LA GRAN BELLEZA

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Sabrina Ferilli

               Carlo Verdone

               Isabella Ferrari

Any: 2013

Títol original: La grande bellezza

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia dramàtica

 

ARGUMENT

     Jep Ganbardella (Toni Servillo) és un escriptor i periodista, té seixanta cinc anys i és tan cínic com desencisat.

Es dedica a vagarejar per la nit romana, confraternitzant amb tot tipus de personatges.

Si bé es declara misantrop, no pot deixar de sortir i de conèixer gent, des de Stefania, una dona de l’ alta societat, pagada de si mateixa o Ramona (Sabrina Ferilli), la filla d’un amic que amb quaranta i dos anys encara es dedica a realitzar espectacles d’ estripis.

Figures dependents del botox, una nena que recrea art abstracte davant el públic, un mag que fa desaparèixer girafes, un prelat disposat a explicar les seves arts culinàries, una monja de cent quatre anys, benefactora en Àfrica, són part de la suma de figures que es mostren en l’ escena de la vida romana.

 

COMENTARI

Sorrentino ens apropa a la nit de Roma i ho fa de la mà d’ un observador privilegiat, un home tan lúcid com descarat, que es mira amb escepticisme tota la fauna que es passeja davant els seus ulls.

Més enllà de la dissecció de la burgesia romana, el director ens acosta a la banalitat, la solitud, la vanitat, la hipocresia i perquè no, les ganes de viure, d’un conjunt de gent, un mirall esperpèntic, ridícul i còncau en el que s’hi veu reflectit el gènere humà, tan patètic com, de vegades, entranyable.

El director ens porta a intimar amb aristòcrates, intel·lectuals, capellans, vividors i tota mena de monstres de la dolce vita, per això s’ ha vist el film com un retorn al relat de Fellini, quaranta cinc anys després.

Els dos films tenen elements en comú, un personatge que fa de fil conductor, un món extravagant, heterogeni i decadent i un retrat social de classe.

D’ altra banda, tot i els aproximaments temàtics, cada cinta manté la seva pròpia personalitat.

“La gran belleza”, assoleix una voluntat estètica que conflueix en l’ atractiu d’ escenes i escenaris, l’ encant de la banda sonora i l’ extraordinària i camaleònica actuació de Toni Servillo com a protagonista.

L’ obra s’ estructura fora de la narrativa convencional, a través d’ imatges i representacions que ens porten a un tot caòtic però ple de significat.

Fellinians són alguns moments i personatges surrealistes i fantàstics, com el mag que fa desaparèixer una girafa, la monja que atrau els flamencs i que amb un buf els foragita, potser símbol de com és tot d’ evanescent i fugaç, les festes en la terrassa de Jep, davant el Coliseu romà, potser una altra metàfora de la ruïna i la decadència d’ aquest univers.

Per fi, darrera la superficialitat del món de Jep, hi ha un record per un moment del passat, l’ instant de la joventut i les promeses, quan a soles en la platja amb una noia, aquesta li mostra els pits, el moment únic de la gran bellesa.

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

 

 

Director: William Dieterle/Max Reinhardt

Actors: Dick Powell

             Olivia de Havilland

             Mickey Rooney

             James Cagney

             Ian Hunter

             Verree Teasdale

             Ross Alexander

             Jean Muir

             Victor Jory

             Anita Louise

Any: 1935

Títol original: A midsummer night’s dream

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

     El Duc d’ Atenes, Teseu (Ian Hunter), celebra la seva boda amb Hipòlita (Verree Teasdale), en tant Lisandre (Dick Powell) està enamorat d’ Hermia (Olivia de Havilland) a qui el seu pare a promès a Demetri (Ross Alexander) de qui està enamorada Helena (Jean Muir).

Mentre, uns actors no professionals, preparen l’ actuació pels desposoris; un teixidor, Bottom, (James Cagney) te que encarnar el personatge de Priam i relatar les seves aventures.

Lisandre i Hermia decideixen fugir al bosc per fer efectius els seus desitjos i darrera seu marxen Demetri i Helena, quan són sorpresos per Oberon (Victor Jory), el rei de les fades que li vol arrabassar un príncep indi a la fada Titania (Anita Louise), per això encarrega un sortilegi màgic al follet Puck (Mickey Rooney).

Aquest, deixa ensumar un perfum a aquells que campen pel bosc i aconsegueix que al despertat s’ enamorin de la primera persona que troben al seu costat.

Puck juga lliurement amb la proposta, en tant els actors assagen el seu paper en el bosc, i li col·loca un cap d’ ase a Bottom, mentre els seus companys fugen espaordits, seguidament li dona a provar el perfum a Titania, que al despertar s’ enamora fervorosament de l’ ase, en tant Oberon s’ apropia del petit príncep.

