SONRISAS Y LAGRIMAS

Sonrisas_y_l_grimas-154796714-large

 

 

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Andrews

             Christopher Plummer

             Eleanor Parker

             Richard Haydn

Any: 1965

Títol original: The sound of music

Nacionalitat: USA

Gènere. Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Maria (Julie Andrews) és una novícia que viu en un convent de Salzburg en 1938 i que te dubtes al voltant de la seva fe.

Perquè reconsideri la seva decisió última, és enviada com institutriu a la casa del capità Georg Von Trapp (Christopher Plummer), un capità de la marina que ha enviudat i te set fills. Von Trapp tracta als nens a l’ estil quarterer per fer-se obeir però la presència de Maria ho canvia tot, es fa estimar i es guanya la confiança dels nens.

Von Trapp ha decidit casar-se de nou amb la baronessa Schrader (Eleanor Parker) i la porta de Viena a la seva mansió de Salzburg, així organitza una festa de societat per presentar-la però poc a poc el seu cor esta sent robat per Maria.

La baronessa parla amb Maria i li fa veure la situació, la noia per no interferir decideix abandonar la família i tornar al convent però allà se n’ adona que aquella no és la seva vocació, en tant Von Trapp també comprèn que de qui esta realment enamorat és de la institutriu.

Maria torna a la casa, Von Trapp trenca el compromís amb la baronessa i es casa amb la noia.

Però els nazis han entrat en Àustria, Von Trapp se sent austríac i és totalment anti-nazi, així que quan és cridat perquè en el seu grau de militar s’ incorpori a l’ exercit alemany, no ho veu amb bons ulls.

Quan es te que celebrar un concurs de cant en Salzburg, Von Trapp intenta escapar amb tota la família però els alemanys els sorprenen i ells addueixen que van al festival.

Els Trapp participen en el concurs però aprofitant l’ hora de concedir els premis, escapen. Els nazis es mobilitzen darrera seu, en tant las família s’ aixopluga en el convent.

Els alemanys el registren però no troben el cau on esta amagada la família, fins que un jove pretendent de Liesl, la filla gran, els denuncia. Els Trapp poden sortir corrents a temps d’ agafar el seu vehicle i marxar, en tant els alemanys es queden paralitzats doncs les monges han sabotejat els seus cotxes.

Els Trapp marxen per la muntanya i poden creuar la frontera suïssa, camí de la llibertat.

 

 the-sound-of-music-nbc-live

 COMENTARI

Hollywood busca en els anys 60 atraure a l’ espectador amb un cine de grans històries, apte per tota la família i amb elements musicals espectaculars.

Com Julie Andrews havia estat ,ja un any abans, l’ estrella d’un producte d’ aquest tipus: “Mary Poppins”, ara la industria torna a provar fortuna i a posar tots els mitjans per aconseguir un nou èxit popular.

“Sonrisas y lágrimas” te molts elements de cine edulcorat, cursi i passat de moda. Una monja que es redimeix per amor, un grup de nens a qui domarà una eixerida institutriu , una història més que previsible i una posada en escena plena d’ elements kitsch.

Tot i això l’ espectador es deixa portar per la potència narrativa, les magnífiques cançons i la història d’ amor i de guerra.

Només començar la funció, contemplem diversos paisatges des de les muntanyes del Tirol, des de l’ aire la càmera inicia un picat, en la llunyania es mou una petita figura, la càmera arriba fina a ella, ¡Oh!, és Julie Andrews –Maria, que canta i balla “sound and music”. Difícil res millor.

La cosa continua amb alguns números musicals com “My favorite things”, amb Maria i els nens sobre el llit de l’ habitació, ens transporta als moments en que neix l’ amor en la festa de gala entre els protagonistes i va després a l’ apoteosi del bes que legitima la unió.

Però quan la història d’ amor ja s’ ha acabat i tots mengen anissos, els malvats nazis espatllen la festa.

Així, que encara ens queda una hora final de suspens, en la que la família serà perseguida pels dolents, Von Trapp es mostrarà com un bon patriota austríac i la família marxarà èpicament per la muntanya, camí de la llibertat.

Hollywood, doncs, hi posa de tot: color música, amor, guerra, sentimentalisme, gran pantalla i és clar riure i plors, això és el cine.

La pel·lícula esta basada en fets reals, la música és de Rodgers i Hammerstein, que estan en el zenit de la seva carrera compositora i el film guanya cinc oscars en 1965, entre ells, el de millor pel·lícula i millor director i supera la recaudació de “Lo que el viento se llevó”, convertint-se en l’ èxit més gran de tots els temps fins a la data.

