¡QUE BELLO ES VIVIR!

Director: Frank Capra

Actors: James Stewart

             Donna Reed

             Lionel Barrymore

             Thomas Mitchell

             Henry Travers

Any: 1946

Títol original: It’s a wonderful life

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia fantàstica

 

ARGUMENT

Clarence (Henry Travers) és un àngel de segona classe, que es te que guanyar les ales. Déu observa que en la terra hi ha un home amb problemes i envia l’ àngel perquè el socorri i es guanyi les ales.

Abans li fa veure retrospectivament la vida d’ aquest home perquè pugui actuar en conseqüència. Es tracta de George Bailey (James Stewart)

George viu en Bedford Hill i continua un negoci del seu pare de préstecs hipotecaris. És un bon home, de petit va salvar al seu germà de morir ofegat. En el seu treball corregeix un error del seu patró que es pogut enverinar a la gent amb substàncies en mal estat.

Continua el negoci familiar i es sacrifica per la feina i la comunitat, en lloc de viatjar, com era la seva primera idea, construeix pisos a preus barats, es casa , te fills i es guanya l’ afecte i el respecte dels seus veïns.

De tots menys d’ un, el senyor Henry Potter (Lionel Barrymore), el cacic del poble, que domina tots els negocis. Avariciós, mesquí i sense escrúpols, només pensa en enriquir-se encara més i vol controlar i eliminar a Bailey, que li fa la competència.

Tot canvia quan un dia, Bill (Thomas Mitchell), l’ oncle de Bailey, ingressa en el Banc vuit mil dòlars. En la porta es creua amb Potter i el sobre amb els diners queda casualment en mans d’ aquest que no els torna i se’ls queda.

Això significa la ruïna, la fallida i la presó per Bailey, que corre per la ciutat cercant els diners, fins i tot acudeix a Potter, a demanar-li ajut i aquest el foragita i se li’n riu.

Definitivament desesperat, en la nit bona, decideix suïcidar-se llançant-se al riu, quan apareix Clarence, el seu àngel de la guarda, que es tira abans que ell. Bailey es llença darrera i el salva. Creient que l’ àngel és un boig, el rebutja i demana no haver nascut mai.

Clarence li concedeix el desig. Bailey torna a la ciutat i tot allò relacionat amb ell és diferent i ha canviat.

La ciutat , en poder de Potter, es diu Pottershill i els negocis principals són llocs de mala nota, el seu antic patró és un home arruïnat, que ha sortit de la presó per haver enverinat a la població. El seu oncle, Bill, ha malmès el negoci i ha embogit. El seu germà ha mort ofegat de petit. La seva dona és una fadrina, que treballa de bibliotecària, els pisos barats no existeixen i en el seu lloc es troba el cementiri. La seva casa és un casalot en runes i la seva mare una viuda amargada.

En definitiva, tota la gent que ha estat relacionada i beneficiada per l’ actitud de Bailey, ha canviat el seu destí i el seu tarannà, doncs ell no ha existit mai.

George, llavors, comprèn la grandesa de viure i suplica a l’ àngel que tot torni a ser com abans. La petició li és concedida i George torna feliç a casa perquè ha perdut els diners però te la vida i als seus.

Quan arriba tots els seus amics i persones beneficiades per la seva actitud altruista, l’ esperen. Han fet una recol·lecta i han recollit vuit mil dòlars.

Que bonic és viure…i l’ àngel és guanya les ales.

 

 

COMENTARI

Capra és el director dels bons sentiments. Aquesta és, potser, la pel·lícula més representativa de la seva carrera cinematogràfica. Aquí ens presenta un bonic conte de Nadal.

La moralitat és clara: Tal faràs, tal tindràs. Si ets honest, solidari i bona gent, seràs correspost, tindràs amics, seràs feliç.

El millor de la pel·lícula és quan l’ àngel fa que George esborri la seva identitat en la terra. Què és passat si tu mai haguessis existit?, i li contesta.

Ve a dir que tot allò que som i que fem repercuteix en els altres i origina que la vida i el destí d’ aquests altres canviï.

Una faula sobre la bondat, un conte sentimental on les bones accions són recompensades, un cant a la felicitat i al desig de viure, a l’ home del carrer que actua decentment.

És clar, el cine de Capra te trampa. Un cant al capitalisme honest: l’ empresa de Bailey, i a l’ home capaç de fer front a totes les circumstàncies adverses i superar-les, un cant a l’ individualisme americà i al sacrifici personal.

