MI VECINO TOTORO

 

 

 

Director: Hayao Miyazaki

Títol original: Tonari to Totoro

Nacionalitat. Japó

Gènere: Dibuixos

 

ARGUMENT

Una família japonesa se’n va a viure al camp, el pare , el senyor Kusakabe, s’ emporta a les seves dues filles, Satsuki, d’uns onze anys i Mei de quatre ; en tant la mare està en l’ hospital recuperant-se d’una malaltia.

Les nenes veuen en la casa unes boles fosques de pols que es mouen i creuen que la mansió està encantada, al poc passejant pel bosc s’internen per entre el fullatge d’un arbre i cauen a un sot on hi troben a un follet del bosc amb poders peculiars, es tracta de Totoro.

El geni te el poder d’ elevar-se a través del cel i disposa d’un gat en forma de vehicle que transporta a la gent allà on ho desitgin.

Un dia en la casa es rep un telegrama que alerta sobre la salut de la mare, Satsuki i Mei es dirigeixen a una casa veïna i avisen al pare per telèfon però després volen anar cap a l’ hospital. En el camí Mei es perd.

Satsuki demana la col·laboració del follet i aquest li  presta el seu gat viatger, que vola per tota la regió fins que atalaien a Mei sana i estalvia, seguidament les trasllada fins l’ hospital, allà les nenes comproven com la seva mare s’ha recuperat i està atesa pel pare.

 

 

 

COMENTARI

    Miyazaki és un dels grans autors d’ animació del Japó, artífex de la sèrie de televisió  “Heidi” que te un gran èxit en tot el món. En 1984 crea els estudis Ghibli i comença a desenvolupar pel·lícules d’ animació amb criteris personals on destaca un missatge pacifista i ecologista.

“Mi vecino Totoro” és la quarta pel·lícula de la seva creació i  és considerat un dels  millors films d’ animació de la història del cine. Es tracta de la crònica al voltant de dues nens que entren en contacte amb Totoro, un geni del bosc, en definitiva és la capacitat dels infants de desenvolupar un món propi ple màgia i fantasia, aliè al dels adults.

Totoro existeix en els somnis de Satsuki i Mei i és real perquè elles se’l creuen i el veuen, Totoro és part d’un univers al que sols els nens hi poden accedir.

Miyazaki realitza una obra plena de poesia i senzillesa, no hi ha antagonistes malvats, ni grans peripècies, ni personatges amb poders especials, tan sols la simplicitat d’unes nenes que volen anar a veure a la seva mare malalta i com acompleixen el seu desig.

En el relat hi contemplem la diferencia amb el cine americà de Disney o de Pixar. Miyazaki no necessita d’ efectes especials ni de canviar de pla continuadament, a l’ igual que en el cine amb personatges de carn i ossos, el món creatiu japonès imposa la pausa, la contenció i la facilitat expositiva en contra d’ assolir un relat on transitin grans esdeveniments.

Les nenes no van a la recerca de cap príncep blau ni necessiten de la presència masculina, viuen amb autonomia i llibertat. D’ altra banda Miyazaki sempre exposa un missatge ecològic en els seus relats. Totoro és un esperit del bosc, algú que viu tranquil en el fons d’un arbre, que ajuda a les nenes quan li demanen, per tornar després al seu món silenciós i bucòlic.

Tots els contes poden estar bastits de referències conegudes, aquí Totoro ens recorda a Mary Poppins, quan puja cap el cel agafat al seu paraigua, també l’ entrada de Satsuki en el fons de l’ arbre podria correspondre’s a l’ entrada d’ Alicia en el mirall per descobrir un univers fantàstic i imaginatiu.

Miyazaki no abjura dels simbolismes, les nenes es desperten de nit i veuen com Totoro està construint un gran arbre gegant al voltant de la casa, al matí l’ arbre ja no hi és, el somni s’ha esvaït però resten les arrels que faran possible en un futur el creixement de la natura. Són també les arrels d’una vida, la de les nenes, que s’ engrandirà a partir dels ensenyaments de la natura i de la solidaritat i bondat del geni que les ha iniciat en aquest aprenentatge. Miyazaki rodeja a les protagonistes de llavors, panotxes, nous i altres fruits del camp, és la cosmovisió del ser humà amb el medi ambient, una interrelació vital i necessària.

