ESPLENDOR EN LA YERBA

 

 

 

Director: Elia Kazan

Actors: Warren Beatty

               Natalie Wood

Any: 1961

Títol original: Splendor in the grass

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bud Stamper (Warren Beatty) i Deanie Lomis (Natalie Wood) són dos joves que surten plegats i estan enamorats però pateixen la pressió dels pares que s’ oposen a la relació.

Bud depèn d’ un pare possessiu que vol dirigir la vida del fill,vol que estudií en l’ Universitat I pensa que el noi és el millor en tot.

Deanie està sotmesa a una educació tradicional,orientada a no lliurar-se al noi fins al matrimoni.

Bud, dèbil de caràcter, acaba acceptant les normes del pare , deixa a Deanie i se’n va a estudiar a Yale. La noia, incapaç de suportar la pèrdua,es deprimeix i acaba ingressant en un psiquiàtric, després d’ un intent de suïcidi.

Bud no és feliç en l’ Universitat i no estudia. El seu pare segueix disposat a imposar-li la seva manera de viure però quan arriba el crack borsari del 29, s’arruïna i es llença pel balcó.

Passats dos anys i mig Deanie surt curada del psiquiàtric i amb una promesa de matrimoni d’un altre pacient curat, però quan arriba a Kansas, el primer que vol fer és veure a Bud.

Aquest, empobrida la seva família per la gran depressió, treballa d’ agricultor i s’ ha casat amb una cambrera que va conèixer en temps universitaris.

El destí ja ha jugat les seves cartes i res tornarà a ser com abans.

 

COMENTARI

     Kazan sempre ha estat proper a portar al cine dels grans drames, uns relats que reclamen a autors com Tennessee Williams (Un tranvia llamado deseo) o John Steinbeck (Al este del eden). Ara és basa en el guió de William Inge amb el que aquest guanya un oscar. Inge és autor d’ altres adaptacions  al cine com “Picnic” o “Bus stop”

En “Esplendor en la yerba” Kazan retrata una història d’ amor fracassada, plena de lirisme i poesia on es manifesta l’ Amèrica dels anys vint; el món d’ “El gran Gatsby”, els precedents de la gran depressió americana.

L’ autor lliga la història al fracàs del somni americà. Ace , el pare de Bud, vol que el fill faci tot allò que al patriarca li ve de gust. És un home incapaç d’ escoltar, que vol complir els seus desitjos no realitzats amb el fill però no te en compte la seva opinió. Ace és algú aferrat tan sols als negocis i als diners que acaba amb la seva vida quan se n’ adona de la buidor que l’ envolta.

Els pares de Deanie eduquen a la noia en el puritanisme; conservadors, benintencionats, també volen el millor par a la filla però són presoners de les convencions de l’ època.

Kazan retrata l’ emocionant història d’ amor d’ tot allò que es pogut ser i no va ser. Com Bov claudica, com els dos joves, aliens al somni del seu amor, s’ adapten a noves vides i a noves persones, com el context social és més poderós que el seu amor.

Kazan te un altre referent en “Romeu i Julieta” i ens convida a escoltar el gran poema de Woodsworth que dona sentit al film: “Encara que ja res pugui tornar-nos l’ hora de el esplendor en l’ herba, de la glòria entre les flors, no hem d’ afligir-nos perquè la bellesa continua en el record.

L’ esplendor en l’ herba és el temps de la joventut, un temps únic, un moment de vida que al poc ja tan sols és record. La fugacitat dels bons moments, tot allò que s’ ha perdut que ja no tornarà.

 

GREASE

 

 

Director: Randall Kleiser

Actors: John Travolta

              Olivia Newton John

              Stockard Channing

              Jeff Conaway

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Sandy (Olivia Newton John) ha conegut durant les vacances a Danny Zucko (John Travolta), els dos s’han agradat.

Quan comença el curs , abans de graduar-se en la Universitat, resulta que els dos coincideixen en la mateixa escola, la Rydell, sense saber-ho.

Danny és fatxenda, trinxeraire, simpàtic, desenfadat i presumeix en el seu grup d’ enamorar a totes; Sandy  coneix al grup de les Pink ladies, on destaca Rizzo (Stockard Channing), la noia que les lidera, desitjosa de viure la vida i l’ amor amb els nois que li agraden, especialment amb Kenickie (Jeff Conaway); en aquest ambient Sandy és una noia casta i puritana.

