels esdeveniments i li confessa a la germana com n’ està de tip de la presència de la intrusa, en tant Alma ha entrat sigil·losament i escolta la conversa.

Un altre bon moment és quan Reynolds declara a Alma la seva voluntat de casar-se amb ella. En un pla fix, l’ home repeteix dus vegades la pregunta i a la tercera obté el si, en tant, tot són moviments imperceptibles dels protagonistes que, es plantegen els seus dubtes i estats d’ ànim

També és important la lluita de poder que exerceix la mirada de l’un sobre l’ altre. Alma ja ha avançat que pot mirar a algú als ulls durant molta estona i que no apartarà la mirada, l’ empat de forces confirma que cadascú manté el seu propi territori sense cedir res a l’ altre però que en aquest equilibri es troba la capacitat d’ estimar i ser estimat.

 

IMITACIÓN A LA VIDA

 

 

Director: Douglas Sirk

Actors: Lana Turner

              John Gavin

              Sandra Dee

              Juanita Moore

              Susan Kohner

Any: 1959

Títol original: Imitation of life

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Racisme

Subgènere: Cine dins el cine

 

ARGUMENT

Lora Meredith (Lana Turner) és una aspirant a actriu, vídua i amb una filla, Sussie. Un dia de lleure en Coney Island perd a la nena en la platja i això li dona l’ oportunitat de conèixer a una dona negra que l’ ha recollit: Annie Johnson (Juanita Moore) i també amb una filla: Sarah Jane.

Pel mig també s’ hi troba Steve Archer( John Gavin), un aspirant a fotògraf que fa fotos a les nenes.

Annie és acollida en casa de Lora i a partir d’ ara s’ encarrega de les tasques domèstiques. Steve tanmateix freqüenta sovint l’ immmoble i entaula una relació amistosa amb Lora que amb el temps es converteix en amor.

Lora realitza petits papers publicitaris i finalment coneix a David Edwards, un autor teatral que confia en ella i li dona un petit paper en la seva última comèdia. L’ èxit és absolut i a partir d’ aquí Lora es converteix  en una primera actriu.

Steve vol que esculli entre el seu amor i la professió però Lora és ambiciosa i no està disposada a trencar la seva carrera. La parella es baralla i Steve desapareix de la vida de Lora.

Passen els anys, Lora és una estrella consagrada, quan un dia Steve va a veure una actuació seva i la visita en el camerino, la relació es refà però de nou Lora te compromisos per filmar una pel·lícula amb un important director italià i prefereix de nou apostar per la seva feina.

En tant, Sussie (Sandra Dee) i Sarah Jane (Susan Kohner) han crescut, Sarah Jane es nega a acceptar que te la pell blanca del seu pare però la sang negra de la mare i la rebutja.

Quan surt amb un noi i aquest coneix els seus orígens de raça , el xicot la repudia i la maltracta.

Sarah Jane marxa lluny i actua en clubs de mala nota però no pot evitat la persecució de la mare.

La noia continua fugint i finalment li diu a Annie que la consideri morta i no la torni a molestar.

Per la seva part, Sussie surt amb freqüència amb Steve que encara la tracta com una nena però la noia no pot evitar enamorar-se de l’ home.

La seva decepció és majúscula quan s’ assabenta del compromís entre Lora i Steve, que pensen casar-se.

La fallida relació amb la filla fa que Annie emmalalteixi i acabi morint, quan el funeral és a punt d’ acabar, apareix Sarah Jane, tota plorosa, i demanant perdó sobre el taüt pel mal que ha causat a la mare.

Tots marxen en el cotxe, potser Lora se sacrificarà per la seva filla i aquesta es casarà amb Steve.

 

 

COMENTARI

Sirk, el rei del melodrama, realitza amb “Imitación a la vida” un dels seus films més reputats.

