STROMBOLI, TERRA DI DIO

Stromboli_tierra_de_Dios-223304649-large

Director: Roberto Rossellini

Actors: Ingrid Bergman

             Mario Vitale

Any: 1950

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

                                                      EN EL CENTENARI DEL NEIXEMENT D’ INGRID BERGMAN.

ARGUMENT

     Karin (Ingrid Bergman), és una dona tancada en un camp de refugiats en Itàlia, després de la segona guerra mundial. Karin és lituana i ha arribat al camp, fugint de la Gestapo que la perseguia.

Un dels soldats que guarda el campament, Antonio (Mario Vitale), s’ enamora d’ ella i els dos pacten un matrimoni de conveniència.

Karin i Antonio es casen, la noia surt de la reclusió i marxen a la illa de Stromboli, d’on l’ home és natal i hi viu de l’ ofici de la pesca.

L’ actitud de la noia, propera amb alguns vilatans, causa sorpresa en la població, que no l’ accepta i engega la maledicència. Quan Karin va a cercar a una dona perquè li cusin un vestit, el faroner està en la casa i tothom mira per la finestra, sospitant el que no hi ha.

Quan Karin cau un dia a l’ aigua en la platja i el faroner l’ ajuda a sortir, també tots els ulls de la població estan posats sobre ells.

Karin intenta transformar hàbits i costums, , canviar les verges i els retrats familiars dels avantpassats de la casa per plantes i dibuixos però es troba amb un ambient hostil que la pertorba i la deixa en solitud.

De sobte el volcà de la illa esclata i ensorra edificis i destrossa possessions, el vilatans es troben a la platja per evitar mals més grans.

Tot i que està embarassada, Karin decideix fugir de l’ indret, el marit com resposta la tanca a casa amb pany i forrellat i Karin sol·licita l’ ajut del faroner que l’ esperarà a l’ altre cantó per agafar un vaixell cap a Messina; però per arribar-hi la noia te que travessar la illa , ascendir el volcà i baixar cap a l’ altre banda.

Karin inicia l’ ascensió, es topa amb els gasos i les fumaroles amb l’ ofec que li produeixen i ella, dona agnòstica, demana a Déu que li doni forces per superar el tràngol, darrera queda el sotmetiment, endavant la llibertat.

 

 

COMENTARI

Stromboli s’ inscriu dins el neorealisme, ja en les seves acaballes.

Rossellini ens mostra la vida i costums d’un poble perdut en una illa siciliana, el pes de la religió, la hipocresia, el conservadorisme i la murmuració, però també la trobada amb uns individus autèntics, arrelats a la terra i a la pesca, el seu mitja de vida habitual.

L’ escena en que mostra com els pescadors capturen la tonyina té més de cinema documental que de ficció.

El relat vol contrastar el món de Karin, una dona de l’ Europa de l’est, culta i cosmopolita, enfrontada a un mitja advers, contraposat als seus interessos. El seu món agnòstic xoca amb la religiositat popular, la mentalitat oberta contra l’ espai conservador on la gelosia, el masclisme, la xerrameca i els costums dels passat mantenen tota la seva força.

Rosssellini diferencia una dona superba, que aspira a la llibertat, amb un entorn de gent senzilla i tradicional. Karin ha fugit d’una presó per caure’n en una altra.

Més enllà de l’ element neorealista, el director va a la recerca d’un cine de valors cristians i espirituals i el relat es pot contemplar com un antecedent de les posteriors realitzacions de Bergman. En tant l’ italià confia en la fe, el suec es mostra dubitatiu i agnòstic.

Així l’ ascensió de Karin al volcà és una prova que supera les seves forces, entre la submissió i la llibertat, ella, no creient, demana a Déu, a un ésser superior, que l’ ajudi. Són dubtes existencials i vitals, la llibertat té un cost, la fe, la creença en alguna cosa sobrenatural, pot donar forces per aconseguir els propòsits propis.

Rossellini tanca amb la imatge de la protagonista en la muntanya, plantejant-se el retorn, en un final obert.

