HISTORIAS DE FILADELFIA

Historias_de_Filadelfia-569220090-large

Director: George Cukor

Actors : Katherine Herpburn

               Cary Grant

               James Stwart

Any: 1940

Títol original: The Philadelphia Story

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Tracy Lord (Katherine Hepburn) i C.K.Dexter Haven (Cary Grant) són un matrimoni que se separa.

Al cap de dos anys, Tracy s’ ha enamorat de George Kittredge, un magnat de les finances, i decideixen casar-se. Tracy pertany a l’ alta societat de Filadèlfia i viu amb la mare i amb Dinah, la germana petita.

Dexter treballa en la revista “Espia” i obre la porta a els reporters Macaulay Connor (James Stwart) i la seva parella, Liz Imbrie, perquè realitzin un reportatge sobre el casament en la revista, el motiu es venjar-se de la seva antiga dona.

Tracy accepta, ja que els periodistes amenacen amb treure a la llum els embolics del seu pare amb una ballarina.

Tracy és una dona freda, distant, serena, una Deessa perfecta per molts però en la nit prèvia a la boda, la noia beu en excés i cau en braços de Connor, malgrat l’ empipament de Kittredge el futur marit, i de Dexter l’ antic marit ,que encara l’ estima.

Al matí, Tracy no recorda res del que va passar però quan Kittredge li retreu la seva conducta ella se n’ adona que no l’ estima .

Tot està ja preparat pel casament, invitats, capellà, música… i malgrat que Connor s’ ofereix com a marit, Tracy el rebutja i a la fi decideix que l’ home a qui estima és Dexter, el seu antic espòs i que Connor i Elizabeth seran els padrins de boda.

La cerimònia se celebra, res a canviat a excepció del nuvi i Connor aconsegueix un gran reportatge per la revista.

 

Historias%20de%20Filadelfia-6

COMENTARI

Cukor i Hawks roden a finals dels trenta i principis dels quaranta una sèrie de comèdies transgressores on trenquen les convencions i presenten personatges forassenyats i situacions tan surrealistes com divertides i amb la presència dels seus actors favorits: Cary Grant i Katherine Hepburn.

Aquí planteja la història d’ una dona supèrbia, una estàtua de bronze, tan intel·ligent com distant, indòcil i lliure.

Tracy te que escollir entre tres pretendents: el seu antic marit, un periodista que es proposa fer un reportatge de la boda i el seu nou promès.

En la lluita per decidir qui li convé realment i de qui està enamorada, canvia i passa a ser una dona tolerant de carn i ossos, dominada per les emocions.

Cukor mostra com tota la façana plena de sofisticació i aliena a les debilitats humanes de Tracy, s’ ensorra per culpa de l’ amor.

Com en el shakespearià “Somni d’ una nit d’ estiu”, el beuratge màgic, en aquest cas el xampany, posa dalt a baix les convencions, els amants transgredeixen les normes i canvien de parella però després de l’ experiència, quan de nou desperten a la realitat, ja no són els mateixos.

El director presenta una comèdia d’ embolics on els personatges compleixen els seus estereotips clàssics i amb una lleugera crítica social, oposant l’ ambient privilegiat de Tracy amb el món intel·lectual i de classe mitjana de Connor.

La pel·lícula que parteix d’ un text teatral representat amb èxit per la mateixa Hepburn, guanyà dos oscars, al millor actor-James Stwart- i al millor guió.

Cal destacar l’ escena inicial quan els dos protagonistes: Tracy i Dexter han trencat la seva relació, ella esquinça un pal de golf de l’ home sobre els seus genolls i tanca la porta, ell torna a trucar i empeny la dona fins a terra, en una escena, avui, políticament incorrecta.

En qualsevol cas el caràcter dur i feminista de Tracy toca fons quan cau, de nou enamorada, als peus de Dexter.

LA CUMBRE ESCARLATA

La_cumbre_escarlata-936865881-large

Director. Guillermo del Toro

Actors: Mia Wasikowska

               Jessica Chastain

               Tom Hiddleston

               Charlie Hunnam

Any: 2015

Títol original: Crimson Peak

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Edith Cushing (Mia Wasikowska) viu en Buffalo (Estats Units) amb el seu pare Carter, en un ambient burgés i elegant, es pretesa per Alan Mc Michael (Charlie Hunnam), un metge que s’ inicia però el seu món es veu pertorbat per l’ arribada de Tom Sharpe (Tom Hiddleston), un home que intenta li financin el seu invent, una màquina per extreure argila i ve acompanyat de Lucille (Jessica Chastain), la seva germana, una dona que toca el piano i que posseeix un halo de misteri.

En tant, Edith es veu espantada per la presència del fantasma de la mare, morta anys enrere, que la reconvé sobre el perill que li pot suposar el cim escarlata.

Carter rebutja finançar l’ invent de Tom a qui considera un oportunista que ja ha presentat el seu projecte en diverses ciutats europees sempre amb resultats fallits.

