EL ESPÍRITU DE LA COLMENA

eL ESPIRITU DE LA COLMENA

Director: Victor Erice

Actors: Ana Torrent

             Isabel Telleria

             Fernando Fernán Gómez

             Teresa Gimpera

Any: 1973

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’autor

Subgènere: Infància

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

En 1940 i en un lloc de l’ altiplà castellana arriba un cine itinerant i es proposa representar “Frankenstein”.

En el poble hi viu Fernando (Fernando Fernán Gómez), que és apicultor i està casat amb Teresa (Teresa Gimpera) i tenen dues filles: Isabel (Isabel Telleria) i Ana (Ana Torrent).

Les cries acudeixen a veure la pel·lícula i queden impressionades per l’ escena en que la nena ofereix flors al monstre però aquest l’ acaba matant.

Les dues germanes pensen que en l’ entorn hi ha un esperit, contemplem una petjada al costat d’ una casa abandonada i això confirma la seva tesi.

En una de les seves visites a la casa, Ana descobreix la presència d’ un home, probablement un maqui, la guàrdia civil el troba i el mata.

Ana torna a la cabana , palpa la sang seca de l’ home i s’ escapa cap el bosc. Allà sorgeix la imatge de Frankenstein al costat del riu, el monstre s’ aproxima, reproduint l’ escena de la pel·lícula.

Al matí següent troben a la nena sana i estalvia. Malgrat la seva experiència, ella continuarà convocant als esperits.

el-espiritu-de-la-colmena-03

COMENTARI

Erice realitza una de les obres mestres del cinema espanyol de tots els temps, tant per la seva bellesa estètica com per la seva complexitat i multiplicitat de significats.

La pel·lícula aporta elements diversos i complementaris.

En primer lloc el film recrea l’ univers de la infància. Dues nenes en el món rural de la postguerra espanyola s’inventen jocs i històries i donen vida imaginaria a esperits i monstres però en aquesta Espanya dels anys 40, el monstres existeixen i no són pas imaginaris.

Ana troba la petjada del monstre, el maqui amb qui confraternitza, igual com en la pel·lícula de Frankenstein, el personatge no és conscient d’ haver fet mal però aquí també l’ ordre establert acaba amb ell.

La nena continua convocant als sers ultra terrens perquè la imaginació i la fantasia són les úniques armes, l’única salvació contra la vida miserable i desolada.

La pel·lícula mostra com és el món des de la mirada d’ una nena. Més enllà, Erice configura petites metàfores: el rusc, com al·legoria de la vida,

on les abelles compleixen estrictament la seva funció, com treballen sense descans en una agitació perpetua i boja. El bolet maligne, d’ extrema bellesa, més el seu consum porta a la mort.

Erice proporciona al film un ritme lent, morós, parsimoniós, aparentment no passa res, els plans són rics en el·lipsis, el silencies suggereixen i es succeeixen , les mirades i els gestos parlen, la poesia s’ imposa.

Les imatges prenen profunda bellesa: les nenes contemplant el pas del tren, potser la vida que passa, el salt dels crios per sobre del foc, l’ aparició del monstre en el bosc, reflectint la seva imatge en l’ aigua.

El director juga i contrasta, sense desvetllar on esta la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, allò cert, allò imaginat.

El film planteja la necessitat de viure els somnis, esperits i fantasies per oblidar i edulcorar la realitat, per deixar de ser una abella més en el rusc. Enmig els ulls potents, la mirada fascinant d’una nena, d’ una actriu que es revela: Ana Torrent.

La pel·lícula guanya la conxa d’ or en el festival de sant Sebastià en 1973.

 

GUARDIAS Y LADRONES

Guardias_y_ladrones-957828654-large

 

Director: Mario Monicelli/Steno

Actors: Totò  

             Aldo Fabrizi

             Rossana Podesta

Any: 1951

Títol original: Guardie i ladri

Nacionalitat : Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Ferdinando Esposito (Totò) és en la Itàlia de la postguerra un lladregot de poca volada, un dels seus trucs és ensarronar a turistes americans en les runes de Nàpols i fer-li’ls creure que ha trobat una moneda antiga de gran valor; amb l’ ajuda d’un còmplice els hi encoloma la troballa a canvi d’una suma estratosfèrica.