Seguint el joc, li dona a olorar les essències a Lisandre, que a l’ eixorivir-se contempla a Hel·lena i beu els vents per ella i la mateixes proves els hi efectua a Demetri, ara els dos pretendents festegen a la noia mentre Hermia es veu menyspreada i rebutjada.

La juguesca continua tota la nit però a l’ iniciar-se el dia acaba el somni i s’ imposa la realitat; Oberon encomana a Puck que tot torni al seu antic lloc.

Bottom perd la seva imatge d’ ase i Titania es distància d’ ell, Hermia i Lisandre tornen a estimar-se i Demetri accepta a Hel·lena.

Arribats a la cort, el Duc admet el casori dels joves i els actors representen feixugament la seva obra, entre les rialles del públic; follets i fades sobrevolen el món dels mortals.

 

 

 

COMENTARI

     Max Reinhardt és un dels gran directors escènics alemanys, considerat innovador i avantguardista; d’ ascendència jueva, en 1933 marxa a Estats Units i munta amb Dieterle per la gran pantalla “El sueño de una noche de verano”.

L’ obra de William Shakespeare sempre ha tingut dificultats d’ adaptació, doncs és un conte màgic ple de fantasia, sorpreses i simbolisme; Reinhardt/Dieterle li donen un to un tant naif però que resulta decididament encantador.

El món dels follets i les fades resulta plenament a través d’ una escenografia plena d’ imaginació i lirisme.

Els directors són fidels a Shakespeare i parlen sobre la futilitat dels sentiments i dels afectes, sobre com de fugisser és el desig i com un simbòlic sortilegi aconsegueix canviar l’ enamorament i la cobejança dels personatges i pertorbar els seus anhels inicials; és a dir com el destí i l’ atzar imposen la seva llei, com la vel·leïtat, la inconstància i la superficialitat dominen les accions de les persones.

Shakespeare confronta realitat i ficció; els protagonistes s’ insereixen en un món màgic, ple de il·lusió, on tot pot ser al revés, en veritat és el món dels somnis, aquell món nocturn en que tot pot ser transgredit, en que tot s’hi val, potser com un antecedent psicoanalític, el bard anglès ens ve a dir que els desitjos del subconscient no deixen de ser veritables i assenyats.

Els sers de la pròpia imaginació flueixen amb plena llibertat i guanyen el poder sobre la racionalitat, la llum del dia anuncia la fi del somni i el retorn a l’ ordre establert i la realitat.

La pel·lícula funciona també com una comèdia romàntica i d’embolics; si retiréssim tot el món fantàstic i de quimera de l’ argument, ens podríem trobar amb una comèdia clàssica amb personatges que dubten sobre a qui i com estimar.

Shakespeare arrodoneix l’ obra amb l’ escenificació dels actors davant el Duc; teatre dins el teatre, allà ens fa palès com tot és mentida. Bottom sospira per la seva estimada, en realitat un actor disfressat de dona; els actors són feixucs, l’ escena es desarticula, el muntatge ens mostra les bambolines, les grans mentides, la gran farsa apareix darrera l’ escenari; la conducta humana resta retratada.

 

INTERSTELLAR

 

Interstellar-366875261-large

 

Director: Christopher Nolan

Actors: Matthew Mc Conaughey

               Anne Hathaway

               Jessica Chastain

               John Lithgow

               Michel Caine

               Ellen Burstyn

               Matt Damon

Any: 2014

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En una granja americana hi viu Cooper (Matthew Mc Conaughey), enginyer i antic pilot d’ aviació, amb ell hi conviuen Murph , la seva filla de deu anys i Tom el seu fill de quinze, al costat de Donald (John Lithgow), l’ avi.

La terra esta superpoblada, les plantacions s’ agosten i la supervivència es fa cada vegada més difícil.

Un dia, casualment, Copper penetra en un laboratori de la Nasa i allà es troba amb el Doctor Brand (Michel Caine) i la seva filla Amelie (Anne Hathaway), una científica també, ells li expliquen que tenen senyals, potser, de sers intel·ligents, d’ altres planetes, que expliquen que a través d’un forat negre es podria assolir una altra galàxia i un espai habitable, on l’ home pugues viure en el futur.

Ja han estat enviades algunes missions amb la voluntat de salvar la terra i ara encarreguen a Copper, Amelie Brand ,dos astronautes més i a Tars, un robot, marxar i esbrinar la possibilitat de trobar un lloc on l’ especia humana pugui sobreviure.

La tripulació surt de la nostra galàxia i passa per un forat negre, sortint del sistema solar, els tripulants arriben a un primer planeta on tot és aigua, allà hi ha un altra nivell de gravetat i es qüestiona el concepte espai-temps; els astronautes surten fora de la nau però cada hora que estan en l’exterior signifiquen set anys de temps en la terra. Així quan Copper rep missatges visuals dels seus familiars se n’ adona com els seus fills es fan grans i com el seu pare ha mort.