El director italià mostra la natura desfermada amb tota la seva força, el volcà exhibeix el seu poder i els individus són ninots en mans d’una instància superior. Karin puja cap allò desconegut, cap el cel, cap l’ epicentre de la terra, potser un símbol de la presència divina, i demana una resposta a les seves incerteses però sols obté el silenci i la premonició de la mort si continua la seva aventura.

Primera pel·lícula en la que director i actriu col·laboren plegats i antecedent previ al seu matrimoni.

 

BIRDMAN

Birdman_o_la_inesperada_virtud_de_la_ignorancia-594952048-large

 

Director: Alejandro González iñarritu

Actors: Michael Keaton

             Edward Norton

             Naomi Watts

             Emma Stone

             Amy Ryan

             Lindsay Duncan

Any: 2015

Nacionalitat: USA

Gènere: Món del teatre

                            

                                LA PEL.LICULA GUANYA L’ OSCAR A MILLOR FILM,                     

                                MILLOR DIRECTOR, MILLOR GUIÓ , MILLOR

                                 ARGUMENT I MILLOR FOTOGRAFIA EN EL 2015.  

 

Riggan (Michael Keaton) ha estat un actor famós gràcies a un personatge de superheroi volador, Birdman, ara està en decadència i vol produir i actuar en una obra de Raymond Carver: “De que parlem quan parlem d’ amor”.

Riggan inicia els assajos, canvia l’ actor que li te que donar les repliques per Mike (Edward Norton), un altre de més solvent i compta amb Lesley (Naomi Watts), prepara l’ obra amb la presència a prop de Sam (Emma Stone) la seva filla, i Sylvia (Amy Ryan) la seva ex dona.

Les pre estrenes tenen moments accidentats, Mike sempre vol el màxim de realisme, Riggan resta tancat fora del teatre i te que passar pel centre de Broadway en calçotets per entrar per la porta principal i reprendre la funció.

Riggan sent a Birdman com el seu altre jo al seu costat, animant-lo a retrobar el personatge.

Tabitha (Lindsay Duncan), la crítica del Times, els menysprea i el vol enfonsar, tot i no haver vist l’ obra però Riggan te una gran actuació en l’ estrena on al final de la funció el protagonista se suïcida; Riggan agafa una pistola i es dispara de veritat, resultant malferit.

Ja en l’ hospital, se sent com a Birdman, volant a través del cel, i es llança per la finestra.

 

bIRDMAN i

 

COMENTARI

González Iñarritu no ens explica aquesta vegada un relat d’ històries múltiples i acció fraccionada que acabi convergint, però no deixa enrere la seva capacitat per embastar una narració intel·ligent i original.

Un dels temes de Birdman és el de l’ actor davant el seu personatge; Riggan ha estat un superheroi, tothom el coneix i l’ aclama pel carrer, probablement si desenterrés el seu protagonista, tornaria a l’ èxit que se’n va anar.

Però ell vol ser allò que no ha esta mai durant la seva carrera: un actor, i per això assistim a la construcció de l’ obra que vol representar; a la selecció dels artistes, als assajos, als entrellats dels bastidors, tot per arribar, no a la fama com abans, sinó a l’ èxit i al prestigi.

Iñarritu parla tangencialment de la relació del creador amb el públic, silent i expectant, amb la crítica, supèrbia i creguda, i amb l’ entorn de la gent, que sols el reconeix com a Birdman.

La pel·lícula esta rodada, aparentment, en un únic pla seqüència, així que la càmera persegueix als personatges entrant i sortint de l’escenari i del teatre.

Iñarritu avança dos finals que no culmina, primer quan Riggan assumeix el paper del seu superheroi i surt volant per Manhattan, després quan s’ engega un tret al final de l’ obra, potser ens desconcerta una mica quan continua esperonant la voluntat autodestructiva del protagonista, confós entre la realitat de qui és i la ficció de qui representa.

CARTA DE UNA DESCONOCIDA

 

 Director: Max Ophuls

Actors: Louis Jourdan

             Joan Fontaine  

Any: 1948

Títol original: Letter from a unknow woman

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

EN MEMÒRIA DE LOUIS JOURDAN, TRASPASSAT

EL MES DE FEBRER DEL 2015.