Un dels turistes se n’ adona que l’han ensarronat i requereix els serveix d’un policia, Lorenzo Bottoni (Aldo Fabrizi), els dos persegueixen al lladre que fuig en un taxi al que no paga, fins que pot escapar.

A l’ arribar a comissaria, Bottoni és retret pels seus superiors i l’ amenacen amb l’ acomiadament si no captura a Esposito però te una última oportunitat i durant tres mesos pot investigar el cas i detenir al pispa.

Bottoni esbrina on viu Esposito, que ha fugit, fa que el seu fill faci amistat amb el noi dels Esposito i entra en contacte amb la família.

Al cap dels dies s’ha travat una gran amistat entre les parenteles i fins i tot s’ inicien relacions sentimentals entre Liliana (Rossana Podestà), la filla gran dels Bottoni i Alfredo, l’ hereu dels Sposito.

Quan ambdues famílies han quedat per dinar, apareix Ferdinando, aquest contempla com els Bottoni són una família humil com la seva i com l’ acomiadament de Lorenzo seria un desastre i accepta, compungit, la detenció.

 

foto-guardie-e-ladri11

COMENTARI

Totó va fer quasi cent pel·lícules i ha estat considerat un dels grans comediants del cine italià en particular i del cine en general.

Totó crea un personatge que explota en totes les seves pel·lícules, un pillet, un murri, un vividor però amb un gran cor i sentiments, per això el seu estereotip ha estat comparat al de Charlot.

En aquest film, un dels millors de la seva carrera, hi ha una llarga escena en l’ inici que beu de les fonts del cine còmic mut i del slapstick; Totó corre perseguit camp a través pel guàrdia, el taxista i el turista enganyat, aquests ensopeguen, cauen i perden a la seva presa, tal·losos i maldestres. Estem davant la representació plena d’ humor i sàtira, que haguessin pogut signar Chaplin o Buster Keaton.

Les pel.licules, d’ aquesta època, la postguerra, tal com “Guardias y ladrones”, incideixen en aquest context, encara influït pel neorealisme. Sposito és un lladre, Bottoni un guàrdia però els dos pertanyen a la mateixa classe social, els dos passen necessitats econòmiques. Han de mantenir una família i en definitiva són dos infeliços en el context d’una Itàlia miserable i empobrida.

Així que, malgrat que un representa l’ordre establert i actua al servei del poder i l’ altra és un transgressor de la llei, els dos estan units per les mancances i dificultats per sostenir una vida digna.

L’ emotiu final, mostra la relació de fraternitat que han consolidat les famílies i com els dos personatges protagonistes, antitètics, se senten companys i solidaris, cenyits per un mateix sentiment de classe i cadascun s’ esforça per què l’ altre no surti gaire perjudicat en la juguesca.

Monicelli i Steno plantegen una comèdia social d’ embolics amb algunes escenes magistrals, la de la persecució, ja citada, la del barber, quan Bottoni es troba al lladre afaitant-se en la cadira del costat o el dinar de les dues famílies en el que els dos homes juguen el seu paper, escapar de l’ un, detenir a l’ altre.

El joc entre Totó i Fabrizi és el del clown i el blanc. Un, seriós i assenyat, l’ altre sempre disposat a fer-li la guitza. També hi ha influències de la comèdia de l’ art i els protagonistes són els putxinel·lis a la recerca de la felicitat.

LOS GOONIES

 

Los_goonies-349853524-large

Director: Richard Donner

Actors: Josh Brolin

             Sean Astin

             Anne Ramsey

             Corey Feldman

Any: 1985

Títol original: The Goonies

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT    

Els Goonies són un grup de nens, format per Mikey Walsh (Sean Astin), Brand (Josh Brolin), el seu germà gran, Bocamoll (Corey Feldman), Data i Gordi, al que els acompanyen dues noies, Andy I Stef.