Edith i Tom s’ enamoren però el pare de la noia compra la voluntat de l’ home per que abandoni a la filla i marxi lluny, Tom accepta però l’ amor que sent per Edith és més fort i la parella decideix marxar plegada a casa de l’ amant en Anglaterra, en la vella possessió d’ Allendale Hall però poc abans de la partida Carter, el pare de la noia, és assassinat.

Tom i Edith arriben a la mansió, allà Edith troba la rebuda freda i quasi hostil de Lucille, la germana de Tom. En la seva estada, Edith creu veure la presència del fantasma d’una dona, Elia, que la reconvé sobre els misteris de la casa i sobre el cim escarlata; Edith s’ assabenta que aquest és el nom que li atribueixen a l’ argila quan s’ amuntega per sobre la neu.

La noia inicia esbrinaments i es fa amb una gramola en la que hi troba gravacions antigues, en elles descobreix que Tom ha estat casat amb altres dones i com aquestes han estat assassinades per quedar-se amb la seva fortuna.

Mentre, Edith intenta escapar de la mansió, arriba a ella, Alan, el metge amic de Buffalo, la seva presència no és ben rebuda i és agredit pels dos germans que es professen una estimació més enllà del seu parentesc.

Lucille és la incitadora de tota la trama i com Tom no es decideix a fer l’ últim pas i matar a la noia, es venja d’ ell i el mata. Les dues dones lluiten en un últim i desesperat combat a mort. La presència del fantasma de Tom distreu a Lucille i Edith la mata i fuig per sempre de la mansió amb Alan.

cumbre2_dg1e

COMENTARI

Després d’un temps entregat al cine de crispetes i més comercial d’ Hollywood, Del Toro torna al seu univers propi, en una producció personal però que no pot retreure’s dels seus tics per arribar al gran públic.

Del Toro s’ imposa en el relat romàntic i el seu complement gòtic. La història s’ inicia a partir de la narració amorosa entre els protagonistes i està més a prop de Jane Eyre que dels contes de terror.

L’ element bàsic amb que juga el director xilè, és l’ extrema bellesa de les seves imatges, el disseny i la posada en escena i la creació d’un univers personal i arquetípic.

La casa de Allendale Hall és decadent, sinistre i decrèpita, com el món que alberga en el seu interior, el sostre obert, per on cauen les fulles, els passadissos foscos, les portes que condueixen a espais secreta, un ascensor que descendeix als inferns, modelen l’ espai.

Tot te referents cinèfils i es recolza en “Rebeca” d’ Hitchcock o “En la caida de la casa de los Usher” de Poe/Corman, la casa sembla tenir vida pròpia i és un lloc malèfic.

Del Toro impregna imatges de gran atractiu que al mateix temps són repugnats; les boniques papallones que són fagocitades per les formigues, són la metàfora de la relació entre la innocent i candida Edith i els seus pertorbats companys d’ habitatge.

La pel·lícula es recrea també en l’ homenatge a altres relats: “Barba azul” o “The innocents”, com en aquesta última el centre de l’ acció són els fantasmes , reals o imaginats. Com en tota història gòtica, l’ amor, la maldat i la bogeria s’ apoderen dels protagonistes, la infància i el pas del temps hi tenen un paper protagonista.

Del Toro ubica moviments de càmera elegants i majestuosos. Li dona al film un segment de color propi del “giallo”, el vermell és el color primordial i es barreja i es confon amb el color de l’ argila, la terra i la sang, contrasten amb la blancor de la neu.

Tot és estètic i brillant però el director no pot suportar un cine d’ autor amb pocs dividends econòmics i ens ofereix uns vint minuts finals horrorosos, i mai més ben dit, de sang i fetge, sense cap contenció narrativa ni estilística i tot allò que ens ha inquietat i atemorit se’n va en orris. Tot es torna groller i innecessari, si be de nou Del Toro ens recompensa amb un enèrgic moviment de càmera final en picat que mostra la fugida per sempre d’ Alan i Edith de la mansió i uns minuciosos detalls en tant els títols de crèdit, que no s’han de perdre, tanquen els film.

ASIGNATURA PENDIENTE

 

AsiPendiente

 

 Director: Jose Luís Garci

Actors: José Sacristán

               Fiorella Faltoyano

             Silvia Tortosa

               Antonio Gamero

               Hèctor Alterio

Any: 1977

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

José (José Sacristán) te un despatx d’ advocats en els anys finals del franquisme, en el qual defensa a presos polítics, amb ell treballa el seu millor amic, Antonio , alies Trotsky (Antonio Gamero), José està casat amb Ana (Silvia Tortosa) i te un fill.

Elena (Fiorella Faltoyano)va ser el seu gran amor d’ adolescent fins que la vida els va separar, ara també està casada i te dues filles. Han passat divuit anys des de la primera trobada.

Un dia José reconeix pel carrer a Elena, prenen un cafè i recobren els records dels temps passats, queden successivament i es converteixen en amants, primer en el pis que els hi presta Trostky, més tard en un apartament.

Després dels primers moments d’ efervescència amorosa, s’ imposa la realitat; la feina, l’ engany continuat o la presència de l’ altre cònjuge, tot es torna ritual i rutinari.

José li confessa a Elena que no l’ estima el suficient com per continuar la relació que està trencant la seva vida i el seu matrimoni.

