LA MARCA DEL ZORRO

LA MARCA DEL ZORRO

 Director: Fred Niblo

Actors: Douglas Fairbanks

             Marguerite de la Motte

Any: 1920

Títol original: The mark of Zorro

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

En la Califòrnia encara dominada per Espanya, la família Vega conviu amb el seu fill Diego (Douglas Fairbanks), aquest és un noi apocat, gandul i sense gaire personalitat, que vegeta en la casa paterna.

Paral·lelament sorgeix en la regió, la presència de “El Zorro”, un justicier emmascarat que defensa als dèbils de l’ opressió dels poderosos.

El governador de l’ estat decideix apoderar-se dels bens dels Pulido, una família benestant, els quals volen que la filla ,Lolita(Marguerite de la Motte), es casi amb Diego però la noia no esta per la feina.

“El Zorro” s’ enfronta al capità Ramón, un militar que assetja a Lolita, el marca amb la Z del seu anagrama i fa que demani perdó a la noia, més tard allibera als Pulido de la presó a la que han estat portats pel governador i s’ alia amb els cavallers de la regió, farts de l’ arbitrarietat dels governants.

Quan el cabdill i els militars entren en la casa dels Vega, Diego mostra la seva verdadera identitat, el noi és “El Zorro”, lluita i ridiculitza de nou al capità Ramón, aconsegueix la dimissió del governador, assoleix l’ aprovació dels cavallers i obté l’ amor de Lolita.

La marca I

COMENTARI

El personatge d’ “El Zorro” es portat per primera vegada a la pantalla per Fred Niblo, director recordat pel seu cinema d’ aventures en el període mut: “Los tres mosqueteros”, “Sangre y arena” o Ben-Hur”, sobretot.

Es tracta d’una historieta de Johnston Mc Culley: “La maldición de Capistrano”, publicada en 1919, en la història del cinema més de cinquanta pel·lícules ens parles sobre les aventures del personatge.

La idea del justicier amb doble personalitat, que es transforma a través d’una màscara, per efectuar el be, és antiga i tindrà moltes versions posteriors.

Els seus orígens daten de “la pimpinela escarlata” una novel·la de la baronessa d’ Orczy de 1905 on es relata com un petimetre aristocràtic es transforma en un justicier per rescabalar greuges que cometen els revolucionaris francesos sobre els pobres nobles.

En el fulletó d’ inicis del segle XX, de la ploma de Feuillade sorgeixen Judex i Fantomas, mestres de la disfressa i posteriorment molts super herois juguen amb la dualitat d’ identitats, des d’ “El llanero solitario” al multimilionari turmentat que es converteix en “Batman”, el tímid periodista que és “Superman” o el noi normal que es transforma en Spiderman i donen pas a un justicier que lluita contra el mal i l’ opressió.

La dualitat en el personatge d’ “El Zorro” és encara més acusada ; Don Diego és un home inactiu, passiu, un autèntic baliga-balaga, que sempre acaba les seves al·locucions comentant com n’ està de fatigat.

El seu alter ego, “El Zorro” és el flagell dels malvats, valent, hàbil, seductor… en el pla amorós la dicotomia és la mateixa, incapaç el primer de filar tres paraules seguides amb la noia; ben plantat, valerós i seductor, el segon.

A la llum del psicoanàlisi es pot dir que “El Zorro” són dues parts del mateix jo que conviuen permanentment, tots som uns impostors però en el relat no tenim clar qui fingeix més, si “El Zorro” quan vol ser Don Diego o viceversa.

“El Zorro” és un personatge que s’ amaga la seva verdadera identitat, la seva primera presència se’ns mostra a través d’un paraigües negre que quan es desinfla fa emergir al justicier, aquest transita a través de passadissos, túnels i laberints que el porten a aparèixer i desaparèixer en les seves duals identitats.

Don Diego, per la seva part ,sembla impel·lit als jocs de mans, és a dir: constantment es veu interessat per la juguesca, per la trampa, contemplem les ombres xineses que realitza i com el filtre de la imatge del personatge s’hi superposa i complementa l’ aparició de l’ ombra del pare, el personatge autoritari que li demanda a Diego que deixi els jocs d’ entabanament i imposi la seva verdadera personalitat d’ adult, d’home de valor.

Curiosament “El Zorro” es mou entre els desafavorits, uns indiots submisos i sense veu però no són aquests el subjecte de la seva rebel·lió sinó els cavallers hisendats que es conjuren per acabar amb l’ opressió i la injustícia.

“El Zorro” proposa una revolució des de dalt, una revolta de les classes altes per acabar amb alguna situació esbiaixada i corrupta però no per ultimar les desigualtats de classe.