 

AMANECE QUE NO ES POCO

Amanece_que_no_es_poco-465341383-large

 Director: Jose Luis Cuerda

Actors: Manuel Alexandre

             Cassen

             Gabino Diego

             Antonio Resines

             Luís Ciges

             Rafael Alonso

             Fedra Lorente

             Saza

             Ovidi Montllor

             Guillermo Montesinos

             Queta Claver

             Quique San Francisco

             Violeta Cela

             Rosalia Dans

Any: 1989

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

 ARGUMENT

En un poble de l’ Espanya rural, la gent esta en missa, el capellà, Don Andrés (Cassen) te l’ ajuda de Paquito (Manuel Alexandre); un grup d’ americans amb el seu portaveu (Gabino Diego) al front, assisteix per conèixer les costums del lloc.

En tant, arriben a la població Teodoro (Antonio Resines), un enginyer en any sabàtic, acompanyat del seu pare, Jimmy (Luís Ciges), aquest ha matat a la mare per que diu que era molt dolenta.

Seguidament arriba l’ alcalde (Rafael Alonso), amb una nova amistançada(Fedra Lorente), com la dona està imponent, la volen fer comunal, en protesta l’ alcalde es penja i el negre del poble, Engue, ho fa també en solidaritat.

La guàrdia civil per mitja del seu cap Gutiérrez (Saza) els obliga a baixar de la forca i l’ alcalde convoca eleccions.

En elles es decideix qui es presenta a puta i qui a adultera, les eleccions les guanyen els de sempre i el batlle decreta que la noia serà sols per a ell.

Els del poble de dalt envaeixen la vila i l’ autoritat local expulsa als americans, després tots se’n van a un turó per contemplar l’ albada.

images

COMENTARI

Jose Luis Cuerda agita en 1987 el panorama del cine espanyol amb un cine surrealista i de l’ absurd amb “El bosque animado”, dos anys després reincideix amb aquesta nova pel·lícula.

Es pot dir que es tracta d’ un relat que te aproximacions històriques en Espanya, des de la novel.la picaresca de l’ edat d’ or a l’ esperpent de Valle Inclán, passant pel moviment surrealista.

Però cal dir que sobretot en el relat s’hi troba reflectit l’ humor dels anys cinquanta o inicis del seixanta amb el franquisme, quan la impossibilitat de l’ acudit puntual, denunciat per la censura, fa néixer autors , propers molts al mateix règim, que cultiven un humor absurd i l’ astracanada.

Parlem de Tono, Arniches, Miura, Llopis, “dialogos para besugos “ d’ Armando Matías Guiu i més tard Gila, per acabat en el present recent amb Tip i Coll i en l’ actualitat amb Faemino y Cansado.

És també un retrat d’una determinada Espanya, capellans, guàrdies civils, alcaldes, camperols…fet des de la desmesura, amb tendresa i sense sentit crític. La pel·lícula és coral i cada personatge te el seu moment de glòria.

El pagès que s’ acomiada cada dia de la carbassa i li dona les gràcies.

Nuño, l’ home enterrat al que se’l te que regar cada dia per que broti.

Donya Remedios (Queta Claver), que te bessonada deu minuts després de fornicar amb el seu amant pel gaudir que aquest li dona.

El suïcida permanent (Guillermo Montesinos), que va cada dia a la carretera amb la intenció que l’ atropelli un camió però els vehicles sempre l’ esquiven.

Bruno, un argentí que plagia “Luz de agosto” de William Faulkner i al que la guàrdia civil envia a la presó.

Cascales (Quique san Francisco), l’ home que sempre vol canviar de personatge.

És un món ple de sorpreses que manté a l’ espectador amb el somriure constant als llavis, al cap del temps la cinta és converteix en un film de culte i algunes frases són celebrades en fòrums cinèfils: “Todos somos contingentes però tu eres necesario” quan aclamen a l’ alcalde.

 

EUROPA

 

eUROPA 

Director: Lars Von Trier

Actors: Jean Marie Barr

               Bàrbara Sukowa

               Udo Kier

               Eddie Constantine

Any: 1991    

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor

Sub gènere: trens

 

ARGUMENT

   En 1945 ha acabat la segona guerra mundial, Leopold Kessler (Jean Marie Barr) és un americà d’ origen alemany que es vol guanyar la vida com conductor de trens i te que passar algunes proves per aconseguir-ho, el seu oncle alemany l’ avala en l’ intent.

Kessler es veu immers en un viatge en el que s’ incorporen tota mena de gent representativa del moment polític i social. En el trajecte s’ enamora de Katharina Hartman (Bàrbara Sukowa) i es casa amb ella però la noia és segrestada i a canvi se li exigeix a Kessler que col·loqui una bomba en el tren, el destrueixi i escapi.

Kessler accedeix però més tard se’n penedeix i la desactiva, el tren continua la seva marxa i en el pas d’un pont la bomba esclata, el tren cau de dalt a baix i Kessler veu com els seus esforços per escapar són infructuosos, s’ ofega i mor.

