MAPS TO THE STARS

 

Maps_to_the_Stars-875832462-large

 

Director: David Cronenberg

Actors: Julianne Moore

             Robert Pattinson

             John Cusack

             Mia Wasikowska

             Olivia Williams,

             Evan Bird

Any: 2014

Nacionalitat: Canada

Gènere: Drama

Subgènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

   Agatha (Mia Wasikowska) és una noia que arriba a Los Angeles amb ànim de provar sort en la meca del cine; lloga una limusina que condueix Jerome Fontana (Robert Pattinson), un actor que treballa de xofer, i gràcies a Carrie Fisher, aconsegueix feina d’ assistent en la casa d’ Havana Segrand (Julienne Moore), una actriu consagrada, que viu sota l’ estigma del suïcidi de la seva mare, Clarice Teggard.

En tant, assistim a la quotidianitat en la vida de Stafford Weiss (John Cusack), un terapeuta que escriu llibres i dona consells d’ auto ajuda en la televisió , la seva dona Christine (Olivia Williams) i el seu fill de tretze anys Benjie (Evan Bird), un noiet cregut i malcarat, ple de mal humor i addiccions.

Stafford i Olivia viuen plens de secrets, en realitat Agatha és filla seva i germana de Benjie, de petita va incendiar la casa i ara pateix un cos xacrat per les cremades, ha estat ingressada uns anys en un manicomi i ara és rebutjada pels pares.

Per la seva part, el matrimoni guarda un altre secret, la parella són germans, separats de petits, es van trobar i es van casar sense saber el seu parentesc.

L’ acció és desenvolupa des de la vacuïtat al drama; Benjie, que se sent postergat en la seva última pel·lícula per Roy, un altre actor juvenil que li roba les escenes, el mata . Havana s’ho munta amb Jerome, que s’ ha convertit en amant d’ Agatha, aquesta ho veu, i quan Havana li recrimina la seva poca dedicació a les feines de la llar, la noia li obre el cap.

Benjie ha estat detingut pel seu crim però s’ escapa i va a trobar a Agatha, els dos germans, superats pels esdeveniments es prenen un munt de pastilles i se suïciden.

 

mAPS i

 

COMENTARI

     Cronenberg retrata amb agudesa, nuesa i crueltat el món d’ Hollywood al que pertany.

Estem davant una faula amarga, plena de personatges egòlatres, pretensiosos, plens de vanitat, incapaços de mirar al seu voltant i de posar-se en el lloc de l’ altre.

El director canadenc filma una història coral, en la que treu a la superfície, l’ epidermis del món del cine, la superficialitat i la immaduresa que rodeja a les estrelles d’ Hollywood.

Estem davant un verdader film de terror, doncs els personatges són monstres que per si fos poc, es troben constantment amb els seus propis fantasmes.

Cronenberg juga amb les possibles similituds amb la realitat; Benjie és un retrat de l’ inestable Macaulay Culkin que agafà fama de nen per “Solo en casa”; Havana i el fantasma de la mare, Clarice Taggart, voregen les relacions de Lana Turner i la seva filla Cheryl Crane.

Tots els personatges són repel·lents, menteixen als altres i és menteixen a si mateixos; Stafford, un guru de l’ auto ajuda, ple de conflictes amb si mateix, Habana tan cruel i cínica que és absolutament feliç quan coneix la mort de Micah, el fill de l’ actriu a la que podrà substituir per culpa de l’ accident. Habana es mostra també insensible quan lliga sense cap mirament amb l’ amant d’ Agatha, la seva assistent.

Benjie és un nen malcriat, sense límits, aclaparat als tretze anys pel sexe i les drogues, que juga a humiliar i a matar, primer un gos, després a un ser humà, sense comprensió d’on estan el límits dels seus actes.

Agatha es vol redimir del mal causat al provocar intencionadament un incendi però és rebutjada i expulsada de la casa familiar.

Totes les relacions estan basades en la mentida, en semblar i no en ser, en cercar l’ èxit, la fama, la popularitat, el triomf….menyspreant la capacitat d’ estimar i de actuar amb honestedat.

Són gent atrapada pel seu passat, Havana, veu constantment el fantasma de la mare que l’ assetja, tot està marcat pel record mal assimilat del preterit, la solitud, la bogeria, l’ incest i la mort. La sàtira sobre Hollywood es torna tragèdia cruel.