Tècnicament la pel·lícula, és bàsicament un film d’ aventures, en ocasions deutor de el slapstick, cops, corredisses i salts són emprats, aquesta vegada, no amb una finalitat còmica però Chaplin o Keaton s’hi trobarien a gust en la trama.

CARMEN

Carmen_de_Bizet-342946983-large

 Director: Francesco Rossi

Actors: Plàcido Domingo

             Julia Migenes

             Ruggero Raimondi

Any: 1984

Nacionalitat: França/Itàlia

Gènere: Musical operístic

 

ARGUMENT

   Carmen (Julia Migenes) és una noia gitana que treballa en una fàbrica de tabacs com a cigarrera i coneix a Don José (Plàcido Domingo), un caporal navarrès de la guarnició militar de Sevilla.

Aquest esta compromès amb Micaela, una altra treballadora de l’ empresa però l’ home es deixa portar per la passió que sent per la gitana; la noia l’ aparta de l’ exercit i el porta a unir-se a la banda de contrabandistes que freqüenta.

Però en una festa, Carmen coneix a Escamillo (Ruggero Raimondi), un torero, i s’ enamora perdudament de l’ home; els dos amants pledegen per l’ amant i s’ enfronten.

Carmen, cansada de la gelosia de Don José, és invitada pel torero a que assisteixi a la seva pròxima corrida, la dona s’hi atansa però es troba amb Don Jose que la requereix.

Els antics amants surten de la plaça i Carmen rebutja definitivament al soldat, aquest ple d’ ira i de recels la mata, en tant Escamillo triomfa en la corrida.

 

Carmen-3

COMENTARI

Carmen és una obra literària de Prospero Merimée, publicada en 1847, en 1875 George Bizet la converteix en òpera amb alguns canvis en el llibret, donant-li més protagonisme al torero Escamillo.

Bizet mor als trenta sis anys sense aconseguir contemplar el triomf del relat però amb el temps aquest s’ imposa com una de les grans produccions líriques de la història i també com una narració ple de tòpics però igualment amb sabor popular i dramatisme.

En el cinema hi ha Carmen’s a dojo, les primeres en el cine silent a càrrec de Cecil B. De Mille (1915), de Charles Chaplin, una parodia en el mateix any, i d’ Ernst Lubitsch (1919), la més famosa i aconseguida és la “Carmen Jones negra d’ Otto Preminger en 1954 i cal mencionar la coreografia de Carlos Saura en 1983 i el film de Vicente Aranda del 2003.

La de Francesco Rossi és una explosió de color i força, segueix el relat del llibret de Bizet i ho fa en forma de musical, els protagonistes segueixen les seqüències operístiques de l’ obra.

Carmen triomfa sempre per què és el model de la dona lliure, la dona forta que viu intensament, no es vol lligar a ningú ni deixar-se manar però també cal dir que és voluble, capfluixa, manipuladora i que juga amb els homes.

El mite de Carmen és avui més actual que mai, doncs la gitana representa aquest model alliberat de la dona del moment actual però al voltant d’ aquest prototipus s’incorpora l’ element masclista i, el sentiment de pertinença que porta als maltractaments i als assassinats, molts per gelosia, com en el relat, el “seràs meva o de ningú” és encara, desgraciadament, vigent.

Carmen encarna també la força de l’ amor, el sentit de la possessió, com algú, Don José, pot deixar-ho tot per seguir a la noia, com els dos homes s’ enfronten per aconseguir l’ amor de l’ estimada, com el sentiment amorós desborda i és capaç de qualsevol cosa.

D’ altra banda, en els primers anys, l’ obra s’ imposa pel seu exotisme i els seus tòpics, el relat discorre en la Sevilla del segle XIX, amb gitanes, bandolers, toreros i soldats, és un retrat de l’ Espanya de l’ època o de l’ Espanya que perceben en Paris o Nova York.

Rossi amb la coreografia d’ Antonio Gades, aconsegueix moments de gran potencia, l’ inici és magnífic, mentre els títols de crèdit s’ incorporen a la pantalla, contemplem primers plans de la corrida, segueix una processó de setmana santa, Rossi convoca tot el ritus i el mite de l’ espanyolitat per continuar amb la imatge col·lectiva de les cigarreres que s’ agreguen a la feina, guapes, altives, superbes…

L’ escena final condensa tot el clima dramàtic, Carmen i Don José discuteixen fora de la plaça, l’ home li demana una última oportunitat i ella s’hi nega, en muntatge paral·lel, contemplem la “faena” d’ Escamillo en la plaça, Don Jose mata a Carmen, surten les cigarreres, alertades i rodegen el cadàver, la càmera s’ alça en un vibrant contrapicat i mostra l’escena amb que acaba el relat.