Són diversos el temes que tracta. El principal, potser, és la reivindicació materna. Lora sols s’ ha preocupat de la seva carrera artística i Sussie s’ ha sentit abandonada. Annie ho ha fet tot per Sarah Jane però aquesta la rebutja per la seva sang negra.

Lora potser se sacrificarà i deixarà el pas a Steve en l’ amor que les dues dones senten per ell, així trencarà el seu egoisme i compensarà l’ abandonament a que ha sotmès a la noia.

Un altre tema important és el racisme. Sarah Jane renega de la seva sang perquè és l’ única manera de triomfar. Els nois la refusen quan saben que esdevé de raça negra, les portes se li tanquen en la feina, sols pot aspirar a un xofer negre com a company o a un treball de criada com la mare.

Però Sarah Jane te que escollir entre l’ amor de la mare i la traïció a la seva sang, que la faci ascendir en l’ escalafó social i que li doni una oportunitat en la vida. Escull allò segon, tot i que al final es penedeix i plora sobre el fèretre de la mare.

Sirk denuncia el racisme de la societat americana en els anys 50.

Un altre tema és l’ elecció entre l’ ambició i l’ amor. Lora es dedica en cos i ànima a allò que vol ser, una actriu bona i reconeguda, aconsegueix l’ èxit però fa fonedís l’ amor i quan el vol recuperar potser és massa tard i perd el litigi amb la filla.

“Imitación a la vida” és també un film del cine dins del cine. Sobre els amagatalls secrets d’ aquest mitja , les dificultats per lliurar una carrera, el preu a pagar i tot el que es te que deixar de banda per aconseguir l’èxit.

Sirk roda un film sòlid amb personatges plens de contradiccions que cerquen un destí millor.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

EL SUEÑO ETERNO

 

 

 

Director: Howard Hawks

Actors: Humphrey Bogart

              Lauren Bacall

              Martha Vickers

              Dorothy Malone

              John Ridgely

Any: 1946

Títol original: The big sleep

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

El detectiu privat Philip Marlowe (Humphrey Bogart) és citat a casa del general Sternwood, és un home vidu i milionari i te dos filles, Vivien Rutledge (Lauren Bacall) i Carmen (Martha Vickers).

El general vol que lliuri a Carmen d’ un xantatgista, un tal Geiger, que li reclama deutes de joc i te en el seu poder fotos compromeses de la noia.

Marlowe busca a Geiger que regenta una llibreria  però comprèn aviat que el negoci és una tapadora darrera de la qual s’ amaga un gàngster, Eddie Mars (John Ridgely), que és propietari de negocis relacionats amb el joc, Geiger és assassinat.

La fotografia del xantatge va a parar a mans d’ un altre mafiós, Joe Brody, l’ assassí de Geiger; Carmen l’ amenaça amb una pistola i recupera la foto, Brody és un xantatgista professional que li va robar el carret a Geiger, quan Brody acudeix a obrir la porta, un sicari de Mars el mata.

Vivien li demana a Marlowe tancar el cas però aquest s’hi nega i continua la investigació. En realitat Carmen ha matat a un home, Show Regan i la seva germana vol encobrir-la però Mars, que ho sap, li fa xantatge.

Marlowe és apallissat pels sicaris de Mars però Vivien el deslliga i els dos, que s’ han enamorat, van a una cita amb el gàngster. Aquest es confia i Marlowe l’ apunta amb l’ arma i el fa sortir a fora de la casa, els seus homes, creient que es tracta del detectiu, el massacren a trets.

Marlowe i Vivien marxen plegats.

 

 

COMENTARI

     “El sueño eterno” està basada en la novel.la de Raymond Chandler del mateix nom i és considerada una de les grans pel·lícules del cine negre de tots els temps.

En ella ens trobem amb una trama força enrevessada, plena de corrupció, crims i també amor però segurament l’ argument, incomprensible de vegades, no és el més important sinó l’ enorme feeling entre Humphrey Bogart i Lauren Bacall, ja marit i muller en aquest moment, i el glamour que desprenen.