 

ARGUMENT

   L’ acció transcorre en la Viena de 1900. Un home, Stefan Brand (Louis Jourdan) fuig d’ un duel i de la ciutat, quan rep una carta. La llegeix i això provoca el flash back.

Lisa Berndle (Joan Fontaine) és una jove noia que contempla com un veí s’ instal·la en l’ escala. És un músic. Al veure’l se n’ enamora.

Tota l’ univers de Lisa comença a rodar al voltant de la passió amorosa, passió cap a una persona que la desconeix. Escolta la música, quan l’ estimat toca i esbrina sobre la seva vida.

Amb el temps, la mare de Lisa es trasllada a Linz, la noia l’ acompanya però rebutja qualsevol pretendent doncs per ella sols hi ha un home, Stefan Brand, el músic.

A la fi torna a Viena i allà troba al noi, guanya la seva confiança i una nit surt amb ell. Van a sopar, ballen, és una nit magnífica i acaben besant-se i fent l’ amor.

Al dia següent el noi te que marxar, doncs té uns concerts a Milà i diu que tornarà en dues setmanes però no torna i Lisa queda embarassada.

Passen nou anys, Lisa es casa amb un altre home que accepta el fill com seu. Tot i això ella no pot oblidar.

Un dia va a l’ òpera amb el seu home, allà troba a Stefan Brand. La seva carrera ha estat desaprofitada, és un música fracassat i a penes reconeix al seu antic amor però alguna cosa torna a esclatar entre ambdós.

La disjuntiva és continuar la seva vida plàcida i honorable, la casa, el marit i el fill o anar a l’ aventura amb un home del que no en sap res.

Lisa abandona tota la seva vida establerta i va en busca de Stefan però l’ home no la vol reconèixer ni la recorda.

Esclata una epidèmia de tifus. El fill de Lisa mor. Ella torna a estar sola. Ingressada en un hospital, greument malalta li envia una carta a Stefan on li explica i li recorda tota la seva historia.

Quan la carta arriba a l’ home, Lisa ja ha mort. Stefan recapitula sobre la seva vida. Fracassat i abatut decideix no fugir i afrontar el duel on sens dubte trobarà la mort perquè la vida ja no val res.

 

cARTAlA CARTA I

 

COMENTARI

Ophuls roda tres films en Estats Units després d’ exiliar-se en França  davant l’ ascens nazi. Aquest que ens ocupa és el més reconegut.

Apologia del cine romàntic portat fins a les últimes conseqüències. Ophuls adapta elegantment al cinema la novel·la homònima de Stefan Zweig que data de 1922.

Història d’ un amor frustrat. De com l’ amor és més gran i fort que la vida. De la indefensió davant l’ amor. De com els sentiments no es poden controlar ni dominar. De com la passió amorosa pot ser centre i motor de l’ existència, dominar-la a través dels anys i portar a l’ autodestrucció i a la mort.

De com es pot deixar tot per amor. Melodrama ple de lirisme, intensitat i melancolia.

Ophuls utilitza les armes del fulletó, darrera del gran amor hi ha una doma menyspreada i abandonada que es casa amb qui no estima, que viu pendent d’un afecte de qui no la reconeix ni li fa cas, és el paradigma de les grans heroines romàntiques i ens aproxima als grans drames de Jane Eyre o Madame Bovary.

Com sol pasar en aquestes narracions i perquè no, en la vida real, el músic se n’ adona de tot el que l’han estimat en el moment en que la persona que l’ ha desitjat ha mort. Tan sols li resta purgar els seus pecats, penedir-se i redimir-se, anant a la cita amb la mort.

.

EL HOMBRE TRANQUILO

EL HOMBRE TRANQUILO

Director: John Ford

Actors: John Wayne

             Maureen O’ Hara

             Victor Mc Laglen

Any: 1952

Títol original: The quiet man

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Sean Thorton (John Wayne) és un irlandès que ha viscut a Estats Units i ara torna al seu país.