La família Walsh està endeutada i a punt de perdre la seva casa que serà embargada. Els nens, jugant, troben en el despatx del pare un antic mapa d’un tresor que correspon a un pirata, Willy el borni. Seguint les indicacions del mapa arriben a una casa abandonada on s’hi allotgen la família Fratelli, un grup de malfactors, formada per Mama Fratelli (Anne Ramsey) i tres fills, un d’ ells s’ ha escapat de la presó i un altre, Sloth, és un retardat de caire monstruós però de bon cor, al que tenen lligat.

Els nens s’ aventuren per un soterrani, troben varis esquelets i més tard un grapat de monedes antigues però queden tancats en una cova sota terra en tant els bandits els hi trepitgen els talons.

Desxifren un enginyós sistema que els permet avançar i arribar fins allà on es troba l’ antic vaixell pirata. En ell al costat dels esquelets dels filibusters troben un fabulós tresor.

Perseguits pels malfactors, els nois abandonen el soterrani ajudats per Sloth i deixen el tresor. Quan arriben els seus perseguidors intenten emportar-se la fortuna però s’ activa un sistema de trampes i no poden seguir als nois.

Aquests aconsegueixen sortir a l’ exterior però allà ,malgrat l’ alegria de reunir-se amb els seus pares, es troben amb que han arribat els representants judicials disposats a embargar-los.

Però Mickey ha guardat una bossa plena de diamants, ara podran continuar sent propietaris de la casa.

En tant, davant la sorpresa de tots, el vaixell pirata s’ha lliurat del seu amagatall i solca els mars fis a perdre’s en la llunyania.

 

los-goonies-portada-2

COMENTARI

Malgrat que la pel·lícula porta la firma de Richard Donner, el guió i la producció són deguts a Steven Spielberg i porten el seu esperit.

Los Goonies és cine juvenil d’ aventures i acció trepidant en el que contemplem gran part dels paradigmes del director nord-americà.

Aventura sense treva, recreació del món juvenil, sent els protagonistes uns nens en la frontera de l’ adolescència, els espectadors potencials s’ hi veuen identificats i reflectits.

Elements fantàstics, aspectes sentimentals com l’ amistat que unirà a un dels xicots, el maldestre Gordi amb el monstruós Sloth. El cant a la

família, com la trobada final de pares i fills, units en la recerca de la justícia quan els pares recuperen la casa. Reivindicació de l’ amistat en la relació solidaria i afectuosa entre els nois.

Spielberg beu en les fonts del cinema d’ aventures: “La illa del tresor”, per exemple, la novel·la juvenil: La colla dels cinc d’ Enid Blyton o el còmic: Les aventures de Tintin, entre altres. Tots aquest imaginaris li serveixen per crear una pel·lícula divertida que no dona treva.

Els joves herois cerquen l’ aventura i per sortir-se’n amb bé mostren ingeni, valor i solidaritat que els permeten aconseguir el premi desitjat. Passen diverses probes que superen amb èxit, burlen als dolents , gaudeixen i finalment assoleixen la recompensa: evitar l’ embargament de la casa paterna.

Spielberg, mitjançant Donner, ens mostra aquí la seva cara més adolescent i “gamberra” i torna a la infància per ser ell mateix: un més d’ Els Goonies.

EL MUNDO SIGUE

El_mundo_sigue-273711292-large

Director: Fernando Fernán Gómez

Actors: Fernando Fernán Gómez

             Lina Canalejas

               Gemma Cuervo

               Milagros Leal

               Francisco Pierra

Any: 1963

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

     Eloisa (Lina Canalejas) és una mestressa de casa, te tres fills i un marit, Faustino (Fernando Fernán Gómez), aquest és cambrer i un home obsessionat en millorar el seu status social a través dels jocs d’ atzar.

En la casa hi conviuen també dos germans més: Luisita (Gemma Cuervo) que és una noia disposada a buscar-se la vida amb els homes per millorar la seva situació econòmica i Rodolfo que és un noi obcecat amb la seva fe religiosa, els pares, la senyora Eloisa (Milagros Leal) i el senyor Agapito (Francisco Pierra) tanquen l’ escenari familiar.