Cronenberg ja ens te acostumats en tots els seus films a un punt de sang i violència, aquí està un tant moderat en aquest sentit, tot i les cruentes escenes en que Benjie mata a Roy en qui veu el fantasma del passat o quan Agatha colpeja repetidament i amb acarnissament a Havana fins a matar-la.

La visió del director canadenc concorda amb la seva cinematografia, alteracions de la ment, fluids que es traspassen , contagi… en realitat una visió descarnada i pessimista del ser humà, que aquí és vincula al món del cine.

TRENES RIGUROSAMENTE VIGILADOS

 

Trenes_rigurosamente_vigilados-303034899-large

Director. Jiri Menzel

Actors: Vaclav Neckar

               Josef Somr

               Vlastimil Brodsky

Any: 1966

Títol original: Ostre slevadoné vlaky

Nacionalitat: Txecoslovaquia

Gènere: Comèdia

Subgènere: II Guerra mundial/Nazisme

Subgènere: Trens

 

PRESENTADA PER L’ AUTOR EN LA FILMOTECA EN MARÇ DEL 2015

 

ARGUMENT

En la Txecoslovaquia ocupada per Hitler, Milos Hrma (Vaclav Neckar) és un jove que treballa en una estació ferroviària com a funcionari. Tota la seva família ha feinejat sempre en aquest sector i la seva vida ha passat sense pena ni glòria.

Mentre el seu company Hubicka (Josef Somr) té èxit amb les dones, sobretot amb la telegrafista de l’ estació Zdenka,Milos viu angoixat perquè la seva relació amb Masa, una revisora dels trens que és la seva novia, és problemàtica i acaba sempre amb una ejaculació precoç.

Tot el grup viu assetjat per la presència de Zednicek (Vlastimil Brodsky), el director dels ferrocarrils, un col·laboracionista partidari dels nazis.

La preocupació de Milos creix fins el punt que intenta suïcidar-se, tallant-se les venes; ja recuperat Hubicka li facilita la coneixença amb Victoria Freie, una dona experta, amb qui el noi consuma satisfactòriament la relació i després de la qual ja se sent un home.

En tant, el director de ferrocarrils es reuneix amb els seus subordinats, la resistència ha decidit fer explotar un tren nazi ple d’ armament que té que circular per l’ estació.

Milos des d’una atalaia llença els explosius als vagons però és descobert, un soldat alemany li dispara i el noi cau sobre el tren que poc després esclata i salta pels aires.

 

Trenes I

 

COMENTARI

En 1966, any en que es realitza la pel·lícula, Txecoslovaquia gaudeix dels efluvis de la primavera de Praga i el seu cinema s’ obre cap l’ aperturisme.

En general la filmografia de l’ est i particularment la txeca és plena de prestigi, obres de qualitat que s’ exposen i premien en els festivals i en projeccions de les llavors anomenades sales d’ art i assaig en occident.

Menzel és un exponent d’un cine realista i de la anomenada nova onada txeca, on es tracten temes importants amb claus de comèdia, on sempre hi ha ironia i un somriure i on destaca l’ autenticitat, la quotidianitat i la rellevància de les petites coses.

Milos Forman o Ivan Passer són altres portaestendards d’ aquesta primavera en tant afloren altres directors com Vera Chytilova o Oldrich Lipsky més propers a dinamitar la realitat a partir del món de l’ absurd; en qualsevol cas l’ obscuritat política que esdevé després del 68 porta a Forman a marxar a Estats Units i al propi Menzel a no rodar durant uns quants anys després de ser censurat.

El director txec basa el film en la novel.la del mateix nom de Bohumil Hrabal i obté l’ oscar d’ Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa en 1967.

“Trenes rigurosamente vigilados” és, com tot el cine dels països de l’ Est, un film on a diferència del cinema americà, no hi ha un to narratiu i unes escenes d’ acció preponderants, tot és més assossegat i tranquil.

La cinta s’ inicia amb un punt de vista costumista, ens mostra la vida dels ferroviaris, el flirteig del protagonista amb la revisora, la personalitat del companys de feina, la supervivència davant el conflicte i el contrast dels treballadors amb el cap dels ferrocarrils, un ferm partidari del règim ocupant.

La segona part imposa un ritme de comèdia on destaca Hubicka, el faldiller funcionari que li col·loca els segells de l’ estació en les cames i el cul a Zdenka, la telegrafista. La mare d’ aquesta ho descobreix i reclama la reparació tant als dirigents del ferrocarril com als jutges i tots han de contemplar in situ els fets del delit.