Després d’ escapar de les onades gegants que els assetgen, els pilots arriben a un altra planeta, on troben al Doctor Mann(Matt Damon), el científic que se’ls va avançar en l’ exploració.

Els dubtes que assalten a Copper, salvar a la humanitat o tornar amb la seva família, fan que es baralli amb Mann; Copper retorna a la nau i elimina a Mann.

Per fi en solitari, ja que dos companys han mort i Brand ha estat enviada a un altre astre, Copper entra en una nova dimensió, sense espai, sense passat ni futur; mitjançant un rellotge pot enviar a Murph (Jessica Chastain), la seva filla, ara una prestigiosa científica, les coordenades que podran facilitar l’ accés de la humanitat a un entorn protegit.

Al cap del temps, Copper és rescatat, per ell no ha passat el temps però ara la seva filla és una avia a punt de morir; la humanitat s’ha traslladat a un nou assentament en l’ espai on pot viure feliç gràcies a les claus que va enviar Copper i que va desxifrar Month.

Copper condueix una nova nau espacial per anar a la recerca de Brand.

 

COMENTARI

Christopher Nolan ha estat un dels directors més visionaris del cine contemporani, en el seu haver, de vegades un tant irregular, hi figuren films com “Memento” que el dona a conèixer i més tard la saga de Batman.

En Interstellar, Nolan te ja totes les credencials i el pressupost per fer la pel·lícula que vol, un film pretensiós, arriscat, llarg, brillant, transcendent, excessiu i difícil pel gran públic, tot amb el consentiment d’ aquell que hi posa els diners.

Interstellar beu de les fonts de “Dos mil uno, una odissea en el espacio”; Nolan planteja un viatge Inter galàctic amb quatre astronautes i un robot i una missió: salvar a la humanitat.

El film proposa un recorregut més enllà de les estrelles, que no es fa tantes preguntes com el film de Kubrick però que resulta especialment sofisticat, imaginatiu i farcit d’ efectes especials.

Nolan mou la càmera amb habilitat, dona pas a moments altament bells i espectaculars, el pas de la nau pel forat negre o de cuc, que els porta a una altra galàxia, l’ aterratge en el planeta on tot és mar i on l’ arribada d’ones gegants sacseja l’ aparell volador, l’ accés al planeta on habita Mann, un espai gelat i glacial i per fi l’ entrada de Copper en una nova dimensió, sense espai ni temps, fora de tot allò conegut.

El director juga amb un tema cabdal, el pas del temps en la terra no és el mateix que en les altres galàxies , mentre la família de Copper envelleix i mor, l’ astronauta manté el seu perfil original i arriba al nou habitacle humà a temps de contemplar la mort de la seva filla, una avia xacrosa (Ellen Burstyn)

Un altre concepte d’ interès és la recerca d’un món habitable per la humanitat portada aquesta a l’ apocalipsi, i com els territoris explorats són particularment inhòspits. Un nou concepte de la ciència i el coneixement pot ser finalment transmès, gràcies també a l’ amor i les emocions i això comporta la preservació de la humanitat.

La pel·lícula ens esvera amb termes científics incomprensibles, és transcendent, ampul·losa, de vegades supèrflua, grandiloqüent i cerca el més difícil encara, però és brillant, d’un disseny i d’un atractiu exquisit i, creïble o no, el seu esdevenir et deixa clavat a la cadira durant tres hores.

La música ve a ressaltar pomposament que tot allò que passa és magnificent i extraordinari, per alguns un disbarat, per altres un film de culte i una de les obres mestres del segle XXI

LOS PÁJAROS

los pajaros

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: Tippi Hedren

               Rod Taylor

               Jessica Tandy

               Suzanne Pleshette

               Verònica Cartwright

Any: 1963

Títol original: The birds

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

Subgènere: Terror

 

EN MEMÒRIA DE ROD TAYLOR, TRASPASSAT EN EL MES DEL GENER DEL 2015.

 

ARGUMENT

Melanie Daniels (Tippi Hedren), coneix casualment en una botiga d’ ocells a Mitchel Brenner (Rod Taylor). Aquest la confon amb la dependenta quan vol comprar uns agapornis, un ocells exòtics per l’ aniversari de la seva germana Cathy d’onze anys.

Com l’ home se’n va de buit pel malentès, Melanie esbrina que Mitch té una casa en la costa en Bahia Bodegas i el cap de setmana s’hi acosta i li regala els ocells.