Segurament res és veritat però la perfecta maquinaria cinematogràfica de Capra fa que ens ho creiem i ens emocionem.

 

 

PLÁCIDO

 

Placido

Director: Jose Luis Garcia Berlanga

Actors: Cassen

             Jose Luis López Vázquez

             Elvira Quintillà

             Manuel Alexandre

            Julia Caba Alba

            Jose Orjas

            Antonio Ferrandis

Any: 1961

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     En la nit bona, Plàcido (Cassen) te que pagar la lletra del seu moto carro per que no l’ embarguin; el seu germà Julián (Manuel Alexandre) li nega els diners, Júlia (Elvira Quintillà), la seva dona, cuida del nadó de la parella.

Aquesta nit, Gabino Quintanilla (Jose Luis López Vázquez) és el responsable de la gran festa popular en la  que cada família benestant posarà un pobre a la seva taula.

Patrocinat per la marca d’ olles Cocinex s’ inicia una gran desfilada benèfica, diversos artistes arriben a l’ estació del tren per participar-hi i Plàcido va d’un cantó a un altre buscant diners per pagar la lletra i trobar al notari (Jose Orjas)

Després de la cavalcada, les famílies de la bona societat porten als pobres a casa seva. En la mansió dels senyors Galan, fins i tot la premsa retransmet l’ esdeveniment; en casa dels Higueras, Pascual, el seu pobre, s’ha posat malalt, com està moribund van a la recerca de Concetta (Julià Caba Alba), la seva amistançada, per casar-los i per què l’ home no mori en pecat.

Després de les reticències del necessitat, la parella es casa i una mica més tard, Pascual mor, com ningú es vol fer càrrec del cadàver, el porten en el moto carro de Plàcido, que ja ha pagat la lletra, i el deixen en casa de Concetta.

Tothom esta alleujat, Plàcido i la seva família deixen a Quintanilla tirat al mig del carrer i se’n van a casa seva a celebrar els últims moments de la nit bona

Placido I

COMENTARI

En 1961, Berlanga realitza la que potser sigui la seva millor pel·lícula, és un retrat costumista amb elements neorealistes, un mirall social i punyent de l’ Espanya de l’ època, que no deixa titella amb cap.

A partir d’una comèdia coral, Berlanga mostra la mesquinesa social, la hipocresia de les famílies benpensants, la doble moral social, la caritat com un deure moral, en una Espanya de “charanga i pandereta”, plena de cinisme, negritud i mala llet.

Tot és caòtic, el lema franquista: “Ponga un pobre en su mesa” és una excusa per quedar be davant els altres i per alliberar males consciències, els pobres tampoc estan retrats amb magnanimitat, alcoholitzats, golafres, grollers….

Monges, misses, condecorats, folklòriques, pobres desgraciats, gent amb deliris de grandesa, aprofitats, persones plenes de fingiment, vividors… són la fauna social que apareix pel film.

La nadala final és aclaridora: “Porque en esta tierra no hay caridad, ni nunca la ha habido ni nunca la habrá”.

Hi han moments que no es poden desaprofitar : Pascual negant voler casar-se amb Concetta, la tirallonga de gent sortint de la casa per deixar el mort en el moto carro i desentendre’s, Ramiro (Antonio Ferrandis), amagat en l’ armari quan la comissió ve a buscar la seva pobra, la borratxera del necessitat en casa del notari, la baralla final per la cistella de Nadal….

Tot està ple de miserabilisme, un retrat patètic i portentós de l’ Espanya franquista, a partir del guió de Rafael Azcona i del mateix Berlanga.

LA REINA MARGOT

La_reina_Margot-744634336-large

 Director. Patrice Chereau

Actors: Isabelle Adjani

             Daniel Auteil

             Jean Hugues Anglade

             Vincent Perez

             Virna Lisi

             Miguel Bosé

             Dominique Blanc

               Pascal Greggory

               Jean Claude Brialy

Any: 1994

Títol original: La reine Margot

Nacionalitat: França

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

Les lluites entre cristians i hugonots (protestants) s’ estenen en França des de fa anys. En 1572 governa el país el rei Carles IX (Jean Hugues Anglade) amb l’ anuència de la reina mare Catalina de Mèdici (Virna Lisi) mentre en la cort hi viuen els germans del rei: Enric d’ Anjou (Pascal Greggory) i Margarida de Valois –Margot- (Isabelle Adjani).