Quan Sandy i Danny es troben, el noi es distancia de Sandy per seguir el seu paper de dur i ella se sent desencisada.

Danny intenta acostar-se de nou a Sandy però les coses no resulten fàcils; primer quan el concurs de ball , en el qual Danny guanya el primer premi amb una altra parella i després quan Danny vol iniciar una via més carnal d’ acostament i la noia s’hi nega.

Passa el temps, Sandy entén que te que canviar d’ estratègia si vol conquistar el cor de Danny; en la festa de fi de curs, apareix vestida com una verdadera tigressa i el seu ball i els seus moviments sexys sedueixen definitivament al noi.

 

 

COMENTARI

Un any després de “La fiebre del sábado noche”, la industria d’ Hollywood reincideix amb John Travolta, la revelació d’ aquell film.

Aquest torna a repetir el seu paper de canalla i poca vergonya que s’ emporta les dones de carrer, i consolida les seves dots de ballarí.

Kleiser aconsegueix un producte fresc, divertit, lleuger, una icona del pop dels vuitanta, basada en un homenatge a la música i el ball dels cinquanta; treballa amb una coreografia ajustada i unes cançons trepidants, que es recorden al cap dels anys, escrites algunes per Barry Gibbs, el líder dels Bee Gees, en definitiva un espectacle ple de màgia i diversió.

A més la pel·lícula llança un missatge alliberador de cara al públic jove al que anava destinat, Sandy és una noia puritana però conquesta al seu xicot quan es converteix en una fera sensual i voluptuosa i supera el seu complex “Sandra Dee”, la gata moixa intèrpret de les comèdies dels seixanta.

No es pot ser sempre bona nena si vols caçar a aquell que estimes, és el missatge.

D’ altra banda i per compensar, la cap de la banda de les noies, Rizzo, alliberada i promiscua, decideix casar-se amb Kenickie després d’haver tingut un ensurt amb ell i creure que estava embarassada.

Són imatges poc feministes, on el que val és l’ aparença, el que sembles i no el que ets.

Aquesta aparença és important pels personatges que tan acuradament miren per la seva figura; Danny sempre pentinant-se l’ onda del cabell, els nois mirant-se al mirall abans del ball, el distanciament de Danny davant Sandy es dona, per tant, de no trencar la imatge que els amics tenen d’ ell i no semblar massa tou.

La pel·lícula és un homenatge al rock dels cinquanta, a les pistes de ball, a les grans orquestres, a les bandes i apareixen referències cinèfiles com la cursa de cotxes entre els dos nois, una clara relació amb “Rebeldes sin causa” o quan el competidor de Danny, treu un estilet que porta en les rodes del vehicle. Estem rememorant clarament la cursa de quadrigues de “Ben-Hur”. No falten cameos d’ estrelles del pop o del rock com Frankie Avalon en el paper d’ àngel de la guarda de Frenchie, una de les noies del grup, a qui aconsella que continuï estudiant en lloc d’ iniciar el treball en una perruqueria.

La pel·lícula introdueix també el cant a l’ amistat, després de la graduació, els nois pregunten si ara que els estudis els separaran, seguiran veient-se, la resposta és afirmativa, ells seran sempre fidels a aquesta relació de joventut.

HASTA QUE LLEGÓ SU HORA

 

Director: Sergio Leone

Actors: Henry Fonda

               Claudia Cardinale

               Jason Robards

              Charles Bronson

              Gabrielle Ferzetti

Any: 1968

Títol original: Once upon a time in the west

Nacionalitat: USA/Itàlia

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Tres pistolers arriben a l’ estació de tren, esperen al seu cap, Frank, però qui arriba és un home que toca l’ harmònica (Charles Bronson) i que els mata.

Les terres dels McBain estan ubicades en Sweet Water, allà hi ha aigua en abundància i per allà passarà la futura estació de tren. Brett McBain viu sol amb els seus tres fills i vol construir una gran ciutat al voltant. S’ ha casat amb Jill (Claudia Cardinale) i espera que la dona arribi des de Nova Orleans.

Però qui arriba és Frank (Henry Fonda) amb la seva colla. Per encàrrec d’ un mafiós home de negocis, Marton (Gabrielle Ferzetti) mata a McBeidt i als seus tres fills.

Quan Jill compareix en Sweet Water es troba tan sols amb la companyia de Cheyenne (Jason Robards), un perseguit per la justícia. En realitat, Jill era una prostituta en Nova Orleans i ja coneixia a Frank amb qui se’n va al llit.

