Director: David Lynch

Actors: Kyle McLachlan

             Isabella Rossellini

             Dennis Hooper

             Laura Dern

             Dean Stockwell

Any: 1985

Títol original. Blue velvet

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

     En Lumberton, un poble americà on mai passa res, Jeffrey Beaumont (Kyle McLachlan) va a visitar al pare que esta ingressat en un hospital, de tornada es troba, tirada a terra, amb una orella humana.

Jeffrey la col·loca en una bossa i la porta a comissaria on l’ atén el detectiu Williams, la filla d’ aquest, Sandy (Laura Dern) el porta a una mansió on sospita pot estar l’ explicació del misteri.

Allà Jeffrey coneix a Dorothy Vallens (Isabelle Rossellini, fent-se passar per empleat de fumigació, al poc temps torna a la casa però és descobert per la dona que primer l’ amenaça i després el sedueix i fa l’ amor amb ell.

L’ escena és interrompuda per l’ arribada de Frank Booth (Dennis Hooper), un mafiós ultraviolent i psicòpata criminal amb qui Dorothy estableixi una relació sado masoquista, mentre Jeffrey espera, amagat en l’ armari.

El noi s’ assabenta com Dorothy es te que sotmetre a Frank doncs aquest ha segrestat al seu marit i al seu fill.

Mentre, Jeffrey surt amb Sandy de qui s’ha enamorat però és incapaç de menysprear una relació plena de desig i apetència amb Dorothy tot i que Frank li va al darrera i l’ apallissa.

Jeffrey descobreix a la noia nua i la porta al seu domicili on descobreix el cadàver de Ben (Dean Stockwell), un policia corrupte, i d’un home sense orella, el marit de Dorothy; Frank arriba en persecució del noi però aquest li pispa la pistola al cadàver del policia i mata al sàdic assassí.

La vida en Lumberton torna a la tranquil·litat, Jeffrey i Sandy viuen plegats i Dorothy recupera al seu fill

COMENTARI

     Després de la fracassada Dune, Lynch recupera el pols i signa, el que potser és el seu millor treball, el més inquietant, suggeridor, seductor, pertorbador i enigmàtic.

Estem davant un Lynch en la seva essència. D’ entrada les primeres imatges ens porten de cap a la felicitat superficial d’un poble rural americà; flors, tietes, bombers amables…però alguna cosa distorsiona la realitat, la transgressió trenca amb el món normatiu i amistós.

Tot comença quan Jeffrey, el protagonista, es troba una orella, un apèndix que serveix per introduir-nos en un univers obscur i malaltís, si en el conte d’ Alicia és el mirall, aquí és l’ orella el suport de pas cap a allò sorprenent, diferent i amenaçador.

Lynch viatja entre realitat i ficció, entre veritat i somni, bordeja realitats paral·leles i camina pels desvaris de la ment. Jeffrey entra en el cantó fosc, inicia un descens als inferns on es troba amb la morbositat, el desig, la perversió i l’ erotisme però també amb la maldat en estat pur.

Tot te un caire psicoanalític, on el subconscient del protagonista es rebel.la contra tanta pau, harmonia i avorriment, decideix transitar pel cantó obscur i trobar-se amb els propis fantasmes.

Tot allò plàcid es torna de cop sinistre però vençudes les pulsions interiors, tot torna a l’ ordre convencional i les imatges tranquil·litzadores de l’ inici tanquen la pel·lícula.

Lynch és un creador d’ atmosferes, habitacions tancades, armaris, escales, portes , passadissos… és una estètica d’ allò inquietant i pervers, filmat en colors foscos i en paisatges nocturns.

Més enllà dels elements psicoanalítics i metafòrics, Lynch parla del món d’ aparença que encobreix una petita ciutat d’ Estats Units, tot allò que bull en cada llar i en cada ment i que es tanca en la privacitat ; voyeurisme, sado masoquisme, perversió i violència.

La cançó de Bobby Vinton, “Blue Velvet, recrea musicalment el film que s’ obre pas com a obra de culte i emblema de la modernitat creativa en el final del segle XX.

Premi a la millor pel·lícula en el festival de cine fantàstic de Sitges en 1986.