80576_540x360

COMENTARI

     Jose Luís Garci debuta amb aquest film; l’ antic crític cinematogràfic inicia una carrera tan brillant com controvertida on un dels temes recurrents serà sempre una mirada al passat, feta amb serenor i nostàlgia.

En aquest film planteja el retrobament del primer amor adolescent que no es va poder consumar; Garci evoca el pas del temps, allò que es pogut ser i no va ser, la il·lusió de re enamorar-se, l’ assignatura pendent d’ un món i un període en que tot estava prohibit o era improcedent, com diu el protagonista, tot allò que ens van robar i no vàrem poder fer.

Garci es veu reflectit en el seu protagonista, un home que arriba tard a tot.

En aquest marc, “Asignatura pendiente” és una pel·lícula de la transició i sobre la transició, les peripècies sentimentals dels protagonistes s’ emmarquen en la defensa de sindicalistes represaliats, Rafa (Hèctor Alterio), és un sòsies de Marcelino Camacho, la mort de Franco o les imatges documentals de les manifestacions de l’ època.

Garci elabora un cine de sentiments i emocions, la parella protagonista veu en la seva relació, la recuperació de l’ adolescència i d’un passat mitificat però es troba també amb les dificultats pròpies d’una vida ja codificada, feina, matrimoni, fills, la dificultat de viure en l’ engany constant i l’ adulteri i la instal·lació de rutines ja repetides, abans, en la seva relació matrimonial.

El director madrileny convoca també el seu punt de reivindicació de l’ amistat masculina en l’ escena en que José i “Trotsky, xerren i beuen fins a la matinada. “Trotsky” ,un iconoclasta rebel, s’ ha decidit a casar-se, és el final d’una forma de vida, la mort de l’ adolescència permanent i del peter panisme i la significació d’un canvi d’ època que comporta ordre i responsabilitat.

Garci tanca amb un bonic pla final, en el que la parella està asseguda en una taula, s’ha confessat el trencament i el desenamorament, els dos es miren en silenci, en tant la càmera s’ allunya i tanca el pla amb un fos en negre.

La banda sonora coadjuva a aquest homenatge a la nostàlgia i al temps perdut, “Estremecete” de Los Llopis, “Como ayer” del Duo Dinámico i sobretot la preciosa “Luna de miel” de Gloria Laso.

Un nou homenatge tanca la pel·lícula, la dedicatòria escrita a tots aquells personatges reals o de ficció que ompliren el imaginari d’una generació, tots els petits mites personals o col·lectius d’ una època des de Roberto Alcazar y Pedrín fins a “Las Hermanas Gilda”, per abreviar.

EL SILENCIO DE UN HOMBRE

 

El_silencio_de_un_hombre_El_samur_i-635226582-large 

 

Director: Jean Pierre Melville

Actors: Alain Delon

             Nathalie Delon

             François Perier

             Cathy Rosier

Any: 1967

Títol original: Le samourai

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Jeff Costello (Alain Delon), surt de casa seva, roba un cotxe, compra una pistola, va a veure una dona perquè digui que ha estat amb ella i li doni una coartada, més tard es dirigeix a un nigh club, entra en un despatx i mata a un home.

Varies persones el veuen, especialment, Valerie, la pianista del local (Cathy Rosier), que es creua amb ell.

Jeff va després a un club de joc, en tant la policia es posa en marxa i porta a comissaria a diversos homes, la descripció dels quals coincideix amb la de l’ assassí.

El cas és dirigit pel comissari (François Perier) que comprova la coartada de Costello, visitant a Jane Lagrange (Natalhie Delon)que confessa va estar amb l’ home en l’ hora del crim, tal com havia acordat dir.

La pianista, amb la que es va creuar el dia del delicte, diu no reconeixe’l, així que la policia te que deixar en llibertat a Costello.

Al dia següent, aquest va a cobrar el servei però l’ home que li te que pagar li dispara, ferint-lo lleument i fuig.

Els que l’ han contractat saben que la policia sospita d’ ell i el volen eliminar.

Dos homes de la policia va a casa de Costello i col·loquen un micròfon per seguir els seus moviments. Quan aquest torna a casa, observa alguna cosa estranya, l’ ocell que guarda en la gavià està excepcionalment agitat, l’ home sospita i descobreix el transmissor.

Costello decideix posar-se en contacte amb la pianista, sap que el volen matar i vol conèixer qui són per avançar-se i protegir la seva vida. L’ organització es torna a posar en contacte amb Costello. L’ home que el va a veure diu que el volen tornar a contractar per una nova missió i li paga perquè la realitzi, Costello el redueix i l’ obliga confessar el nom del seu cap.

L’ assassí a sou, eludeix a la policia després d’ una prolixa persecució en el metro, va a l’ adreça que li han donat i mata al cap de l’ organització criminal.