El film és bàsicament un relat d’ aprenentatge en el que Milos viu amb l’ estigma familiar d’un avi i un pare poc útils a la col·lectivitat mentre ell es veu enfrontat als propis problemes sexuals.

Milos dona el pas d’ adolescent a adult i ho fa a partir d’aconseguir una relació sexual adequada i això, diu, el converteix en un home però el pas complementari a aquesta virilitat és el del compromís, quan passa el tren nazi el noi activa els explosius per dinamitar-lo i ho paga amb la seva vida.

Tot el relat, costumista o de comèdia està orientat al fatídic final, el somriure es converteix en ganyota tràgica i tot cobra sentit, Milos assumeix jugar-se la vida i perdre-la per una causa.

Menzel roda en rigorós blanc i negre

LA PIEL QUEMADA

La_piel_quemada-188516935-large

 Director: Josep Maria Forn

Actors: Antonio Iranzo

             Marta May

             Silvia Solar

             Luis Valero

Any: 1967

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Emigració

 

ARGUMENT

José Molinos (Antonio Iranzo) és un treballador andalús de la construcció, ha emigrat a Catalunya i exerceix la seva professió en Lloret de Mar, es va casar en el seu poble natal amb Juana (Marta May) i te dos fills.

La dona emprèn el camí cap a Catalunya amb els nens i Manolo (Luis Valero), el germà de José, mentrestant el tren fa el llarg recorregut de més de vint i quatre hores per arribar a destí, José celebra el comiat de la seva llibertat amb amics i companys.

Canten, ballen i quan la festa s’ acomiada, José i un col·lega lliguen amb dues turistes franceses, la festa es prolonga fins la matinada, “tablao”, ball, celebració i després cap a l’ hotel, on Jose i l’ estrangera(Silvia Solar) fan l’ amor.

Ja ha arribat el nou dia, el tren és a Barcelona, Juana i la parentela agafen l’ autobús cap a Lloret, just quan José aconsegueix despertar-se i sortir corrents cap a la parada.

Allà es troba a la família i marxen fins a la cabana que ha llogat José, la nova vivenda als afores de la població ofereix una oportunitat per una vida millor.

 

lA PIEL QUEMADA I

COMENTARI

     Josep Maria Forn roda en 1964 un film que es pot inscriure en el context del cine costumista espanyol, ple d’ arrels socials, aquell que inicien anys abans Jose Antonio Nieves Conde i Juan Antonio Bardem i que en aquest cas es pot veure emparentat amb el ja finat neorealisme italià.

La pel·lícula parla d’un tema de força actualitat en aquells moments i que enllaça amb el moment present: l’ emigració. En aquest sentit, José i els seus companys són l’ epicentre d’un món i Forn relata el xoc cultural, com els nouvinguts són uns joves que volen beure’s la vida a glops i al mateix temps forjar-se un futur. El seu univers transgressor i la seva cultura andalusa, contrasten amb l’ ordre social català, el tòpic de l’ esforç i la feina ben feta, tot queda narrat en diverses escenes, quan els joves envaeixen la platja, quan són expulsats de la festa o quan en un bar, els clients de tota la vida expressen malestar per l’ actitud dels nois i se’n van.

Forn expressa la reticència dels catalans i els seus comentaris: “aquests venen per quedar-se”, “aquí ja no n’hi caben més”, front la voluntat d’una gent que deixa família i arrels per guanyar-se millor la vida.

Forn, català i catalanista, no fa sang amb la mirada per sobre l’ espatlla dels catalans, quan l’ antic soldat republicà i emigrant, que viatja en el tren amb la família de José, els defensa i lloa el que ara considera la seva terra.

En qualsevol cas és un debat ple d’ actualitat en el que els nous emigrants magrebins i llatins han substituït als andalusos en les reconvencions que pateixen per part dels autòctons.

Els universos enfrontats que planteja Forn amb més contundència, són els d’un món antic, el de Juana, amb les processons o la dura vida de les coves i també força dur, les imatges de la recollida de l’ oliva, aquests espais conservadors i miserables, arrelats a la tradició es contrasten amb el món nou i modern al que ha arribat José, la Costa Brava dels seixanta, la llibertat sexual, les dones estrangeres, les festes, els ligues….

José construirà un nou imaginari amb la seva família i Manolo, el germà, ràpidament contempla el nou panorama que s’ obre davant els seus ulls, ple d’ expectatives sexuals i d’ autonomia, Andalusia aviat passarà a ser un record.