Faustino pensa que li canviarà la vida quan encerta una quiniela de catorze resultats però són molts els que guanyen el premi. Malgrat les reconvencions de la dona, Faustino es gasta les cinc mil pessetes que li han tocat en omplir més quinieles i emborratxar-se, el poc que li resta li roben després d’un accident de tràfic.

Mentre, Luisita i Eloisa no es poden veure i tenen concepcions diferents de la vida, Luisita es deixa acompanyar per senyors grans que li ofereixen oportunitats econòmiques, en tant Eloisa se’n recorda com de jove va treballar de model i va guanyar concursos de bellesa però ara sols li resta fregar sòls si vol mantenir als fills,

Faustino, desesperat i ple de deutes s’ amaga en la rebotiga del bar on treballa i roba els diners de la caixa, deixa empremtes per arreu, és detingut i va a parar la presó.

Aliena al drama, Luisita acut al barri a visitar a la família amb un cotxe últim model, Eloisa plena de ràbia no pot suportar l’ ostentació i la humiliació i es tira pel balcó.

EL MUNDO SIGUE

COMENTARI

     Fernán Gómez roda “El mundo sigue” en 1963, es tracta d’una pel·lícula fantasma, perseguida per la censura i sense distribució.

S’estrena en 1965 en una sala en Bilbao, no la veu ningú i es converteix en carn de filmoteca. En el 2015 es reestrena amb còpia restaurada.

La pel·lícula esta basada en una novel.la de Juan Antonio Zunzunegui, relata en clau de melodrama una història plena de sordidesa i misèria física i moral.

Tots els personatges són uns perdedors, Faustino, obsessionat en les quinieles, estúpid i mal tractador, Eloisa, carregada de fills i somniant en el món de les models que va deixar per casar-se, Rodolfo, un beat, el pare, un guàrdia autoritari, la mare, una dona vençuda.

Tots lluiten per millorar la seva situació per l’ ascens social, tots volen fer-se rics però no saben com fer-ho honradament o han perdut les seves oportunitats o són perdedors i fracassats.

Luisita és l’única que prospera socialment, sense complexos, va d’ home en home per enlairar-se, rebutja el món al que pertany, diu “que es morin els pobres” i fa ostentació del seu nou status.

La seva redempció es troba en el suïcidi de la germana, que ella ha provocat indirectament , en la petició de perdó que formula i amb el seu penediment.

Darrera l’ entorn familiar, Fernán Gómez realitza un retrat negre del país ; la família és un microcosmos de l’ Espanya de l’ època, el pare força de l’ ordre, el germà mig capella, un filla prostituta, l’ altra filla i el marit, frustrats i fracassats.

Potser el film s’ excedeix en el melodrama, li falta mesura , subtilesa i concreció, el vici , la misèria i la vulnerabilitat, ens porten a un retrat amarg.

Fernán Gómez, a diferència de Carlos Saura, que tindrà deu anys després la seva etapa de plenitud, no era amic dels simbolismes però en les dues germanes s’hi pot furgar una metàfora de les dues Espanyes; el cainisme a tocar, Eloisa, frustrada, resignada i empobrida, Luisita, ambiciosa, trepa i enriquida sense escrúpols.

EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.

HIROSHIMA MON AMOUR

Hiroshima_mon_amour-915742795-large

Director: Alain Resnais

Actors: Emmanuelle Riva

             Eiji Okada

Any: 1959

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor(Nouvelle vague)

 

ARGUMENT

     En Hiroshima dos amants jeuen al llit, ella (Emmanuelle Riva) és francesa, ell (Eiji Okada) és japonès; la dona ha vingut ha rodar un film, es actriu. La família d’ ell va patir els efectes de la bomba atòmica mentre l’ home estava en la guerra.

Els amants s’ estimen, reflexionen sobre el que va passar en la ciutat però la relació és fugaç, la dona te que marxar cap a Paris al dia següent, ell es quedarà.

La gent es manifesta contra les seqüeles de la bomba i mentrestant els amants es tornen a citar, els dos estan casats i són feliços amb les seves parelles, tornen a jeure plegats.