Arriba a Inesfree, una població rural irlandesa. Allà coneix a Mary Danaher(Maureen O’ Hara), una noia que li agrada i decideix compartir amb ella la casa en la que va viure en la seva infància.

El problema és aquell que litiga també per aquesta casa, Red Will Danaher (Victor Mc Laglen), és el germà de Mary. La viuda a qui pertany la mansió, Sarah, la ven a Thorton i això fa que aquest es guanyi l’ enemistat de Danaher, així que quan Thorton va a demanar la mà de Mary, el germà li nega.

A Danaher, que festeja a la viuda, li fan creure que aquesta només li donarà el si quan no hi hagi cap dona a casa seva, així que finalment accepta el casament.

Però Danaher se sent avergonyit perquè la viuda el segueix rebutjant i li retira la dot a la germana, que sols a la fi pot recuperar el seus mobles.

El xoc cultural fa que Thorton es tingui que guanyar tots els drets que se li suposen a un marit, amb esforç i paciència front a una dona tradicional i amb molt de caràcter.

Thorton te que anar a reclamar la dot econòmica que Danaher no li vol donar però l’ home, malgrat ser humiliat no se li enfronta doncs guarda un secret.

En Estats Units va ser boxejador i allà va deixar KO un rival que posteriorment va morir. La gent pensa que John és un covard i Mary se sent avergonyida d’ell, de tal manera que escapa de la llar per fugir cap a Dublín però en l’ últim moment Thorton la rescata i la fa tornar a casa.

Thorton només te dues opcions, barallar-se amb Danaher per demostrar la seva homenia i aconseguir que retorni la dot o no fer-ho i perdre el respecte i la consideració de Mary i la població.

Thorton actua com la gent espera. Reclama de nou la dot i al negar-s’hi altre vegada Danaher li torna a Mary, doncs si no hi ha dot és com si no hi hagués casament.

Danaher consent, li dona els diners i li retorna a Mary però llavors els combat entre els dos homes és inevitable, davant l’ expectació de tot el poble.

La lluita, en la que ambdós s’ apallissen, porta a que cada un reconegui el valor de l’ altra i arribin finalment a una enteniment amistós. Thorton torna amb la seva dona i Danaher es casa amb la viuda

 

 El-hombre-tranquilo I

 COMENTARI

La pel·lícula estableix una dicotomia entre el món d’on prové el protagonista: Amèrica i el món on arriba, la seva pròpia pàtria: Irlanda, on tot està encara lligat a la tradició i prima un món conservador i masclista.

Permís al germà per casar-se, nuviatge controlat per un tutor, la importància de la dot com element per satisfer a la dona, són tots elements ancestrals que configuren la cultura d’un país i contrasten amb la modernitat del nou vingut. Però aquest es tindrà que adaptar al món d’ acollida, és necessària l’ adaptació, la tradició guanya. Ford ens ve a dir: Irlanda no canviarà mai.

La pel·lícula recrea aquesta Irlanda rural i camperola, un món idíl·lic, el món de John Ford, els paisatges verds, l’entorn bucòlic i idealitzat pel color.

També es mostra la lluita d’ un home que per guanyar-se la credibilitat de la gent i l’ amor de la seva dona té que abjurar de la seva cultura d’ home modern i optar per la lluita física com a solució.

El film guanya en 1952 dos oscar, el de millor guió i el de millor fotografia en color.

 

EL AMANTE DEL AMOR

El_amante_del_amor-843978215-large

 

Director: François Truffaut

Actors: Charles Denner

               Brigitte Fossey

               Nelly Borgeaud

               Nathalie Baye

               Leslie Caron

 Any: 1977

Nacionalitat: França

Títol original: L’ home qui aimait les femmes

Gènere: Cine d’ autor

Subgènere: Relacions amoroses

 

ARGUMENT

Un home ha mort. Al seu enterrament acudeixen solament dones, una gran quantitat de dones.

A partir d’ aquí un flash back, que és la pel·lícula, ens introdueix en la vida de Bertrand Morane (Charles Denner), un home que te passió pel sexe femení.