Europa - Fifty or Less

COMENTARI

Lars Von Trier realitza en 1991 la tercera pel·lícula sobre la trilogia al voltant d’ Europa; després de “Elemento del crimen” i “Epidèmic”, aquest és el film que el dona a conèixer en el continent i guanya en 1991 el premi del jurat en Cannes i el premi del festival de Sitges.

Von Trier mostra imatges de gran potència en blanc i negre, espais tancats, foscor, contrallums i una aproximació a l’ expressionisme.

El cine de Von Trier és especialment críptic, pedant per alguns, aquí barreja en un espai tancat a diversos personatges, els quals emprenen un viatge en el punt final de la guerra europea, aquests individus representen el conjunt social que ha sobreviscut, són un paradigma d’ Europa, americans, nazis, deportats, promotors del nou règim i gent corrent. Com en tot conglomerat humà es produeix l’ amor, la traïció i finalment la violència i el caos.

Com en tantes pel·lícules posteriors, Von Trier canalitza l’ acció per mitja d’un personatge que enmig de les batusses d’un col·lectiu, arriba amb la voluntat de resoldre-les, és l’ individu amb la mitrada neta, l’ esguard innocent, aquell que esdevé d’un espai neutral i allunyat de la perversió i la guerra, recordem sense anar més lluny” Manderlay” i “Dogville”. La conclusió de Von Trier és sempre extremadament pessimista.

Aquest personatge no sols no trobarà una solució a la problemàtica comuna sinó que serà investigat, utilitzat i manipulat i la seva mort anirà acompanyada del descarrilament del tren per l’ atemptat, el descarrilament d’ Europa, d’una societat sense solució.

La pel·lícula te no sols una lectura política i social, sinó universal, en quan el punt de vista kafkià i un tant surrealista. Kessler es veu obligat a realitzar les coses més inversemblants per aconseguir el càrrec al que aspira, fer i desfer llits, anar d’un cantó a un altre sense sentit i mogut per l’ absurd i el destí.

Estem davant un malson cruel i sense sortida. El narrador , la veu omniscient de Max Von Sydow, recita pausadament els esdeveniments que passen i que vindran, les seves paraules són dictats quan anuncien com en deu segons el protagonista morirà, són deu segons eterns en els que es confirma l’ asseveració, l’ escena és terrible, Kessler intenta sortir del vagó envaït per l’ aigua, no ha aconsegueix, el seu cadàver sura a la intempèrie , com Europa.

Una altra pel·lícula de trens, aquesta del 2014, “Snowpiercer”, tot i ser una obra relacionada amb la ciència ficció, s’hi acosta en el sentit final a la narració de Von Trier.

TERMINATOR

Terminator-778052251-large

 

Director: James Cameron

Actors: Arnold Schwarzenegger

             Michael Biehn

               Linda Hamilton

Nacionalitat: USA

Any: 1984

Gènere: Ciència Ficció

 

ARGUMENT

     En Los Angeles en 1984 un personatge despullat apareix en mig un grup de punks, els hi demana la roba, com no li’n donen els mata.

Més enllà apareix un home en similars circumstàncies, pren la roba d’ un magatzem , és perseguit per la policia i escapa.

Els dos personatges tenen alguna cosa en comú, van armats i van en busca d’ una tal Sarah Connors.

Però el primer home s’ equivoca i mata a dues dones d’ igual nom. La tercera persona amb aquest nom en la guia se sent en perill i busca protecció.

Els dos individus troben a Sarah (Linda Hamilton), el primer intenta matar-la, el segon la defensa. A la fi aquest segon escapa amb la noia i li explica una historia.

El seu nom és Kyle Reese (Michael Biehn), ha vingut del futur, de l’ any 2027, per protegir-la de Terminator (Arnold Schwarzenegger), aquell que intentava agredir-la.

Terminator és una màquina, un organisme cibernètic, un cyborg amb teixit i aparença humanes però amb un interior mecanitzat. No sent llàstima, ni remordiments, ni por, sols te una missió: matar a Sarah.

Ambdós han viatjat en el temps. Hi ha hagut una guerra nuclear, tot ha desaparegut, les computadores s’ han rebel·lat, han creat ordres intel·ligents i considerant a la gent una amenaça decideixen exterminar-la.

Reese s’ ha criat entre les runes i ha evitat l’ exterminació ara que la gent viu amagada. Hi ha un home que lidera la revolució contra les màquines, és diu John Connors i serà el fill de Sarah. Terminator ha esta enviat del futur per canviar el passat, acabar amb la mare del futur líder i per tant amb l’ existència d’ ell, Reese ha estat enviat per impedir-ho.

Després de varies persecucions Reese i Sarah acaben en la comissaria. La policia pren per boig al noi fins que Terminator reapareix i anihila a tots els policies.

