PAISAJE EN LA NIEBLA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Director: Theo Angelopoulos

Actors: Michalis Zeke

             Tania Palaiologou

             Stratos Tzortzoglou

Any: 1988

Títol original: Topio stin omichli

Nacionalitat: Grècia

Gènere: Cine d’ autor

 

 ARGUMENT

 

Una nena, Voula, (Tania Palaiologou) d’uns dotze anys i un nen, Alexandros (Michalis Zeke) d’uns sis anys fugen de casa i pugen a un tren amb la voluntat d’ arribar a Alemanya; el seu desig és accedir allà on està el pare i coneixe’l.

Els nens són descoberts pel revisor i lliurats a un oncle que no se’n pot fer càrrec i que li explica a la policia que els nanos són fills de l’ atzar i que no tenen pare.

Els dos germans escapen de la comissaria i es troben amb un actor, Orestes (Stratos Tzortzoglou), que els porta en autobús, els artistes de la seva companyia vagaregen per Grècia, sempre representant la mateixa obra, en realitat la història contemporània del país.

Més tard, els nois, continuen el seu viatge a través de la boira, el fred i la pluja i són recollits per un camioner que viola a la nena.

El pelegrinatge es reprèn, tot són trens, estacions i carreteres, paisatges grisos i desolats, al temps es retroben amb Orestes que els porta fins el mar.

Tornen a romandre sols, un soldat els hi paga el bitllet fins la frontera, allà burlen la vigilància dels vigies, agafen una barca i s’ internen pel riu en l’ obscuritat, és de dia quan en mig de la boira arriben a Alemanya, el paisatge s’ aclareix, un arbre destaca en la llunyania, els nens agafats de les mans es dirigeixen cap a ell i s’ abracen.

 

 

COMENTARI

     Angelopoulos planteja com en casi totes les seves pel·lícules un viatge, en aquet cas iniciàtic, uns nens, un parell de germans, emprenen un periple a la recerca del pare.

Com en tots els films en que es parla d’ un viatge, aquest te un sentit físic però també i sobretot simbòlic i en aquet cas, màgic, poètic i espiritual.

D’una altra banda el recorregut val la pena en si mateix; els nens pateixen tota mena de penalitats, són assetjats pel fred i la pluja, la nena és sotmesa a una violació per un camioner en una tensa imatge en la que sols contemplem la lona del vehicle tancada, els cotxes que passen per la carretera i després la noieta que apareix amb les mans sagnants i les fa lliscar sobre la fusta del camió.

Els nens també agafen vincles amistosos amb el jove Orestes que els ajuda a arribar cap a destí, contemplem els actors ambulants que l’ acompanyen, com se’ls hi tanquen les portes a actuar, com venen els seus vestits de comediants, és un món en decadència, un món que s’ acaba.

Té algun significat el viatge?. És un recorregut cap el món adult, que tanca la infància, és un sender d’ aprenentatge ple de dificultats però també de coneixements.

És una mirada ingènua sobre la realitat, no sempre plàcida, el cavall moribund arrastrat pel tractor, l’ home que mou els braços i vol ser una gavina, la mà de ciment que eleva un helicòpter des del mar cap el cel, el violinista que toca en el restaurant, tot és una realitat diversa, polièdrica, poètica, insòlita.

És un viatge sense rumb per anar a algun lloc, quan els hi pregunten als nens a on va, contesten: lluny. És doncs un nomadisme sense fi; Alemanya és el pas de la frontera, però Grècia no te frontera amb Alemanya i els nens no tenen pare.

La llegenda diu: al principi va ser el caos, després es va fer la llum i al fons es guaita un gran arbre, traspassada la boira. És l’ arbre del be i del mal, una vegada acabat aquest transit simbòlic i espiritual, és l’ espai de la llibertat, és la premonició de la trobada amb el pare, el tot: l’ amor, l’ afecte pendent, el fi de l’ errar, l’ aixopluc… Potser el refugi definitiu, els nens travessen un riu amb una barca, potser la de Caronte que els porta a un últim destí, allunyat de tot patiment, més enllà del be i del mal.

Angelopoulos expressa aquest recorregut a partir d’imatges plenes de poesia que la música subratlla; la gent paralitzada contemplant la neu, els actors recitant el seu paper en la platja deserta, Orestes acomiadant-se dels nens en la carretera buida i abraçant a Voula en un llarg tràveling circular.

El camí estètic i metafòric d’ Angelopoulos, no és sempre fàcil, allunyat dels paràmetres del cinema americà i amb un altre sentit del temps. El director grec tanca amb aquest film la seva trilogia del silenci desprès de “Viaje a Citera” i “El apicultor”. La pel·lícula guanya el Lleó de Plata al millor director en el Festival de Venècia de 1988.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s