BELLISSIMA

 

Magnani_Chiari_Bellissima 

Director: Luchino Visconti

Actors: Anna Magnani

               Walter Chiari

               Tina Apicella

Any: 1951

Títol original: Bellíssima          

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

 

ARGUMENT

En la Itàlia deprimida de la postguerra, la senyora Maddalena Cecconi (Anna Magnani) vol un futur millor per la seva filla. Observa un anunci en el que es reclama una nena per actuar en una pel·lícula i no dubta en anar amb la seva filla Maria (Tina Apicella), per aconseguir el seu somni: que la nena sigui una estrella de cine.

L’ empresa serà un camí cap a la decepció. Primer la multitud de nenes que volen passar la selecció, més tard la coneixença d’un busca vides que diu tenir contactes amb el jurat i li demana cinquanta mil lires per influir en gent important i aconseguir recomanacions.

Els diners serveixen perquè el pinxo es compri una moto i intenti fer la cort a la dona.

La senyora Cecconi, contempla, finalment, la gravació de la proba que realitza la seva filla, en la que és menyspreada per un jurat que es peta de riure en tant la nena esclata en plors.

El director de la pel·lícula, reconsidera la seva determinació i en última instancia, escull a Maria. La senyora Cecconi en un darrer gest de dignitat, decideix no signar el contracte i continuar la seva vida precària però cercant l’ amor de la nena i la seva felicitat.

 

Bellisima

 

COMENTARI

La pel·lícula s’ inscriu en el concepte de neorealisme italià, el moviment que captava el costumisme i la quotidianitat de la vida de la gent del carrer.

Molt lluny de la sofisticació que mostrarà Visconti en el seu cine posterior, el director parla de la voluntat d’ascens social d’una dona treballadora a través de l’ èxit artístic de la seva filla.

De la manipulació d’una nena en funció dels interessos de la indústria cinematogràfica i dels pares. De com aquest camí a l’ estrellat es mostra com un viacrucis on es troben vividors, probes inacabables o gent que ha renunciat al seu somni, cas de la noia que ha estat actriu i ara fa treballs burocràtics a cinecitta.

Tots aquests esdeveniments fan que la mare reconsideri la seva posició i acabi rebutjant la suposada cursa cap a l’ èxit de la nena, tornant a la realitat, tot i que significa la frustració dels seus desitjos.

 

 

EL FOTOGRAFO DEL PÁNICO

 

 

FOTOGRAFO

Director: Michael Powell
Actors: Karlheinz Bohm
Moira Shearer
Anna Massey
Any: 1960
Títol original: Peeping tom
Nacionalitat: Regne Unit
Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una prostituta és reclamada al carrer per un home amb una càmera que la va filmant. Quan arriben a l’ habitació, la càmera s’ apropa i contemplem la cara horroritzada de la dona abans de morir.

Aviat descobrim que l’ home de la càmera és Mark Lewis (Karlheinz Bohm), un dependent d’ una botiga que te com afició, la fotografia i treballa de càmera en una pel•lícula.

Quan arriba a casa seva, Helen (Anna Massey), una de les seves veïnes, que conviu amb la mare cega, l’ invita al seu aniversari, com Mark no hi acudeix, puja al seu pis a oferir-li un pastis i contempla algunes de les imatges que el noi te emmagatzemades. Són les d’ ell mateix quan era un nen i va ser assetjat constantment pel seu pare, que el gravava en totes les circumstàncies i li provocava situacions de por i tensió, per comprovar les seves reaccions. També el descobreix, en la cinta de petit, com voyeur de les activitats d’ uns amants.

Mark invita al plató a Vivian (Moira Shearer), la doble d’ una primera actriu, després que ella interpreti i balli per ell, Mark connecta la càmera i avança cap a la noia, un afilat mànec, sobresurt del trípode i la mata.

L’ assassí completa la seva activitat amb una model a qui també assassina. La policia comença a sospitar de Mark.
En tant torna a casa seva, Helen entra en l’ habitació del criminal i contempla horroritzada les pel•lícules que aquest guarda, amb la imatge de les seves víctimes, sentint la por davant la mort.

Helen és descoberta per Mark que li confessa que és l’ assassí i col•loca a la noia davant el seu mètode de terror. De la càmera surt el punxó que mata i un mirall en el que les víctimes contemplen la seva pròpia imatge terroritzada, que la càmera grava abans de morir.