Els nois fugen a un motel en el camp, allà acaben enamorant-se i tenen relacions.

Però l’ exterminador esbrina el seu parador i s’ inicia una nova i llarga persecució. Quan Terminator muntat en un camió de gasolina està a punt d’ atrapar a la noia, Reese col·loca una bomba de ma en el interior i tot salta pels aires.

Terminator, ja tan sols un munt de ferralla i perdut el seu perfil humà continua la persecució, si bé Reese mor finalment enfrontant-se a la màquina, Sarah aconsegueix posar en marxa un mecanisme que esclafa al Cyborg i acaba amb ell.

Sarah ha quedat prenyada de Reese i tindrà un fill: John Connors.

 

terminator1

COMENTARI

     Amb Terminator s’ inaugura una de les series de ciència ficció més eficients, originals i espectaculars.

L’ argument és força interessant. En una societat dominada per les màquines on sols hi ha un focus de resistència dirigit per un líder humà, la tele transportació permet viatjar al passat a un Terminator, una potent màquina perfecta de matar, sense sentiments per acabar amb la mare del futur líder i canviar així el futur. Però també ho farà un membre de la resistència per protegir-la.

Sarah Connors la perseguida mare del líder es convertirà doncs en una nova Eva, en la mare d’ un món que te que renéixer, que es te que regenerar perquè el ser humà torni a dominar sobre les màquines.

La narració va facilitant informació en petites dosis i l’ interès argumental es conjuga amb l’ espectacularitat , els efectes especials, la violència i les llargues persecucions.

Llàstima de les redundàncies finals, quan el monstre mecànic ja ha perdut el seu perfil humà i continua persistentment el seu assetjament, en unes escenes finals ja prescindibles.

La historia planteja encertadament l’ enfrontament de l’ home contra la màquina, quan aquesta ha pres el poder i ha aconseguit el domini del món, quan el progrés ha portat a la deshumanització i l’ home és el subaltern de la màquina i és un esclau o un resistent perseguit.

 

DOCTOR ZHIVAGO

Doctor_Zhivago-728546004-large

Director: David Lean

Actors: Omar Shariff

               Julie Christie

               Rod Steiger

               Geraldine Chaplin

               Tom Courternay

               Alec Guinnes

Any: 1965

Títol original: Doctor Zhivago

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama/Cine Clàssic

 

ARGUMENT

Yuri Zhivago (Omar Shariff) és adoptat per una família amiga, quan moren els seus pares. Creix en el context de la Rússia tsarista ,es dedica a la medicina i també escriu poesia. Zhivago creix al costat de Tonya (Geraldine Chaplin) a qui de gran retrobarà per casar-se amb ella.

Paral·lelament coneixem la història de Lara Antipova (Julie Christie), una noia que als disset anys és seduïda per un home gran, Victor Komarovsky (Rod Steiger), tot i que surt amb un noi de la seva edat, Pasha (Tom Courternay), que te idees revolucionaries i vol acabar amb el despotisme tsarista.

Lara, que vol deixar la relació amb Victor, és vexada i menyspreada per aquest. La seva reacció és acudir a una festa d’ alta societat on hi participa l’ home i engegar-li un tret. Sols aconsegueix ferir-lo lleument. Victor la deixa anar i Pasha la recull i es casa amb ella.

Quan esclata la primera guerra mundial, Zhivago treballa com a metge, curant els ferits de guerra, coincideix amb Lara, que hi fa d’ infermera. Tots dos acaben secretament enamorats però el fi de la guerra posa fi a la relació i cada un torna amb la seva família.

La guerra continua i els soldats, ansiosos de pau, es rebel·len contra els seus superiors, aquest desig de pau porta a l’ esclat de la revolució bolxevic.

Zhivago torna a casa seva i comprova que ha estat ocupada per milícies populars. La seva família, benestant, és constantment assetjada i sols la intervenció de Yevgraf (Alec Guinnes), un germanastre seu que ocupa un alt càrrec en les files bolxevics, permet que es puguin traslladar a les seves possessions en el camp, més enllà dels Urals.

Després d’ un viatge en tren de varis dies, ple de penalitats, arriben a la finca. Aquesta ha estat col·lectivitzada i tenen que viure en una modesta casa veïna on es dediquen a conrear el camp.

En això, Zhivago s’ assabenta que en la població veïna s’ ha instal·lat Lara. La noia viu amb la seva filla i és respectada per ser l’ esposa de Pasha, que ara es fa dir Strelnikov i és un fanàtic comissari bolxevic.

Zhivago visita un dia la població i retroba a Lara. Sorgeixen tots els sentiments reprimits durant anys i es fan amants.

