CELOS

cELOS

Director: Vicente Aranda

Actors: Aitana Sanchez Gijón

             Daniel Gimenez Cacho

             Maria Botto

             Luis Tosar

             Alicia Sanchez

Any: 199

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Carmen (Aitana Sanchez Gijón) treballa en una fàbrica de taronges en el llevant espanyol, surt amb Antonio (Daniel Gimenez Cacho), un camioner i pensen casar-se en breu.

Un dia Antonio veu una foto antiga de Carmen en la que està abraçada a un altre home, li demana explicacions a la noia i la maltracta, Carmen s’ enutja , talla la relació i cancel·la la boda.

Al cap d’un temps Antonio torna i demana excuses, la parella surt de nou i es casa però l’ home insisteix en conèixer qui era el desconegut de la foto i que és el que va passar amb ell, això fa que la relació s’agrí.

Antonio s’ assabenta que el home es diu Jose, després de seguir algunes pistes falses, s’ informa de que el suposat rival viu en Bilbao.

Mentre, Cinta (Maria Botto), la millor amiga de Carmen, treballa en una sabateria, s’ho fa amb el vidu, amo del negoci , ha participat en el passat de Carmen i decideix deixar la feina i fugir.

Antonio te que fer un encàrrec en Bilbao amb el camió i Carmen l’ acompanya, allà es troben amb Jose, Antonio treu una escopeta amb la decisió de matar-lo però llavors és quan veuen que està acompanyat de Cinta, que és la seva estimada.

Carmen , és llavors qui, gelosa i despitada, li arrabassa l’ escopeta a Antonio, dispara i mata als dos amants.

cELOS I

COMENTARI

Vicente Aranda realitza una pel·lícula en la línia coherent de la seva prolífica carrera filmogràfica, on les relacions passionals i el sexe ocupen un espai important.

El nom del film defineix el seu esdevenir, es tracta d’un conte que te com a eix fonamental un tema d’ actualitat permanent: la gelosia.

La gelosia és un monstre que te atrapat a Antonio, aquest desconfia de la seva dona i desperta els fantasmes del passat, d’una relació suposadament exhaurida.

El recel s’ interposa en l’ amor i com més dades coneix Antonio més li bull el cap i més dubtes te.

Aranda li dona un gir inesperat al film en el seu brillant final, quan resulta ser Carmen la que es veu afectada per la gelosia i mata al seu antic amant, al veure’l amb una altra dona, la seva millor amiga.

L’ escena que tanca la pel·lícula està especialment cuidada. L’ antic amant és un més en un dia de pluja i els paraigües oculten saber amb qui va, quan Carmen ho descobreix li pren l’ arma al marit i dispara , la bala entra a través del paraigües.

Un llarg picat ens mostra a la parella abraçant-se sota la pluja amb els cadàvers dels amants , morts, al costat.

Aranda tracta sobre el poder del desig i del sexe i d’ aquí neix l’ obsessió que no permet viure i porta a l’ assassinat, d’ eros a tanatos.

CIUDADANO BOV ROBERTS

bOV ROBERTS

 

Director: Tim Robbins

Actors: Tim Robbins

               Giancarlo Esposito

               Alan Rickman

               Gore Vidal

Any: 1992

Títol original: Bov Roberts

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

     Bov Roberts és un cantant de folk, un poeta i un relacions públiques però sobretot és el nou candidat al senat en les properes eleccions americanes en Pennsilvania.

La cançó emblema de Roberts és “Els temps estan tornant a canviar” i el seu canvi és plenament de signe reaccionari, contra els drets civils, la droga i la política dels anys 60, obre una via neo conservadora i autoritària.

El seu oponent és el senador Brickley Paiste (Gore Vidal), un polític professional, un demòcrata que defensa les velles formules de l’ estat del benestar.

Les enquestes donen uns resultats igualats, quan fa la seva aparició Bugs Raplin (Giancarlo Esposito), un periodista que treballa per mitjans independents; Raplin ha investigat al candidat i ha descobert com la seva fundació “El colom trencat”, una organització destinada a projectes de pau en Amèrica Llatina, era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues.

Quan el candidat surt de cantar en un programa radiofònic es produeix un aldarull i algú li dispara a Roberts, que cau greument ferit, ingressa en l’ hospital i al poc temps, els mitjans anuncien que conservarà la vida però quedarà paralític. Raplin, que es trobava en el lloc dels fets és acusat de l’ atemptat.

Però Raplin té una disfunció en la mà dreta i és incapaç de sostenir un arma, així que és alliberat.

Mentre, el país ha quedat perplex per l’ agressió i això ajuda a Roberts a guanyar les eleccions.