SILVIO (Y LOS OTROS)

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Elena Sofia Ricci

               Kasia Smutniak

                Ricardo Scarmaccio

Any: 2019

Títol original. Loro

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Biopic

Sub gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

Sergio Morra (Ricardo Scarmaccio) és un home de negocis i també un trepa que no dubte en subornar aquells que vol convèncer per què li facilitin les coses. La seva obsessió és conèixer a l expresident del govern Silvio Berlusconi (Toni Servillo), potser l’ home  més influent i poderós d’ Itàlia, i que l’ ajudi a prosperar.

Així realitza una festa amb vint-i-vuit dones joves i guapes en una mansió en front de la casa del polític per cridar la seva atenció. Morra porta a les noies a una gran celebració en la mansió del pròcer però no escull el moment oportú per donar a conèixer els seus desitjos i interessos.

Berlusconi està casat amb Verónica Lario (Elena Sofia Ricci), amb qui viu una relació rutinària,està sempre rodejat de “Velinas”, hostesses o noies que volen accedir a una fama ràpida, i intenta arribar de nou a ser el Cap de l’ Estat. Després de les eleccions li falten sis senadors per obtenir la majoria que li doni el govern, per tant el millor és subornar als rivals amb promeses i portar-los al seu costat, així aconsegueix ser de nou Cap del Govern.

El terratrèmol de L’ Aquila porta el desastre a la població, Berlusconi la visita i promet que en breu s’ aixecarà una nova ciutat i cases per tothom.

Entre festa i festa Verónica , la seva dona, mostra intenció d’obtenir el divorci.

El relat acaba amb la imatge dels damnificats pel terratrèmol, resignats i abandonats, a l’ espera de la reconstrucció de L’ Aquila.

 

 

COMENTARI

    Sorrentino va parlar en “Il Divo” del cap de la Democràcia Cristiana, Giulio Andreotti i ara realitza un especial biopic de Silvio Berlusconi però sempre és fidel a la seva pròpia personalitat, excessiu, barroc i exuberant, amb una composició dels personatges efectuada a partir de la parodia però que en realitat ajuda i serveix per desxifrar-los.

“Silvio”és una comèdia bufa que vol desentranyar qui és Berlusconi i si no ho aconsegueix s’hi aproxima. Estem davant algú que ha confós la persona amb el personatge en tant la disfressa s’ha menjat a la identitat verdadera. Berlusconi ven una imatge pública efervescent i calidoscòpica i arribem a la conclusió que sols estima dues coses: el poder i a si mateix.

El dibuix del polític sembla de vegades amable però en realitat és demolidor. Berlusconi apareix com algú intel·ligent , intuïtiu i seductor però darrere s’hi amaga algú pagat de si mateix, farsant, trampós i sense principis morals, tota la seva vida discorre com una comèdia on el mateix protagonista no se’n adona de la màscara que porta.

El pròcer és algú incapaç d’ estar en solitud, un cínic que arriba a creure’s el seu propi discurs, que és tan amat com temut i Sorrentino ens planteja un magnífic retrat polític i psicològic, que va més enllà del home de govern per parlar de la política i la societat italiana: concursos banals, entreteniment eixelebrat i com a contrapès un poble abandonat i melancòlic , la gent de L’ Aquila que sens mostra en la crua última escena.

Sorrentino planteja un film fragmentari en el que passem de les festes amb les velinas  a converses que defineixen el personatge. És significativa la xerrada amb el senador al que vol subornar per tornar al poder o quan truca a l’ atzar a una dona i aconsegueix vendre-li un pis amb les seves dots de persuasió. Berlusconi es veu a si mateix com un venedor, pot despatxar un pis o un programa de govern, conquesta, sedueix i convenç i la gent compra el seu producte.

Un altre gran moment és quan es troba en l’ habitació amb una noia de vint anys i aquesta el posa front al seu mirall, quan li diu que el seu alè li recorda al seu avi i que li sembla ridícul que un home de setanta anys vulgui enamorar a una noia de vint.

La conversa amb l’ esposa és força significativa i és l’ únic moment en el que els retrets d’ ella el fan sortir una mica de polleguera, quan la dona l’ha titllat de presumptuós, trampós i mentider, ell li pregunta: ja que tot són defectes perquè has viscut tants anys al meu seu costat?, la resposta de la dona és:  estava enamorada ; això no evitarà la separació.