En tant, Tonya comença a sospitar i la situació es fa insostenible però Zhivago és captat a la força per les tropes comunistes que lluiten en la regió contra els contrarevolucionaris, el blancs, doncs necessiten un metge.

Zhivago te que col·laborar forçosament amb els bolxevics fins que acaba la guerra civil. Llavors torna a casa però la seva família ja no hi és i li diuen que han tornat a Moscu i d’ allà han estat deportats a França per contrarevolucionaris.

Zhivago s’ estableix amb Lara i viuen en plenitud el seu amor i Lara queda embarassada del seu company.

Un dia els arriba la notícia que Strelnikov ha mort. Victor Komarovsky reapareix en les seves vides, convertit en ministre de justícia del nou règim, els hi fa saber que la seva vida en qualsevol moment pot perillar per ser desafectes i els hi recomana que vagin amb ell a Moscu.

Quan el carruatge que els te que portar marxa, Zhivago no vol comprometre la vida i la llibertat de Lara , no vol recórrer a l’ ajut de Komarowsky i es queda. Puja al pis de dalt, trenca un vidre i veu el carro marxar en la llunyania. No veurà mai més a Lara.

Yevgraf, el germanastre de Zhivago ha trobat a la filla de la parella, quan ja és una dona i intenta esbrinar la sort última dels amants.

Zhivago torna a Moscu derrotat i envellit, aconsegueix treball de metge. Un dia creu veure a Lara, l’ emoció el trastoca i mor d’ un atac de cor.

Lara és una ombra que es dilueix en el temps i ningú sap del seu final.

 

Doctor Zhivago movie image

Doctor Zhivago movie image

 

COMENTARI

La pel·lícula traspassa a la pantalla la novel·la de Boris Pasternak del mateix nom. És una d’ aquelles històries més grans que la vida.

Una història d’ amor que perdura en el temps i que és contextualitza des de la primera gran guerra fins a l’ eclosió del stalinisme.

Des d’ el punt de vista social, Pasternak i Lean són crítics amb el moviment bolxevic. Contemplem les primeres manifestacions contra el tsar, salvatgement reprimides, els primers ideals que després es convertiran en burocràcia i despotisme.

Zhivago seria l’ alter ego de l’ autor. El personatge de classe benestant, que estima la seva feina però que no vol ser de cap bàndol, que no es vol involucrar. Zhivago defensa el dret a la individualitat i la creativitat en un temps en que tot està marcat pel col·lectivisme i en el que, com en tot canvi social , suren els que s’ apunten al carro dels vencedors.

La pel·lícula te un to nostàlgic, de tristesa amagada. Zhivago i Lara s’ estimen a través del temps però sempre amb el regust del que és pogut ser i no va ser. Zhivago deixarà partir a Lara com un últim sacrifici d’ amor.

La pel·lícula vol buscar equilibris i equidistàncies entre la voluntat comercial d’ Hollywood i les pretensions artístiques de Lean. El director se’n surt prou bé, tot i un seguit de tòpics: la caracterització de molts dolents bolxevics o l’ excés de sucre en la relació sentimental dels protagonistes, sempre complementada amb el tema de Lara de Maurice Jarre, una banda sonora que ha passat a la història.

 

LAS FLORES DE HARRISON

 

DIRECTOR: Elie Chouraqui

Actors: Andie Mc Dowell

               Adrián Brody

               David Strathairn

               Elias Koteas

Any: 2000

Títol original: Harrison’s flowers

Nacionalitat: França

Gènere: Politic I social-Bélic

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

En 1991 Harrison (David Strathairn) és un fotògraf de Guerra, cansat del món que l’ envolta pensa en retirar-se per dedicar més temps a la seva dona Sara (Andie Mc Dowell) i als seus fills.

És llavors quan esclata la guerra en l’ antiga Iugoslàvia, Harrison hi va d’ enviat especial i fent la seva feina s’ ensorra una casa des de la que fa fotos i és donat per mort.

Sara pensa que Harrison ha sobreviscut, ho deixa tot i marxa cap a Vukovar en territori serbocroat per cercar-lo.

Allà es troba amb la realitat de la guerra, foc creuat, franctiradors, violència, assassinats indiscriminats…Uns soldats maten gratuïtament al noi que li fa de guia abans de ser rescatada per un grup de periodistes francesos.

Seguint el seu periple es troba amb Kyle (Adrián Brody) , un fotògraf amic del marit que li retreu que hagi vingut però promet portar-la a Vukovar. Amb dos reporters més parteixen cap a la ciutat, pel camí sols troben més del mateix:brutalitat extrema.

A la fi aconsegueixen arribar a Vukovar i retratar l’ extermini i la neteja ètnica. Allà una bala perduda mata a Kyle. En mig de les explosions u les bombes, Sara camina cap a l’ hospital , l’ última esperança de trobar al seu marit.