Decidits a cercar la pau amb els hugonots i en funció de la raó d’ estat, es decideix el casament de Margot amb Enric de Navarra (Daniel Auteil), un príncep protestant, la parella es casa sense conèixer-se i sense amor i Margot continua en braços dels seus amants com el Duc de Guisa (Miguel Bosé).

La princesa surt amb la seva fidel Henriette de Nevers (Marguerite Blanc) a donar un tomb per la ciutat, tapada amb una màscara i coneix a La Mole (Vincent Pérez), un Jove protestant que ha vingut a fer fortuna a Paris i amb qui fa l’ amor.

El casament no ha apaivagat els odis i rancors entre les dues faccions, l’ atemptat contra Coligny (Jean Claude Brialy), cap dels hugonots, fa pensar en una revolta d’ aquests, així que des de la cort es donen instruccions per acabar amb la vida de tots els enemics. Una gran ràtzia te lloc tant en palau com en la ciutat i sis mil hugonots són morts en la nit de sant Bartomeu.

Margot defensa a Enric de Navarra i li salva la vida però no pot evitat que aquest sigui obligat a abjurar de la seva religió i a convertir-se al catolicisme.

En una cacera, tot està disposat per assassinar al Navarra, en tant els hugonots supervivents preparen el terreny perquè aquest escapi però el rei Carles és atacat per un porc senglar i Enric li salva la vida, això fa que el rei, agraït, li prengui confiança i li doni amistat.

Mentre, Margot s’ ha retrobat amb La Mole, a qui ha convertit amb el seu amant.

La reina Catalina i la facció catòlica preparen una nova trampa a Enric i deixen en la seva habitació un llibre amb verí, amb les tapes enganxades, al mullar les pàgines per passar-les, el verí s’ inocula però no és el Navarra qui cau en el parany sinó el rei Carles, el qual resulta enverinat i mor lenta i cruelment.

Margot li demana, que abans de la mort, preservi la vida de la Mole, que ha estat detingut, però el noi és assassinat pels catòlics davant la desesperació de l’ amant.

Enric escapa a Navarra on és acollit com a rei i retorna al protestantisme, mentre Margot, sense alternativa i sense amor li segueix els passos.

El germà de Carles és proclamat rei com Enric III.

 

 VIRNA LISI

 

COMENTARI

     Patrice Chereau va ser abans que res un dels grans directors teatrals i operístics de França, un mestre de la posada en escena. La seva obra cinematogràfica que s’ estén a quasi una dotzena de films és menys coneguda i aquesta i ”Intimacy” en 2001 són les obres que obtenen més repercussió.

Aquí disposa de tots els recursos per tirar endavant una obra de prestigi, una escenificació històrica que és a més un autèntic serial ple d’ intrigues, amor, passió, odi i venjança.

Chereau explica la massacre dels hugonots a mans dels catòlics en el transcurs de les guerres religioses de la França del segle XVI.

El director francès mostra l’ animadversió entre catòlics i protestants, més enllà de les diferències sobre aspectes espirituals, es tracta d’ una pugna pel poder.

La intolerància i la intransigència religiosa tenen ampli recorregut, cada una dels bàndols pensa estar en possessió de l’ única veritat i en mig de les lluites fratricides, dos nobles de sang reial, Margot i Enric, són utilitzats en funció de la raó d’ estat, són unes víctimes més dels interessos de l’ entorn.

Proper al relat de Romeu i Julieta, Margot, la princesa catòlica, s’ enamora d’un plebeu protestant i malgrat el seu amor i la seva voluntat per salvar-li la vida, aquest és assassinat sense compassió. L’ amor no pot triomfar per sobre el poder, la religió, i els interessos d’ estat.

Chereau li dona al film un to d’ extrema bellesa, un to pictòric, mestre de la posada en escena, contemplem grans seqüències plenes de magnificència, on observem tota la pompa de l’ estat i també tota la capacitat de mort , sang i venjança de que disposa aquesta mateixa institució.

Grans quadres són el casament de Margot i Enric, la cacera del porc senglar en el bosc, la matança dels hugonots, l’ agonia i mort del rei Carles i definitivament la tristesa que emana de Margot, d’ esquena, vestida de blanc, davant les despulles de l’ amant.

Grandiosa producció que disposa de mitjans tècnics i econòmics que complementen el talent narratiu.