Però, professional escrupolós com és, acudeix seguidament al night club per complir la nova missió encomanada, la víctima és ara la pianista. La policia l’ ha seguit , dispara contra Costello i el mata, després comprova que la pistola amb la qual tenia que realitzar l’ encàrrec no tenia bales.

el silencio de un hombre

COMENTARI

Melville realitza una pel·lícula lacònica, despresa de gestos superflus, econòmica de mitjans i posada en escena, és un clima bressonià per un dels paradigmes del cine negre europeu dels anys 60. S’ emmarca dins el cine francés que rendeix tribut al vell cine d’ Hollywood i es es fa dir “Polar”.

El director recrea el retrat d’un assassí a sou, un samurai, un llop solitari, el perfecte professional sense sentiments, sense emocions, sense remordiments, que fracassa en el seu últim encàrrec, quan li manen matar a la dona que l’ ha protegit. Metòdic, rigorós, auster, inexpressiu, és l’ home sol contra tot, més enllà de l`ètica de la seva missió.

La pregunta que li fa la pianista queda en l’ aire: “quina classe d’ home és vostè?”.

Melville mostra a aquest ser fred i meticulós, que mata a algú que no coneix i que no li ha fet res però no explica mai els seus motius, els seus perquès.

L’ acció transcorre en estacions de metro, en vagons silenciosos, en passadissos que no porten a la llum, tot el món pel que es mou Costello és soterrani i laberíntic com la seva vida.

LAMÈRICA

Lamerica-504667495-large

 Director: Gianni Amelio

Actors: Enrico Lo Verso

             Michele Placido

             Carmelo Di Mazzarelli

Any: 1994

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Emigració

 

ARGUMENT

Gino (Enrico Lo Verso) i Fiore (Michele Placido) són representants d’una empresa italiana disposada a efectuar negocis en Albània. Estem en 1991, ha caigut el règim comunista, el caos s’ apodera del carrer i gran nombre de ciutadans volen marxar cap a Occident.

Gino i Fiore acorden amb un representant albanès, constituir una societat de venda de sabates, una societat fantasma i inexistent, per agilitzar els tràmits i gaudir de subvencions, busquen a un testaferro, un home de palla que sigui el president de l’ empresa i que signi els convenis.

L’ escollit és Spiro (Carmelo Di Mazzarelli), un vell que ha estat cinquanta anys tancat a les presons albaneses per enfrontar-se al comunisme, un home illetrat que sembla ha perdut la raó però quan la recupera s’ identifica com un italià que va marxar a Albània per fugir dels estralls de la segona guerra mundial en el seu país.

Gino es trasllada a través del país amb Spiro que ha escapat del seu control però li roben les rodes del cotxe i te que continuar el seu viatge al costat del vell en autobusos i camions plens de gent que volen emigrar del país i buscar fortuna en Itàlia.

Gino arriba a Tirana i es desfà de l’ avi però entremig contempla com la seva empresa l’ ha acomiadat i no li presta assistència, com és detingut i se li requisa el passaport i com l’ ambaixada italiana ha estat abandonada i més tard ocupada pels albanesos que volen emigrar.

Sense perspectives de cap mena, Gino s’ introdueix en un vaixell que creu el retronarà a Itàlia però que en veritat el transporta al costat de milers d’ emigrants albanesos cap a Amèrica.

Lamerica

 

COMENTARI

Amelio roda en 1994 un film que guarda una punyent actualitat amb la situació present; com un país en desfeta pateix l’ emigració i fugida de gran part de la població, ahir Albània, avui Síria i irak, sempre tants altres.

El director italià realitza un passeig per l’ entorn vital albanès de 1991, estem en un país desgovernat, miserable i arruïnat, on preval la llei de la selva i on tothom vol fotre el camp.

És un retrat social ple de força; camions a vessar, busos carregats per carreteres indecents i la mirada de la gent, angoixada i expectant amb la que Amelio tanca el film, tot un deute amb el neorealisme.

El film és moltes coses més, sobretot és el viatge de retorn d’un picar italià, un noi que vol muntar una falsa empresa en Albània però que es veu tancat en la seva pròpia trampa.

Gino inicia un descens als inferns a través d’una road movie que el condueix pels camins perduts del país, al costat de tots els desocupats que van a la recerca d’una vida millor.

Gino fa el viatge a l’ inrevés que els seus companys de periple, és un home que, malgrat el seu desig, abandona la confortabilitat i el benestar per marxar cap a un univers desconegut i aclaparador, on desapareix la seguretat i tot és fràgil i inconsistent. De ser un emprenedor ple de suficiència, es converteix en un viatger cap el no res, en un home desconcertat i vençut, que contempla en els propis ulls i viu en la pròpia pell, totes les desgràcies i malsons dels emigrants sense diners, terra ni dignitat. Un camí a la inversa, des del benestar al desarrelament i la misèria.

Estem davant un dels millors relats sobre l’ emigració i els seus significats mai filmat, tan sols equiparable a la llegendària “Amèrica, Amèrica· de Kazan.

Un altre element d’ interès en la cinta és la presència de Spiro, el vell que ha perdut la raó i la memòria, un home que viu ancorat en el passat, que desconeix el pas del temps i que creient-se encara jove i fort, marxa cap a Amèrica a començar de nou.