Un flash back ens introdueix en les antigues relacions de la dona; quan la guerra, en la petites localitat de Nevers on vivia, el seu amant va ser un jove alemany i el van matar, ella va ser estigmatitzada per aquesta causa.

Els amants tenen setze hores fins que surti l’ avió i es dediquen a rememorar al voltant de les seves vides, el passat s’ entrellaça amb el present.

Ell li demana a la dona que es quedi, ella se’n va. En una última escena, ella pretén que ja ha oblidat a l’ home, ell sempre tindrà un nom, Hiroshima, ella sempre tindrà un nom, Nevers.

hIROSHIMA

COMENTARI

     Alain Resnais debuta com a director amb aquest film, en realitat “Hiroshima mon amour” i “Los cuatrocientos golpes” de François Truffaut s’ exhibeixen en Cannes en el mateix anys 1959 i signifiquen el tret de sortida d’ allò anomenat “nouvelle vague”.

Els directors volen deixar una empremta d’ autor, que la càmera escrigui la història, que es mostri la realitat despullada, sense additaments.

Resnais trenca el ritme narratiu per , a través de flash backs, integrar-se al voltant dels records, la memòria , els somnis dels protagonistes i les premonicions de la presència de l’ altre en fets del passat. La realitat del món preterit els conforma i els defineix en el moment present.

Més enllà d’ aquest joc metalingüístic, el muntatge és protagonista i Resnais planteja una història d’ amor “fou”, dos desconeguts es troben a Hiroshima, s’ agraden, se’n van al llit, però la dona te que marxar d’ immediat a Paris.

Resnais ens mostra a través dels seus personatges, el sentiment de fugacitat, la fragilitat de les relacions humanes, el temps que s’ escapa, la força de l’ amor avui, la força de l’ oblit demà.

El director expressa un punt de vista circular, de jove la dona es va enamorar d’ un alemany, d’ un enemic al que maten, l’ amor impossible es torna a donar catorze anys després , igual que el primer.

Els personatges no tenen noms però es citen en el record per la denominació de les seves ciutats, ella és Nevers, allà on vivia quan era lliure, quan no era ningú, quan es va enamorar per primera vegada, allà on va tenir vint anys; ells és Hiroshima, un símbol de caiguda i destrucció, com ho és el punt final de la relació.

Resnais inicia el film mostrant els cossos entortolligats dels amants, la pell, la suor i sense solució de continuïtat ho superposa amb l’ horror de la bomba, dos mils morts, vuitanta mil ferits, la pell que cau, un ull sense pupil·la, els cossos cremats, homes amb risc de ser estèrils, dones amb problemes de malformacions pels seus fills.

Resnais reclama la memòria, els amants també pensen com d’ insuportable serà l’ oblit, com és possible estar amb algú a qui potser no es tornarà a veure mai més.

El director francès basa el relat en el guió i els diàlegs de Marguerite Duràs, diàlegs vius, penetrants, plens de retòrica i un punt intel·lectuals i poètics.

Nevers com Hiroshima, totes les histories d’ amor ho són també de pèrdua, desamor i destrucció.

 

PESADILLA EN ELM STREET

Pesadilla_En_Elm_Street_1_preview

 Director: Wes Craven

Actors: Heather Langenkamp

               John Saxon

               Johnny Deep

Any: 1984

Títol original: A Nigthmare in Elm Street

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tina, Nancy (Heather Langenkamp), Glen (Johnny Deep) i Rod són un grup d’ adolescents que surten plegats.

Tina comença a tenir estranys somnis. Un home amb barret, la cara cremada i amb uns dits dels que surten ganivetes, la persegueix. El pitjor és que allò que transcórrer en el somni es trasllada a la vida real.

Tina , en absència dels pares, dorm amb Ed a casa seva. L’ home de les ganivetes apareix en el seu somni i la mata.

El pare de la seva amiga Nancy, Donald Thompson (John Saxon) és policia i es posa a investigar el cas. Així deté a Rod, el noi dormia amb Tina i és l’ únic possible assassí.