Raplin, lliure, decideix continuar la investigació i denunciar els tripijocs de Roberts però un suposat grup d’ extrema dreta acaba amb la seva vida; entre els aplaudiments i les mostres d’ entusiasme, dels seguidors del nou senador per la mort dels seu enemic, l’ ombra de Roberts a peu dret, es reflecteix per la finestra del despatx: tot ha estat un muntatge.

bOV ROBERTS I

COMENTARI

Tim Robbins, Sean Penn, com abans Robert Redford, Sidney Lumet o Arthur Penn, són els directors que busquen realitzar un cinema polític, un cinema crític, que sacsegi el sistema, un cinema de denúncia però com canta Bov Roberts: “Els temps estan canviant de nou”, en els anys 90, el cinema americà es torna cada vegada més acrític i acomodatici.

Això va lligat a un nou moment polític, després del moviments progressistes dels anys 60 i 70, amb l’ agitació hippy, el poder negre o les manifestacions contra la guerra de Vietnam, ara una onada conservadora i contagiosa comença a dominar i no deixarà de fer-ho fins els nostres dies.

Robbins escenifica aquest moment històric: Bush pare envaeix Irak per primera vegada , els lobbys dels negocis bruts, l’ armament i la droga s’ imposen i neix una nova revolució conservadora.

L’ home que representa tot això en el film és Bov Roberts, el director posa accent en el personatge populista, agradable, físicament ben plantat, loquaç però que darrera aquesta imatge amaga un verdader falcó, disposat a salvaguardar i encapçalar els discursos més agres, conservadors i autoritaris.

Robbins ens mostra com Roberts teixeix tota una trama, tot un muntatge que té com a finalitat guanyar la candidatura a senador, eliminar al periodista molest que sap massa sobre el seu passat turbulent i guanyar un poder que el propulsi políticament.

Tota la conxorxa, un auto atemptat, un tant alambinada si és vol, el porta a aconseguir els seus objectius; Robbins dibuixa amb mà ferma a aquest personatge, un antecedent del “Tea party”, dissenya el poder dels mafiosos i consellers que l’ acompanyen i com el dissident, el periodista lliure i radical, és eliminat sense problemes.

Robbins mostra l’ acció a partir d’ un suposat documental que s’ està rodant sobre Roberts, la càmera es mou com en un reportatge, d’una banda a una altra, per focalitzar l’ acció.

El director no es conforma exposant com es construeix un candidat, més tard senador i posa sobre el seu blanc els mitjans de comunicació, acomodaticis o superats pels esdeveniments o l’ electorat de Roberts, gent engalipada per l’ home que suposadament diu les coses a la cara i parla amb claredat, un representant popular al que no li tremola la mà.

Robbins exhibeix, doncs, la gran manipulació del circ polític en un film sense concessions.

PASIÓN DE LOS FUERTES

PASION

Director: John Ford

Actors: Henry Fonda

               Victor Mature

               Linda Darnell

               Walter Brennan

               Cathy Downs

               Tim Holt

               Ward Bond

               John Ireland

Any: 1946

Títol original: My darling Valentine

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Uns ramaders, els Earp, porten bestiar cap a Califòrnia; Wyatt Earp (Henry Fonda), el cap del grup, es troba camí de Tucson amb els Clanton que li ofereixen comprar els animals.

Earp va ser en el seu temps, sheriff de Dodge City i quan va a la ciutat posa ordre en un aldarull organitzat per un indi borratxo, davant el temor de les autoritats.

Quan Earp torna al campament es troba que li han robat el bestiar i han assassinat a James, el seu germà petit. Earp sospita dels Clanton i decideix acceptar el càrrec de sherif que li ofereixen per recuperar el bestiar i trobar l’ assassí del seu germà.

Earp assumeix la funció, mentre apareix per la ciutat el Doctor John Holiday (Victor Mature), un home de notable influencia, alcohòlic i tuberculós; després d’uns tensos inicis en la relació, Holiday, Earp i els germans d’ aquest Morgan (Ward Bond) i Virgil (Tim Holt), entaulen una bona amistat.

Al poc temps arriba a Tucson, Clementine Carter (Cathy Downs) a la recerca d’ Holliday de qui està enamorada però aquest malmés per la seva malaltia prefereix foragitar-la

Doc té una altra amant, Chihuahua (Linda Darnell) i en el coll d’ aquesta, Earp contempla un medalló que pertanyé al seu germà; la noia confessa que el penjoll li ha donat Billy Clanton (John Ireland), un dels germans del clan, això l’ acusaria de l’ assassinat del germà d’ Earp. Com Billy sent la conversa li dispara a Chihuahua i la fereix greument; operada per Doc acaba morint. Billy escapa i Earp li engega un tret, com a resultat, el noi mor; mentre Virgil Earp va a visitar als Clanton per saber que ha passat i és assassinat per el patriarca (Walter Brennan)

La violència s’ ha desfermat, els Clanton repten als Earp en Okey Corral per dirimir les seves diferències a la sortida del sol, Holiday s’hi afegeix en el grup del sherif.