Jill decideix vendre les terres i Frank comprar-les però la sobtada aparició de l’ home de l’ harmònica trenca l’ operació. Els misteriós personatge ofereix 5000 dòlars i com a garantía ofrena a Cheyenne, a qui ha capturat.

Frank va en recerca de l’ home de l’ harmònica,no vol les terres, ni els diners, ni la dona, tan sols vol saber qui és i que busca.

Aviat ho sabrà. L’ home de l’ harmònica ha vingut a venjar-se. Fa anys, quan era quasi un nen,Frank va penjar al seu pare, l’ home va estar suspès sobre les espatlles del noi amb la soga al coll fins que  no va poder més, va caure i el pare va se enforcat.

Frank, l’ abandonà a la seva sort i li posà una harmònica en la boca. Ara els dos s’ enfronten en un duel singular. L’ home de l’ harmònica mata a Frank i li torna l’ instrument musical.

Ell ja ha fet la feina i se’n va, encara es troba amb Cheyenne, que s’ ha escapat dels seus carcellers però ha quedat malferit  en la batussa.

Jill es queda sola en les terres, el tren arriba i un nou món està a punt de sorgir.

 

 

COMENTARI

Leone inicia la seva saga sobre la història dels Estats Units que completaria amb “Erase una vez en Amèrica”.

Aquest és un western psicològic, un western d’ autor. El director composa una mirada sobre el naixement d’una nació. La lluita per les terres i l’ aigua, la construcció de les noves ciutats, l’ arribada de la gent que vol prosperar  i en front, el vell món, el món salvatge, sense regles on s’ imposa el més fort,l’ ambició i la venjança.

Aquest fresc social es referma sobre la planificació cinematogràfica dels grans espais però sobretot sobre els primers plans dels homes que encara esperen imposar la seva llei,rudes, malcarats, venjatius i sense escrúpols. Frank, un pistoler a sou, Cheyenne, un delinqüent perseguit, l’ home de l’ harmònica, un venjador, Jill, una ambiciosa.

La pel·lícula s’obra amb l’ arribada de tres pistolers a l’ estació. La càmera recórrer els seus rostres immutables, el del vell cap d’ estació espantat, el rostre de l’ home que ve a liquidar-los. La càmera s’ atura amb lentitud i morositat en els jocs de mirades, en els petits moviments d’ alerta i així s’ obté un retrat d’una gent, d’un món.

Igualment, és magistral la composició de l’ escena de l’ enfrontament entre Frank i l’ home de l’ harmònica. La càmera recórrer els rostres colrats i endurits dels dos rivals. Sobre el primer pla del nouvingut genera un zoom que ens acosta encara més al seu rostre impertorbable o enfoca un pla general  i un tràveling amb les muntanyes al fons recreant la imatge del venjador a l’ espera.

Western de silencis i mirades, tan magistral com atípic, que compta amb la banda sonora d’ Ennio Morricone, elaborada abans que el film.

La pel·lícula és un homenatge al cine de l’ Oest que  ja en 1968 era un gènere en decadència i assoleix els trets bàsics que l’ han fet immortal.

Uns bandits sense escrúpols, un home misteriós que arriba de lluny a complir una missió que tothom desconeix i que és una venjança, una dona a qui tothom vol protegir però que serà la beneficiaria final de tot el tripijoc i la certesa d’un món salvatge, on determinats homes ja no hi tenen espai i d’un món diferent que comença i que anuncia un nou ordre.

UNA NOCHE EN LA ÒPERA

 

 

Director: Sam Wood

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Margaret Dumont

              Allan Jones

              Kitty Carlisle

Any: 1935

Tito original: A night at the opera

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Otis  Driftwood (Groucho Marx) és l’ administrador de Missis Claypool (Margaret Dumont), una rica viuda, disposada a finançar la temporada d’ òpera en Estats Units. En els seu camí s’interposa Gottlieb, un empresari que vol representar l’ òpera en Nova York.

El primer tenor és Lassparri, que té com ajuda de càmera a Tomasso (Harpo Marx). Lassparri és un home ple de supèrbia i enamorat de Rosa Castaldi (Kitty Carlisle), la seva partenaire en el muntatge però Rosa esta a la seva vegada, enamorada de Riccardo Baroni (Allan Jones), un prometedor cantant, membre del cor, que té com a representant a Fiorello (Chico Marx)

El vaixell parteix cap a Nova York i dins de les maletes d’ Otis marxen amagats Riccardo, Tomasso i Fiorello.