Res seria el mateix sense l’ extraordinària música de Bizet, l’ havanera de Carmen és la presentació de la noia i un dels súmmums de la música popular, la marxa del torero és un altre punt àlgid conegut per tots.

EL LECTOR

 Director: Stephen Daldry

Actors: Kate Winslet

               Ralph Fiennes

Any: 2008

Títol original: The reader

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el Berlin de la postguerra, Michael Berg és un noi de quinze anys que casualment coneix a una dona de trenta sis, Hanna Schmitz (Kate Winslet).

Intimen i tenen una relació que marca l’ adolescència del jove, amb una peculiaritat, abans o després de fer l’ amor, el noi li llegeix a la dona alguns dels millors llibres de la literatura.

Tot acaba sobtadament quan la dona marxa del pis cap a una altra població.

Michael, estudiant de dret, va dos anys després amb els seus companys a realitzar practiques i assisteix al judici contra encausats del nazisme. La seva sorpresa és quan reconeix a una de les acusades, una guardesa d’ un camp de concentració, com a Hanna.

La dona és acusada de custodiar un grup de preses que van ser tancades en una església. L’ església es va incendiar i totes les dones,menys dos que ara l’ acusen, van morir.

En el judici, Michael descobreix un secret d’ Hanna, aquesta és analfabeta i el no voler donar a conèixer aquesta condició fa que s’ acumulin probes contra ella.

Hanna és condemnada a cadena perpetua. A través del temps, Michael li anirà enviant gravacions amb la seva veu en les que li llegeix els millors llibres.

Quan transcorreguts vint anys, Hanna està a punt de ser posada en llibertat, Michael la visita i li diu que li facilitarà un pis i una feina.

No arriba a fer-ho. Hanna es suïcida i lliura els seus bens a una de les dones que es va salvar del foc en l’ església.

 

EL LECTOR

COMENTARI

La pel·lícula planteja en certa manera que en situacions límit,tots, potser, podem arribar a ser monstres i sense exculpar a la dona proposa la capacitat per entendre-la.

D’ una altra banda, Hanna es deixa empresonar més anys dels que li tocarien abans de confessar el seu analfabetisme. Una lacra social que li produeix malestar i vergonya.

És també una història de despertar, de trencament de la innocència sexual per part de Michael i també d’ obrir els ulls al món quan veu com la seva ex amant està acusada de crims terribles.

És igualment un relat sobre el pas del temps. Després d’ aquell despertar de les passions als quinze anys, Michael retroba a Hanna vint i cinc anys més tard, ella és gran i s’ ha deixat, Michael la vol ajudar però els dos entenen que ja són dos estranys.

És una història sobre els secrets que guarden les persones que creiem conèixer, sobre els sentiments de culpa i com el botxí d’ ahir acaba sent

una víctima que passa tota la seva vida a la presó fins el suïcidi, en tant que la víctima del passat, la nena jueva que s’ escapa de morir cremada de l’ església, aconsegueix tenir una vida respectable. De com tot pot ser relatiu.

 

SUPERMAN

SUPERMAN

Director. Richard Donner

Actors: Christopher Reeve

               Margot Kidder

               Marlon Brando

               Gene Hackman

               Glen Ford

               Valerie Perrine

               Ned Beatty

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

Subgènere: Super-herois

 

ARGUMENT

     En el planeta Krypton, Jor-El (Marlon Brando) avalua que l’ astre farà explosió en breu i que els seus habitants tenen que abandonar-lo si no volen morir, el Consell governamental no li dona credibilitat i Jor-El decideix salvar al seu fill Kal-El i enviar-lo a la terra.

Just quan es produeix el cataclisme el nen surt cap l’ espai i aterra en un lloc d’ Estats Units; un matrimoni troba a la criatura, l’ acull i el cria, es tracta de Jonathan Clark Kent (Glenn Ford) i Martha la seva dona. Els nous pares adoptius se n’ adonen dels super poders del nen

El nouvingut creix i es torna un adolescent, quan el pare mor, Clark Kent abandona a la mare i viatja per aconseguir saber qui és. A través d’uns vidres que li va donar el pare planetari, connecta amb el passat, el progenitor li explica qui és, el que va passar i els super poders dels que disposa, és algú molt ràpid, molt fort, pot volar, te super vista i super oïda, és excepcional i invulnerable.

Jor-El li recomana que faci servir aquests atributs al servei dels ser humans.