Nancy és ara qui comença a tenir somnis amb el criminal de les ganivetes i comprèn que l’ única forma de salvació és que aquest no s’ introdueixi en els seus somnis i per tant no dormir.

En tant,Rod és assassinat en la presó, quan alguna força oculta li lliga el llençol al coll i l’ escanya.

Nancy pot provar que el que diu és veritat quan en lluita amb l’ assassí, en un dels seus somnis, li arrabassa el barret i el trasllada a la realitat.

La mare li explica qui és aquest home que apareix en els seus malsons. Es tracta de Fredy Kruger ( Robert Englund), un sàdic homicida de nens, que va ser detingut i deixat en llibertat per defectes de forma. Els pares dels nens el van buscar i en una fàbrica abandonada el van cremar, matant-lo.

Ara sembla que Fredy Kruger ha tornat del més enllà per venjar-se.

Nancy, que ja porta dies sense dormir decideix fer front al monstre, li prepara diverses trampes però no pot impedir que prèviament mati al seu amic Glen. En la lluita decisiva, Kruger surt del somni i es fa tangible, després d’una persecució per l’ edifici, la noia aconsegueix cremar de nou al fantasma i fer-lo desaparèixer.

Però la força d’ allò ultra terrè és molta i l’ última escena ens mostra que l’ assassí pot continuar fent de les seves.

 

PESADILA

COMENTARI,

John Carpenter realitza en 1978: “La noche de Halloween” i més tard en 1980, Sean Cunningham : “Viernes 13”. Aquestes pel·lícules obren una nova moda de terror adolescent i “Pesadilla en Elm Street” en 1984, tanca aquesta sèrie. Durant molts anys totes tindran multitud de seqüeles i seran films de culte i referència per aquest sector de la població. Les idees, en principi originals i fins i tot brillants d’ aquestes cintes s’ esvaeixen a força de repeticions infumables.

Els adolescents es veuen tan identificats com angoixats amb els personatges fílmics de la seva edat, plens de problemes en la pantalla.

En quan a “Pesadilla en Elm Street”, el millor d’ aquest film és la idea. Un personatge que penetra en els somnis dels adolescents, per assetjar-los i acabar amb la seva vida i que sols desapareix quan ells es desperten.

El monstre apareix entre ombres, al costat de les calderes de la fàbrica on va ser cremat i el seu estereotip, la seva imatge, no tan sols és famosa sinó que es converteix en un icona dels últims trenta anys: barret, cara cremada i ungles que s’ estiren com ganivetes, formen un element inquietant tan visual com narrativament. A còpia d’ ensurts i repeticions i quan els efectes especials substitueixen l’ ingeni, aquest element tendeix a desaparèixer.

El film introdueix un element narratiu novetòs, la víctima pateix una terrible tortura : es veu obligada a estar permanentment desperta, a no dormir, sinó vol morir.

D’ una altra banda les ganivetes erectes contenen aspectes simbòlics sexualment. Els adolescents que pequen i s’ enlliten amb les seves parelles són castigats per la seva transgressió.

La pel·lícula manté un missatge de fe i fortalesa pels adolescents. Tan sols tens que lluitar contra els teus fantasmes, contra els teus monstres personals per allunyar-los. Quan Nancy, en una de les escenes finals, perd la por al monstre, aquest perd energia i s’ esvaeix.

El final és força obert. Nancy es retroba amb els seus amics, que no han mort. Llavors sembla ser que és Nancy qui ha somiat que els mataven però una força estranya s’ emporta a la mare, se’ns dubte davant l’ alegria i identificació dels adolescents. La mare del film no es preocupa de la filla, no l’ atén, no li fa cas i a sobre és alcohòlica. Merescut càstig doncs que el monstre se l’ emporti a l’ ultratomba.

Aquest tipus de cine s’ ha conegut com “slasher”, un subgènere del cinema de terror. Les seves característiques són bàsicament la presència d’ un psicòpata assassí en sèrie i d’un grup d’ adolescents que actuen de manera no normativa i per tant tenen que ser castigats. Els adults no participen en els problemes dels joves i a la fi un personatge ple de valors positius, generalment una noia, s’ enfrontarà al monstre assassí i el vencerà.