A l’ arribar al port, aquests tres usurpen la personalitat de tres famosos aviadors que viatgen en el vaixell i són afalagats per les autoritats.

Com Rosa no vol satisfer les pretensions de Lassparri, aquest l’ acomiada del quadre escènic. Quan arriba el dia de la representació, Tomasso i Fiorello segresten a Lassparri, i Gottlieb es veu obligat a escollir a Rosa i Riccardo per poder continuar la funció.

Aquesta obté un gran èxit i els enamorats reafirmen tant el seu amor com l’ aplaudiment del públic en tant Otis i Fiorello signen nous contractes.

 

 

COMENTARI

Els germans Marx sempre havien treballat per la Paramount però els seus films, especialment “Sopa de ganso”, no havien estat exitosos. En 1935 el productor Irving Thalberg els fitxa per la metro Goldwin Mayer i afegeix un guió més estructurat i un argument convencional i un tant carrincló però aquest tan sols és una excusa per aprofitar les sortides de to dels humoristes, corrosius i transgressors com sempre.

L’ espectacle, a més, es representa en directe durant un cert temps, i això dona possibilitat als guionistes a contemplar la reacció del públic per polir el resultat final que es portarà a les pantalles.

La mort posterior de Thalberg deixarà als germans Marx sense el coixí ideològic i econòmic que els sustentava, les seves comèdies es tornen més previsibles i la seva carrera decau.

En aquesta cinta hi trobem algunes de les escenes que han perdurat en la història del cinema còmic, com el famós gag en el petit camerino d’ Otis: el tenor Baroni, Tomasso i Fiorello surten de les voluminoses maletes on estaven amagats i en l’ habitació s’hi afegeixen electricistes, cambrers, dones de la neteja i pinta ungles, a la fi , arrabassats per la llei de la gravetat, tots van a parar a l’ exterior.

Una altra escena llegendària és quan Groucho i Chico signen el contracte que portarà a l’ èxit als seus representats i en el qual addueixen: “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, tot és un galimaties que acaba amb el contracte fet trossos.

Les escenes on el caos impulsa l’ acció se succeeixen quan Harpo i Chico han substituït als barbuts aviadors i han de fer un discurs en el port d’ arribada o quan en la funció final, de nou la parella s’ ha disfressat de zíngars per passar desapercebuts en l’ escenari o quan interrompen l’ actuació de Lassparri, Harpo s’ enfila, puja i baixa per les bambolines, i diferents quadres que no tenen res que veure amb la  funció cauen a l’ escenari fins que el tenor és segrestat.

Groucho aporta el gag verbal i provoca als seus oponents, Harpo i Chico creen uns terrabastalls considerables i allà on s’ hi posen tot s’ enfonsa i els desordre i la confusió són absoluts.

 

JURASSIC WORLD (EL REINO CAIDO)

 

 

Director: Juan Antonio Bayona

Actors: Bryce Dallas Howard

              Chris Pratt

              Jeff Goldblum

              Rafe Spall

              Geraldine Chaplin

              Ted Levine

               Toby Jones

Any: 2018

Títol original: Jurassic world (Fallen kingdom)

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Després de la desaparició del parc temàtic de Jurassic World, els dinosaures han estat instal·lats en la illa de Nublar on vagaregen al seu aire. L’ erupció d’un volcà en la localitat causa perill en els animals que hi viuen i pot comportar el seu extermini.

Claire Dearing (Bryce Dallas Howard va ser la directora del parc i ara està al front d’un grup dedicat a protegir als dinosaures i evitar la seva extinció. Davant la situació de risc per als animals, Claire contacta amb el seu antic xicot,Owen Grady (Chris Pratt) per què l’ ajudi.

Altres organitzacions d’ interessen per la situació, Eli Mills (Rafe Spall) s’ encarrega de transportar als dinosaures fora de la illa, Mills te una filla, Maisie i sota la seva suposada generositat s’hi amaga una voluntat d’ especular amb els animals i guanyar diners.

Recolzat per un exercit privat, encapçalat per Ken Wheatley (Ted Levine), els dinosaures són posats en subhasta i venuts a arximi.l.lionaris. En altres casos el doctor Wu, un especialista en genètica, s’ encarrega de experimentar amb ells per crear noves races invencibles.

Claire i Owen, amb la col·laboració de Blue, un velociptor extremadament intel·ligent que va ser entrenat pel noi, s’ enfronten a la conxorxa i alliberen als dinosaures .