Forn roda en un temps concret, les vint i quatre hores que tarda el trajecte des de Guadix a Lloret i en escenari paral·lel, la disbauxa que emprenen José i els seus companys, en la que serà la seva última nit de llibertat. Entre mig, el director inserta diversos flash backs que ens porten a considerar i entendre el perquè de l’ emigració.

A tot això hi ajuda la figura d’ Antonio Iranzo, un actor no suficientment reivindicat en el cine espanyol i que segons Forn, i amb bon criteri, és pogut ser un Lee Marvin casolà.

BOYHOOD (MOMENTOS DE UNA VIDA)

bOYHOOD ii

 

Director: Richard Linklater

Actors: Ellan Coltrane

               Patricia Arquette

               Ethan Hawke

               Lorelei Linklater  

Any: 2014

Nacionalitat: USA

Gènere: Família/Adolescencia

 

                      PATRICIA ARQUETTE GUANYA L’ OSCAR 2015 A LA MILLOR ACTRIU SECUNDARIA

 

ARGUMENT

     Olivia (Patricia Arquette) és la mare de un nen, Mason Evans (Ellar Coltrane)de sis anys i una nena, Samantha (Lorelei Linklater)de nou. Olivia s’ha separat de Mason Sènior (Ethan Hawke), el seu marit, i lluita per tirar la família endavant.

A través dels anys contemplem l’ evolució dels personatges; mentre el pare estudia per actuari i acaba treballant en una empresa d’ assegurances, Olivia estudia psicologia, en la classe coneix a Bill, un dels seus professors amb qui es casa.

El matrimoni és un fracàs i Bill es converteix en un home alcoholitzat i en un maltractador, Olivia es veu obligada a deixar-lo i a canviar de casa amb els nens.

Al cap del temps, coneix a un altre home i repeteix la mala sort, aquest tampoc és la persona ideal i tot acaba de nou en separació però l’ esforç personal d’ Olivia te compensació, acaba la carrera de psicologia i entra en la Universitat a donar classes.

En quan al pare, refà la seva vida, coneix a Annie, una noia amb la que es casa i tenen un fill; les relacions amb Olivia es normalitzen i els nois són el nexe d’ unió.

En tant, Mason es converteix en adolescent, s’ interessa per la fotografia i manté les seves primeres relacions sexuals. Després de graduar-se, entra en la Universitat i igual que la seva germana, abandona la casa materna i coneix a nova gent; la vida continua.

 

bOYHOOD i

 

COMENTARI

Linklater realitza una experiència única en la història del cine, roda un film a partir de l’ evolució dels seus personatges durant dotze anys; pacientment, reuneix any darrera any als seus actors i roda un fragment de la història, els protagonistes van creixent a mesura que avança el relat i es desenvolupa l’ acció.

Fins ara es tractava de canviar un actor jove per un d’ adult o de caracteritzar i envellir al protagonista, Linklater treballa amb la realitat.

El mateix director ja va seguir una formula similar en la seva trilogia: “Antes del amanecer”(1995), “Antes del atardecer”(2004) i “Antes del anochecer” (2013), on segueix la relació, coneixement, amor i desacords d’una parella, al voltant de divuit anys.

Ara la seva proposta és encara més arriscada, Linklater roda retalls de vida; en el film no passa res que no passi en la vida quotidiana de les persones: la recerca de l’ amor, de l’ estabilitat, l’ aprenentatge social i sentimental, la voluntat de fer-se un lloc en el món.

El director segueix l’ evolució personal dels protagonistes durant quests dotze anys, com els fills sempre compten amb els pares, malgrat la separació, i fins que volen sols.

Els moments finals cobren especial emoció, doncs ja els hi hem agafat afecte als nostres herois, Olivia envia als seus fills fora de casa, els ha tingut, els ha criat, ha desenvolupat una carrera professional i ha aconseguit una certa estabilitat. Malgrat que esta a la meitat de la seva vida esclata en plors, pensa que ara esta en una etapa que ja la portarà cap a la mort.

En tant, Mason realitza una excursió amb uns companys de curs que acaba de conèixer; la llum del sol cau sobre les muntanyes, ha conegut a algú especial, les experiències s’ acumulen, tot és un punt d’inici, el temps passa i hi ha una vida per davant.

Linklater guanya amb aquesta pel·lícula el premi del festival de Sant Sebastià del 2014 i el de millor director en el Festival de Berlin el mateix any.

FURTIVOS

Furtivos-244020687-large

 

Director: Jose Luis Borau

Actors: Ovidi Montllor

               Lola Gaos

               Alicia Sanchez

               Jose Luis Borau

Any: 1975

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

EN MEMÒRIA D’ OVIDI MONTLLOR, MORT, ARA, FA VINT ANYS.