Earp arriba a Ok Corral i en nom de la llei demana als bandits que s’ entreguin; els Clanton es neguen i es produeix un tiroteig en el qual tots ells moren, Holiday també cau.

Wyatt Earp marxa del poble però promet retornar per recollir a Clementine de qui s’ ha enamorat.

 

pASIÓN i

COMENTARI

Ford realitza en 1946 un dels westerns clàssics de la història del cinema. Es tracta de la revisitació del duel d’ OK Corral portat diverses vegades a la pantalla. En “Duelo de titanes”de John Sturges en 1957,”La hora de las pistolas” també de Sturges (1967), “Tombstone”de George Pan Cosmatos (1993) i “Wyatt Earp” de Lawrence Kasdan (1994).

En realitat els films es basen lliurament en personatges i situacions que va existir en la realitat si bé el cine les ha mitificat.

Doc Hollyday va ser en veritat dentista i pistoler, va viure entre els anys 50 i 80 del segle XIX i morí de tuberculosi als 36 anys. Wyatt Earp va ser sherif de Tombstone i bon amic de Doc; ambdós participaren en el duel d’ Ok Corral i es configuren com a personatges mítics del llunya Oest sense llei.

Ford resol el duel en escassos minuts i en realitat dedica el seu film a rastrejar en la psicologia dels personatges.

Com és propi en el cinema de l’ irlandès i en el western en general, es tracta d’una història d’ amistat entre dos homes oposats, dos personatges que competeixen per la mateixa dona, dos individus desarrelats, a la recerca de la venjança, Earp, malalt, alcohòlic i decadent, Hollyday.

En mig de la narració trobem diferents estereotips del western, una ciutat en mig del no res, uns cacics prepotents i malvats, dues noies cercant companyia i amor i una relació de fets quotidians que descriuen l’ entorn: el saló, el teatre, l’ església….

Wyatt Earp és un personatge ambigu; d’ una part és la representació de l’ ordre i la llei, d’ una altra banda va a la recerca de la venjança en un duel il·legal però com heroi positiu, la violència que empra queda legitimada davant la maldat dels oponents.

Ford, com s’ ha dit, resol en pocs minuts el duel però les escenes són de gran intensitat, breus i impactants.

La presentació i el comiat de l’ heroi són característiques, com si fos James Bond, Earp es presenta a si mateix després d’ apallissar a un indi borratxo: “Soc Earp, Wyatt Earp” i camina d’ esquena a la càmera entre la pluja.

En l’ adéu, el protagonista marxa cap l’ horitzó, en tant la noia, en pla més proper, d’ espatlles, l’ acomiada.

Ford no renuncia als seu característic paisatge de Monument Valley, a la música, el ball i la cançó-tema- del film: “My Darling Valentine”. Tampoc deixa enrere el sentit de l’ humor, quan l’ actor begut recita Hamlet davant una tropa de galifardeus o en moments puntuals, com quan Earp pregunta al cambrer del saló: “Mac, mai has estat enamorat?” i l’ home respon: “No, he estat cambrer tota la vida”.

 

MAD MAX, LOS SALVAJES DE LA AUTOPISTA

 

mad Max

 Director: George Miller

Actors: Mel Gibson

             Joanne Samuel

Any: 1979

Títol original. Mad Max

Nacionalitat : Austràlia

Gènere: Ciència ficció

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

En un món futur, després d’ un possible esclat nuclear, regna l’ anarquia i el desordre més desorbitats.

El be més apreciat és la benzina que s’ ha esgotat. Bandes de salvatges motoristes, pul·lulen per autopistes i carreteres per robar-la i per imposar la seva llei.

L’ única autoritat són esquadrons de policia que s’ organitzen contra el bandolers.

Un dels policies és Max Rockatansky (Mel Gibson), que roda per les arteries de transit amb el seu company Jim Goose. Max esta casat amb Jessie (Joanne Samuel) i la parella te un fill.

Els policies aconsegueixen eliminar al genet de la nit, un personatge que sembrava el terror allà on anava però el grup de bàrbars és ampli i no te escrúpols. En una de les seves incursions ataquen el vehicle de Goose que s’ estavella i és cremat amb el policia a dins.

Max ha vist tant la crueltat dels bandits com les concessions que realitza la llei, que allibera a Johnny the boy, un dels cabdills dels motoristes, així que decideix abandonar el cos.

Recull a la seva dona i al seu fill i marxen cap el nord però són perseguits per la banda. Quan Max esta buscant a la seva esposa, aquesta és assetjada pels bandits i fuig amb el nen però són assaltats per els motoristes, que els maten.

Max decideix venjar-se, es col·loca de nou l’ uniforme policial i surt en busca dels dolents. És ferit en un genoll però tot i així va disparant i acabant amb tots els membres del grup. A the boy, l’ últim que sobreviu, l’ emmanilla en el seu vehicle i li cala foc, com venjança per la mort de l’ amic.