La xerrada amb Mike Buongiorno és també il·lustrativa, el presentador dels programes d’ entreteniment de Berlusconi ha estat acomiadat, el polític el menysprea, entén que el periodista és un home vell perquè ja sols mira cap el passat en tant ell està carregat de projectes de futur, d’ energia.

Sorrentino utilitza simbologies que descobreixen els enganys i les falsedats. L’ ovella que s’ introdueix en una habitació on la televisió vomita la programació vulgar de les cadenes del polític/empresari, l’ animal, alter ego d’un poble italià coaptat per la imatge vàcua, mor en l’ intent. Berlusconi , mentre el terratrèmol deixa al carrer a tota una regió, crema  un volcà e joguet i el  posa en erupció, és un moment i tot s’apaga i s’ acaba, com la seva política, com la vida de la gent. Les velinas es mostren rodant en els cavallets que guarda Berlusconi en la seva mansió, unes voltes que mai s’ acaben i no porten enlloc, i com li diu Stella, la noia que el rebutja: i desprès què?.

Toni Servillo és l’ actor bandera de Sorrentino, el que l’ acompanyat en tot el seu cine, és bàsic per entendre la sàtira. Servillo fa teatre , el mateix que fa el seu personatge real al que interpreta, la màscara cau i no hi ha res darrera.

LES MILLORS PEL.LICULES 2018-ESPANYA

1) QUIÉN E CANTARÀ-CARLES VERMUT

 

2) CAMPEONES-JAVIER FESSER

 

 

3) TODOS LO SABEN-ASGHAR FARHADI

 

4) EL ÁRBOL DE LASANGRE-JULIO MEDEM

 

5) SIN RODEOS-SANTIAGO SEGURA

 

6) LAS DISTANCIAS-ELENA TRAPE

 

7) PETITET-CARLES BOSCH

 

8) EL FOTOGRAFO DE MATTHAUSEN-MAR TARGARONA

 

9) EL REINO-RODRIGO SOROGOEN

 

10) EUGENIO-JORDI ROVIRA-XAVIER BAIG

 

LES MILLORS PEL.LICULES DEL 2018

 

  1. LA FORMA DEL AGUA-GUILLERMO DEL TORO

 

 

2) EL HILO INVISIBLE-PAUL THOMAS ANDERSON

 

3) TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS-MARTIN MC DOUGH

 

4) ROMA-ALFONSO CUARÓN

 

5) ISLA DE PERRROS-WES ANDERSON

 

6) LUCKY- JOHN CARROL LYNCH

 

7) LAS ESTRELLAS DE CINE NO MUEREN EN LIVERPOOL-PAUL MC GUIGAN

 

8) THE FLORIDA PROJECT-SEAN BAKER

 

9) LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO- STEVEN SPIELBERG

 

10) THE MOLLY’S BLOOM-AARON SORKIN

 

11) BOHEMIAN RAPSODY-BRYAN SINGER

 

12) COLD WAR – PAVEL PAWLIKOWSK

 

 

13) YO TONYA-CRAIG GILLESPIE

 

14) UN ASUNTO DE FAMILIA-HIROKAZU KOREEDA

 

 

15) EL INSTANTE MAS OSCURO-JOE WRIGHT

 

 

16) LADY BIRD-GRETA GERWING

 

17) JURASSSIC WORLD-JUAN ANTONIO BAYONA

 

18) EL INSULTO

 

19) MISIÓN IMPOSIBLE (FALLOUT)

 

20) HA NACIDO UNA ESTRELLA-BRADLEY COOPER

 

20)

 

 

 

 

 

 

 

MARY POPPINS

 

Director: Robert Stevenson

Actors:  Julie Andrews

               Dick Van Dycke

               David Tomlison

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

En la casa de la família  Banks, hi ha problemes; els nens, Jane i Michael ha desaparegut i Katie la seva mainadera decideix abandonar la feina.

La policia troba als nens però la família decideix contractar una nova mainadera per que els faci entrar  en raó.

La dona que arriba per complir la complicada missió és una espècie de  fada: Mary Poppins (Julie Andrews), que baixa del cel amb un paraigües.

La mainadera s’ emporta als nens al parc i allà coneixen a un pintor bohemi: Bert (Dick Van Dyke). Amb els poders màgics de Mary van a parar a paisatges inventats on viuen l’ experiència de la imaginació i la il·lusió.

Mary, doncs, es guanya la confiança dels nens tot i que els ensenyaments de la dona: viure, aprendre i divertir-se, contrasten amb l’ ordre i la disciplina que vol imposar Mr Banks (David Tomlison).