 

ARGUMENT

Àngel (Ovidi Montllor), és un caçador furtiu que viu amb la mare en un lloc recondit del bosc.

Quan un dia baixa al poble es troba amb Milagros (Alicia Sanchez), una noia que s’ ha escapat del reformatori dirigit per les monges.

Àngel li compra un vestit, després fan l’ amor i el noi se l’ emporta a casa seva on coneix a Martina(Lola Gaos), la mare. En tant s’ està organitzant el sopar per l’ altre fill de llet de la dona, el governador(Jose Luis Borau), que està preparant una partida de caça.

La convivència dels dos joves no és ben vista per les autoritats i són obligats a casar-se per l’ església però Milagros guarda un secret, es va escapar del reformatori per anar amb “El Cuqui”, el seu amant i un delinqüent buscat per la guàrdia civil.

“El Cuqui” arriba a la regió i vol endur-se a Milagros, rodejat pels guàrdies te que fugir i Àngel, que ha estat enviat a cercar-lo, l’ ajuda a escapar.

Quan un dia Àngel, torna a la seva casa en el bosc, es troba amb que Milagros ha marxat. La mare vol compartir tot de nou amb el fill però aquest va al poble i busca a “El Cuqui”, el delinqüent li explica que ell no ha vist a la noia i que desconeix el seu parador.

Angel torna a la casa i troba la caixa amb els fetitxes de Milagros i sospita de Martina. La porta a l’ església perquè confessi i combregui amb el capella i posteriorment, segur de que és l’ assassina de Milagros, la mata d’un tret.

 

fURTIVOS IOVIDI

COMENTARI

Borau realitza aquest film en 1975 i te força problemes amb la censura per les imatges de violència i sexe i per les metàfores que concorren en la cinta.

Finalment el film es presenta al Festival de sant Sebastià on guanya la Conxa d’ or i des d’ aquí inicia una brillant carrera comercial.

La pel·lícula, un drama naturalista, retrata una Espanya negra, un món agrest i tancat on conviuen mare i fill, dos ànimes perdudes i solitàries en un entorn que canvia quan Àngel troba un incentiu per viure amb Milagros, i això porta a la gelosia de Martina i a l’ esclat del drama.

El film és qüestionat pel règim per la seva violència, gens encoberta, contra els animals i contra les persones, pels seus elements transgressors, la unió incestuosa de mare i fill i tangencialment per alguna escena aïllada de nu.

Més enllà trobem un món al·legòric. El bosc és un espai tancat on suposadament mai no passa res, un espai d’ ordre, ple de silenci i quietud, on és mou Angel, aquell que ve a transgredir la pau desitjada amb la seva relació amb Milagros.

El bosc es pot veure com una metàfora de l’ Espanya de l’ època.

Altres simbologies estarien marcades per la presència de dues Espanyes: l’ omnipresent, la del poder, la del governador i la tirànica de la mare i per una altra banda la de la misèria del furtiu, significativament es tracta de dos germans de llet amb realitats ben diferenciades. Són dues classes socials enfrontades i en disputa, dins aquest magma claustrofòbic i d’ incerta calma.

Els elements de domini hi són presents en tot el film. Martina vol imposar la seva presència a Angel , vol dominar els seus actes i els seus afectes com guardiana moral omnipresent i opressiva.

Milagros és el personatge forà, aquell que amb la seva presència ve a pertorbar la placidesa i engega el drama.

A la fi esclata la violència però Borau sols ens mostra el·lipsis, la caixa amb els talismans de la noia com símbol perdut de la seva desaparició.

LEVIATÁN

LEVIATAN

 

Director: Andrei Zvyagintsev

Actors: Aleksei Serebryakov

               Elena Lyadova

             Vladimir Vdovichenkov

               Roman Madyanov

Any: 2015

Títol original: Leviathan

Nacionalitat: Rússia

Gènere: Cine polític I social

 

ARGUMENT

Kolia (Aleksei Serebryakov) resideix en una població al costat del mar, viu amb Lilya (Elena Lyadova), la seva campanya i te un fill, Roma, d’una relació anterior.

L’ alcalde del poble i cacic, Mer (Roman Madyanov) li ha guanyat un litigi judicial sobre la seva residència, que serà destruïda, en funció d’ un suposat interès comú, per construir un projecte especulatiu; Kolia és indemnitzat amb una petita quantitat, molt allunyada del que ell demana.