En l’ última escena contemplem a Max en el seu vehicle, marxant solitari cap a indrets desconeguts.

Mad Max I

 

COMENTARI

Mad Max és el primer capítol d’una sèrie de tres que tindran com a protagonista a aquest personatge. Aquí ens és presentat i contemplem la seva evolució de guardià de la llei fins a venjador amargat i sense destí.

La sèrie te tots els ingredients de la ciència ficció però aquest primer capítol és més be un thriller d’ acció i violència. En realitat juga a amagar gèneres, doncs l’ arribada dels motoristes a la població, el desgavell que ocasionen i la persecució que més tard es produeix, tenen tots els elements del western si substituïm els cavalls per les motos. Igualment el reflex del personatge central, solitari, dur, afligit… te molt a veure amb els herois del western.

La pel·lícula es vincula en alguns moments al cine de terror, tant per la ferotgia dels dolents com per alguna escena, com la del bosc, en la que Jessie és perseguida per personatges fantasmagòrics i a penes entrevistos.

Es pot considerar finalment una road movie post apocalíptica, on els vehicles rodats, motos i cotxes són els verdaders protagonistes que donen sentit al guió d’un film que es va convertir en cinema de culte.

Mad Max vindria a ser també una espècie de “Harry el sucio” de finals de la dècada dels 80. En principi Max és un agent que lluita pel manteniment de l’ ordre establert, com en la sèrie d’ Eastwood, la corrupció policial, l’ arbitrarietat de les lleis i aquí la mort dels seus essers més estimats a mans del violents, desferma una apologia de la venjança i de la força. Tot ressalta de tal manera perquè el públic comprengui els motius de Max i fins i tot s’ identifiqui amb la seva conducta. Tot i que al final contemplem a un home solitari i abatut que s’ assembla massa a aquells que persegueix.

Estem davant el clàssic argument en el que el justicier esta dotat de sobrades raons per actuar i per legitimar un ordre que la legalitat és incapaç d’ establir.

Quan Max abandona la seva aparença civil i es col·loca de nou l’ uniforme negre de la policia, sabem que s’ esta investint de poders extra policials, que el nou heroi actuarà sense pietat contra aquells que han atemptat contra la seva família.

La pel·lícula manté escenes plenes d’ acció i el rodatge des d’un vehicle, amb la càmera a ras de terra, magnifica les seqüencies de persecucions a la carretera.

Miller dona intensitat a algunes imatges i ens sorprèn amb alguna el·lipsis, com quan Jessie és atropellada pels motoristes però no contemplem la seva mort i si com una sabatilla de la noia queda abandonada en la carretera i com la pilota del nen surt rodant.

En el 2015 s’ estrena un nou episodi de la sèrie, ja sense Mel Gibson però amb el mateix director.

REBELDES

rEBELDES II

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Thomas Howell

             Matt Dillon

             Diane Lane

             Ralph Macchio

             Patrick Swayze

             Rob Lowe

             Emilio Estevez

             Tom Cruise

Any: 1983

Títol original: The outsiders

Nacionalitat: USA

Gènere: Adolescència

 

ARGUMENT

     Dallas Winston (Matt Dillon) i els seus amics Ponyboy Curtis (Thomas Howell) i Johnny Cade (Ralph Macchio) pertanyen a la banda juvenil dels “greasers”(greixosos), enemics dels Dandis en els suburbis de Nova York.

Els nois van a l’ auto cine i coneixen a Cherry (Diane Lane) i Marcia, dos noies del Dandis, Dallas vol excedir-se amb Cherry i Ponyboy ho impedeix i dona un tomb amb ella.

Els pares de Ponyboy van morir en un accident i ara viu aquí caic aquí m’aixeco, te dos germans Sodapop (Rob Lowe) i Darry (Patrick Schwayzer), el més gran, i que fa les funcions de tutor.

Després de deixar a Cherry, Ponyboy i Johnny troben als Dandis que els assetgen, van beguts i volen ofegar a Poniboy, Johnny treu un ganivet i mata a un dels agressors.

Dallas els hi dona diners i els hi facilita la fugida, els nois es refugien en una església abandonada en el camp però el vell recinte crema quan un nens que estan d’ excursió hi són dins, Ponyboy ,Johnny i Dallas arrisquen les seves vides per salvar-los, però part de l’ edifici cau sobre ells i Johnny resta malferit, els joves es converteixen de cop en herois.

Els greixosos i els Dandis acorden celebrar una gran baralla per determinar qui és el més fort i deixar les coses en el seu lloc; hi ha una batalla campal, cops i trompades a dojo i els greixosos s’ imposen però quan van a l’ hospital a visitar a Johnny aquest ha mort.