Chereau, no sols és brillant en la forma sinó que realitza un dibuix psicològic dels principals protagonistes: la reina Catalina, l’ harpia en l’ ombra, una Virna Lisi en les acaballes de la seva carrera però encara brillant i seductora, el dèbil i vel·leïtós rei Carles, el malvat i ambiciós Enric d’ Anjou i darrera de tot i de tots, un afecte malaltís i ple de promiscuïtat, un amor entre gent de la mateixa sang que acaba resultant letal.

La pel·lícula guanya en 1994 cinc premis Cèsar del cinema francès i el guardó del jurat en el festival de Canes.

 

NAVIDADES EN JULIO

 

 Director: Preston Sturges

Actors: Dick Powell

             Ellen Drew

             Raymond Walbur

Any: 1940

Títol original: Christmas in July

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Un programa de radio te que emetre el resultat d’ un concurs sobre un eslògan publicitari d’una companyia de cafè. El comitè de savis que pren la decisió es demora en les seves deliberacions.

Jimmy Mc Donald (Dick Powell) és un noi que s’ ha presentat al concurs i espera encarrilar la seva vida matrimonial amb Betty Casey (Ellen Drew), guanyant el premi de vint i cinc mil dòlars que s’ ofereix. El seu eslògan és: “Si de nit no pot dormir, no és el cafè, és el llit”.

En la feina, assabentats els companys que Jimmy s’ ha presentat al concurs, decideixen gastar-li una broma pesada i li envien un fals telegrama, que el dona com a guanyador.

El President de l’ empresa, Baxter, considera que està davant un geni i decideix augmentar el sou al noi i donar-li un càrrec i un despatx propis per a què desenvolupi les seves idees.

Seguidament, Jimmy visita a Maxford (Raymond Walburn), el magnat que patrocina el concurs i aquest com pensa que els savis ja han donat el seu veredicte sense avisar-lo, li lliura el xec per vint i cinc mil dòlars.

Més tard, Jimmy i la seva promesa, comencen a gastar els diners, una aliança de boda per Betty, un sofà per la mare i quantitat de regals per familiars i veïns, així fins a polir-se els diners.

Jimmy arriba al barri reparteix els regals amb l’ alegria de tothom.

Mentrestant Maxford parla amb el jurat que li comunica que encara no han pres una decisió. Tan Maxford com els amos dels magatzem on s’han comprat els obsequis persegueixen a Jimmy perquè torni tot el que ha comprat, en tant els companys de feina li comuniquen, amb pesar, que tot ha estat una broma.

Però hi ha remei, Baxter li manté el despatx i el càrrec i les coses prenen un nou gir quan el jurat decideix finalment que el guanyador del concurs és : Jimmy Mc Donald.

 

 

COMENTARI

     Preston Sturges realitza tres gran comèdies gairebé seguides en els anys 40: “Navidades en Julio”(1940), “Las tres noches de Eva” (1941) i “Los viajes de Sullivan” (1941).

La precisió, el domini dels joc d’ equivocs, la transparència i la gràcia del gag el poden comparar als grans mestres de l’ època: Frank Capra i Ernst Lubitsch.

En aquest film, com en quasi totes les bones comèdies, el malentès i el conflicte que crea, són la base que dona joc al relat, quan un publicista creu haver guanyat una forta suma en un concurs però tot ha estat un error.

Sturges parla de l’ home mig americà, del somni americà que es constitueix a base d’ esforç, voluntat i tenacitat però també explica que tothom necessita una oportunitat per demostrat el que sap fer i el que no.

El director realitza una crítica benèvola en una comèdia romàntica que es pogut firmar Frank Capra. Com en les comèdies morals d’ aquest, contemplem com l’ opinió social s’ estructura en base a qui ets i no al que fas, en base als diners que has guanyat i el prestigi social acumulat.

Jimmy és un ningú però quan tothom pensa que ha guanyat el concurs, és alabat i reverenciat, quan es descobreix l’ error, torna a ser res, perquè el que importa és el reconeixement social d’una idea, el premi en aquest cas, i no la idea en si mateixa. El que al matí era fantàstic, a la tarda és una mamarratxada.

Maxford, és el portaveu d’ aquesta imatge, el capitalista cobdiciós, en canvi Baxter s’ erigeix en el capitalista generós i li manté la feina a Jimmy, quan encara no sap que és l’ autèntic guanyador.