Bertrand és un home normal, de mitjana edat, li agraden totes però algunes especialment, com aquella que ha vist fugaçment i de la que sols pot guaitar- li la matricula del seu vehicle per fingir un accident i així trobar-la, o la noia de l’ asseguradora que el vol ajudar i amb qui concreta un cita.

Una de les dones més importants de la seva vida és Delphine (Nelly Borgeaud). La coneix quan ella sopa avorrida en un restaurant amb el seu marit, és cita amb ela dona i es veuen en els indrets més insospitats. A Delphine li agraden les experiències diferents i desconcertants en llocs especials, jugant la parella a ser i no ser vistos.

A la fi dispara contra el seu marit i acaba a la presó

Bertrand decideix posar suport a tot això i relatar-ho. Escriu una narració primer per a ell , després amb la intenció de publicar-la.

En el llibre també recorda moments de la seva infància, quan la seva mare el feia missatger de les cartes als seus amants, que ell llançava a la cloaca.

O la seva primera relació sexual amb una jova prostituta. Fins i tot s’ oblida d’ alguna relació important, com la de Vera (Leslie Caron), malgrat que després voldrà redreçar-ho.

A la fi una editorial es fixa en els seus relats i decideix publicar el llibre. La relació amb Genevieve (Brigitte Fossey), la jove editora acabarà també en el llit.

Bertrand ens parla dels seus fracassos, pocs, com la mestressa d’ una cotilleria que sol vol relacionar-se amb nois joves o els perills de les seves multi relacions, quan contrau una blennorràgia.

Contemplarem les seves artimanyes per quedar amb alguna noia quan en veu una que li agrada posant un anunci de mainadera, la truca i quan aquesta arriba a la casa se sorprèn quan en el llit en lloc d’un nadó sols hi troba un ninot.

Bertrand acaba morint en un acte de servei, és a dir: mentre persegueix a una dona que el complau és atropellat per un cotxe, ingressat en l’ hospital, greument ferit, no pot evitar trencar els tubs que el tenallen, provocat per la presència d’ una bella infermera.

 

 

COMENTARI

     Truffaut ens torna a parlar dels sentiments, de les relacions interpersonals, de les relacions entre homes i dones, de l’ amor.

Bertrand, potser un alter ego del director, és un home que estima les dones, l’ home que estima l’ amor.

Un retrat de l psicologia masculina. Bertrand no és un Don Joan, ni un seductor, és un home normal, que s’ hi dedica, que s’ ho treballa, que estima a tantes perquè en cada una hi veu alguna cosa, perquè, evidentment, cada una te una cosa i una completa a l’ altra, cada una és diferent, personal, especial.

Perquè són dones i la pel·lícula és un homenatge a les dones però Truffaut també planteja els perills i les contradiccions d’ aquestes relacions.

Estimar a totes és potser no estimar-ne cap?.

Estimar a tantes comporta el perill de la solitud ?

Estimar a l’ amor és estimar una entelèquia?.

Els personatges són suficientment adults per viure unes relacions lliures que l’ educació normalment no permet però el no implicar-se també significa decebre expectatives i pagar un preu.

Cal preguntar-se : És sincer, és noble o és un obsessiu? , Hi ha vida més enllà de l’ amor?.

 

RELATOS SALVAJES

Relatos_salvajes-102488639-large

 

Director: Damián Szifrón

Actors: Ricardo Darín

             Leonardo Sbaraglia

             Dario Grandinetti

             Erica Rivas

             Diego Gentile

Any: 2014

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Drama

                                  GUANYADORA MILLOR PEL.LICULA IBERO AMERICANA

PREMIS GOYA 2015.

 

ARGUMENT

Pasternak

     En un avió, la casualitat fa que tots els passatgers coneguin a un tal Pasternak, tots el van menysprear, al llarg de la seva vida, des de la novia que el va deixar, el professor que el va suspendre o el cap que el va acomiadar, resulta que res és tan casual; Pasternak és el comandant de l’ aeroplà, algú l’ intenta convènce’l que tots els seus problemes esdevenen de la repressiva educació rebuda pels seus pares.