Es tracta també d’un relat d’ amistat, solidaritat i comprensió mútua. Gino vol utilitzar a Spiro ,en un principi ,per als tripijocs de la seva empresa però més tard l’ un i l’ altre uneixen els seus destins en una travessia cap allò desconegut, en un viatge invers cap el paradís.

 

LA MATANZA DE TEXAS

La_matanza_de_Texas-849377622-large

 Director. Tobe Hooper

Actors: Marilyn Burns

             Allen Danziger

             Paul Partain

             Gunnar Hansen

Any: 1974

Títol original. The Texas chainsaw massacre

Nacionalitat. USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Un grup de tres nois i dos noies empren un viatge en camioneta, per esbrinar que ha passat en un cementiri on es guarden restes dels seus familiars, que han estat profanats.

Ells són : Jerry (Allen Danziger), Kirk, Franklin (Paul Partain), un noi paralític, Pam i Sally(Marilyn Burns). En el camí passen pel veí escorxador i comenten com es matava abans als animals d’ un cop de maça al cap i com ara es fa mitjançat un tret, més tard recullen a un autoestopista que sembla tenir les facultats mentals pertorbades, es fa un tall a la mà i després agredeix a Franklin i és expulsat del vehicle.

El grup arriba a una benzinera i a l’ espera que arribi el combustible, s’ instal·len en una vella casa pròxima. Kirk i Pam van a donar un tomb i a banyar-se i troben una altra mansió que sembla abandonada, Kirk hi entra i el sorprèn un estrany personatge, amb la bata de carnisser i una màscara de cuir, aquest colpeja al noi amb una maça i el mata d’ un sol cop.

Quan Pam va a buscar al seu amic, Leatherface (Gunnar Hansen) l’ agafa i la penja d’un ganxo com si fos un tros de carn.

Com els dos amics no venen, Jerry va a buscar-los i pateix igual sort i mor d’un cop de maça.

Es fa de nit i Sally i Franklin, sols i espantats, marxen a la recerca dels companys, Cara de cuir surt de la casa amb una serra mecànica , mata a Franklin i persegueix a la noia sense treva.

Després de buscar una ajuda inexistent, Sally arriba a la gasolinera amb cara cuir trepitjant-li els talons, allà l’ amo del negoci no li dona socors, sinó que la lliga, l’ emmordassa i la trasllada en la seva camioneta de nou a la casa on s’han produït els assassinats.

Aquest home és el pare de cara cuir i l’ autoestopista al que van foragitar del vehicle i que ara reapareix, tots són una colla de dements i sàdics assassins disposats a matar a Sally.

La feina volen que la faci l’ avi, el millor escorxador de la regió, que ara ja no te força i la maça li cau repetidament de les mans; Sally aconsegueix escapar de nou perseguida per l’ autoestopista i cara de cuir, arriba a la carretera i un camió es creua en el camí i atropella a l’ autoestopista, mentre cara cuir, assetjat pel camioner es fa un tall en la cama.

A la fi un vehicle recull a Sally i se l’ emporta en tant cara de cuir dona cops de serra mecànica a l’ aire.

 

190915-944-787

COMENTARI

     El cine de terror té fins aleshores un component màgic, els elements sobrenaturals, els fantasmes, els esperits persegueixen als humans, és un món extret del somni o del més enllà, Dario Argento o Mario Bava trenquen aquesta norma en els anys seixanta i s’ inicia el recorregut dels assassins en sèrie.

“La matança de Texas” és un film de culte que juga en aquest terreny, el cine de terror, el gore, la violència, la sang i el sadisme són els elements principals i són sers humans, tant els perseguits com els perseguidors.   Aquest film obra també la porta al slasher, un cine on la característica principal és la persecució i tortura d’ adolescents per part bojos o personatges sobrenaturals i on el personatge femení té una rellevància especial.

“La matanza de Texas” és un èxit i un referent cinematogràfic, doncs no dona treva ni descans a l’ espectador; després d’un breu pròleg on coneixem als protagonistes, l’ acció es dispara i apareix una de les figures totèmiques del cine de terror, “leatherface”, amb la seva serra mecànica, perseguint tot allò que es mou. Cara de cuir serà una icona, una representació i un missatge sobre la bogeria, la demència i el mal.

La família de “cara de cuir” són carnissers i igual que han actuat tota la vida amb els animals, ho fan ara amb els humans: cop de maça al cap i si s’ escapen, serra mecànica; per si fos poc, sospitem que la colla de sonats practiquen el canibalisme en les hores lliures.

La pel·lícula és brutal, no i han fores de camp ni el·lipsis, les morts són en viu i en directe, Hooper utilitza voluntàriament un estil lleig, no hi ha bellesa ni estètica, no hi ha poesia. Molts tràvelings, algunes escenes que semblen rodades amb la càmera en la mà com si tot fos un document d’ aficionats.

El director es recrea en la podridura, el film s’ inicia amb la imatge d’un cadàver descompost i desenterrat, tot el que es contempla en la casa és immundícia, ossos, plomes, brutícia, Hooper ens informa sobre el món moral al que les víctimes han anat a parar.