Els nens acompanyen al pare, que vol que ingressin els seus diners en el Banc però sembren el caos en l’ entitat i els clients treuen els seus estalvis mentre la direcció crida a Banks per acomiadar-lo.

En tant Bert, que ara fa d’ escura xemeneies, passeja als nens pels terrats de la ciutat.

Banks se n’ adona que ha dedicat la vida a la feina i a guanyar diners i que ha descuidat l’ atenció dels fills. Ha après les lliçons de Mary Poppins i ara serà un bon pare.

Mary marxa pels aires amb el seu paraigües a casa altres nens amb problemes.

 

 

COMENTARI

Mary Poppins és un clàssic del cine musical i del cine familiar tot i que és una pel·lícula apte per totes les generacions. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom de Pamela Lyndon Travers de 1934. Walt Disney li compra els drets a l’ autora per portar el relat al cine.

A partir de cançons i números musicals, trobem a uns nens que viuen oblidats pels seus pares, un banquer sense sentiments i una sufragista que no esta mai a casa.

Front el món d’ordre, respecte i disciplina que vol inculcar el pare, Mary Poppins obre els ulls als nens a la fantasia, la màgia i la imaginació.

Mostra com les persones ocupades no veuen les coses petites, com oposen allò útil i de profit a allò divertit i com la  fada bona reconverteix el caos en lliçó pel pare, que aprèn que el somriure i l’ estimació dels fills són el  més important.

El missatge podria resultar tòpic si no anés acompanyat, com és el cas, d’ esplèndides cançons, que han quedat en l’ imaginari popular com :

supercalifragilisticoespialidoso o chim, chim, cheri  i de números musicals espectaculars com el dels escura-xemeneies.

El film aporta des d’ imatges surrealistes: el capità del vaixell que viu  dalt d’un terrat i que bombardeja amb focs artificials  fins a altres ingènues: el ball dels protagonistes amb un seguit de dibuixos animats o altres màgiques: els cavallets de fira, s’ escapen amb els seus genets i guanyen un derbi o quan els nens trepitgen un dibuix i van a parar a l’ espai pintat.

Tampoc s’han d’ oblidar les escenes plenes de joia i optimisme; l’ oncle Albert que no pot parar de riure i viu en el sostre, símbol del riure com a teràpia i de la gent que , afortunadament, no toca amb els peus a terra.

O l’ escena del banc en la que els nens prefereixen invertir els seus dos penics en donar de menjar als coloms, abans que obrir una compte corrent.

La pel·lícula juga amb un humor blanc, una moderada transgressió, un us raonable dels bons sentiments i una imatge, la de Mary Poppins, volant amb el paraigües, que ha esdevingut una icona del segle XX.

La pel·lícula guanya cinc oscars en 1964, entre ells el de millor actriu a Julie Andrews.

EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

ROMA

 

 

Director: Alfonso Cuaron

Actors: Yalitza Aparicio

              Marina de Tavira

              Jorge Antonio Guerrero

Any: 2018

Nacionalitat: Mèxic

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Estem en Mèxic en 1968. Cleo (Yalitza Aparicio), una noia indígena d’ origen mixteca, és la criada d’una família de casa bona en el barri de Roma de la capital. En la residència hi conviuen, la senyora Sofia,(Marina de Tavira), la mare, Don Antonio , el pare, la senyora Teresa, l’ avia, i els quatre fills, Toño, Paco, Pepe i Sofi.

Cleo és alguna cosa més que una serventa, cuida dels nens, organitza la casa i és algú estimat, una persona més de la família.

Un dia Don Antonio marxa per assumptes de negocis cap a Quebec però ja no torna mai més. Cleo te un xicot, Fermín (Jorge Antonio Guerrero), un home que s’ entrena cada dia com a karateka, Fermín deixa embarassada a Cleo i després no en vol saber res de la paternitat.

Cleo confessa el seu estat a la família i la senyora Sofia l’ajuda i la porta al metge perquè tingui un bon part. La criada va a la recerca del seu antic promès però aquest renega d’ ella . Quan Cleo i la senyora Teresa estan en una botiga de mobles per comprar un bressol pel seu nadó, els estudiants es manifesten, uns nois entren en el comerç per aixoplugar-se  i un grup  para policial els segueix i maten a un d’ ells a sang freda, Fermín és un dels components de l’ escamot.