Pasternak es llança amb tots els passatgers que li han fet mal en la vida sobre la casa dels seus pares.

Las ratas

Un home arriba a un restaurant, la cambrera el reconeix com un usurer que va fer malbé la seva vida, la seva companya en la cuina proposa servir-li el menjar amb un mata rates en pols que el matarà però quan l’ home comença a menjar el plat que li han servit, arriba el seu fill, la cambrera amb sentiment de culpa li vol retirar el cobert, l’ home l’ agredeix i la cuinera el mata amb un ganivet.

 

El más fuerte

   Diego Iturralde (Leonardo Sbaraglia) avança per la carretera amb el seu Audi i la irregularitat comesa per un altre vehicle fa que insulti al seu propietari, al cap de poc temps el vehicle d’ Iturralde punxa una roda i el conductor es posa a canviar-la, quan es sorprès pel pilot menyspreat que anava darrera, aquest l’ agredeix bàrbarament.

Iturralde aconsegueix llençar a l’ agressor i al seu vehicle al riu, la víctima se’n surt i llavors esta apunt de ser atropellada pel conductor de l’ Audi, el cotxe d’ aquest també s’ estavella en el riu i l’ altre home intenta estrangular al primer amb el cinturó de seguretat.

Quan un dels contendents intenta cremar el dipòsit de gasolina, els dos homes moren abraçats en plena batalla en tant el vehicle explota i tot crema.

 

Bombita

L’enginyer Bombita (Ricardo Darín), especialista en explosius i voladures ha aparcat el seu cotxe en una zona prohibida on la senyal de no permès s’ havia esborrat; el funcionari de torn no li fa cap cas i l’ obliga a pagar la multa , això fa que Bombita arribi tard a l’ aniversari de la seva filla.

La nova protesta davant l’ administració te igual sort, l’ home perd els nervis i colpeja el vidre on fa la demanda.

L’esposa, ja separada del marit, al·lega bogeria de l’ home per demanar la pàtria potestat de la filla. L’ enginyer Bombita posa una carrega de dinamita en el magatzem on la grua recull els vehicles multats.

Bombita va a la presó on els presidiaris el reben com un heroi.

La propuesta

Un noi d’una família burgesa mata a una dona embarassada amb el seu vehicle i fuig corrents. Els pares per exculpar-lo li proposen al majordom que pagui les culpes, l’ advocat de la família pensa que no estarà més d’un any i mig en la garjola, a canvi li ofereixen cent cinquanta mil dòlars.

L’ home accepta i la investigació s’ inicia, el fiscal sospita i te que ser subornat, l’ advocat també te els seus honoraris, moltes boques a silenciar costen fins a un milió de dòlars.

Després de múltiples negociacions, cadascun dels participants te ja adjudicada la seva part; el majordom surt al carrer custodiat per la policia i el marit de la dona atropellada el mata.

 

Hasta que la muerte nos separe

Se celebra una boda d’ alt nivell, parents i amics es reuneixen al costat dels nuvis, Romina (Erica Rivas) i Ariel (Diego Gentile) però la noia se n’ adona que el seu marit l’ enganya amb una companya de la feina.

Desconcertada, fuig i és consolada per un dels cuiners de la festa, descoberta pel marit, tornen a la sala, la nou casada agredeix a l’ amant d’ Ariel, la violència s’ imposa però a la fi la parella decideix que torni tot a la normalitat , fan l’ amor entre els comensals i la festa continua.

 

rELATOS SALVAJES I

 

COMENTARI

El director argentí Damián Szifron realitza amb aquesta la seva tercera pel·lícula, conegut més be poc en l’ estat espanyol i tan sols per la seva última cinta: “Tiempo de valientes” del 2005, es revela pel seu talent en aquest film, una mostra d’ excés, humor negre i solapada crítica.

La pel·lícula es desenvolupa a partir de sis episodis, a qual més tremebund i esfereïdor, Szifron exhibeix una sèrie de personatges al límit, portats a circumstàncies excepcionals que els desborden, que els envileixen i que els fan transitat pel cantó més fosc del ser humà.