Però quan torna al port, una gavina l’ ataca i li produeix una petita ferida. Acollida en la casa dels Brenner coneix a la germana de Mitch, Cathy(Verónica Cartwright) i a Lydia (Jessica Tandy), la seva mare.

Melanie es té que enfrontar a dues incerteses; d’ una banda Lydia és una mare gelosa i possessiva, poc procliu a perdre de vista al seu fill i contempla amb mals ulls l’ aproximació de Mitch i la noia. D’ una altra banda, segueixen succeint coses estranyes amb els ocells.

De cop, un estol d’ orenetes baixa per la xemeneia i envaeix l’ espai familiar, més enllà, quan els nens celebren la festa d’ aniversari de Cathy, són atacat per les gavines i tenen que refugiar-se en la casa.

Així, la presència dels ocells es va fent cada vegada més agressiva i inquietant. Un home de la població és mort i encegat pels ocells.

Gran quantitat de gavines i corbs se situen davant el col·legi, la professora, Annie (Suzanne Pleshette) i Melanie fan sortir als nens però aquests, malgrat fugir en desbandada, són ferotgement atacats pels ocells.

Les escenes de pànic es succeeixen in crescendo. El responsable d’una gasolinera és atacat i la benzina es derrama, un home tira a terra un misto a l’ encendre un cigar, tot esclata i crema. En tant els ocells tornen a atacar i Melanie viu ,tancada en una cabina telefònica, les ferotges batudes de les aus. La mestra també és assetjada i morta.

Mentrestant, la por i la histèria van pujant de to. Els Brenner i Melanie es tanquen en la casa familiar i deixen forrellades amb fusta les finestres.

Quan Melanie va a les golfes, els animals l’ ataquen sense commiseració i sols l’ arribada de Mitch i el seu ajut la lliuren de morir.

Finalment, els ocells cessen les seves escomeses. Abans que s’ inicií un nou atac, Mitch surt curosament de la casa, agafa el cotxe i introdueix en ell a la mare, la germana i a Melanie i fuig cap a un destí incert, en tant els ocells són amos de la casa i el territori.

 

 

 

COMENTARI

Clàssic d’ Hitchcock, on la por no esdevé de monstres paorosos sinó d’ animals en principi amigables, el director anglès substitueix el suspens i el misteri pel terror i els cops d’ efecte.

La pel·lícula mostra com allò petit i inofensiu es pot tornar perillós i abominable.

El film planteja diversos sub textos. El paper del mascle, com en altres films del director esta posat en dubte, el protagonista és un personatge amb por a la femineïtat, viu amb la mare, una dona gelosa i possessiva i es veu barrejat en una rivalitat femenina que crea tensió entre les dones. Tot i això Mitch es redimeix amb el seu comportament heroic final.

Curiosament el nom dels ocells que vol comprar Melanie són uns agapornis, és un nom llatí el derivat del qual és ocells de l’ amor, és allò que en definitiva cerca la protagonista. Els ocells ataquen en moments altament simbòlics, quan mare, filla i Mitch estan en la casa, un atac a la entitat familiar, ataquen preferentment a les dones, un punt més en la ideologia misògina d’ Hitchcock i els hi agrada especialment el cabell de Melanie, un aspecte pertorbador de la femineïtat, que presenta aquí un caire fetitxista.

Hitchcock tanca a les seves víctimes en petits espais quotidians, aquells que suposadament donen seguretat, la casa, una cabina telefònica…però no és així, aquests indrets són els escollits per allò que produeix el terror i la incertesa per atacar amb més acarnissament.

Hitchcock relata la sensació del caos, la degradació social, els ocells com un avançament de l’ apocalipsi, la plaga com una revelació del fracàs humà

No hi ha raons lògiques per les escomeses però aquestes es donen planificades en massa. Els animals ataquen de forma intel·ligent i s’ apunta la possibilitat que la presència de Melanie hagi atret als ocells, convertint la pacífica vila de Bodega Bay en un infern.

Els ocells en la terra són bilions. La rebel·lió dels ocells podria ser la fi del món. Tot són hipòtesi a les que Hitchcock no dona resposta.

Allò que comença sent inquietant passa a ser angoixant i esdevé apocalíptic, a través d’una tensió i una planificació cinematogràfiques sense pauses i perfectament estructurades.

 

LA MANI SULLA CITTÀ

Las_manos_sobre_la_ciudad-349698548-large

En memoria a Francesco Rossi, traspassat el mes de gener del 2015.

 Director: Francesco Rossi

Actors: Rod Steiger

             Salvo Randone

             Guido Alberti

Any: 1963

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

En Nàpols, un grup de cases en mal estat s’ ensorra. Un nen mor i n’hi han altres mal ferits.

Es tracta de terrenys públics que explota Edoardo Nottola (Rod Steiger), un poderós constructor que te importants lligams amb el partit governant en l’ ajuntament.