El noi es dirigeix a la gran ciutat, a Metròpolis i entra a treballar com a periodista en el Daily Planet, la imatge que transmet és la d’un home tímid i maldestre que passa desapercebut, en la redacció coneix a Lois Lane (Margot Kidder), una jove periodista per la qual se sent atret en tant ella no li fa cas.

Kent té que dissimular i no fer gala dels seus poders, passa pel món com un dèbil i pusil·lànime reporter i sols es transforma en el invencible Superman quan és necessari.

Justament, Lois té un accident en helicòpter i quan cau al buit, Kent es converteix en Superman i la rescata, més tard li concedeix una entrevista exclusiva i la porta a donar un vol amb ell. Ara Lois admira a Superman però menysprea a Clark Kent.

A partir d’ aquí ,Superman s’ interposa front els malvats de Metròpolis i es converteix en un benefactor de la ciutat però té un perillós adversari, Lex Luthor (Gene Hackman), aquest viu en un soterrani amb Eve Teschmacher (Valerie Perrine) i el sapastre Otis(Ned Beatty), Luthor és el criminal més malvat i perseguit de la ciutat i prepara el crim del segle.

Luthor esbrina que quan el planeta Krypton va explotar molts trossos es van expandir per l’ univers, molts van arribar a la terra en forma de meteorits, és kryptonita i pot ser un antídot pels poders de Superman.

El malvat ha comprat gran quantitat de terres en Califòrnia, manipula uns míssils de l’ armada per destruir tota la costa i així assegurar-se un projecte especulatiu en els seus terrenys, Luthor porta a Superman al seu soterrani i allà l’ amenaça amb la kryptonita que el debilita però Missis Teschmacher el salva.

Superman vola fins un míssil i el desvia però l’altra xoca contra la falla de san Andrès, el super heroi aconsegueix tancar-la abans es produeixin terratrèmols, salva a Lois Lane i apresa als dolents, lliurant-los a la justícia.

 

SUPERMAN II

COMENTARI

     Superman inicia la seva vida en el còmic en 1938 a través de les historietes i de les pàgines del diaris; obra de Jerry Siegel i Joe Shuster es converteix en una icona del segle XX i inicia la sèrie de super herois amb super poders que el succeeixen.

Superman s’ estrena en la televisió en els anys cinquanta i és també en aquesta època quan el cine japonès realitza varies pel·lícules de sèrie B amb els super home de protagonista però no és fins 1978 quan Hollywood s’ hi posa seriosament i culmina aquesta mostra de cine mainstream plena d’ acció i efectes especials.

L’ heroi ha estat des de la època clàssica un dels elements d’ afirmació social, d’ identificació popular davant les dificultats, l’ home providencial que ve a posar les coses en el seu lloc front a l’ enemic exterior o no. Tots el mites i llegendes se sustenten en un heroi, un ser que té atributs especials de força, intel·ligència o poder.

En els anys trenta Superman és un còmic de gran èxit doncs ve a confortar una societat que acaba de passar la depressió i ja contempla en l’ horitzó l’ ascensió nazi, per això en el quaranta-u neix també una altra icona: capità Amèrica.

Superman és tot allò que transita en l’ imaginari social, front la corrupció, la delinqüència o les pors, algú arriba per defensar la veritat, la justícia i la forma de vida dels homes corrents, la defensa que fa l’ heroi és la de la propietat privada, la del liberalisme i la forma de vida americana però en aquest film en concret lluita contra petits lladregots i bàsicament contra un especulador.

El relat de Superman s’ha relacionat amb diversos mites populars., sense anar més lluny trobem la història de Moisès, el nen abandonat a la seva sort que, cuidat per una princesa, s’ erigeix en llibertador d’un poble. Aquí la història substitueix la cistella de palla per una nau espacial però Superman troba també uns nous pares adoptius i s’ alça com a redemptor d’un poble.

Les connexions mítiques van encara més enllà , Jor El pot ser fàcilment assimilable a Déu que envia a la terra al seu fill. Superman seria un Jesús reviscut amb capacitat de lideratge i fins i tot de guariment miraculós, ho podem veure quan ressuscita a Lois Lane, després d’ anar enrere en el temps.

Igualment, l’ autor humanitza a l’ heroi des del moment en que aquest és vulnerable, com Aquil·les o Sigfrid te un punt dèbil, en aquest cas la kryptonita però a més per no ser reconegut es transforma en un home normal, en algú que passa desapercebut, que concita la indiferència de la noia, és doncs algú que paga un preu per ser diferent. La solitud i la incomprensió i que per si no fos prou pateix problemes d’ identitat.

Estem aquí davant el tema del doble. Superman és, com ja s’ ha dit un heroi quasi invencible quan es posa la seva icònica vestimenta i al mateix temps és un ser irrellevant i anònim en la redacció del diari.