Baralles sense sentit, corrupció, violència, injustícia, burocràcia, atzar i sobretot un sentiment de venjança que substitueix a la justícia.

No hi ha treva ni perdó, els protagonistes es conxorxen amb la radicalitat i la desmesura, es mostra l’ individu vexat i cabrejat amb si mateix, amb la gent que te al voltant i amb el sistema, aquest no queda en massa bon lloc, els funcionaris ineptes, el fiscal corrupte, els advocats ambiciosos…

Szifron tira amb bala contra el símbols estandarditzats dels consum, en tres relats els vehicles motoritzats són els que engeguen la història, caixes de ferro que en el seu aïllament comporten la prepotència i el menyspreu de l’ usuari i que originen situacions de violència.

Szifron tanca amb un altre símbol de la societat establerta, el casament luxós i exhibicionista, allà tot es desborda, traïció, gelosia, adulteri, fúria… però quan tot ha sortit de mare, quan tot ha esclatat, els personatges recobren, no tant el seny, com el sentit de l’ ordre que els retorna al punt de partida, tot acaba com va començar i tot continua igual.

Darrera del salvatgisme i l’ exageració, un retrat agut, pertinent i malvolent de la societat argentina.

 

Z

 

 

Director: Constantin Costa- Gavras

Actors: Yves Montand

             Jean Louis Trintignant

             Irene Papas

           Jacques Perrin

           Charles Denner

Any: 1969

Nacionalitat: França

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Un diputat (Ives Montand) de l’ oposició te que realitzar una conferencia davant els seus seguidors. El govern li posa dificultats per localitzar un local en condicions i quan el troba, prepara a grups ensinistrats per boicotejar l’ al·locució.

El polític pot realitzar el discurs, però quan surt és assetjat pels mercenaris d’ extrema dreta i lúmpens comprats i és colpejat des d’ una camioneta davant la indiferència de la policia. Arrel de les ferides sofertes el diputat, mor.

S’ inicia una investigació que porta endavant el jutge instructor del cas (Jean Louis Trintignant). Aquest escorcolla a fons amb la col·laboració d’ un periodista (Jacques Perrin) i descobreix que darrera l’ assassinat hi ha una conxorxa organitzada pel CROC, un grup d’ extrema dreta, amb la connivència de la policia i del poder polític que mantenen que tan sols s’ ha produït un accident.

Malgrat les amenaces del seu superior, la investigació continua endavant, els autors materials són condemnats però els autors ideològics queden pràcticament eximits.

Més tard un cop d’ estat dels militars porta a l’ assassinat de diversos membres de l’ oposició i a l’ exili del jutge investigador. La lletra Z de l’ abecedari, que significa llibertat, queda prohibida.

 

 

COMENTARI

Gavras realitza un thriller polític que no dona treva. Evoca els anys anteriors al cop d’ estat en Grècia i la conxorxa del sistema polític i policial per impedir qualsevol actuació opositora.

La pel·lícula intenta ser una parabol.la política en la que mai sabem noms de persones, entitats ni escenari on transcorre l’ acció però el que és suposició es converteix en evidència, en el últims títols informatius sobre la sort dels protagonistes. És llavors quan queda clar que Gavras està parlant de la Grècia dels anys 60.

Avui la pel·lícula, tot i la seva intensitat, com a thriller es pot veure un tant desfasada en el missatge ideològic doncs actualment, amb la fi de la guerra freda, les classes dominants s’ arrelen al poder sense necessitat de la violència estructural front als opositors i mantenen els seus privilegis per vies electorals una mica més sofisticades.

La pel·lícula mostra la corrupció de l’ aparell de l’ estat, el fanatisme de sectors dedicats a mantenir l’ ordre i que en realitat el trepitgen ,més quan els seus adversaris són, en aquest cas, polítics moderats i pacifistes.

El film abona també la idea de l’ home honest, enfrontat a un sistema de poder que l’ impedeix mostrar la veritat. Com aquest poder es recolza en els moviments d’ extrema dreta per realitzar la feina bruta i fer callar a qualsevol que el qüestioni.