L’ ensurt fa que Cleo trenqui aigües i sigui ingressada d’urgència en l’ hospital, la seva filla neix morta.

La família marxa de vacances a la costa, Cleo els acompanya. Dos dels nens en absència de la mare s’ endinsen en les  aigües turbulentes, Cleo , tot i que no sap nedar, entra en el mar i els salva.

La nissaga s’ abraça a Cleo, que rep afecte i solidaritat per part de tots.

 

 

COMENTARI

Alfonso Cuarón és un director, productor i guionista mexicà d’ indubtable talent que l’ ha utilitzat sobretot en productes tan dignes com comercials d’ Hollywood.

En aquesta ocasió canvia de formula i roda un film en blanc i negre, una historia feta expressament per a Netflix que es veu breument en les grans pantalles. Tot i això obté el Lleó d’ or en el Festival de Venècia i multitud de premis.

L’ aposta de Cuaron te un component post modern. Barreja d’ estils i gèneres, tractament intemporal, ficció, reportatge, document i memòria personal s’ amalgamen. El director se situa en un to neorealista i en una narrativa costumista.

Cuaron plasma en pantalla un personatge protagonista, el de Cleo, la criada, però és també una excusa per mostrar-nos un microcosmos social, una realitat del Mèxic de finals dels seixanta.

El director explica la seva pròpia memòria personal i ho fa amb afecte cap el seu entorn i sobretot cap a la persona d’ extracció social baixa que el va cuidar en la infància. L’ imaginari de l’ autor mostra les classes socials,les desigualtats i la manca d’ oportunitats però no es rabeja  en la lluita de classes, el que hi ha és una abraçada interclassista entre els benestants i els més humils.

Cuaron ens transporta al món de la seva infància, als records i l’ emotivitat. Roda en extraordinaris plans seqüència i posa èmfasi en les petites coses quotidianes. Els temes principals del relat, la separació de Sofia i l’ embaràs de Cleo ens serveixen per endinsar-nos en la realitat social del país.

La festa dels rics, que s’ acaba en un incendi en el bosc on tothom hi col·labora en la seva extinció, l’ assassinat de l’ estudiant en el centre comercial que apunta la brutal repressió del govern de Luís Echevarria, el barri miserable i fangós on Cleo va a la recerca de l’ home que l’ha prenyat, el cine com espai de somnis en un temps on era gran i estava ple, les vacances en la platja, la televisió omnipresent en totes les cases i tots els personatges, els sorolls i les imatges del món popular de la ciutat.

Cuaron mostra escenes emotives i emocionants, planteja suspens en el moment en que Cleo salva als nens d’ofegar-se o quan el part d’ urgència. El director explica el que passa, raons i sentiments a partir de la paraula: Cleo i Sofia es troben, una embarassada, l’ altra abandonada pel marit i Sofia li diu, “nosaltres sempre estarem soles”. Ho fa també a partir de la imatge: Sofia els hi ha explicat als fills que el pare no tornarà. A la sortida del restaurant popular tota la família resta solitària i compungida, Cleo , de peu, se’ls mira sense articular paraula, al costat es manifesta l’ alegria desbordant d’una boda.

El relat de Cuaron és agre dolç, està ple de llums i foscor. D’ una banda la “nana” estimada, d’ altra la dona humil que mai s’ integrarà en un status superior i que sempre serà això: “la nana”. D’ una banda el món dels rics, vist amb complaença, de l’ altra tanta i tanta gent cercant un lloc al sol. Mèxic com ningú l’ havia explicat.

 

 

RETORNO AL PASADO

 

 

Director: Jacques Tourneur

Actors: Robert Mitchum

              Jane Greer

              Kirk Douglas

             Rhonda Fleming

             Virginia Hudson

Any: 1947

Títol original: Out of the past

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Jeff Bailey (Robert Mitchum)és un home que treballa en una benzinera en Tahoe i surt amb Ann (Virginia Hudson), la seva noia.

Un dia arriba a la població Joe Stefano, algú que el busca i Jeff te que fer memòria i recordar qui és i perquè esta aquí.

En realitat el cognom de Jeff és Markham i la seva feina era la de detectiu privat. Un gàngster que té un negoci d’ apostes, Whit Sterling (Kirk Douglas), el crida perquè investigui sobre una dona, Kathie Moffet (Jane Greer), que s’ ha emportat 40.000 dòlars del despatx, vol que la busqui i la trobi.