Harrison efectivament està allà, ha sofert un shock traumàtic i te el cos mig cremat i no la reconeix. El novembre els croats es rendeixen, Vukovar cau. Han mort quinze mil persones sols en aquella batalla.

Harrison torna a casa però és un home trastocat que ha perdut els sentiments. Sols una esperança: el seu fill li ha cuidat les seves flors. Al cap d’ un any són un dels referents que el fan reaccionar i tornar a ser el mateix.

 

FLORES

COMENTARI

Aquesta és una de les poques pel·lícules que parla amb cruesa i realisme de la guerra de Iugoslàvia, tot i l’ impostat final feliç.

D’ una banda estem davant d’una obra de denúncia, tot i que no es valoren mai els elements polítics, no hi ha bons ni dolents, tan sol extrema violència, ferocitat, mort i desolació. La guerra és l’ infern.

Per una altra vesant estem davant el gènere de pel·lícula en la que els protagonistes són els reporters-corresponsals de guerra. Els reporters són aquells que amb el seu testimoni ajuden a explicar el món, allò que passa i de vegades ho paguen amb la mort. Els periodistes expliquen allò que el poder no vol que es sàpiga i ho fan amb compromís.

Un tercer element és el viatge. Sara des de la seva confortabilitat realitza un periple als inferns i pren consciència del que és una guerra. Te una missió i la força de l’ amor fa que la guanyi.

Estem , doncs, davant un film que ens acosta a l’ horror tot i que ho fa des de premisses clàssiques d’ un heroi positiu amb qui l’ espectador te que identificar-se i que després de múltiples dificultats aconsegueix l’ èxit, tot i que aquesta victòria sigui el menys creïble de la historia.

 

EN BANDEJA DE PLATA

eN BANDEJA DE PLATA

Director: Billy Wilder

Actors: Jack Lemmon

               Walter Matthau

Any: 1966

Títol original: The fortune cookie

Nacionalitat: USA

Gènere. Comèdia

 

ARGUMENT

Harry Hinkle (Jack Lemmon), és un reporter de premsa que està gravant imatges d’un important partit de futbol americà, quan un jugador, Boom Boom Jackson, al fer un punt l’ empenta I el fa caure.

Hinkle pateix un desmai i és traslladat en ambulància a l’ hospital.

En tant està convalescent però recuperant-se sense problemes apareix el seu cunyat, Willie Gingrich (Walter Matthau), un advocat especialista en pledejar amb les grans companyies.

Willie li proposa a Harry que simuli patir una greu lesió de columna per així aconseguir cobrar una forta suma de l’ asseguradora.

Harry accepta un tant a contracor i s’ organitza l’ engany. L’ home s’ instal·la n una cadira de rodes i es queixa de tenir paralitzat part del cos.

Boom Boom, el jugador de color que li ha donat el cop sense voler es mostra culpabilitzat , apareix repetidament en l’ hospital i es fa amic d’ Harry.

En això fa la seva aparició Sandy, l’ ex dona del reporter, de qui Harry continua enamorat, però ella tan sols està interessada pels diners que podria cobrar per l indemnització.

En tant l’ asseguradora que es malfia de Willie ha col·locat un detectiu privat en el pis d’ enfront perquè descobreixi la impostura.

A la fi l’ asseguradora cedeix i indemnitza al reporter amb dos-cents mil dòlars.

Purkey, el detectiu contractat, ferit en el seu orgull, va a visitar la casa d’ Harry i li munta una trampa. Menysprea al seu amic Boom Boom i realitza comentaris racistes sobre la seva persona. Harry, indignat, s’ aixeca de la seva cadira de rodes i colpeja al detectiu, en tant el seu company grava l’ escena, l’ engany queda al descobert.

Perduts els diners, Willie busca ara un nou litigi i la consegüent compensació, ara contra els detectius, per racisme. En tant Harry es conforma amb la seva bona salut i l’ amistat de Boom Boom.

En-bandeja-de-plata

COMENTARI.

Wilder i després altres directors, explotarien en els anys 60 el magnetisme de Lemmon i Matthau. Es realitzen varies pel·lícules en les que representen a personatges antitètics i enfrontats.

Normalment, com aquí, Matthau-Willie representa a l’ home adust, malcarat i avariciós en tant Lemmon-Harry és l’ home de bon tarannà, ingenu i que menteix obligat per les circumstàncies i per l’ estima que sent per la seva ex dona a qui vol recuperar. Un bon jan, honest que finalment se revolta davant les martingales poc fiables del seu cunyat.

La diferència d’ actituds i caràcters i l’ excel·lent treball dels actors són la base del film, acompanyat de la brillant premissa inicial: un home te que simula una greu lesió per cobrar la indemnització de l’ assegurança.

Tota la comèdia es desenvolupa en aquest terreny. Willie cercant formes de mantenir l’ engany i ensarronar a l’ asseguradora en tant aquests intenten descobrir la trampa.