La pel·lícula juga amb els temes relacionats amb la bondat i la solidaritat, com l’ atzar i la sort poden portar a l’ èxit però com darrera hi ha d’ haver un suport , una feina i voluntat de superació.

Jimmy passa de ser pobre a estar en el cim del món per tornar a caure de nou però obté la recompensa de l’ amistat dels seus veïns i l’ estimació de la seva xicota, quan es descobreix la broma de que ha estat objecte.

El protagonista és el panegíric de l’ home honrat, que gasta tots els diners en els altres i res en si mateix, és aquell home al que li prenen allò que mai ha tingut.

Sturges realitza en 70 minuts, un guió ben aprofitat, contrasta elements de comèdia romàntica amb altres de sentimentals i utilitza l’ escena en que els amos del magatzem i Maxford venen a prendre-li a Jimmy, allò que ha comprat, per realitzar un homenatge al slapstick, amb caigudes i pastissos de nata sobre els dolents.

 

 

TAKING SIDES

 

Director: Istvan Szabo

Actors. Harvey Keitel

               Stellan Skarsgard

               Moritz Bleibtreu

               Birgit Minichmayr

Any: 2001

Nacionalitat: França/Alemanya

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

     Després de la segona guerra mundial, els americans inicien el procés de desnazificació; un oficial americà, antic empleat d’ assegurances, Steve Arnold (Harvey Keitel), arriba a Berlín amb la finalitat de indagar si Wilhelm Furtwangler (Stellan Skarsgard), el Director de la Filharmònica de Berlin ha de ser jutjat per un tribunal.

Arnold compta amb la col·laboració del tinent David Wills (Moritz Bleibtreu), un jueu que va haver de fugir d’ Alemanya i de Emmi Straube (Birgit Minichmayr), la filla d’un militar executat pels nazis per opositar contra Hitler.

Arnold vol trobar probes acusatòries de que Furtwangler va ser un col·laborador del règim nazi però el músic li explica que ell no en volia saber res de política i que tan sols te un deure amb la música que és la seva vida.

L’ oficial americà intenta fer palès com el director d’ orquestra va participar en un concert per l’ aniversari del furer, el seu oponent li explica com va amagar a gran nombre de jueus, possibilitant la seva fugida.

Arnold no pot trobar evidències sòlides, Furtwangler no va a judici i continua la seva carrera musical en Alemanya, fins a la seva mort en 1954.

 

tAKING SIDES I

 

COMENTARI

   El film esta basat en una obra teatral de Ronald Harwood; Szabo , el director hongarès és conegut per la seva trilogia sobre l’ ascensió del nazisme:“Mefisto”- Coronel Redl” i Hanusen el mago” i roda aquesta coproducció franc alemanya en la que segueix tractant la seva temàtica favorita.

L’ autor es basa en un esdeveniment real, l’ intent d’ enjudiciar al director de la Filharmònica de Berlin, Wilhelm Furtwangler, a partir d’ aquí s’ inventa el personatge de l’ acusador, un oficial americà.

La pel·lícula es nodreix de l’ enfrontament entre els dos protagonistes, dos maneres d’ entendre la vida, dos posicions morals front el món. Arnold jutja que darrera el genocidi nazi hi ha la complicitat de milions d’ alemanys que deien no saber res ,miraven cap a un altre cantó o eren col·laboradors manifestos i es permet ironitzar quan diu: “mentre Hitler entrava en Viena, no era cert que cent mil persones l’ aclamessin pel carrer, sinó que estaven en les seves cases amagant jueus”.

Furtwangler es defensa adduint que la seva vida és la música, que el sentiment artístic va ser un edulcorant per disminuir els patiments de la població, que ell mai va pertànyer al partit nazi i mai va aixecar el braç en alt, que era un artista i que gràcies a la seva influencia va aconseguir salvar a gran quantitat de jueus.

Per Furtwangler, art i política han d’ estar separats, fins i tot els ajudants d’ Arnold, alemanys represaliats pels nazis, es mostren contraris a l’ interrogatori al que es sotmès el músic, al que admiren i tenen per un geni

Arnold reacciona, mostrant-li films en els que s’ exhibeixen els cadàvers dels jueus, amuntegats i portats com bestiar per una excavadora, imatges tràgiques i patètiques que no aconsegueixen enfonsar a Furtwangler.

En definitiva, Harwood/Szabo ens col·loquen davant la tessitura de si es podia ser neutral en aquelles circumstàncies o de si s’havia de prendre partit i inviten a l’ espectador a que faci el mateix; era possible aïllar-se de l’ acció criminal nazi en funció de l’ activitat artística?.