Ajudat pel seu amic, l’ advocat Dmitry Seleznyov(Vladimir Vdovichenkov), intenta fer front als poders establerts, Dmitry te un dossier sobre assumptes bruts en els que està implicat Mer i li fa xantatge, amb tal que aquest pagui una indemnització més alta.

Mer s’ avé a negociar però el que fa és portar a Seleznykov a un punt allunyat de la ciutat i allà al costat de diversos sicaris li fa un assaig d’ execució i deixa a l’ advocat lligat en mig del no res.

Al cap d’un temps, Lilya apareix morta, Kolia és detingut com presumpte assassí i condemnat a quinze anys de presó; la casa és derruïda en tant del fill se’n fan càrrec uns amics i Seleznykov torna a Moscou.

 

 

COMENTARI

Zvyagnitsev és un dels directors russos actuals de referència, debuta amb “El regresso” en el 2003, Lleó d’ Or en Venècia, amb “Leviatan guanya en el 2014 el premi al millor guió en el festival de Cannes.

Amb aquesta pel·lícula Zvyagnitsev realitza un retrat força dur i punyent de l’ actual societat russa.

Kolia és un home que busca retenir allò que és seu però es veu envoltat per una conxorxa en la que estan implicats el poder polític, el poder judicial i la policia; Kolia sols te un aliat, un amic advocat però aquest és esporuguit i vexat, el propi Kolia és apartat de qualsevol protagonisme i tancat a la presó a partir d’una trama en la que estan implicats tots els poders de l’ estat.

Zvyagnitsev retrata una societat corrupte , dominada per cabdills, on els poderosos tenen en les seves mans totes les tecles per fer allò que desitgen sense cap oposició, la gent esmuny les seves frustracions amb la beguda, és un món ple de alcohol, violència, insatisfacció i insensibilitat, tot esta farcit per un sentiment ple de pessimisme i dolor, el triomf del fort sobre el dèbil, del corrupte sobre l’ honest.

Alguns moments són exemplars en aquest sentit, quan l’ alcalde de la ciutat, borratxo, acudeix a la casa de Kolia a insultar-lo i l’ agredit vol posar-li una denúncia; no sols és engarjolat per desacatament a l’ autoritat sinó que el seu advocat es veu impotent davant la incompetència i la falta de voluntat de les institucions, un “vuelva usted mañana” rus.

En cap cas el retrat dels fustigats és positiu, Kolia és un alcohòlic impenitent, Roma, el fill, odia a la companya del pare, és prepotent i superb, Seleznyov s’ho fa amb Lylia a espatlles de la parella de la dona, que està en la presó, i aquesta consent.

Per si fos poc Zvygantsev presenta un entorn fosc, marcat per un mar desfermat, una llum fosca i uns paisatges solitaris, erms i gelats, tot un símbol físic dels caràcter humans.

No renuncia el director rus al senti de l’ humor, quan els amics de Kolia proven punteria amb unes botelles i com aquestes han estat abatudes, ho fan amb els retrats de Lenin, Breznev, Gorbachov i tots els antics mandataris soviètics.

El director utilitza el joc metafòric per il·luminar la seva faula; Leviatan recordem-ho és el monstre bíblic que Hobbes, en el seu llibre, caracteritza com l’ estat absolut: paradoxalment en la platja apareixen restes d’un gran animal.

En la Bíblia apareix la conversa de Déu amb Job on el primer afirma que Deu és Deu i que Job no ho és i li recrimina la seva gosadia al demanar-li raons; “ningú pot enfrontar-se a Déu, ell és el tot poderós, el senyor de tot” li diu, així Kolia és un petit Job davant l’ omnipotència del Leviatan que l’ assetja i el destrueix.

La pel·lícula manté atent a l’ espectador per què va donant informació que poc a poc lliga la historia i li dona sentit i acaba amb el discurs del Pope , en la missa a la que acudeixen tors els mafiosos, un discurs tan ple de moralitat com d’ hipocresia i vanes paraules; el món de la religió és , doncs, un altre element en aquesta maquinació contra l’ individu sol i petit.

 

 

DONDE ESTÁ LA CASA DE MI AMIGO?

Donde_Esta_La_Casa_De_Mi_Amigo

 

Director: Abbas Kairostami

Actors: Babek Ahmed Poor

             Ahmed Ahmed Poor

Any: 1987

Títol original: Khane-ye doust kotjast?

Nacionalitat: Iran

Gènere: Drama

Subgènere: Infancia

                       Presentada per l’ autor en la Filmoteca de Catalunya en març del 2015.