A la fi l’ humanitat d’ Harry, indignat davant els insults que es profereixen contra el seu amic, pot més que l’ afany depredador de Willie.

Crítica a la cultura dels diners , a la falta d’ escrúpols, l’ egoisme, la mentida i l’ ambició desmesurada. A partir de l’ acidesa i l’ enginy peculiar de Wilder en una brillant parodia.

 

ZORBA EL GRIEGO

Zorba_el_griego-876087444-large

Director: Michael Cacoyannis

Actors: Anthony Quinn

             Alan Bates

             Irene Papas

             Lila Kedrova

Any: 1964

Títol original: Alexis Zorbas

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Basil (Alan Bates) és un escriptor anglès que viatja fins a Creta per prendre possessió d’una herència: una mina de lignit.

Abans d’ agafar el vaixell cap a la illa, coneix a Zorba (Anthony Quinn), un grec madur i vitalista que ha treballat en les mines i es confabula amb el noi per ajudar-lo a fer funcionar el jaciment

Una vegada arribats a Creta, són acollits en casa de Madame Hortense (Lina Kedrova) que Zorba coneix amb el pseudònim de Bouboulina, una dona francesa, sentimental i extravagant, que està enamorada del grec.

Durant la seva presència en la illa, Basil coneix a una vídua (Irene Papas), desitjada per un pretendent de la població, el nouvingut i la dona acaben relacionant-se sense sospitar que el pretendent, angoixat, s’ acaba suïcidant.

La ira de la gent es fa palesa, tots rodegen a la dona i l’ apedreguen i l’ arribada de Zorba sembla salvar-la però quan se l’ emporta, un dels homes l’ agafa i li talla el coll.

Tot continua com si no hagués passat res i Zorba concerta la seva boda amb Bouboulina, i Basil fa de testimoni però la dona emmalalteix i mor, la gent del poble entra en la casa i s’ emporta totes les pertinences de la morta.

Basil i Zorba realitzen proves per posar en marxa la mina, ho fan amb troncs per contemplar la resistència de la instal·lació però el cablejat i el suport se’n van en orris i tot acaba destruït.

Zorba i Basil mengen be en la platja, el grec ensenya a ballar el sirtaki a l’ anglès, tots dos units, dansen i riuen, celebrant l’ amistat.

 

zorba-el-griego_jpg--644x362

COMENTARI

     Cacoyannis és un director xipriota que realitza treballs de prestigi sobretot a partir de portar els clàssics grecs al cinema, però adquireix fama mundial amb aquesta pel·lícula que guanya tres oscars en 1964, Lila Kedrova com millor actriu secundaria, millor fotografia i millor direcció artística.

Anthony Quinn produeix aquest film i s’ assigna el paper protagonista, Zorba sempre serà en l’ imaginari col·lectiu l’ actor americà.

El relat està basat en una novel.la de Nikos Katantzakis del mateix nom, escrita en 1946.

Zorba és una expressió simbòlica del poble grec: vital, extravertit, ple d’ alegria i esperit mediterrani, algú que estima tan les seves arrels com la seva llibertat, l’ obra contrasta aquest personatge amb Basil, el nouvingut, un anglosaxó introvertit i seriós, disposat a tirar endavant un negoci de manera rigorosa.

Entre els dos homes neix una potent amistat, que segella la última i emblemàtica escena, mentre sona la música de Mikis Theodorakis, un altre emblema que identifica plenament al film. Malgrat el fracàs de la mina, les desgracies i la mort, els dos homes es reuneixen en la platja, mengen, canten i ballen, l’ esperit mediterrani ha triomfat.

A pesar d’ aquest aposta festiva, Cacoyannis és decididament crític amb el poble grec i la pel·lícula entra en matèria i es mostra cada vegada més càustica i acida amb els cretencs.

L’ escena en que la població assetja i finalment assassina a la vídua és extraordinària, els homes s’ agrupen al voltant de l’ adultera, de la pecadora, de la dona que ha transgredit les lleis no escrites i ha portat a la mort, involuntària, al seu pretendent; l’ execució brutal de la dona, fora de pla, mostra el sentit primitiu, masclista i mesquí d’un poble, que viu encara pendent dels seus propis mites antics, incapaç d’ evolucionar cap a la modernitat.

L’ altra escena que posa els pels de punta és la mort de Bouboulina, quan la dona encara està agonitzant, la gent del poble ja reclama anar cap a la casa, és una estrangera sense herència ni descendents, tot el que no agafin serà per l’ estat; quan la dona encara s’ abraça a Zorba, les primeres ancianes, totes vestides de negre fan ja la seva irrupció en la casa, Zorba les fa fora però quan Bouboulina mor en els seus braços, tot el poble penetra en l’ habitacle i el buida sense compassió.