Dallas frustrat i fora de si, atraca un supermercat amb una pistola sense munició, és perseguit per la policia i el maten, Ponyboy rep la carta de Johnny abans de morir i inicia el relat de tot allò que ha passat.

rEBELDES 1

COMENTARI

     Francis Ford Coppola ho era tot en el cine, havia fet alguna de les millors pel·lícules de la historia, havia guanyat oscars i estava en el pavelló de la fama i en 1983 decideix fer cine indie, cine petit , reflectir temes que el preocupen i converteix les dues pel·lícules que roda aquest any en films de culte.

El món dels joves, i les bandes juvenils són la qüestió, inicia el periple amb “La ley de la calle” i el mateix any roda “Rebeldes”; Coppola parla dels nois dels suburbis en els anys seixanta i ho fa amb afecte i tendresa.

A més la pel·lícula és una exposició per un grup d’ actors que anys després es consagren com grans d’ Hollywood alguns o que realitzen una carrera amb alts i baixos, els altres.

El director americà recrea amb un protagonisme col·lectiu el món dels pinxos, els fatxendes i els prepotents, dels nois que no tenen res, desarrelats i carn de canyó, que sols s’ afermen marcant territori amb el seu grup i demostrant qui són a cops, en realitat són ànimes ferides a la recerca d’ una oportunitat.

En ells es referma l’ amistat i el sentit de grup, és tot allò que tenen.

Coppola planteja que fins en les bandes juvenils arriba la lluita de classes, mentre els greixosos són nois de baixa extracció, amb famílies desestructurades i amb poques expectatives en la vida, els Dandis són “pijos”, fatxendes que miren als rivals per sobre l’ espatlla.

L’ acció porta a la violència i la mort, és un camí sembrat des de l’ inici i irreversible.

Coppola retrata als nois amb clars i foscos, els trinxeraires es tornen herois salvadors de nens, per Ponyboy, hi ha una pèrdua de la innocència, un aprenentatge que el porta cap a la maduresa; en canvi els seus amics no ho poden explicar. Johnny desitja un lloc sense greixosos ni Dandis, amb gent normal, i reclama viure per fer tantes coses que no ha realitzat als setze anys. Dallas és un noi necessitat d’ afecte i reconeixement.

Coppola realitza un retrat generacional, un homenatge als nois del carrer, que potser mai no sortiran del pou, mostra el seu talent en escenes com la lluita col·lectiva entre pluja, fang i foc o en la persecució policial en la nit a Dallas, que acaba amb la mort d’ aquest, puntua l’ acció amb les cançons emblemàtiques de Stevie Wonder i la “Gloria” de Van Morrison i tanca amb el contrapunt poètic de la carta de Johnny a Ponyboy: “La vida passa de pressa i amb ella els moments d’ or”.

Els escenaris són quasi sempre nocturns, els nois són aus nocturnes, actuen en la foscor que és el seu territori, sols hi ha la treva de l’ amagatall en el camp, l’ església és un temps de redempció, amb llibres, menjar i un bon amic al costat.

 

 

EL PROCESO

el proceso a

Director: Orson Welles

Actors: Anthony Perkins

             Orson Welles

             Jeanne Moureau

             Romy Schneider

             Elsa Martinelli

             Akim Tamiroff

             Madeleine Robinson

Títol original: The trial

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Josef K (Anthony Perkins) és un oficinista i viu en una pensió, un dia és despertat de matinada per dos guàrdies que se l’ emporten als tribunals per ser jutjat.

K addueix que no ha fet res de dolent i que per tant tot el que li passa és abusiu, l’ home és deixat en llibertat fins el moment dels interrogatoris i parla amb la mestressa de l’ hostal, Missis Grubach (Madeleine Robinson). Comprova també la presència indesitjable de tres companys de feina i de Marika Burstner (Jeanne Moureau), una noia de mala vida, que s’ allotja en l’ alberg.

K acudeix a la sala d’ audiències però no aconsegueix saber qui l’ acusa ni de que, esperonat per Max, el seu oncle, visita a Hastler (Orson Welles), un advocat, que conviu amb Leni (Romy Schneider), la seva infermera, que se’n va al llit amb tots els clients del lletrat. Hastler li diu que l’ alternativa al seu cas és aconseguir un aplaçament del judici o la possibilitat de ser declarat innocent provisionalment, en tant atén a Bloch (Akim Tamiroff), un altre acusat, que viu entre la submissió i l’ humiliació.

K es perd pels passadissos dels tribunals, es troba amb tota la munió de persones que, com ell, estan a l’ espera d’un judici que no es produeix i a instàncies de Leni va a parlar amb Titorelli, el pintor retratista dels jutges, però les influencies que pot tenir sobre ells resulten infructuoses.

L’ acusat vagareja pel laberíntic tribunal fins que se’n pot sortir. Es fet presoner per dos homes, dos guàrdies que són els seus botxins, el porten a les afores de la ciutat i l’ executen.