Bogart és Marlowe, el detectiu individualista, insolent, murri i indisciplinat, un  estereotip que l’ actor imposa sempre al seu personatge, cínic i distant però honest.

Bacall és la dona bona-dolenta, una seductora, la dona fatal que juga amb l’ ambigüitat del seu personatge i s’acosta a un món tèrbol i sòrdid per protegir a la inconscient de la seva germana.

Aquest univers sense escrúpols l’ encarnen un seguit de gàngsters, Brody, Canino, Geiger…tots acaben trobant un mal final a l’ igual que Mars, el que dirigeix l’ embolic. És un mostrari de gent envaïda per l’ ànim de lucre, repugnants i corruptes. Sorprenent és el personatge de Carmen, no és casual el nom, una verdadera menja homes, una cap de pardal, que es veu abocada a un infern per què prefereix utilitzar més el sexe que el cervell.

El final te aquest punt desencantat dels films de Bogart; el detectiu encobreix davant la policia a la noia culpable i passa pàgina, la justícia resta en entredit.

La pel·lícula abona la seva fama a partir d’ excel·lents escenes, com la final en que el dolent, Mars, surt al carrer i és cosit a trets pels seus companys, que esperaven al detectiu. Quan Marlowe obre la porta, Mars, està enganxat a ella i ja difunt.

Els combats dialèctics mereixen molt la pena, recordem que William Faulkner va participar en el guió; sentències concloents d’ ell: “L’ honradesa alimenta poc” o “No bufetejo massa be a aquestes hores” o, ell: Si em necessites truca’m”, ella: dia i nit?, ell: “millor de nit, de dia treballo”.

O aquesta altra; Ella: “Parlant de cavalls, m’ agrada apostar però abans miro com corren”. Ell: “No puc parlar sense veure com corres, Ella: Bé, tot depèn del genet” o el final: Ell: què passa amb tu?, ella: res que no puguis arreglar”, es besen i fi.

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

THE SQUARE

 

Director: Ruben Ostlund

Actors: Claes Bang

              Elisabeth Moss

              Dominic West

Any: 2017

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Christian (Claes Bang) és el director del Museu Real d’ Art Contemporani d’ Estocolm.

Les obres que en ell s’hi exposen són trencadores i avantguardistes, ara s’ inaugura una exhibició titulada “The square”, un quadrat on s’hi volen concentrar els millors valors humans.

Un dia Christian és assaltat per una dona, assetjada a la seva vegada, que li demana protecció, un altre home s’hi solidaritza i un tercer  que, és l’ assaltant, fuig al veure als altres fer-li front. El resultat és que Christian ha estat víctima d’una ensarronada i li han robar la cartera, el mòbil i els botons de puny.

Amb la col·laboració de Michael, company de feina, localitza on viuen els lladres, com no sap qui ha estat el saltejador, col·loca un pasquí en cada bústia de la casa, en el que assevera que sap qui són els malfactors i demana li restitueixin allò robat sinó volen atenir-se a les conseqüències.

Al cap d’un temps, un nen emigrant el commina a qui li demani perdó i a que gravi un vídeo , penedint-se de la seva acció, doncs ha estat acusat i recriminat per una cosa que ell no ha fet.

Mentrestant, Christian assisteix a una perfomance on un actor interpreta a un home mono i aquest incomoda als assistents, tanmateix uns creadors graven un vídeo per al centre d’ art ,en el qual es contempla com una nena indigent explota als ulls dels espectadors.

El museu li reclama responsabilitats a Christian i l’ obliga a dimitir, en tant Anne (Elisabeth Moss), una periodista amb qui l’ home ha tingut una relació, no vol que tot es limiti a una trobada sexual i li reclama ampliar el lligam.

Christian amb mala consciència, grava el vídeo que li ha demanat el nen, on demana disculpes però quan va a lliurar-li, la família ha marxat.