Les seqüencies de les persecucions amb la serra mecànica passen a la historia i el director es referma en el sadisme: pla de Sally, que s’ acosta als seus ulls terroritzats fins arribar a la nineta, i contra pla dels agressors, divertits i riallers.

Com és normatiu en aquests films, tot és tranquil, brilla el sol, hi ha pau però de cop i volta en la confortabilitat burgesa hi entra alguna cosa paorosa que trastorna als protagonistes, el mal, la desraó i el dolor, entren a formar part d’un món fins llavors plàcid i totes les normes de convivència es trenquen. Sempre és un personatge femení, valerós, el que fa front al monstre i de vegades, com en aquesta ocasió se n’ surt però potser el preu que tindrà que pagar serà la pèrdua de la raó. La misogínia guanya clients cinematogràfics i les dones són el gènere preferit per perseguir, torturar, violar i matar. D’ una altra banda els joves mai reben ajuda o influencia per part de l’ ordre establert o els adults, són ells, el més innocents i els més febles, els que s’ han de veure amb l’ amenaça i triomfar o morir.

No és un film que mereixi interpretacions mes enllà de la realitat visible en la pantalla, tot és trepidant, foragitat, violent, quasi no hi ha ensurts, tot és intens i brutal.

Si de cas un judici sobre la capacitat de supervivència del ser humà en una situació límit, la solitud d’ aquest ser humà davant el mal i la bogeria, potser també un retrat esbiaixat de la societat americana que dona les últimes cuades a la guerra de Vietnam; “cara de cuir” és un aprenent davant el joc de la guerra, el món és un escorxador.

La gènesis del slasher tindrà la seva continuïtat més tard amb l’ aparició de nous monstres emblemàtics que poblaran l’ inconscient col·lectiu: Michael Myers en “La noche de Halloween”,Jason en “Viernes 13” o Freddy en “Pesadilla en Elm Street”.

 

REPULSION

Repulsión

Director: Roman Polanski

Actors: Catherine Deneuve

             John Fraser

             Ivonne Fourneaux

           Ian Hendry

Any: 1965

Títol original: Repulsion

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Cine I psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Carol (Catherine Deneuve) és una noia que treballa en una perruqueria I viu amb la seva germana, Helen (Ivonne Fourneaux).

És una dona retreta i se li fa difícil la relació amb els homes malgrat té un pretendent, Colin (John Fraser). Quan Colin intenta besar-la sent molt fàstic i corre a rentar-se les dents i tirar el raspall i quan sent a la seva germana fent l’ amor amb el seu amant, Michael (Ian Hendry) no pot conciliar el son.

El seu estat es degrada quan la seva germana marxa amb Michael a Pisa, Carol està tres dies sense anar a la feina i quan ho fa talla a una clienta fent-li la manicura.

Reclosa en casa, comença a confondre deliri i realitat. Les parets s’ esquerden, un home l’ importuna en el llit, un tros de conill es podreix en el menjador.

La seva connexió amb el món, al tallar la línia telefònica, es fa més lleu però no pot evitar que Colin vagi a buscar-la i al no obrir-li ningú la porta, la forci i entri. Carol ha agafat un canelobre i colpeja a l’ home fins a matar-lo per després deixar el cadàver en la banyera.

En la casa, Carol es troba cada vegada més excitada, de la paret sorgeixen braços que l’ assetgen i volen abraçar-la, el llit s’ omple d’ homes que l’ estimen luxuriosament.

En aquestes, arriba a la casa l’ arrendatari, la noia li paga el lloguer doncs ja tenia preparat un sobre amb els diners però l’ home es comença a mostrar libidinós, abraça a Carol, la toca, Carol li clava repetidament una navalla i el mata.

Quan Helen i la seva parella tornen del viatge, queden perplexos per la brutícia i el desordre que ho envolta tot. Helen entra en el bany i el que veu la deixa anorreada. Carol jeu, exhausta, sota el llit. Entren els veïns   encuriosits, s’ avisa a la policia.

Una última imatge es fixa en una foto antiga, és una foto familiar. Carol és una nena i contempla esbiaixadament al seu pare amb cara d’ odi.

repulsion I

COMENTARI

Polanski filma la seva segona pel·lícula després d’ “El cuchillo en el agua” i sembla especialitzar-se en els temes psicològics. El terror, com després també passarà en “La semilla del diablo”, creix en el interior de la protagonista, es desenvolupa en la ment malalta d’ algú assetjat pels seus propis fantasmes, per les seves pors i repressions.

En aquest cas, Carol és una noia jove i bonica, incapaç d’ establir cap relació amb els homes , potser alguna relació malaltissa amb el seu pare en la infància sigui la causa.

La imaginació cobra vida. La paret s’ esquerda, un home la grapeja en el llit, mans avides sorgeixen per arreu igual que en “La semilla del diablo”, mai sabrem si Carol, bloquejada per les seves pors ,s’ ha convertit en una assassina o si la violència és una encarnació fantasiosa d’ una ment malalta.