 

El proceso ii

 

COMENTARI

Wells realitza en 1962 aquesta pel·lícula. S’uneixen dos dels més grans talents dels segle XX, l’ escriptor Franz Kafka, autor de la novel.la que dona origen al film i el propi director, una autèntica bèstia creativa.

Welles actua amb mestratge sobre l’ obra original i ens transporta fins la perplexitat, primer, el desconcert després i el patiment final de K.

L’ obra es pot contemplar com un somni, més bé com un malson, com si algú expulses els seus fantasmes del subconscient i alliberes totes les seves pors, els temors més recondits i les pulsacions més amagades en el cervell.

Estem doncs front un verdader conte de terror en el que s’incorporen elements fantàstics i surrealistes. Des del punt de vista purament realista es tracta de la història d’un home innocent que és perseguit injustament.

K és l’ essència de l’ individu comú, de l’ home gris aclaparat per un poder omnímode, K és el petit ser, el ningú davant la burocràcia i l’ estament judicial, davant el poder de l’ estat que no té cara ni nom.

K és incapaç de desxifrar perquè se l’ acusa ni de que, és algú inerme i vençut per uns esdeveniments que el depassen. Mai s’ha explicat tan bé l’ autoritat arbitraria dels poders sense rostre, polític, església, tribunals…que actuen en funció dels seus interessos, totalment al marge de les persones, aquestes són petites i sense importància.

Més enllà hi trobem també un drama existencial; l’ home sotmès a les arbitrarietats de l’ atzar i del destí, incapaç de ser amo de la seva pròpia vida, empès al no res en un món absurd.

Welles realitza un muntatge magistral que ens porta amb K a les entranyes de l’ horror. L’ acusat es mou constantment per passadissos, escales, laberints ,sinuositats, que sols tenen com a sortida, arribar a altres encara més profunds. Welles proporciona una visió claustrofòbica, asfixiant i inquietant, enfronta al protagonista amb grans superfícies, murs, portes i altres decorats que l’ empetiteixen, empra constantment picats i contrapicats, profunditat de camp, clars i foscos que li donen a la narració un caire tenebrós.

Les sales on es pot discernir la presència d’algun jutge o de l’ advocat són grans hangars, la ciutat és bruta i morta, sense presència humana, l’ oficina de K aplega milers de treballadors, tots alineats sistemàticament i realitzant la mateixa funció.

Welles, ens introdueix, doncs, en un món alienat i despersonalitzat en el que els únics sers humans que troba són acusats a l’ espera de judici, gent tan humiliada com K, que el contemplen esparverats i s’ aixequen al seu pas, confonent-lo amb un jutge o amb algú amb poder.

Kafka/Welles passegen la seva víctima en mans de l’ advocat Hastler, del pintor Titarelli o dels guardians, tots tan impotents com K, sols titelles esforçats d’un poder superior i invisible, simples eines d’un mecanisme atroç, que té com únic motiu destruir al ser humà i la seva individualitat.

Welles a l’ igual que Kafka és summament pessimista, la màquina del poder i la burocràcia s’imposen, els botxins són implacables, tot és impunitat, no hi ha sortida, a la fi del laberint sols hi ha la mort.

 

LA CEREMONIA

La_ceremonia-998795376-large

 Director: Claude Chabrol

Actors: Isabelle Huppert

               Sandrine Bonnaire

               Jacqueline Bisset

               Jean Pierre Cassel

             Virginie Ledoyen

Títol original: Le Cérémonie

Nacionalitat: França

Any: 1995

Gènere: Cine negre

Subgènere: Lluita de classes

 

ARGUMENT

Catherine Lelievre (Jacqueline Bisset) és una dona de classe alta que viu en una casa a les afores d’ una població de la Bretanya.

Contracta una serventa per les feines domèstiques i l’ elegida és Sophie (Sandrine Bonnaire), una noia que ofereix excel·lents referències.

Catherine forma família amb Georges , el seu marit (Jean Pierre Cassel) i els seus dos fills adolescents.

El comportament de Sophie és irreprotxable fins que fa amistat amb Jeanne (Isabelle Huppert), la cartera de la població. Les dues dones congenien malgrat semblar molt diferents. Sophie és callada, introvertida i es passa tot el seu temps lliure davant la televisió, Jeanne és extravertida i li agrada molt llegir. Però les dues tenen un passat ple de secrets i es fan confiança per explicar-se’ls. Jeanne va ser acusada de la mort del seu fill petit, més va ser alliberada per falta de probes. Sophie també va ser acusada de la mort del seu pare en un incendi però igualment se’n va sortir sense condemna.

Georges comença a rebre el seu correu obert en moltes ocasions ,quan va a demanar explicacions a l’ oficina , Jeanne l’ engega a dida i l’ insulta a partir d’ aquí la família prohibeix que les noies es vegin en el domicili propi.