Més enllà, els autors parlen sobre la condició humana; Furtwangler, monstre o víctima?, col·laborador necessari per mantenir les seves prebendes o l’ artista que va salvar molts jueus gracies a la seva influencia?.

És l’ espectador finalment qui ha de prendre partit.

L’ obra s’ estrena teatralment en Madrid i en Barcelona, en aquest últim lloc amb el nom de “Prendre partit” i sota la dirección de Josep Maria Pou.

 

PAISAJE EN LA NIEBLA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Director: Theo Angelopoulos

Actors: Michalis Zeke

             Tania Palaiologou

             Stratos Tzortzoglou

Any: 1988

Títol original: Topio stin omichli

Nacionalitat: Grècia

Gènere: Cine d’ autor

 

 ARGUMENT

 

Una nena, Voula, (Tania Palaiologou) d’uns dotze anys i un nen, Alexandros (Michalis Zeke) d’uns sis anys fugen de casa i pugen a un tren amb la voluntat d’ arribar a Alemanya; el seu desig és accedir allà on està el pare i coneixe’l.

Els nens són descoberts pel revisor i lliurats a un oncle que no se’n pot fer càrrec i que li explica a la policia que els nanos són fills de l’ atzar i que no tenen pare.

Els dos germans escapen de la comissaria i es troben amb un actor, Orestes (Stratos Tzortzoglou), que els porta en autobús, els artistes de la seva companyia vagaregen per Grècia, sempre representant la mateixa obra, en realitat la història contemporània del país.

Més tard, els nois, continuen el seu viatge a través de la boira, el fred i la pluja i són recollits per un camioner que viola a la nena.

El pelegrinatge es reprèn, tot són trens, estacions i carreteres, paisatges grisos i desolats, al temps es retroben amb Orestes que els porta fins el mar.

Tornen a romandre sols, un soldat els hi paga el bitllet fins la frontera, allà burlen la vigilància dels vigies, agafen una barca i s’ internen pel riu en l’ obscuritat, és de dia quan en mig de la boira arriben a Alemanya, el paisatge s’ aclareix, un arbre destaca en la llunyania, els nens agafats de les mans es dirigeixen cap a ell i s’ abracen.

 

 

COMENTARI

     Angelopoulos planteja com en casi totes les seves pel·lícules un viatge, en aquet cas iniciàtic, uns nens, un parell de germans, emprenen un periple a la recerca del pare.

Com en tots els films en que es parla d’ un viatge, aquest te un sentit físic però també i sobretot simbòlic i en aquet cas, màgic, poètic i espiritual.

D’una altra banda el recorregut val la pena en si mateix; els nens pateixen tota mena de penalitats, són assetjats pel fred i la pluja, la nena és sotmesa a una violació per un camioner en una tensa imatge en la que sols contemplem la lona del vehicle tancada, els cotxes que passen per la carretera i després la noieta que apareix amb les mans sagnants i les fa lliscar sobre la fusta del camió.

Els nens també agafen vincles amistosos amb el jove Orestes que els ajuda a arribar cap a destí, contemplem els actors ambulants que l’ acompanyen, com se’ls hi tanquen les portes a actuar, com venen els seus vestits de comediants, és un món en decadència, un món que s’ acaba.

Té algun significat el viatge?. És un recorregut cap el món adult, que tanca la infància, és un sender d’ aprenentatge ple de dificultats però també de coneixements.

És una mirada ingènua sobre la realitat, no sempre plàcida, el cavall moribund arrastrat pel tractor, l’ home que mou els braços i vol ser una gavina, la mà de ciment que eleva un helicòpter des del mar cap el cel, el violinista que toca en el restaurant, tot és una realitat diversa, polièdrica, poètica, insòlita.

És un viatge sense rumb per anar a algun lloc, quan els hi pregunten als nens a on va, contesten: lluny. És doncs un nomadisme sense fi; Alemanya és el pas de la frontera, però Grècia no te frontera amb Alemanya i els nens no tenen pare.

La llegenda diu: al principi va ser el caos, després es va fer la llum i al fons es guaita un gran arbre, traspassada la boira. És l’ arbre del be i del mal, una vegada acabat aquest transit simbòlic i espiritual, és l’ espai de la llibertat, és la premonició de la trobada amb el pare, el tot: l’ amor, l’ afecte pendent, el fi de l’ errar, l’ aixopluc… Potser el refugi definitiu, els nens travessen un riu amb una barca, potser la de Caronte que els porta a un últim destí, allunyat de tot patiment, més enllà del be i del mal.