Contemplem la imatge de la dona morta en una habitació despullada de qualsevol decorat.

Per últim val la pena destacar l’ intent de fer funcionar la mina, la prova és un fracàs, els troncs s’ estavellen a terra, l’ estructura de suport cau. Cacoyannis simbolitza amb aquest fracàs, la incapacitat de la societat grega per portar endavant un projecte de futur.

Contrast entre la vida lliure , primitiva i feliç de Zorba i aquesta mirada crítica a un món profund, encara arrelat al passat, ple de vells substrats, odis i rancúnies.

 

LA STRADA

 

lA STRADA

 Director: Federico Fellini

Actors: Giulietta Masina

               Anthony Quinn

               Richart Basehart

Any: 1954

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

 

ARGUMENT

En la Itàlia de la postguerra, en un poble miserable, una mare ven per dotze mil lires a la seva filla Gelsomina (Giulietta Masina) a un rodamón que treballa de forçut en les fires ambulants, Zampanó (Anthony Quinn).

L’ home és una ànima de pedra, menysprea i maltracta a Gelsomina, ella aprèn a tocar la trompeta i el timbal i l’ acompanya pels pobles.

Més tard, els hi surt l’ oportunitat de treballar en un circ, allà coneixen a Alfred el boig (Richart Basehart), un noi que es complau en fer-li la guitza a Zampanó. Un dia que “el boig” ha estat a punt de fer anar en orris, l’ actuació del forçut, aquest el persegueix amb un ganivet i acaba a la presó per la seva acció.

La noia el va a buscar i una vegada lliure, continuen el seu itinerari. Després de refugiar-se en un convent de monges, marxen plegats en la carraca de Zampanó i casualment es troben en la carretera a “el boig”, arreglant el seu vehicle; el forçut, irat, el colpeja amb tal força que el mata i després llança el seu automòbil per un pont per simular un accident.

Gelsomina continua al costat de Zampanó a contracor, arriba l’ hivern i la parella acampa al ras, mentre la noia dorm pacíficament, el actor circense l’ abandona i tan sols li deixa la seva trompeta.

Al cap del temps, Zampanó arriba a una població on una dona taral·leja la melodia que tocava Gelsomina, la vilatana li diu que la va aprendre d’una noia que la recitava amb el seu instrument, mentre anava com una rodamón per les fires però que la noia va emmalaltir i va morir.

Zampanó se n’ adona de l’ afecte que li professava a Gelsomina, s’ emborratxa i plora amargament a la platja, conscient de la seva solitud.

 

lA STRADA I

COMENTARI

     En 1954 el neorealisme estava en les seves acaballes però Fellini inserta encara en els seus inicis cinematogràfics aquest gènere, sempre des d’un tractament molt personal en el que compagina l’ entorn patètic i miserable amb un alè poètic.

En “La strada” trobem els element propis d’ aquesta influencia: miserabilisme, pobresa, sentimentalitat… El director italià ens mostra un país devastat, els protagonistes realitzen un viatge itinerant a la recerca de les fires, treballant en els circs al voltant de la gent humil, fent del nomadisme la seva vida,

Els artistes són un dels pocs consols d’ aquest món dissortat, la festa és la compensació davant la duresa de la vida, al costat s’ aixeca la presència inversemblant de la religió, les processons, les monges en el convent…

Fellini exhibeix la vida i el recorregut de dos desgraciats, contrasta els dos personatges, tan diversos, que no s’ esforcen en trobar-se i fer-se la vida més agradable.

La Gelsomina que interpreta Giulietta Masina és tendra, sensible, amb poques llums, cercant un bri d’ afecte, companyia i felicitat, un punt alegre, un punt trista, la pallassa que plora per dintre i que acaba trobant gust a aquesta vida de rodamón, innocent i inerme.

Zampanó és l’ home dur, avesat a tot pel temps i les circumstancies, violent, incapaç d’un gest o u somriure, una verdadera bèstia sense sentiments, fins l’ escena final en que se n’ adona de la seva solitud i precarietat.

En mig apareix “el boig”, un altre personatge sense assentament, que vagareja lliure i feliç.

Fellini planteja alguns moments d’ exquisida sensibilitat, quan Gelsomina toca la insistent melodia de Nino Rota amb la trompeta, davant de la monja o quan la dona arriba al mar, sempre un símbol de llibertat i esperança o quan els seus gestos de pallassa eludeixen la incertesa de la seva vida.

El film transcorre entre comèdia i circ per tancar desoladorament amb la mort d’ “el boig” i de Gelsomina i amb el retrat solitari i compungit de Zampanó en la platja.

La pel·lícula guanya en 1954 l’ oscar com a millor pel·lícula estrangera i el Lleó d’ or en el Festival de Venècia.