La desconfiança entre las parts creix quan Melinda (Virginie Ledoyen), la filla, descobreix que en realitat Sophie no pot complir determinades funcions perquè és analfabeta, la serventa no vol que això se sàpiga i amenaça amb descobrir un secret de la noia, que ha conegut espiant-la, està embaraçada.

Melinda explica la seva situació i el xantatge a que ha estat sotmesa i Georges , indignat, parla amb Sophie i l’ acomiada.

Sophie es va a trobar amb Jeanne i tornen a la casa per emportar-se les coses de la primera. En tant la família s’ ha vestit de gala per contemplar per televisió l’ òpera Don Giovanni de Mozart, que Charlotte gravarà.

Les dues noies que han entrat per la porta del darrera troben les dues escopetes de caça de Georges, les carreguen i després pugen a l’ habitació, excitades i disbauxades llancen la xocolata desfeta que s’ anaven a prendre sobre el llit de noces dels propietaris, obren els armaris i estripen la roba de disseny de Catherine.

Quan estan en plena feina, Gilles que ha sentit sorolls sospitosos puja a l’ habitació , les descobreix i amenaça cridar a la policia.

Alguna cosa terrible està a punt de pasar

 

Ceremonia I

COMENTARI

     Pel·lícula basada en una novel·la de Ruth Rendell, una autora que porta varies obres seves al cine, entre elles “Carne trémula” de Pedro Almodóvar. Chabrol, com sempre, va més enllà que de realitzar un film de gènere criminal ja que s’ encarrega de diseccionar móns contraposats.

En realitat es tracta d’ una pel·lícula sobre el crim però també sobre la lluita de classes. La família acabalada, darrera la seva cultura i educació representa tot allò que les noies, especialment Sophie ,no tindran ni seran mai.

Malgrat el tracte correcte que rep, en Sophie va larvant un sentiment d’ odi davant els altres, odi pel que són, odi pel que posseeixen, així s’ explica com les noies esquincen i destrueixen els vestits, el símbol de l’ oripell que elles no tindran, com un ritual previ a matar.

No és menys la família burgesa que rep la mort vestida de lluentons i contemplant una sessió d’ òpera televisiva, independentment de la seva qualitat, també un símbol de la classe posseïdora. És a dir assassins i víctimes estan revestits simbòlicament per matar i per morir. Ho fan a través d’ una cerimònia.

Un altre símbol de l’ allunyament entre classes socials és l’ analfabetisme de Sophie que oculta radicalment per evitar ser menystinguda, la noia dispara contra els seus amos i ho fa després contra els llibres que ells posseeixen, un símbol cultural que li és aliè i estrany i que per tant odia.

Més enllà de l’ anàlisi social Chabrol dissecciona a dues persones aparentment normals però plenes de secrets amagats i sobretot sense escrúpols morals, incapaces de penediment, horror o sentiment de culpa, darrera la normalitat s’hi refugia un monstre.

Per no deixar el crim sense càstig, Chabrol soluciona el tema mitjançant l’ atzar, en forma d’ accident i en forma de la gravació que conté les dades del que ha passat.

LA PUERTA DEL CIELO

La_puerta_del_cielo-948049382-large

 Director: Michael Cimino

Actors: Kris Kristopherson

             John Hurt

             Isabelle Huppert

             Christopher Walken

               Sam Waterston

               Jeff Bridges

Any: 1980

Títol original: Heaven’s gate

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

Sub gènere: Cine social/Emigració

 

ARGUMENT

     Un grup d’ estudiants obtenen la graduació en la Universitat d’ Harvard en 1970; Billy Irvine (Jon Hurt) és l’ orador que glosa allò que han aconseguit, Jimmy Averill (Kris Kristoferson) el segueix alegrement amb els seus companys, un gran ball tanca l’ acte.

Vint anys després, tot ha canviat, Jimmy és l’ agutzil que imposa la llei en Johnson, en l’ estat de Wisconsin, els emigrants arriben a grapats buscant una vida millor, els ramaders reivindiquen les seves terres, Frank Canton (Sam Waterston) és el líder que els cohesiona, temen l’ allau de nouvinguts i decideixen contractar a uns quants mercenaris per fer front a la situació i matar a cent vint i cinc forasters als que consideren lladres i anarquistes, Billy es troba entre els propietaris i s’hi oposa però és un home ferit per l’ alcohol. El garant de l’ acord és Ned Champion (Christopher Walken), el capatàs, en realitat un assassí a sou, que defensa als ramaders.

Jimmy i Ned es fan amics, si be defensen interessos contraposats, Jimmy es col·loca al costat dels drets dels emigrants, Ned liquida a aquells que s’ oposen als terratinents.

Els dos homes estan enamorats d’ Ella Watson (Isabelle Huppert), una prostituta que te al seu càrrec un grup de noies que satisfan el desig d’ emigrants i propietaris.

Els ramaders es posen en acció, les morts dels forasters se succeeixen, uns homes assetgen a les prostitutes i les maten, Ella és violada salvatgement, Jimmy arriba i mata als agressors.