Jeff viatja fins a Acapulco en Mèxic on localitza a la dona, ella li assegura que no s’ha apoderat d’ aquesta quantitat, Jeff i Kathie es relacionen i s’ enamoren però Whit, que no veu resultats en la investigació els hi segueix les passes.

La parella fuig, es deixa de veure per un temps i es retroba més tard però no pot evitar ser seguida per Fisher, un sicari de Whit que els descobreix. Jeff es baralla amb l’ home i el colpeja però Kathie li engega un tret i el mata.

Seguidament la dona agafa el seu vehicle i escapa.

Tornem al temps present. Jeff ha refet la seva vida, ha canviat de nom i esta a càrrec d’ una benzinera, quan Joe, un esbirro de Whit, descobreix  on para i el porta fins al seu cap.

Quan arriba davant seu, la sorpresa de Jeff és gran, Whit conviu amb Kathie, la dona li explica que ha estat obligada i que és a ell a qui estima.

Mentre, Whit li fa un altre encàrrec a Jeff, te que buscar a Eels, un home que li deu diners.

Jeff és portat a casa d’ Eels per Meta Carson (Rhonda Fleming), la seva secretaria, però ràpidament sospita que tot és una trampa, que volen matar a Eels i que al veure les seves empremtes digitals en la casa, l’ involucraran en l’ assassinat.

Així és, Joe s’ encarrega de matar a Eels i de nou Kathie s’hi troba pel mig. Acusat d’ assassinat, Jeff fuig fins a Tahoe on es pot amagar. Joe  el busca per executar-lo però un amic sordmut de la benzinera s’ avança i mata a Joe.

Jeff li promet a Ann que es quedarà amb ella però no pot evitar tornar a veure a Kathie que ha assassinat a Whit. La dona el convenç que ara ja no hi ha obstacles entre els dos i l’ estimula a marxar plegats. Però en tant la dona prepara les maletes, Jeff avisa a la policia.

Quan avancen per la carretera, els agents els detenen, sentint-se traïda, Kathie dispara sobre Jeff i el mata, en tant la policia dispara sobre el vehicle que s’ estavella i la dona mor.

 

 

COMENTARI

En l’ època més brillant del cinema negre, Tourneur realitza aquesta cinta, una de les seves millors obres i també una de les més emblemàtiques del gènere.

Com és normal en aquest tipus de films és més important el continent que el contingut.

La pel·lícula es fa poderosa per la seva atmosfera ombrívola en la que els personatges estan retratats en clars i foscos, els climes contrasten entre el moments asfixiants, sòrdids i malaltissos i les escenes plenes de llum, com quan Jeff coneix a Kathie.

Els personatges són bàsicament ambigües. Kathie és la dona fatal, arquetípica del cinema negre, amb totes les seves conseqüències: manipuladora, dolenta, egoista…juga amb Jeff, aconsegueix sempre els seus propòsits i destrueix a tots els homes que la sovintegen. La imatge física de bellesa i innocènci contrasta amb el seu món interior retorçat i recargolat.

Tourneur planteja la relació bipolar d’un home amb dues dones antitètiques, Ann, és tot complaença i sol·licitud: l’ estabilitat conjugal.

Kathie és la devoradora de mascles, sense escrúpols, la temptació i el perill. Àngels i dimonis, el bé i el mal enfrontats i polaritzats.

Jeff és la representació d’un home dur però en realitat és un titella en mans de Kathie, enganyat i manejat constantment.

El film eleva a Jeff com a protagonista d’una mirada amarga i escèptica sobre un món corrupte i sense principis. Un home amb un passat turbulent que, ha assentat la seva vida, però aquest passat és una motxilla que porta sobre l’ esquena i en un moment donat torna per buscar-lo i acabar amb l’ existència senzilla i tranquil·la que havia reiniciat.  Un passat que el portarà al desgavell i la mort.

Al seu costat s’ alinea un grup de secundaris de luxe, tots personatges de baixa estofa, sense límits morals com Whit, Joe o Meta.

El tercer gran encert de l’ obra són els diàlegs, enginyosos  i àgils, els personatges es mostren aguts i cínics en les seves expressions i alguns moments de les converses són memorables.

En el dèbit es pot ressenyar el contingut. És aquí on més flaqueja el film. És difícil seguir tots els embolics i no queden clares les motivacions dels personatges i els entrellats als que es veuen portats són de vegades forçats i acumulatius.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu

NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.