Superman és un justicier però a diferència dels posteriors models portats al cinema per Eastwood en “Harry el sucio” o en els films de Charles Bronson, aquí l’ heroi descobreix als dolents i mai es pren la justícia pel seu compte sinó que lliura aquests a la policia, tot dintre l’ estricta legalitat.

La pel·lícula s’ inicia amb una tensió transcendent però afortunadament evoca moments de comèdia i manté un bon sentit de l’ humor, en la caracterització del dolents, Luther seria el pallasso blanc i el dropo d’ Otis seria la referència al clown. El mateix humor destil·la la transformació primera de Kent en Superman amb algun acudit graciós: Vol una copa de vi?, li diuen a l’ heroi- gràcies però mai bec quan volo, contesta.

La pel·lícula després de l’ inici mític aposta per l’ aventura, els efectes especials, el cinema de catàstrofes i la lluita de bons contra dolents. La musica de l’ especialista de Spielberg, John Williams li posa la cirera al primer i millor film de una sèrie que s’ allarga fins a quatre episodis.

SUPRMAN I

EL TAMBOR DE HOJALATA

 

Póster de El tambor de hojalata (Die Blechtrommel)

Director: Volker Schlondorff

Actors: David Bennett

             Angela Winkler

               Mario Adorf

               Daniel Olbrychsky

               Katharina Thalbach

               Andrea Ferreol

               Charles Aznavour

Títol original: Die Blechtrommel

Any: 1979

Nacionalitat: Alemanya

Gènere: Drama

Subgènere: nazisme

 

ARGUMENT

           Oskar Matzerath (David Bennett) és un nen que quan arriba als tres anys es nega a seguir creixent.

La seva avia te com a marit un home que s’ amaga d’ una persecució, la filla de la unió, Agnes (Angela Winkler) es casa amb Alfred (Mario Adorf) però conserva sempre la relació amb el seu cosí, Jan Brodski (Daniel Olbrychsky),probablement el pare d’ Oskar i viuen plegats en Gdansk.

En 1927, al complir tres anys, Oskar rep de regal un tambor de llauna i aquest serà per sempre el seu acompanyant, decidit a no créixer, es llença per unes escales avall i de resultes del cop ja no augmenta la seva estatura.

Quan s’ inicia l’ ascens del nazisme, Alfred s’hi adapta ràpidament i es fa del partit nazi, en canvi Jan te ideals progressistes i es veu marginat.

Agnes, la mare, mor i Alfred es torna a casar amb Maria (Katharina Thalbach), una jove que ha contractat pel seu comerç però Oskar, que si be no creix, ja ha complert els setze anys te amb ella la seva primera experiència sexual i com a resultat Maria dona a llum un fill.

Mentre, els nazis entren en Gdansk i executen als residents, entre ells a Jan.

Oskar inicia una tourne pel país amb un grup de nans i s’ enamora de Roswitha, una de les noies de la troupe que és assassinada pels ocupants.

Quan acaba la guerra, els russos entren en Gdansk, ara un jueu represaliat ve a ocupar la casa d’ Alfred, aquest en presència dels soviètics vol ocultar una insígnia nazi , és tirotejat i mort.

En l’ enterrament d’ Alfred, el fill d’ Oscar, li llença una pedra al cap, Oskar decideix que ara si, per fi, vol créixer.

 

 

COMENTARI

     Cinquena pel·lícula de Schlondorff, guanya la Palma d’ Or del festival de Cannes en 1979 i l’ Oscar a la millor pel·lícula estrangera, aquest film és el més celebrat del director.

Basat en la novel.la de Gunter Grass del mateix nom, es tracta d’una paràbola sobre el nazisme a partir del punt de vista del protagonista.

Oskar, és un nen que es nega a créixer, passen els anys i continua amb la seva petita estatura, s’ha convertit en un nan que dimiteix de les responsabilitats adultes.

Grass realitza, doncs, un paral·lelisme entre aquest nen i el poble alemany sota la bota del nazisme, un poble nan i grotesc, incapaç de créixer, voluble, immadur, que tan sols amb la derrota del totalitarisme es lliura de la seva trista condició i decideix tornar a l’ estatura física i moral dels adults.

Les consideracions individuals no són alienes al relat; Oskar se n’ adona del món adult que l’ espera, un univers absurd en el que no vol participar, del que se sent estrany, Oskar es converteix en un Peter Pan modern.

El tambor de llauna també juga un paper metafòric, és la càrrega, el pes ideològic o psicològic de les persones o d’un poble, un pes arrelat a través dels temps, del qual Oskar és incapaç de desempallegar-se; quan el nen decideix créixer, ser ell per si mateix, llença i enterra el timbal, que ja no tindrà utilitat.