Ned se situa al costat dels emigrants; els mercenaris rodegen la cabana on es troba, la cremen i el maten, l’ alcalde destitueix a Jimmy del seu càrrec però els forasters es rebel·len, fereixen al batlle i decideixen enfrontar-se als seus opressors.

Tots marxen a cercar als mercenaris i als propietaris, es produeix una batalla ferotge, després de la mort de gran quantitat de camperols, aquests dominen la situació però l’ exercit posa les coses en el seu lloc, avisats per Canton, arriben els soldats, la legalitat està de part dels propietaris i no es poden ocupar les terres.

Després de la derrota, Jimmy i Ella decideixen marxar acompanyats del seu amic John (Jeff Bridges); desitjós de venjança, Frank Canton es planta davant la casa i mata a John i a Ella, Jimmy contesta als trets i executa a al cap dels ramaders.

En 1903, el temps ha passat, Jimmy navega amb la seva dona camí de Rhode island, és un home tan ric com insatisfet amb la seva vida.

pUERTA

 COMENTARI

“La Puerta del cielo” va originar en el seu moment l’ enfonsament de l’ United Artists; Cimino abans havia impactat amb “El cazador”, èxit de públic i de crítica.

“La Puerta del cielo” és una producció tan megalòmana com brillant que va costar trenta cinc milions de dòlars, que no es van recuperar, un relat de 3h 40 m, un fracàs comercial i la ruïna de la productora.

Al cap del temps el film es reivindica , es considera una pel·lícula de culte i es reestrena en la versió original que havia esta massacrada per la productora en 1980.

La cinta és tant un western, una historia més gran que la vida mateixa, una porció de la història d’ Amèrica, un retrat psicològic d’un conjunt de personatges, un film sobre la lluita de classes, una reflexió sobre el pas del temps i un relat d’ amor i amistat.

L’ acció s’ inicia quan un grup de joves es gradua en l’ Universitat d’ Harvard, tot és alegre i amable, Cimino ens porta cap els bonics discursos, i a l’ escena del ball, absolutament magnífica.

No sabem que els hi ha passat als protagonistes però vint anys després, Jim és un taciturn Marshall i Billy un home alcoholitzat i acabat.

Aquest fluir del temps i les ferides que ocasiona serà una constant narrativa, Cimino tanca l’ episodi en 1903; Jim és un home envellit, s’ha enriquit però el seu rostre, solcat per les arrugues, no diu res de bo sobre la seva peripècia vital.

La factura del film correspon a un western, uns cacics volen imposar la seva llei, els desposseïts tindran que lluitar pels seus drets, Jim, l’ agutzil, es posa de la seva part, una lluita ferotge te lloc per la possessió de les terres però sota la capa del western es dibuixa una pel·lícula sobre la lluita de classes i sobre la mentida del somni americà.

Cimino mostra en imatges de bellesa refulgent, l’ arribada dels emigrants, polonesos, alemanys, irlandesos, armenis… gent de tot arreu, disposats a entrar a les portes del paradís; res podria ser més actual, aglomerats en espais infames, obligats a realitzar llargues travessies, menyspreats pels amos de la terra, troben el rebuig dels que ja hi són, dels que han arribat abans, dels que volen el pastis sols per a ells.

Els rics hisendats disposen de mercenaris per acabar amb els que consideren qüestionen els seus drets, la llei els avala, Cimino explica com els rics s’ enfronten als pobres, com aquests últims s’ organitzen, es rebel·len, lluiten i perden, és un tros de la història d’ Amèrica feta a través del patiment i la violència.

En aquesta història social, Cimino hi inclou moltes ficcions diverses, la de l’ amor entre Jimmy i Ella, la prostituta, la de l’ amistat entre els dos homes que batallen en àmbits diferents, Jim, l’ agutzil és posa al costat dels emigrants i Ned, és el capatàs al servei del ramaders, dos homes que acaben trobant-se en l’ amor que senten per Ella i en la defensa última dels desposseïts.

La història de Jim és també la d’un traïdor a la seva classe, aquell que l’ abandona en funció de les seves conviccions ètiques, és també, com en els vells westerns, l’ home desencisat i cansat, acomiadat del seu càrrec per l’ alcalde, que contempla el que passa amb indiferència però que a la fi opta per prendre partit i involucrar-se.

Cimino es pren el seu temps; tota la primera part és una presentació de personatges i situacions per anar a una segona plena de força i fúria.

El director forja imatges corprenedores; l’ assemblea dels emigrants en la que decideixen iniciar la lluita, la violació d’ Ella, la mort de Ned , crivellat en la cabana incendiada i l’ èpica batalla final, on cada pla és un moviment estratosfèric de la càmera.

Paisatges salvatges i fotografia crepuscular culminen una obra mestra de la història del cine.