 

 

COMENTARI

Juràssic Park va ser un relat exitós de Michael Chrichton. Portat al cine per Steven Spielberg dona origen a una franquícia de la qual “El regne perdut” és la quinta pel·lícula de la sèrie.

Sens dubte es tracta d’ explotar la gallina dels ous d’ or. Si bé la primera producció de Spielberg era, no tan sols espectacular sinó original, les següents signifiquen mes del mateix. Aquesta que ens ocupa és la millor després de la primera però tampoc aporta res de nou al cine del fantàstic o la ciència ficció.

El film, produït pel mateix Spielberg, mostra molts elements del seu propi món. Es tracta d’una reivindicació ecologista, els dinosaures són animals lliures i feliços que viuen en una illa abandonada. Mentre els bons volen preservar l’ espècie, els dolents volen especular amb els animals per enriquir-se i realitzar experiments genètics.

Aquests són els aspectes ideològics del film ,no gaire originals, Bayona denuncia el capitalisme depredador i els assajos de procreació genètica, al servei de forces incontrolades. Com ja és habitual en aquest tipus de cine s’hi ajunten, un malvat que vol enriquir-se traficant amb els animals i un “mad doctor”, sobrepassat pels esdeveniments, un científic al servei d’ obscurs interessos. També reben els militars d’ exercits privats , com Wheatley , violents i tan sols interessats en el seu lucre personal.

La cinta reivindica l’ animalisme. La possibilitat i la necessitat de que els animals salvatges , com sers vius que són , obtinguin la llibertat i una vida en un mitja favorable a la seva evolució, sense la intervenció del ser humà.

Bayona com epígon del nou cine de guerra freda, presenta com a molt dolents a una colla de mercenaris de països de l’ est que volen comprar dinosaures a tota costa o el científic, un asiàtic pervers.

Bayona utilitza tots els estereotips del seu mestre, Spielberg. L’  heroi fort i valent, la noia decidida i enèrgica i els valors sentimentals que comporten la presència d’una nena coratjosa i un vell honest, mort pel malvat. La pel·lícula reivindica la saviesa dels nens i els vells.

El director català realitza un homenatge al vell cine d’ aventures. La imatge icònica del dinosaure rugent sobre el gran edifici de vidre ens transporta a King Kong. L’ animal lliure i salvatge que vivia feliç en el seu edèn i que és transportat a la civilització per culpa dels interessos espuris dels sers humans. El dinosaure, com el gran goril·la, és una representació del món primitiu i ancestral.

Un altre referent és E.T. Blue, és un animal intel·ligent i afable. L’ última escena mostra la mà de Grady que es posa en el cap de l’ animal que es mostra afectuós i satisfet, una imatge propera a la mà d’ ET, quan s’ acosta al nen. Diferents races, diferents sers, diferents gens s’ acosten en una fraternitat universal.

La lluita entre els dos monstres ens apropa al món d’ Harry Harryhausen, en “Simbad i la princesa” o la nau de vidre que s’ enfonsa en el mar ens recorda “Vint mil llegues de viatge submarí”.de Richard Fleischer.

Bayona es nodreix d’algunes imatges molt potents. El pròleg del film és espectacular, amb l’ operari fugint en helicòpter dels dinosaures i sent finalment cruspit. O els dinosaures que resten en la illa en plena emanació volcànica, diluïts entre el fum i el foc o la imatge del dino endormiscat en la gàbia amb el militar a sobre, agafat en un picat, o la fugida multitudinària del dinosaures a la recerca de la llibertat.

Bayona es mostra tan eficient com rutinari, i el seu film no aporta res al cine ni a la capacitat d’ invenció que vàrem descobrir en el jove creador d’ “El orfanato” fa onze anys. El film juga per acumulació,com tots els de la factoria del blockbuster, persecucions, lluites, dinos fins a la sopa…

Bayona va ser un creatiu i ara corre el perill de convertir-se en un esclau de la industria.

 

 

 

CENIZAS Y DIAMANTES

 

 

Director: Andrezj Wajda

Actors:  Zbigniew Cybulski

               Ewa Krizanowska

               Waclaw Zastrzezynsky

               Adam Pawlikowsky

Any: 1958

Títol original: Popiol i diament

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine d’ autor.

Subgènere: Cine polític.