Angelopoulos expressa aquest recorregut a partir d’imatges plenes de poesia que la música subratlla; la gent paralitzada contemplant la neu, els actors recitant el seu paper en la platja deserta, Orestes acomiadant-se dels nens en la carretera buida i abraçant a Voula en un llarg tràveling circular.

El camí estètic i metafòric d’ Angelopoulos, no és sempre fàcil, allunyat dels paràmetres del cinema americà i amb un altre sentit del temps. El director grec tanca amb aquest film la seva trilogia del silenci desprès de “Viaje a Citera” i “El apicultor”. La pel·lícula guanya el Lleó de Plata al millor director en el Festival de Venècia de 1988.

 

AMERICAN GRAFFITI

American_Graffiti-647452998-large

Director: George Lucas

Actors: Richard Dreyfuss

               Ron Howard

               Cindy Williams

               Harrison Ford

Any: 1973

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere : Adolescència/Joventut.

 

ARGUMENT

En els anys 60 en Modesto, una població de Californià, Curtis (Richard Dreyfuss) i Steve (Ron Howard) obtenen una beca per anar a l’ Universitat.

Steve surt amb Laurie (Cindy Williams), la germana de Curtis.

Assistim a l’ última nit dels dos joves abans de la partida.

Al costat d’ ells, Terry “el tigre”, és un tímid que estrena el vehicle que li ha deixat Steve i coneix a Debbie, encara que no pot impedir que li robin el cotxe i agafar una monumental melopea.

John, també circula per la població amb el seu model de quatre rodes i recull a Carol, una menor, que viu a través de la nit, un platònic enamorament amb el noi.

Steve, intenta consumar la relació amb Laurie, la seva novia, però aquesta s’ hi nega i trenquen la relació. Laurie, despitada, se’n va amb Bov Falfa (Harrison Ford) i aquest repta a John a una cursa de cotxes. El vehicle de Falfa cau per un terraplè però als nois no els hi passa res i Steve recupera a Laurie.

Per la seva banda, Curtis es retroba amb Wendy, la seva antiga novia, més tard és assetjat per “els faraons”, un grup de busca-raons que l’ insta a realitzar proves d’ iniciació per entrar en el grup.

Curtis, marxant amb el vehicle veu a una noia i pensa que és la dona de la seva vida. Demana ajut a “l’ home llop”, un popular locutor de radio que emet el seu missatge. La noia el truca però el xicot no sabrà mai qui és ella.

Al dia següent, Curtis marxa cap a l’ Universitat.

 

large

 

COMENTARI

La pel·lícula planteja el pas de l’ adolescència a l’ edat adulta d’ un noi. La fi del temps dels jocs, els amors banals, els cotxes i el rock i el pas a les responsabilitats, l’ estudi i el compromís, i ho fa a partir de la crònica d’una nit: l’ última nit de gresca per Curtis.

George Lucas, que roda la seva segona pel·lícula, donarà el salt a la fama amb aquest film, retrat idealitzat de l’ Amèrica dels 60, dels amors juvenils, els cotxes, el ball, el rock, els primers amors i les primeres vegades.

Lucas reflexiona sobre el pas del temps, la joventut perduda i la nostàlgia del temps passat.

Els dos amics, Curtis i Steve signifiquen dos arquetips. En tant Steve sap que allò que vol ser no ho aconseguirà en el poble, Curtis se sent arrelat als amics i a les coses que estima i te por de dir adéu a tot allò que ha estat important per a ell.

El contrapunt als protagonistes és “l’home llop”, el locutor contracultural que acota l’ acció dels personatges, aquell que fa que els teus somnis es converteixin en realitat, l’ home llop que està en tots els llocs però que també significa la fi d’un mite, quan Curt el coneix directament en l’ emissora.

Per últim, en tant se sobreimpresionen els crèdits finals, coneixem la sort dels protagonistes, en un final agredolç. Curtis serà escriptor, Steve, agent d’ assegurances però Terry morirà en la guerra del Vietnam i John en un accident de cotxe.

Cap, en les seves diverses sorts, oblidarà mai els anys d’ adolescència, plens de llibertat on tot era possible.