Schlondorff utilitza molts recursos del món fantàstic, Oskar és un nen amb poders, quan alguna cosa l’ enutja, un crit agut surt de la seva gola, un crit que trenca vidres i sembra el caos, potser el potencial amagat de la gent, que quan s’ expressa, mostrant tota la seva força.

Al costat d’ aquest element, les peripècies d’ Oskar voregen de vegades el surrealisme, la mare que mor després de haver ingerit peix fins a saciar-se, les monges que després de tirotejades pels nazis, ascendeixen al cel, l’ escena inicial en que el perseguit es refugia sota les amplies faldilles de l’ avia i consuma el fet amorós ,la presència en el cementiri del personatge trastornat i messiànic o tots els moments en el circ amb l’ actuació dels nans o la incorporació posterior d’ Oskar a la troupe, són apunts, detalls, que tenen alguna cosa de felliniana i que anys més tard imitaran directors com Tim Burton, Jeunet , Wes Anderson o el Lauzon de Leolo.

Schlondorff utilitza també el sentit de l’ humor, excel·lent l’ escena en que els nazis estan en formació escoltant el discurs del seu líder, sona la música però Oskar la distorsiona amb els sons del seu timbal, que incorporen moviments de vals i així tots els nacional socialistes es posen a ballar entre si, davant l’ atordiment del cap.

Metàfores, política, fantasia i també poesia; qui més l’ encarna és Markus (Charles Aznavour) el propietari de la botiga de joguets on Oskar compra els seus tambors, jueu assassinat pels nazis al costat de les seves andròmines.

UNA JORNADA PARTICULAR

Una_jornada_particular-300491617-large

 

Director: Ettore Scola

Actors: Marcello Mastroianni

             Sofia Loren

Any: 1977

Títol original: Una giornata particolare

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el context de a Itàlia feixista, Antonietta (Sofia Loren), és una dona del poble, aclaparada per un marit autoritari i sis fills. En 1938, Hitler visita Roma i es produeix una gran desfilada feixista, tota la família d’ Antonietta va a veure la mostra, menys la dona que resta a casa.

Un fet accidental, s’ escapa el seu ocell, la fa entrar en contacte amb el seu veí, Gabriele (Marcello Mastroianni).

Comencen a parlar i a descobrir-se, són dues persones marcades per la solitud, la tristesa i l’ angoixa del temps que els hi ha tocat viure.

Antonietta s’identifica amb les glòries del sistema. Gabriele és un locutor expulsat de la seva feina per antifeixista.

Per sobre les diferències ideològiques, s’ alcen dues ànimes ferides, fràgils, dues persones que cerquen comunicació i afecte, desesperadament.

L’ home és homosexual, això fa que s’ obrin recels entre ells però finalment arriben els petons i fan l’ amor en tant sonen els himnes grandiloqüents de la desfilada.

Per un dia, ambdós han deixat enrere la seva pena i la seva rutina. Però la desfilada acaba, Antonietta torna a casa on res no canviarà. Gabriele veu com la policia se l’ emporta detingut.

UNA GIORNATTA

COMENTARI

Scola confronta a dues ànimes plenes de dolor, ferides i fatigades en el context dels fastos del feixisme.

Abans que tot torni a ser com abans, la desfilada militar permetrà l’ oportunitat perquè que dues persones envoltades per la solitud es trobin i s’ entrellacin per unes hores, cercant l’amistat i edificant un amor impossible.

Scola filma el drama contingut i amarg dels protagonistes i oposa la sensibilitat dels amants, dins la seva buidor existencial al món ostentós i forassenyat de la desfilada i la multitud que la recolza.

Mentre un univers vacu i ple d’ aparences desfila pel carrer, en un petit espai les emocions es desborden, al dia següent tot continuarà igual per als protagonistes però tot serà diferent.

NIGHTCRAWLER

Nightcrawler-114428129-large

Director: Dan Gilroy

Actors: Jake Gyllenhaal

             Rene Russo

             Riz Ahmed

             Bill Paxton

Any: 2015

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) és un home que busca feina, se n’ adona de que amb mitjans bàsics, un cotxe, una gravadora i una emissora, pot connectar amb l’ estació de la policia i acudir allà on es produeixen els successos delictius en la ciutat, gravar-los i vendre’ls a la televisió.

Per això compta amb Nina Romina (Rene Russo), la directora d’una televisió local i de Rick (Riz Ahmed), un noi al que contracta per quatre duros i al que converteix en el seu col·laborador.