A Polanski li agrada l’ ambigüitat. Com en altres pel·lícules tanca a un personatge en una casa, en una habitació, la tensió creix i l’ individu és incapaç d’ escapar , de sortir, d’ alliberar-se física i mentalment, tot un homenatge al cine de Buñuel

 

EL DECAMERON

DECAMERON

 

Director. Pier Paolo Pasolini

Actors: Ninetto Davoli

             Franco Citti

             Pier Paolo Pasolini

             Vincenzo Amato

Any: 1971

Títol original: Il decameron

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia eròtica

 

ARGUMENT

Adaptació de nou contes d’ El Decameró.

-Andreuccio (Ninetto Davoli) està en la ciutat per negocis quan troba una dona que li confessa és la seva germana. S’ allotja en la casa que aquesta li ofereix però cau en un pou de merda en tant li roben totes les seves pertinences.

Seguidament es convençut per un parell de lladregots per robar la tomba d’un bisbe. L’ obliguen ha introduir-se en l’ interior i com no els hi dona el diamant amb que ha estat enterrat l’ eclesiàstic, deixen tancat a Andreuccio dins el sarcòfag.

Ben aviat el sagrista de l’ església també vol robar i quan entra en la tomba es troba a l’ home tancat i surt corrent, espaordit.

 

-Un home, Lamporechio (Vincenzo Amato) es fa passar per sord- mut i demana entrar en un convent de monges com hortolà.

Un parell de religioses, atretes pel mascle, el sedueixen i s’ho fan amb ell. Volen guardar el secret per gaudir de l’ home elles soles però tot el convent se n’ assabenta i usufructua a l’ hortolà.

Quan a la fi el proba la mare superiora, l’ home diu que ja està cansat de l’ explotació sexual que pateix. Com ara parla, les monges ho celebren, atribuint-ho a un miracle.

 

-Un poca vergonya fa creure al capellà que l’ atén en els seus últims moments que ha estat un home sant.

 

-Dos amants estan al llit quan arriba el marit de la dona. Aquesta amaga a l’ amistançat en una gran gerra i li fa creure al cònjuge que és un home que ha vingut a netejar la tina. El marit s’ introdueix dins per continuar la neteja en tant els amants continuen el fornici.

 

-Una noia vol veure’s amb el seu amant i els hi diu als pares que fa molta calor i vol dormir al balcó per sentir millor el cant del rossinyol.

L’ enamorat puja fàcilment a la terrassa i cohabita amb la xicota fins que al matí els pares arriben i troben a la filla amb la mà agafada al pardal del noi.

Més que escandalitzar-se i com el xicot és de bona família, els pares decideixen casar als nois i deixar-los continuar els seus amors.

 

-Una noia té un amant contra la voluntat dels seus tres germans, que la tenen tancada a casa. Quan se n’ adonen, agafen al vailet i amb la idea de confraternitzar amb ell, el porten al camp i el maten.

A l’ adolescent se li apareix l’ esperit del mort i li explica el que ha passat.

La noia va a buscar el cadàver, li talla el cap i el posa en un test amb alfàbrega a la seva habitació perquè floreixi i sempre l’ acompanyi.

 

– Un home té com amic a un capellà; el porta a casa seva i aquest contempla la bellesa de l’ esposa.

Els hi diu a la parella que ell dormirà amb la seva ase, doncs mitjançant un encanteri, aquesta pel matí és animal i per la nit dona per fer-li companyia.

Els propietaris demanen si pot fer el mateix amb l’ esposa, el capellà assenteix i li demana que es despulli; es posa sobre ella i inicia la conversió, acariciant el cap, les mamelles i les cuixes de la dona i demanant es converteixen en membres animals, després es treu la titola i la clava profundament, en tant el marit exclama que la cua no fa falta en el sortilegi.

El capellà que ha demanat prèviament silenci al marit, entén que ara l’ encanteri s’ ha trencat i no podrà realitzar la màgia.

 

-Dos germans es prometen que el primer que mori tornarà del més enllà per explicar que és el que hi ha.

El primer és un home temorós de Déu que no s’ atreveix a realitzar el pecat de la carn per por de pecar, el segon no li dona importància i jeu amb qui li ve de gust.

És aquest últim el que traspassa i ben aviat torna per veure’s amb el germà i li explica que ha anat a l’ infern pels seus pecats però que el sexe és considerat una falta menor i no és castigat.

A l’ home viu li falta temps per anar a visitar a una amistançada i fornicar amb ella, ara que sap que no li serà retret en l’ altra vida.

 

-Un pintor (Pier Paolo Pasolini) està realitzant la seva obra en una església. En un somni contempla una bella escena religiosa.

Quan acaba la seva feina pensa que el somni sempre és millor que la realitat.

 

large-the-decameron-blu-ray4

COMENTARI

Pasolini realitza entre 1971 i 1974 l’ anomenat cicle de la vida. Deixa de cantó els seus films més críptics i intel·lectuals i recrea tres obres clàssiques plenes de sentit lúdic i eròtic.

El Decameró( 1971), “Los cuentos de Canterbury”(1972) i” Las mil y una noches” (1974).

El Decameró és un llibre de contes de Giovanni Boccaccio, data del segle XIV i és pioner i avançat en una perspectiva humanista.