Subgènere: Existencialisme

 

ARGUMENT

En 1945 ha acabat la segona guerra mundial. En Polònia governen els comunistes, en tant les forces pro occidentals i nacionalistes estan en l’ oposició, això significa una larvada guerra civil entre els dues faccions.

Maciek Chelmicki ( Zbigniew Cybulski) i Andrzej (Adam Pawlikowsky) formen part d’un escamot dirigit a atemptar contra Szczuka (Waclaw Zastrzezynsky), el cap dels comunistes.

Alertats per Drewnowski, un doble agent, realitzen un cop de mà erroni i maten a dos treballadors d’una fàbrica propera.

Aquesta mort desferma en Maciek un sentiment de culpa, una crisi moral i de consciencia, ampliada amb el fet que s’ enamora de Krystina (Ewa Kryzewska), una noia que treballa de cambrera.

Maciek es debat entre el deure, les conviccions i la militància i d’ altra banda en continuar la relació amb la noia, forjar-se un futur  i ser feliç.

A la fi Maciek compleix la seva missió i mata al cap comunista, quan fuig cap a l’ estació, una patrulla l’ atura, ell no fa cas i el maten.

COMENTARI

Tercera pel·lícula d’ Andrzej Wajda i una de les que li confereix prestigi i el dona a conèixer, forma part de la seva trilogia sobre la guerra a la que antecedeixen “Pokolonie” i “Kanal”. Guanya el premi Fipresci en el Festival de Venècia de 1959.

Wajda realitza una pel·lícula en un context polític, l’ enfrontament entre comunistes i nacionalistes a la fi de la segona guerra mundial però en realitat no es tracta d’un film polític sinó existencial.

Maciek és el centre del relat, un noi jove, anti comunista, que defensa amb les armes les seves idees. Tot canvia quan coneix a Krystyna, l’ amor entra en la seva existència, una nova vida s’ aferma, aquella normal, la d’un noi jove, els afectes, els desitjos, la felicitat.

Wajda planteja en el seu protagonista un estat de dubte, entre les certeses polítiques, entre allò que s’ha de fer per aconseguir una suposada pàtria més justa i la vida que truca a la porta. Maciek resol, pressionat pel context en el que està immers, continuar amb la lluita clandestina, amb el seu compromís polític, que el portarà a la mort.

Wajda no pren partit. Cada bloc te les seves raons, Szczuka, el comunista, va lluitar com a brigadista en la guerra d’ Espanya, els dos bàndols es van enfrontar als nazis, Maciek, ple de dubtes, li demana consell a Andrzej el seu superior i amic, sobre la bondat dels seus actes, aquest li respon que això no importa. O quan el fill del comandant comunista, un noi de disset anys, és detingut perquè lluita al costat de la resistència nacionalista.

El director polonès retrata gent plena d’ incertesa, ni bons ni dolents, col·locats per l’ atzar en un o altre bàndol. No són millors el que defensen aferrissadament unes idees que aquells que s’ esmunyen i tracten de sobreviure.

Un símbol és l’ aparició de Drewnowski, delator erroni dels comunistes, passerell de l’ alcalde, ara ministre, borratxo i dèbil, incapaç de prendre partit, ell llença les cartes, l’ atzar, davant del cavall blanc, la llibertat.

Wajda fa referència en el títol del film a un poema del poeta romàntic Cyprian Norwin: “No saps si les flames portaran llibertat o mort…si restaran tan sols cendres i confusió… què passa en l’ abisme de la turmenta?, les cendres subjecten la glòria d’un diamant”.

L’ autor trenca en ocasions la perspectiva realista i mostra una ambientació barroca, fantasmal, expressionista de vegades, plena de clars i foscos. Contemplem els membres de la festa ,els caps del nou poder com a espectres, dansant al ritme de “la Polonesa.”La Polònia emergent, doncs, en mans de nois que juguen a herois i de buròcrates sense cor.

En aquesta disjuntiva fatal, Maciek opta per l’ opció del compromís però ho fa quan ja ha deixat de creure en ell, quan ha posat les seves certeses en dubte i els seus valors primigenis trontollen i la decisió que ha pres el porta a un final tràgic.

Wajda mostra a l’ heroi ferit de mort i enredat entre els llençols blancs de la seva puresa, mentre una taca de sang els embruta, en el seu deambular cau en un femer on mor.

En una altra excel·lent escena simbòlica, el director representa al protagonista en un espai religiós en runes en el qual la creu de Crist ha estat col·locada del revés.

 

LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.