La sort de Louis esclata quan escolta, a través de la seva connexió amb la radio de la policia, com s’ha produït un assalt en una casa; ell esta molt a prop i hi arriba abans que els agents, aconseguint gravar tant als assaltants quan escapen com els cadàver que han deixat dins l’ edifici.

La cinta és oferta a la televisió i li dona uns bons guanys econòmics i li atorga prestigi i coneixença; però Louis vol més i compte amb la gravació dels assassins i la matricula del vehicle en el que han escapat, així que va a trobar-los i quan els te localitzats, els denuncia a la policia, per gravar seguidament l’ acció.

Els dos atracadors moren en l’ operació, ho fan també diversos policies i Rick, el col·laborador de Louis, aquest lliura les cintes a la televisió i continua engrandint la seva empresa, llançat cap l’ èxit periodístic.

nIGHT

COMENTARI

Els mitjans de comunicació són un tema recorrent en la història del cinema, la manipulació de la notícia, el servei a l’ espectacle i no al rigor, la subordinació al poder…. són aspectes que enllacen aquest film amb molts altres, potser el més proper sigui “Network”, l’ obra de Lumet que data de 1976.

Nightcrawler, que es podria traduir com rondador de nit, relata l’ ascens professional d’un personatge busca vides i sense escrúpols, interessat tan sols en obtenir beneficis del seu reportatge, filmar violacions , assassinats i accidents en la més pura crònica groga, al protagonista no li interessen les persones ni les conseqüències del esdeveniments, per ell tan sols és important ser el primer en tenir les imatges dels fets criminals i la possibilitat de vendre-les al millor postor.

Amb Louis s’ escenifica un nou Travis Bickle, el protagonista de “Taxi driver”, una au nocturna i solitària sense sentiments, que es passeja pels sub mons nocturns de la ciutat, amb la diferència que Travis és un venjador i Louis un oportunista i un cadell del nou capitalisme ascendent; en els seves accions i en el seu llenguatge, tan sols i caben les paraules: objectius, necessitats, solucions, costos, negociacions…un món extret d’una escola de negocis, un emprenedor marcat per la recerca de resultats a qui la gent i l’ ètica li són alienes.

El retrat d’ aquest llop, aïllat del ramat, es complementa amb la mostra dels mitjans; la televisió obre cada nit amb les accions criminals que han succeït en Los Angeles i com més sang i fetge s’ exposen, més audiència rep la cadena, el “prime time” es deu a un públic assedegat de sang, que burxa cada nit en espantar a l’ espectador amb més morbositat i més crim.

Els assassins i les víctimes són part d’un assumpte relacionat amb les drogues però la televisió ho presenta com assalts a famílies de classe mitjana i retrata en les imatges de Louis, una orgia de l’ horror i no les motivacions de l’ atac.

Manipulació, periodisme groc i manca d’ ètica, són les bases de l’ actuació de Louis, l’ acció esdevé sempre en la nocturnitat, mai contemplem la llum, en un relat tan fosc física com moralment, que es pot emparentar amb les narracions que posen en primer pla el poder de la mirada davant la mort, com “El fotògraf del pànic “de Michael Powell

En aquest cas, la càmera de Louis no mata a ningú quan s’ activen els seus mecanismes però accedeix, insensible, a la mort del proïsme, és un element neutre que filma la mort i n’ espera encara més horror per oferir carnassa a aquells que esperen la seva ració cada nit.

La pel·lícula no seria la mateixa sense Jake Gyllenghaal que brilla en el paper de Louis Bloom, fred, cínic, incapacitat per l’ empatia, l’ amor o el dolor, un èmul de la necessitat empresarial del benefici i els resultats a costa de qui sigui i del que sigui.

BEN-HUR

Ben_Hur-359300410-large

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Charlton Heston

             Stephen Boyd

             Jack Hawkins

             Haya Harareet

Any: 1959

Nacionalitat: USA

Gènere: Peplum

Subgènere: Aventures

 

ARGUMENT

Judea està sota el domini romà. El cristianisme avança i El Mesies predica en el desert.

Messala (Stephen Boyd) es anomenat tribú de Jerusalem i rep a Judà Ben Hur (Charlton Heston), un jueu, cap d’ una de les famílies més riques de la població i que va ser amic seu en la infància.

Malgrat això tenen desavinences, Ben Hur és favorable a la llibertat de Judea i Messala vol aixafar qualsevol rebel·lió i imposar la llei romana.

A la fi, la convicció patriòtica de Ben Hur s’ imposa i es nega a trair i denunciar al seus, la vella amistat es trenca.