D’ Angelis (Salvo Randone), el cap de l’ oposició, denuncia la conxorxa entre poder polític i econòmic i el cúmul d’ interessos privats per sobre el bé comú.

Nottola intenta convèncer a D’ Angelis que les seves promocions immobiliàries serviran en definitiva perquè la gent, que ara viu en cases velles i tronades, pugui millorar les seves condicions de vida però D’ Angelis contempla al seu interlocutor tan sols com un especulador que es vol beneficiar de la construcció privada sobre sol públic gràcies a l’ amiguisme i la corrupció.

Quan hi ha nous comicis, el mateix cap del partit, Maglione (Guido Alberti), intenta que Nottola tingui menys protagonisme però el nou alcalde, membre d’un partit centrista imposa que el constructor continuï en primer pla.

Les denúncies de D’Angelis continuen en sac trencat i amb tota la pompa i amb la presència del batlle, els polítics i l’ església es posa la primera pedra del nou gran projecta immobiliari.

 

 

 

COMENTARI

“Les mans sobre la ciutat” és un film paradigmàtic del cinema d’ esquerres dels anys 60. Una visió propera a la del Partit Comunista italià fort i connectat amb la societat en aquells temps.

La pel·lícula denuncia la relació entre poder polític i econòmic, com per sobre el be públic, interessa fer negocis i com la política és una justificació i un mitja per realitzar-los.

Tots els regidors del partit governant, la democràcia cristiana sens dubte, formen un lobby per aconseguir els seus propòsits, D’ Angelis és la veu crítica de la denúncia, el partit comunista, a qui tampoc es cita.

La pel·lícula mostra com els diferents partits de dreta s’ uneixen perquè Nottola aconsegueixi els seus propòsits, canvia el vot, canvia l’ alcalde però tot continua igual. El recanvi significa més pactes per retenir el poder la mateixa gent i aïllar als que tenen un altre concepte de la cosa pública.

Els regidors governants ho tenen molt clar, quan algú cita el perill de l’ escàndol, en afirmar: “l’ opinió pública la formem nosaltres” o quan D’ Angelis els hi retreu la seva actuació, repliquen dient : “la indignació moral no compta en política”.

No queden tampoc gaire ben parats els veïns del fosc barri napolità on s’ ha enfonsat l’ edifici, els seus crits són ràpidament apaivagats pels diners que l’ alcalde dona en mà als damnificats, possiblement a canvi del seu silenci.

Les imatges finals, amb tots els poder públics, polítics, església, militars i empresaris, assistint a la col·locació de la primera pedra del projecte especulatiu, són eloqüents i mostren com cinquanta anys després, aquest discurs manté la mateixa vigència.

La pel·lícula va obtenir el lleó d’ or en el festival de Venècia de 1963.

 

LA DOLCE VITA

 

    

 

 Director: Federico Fellini

Actors: Marcello Mastroianni

             Ivonne Fourneaux

             Anita Ekberg

             Anouk Aimée

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1960

Gènere: Drama

En memoria a Anita Ekberg, traspassada el gener del 2015.

 

ARGUMENT

    Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) és un periodista de la premsa rosa que te com a parella a Emma (Ivonne Fourneaux) però que manté relacions amb una altra dona, Maddalena (Anouk Aimée) en la casa d’ una prostituta.

Marcello coneix també a una diva cinematogràfica, Sylvia (Anita Ekberg) i conviu en les festes d’ alta societat, freqüenta la casa del seu amic Steiner, un home plenament dedicat a l’ esposa i als seus fills.

A través de diverses peripècies es baralla i reconcilia repetidament amb Emma, cobreix un reportatge mediàtic sobre uns nens a qui se’ls apareix la verge, assisteix al suïcidi de Steiner i a l’ assassinat dels seus fills, retroba al seu pare que, s’ encapritxa d’ una noia, intentant recuperar la joventut perduda i finalment renega i blasma de tota la fauna social que sol acompanyar-lo, però al matí quan coincideixi de nou amb la jove cambrera del xiringuito de platja escull continuar de nou amb les seves amistats de sempre.

 

 

COMENTARI

     Fellini mostra a través del seu alter ego, el personatge de Marcello, la vida de l’ alta burgesia romana, el seu món buit, una classe social decadent que els porta a la insatisfacció permanent.

La pel·lícula s’ estructura a partir d’ un mosaic d’ escenes que caminen per l’ existencialisme d’ un protagonista en busca de si mateix.

Fellini retrata el món de la premsa, dels fotògrafs disposats a immortalitzar la por o la desgràcia sense remordiments. L’ escena en que li comuniquen a la dona de Steiner la mort del seu marit sense que els paparazzi deixin d’ assetjar-la ni un moment, és un exemple.