La disbauxa política d’ aquells anys porta a l’ infern de la dictadura militar i al cop dels coronels en 1967.

La pel·lícula guanyà l’ oscar al millor film de parla no anglesa i el premi del jurat de Canes en 1969.   Compta amb el guió de Jorge Semprum i la banda sonora de Mikis Theodorakis.

QUÉ NOCHE LA DE AQUEL DIA

 

 

Director: Richard Lester

Actors: Ringo Starr

               Paul Mc Cartney

               John Lennon

               George Harrison

               Wilfrid Brambell

Any: 1964

Títol original: A hard day’s night

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

Subgènere: Musical

EN EL 50 ANIVERSARY DE L’ ACTUACIÓ DELS BEATLES EN BARCELONA.

 

ARGUMENT

         Els Beatles són perseguits per un allau de fans, poden despistar-los i entrar en un tren que els té que portat cap a la seva propera actuació.

En el tren viatja un iaio pulcre (Wilfrid Brambell), l’ avi de Paul, que els acompanyarà en les seves aventures.

Després d’ assajos varis, arriba el dia de l’ actuació però l’ iaio convenç a Ringo, que està llegint un llibre, per què no perdi el temps i surti a viure la vida, aquest li fa cas i se’n va, en tant resta poc pel començament de l’ espectacle.

Més tard és retingut per la policia, els seus companys el troben i tots surten corrents, perseguits pels guàrdies, arriben a temps pel concert i aconsegueixen actuar.

 

 

COMENTARI

Els Beatles són en 1964 el gran fenomen mediàtic i de masses, que menys doncs, que propulsar encara més la seva carrera amb un film del que siguin protagonistes.

Richard Lester és un director anglès poc conegut en aquells moments, sols ha rodat una pel·lícula: “Un ratón en la luna” però és escollit per tirar endavant el projecte; l’ èxit és gran i obra les portes a una segona cinta, ”Help” i a que Lester porti endavant una llarga carrera, resti enquadrat en el free cinema primer i marxi a Hollywood ,per donar vida a Superman, més tard.

La pel·lícula és una comèdia esbojarrada, tan divertida com faltada de pretensions, sense una estructura narrativa clara; es tracta de barrejar la presència dels ídols britànics amb festius gags i cançons amb un lleu fil conductor.

Tot i que de manera amable, Lester vol contrastar el món transgressor, lliure i sense lligams dels Beatles amb l’ ordre establert i allò normatiu, reflectit per la seriositat i desdeny del seu company de viatge en el tren, l’ activitat estressada dels seus managers o la persecució reiterada de la policia.

Richard Lester homenatja en aquest film al cine mut, recrea el slapstick i recorda a Buster Keaton, així la majoria de gags són físics; la inicial persecució pels fans, l’ encalç final per la policia, les disfresses amb barbes i bigotis dels protagonistes , Els Beatles jugant i saltant, agafats en picat o quan Ringo en un terreny fangós, col·loca la seva jaqueta al pas d’ una dama, fins que al tercer intent, la dona cau en un forat d’on surt un amant obrer.

Els inferiors gags verbals furguen en la tradició dels germans Marx, un humor surrealista i embogit, en el que destaca la presència constant i genial de l’ avi pulcre, un verdader friki, que vulnera tot el que l’ envolta, que tan insulta als policies tractant-los de torturadors, com apareix en l’ escenari en el moment més insospitat o es cola en l’ auditori enganyant al guàrdia.

El fil és , doncs, alguna cosa més que un relat per la glòria d’uns astres juvenils, tripijocs, simpatia i bon humor intel·ligent el rodegen, tot i que això seria poc sense la presència i les cançons d’uns dels grans mites del segle XX.

Per si fos poc, hi ha un pel d’ ironia crítica; Ringo corre perseguit per les fans, entra en una botiga i es disfressa, ara ningú el reconeix, quan aborda a una noia per lligar amb ella, aquesta el rebutja i el tracta de nan, desposseït de la seva màscara, de figura del pop, ja no és ningú.