A Jerusalem arriba el nou governador romà que desfila per la població. Ben Hur i la seva germana contemplen la desfilada , quan una rajola cau i fereix al pròcer. Ben Hur és acusat d’ atemptat, detingut i portat a presó amb la seva família, amb l’ aquiescència de Messala.

El presoner pot entrevistar-se amb Messala i li demana que alliberi a la seva mare i a la seva germana, el romà es nega i Ben Hur és enviat a galeres.

En la travessa cap a destí, un home es compadeix d’ ell i desatenent les ordres dels romans li ofereix aigua. Durant tres anys, Ben Hur és esclavitzat com remer en les naus romanes.

Quinto Arrio (Jack Hawkins), un cònsol romà amb qui ha entaulat relació, l’ allibera dels grillons i quan es produeix una batalla naval l’ embarcació s’ enfonsa, Ben Hur escapa i li salva la vida al cònsol.

Els dos nàufrags són trobats per un vaixell romà. Ben Hur és recompensat per Arrio que el porta a Roma, l’ acaba considerant com un fill adoptiu i l’ exercita en la conducció d’ aurigues.

Però Ben Hur desitja tornar a Judea i alliberar a la seva família. En el viatge de retorn fa amistat amb el Caid Ibrahim, amo d’ una partida de cavalls amb els quals efectua apostes i retroba a Ester (Haya Harareet), la filla de Simònides, un servidor de la seva casa, de qui s’ enamora.

Ben Hur arriba finalment a Jerusalem de nou, ara com fill adoptiu de Quinto Arrio. Es presenta davant Messala i li demana novament la llibertat de mare i germana.

Les dones tancades en una llòbrega cel·la romana han contret la lepra i surten per marxar a la vall dels leprosos fent-li prometre a Ester que li dirà a Ben Hur que han mort.

En això, arriba a Jerusalem el Caid Ibrahim i organitza una cursa d’ aurigues amb els seus cavalls blancs que conduirà Ben Hur en front els invencibles cavalls negres de Messala.

Malgrat les trampes de Messala, que porta un estilet a les rodes amb el que deslloriga les aurigues dels seus rivals, Ben Hur aconsegueix la victòria i Messala cau de l’ auriga i queda malferit.

En el llit de mort, Messala li confessa a Ben Hur que la seva mare i la seva germana no han mort sinó que estan en la vall de els leprosos.

Ben Hur continua estan ressentit, odia als romans que han destruït la seva vida i la de la seva família i desitja venjança. Ester li retreu, dient-li que s’ ha convertit en un nou Messala.

Per fi torna a la vall del leprosos i es dona a conèixer a mare i germana. Quan torna amb elles a Jerusalem, Crist ha estat condemnat i ascendeix al Gòlgota amb la creu. Ben Hur reconeix en ell l’ home que li va oferir de beure quan estava pres dels romans i quan Crist cau li dona aigua.

El sacrifici de Crist en la creu fa recapacitar a Ben Hur i eliminar de la seva ànima l’ odi i la venjança. Al mateix temps te la seva recompensa. Es realitza un miracle i mare i germana es curen de la seva malaltia.

La última escena ens mostra a Ben Hur abraçat a les dues dones i a Ester, en tant Crist penja en la Creu.

 

BenHur-cristianismo

COMENTARI

La pel·lícula és tant un pèplum, com un manual de història sagrada, com una apologia del cristianisme, com una reivindicació nacionalista de la pàtria jueva, com una super producció de la Metro.

Però cal dir que gràcies a la vigorosa mà de Wyler, la pel·lícula és tot això i molt més. Plena de ritme i sentit dramàtic, amb escenes que han passat a la historia del cinema com la dels remers en les galeres o la cursa d’ aurigues.

Llastimosament de les tres hores i quart de la narració, els últims quanta cinc minuts estan dedicats a explicar-nos la redempció de Ben Hur seguint un tractat de catolicisme.

La pel·lícula planteja la història d’una amistat que es trenca per motius polítics. Messala li ofereix a Ben Hur expectatives de poder a canvi de trair al seu poble. Ben Hur mai accepta però això porta la seva desgràcia i la de la seva família.

En Ben Hur arrela el desig d’ odi i revenja contra Messala en particular i contra Roma en general. A la fi el protagonista assumeix el missatge cristià i es converteix en un home nou sense ressentiments i assumeix la capacitat de perdó.

La pel·lícula està basada en la novel·la de Lew Wallace del mateix nom i ja va ser portada al cine per Fred Niblo en l’ any 1925, encara durant el cinema mut. D’ una altra banda el film va arrasar en el lliurament dels oscars de 1959 quan en va guanyar onze.

Cine èpic, gran espectacle, més gran que la vida.

 

imagesMVCU9Z0K