PESADILLA ANTES DE NAVIDAD

Pesadilla_antes_de_navidad-136057718-large

 

Director: Henry Selick

Títol original: The nightmare before Christmas

Any: 1993

Nacionalitat: USA

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En l’ inframón d’ Halloween City s’hi troben tots els monstres sorgits de la imaginació humana, des de Dràcules a vampirs, homes llop, mòmies i altres. El seu cap és Joe Skellington, el rei carbassa, un esquelet curiós, disposat a conèixer el funcionament del món real.

En Halloween City hi habita també Sally, un ser reconstruït a bocins per el Mad Doctor que la cuida.

Joe, coneixedor que els humans celebren el Nadal i que és una festa plena de bones intencions i felicitat, arriba al món real , segresta a Papà Noel i el porta a Halloween City on el posa sota la cura del malvat Oogie Boogie.

Vestit com a Papà Noel, Joe construeix uns fantasmals rens que el porten a casa de tots els nens, però els regals no són gaire adients, Joe deixa en las llars, andròmines monstruoses o joguines que cobren vida, creen l’ espant i ataquen als nens.

Advertida la milícia, dispara i abat a Skellington i els seus rens i el fantasma es te que tornar al seu inframón. Quan arriba a Halloween City, Oogie Boogie ha capturat a Sally i la te presonera al costat de Papà Noel; Joe eludeix les estratagemes del seu rival, es desfà d’ ell i allibera als presoners.

Papà Noel torna a la seva tasca, canvia els joguets execrables per als regals desitjats i mentrestant Joe I Sally inicien una història d’ amor.

18711960_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

 

COMENTARI

Henry Selick firma aquesta pel·lícula d’ animació però en realitat es pot parlar de la factoria Burton.

Efectivament, l’ estil, l’ humor, la transgressió i tot en conjunt pertanyen a l’ univers de Tim Burton, que dotze anys després si signarà una altra obra mestra de l’ animació: “La novia cadàver”, ara firma tan sols com a productor.

Estem davant una manufactura força original , plena de fantasia i mala bava. Selick/Burton es basen en la tècnica del stop motion, aparentar moviment d’ objectes inanimats, i un seguit de titelles cobren vida a través de la presència i la paciència del seus creadors.

Més enllà de la tècnica, cada personatge respon als estereotips dels relats d’ horror, a un món fosc i terrorífic però sempre tractat amb ironia i senti de l’ humor.

Per acabar-ho d’ adobar, el film es converteix en un musical; els ninots canten i ballen, la banda sonora és excel·lent i cançons com “What’s this?” passen a la història.

La narració és divertida i fora de norma. Què passaria si Papà Noel fos substituït per un esquelet malvat?, què passaria si el tendre nadal fos rellevat per un Halloween ple de fantasmes i ensurts?.

Així, que Selick/Burton, li donen la volta la mitjó; la bondat, els sentiments virtuosos i la cursileria del Nadal són canviats per l’ esperit d’ Halloween, per personatges malèfics estrets dels contes gòtics i dels relats d’ horror, l’avorrit Nadal es converteix en alguna cosa plena d’ emocions.

La transgressió s’ imposa, tot es capgira i te una pàtina subversiva. Burton, que va oferir a la Disney la pel·lícula per rendibilitzar-la, va patir sens dubte, retalls en la seva obra, que no malmeten el seu sentit, tot i que en l’ última part el cantó fosc es dilueix una mica.

Tot torna al seu origen, Papà Noel reparteix regals i els monstres continuen divertint-se en els seus inferns. El missatge final podria ser: no et fiquis en allò que no saps fer, no vagis allà on no et criden.

Un conte tan macabre com desmitificador.

EL DETECTIVE

El_detective-906692438-large

 

Director: Gordon Douglas

Actors: Frank Sinatra

             Lee Remick

             Jacqueline Bisset

             Ralph Meeker

             Robert Duval

Any: 1968

Títol original: The detective

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Homosexualitat.

 

ARGUMENT

Joe Leland (Frank Sinatra) és el millor detectiu de Nova York, viu amb la seva esposa, Karen (Lee Remick), una dona promiscua que ha trobat la serenor sexual i sentimental al seu costat.

Leland, s’ encarrega d’ investigar l’ assassinat d’un homosexual que ha estat fortament colpejat en el cap i al que han tallat el penis i els dits de les articulacions; el mort és Tedy Leikman, el fill d’un important empresari.

Leland vol resoldre el cas, aconseguir un ascens i deixar en bon lloc el nom de la policia, així que deté a un homosexual que freqüenta el gimnàs de Leikman, aquest és un petit delinqüent el qual, pressionat pels agents en general i per Leland en particular, acaba confessant i declarant-se culpable i és condemnat a la cadira elèctrica.

En tant, Karen se sent descontenta amb la relació que ha establert amb el policia, va amb altres homes , la parella es trenca i decideixen separar-se.