 

ARGUMENT

En Koker, un poble rural de l’ Iran, en l’ escola, Nematzadeh (Ahmed Ahmed Poor) és un nen que s’ ha deixat el quadern a casa, és ja la tercera vegada que passa , així que el mestre el reprèn severament i li diu que a la propera , l’ expulsarà de l’ escola.

A la tarda , ja en casa, el seu company de pupitre Ahmed (Babek Ahmed Poor), se n’ adona que s’ ha quedat per error el quadern de Nematzadeh i que aquest no podrà realitzar el deures i lliurar-los al professor i corre el risc de ser castigat i expulsat.

Ahmed ho comenta a la mare que no li f cas, així que decideix anar al poble veí on viu Nematzadeh a lliurar-li el quadern, és un viatge per camps i muntanyes que el porta a destí però allà no troba cap col·laboració per part dels adults, cap sap qui és Nematzadeh ni on viu, o no ho volen saber.

Algú li diu que el cosí del nen ha sortit cap a Koker i Ahmed torna sobre les seves passes sense sort, en el poble primitiu es troba a un home que es diu Nematzadeh, el noi pensa que pot ser el pare del noi, aquest marxa amb un ase sense fer cap cas a Ahmed que el segueix a la carrera darrera seu.

De nou en la població veïna, l’ home perseguit resulta no tenir res que veure amb l’ amic d’ Ahmed, el nen troba nous indicis que el porten cap a Netmazadeh però es fa ja de nit i el noi te que tornar a casa.

Allà fa els deures encarregats sobre el seu quadern i sobre el de Nematzadeh, al dia següent, ja en classe, li lliura el quadern al noi amb la feina feta, davant la congratulació del mestre

 

 

Donde esta la casa

 COMENTARI

Abbas Kairostami es dona a conèixer en el món occidental amb aquesta pel·lícula premiada en el festival de Locarno de 1989.

Aquest és el film més narratiu del director iranià, també el que està més ple de senzillesa i lleugeresa; no hi ha grans simbolismes ni pretensions en la narració, tan sols la voluntat de mostrar el pas del temps, com un personatge te que realitzar una missió o una feina i com esdevé el camí fins a aquest objectiu.

En “Donde esta la casa de mi amigo?”, ens trobem amb la història d’un nen, és una història feta de responsabilitat, solidaritat i amistat; com Ahmed va a la recerca de la casa de Nematzadeh per lliurar-li un quadern oblidat i com això tan senzill i petit acaba resultant una prova, una mostra d’ esforç i sacrifici.

Kiorastami contrasta l’ actitud del nen, generós i agermanat, amb la dels adults que troba al seu pas, la mare que no li fa cas, l’ avi que parla de l’ autoritat i la disciplina com motors de l’ aprenentatge, la gent del poble veí, que li tanca les portes; són mons aspres, abruptes, en els que el nen és un ser invisible.

Kiarostami mostra un enfrontament generacional i ve a dir que els nens, amb el seu comportament positiu front al dels adults, són l’ esperança del demà.

Podem veure també en les anades i vingudes d’ Ahmed, un trajecte vital, una confrontació amb el món adult, un aprenentatge sobre les dificultats de la vida fins arribar a la feliç Itaca.

El tractament de Kiarostami a aquest assumpte menor, te tots els ingredients del gran cinema: com en “Sabotaje” del mestre Hitchcock, quan el nen porta una bomba dins un paquet, i tots els espectadors seguim al xicot en la seva peripècia, aquí passa alguna cosa similar, el públic està plenament identificat amb Ahmed, el segueix en la seva cursa darrera l’ ase, que desapareix per moments pels tortuosos carrers del poble, l’ ajudem mentalment en la seva prova, desitjosos que tingui èxit; el director iranià ens porta des d’ allò insubstancial i insignificant al punt de l’ intriga i el suspens.

Al mateix temps Kiarostami ens introdueix en un món costumista, l’ Iran rural, els vells sota els porxos filosofant, la mare estenent la roba, els homes fent tractes comercials.

Un nen i un univers a punt de perdre la innocència.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST

El_gran_hotel_Budapest-201169276-large

 

 Director: Wes Anderson

Actors: Ralph Fiennes

             Tony Revolori

             Adrian Brody

             Willem Dafoe

             Saoirse Ronan

             Jeff Goldblum

             Tilda Swinton

             Murray Abraham

             Mathieu Amalric

             Edward Norton

             Jude Law

Any: 2014

Títol original: The grand Budapest Hotel

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

                                                      GUARDONADA AMB QUATRE OSCARS EN EL 2015. 