 

 

COMENTARI

“The square” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de l’ any 2017.

La pel·lícula es basa en fragments, en moments en els quals Christian, el director d’ art contemporani del museu d’ Estocolm, és el fil conductor.

Estem davant un film imperfecte i irregular però també sorprenent, complex i diferent, una aportació creativa al cine del segle XXI.

Oslund ens presenta l’ art modern i “The square”, el quadrat , la nova exposició, com una metàfora de la societat sueca i occidental….de la societat. A través d’ aquesta visió fragmentada  i de les petites històries, ens adonem de la hipocresia, la doble moral, la correcció política , les contradiccions socials i les pors d’un entorn mundà que camina  entre la voluntat de ser i la de semblar. La fredor, la insolidaritat i el desconeixement de l’ altre, són parts que formen un tot.

Oslund planteja la pel·lícula com moltes de les seves vinyetes, és a dir es tracta d’ una perfomance i totes les històries que acull en el seu si es poden contemplar d’ aquesta manera; què són sinó l’ assalt en mig del carrer, la interpretació excessiva de l’home mono, la retòrica del nen per restituir el seu bon nom o la insistència de la periodista per fer més duradora la relació.

Tot són moments teatrals, actes que defineixen la contemporaneïtat i que mostren al públic, a tots nosaltres, les pròpies vergonyes, representants i representats juguen la broma de la vida. El director suec llença els seus retrets en base a la ironia i la sàtira.

L’ episodi més rotund és el de l’ home mono. Un actor interpreta aquest paper davant el més granat del món cultural, és algú que s’ excedeix en els seu paper de simi. El presentador ho anuncia en l’ inici. Un animal ataca si veu que se li te por, un animal et persegueix si corres davant d’ ell i t’ ignora si et quedes quiet i busca una altra presa.

L’ home mono trenca la norma i les convencions socials, molesta, incomoda, agredeix i els benpensants, que som tots, no sabem com actuar ni com respondre. Quan els expectatives no són les esperades ens trobem amb la por d’un col·lectiu davant un sol home que transgredeix ; aflueixen la intimidació, la covardia i la vergonya, tan sols quan algú desperta i s’ hi torna, la manada actua gregàriament i acompanya en el càstig a l’ home animal.

Un altre episodi important és el del vídeo. Un grup artístic ha preparat una gravació en la que s’hi contempla a una nena indigent i rossa que camina cap un cercle on explota i salta pels aires. De nou la societat benpensant demana la retirada de les imatges, un menyspreu als col·lectius més desafavorits, una humiliació, una ferida a la sensibilitat dels espectadors. La societat viu, si més no, un conflicte; una part del públic protesta perquè amb la dimissió del director del museu i la retirada del vídeo, es demostra el sostre de vidre de la llibertat d’ expressió i la democràcia. La societat mostra fugues i contradiccions i discuteix sobre allò banal mentre al carrer, els verdaders desafavorits són oblidats.

Un altre episodi ens mostra com Christian és atracat, una xarada que el confon, i ell acusa falsament. Christian es veu enfrontat i humiliat davant el nen que li demana rescabalar el seu honor i s’ accentua el sentiment de culpa, intenta redimir-se acusant-se de la mala actitud, és la mala consciència del culte i el ric davant un món que el posa en evidència.

Més episodis. En “The square”, si entres cap a la dreta vol dir que confies en el gènere humà, si vas cap a l’ esquerra, és que no ho fas. Tothom escull la confiança en el semblant, llavors cadascú es te que desposseir de cartera i mòbil, deixar-lo a terra i seguir camí, això ja no agrada tant.

Més motius de por, desconfiança i recel. L’ amant ocasional es vol quedar amb el condó amb el semen per llençar-lo o potser no, dubtes, suspicàcies, lluita per tan important fluid que, després continua, sexe d’una nit o sentiment amorós?.