Pasolini trasllada els relats a Nàpols i recull algunes de les millors històries, nou en total de les cent existents.

És tracta d’ un cant a la vida a partir de la joia del sexe i la carnalitat.

Més enllà és també una obra picaresca, on el pobre intenta enganyar al ric, l’ esposa al marit i el capellà a Déu. Tots els personatges es mouen perseguits per la lascívia , la concupiscència i un sentit bíblic de l’ amor. Intenten treure el millor possible dels plaers de la carn, recolzats en la innocència i la credibilitat dels oponents. L’ astúcia i l’ engany per aconseguir els propòsits personals no són temes menors.

Es podria contemplar la possibilitat d’un discurs feminista. Les dones, les esposes mostren constants ardits i tretes per portar endavant els seus desitjos amorosos i exhibeixen capacitat i personalitat per aconseguir els resultats convenients als seus interessos.

Per altra banda, el món religiós, tan poderós en l’ època, és retratat amb ironia i sarcasme. Pasolini/Boccaccio mostren com capellans i monges no són aliens al plaer i el desig, com qualsevol altre mortal, però això fa fefaent la doble moral que els sustenta i el cinisme de les institucions religioses.

La pel·lícula guanya l’ os de plata i el premi especial del jurat en els festival de Berlin de 1971.

 

NOSFERATU

nosfertu

Director: F.W. Murnau

Actors: Max Schenck

Any: 1922

Nacionalitat: Alemanya

Muda.

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

     Ellen I Hutter són una parella que viu a Bremen en el segle XIX. Ell, empleat d’ una Inmobiliaria rep l’ anunci per part de Knoks, un agent de la propietat de que un tal compte Orlock està interessat en instal·lar-se en la casa de davant.

Així que el noi inicia un llarg viatge cap a Transilvània, on viu el compte, per formalitzar l’ operació. Quan arriba als Carpats, els camperols es mostren força esverats ja que explica les seves intencions i te que fer una part del viatge a peu fins que un carruatge del Castell, on habita Orlock, el recull.

     En tant, Hutter llegeix un llibre en el que s’ explica que aquestes terres són habitades per Nosferatu, un vampir que s’ alimenta de la sang del humans i sols pot ser destruït quan assetjant una donzella el sorprengui el cant del gall.

Hutter coneix a Orlock (Max Schenck), un personatge estrany i en la seva estança en el castell descobreix que durant el dia dorm en un taüt i sols surt de nit, es tracta del vampir Nosferatu.

Tancat en el castell veu com un carro se’n porta el taüt amb Nosferatu dintre per ser embarcat cap a Bremen. Altres taüts van plens de rates que escampen la pesta pel vaixell. A la fi sols queda el capità que, mossegat pels vampirs, arriba cadàver a Bremen. Allà el vampir s’ instal·la en l’ edifici que ha comprat en tant les rates surten del vaixell i la pesta s’ expandeix entre la població.

Hutter, per la seva part, pot escapar del castell i arribar a casa seva. Nosferatu atret per Ellen arriba a la seva habitació i li xucla la sang però no pot evitar que, en el seu delit, canti el gall i surti el sol.

Els primers rajos del dia el converteixen en pols ,malgrat que Ellen mor, la vida torna a la població.

 

Nosferatu

COMENTARI

     Basada en el Dràcula de Bram Stoker, Nosferatu és una obra mestra del cinema mut i de l’ expressionisme alemany.

Nosferatu és l’ essència del mal, el seu regne és la nit i els seus símbols les rates. El vampir -no viu- ,sols pot trobar aquest alè de vida a través de l’ energia dels altres i de la seva sang.

El mite està a prop del romanticisme. Nosferatu se sentirà atret per la donzella, per la bellesa, per tot allò que ell no posseeix i refocil·lant-se en ella el sorprèn la llum i el sol.

Es pot dir que Nosferatu, el mal, el vici, el mata la puresa, la bondat, també la seva transgressió quan canvia les seves pautes per l’ atracció de la bellesa.

El vampir, abjecte de sang, potser de plaer i de sexe, representa elements recondits i psicoanalítics, referents del vampirisme, es torna una víctima, trastornat per la dona.

Ellen és l’ objecte sacrificial que es posa a disposició del monstre per expiar culpes i salvar a la col·lectivitat. Els trets extremadament angulosos de Max Schenck i els clars i foscos de l’ il·luminació són aspectes claus de la pel·lícula.

L’ escena final en la qual l’ ombra de Nosferatu s’ abat sobre l’ habitació de la noia i es reflecteix més tard sobre ella, és impactant. Com ho és la imatge del monstre abocat al coll de la dona i el terror de Nosferatu quan els rajos del sol li fan perdre la immortalitat.

Sempre s’ ha relacionat el mite del vampir amb un context social de crisi, aquí no és una excepció. L’ Alemanya de l’ expressionisme cinematogràfic ha sortit malparada de la primera guerra mundial, el fantasma de la depressió econòmica la recorre el país, el monstre de l’ atur i la depauperació social s’ estenen sense esperança en la República de Weimar.

La pel·lícula és un reflex d’ aquest món. Una societat que es contempla en el mirall del terror.