També inclou escenes estrambòtiques i properes al neorealisme com aquelles en que els nens diuen veure a la Verge, amb l’ enrenou mediàtic conseqüent. Aquí Fellini s’ acosta a Berlanga.

El director retrata així mateix el esnobisme i la pedanteria d’ uns intel·lectuals que no tenen res a dir.

Però sobretot Fellini filma el món vacu de les festes socials, de la promiscuïtat. La dona que realitza un striptease en públic, potser moral, la diva que es banya en la Fontana de Trevi, imatge establerta ja en la imaginació col·lectiva a partir de la presència humida d’ Anita Ekberg.

La pel·lícula s’ inicia amb l’ escena d’ un helicòpter que transporta una gran estàtua de Jesucrist que obre els seus braços sobre Roma, l’ helicòpter s’ atura damunt d’ una terrassa on unes noies prenen el sol perquè Marcello els hi demani el telèfon.

S’acaba amb la captura d’ un gran peix, un verdader monstre que amb el seu gran ull obert contempla a Marcello i als seus amics, potser és un mirall de la deformitat moral a que han arribat.

Allà Marcello entreveu la requisitòria de la noia innocent que li parla però el soroll del mar, la vida, l’ impedeix escoltar i escull tornar amb els seus, perd l’ oportunitat de canvi, de redempció i torna a la perversió.

Més enllà, Fellini mostra però no jutja, tot es disposa a partir de l’ ambigüitat. En realitat Marcello és en principi, tal com nosaltres , un espectador que pren nota d’ aquest món i com li diu un personatge: “Vosaltres no sou millors”.

Fellini mostra tot en un retaule humà, gent sense nord cercant el plaer, exhibicionistes, farandulers, vividors.

El seu amic, l’ insistent fotògraf Paparazzo dona un pas a la posteritat doncs el seu nom passarà a ser sinònim dels fotògrafs de premsa.

Fellini aconsegueix amb aquesta obra un dels seus films de referència, titllat en el seu moment d’ escandalós el confirmarà com un dels grans del cinema.

LA BATALLA DE ARGEL

 

Director: Gillo Pontecorvo

Actors: Brahim Haggiag

             Jean Martin

             Yacef Saadi

Any: 1965

Títol original: La battaglia di Algeri

Nacionalitat: Itàlia/Algèria

Gènere: Cine polític.

 

ARGUMENT

En 1957 en ple enfrontament entre les tropes franceses i els membres del Front de Alliberació Nacional (FLN), Ali La Pointe (Brahim Haggiag), un dels últims combatents de la resistència és encerclat en el seu amagatall pel Tinent Coronel Philip Matthieu (Jean Martin) i comminat a rendir-se.

Un flash back ens retrotreu a l’ any 1954 quan en Alger, el FLN batalla per la independència i crida als algerians a la lluita contra l’ ocupant colonialista francès.

Ali és un noi que té una història de petits delictes i va a parar a la presó, allà contempla com el govern colonial ajusticia als nacionalistes, quan surt s’ afilia al FLN.

En abril del 56 el Moviment d’ alliberació inicia una onada d’ atemptats contra les forces de l’ ordre franceses, contra la primera opinió del govern de Paris que demana una política de conciliació, les autoritats colonials inicien la guerra i la coerció

S’ enceta una activitat marcada per l’ acció i la repressió, un espiral de violència porta a la policia francesa a actuar com una força paramilitar i a col·locar una bomba en la casba amb la mort de molts innocents. La resposta no es fa esperar i sota aparença occidental, dones algerianes penetren en la part europea i col·loquen bombes que causen morts de víctimes civils.

L’ exercit dirigit pel tinent coronel Matthieu del batalló de paracaigudistes ocupa la ciutat, la lluita es desenvolupa en el terreny ideològic i militar; El FLN convoca una vaga general de vuit dies que resulta un èxit, el dirigents rebels consideren que les revolucions no es guanyen amb els atemptats sinó amb la força del poble.

L’ exercit utilitza cada vegada més la guerra bruta i la tortura, Ben M’ Hidi, un dels comandants del FLM es detingut i es suïcida o el suïciden en la presó.

Els dirigents del moviment nacional van caient, quan tan sols Ali resta lliure, Matthieu enderroca amb explosius la casa i l’ amagatall on s’ amaga.

Durant dos anys sembla que els ecos de la rebel·lió s’ apaguen, en 1960, de sobte, els algerians surten al carrer, assalten la zona europea i els ocupants són incapaços de contenir l’ allau humà

El dos de juliol de 1962 es proclama la independència.