Oslund doncs, introdueix el cos social en aquest quadrat, igual que l’ art contemporani tot és artificiós, contradictori, tot és dubte i engany. Un símptoma dels temps, un retrat cínic i intel·ligent que te el seu epicentre quan la dona de la neteja llença a les escombraries part de l’ exhibició pensant que són deixalles. Món d’ equivoc i confusió

 

 

EL HOMBRE DEL TREN

 

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort

              Johnny Halliday

Any: 2002

Títol original: L’ homme du train

Nacionalitat: França

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Manesquier (Jean Rochefort) és un mestre jubilat que viu en una  tranquil·la ciutat francesa de províncies i habita en un antic palau, ple de comoditats.

Un dia coincideix en la farmàcia amb Milan (Johnny Halliday), un nou vingut a la població, un home lacònic i esquerp a qui convida a la seva casa, en tant l’ hotel de la localitat està tancat.

Milan ha arribat a la vila amb la intenció d’ atracar el banc de la ciutat, en col·laboració amb tres companys.

Manesquier ha d’ entrar al cap de tres dies en l’ hospital per ser intervingut  en una operació de cor, el mateix dia, Milan ha d’ efectuar l’ atracament.

En aquest temps, el homes, tan allunyats en la seva forma de vida, simpatitzen i es relacionen, cadascun pensa que hauria passat si hagués assolit la vida de l’ altra.

Manesquier entra en l’ hospital i mor en la sala d’ operacions, Milan perpetra l’ atracament però és traït pels seus companys i quan surt de l’ entitat la policia l’ acorrala i el mata.

 

 

COMENTARI

   Leconte recorre a l’ inspirador del seu cine, Jean Rochefort, en una pel·lícula que retorna a molts dels eixos que informen la seva carrera i que ja desenvolupa de manera similar en “Tàndem”.

Aquí com allà, ens trobem la relació entre dos homes, en principi antitètics, parlador i amable un, sorrut i silenciós l’ altre, l’un sedentari i aburgesat, l’ altra un aventurer sense destí.

Leconte aplega als dos homes darrere la seva diferent forma de viure; dos persones marcades per la solitud. Entre ells neix una amistat i una confiança mútua. Al poc temps cadascun pensa que hagués volgut ser l’ altre; Milan recolza nostàlgic a l’ alumne de Manesquier, aquest es talla el cabell dotant-se d’un estil modern o s’ enfronta als brètols que munten escàndol en el bar.

La mort els uneix i els acompanya però Leconte mostra la seva última ranera o potser un renaixement en el que cadascun ha invertit els seus papers. Hem vist a Milan arribar a la població com un home solitari que descendeix d’un tren, emmarcat en la simbologia del western, ara contemplem a Manesquier com marxa en el mateix comboi en tant, Milan s’ aixopluga feliç entre els llibres del vell professor.

Leconte ve a dit que tots els homes són iguals, tanmateix el que els separa és el destí. Canviar d’ identitat, ser un altre, és una forma de canviar de vida, tothom vol ser allò que no ha estat, tothom vol viure la vida no viscuda.

Un altre particularitat de Leconte és el context on succeeixen els seus relats, sempre propers a la França de províncies, això ajuda a explorar el tarannà dels seus protagonistes, gent amb un somni que no sempre pot complir.

El noi que no entén el llibre que llegeix: “Eugenia Grandet”, en el que una dona espera tota la vida a un home per amor; o la fornera que repeteix cada dia la mateixa cantilena al clients: “Vol alguna cosa més?; o l’ atracador silenciós que tan sols diu una frase críptica cada dia i a la mateixa hora; o els mateixos protagonistes, dividits entre l’ home previsor, Manesquier, que guarda en el bany fins a tres raspalls de dents  o l’ home aventurer, Milan, que tan sols n’ utilitza un.

Aquesta és una mostra de com Leconte no sols ens vol fer saber coses sobre els seus personatges, sinó que amaneix la trama amb un constant sentit de l’ humor i trets de comèdia.