AMAR,BEBER, CANTAR

Amar_beber_y_cantar-785366352-large

Director: Alain Resnais

Actors: Sabine Azèma

             André Dussolier

               Sabrine Kiberlain

             Hippolyte Girardot

             Michel Vuillermoz

             Caroline Shiol

Any: 2014

Títol original: Aimer, boire et chanter

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

La història es projecta sobre tres parelles: Kathryn (Sabine Azèma) està casada amb Colin (Hippolyte Girardot), un metge, Tamara (Caroline Shiol) és la dona de Jack (Michel Vuillermoz) i tenen una filla, Tilly; Mònica (Sandrine Kiberlain) s’ha ajuntat amb Simeon (André Dussolier), un agricultor.

Colin anuncia que George, un bon amic de tots ,pateix una greu malaltia i que li resten pocs mesos de vida.

George és una icona per al grup, un home amable, seductor i divertit; ha estat marit de Mónica i amant de Kathryn i Tamara li te un especial afecte. George els hi fa una oferta a cadascuna de les tres dones, que vagin a passar una setmana de vacances amb ell a Tenerife.

Les tres es creuen l’ única escollida i es plantegen la possibilitat de viure una aventura fora de la rutinària vida matrimonial, així que es disposen a fer palesa l’ experiència.

Finalment el requeriment dels marits o companys, les fa recapitular i es queden a casa. George se’n va a Tenerife amb Tilly, la filla menor de Tamara i Jack però practicant submarinisme en la illa, mor.

AMAR

COMENTARI

Resnais inicia la seva carrera adscrit a la nouvelle vague, “El año pasado en Marienbad” és un del símbols del cine experimental, “Hiroshima mon amour” és un profunda reflexió sobre les relacions amoroses.

Amb el pas del temps, Resnais es fa lleuger, sense abandonar la intensitat i la transcendència però els seus films, com aquest, estan transitats per l’ esperit de la comèdia i la diversió.

“Amar beber, cantar” és la última pel·lícula de Resnais, presentada pel director en el festival de Berlin en el 2014, un mes abans de la seva mort, és per tant el seu testament fílmic.

La cinta s’ inicia amb un pla fix en el qual dos actors reciten el seu paper, un s’ equivoca i torna a començar, en tot el relat, els protagonistes apareixen i desapareixen darrera uns cortinatges, Resnais barreja el món real, les vicissituds dels personatges, amb el món de ficció, una obra teatral que assagen.

Per Resnais tot és representació, allò real es confon amb allò virtual, la comèdia de la vida. Darrera d’ aquest context, Resnais utilitza a un personatge que mai apareix en pantalla com a mèdium per desencadenar l’ acció, la crisi i el retrobament de les parelles.

Tres cònjuges s’ assabenten que a un amic proper, li resten pocs mesos de vida, les dones han tingut relacions amb ell i les propostes que reben del desnonat fa que qüestionen els seu matrimoni ple de luxe, rutina i avorriment.

Elles són dones madures i George és l’ estímul que necessiten, el plaer, la diversió i el desig, però en realitat tot és un joc que aconsegueix mobilitzar els sentiments perduts i amagats dels marits; aquests contemplen la possibilitat de perdre les dones que tenen al costat i també la seva estabilitat sentimental i personal , retornen a elles amb desfici i els hi demostren que encara les estimen.

Resnais llença un esquer que porta a la crisi però de la crisi se’n surt més reconfortat i alleugerit.

El director francès sembla en molts moments més pròxim al cine d’ Eric Rohmer, acció teatralitzada, diàlegs constants, foses en negre que porten a noves escenes….

Resnais filma una comèdia amena i intel·ligent, una reflexió sobre la recuperació del desig de viure en l’ edat madura, sobre la infidelitat i sobre el dubte de si aprofitar els últims anys vivint amb disbauxa o mantenint-se fidel a l’ ordre i l’ estabilitat del matrimoni, en tant l’ aler de la mort i la malaltia sobrevola l’ escenari.