 

ARGUMENT

     Gustave (Ralph Fiennes) és el conserge del Gran Hotel Budapest en Zubowka, un país de l’ est d’ Europa en temps d’ entreguerres

Fa amistat amb un jove immigrant, Zero Moustafa (Tony Revolori), el grum de la recepció, quan succeeix la mort de Madame D (Tilda Swinton), una vella client de l’ hotel a qui Gustave tenia gran estima.

En el moment d’ obrir el testament, Kovacks (Jeff Goldblum), l’ advocat marmessor de l’ herència, mostra com la difunta deixa els diners al seu fill Dmitri (Adrian Brody) però un quadre renaixentista de gran valor a Gustave.

Aquest s’ emporta la pintura i l’ amaga en l’ hotel però és empresonat com sospitós d’ haver assassinat a Madame D, aconsegueix escapar i és perseguit per Jopling (Willem Dafoe), un sicari de Dmitri. Els intents d’ esbrinament de Serge (Mathieu Amalric), el majordom de la dona i de Kovacks, resulten infructuosos i són liquidats per Jopling però Gustave s’ assabenta que Madame D ha mort assassinada pel fill i que aquesta ha dictat un segon testament en que li deixa tota la seva fortuna.

Després d’ eliminar a Jopling que els persegueix, Gustave i Zero es fan amb l’ herència que inclou l’ hotel però quan Gustave vol defensar a Zero que no te papers, és arrestat per les forces invasores de Zubrowka i afusellat.

Zero s’ enamora i es casa amb Agatha (Saoirse Ronan), una empleada de l’ alberg.

Anys després, en 1968, Zero Moustafa (Murray Abrahams) s’ ha convertit en l’ amo del gran hotel, aquest ja ha entrat en decadència i li explica la seva historia a un escriptor (Jude Law).

 

hOTEL bUDAPEST

COMENTARI

   Esplèndida i inclassificable obra de Wes Anderson. Aquest en cada nou film va camí de convertir-se en director de culte del segle XXI; si “El fantastico Mr Fox” o “Moonrise kingdom” ja acomplien àmpliament les expectatives, amb “Gran Hotel Budapest”, Anderson es consolida com una nova veu del cinema contemporani: original, diferent , amb personalitat i estil propis, més proper a la convenció cinematogràfica europea que a l’ americana; si alguns directors ens semblen llunyanament pròxims serien Tim Burton i Terry Gillian.

Anderson te multitud de referents, en primer lloc beu les fonts literàries de Stefan Zweig i els seus relats d’ entreguerres, però aquests són tan sols un origen remot d’inspiració.

Alguns dels elements que donen vida al film són les pel·lícules d’ aventures i espies dels anys quaranta, hi ha alguna cosa d’ “Alarma en el expreso” d’ Alfred Hitchcock, quan els protagonistes circulen en el tren, assetjats pels invasors, uns nazis als que mai se’ls cita pel seu nom. L’ escena de la persecució del malvat Japling sobre Kovacks és un homenatge a “El tercer hombre” de Carol Reed/Orson Welles, quan contemplem la figura del perseguidor a la contraclaror a l’ obrir-se la porta.

Els homenatges i els referents serien múltiples, des d’ ”El resplandor”, en les persecucions pels passadissos del hotel fins a “El nombre de la rosa”, quan els protagonistes es disfressen de monjos i el majordom és assassinat en el confessionari.

Més enllà de les referencies cinematogràfiques, Anderson planteja un film híper realista, ple d’ imaginació i fantasia, un espectacle visual, voluntàriament artificiós, on manté relació amb el còmic de línia blanca i en concret amb les aventures de Tintin.

Per sobre el què, una historia de bons i dolents, importa el com. La pel·lícula guarda un alt nivell estètic, davant els nostres ulls es desenvolupa un món cromàtic i pictòric on la llum i el color són protagonistes, des del vermell dels salons del gran hotel al blanc de les persecucions per la neu.

El relat progressa a partir d’ arquetips, els personatges clàssics del fulletó d’ aventures però no falta el sentit de l’ humor i el joc de la comèdia.

Per fi, la cinta destil·la un grau de nostàlgia; l’ amo de l’ hotel, l’ antic grum, contempla amb desfici els oripells perduts d’ un temps que ja no tornarà, és un món en transformació en una historia coral que reivindica ell sentit de l’ amistat i l’ aprenentatge.