 

lA BATALLA DE ARGELlA BATALLA DE ARGEL I

 

COMENTARI

Pontecorvo realitza en 1965 un dels gran films polítics de la història del cine i documenta el procés d’ emancipació d’ Algèria front el govern colonial francès. La pel·lícula guanya el lleó d’ or en el festival de Venècia de 1966.

El film és un document sobre l’ ocupació i la resistència, sobre el colonialisme i el desig d’ independència realitzat a partir del compromís polític, prenent partit però sense maniqueismes.

El director dona veu a les dues parts, mostra la brutalitat, tant de la repressió militar, la transgressió de l’ estat de dret, la tortura i els atemptats indiscriminats contra civils en la casba, com el camió que dispara contra els ciutadans francesos innocents, les bombes en les cafeteries o els atemptats contra residents sense culpa.

Darrera del moviment per l’ alliberació i en la més elemental tradició marxista, hi ha un poble i quan aquest se solleva i surt al carrer, res pot impedir el canvi social, la tesi de Matthieu: escapçar els líders del moviment per eliminar-lo és un fracàs, la revolució triomfa.

Pontecorvo contrasta la vida miserable en la casba amb el modus de vida occidental de la part europea on domina l’ entreteniment i la diversió.

Evidencia com el conflicte puja en intensitat per les dues parts i es torna brutal, el director dona la paraula als francesos en boca del tinent Matthieu: “Si França es te que quedar a Algèria i si la resposta és afirmativa, acceptem les conseqüències necessàries”. O “Ens acusen de nazis, de feixistes, però molts militars que estan aquí van lluitar en la resistència o van anar a la parar a camps de concentració alemanys”.

La contrapart, mitjançant Ben M’Hadi, també s’ expressa: “Nosaltres utilitzem cistells amb bombes però fixin-se, en Vietnam bombardegen amb napalm, doni’ns un bombarder i deixarem les cistelles.

El terrorisme d’ estat front l’ afany de llibertat, l’ opressió colonial front el desig independentista. Dos visions dins els rebels: Kader, el pragmàtic, que es rendeix perquè sap que la seva mort no conduirà enlloc i Ali, l’ intransigent, que es queda tancat en el seu amagatall i mor com un màrtir, immolat per la causa.

El nen, Omar, cau amb ell, és la mirada de la revolució, la mirada neta i idealista del demà, en ella hi ha sacrifici, entrega i lluita, la mort com a destí i uns ulls que no contemplaran la victòria final.

 

EDIPO REY

 

 

Director: Pier Paolo Pasolini

Actors: Franco Citti

             Silvana Mangano

             Alida Valli

             Carmelo Bene

             Julian Beck

Any: 1967

Títol original: Edipo re

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama Clàssic

 

ARGUMENT

Laius i Iocasta (Silvana Mangano), reis de Tebes, tenen un nen. Com una profecia els hi anuncia que aquest fill matarà al pare i es casarà amb la mare, encarreguen a un servidor que l’ elimini i l’ abandoni en el desert.

Un home veu al nen i se l’ emporta fins a Corint on se’n fan càrrec Polybus i Merope (Alida Valli), els governants de la ciutat.

El nen creix i se li posa el nom d’ Edip (Franco Citti). Quan ja és gran acut a l’ oracle que li repeteix el seu destí, matarà al pare i es casarà amb la mare.

Per evitar-ho, Edip marxa de Corint i vagareja pel desert. A prop de Tebes és assetjat per un carro on viatja Laius, el seu pare, Edip mata als soldats que el protegeixen i posteriorment a Laius, arriba a Tebes i venç a l’ esfinx que té terroritzada la ciutat i es guanya el respecte i l’ amor d’ Iocasta, sense sospitar que és la seva mare.

Quan ja ha consumat la relació amb la dona, s’ assabenta que la predicció s’ha complert. Iocasta se suïcida i Edip s’ arrenca els ulls i marxa per sempre de la ciutat.

 

 

COMENTARI

Pasolini recrea el clàssic de Sofocles i ho fa a partir de la seva pròpia personalitat.

Edip rei és una de les grans obres de la literatura universal i es guanya participar en aquest cànon a partir dels elements dramàtics i de l’ excel·lència de la paraula.

Pasolini en canvi desdenya aquesta paraula per emetre l’ obra amb tota concisió i amb la cruesa que serveixen les imatges.

Els personatges abandonen la retòrica que dona sentit als seus actes i són mostrats nus, despullats de tot allò que no siguin els aspectes bàsics de la narració.

El director planteja l’ obra a partir del clima, de l’ atmosfera, tan psicològica com física, cels blaus, terra, desert, sequera, solitud. El que importa no és el llenguatge sinó anar a l’ essència del que passa.

Més enllà de la idea, predomina el crit, més enllà de la paraula, el sentiment.