Quan arriba la policia que el persegueix , l’ home, se suïcida amb el propi mètode amb que ha matat a les noies i contempla la seva pròpia mort.

 

EL FOTOGRAFO DEL PANICO I

 

COMENTARI

El fotògraf del pànic és una complexa pel•lícula de terror psicològic.

Mark és un home malalt, maltractat i gravat en la infància pel seu pare, per analitzar les seves sensacions nervioses i incentivat a exercir de voyeur. En tant ell mira, la càmera el grava i també el contempla.

Així que Mark, d’ adult, sols troba plaer en el voyeurisme, mirant als altres i aquest voyeurisme és portat a les seves últimes conseqüències com una forma d’ autosatisfacció.

El maníac, contempla la por de les dones que mata i elles es contemplen a si mateixes en l’ última ranera de l’ horror i la mort.

La por dels altres és l’ element de desig, la representació de l’ ejaculació és l’ assassinat. La càmera allarga el mànec assassí que és com una prolongació del sexe alçat. Una substitució malaltissa, davant la probable impotència pròpia, deguda als traumes infantils.

L’ assassí no pot matar a la mare d’ Helen perquè és cega i per tant incapaç de contemplar la seva pròpia imatge en el mirall. La dona no te por perquè no pot visualitzar la proximitat de la mort ni el propi terror.

Tampoc pot matar a Helen perquè aquesta l’ estima i no assaja el gest de terror. L’ amor li guanya a la mort.
Per Mark, l’ element màxim de plaer és la mort de l’ altre i el que li fa més por a l’ altre és contemplar la pròpia imatge davant de la mort.

La pel•lícula teoritza sobre el punt de vista. La mirada de l’ espectador és en ocasions la de l’ assassí o millor dit, la de la seva càmera. El punt de vista de l’ emissor, és la càmera, el punt de vista del receptor és el mirall en el que contempla la pròpia mort.

La càmera és també l’ alter ego de l’ home, per matar, per violar, també per crear, per mostrar, per fer art, darrera la càmera obedient s’ amaguen les millors i les pitjors pulsions del ser humà.

LA NOCHE AMERICANA

Director: François Truffaut

Actors:     François Truffaut

                   Jean Pierre Leaud

                   Dani

                   Jacqueline Bisset

                  Valentina Cortese

                  Jean Pierre Aumont

Any: 1973

Títol original: La nuit americaine

Nacionalitat: França

 Tendència: Nouvelle vague

 

La noche americana : Cartel François Truffaut

 

ARGUMENT

Ferrand (François Truffaut) dirigeix una pel•lícula. Una parella coneix als pares del director. La noia s’ enamora del sogre i fuig amb ell. El marit no para fins a trobar el pare i matar-lo com a venjança. En mig assistim a la filmació, a la relació dels protagonistes, un jove insegur, Alphonse (Jean Pierre Leaud) amb Liliane (Dani), la script i com aquesta l’ abandona i Julie Baker (Jacqueline Bisset), l’ actriu principal el consola.

Veurem com Severine (Valentina Cortese), una veterana que ha treballat fa anys a Hollywood te problemes per memoritzar el paper i com Alexandre (Jean Pierre Aumont) no pot acabar la pel•lícula al morir en un accident de tràfic.

 

 

COMENTARI

Cine dins del cine. Truffaut filma una pel•lícula en la que ens mostra tots aquells que conformen el món de l’ art de la imatge, rodant un film. Joc de miralls i homenatge al cinema en el que el director fa palès el seu gran amor per la professió. El cine és més important que la vida?.

El cine, el treball per acabar una pel•lícula és més important que l’ amor?. Truffaut mostra plenament les bambolines del rodatge, com es succeeixen els amors i els desamors, els afectes i desafectes que es van creant i com incideixen i canvien el transcurs del film.

El paper del director per estimular o amansir als actors, la paciència, la subtilesa, l’ eficàcia per mostrar a la gent un producte acabat, l’ engany que te que tenir veritat. “La noche americana” és quan es roda de dia una escena nocturna, és doncs, com el cinema mateix, la culminació de la falsedat. L’ engany per transformar la mentida en veritat, la pluja quan fa sol, la neu quan el terra és sec, la trampa i la impostura que porten a gaudir d’una història com si fos realitat.

Truffaut fa el paper de si mateix com a director i es mostra en les escenes en blanc i negre, quan un nen arriba a un cine tancat i a través de les reixes s’ apodera dels cartells de “Ciudadano Kane”.