 

ED WOOD

 

Director: Tim Burton

Actors: Johnny Depp

             Martin Landau

             Patricia Arquette

             Sarah Jessica Parker

             Bill Murray

             Lisa Marie

             Jeffrey Jones

             Vincent D’ Onofrio

Any: 1994

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia negra

 Ed Wood

ARGUMENT

Ed Wood (Johnny Depp) és un noi que vol triomfar en el cine i té diversos projectes per filmar, basats en relats de ciència ficció.

Un bon dia es troba casualment en el seu camí amb Bela Lugosi (Martin Landau), el vell i oblidat actor, que va representar a Dràcula; entaula relació amb ell i li proposa que participi en el projecte del seu film.

Es tracta de la història d’un transvestit, “Glen o Glenda”, en el que recull elements autobiogràfics; a Wood li agraden les dones i viu amb Dolores (Sarah Jessica Parker),la seva novia però li atrau vestir-se amb les robes del sexe femení.

Pel seu segon film, continua comptant amb Lugosi però incorpora al repartiment a Tor Johnson, un forçut de la lluita lliure, aconsegueix la col·laboració de Criswell (Jeffrey Jones), showman de la televisió que es guanya la vida fent d’ endeví, també incorpora al seu projecte a Vampira (Lisa Marie), la reina televisiva del terror. Wood assoleix que un empresari de’ industries càrniques li produeixi la pel·lícula però quan aquesta s’ estrena és un fracàs, director i actors tenen que fugir del cine, escridassats pel públic.

La nova idea de Wood es trunca per la mort de Lugosi però el director treballa amb allò gravat i amb un doble; abandonat per Dolores assenta la seva vida sentimental amb una altra noia, Kathy (Patricia Arquette) i obté el finançament de l’ església baptista, a qui convenç de que un primer èxit cinematogràfic servirà per captar diners per la congregació.

Wood es troba casualment amb Orson Welles (Vincent D’ Onofrio) i aquest l’ insta a que no abandoni el seu somni i continuï dirigint si això és el que li agrada fer.

La seva nova pel·lícula s’ estrena amb raonable èxit. Wood mor als cinquanta quatre anys hi ha fet en la vida allò que volia. La crítica l’ escull com el pitjor director de la història del cine.

 

Ed Wood IIMartin Landau en el paper de Bela Lugosi

 

COMENTARI

Burton recrea la biografia d’ Ed Wood, un cineasta matusser i especialitzat en films tan barats com d’ escassa qualitat.

Wood és el xicot per a tot: guionista, productor, director i actor i Burton, que en la seva carrera cinematogràfica te l’ empeny de mostrar-nos a personatges extravagants, transgressors i excèntrics, satisfà aquí totes les expectatives. Ed Wood és un visionari disposat a complir la seva quimera i ho fa a costa de convertir-se en un perdedor.

El film és un cant al somni americà, a l’ home maldestre, barruer i poc qualificat però que lluita per aquest somni, per la seva esperança, amb un grup de frIkis, amics seus.

La recopilació i característiques d’ aquests individus és un dels elements bàsics del film; personatges entre risibles, patètics i entranyables: Vampira, la star dels programes terrorífics de televisió, Bunny (Bill Murray), l’ home que es vol convertir en dona però a qui li treuen els quartos en Mèxic i no es pot operar, Tor Johnson, el gegant de la lluita lliure americana, Criswell, el mag que endevina el futur en la televisió però sobretot Bela Lugosi.

Burton aprofita la pel·lícula per posar en primer pla un dels actors fetitxes del cine de terror; quan Wood el troba, Lugosi és un vell decrèpit, acabat i arruïnat, retirat del cine i que viu del record de velles glòries passades, morfinòman i alcohòlic.

Però en els films de Wood mostra centelleig de la seva antiga fama, quan recita el paper de professor que dominarà el món, assimilat a la seva identitat, o quan lluita magistralment contra un pop mecànic que no funciona.

Wood conquista a la seva noia, quan en mig de l túnel del terror, li confessa la seva degeneració: li agrada vestir-se de dona, tot el sistema falla, les llums s’ apaguen però quan ella li dona el si, tot torna a funcionar i la parella surt del túnel.

Paral·lelament Burton critica la producció escombraries que obliga a realitzar films en menys d’ una setmana per un consum fàcil d’un públic sense exigències.

La pel·lícula obté dos oscars, un al maquillatge i l’ altre a Martin Landau en el premi al millor actor secundari.