En general, Edip rei s’ ha interpretat com un gran drama clàssic en el qual l’ home està predestinat, està marcat pel destí. Així malgrat que Edip fuig de casa seva per evitar aquesta premonició, ho fa justament perquè tot allò que li han asseverat es compleixi sense remissió.

En aquest esquema hi podem induir dues transgressions. D’ una banda, Pasolini referma la voluntat de saber dels personatges, pares i fill, més tard, consulten a l’ oracle i aquest no els menteix, el desig d’ escapar dels seus designis els porta a la destrucció i la mort.

Pasolini sembla dir-nos que aquesta voluntat excessiva de coneixement ens porta a l’ extermini. Tots els personatges volen saber, quan el que necessiten és, simplement, viure.

D’ altra banda, Edip sembla ser que realitza els seus actes a partir d’un destí ja marcat. No és tant així, Edip actua, és un home lliure que decideix per ell mateix. L’ atzar obra, però el protagonista es veu atrapat a partir de les seves pròpies decisions.

Pasolini ens ve a narrar la història en base a la representació. Quan tot s’ inicia, contemplem el naixement d’un nen en un entorn contemporani i Edip, cec, és acompanyat per un deixeble entre deixalles industrials, quan tot s’ acaba.

Pasolini, doncs, accepta una lectura contemporània del mite i a més dona gran importància als secundaris, al poble, a la gent que rodeja als reis, al paisatge, tot és teatre, tot és representació i Edip, perdut i cec en les runes industrials és l’ imatge de l’ home contemporani.

 

EL AÑO QUE VIVIMOS PELIGROSAMENTE

El año que vivimos peligrosamente : Cartel

 

Director: Peter Weir

Actors: Mel Gibson

               Sigourney Weawer

               Linda Hunt

Any: 1983

Títol original: The year of living dangerously

Nacionalitat: Australia

Gènere: Cine Polític/Aventures

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Guy Hamilton (Mel Gibson) és un reporter enviat com a corresponsal a Indonèsia. Allà es fa amic de Billy Kwan (Linda Hunt), un nan que l’ acompanyarà com a fotògraf.

Descobreix la realitat del país, el govern del nacionalista Sukarno, la força del partit comunista , també la misèria, la fam, la prostitució.

Guy coneix a Jill Bryant (Sigourney Weawer), una empleada de l’ ambaixada anglesa i s’ enamora d’ ella. Jill cansada ja del país vol marxar cap a Europa en poques setmanes.

Guy te una filtració sobre un carregament d’ armes pels comunistes i investiga, es comencen a donar aldarulls al carrer i Billy penja una pancarta al balcó en la que protesta contra el règim. Els soldats entren en el pis i llancen al fotògraf per la finestra.

Però no són els comunistes sinó l’ exercit qui dona un cop d’ estat, els esquerrans són represaliats, Guy marxa cap el palau presidencial on un militar el colpeja amb el seu fusell i li produeix un despreniment de retina.

Gràcies als seus col·laboradors Guy arriba a l’ aeroport i agafa l’ avió cap a Europa en el qual l’ espera Jill.

 

El año que vivimos peligrosamente : Foto Mel Gibson, Peter Weir

 

COMENTARI

Encertada combinació de glamour, aventures, amor i política.

El protagonista és un periodista que realitza la seva primera corresponsalia i que s’ involucra en la realitat d’ Indonèsia i pren consciència de la situació de injustícia en que viuen els seus habitants.

Contrasta la seva actitud amb la de la resta de corresponsals, borratxos, puters i pederastes i també es destacable la seva relació amb Billy, el personatge d’ un home interpretat per una dona.

El nan és el fotògraf, és la mirada de Guy però aporta el seu propi punt de vista i la càmera és la seva eina, la d’un personatge tan enigmàtic com suggerent i ambigu que guarda un arxiu amb un dossier de totes les persones que coneix i li interessen. També és un afeccionat a les titelles, ell mou als seus personatges favorits, malgrat que la representació en la paret a través de la llum és una seqüència d’ ombres.

L’ assassinat de Billy fa recapacitar a Guy i el fa marxar malgrat la pregunta del seu col·laborador: En tinc jo la culpa d’ haver nascut aquí?.

La pel·lícula aposta per un cine d’ aventures, la fugida dels protagonistes en el cotxe, davant els soldats o per el glamour sentimental i el drama romàntic, les magnífiques escenes de l’ enamorament dels protagonistes ,mai Sigourney Weawer havia estat tan deliciosa i convincent, tot amb curosa posada en escena i banda sonora de Vangelis.

No per això descuida elements crítics al món occidental, aliè a la realitat del país, prepotent i tancat en la seva gàbia d’ or.

La pel·lícula va guanyar a Palma d’ or en Cannes i Linda Hunt l’ oscar a la millor interpretació secundaria.