Leland és visitat per Norma McIver, la dona de Colin McIver, un home que s’ ha suïcidat llençant-se dalt a baix d la teulada de l’ hipòdrom, la dona creu que potser ha estat un assassinat.

Leland conclou que el mort estava implicat en una trama de corrupció política i especulació immobiliària. A més l’ accidentat tenia una pulsió homosexual irreprimible, una nit McIver coneix a Leikman en un local gai, els dos homes pugen a l’ apartament del segon, discuteixen i McIver el mata.

Leland que ha portat a un home innocent a la mort se n’ adona que la seva actitud d’honradesa i ètica policial resta qüestionada en la pràctica. Decideix lliurar la placa al seu cap però és un policia de raça i potser acabarà tornant al cos i a la feina que és la seva vida.

eldetective

COMENTARI

     Gordon Douglas és un molt prolífic director d’ Hollywood, un artesà poc reconegut i disposat sempre a treballar en l’ encàrrec que li manen les Majors.

En els anys seixanta te una activa col·laboració amb Frank Sinatra al que dirigeix en varies pel·lícules, aquesta és un èxit en el seu moment, potser perquè tracta temes considerats tabús i escandalosos fins llavors.

Efectivament, els motius principals de la pel·lícula són l’ homosexualitat, la nimfomania i la corrupció, és a dir assumptes polèmics i sucosos en l’ època.

L’ homosexualitat s’havia tractat en el cine d’ Hollywood de manera un tant encoberta , el·líptica i pudorosa, en films com “De repente el último verano” de Mankiewicz, ara aquesta cinta mostra amb més claredat les pulsions sexuals referenciades cap el propi sexe.

En qualsevol cas, no sembla que el cine hagi decidit que les parelles gais puguin exercir la seva llibertat sense interposicions; un dels transgressors sexuals és assassinat, l’ altre és l’ assassí i se suïcida assetjat pel sentiment de culpa i la desubicació moral.

El personatge de Karen també és complex, una dona amb un clar impuls sexual tendent a la promiscuïtat, una nimfòmana que se’n va amb el primer home que troba i incapaç d’ assentar la seva relació amb el marit.

El personatge principal, Leland, és un policia honest i rodejat d’un entorn corrupte, és el millor apunt de Douglas; Leland es creu amb superioritat moral sobre els seus companys, alguns d’ ells utilitzen vells mètodes expeditius, altres es mostren disposats a acceptar suborns, mentre ell es manifesta íntegre i apartat d’ aquests tripijocs,

Quan se n’ adona que un home ha estat condemnat a la pena de mort per la seva culpa, comprèn la relativitat dels valors i com ell, amb la voluntat corporativa de satisfer al cos al que pertany i d’ aconseguir un ascens, s’ha precipitat i ha mostrat una falta de rigor que l’ equipara amb els seus camarades.

Potser la voluntat de Douglas d’ apuntar cap a tants cantons, resulta perjudicial per la seva obra; especulació immobiliària i política, corrupció policial, homosexualitat, xacres socials, psicologies turmentades….són massa punts de referència per encertar de ple i a la fi tot resulta en excessiu dispers i evanescent.

Tot i això el món que presenta el director te un to sòrdid, ple d’ escepticisme i fatiga, molt arrelat a l’ època en la que li ha tocat viure.

 

MISHIMA

Mishima_Una_vida_en_cuatro_cap_tulos-471719884-large

Director: Paul Schrader

Actors: Ken Ogata

               Masayuki Shionoya

Any: 1985

Nacionalitat: USA

Gènere: Biopic.

 

ARGUMENT

     Yukio Mishima (Ken Ogata) va ser l’ escriptor més reconegut del Japó en el segle passat.

Contemplem la seva trajectòria a partir de la seva infància i adolescència. És un noi tímid, que tartamudeja, amb pulsions homosexuals i que viu, primer amb la seva avia, i més tard amb la mare.

A través dels seus llibres, vol reflectir la bellesa i l’ art però sobretot destaca el seu descontentament amb la situació del Japó. Un país, del qual pensa sols te valor el consum i els diners i s’ ha perdut el sentiment arrelat a la tradició.

Mishima munta un grup d’ acció, la societat de l’ escut, uniformat militarment, els seus desitjos són acabar amb el capitalisme, tornà a la tradició i lliurà el poder a l’ emperador.

Com primer pas per aconseguir el seu objectiu, marxa amb tres companys del grup i valent-se del seu prestigi com intel·lectual, penetra en la caserna general de l’ exèrcit i demana una entrevista amb el general Mashita, el cap.

Quan són rebuts, Mishima i els seus homes el lliguen , l’ emmordassen i li demanen que es formi a la tropa en el pati d’ armes on l’ escriptor els hi dirigeix un discurs.

Mishima vol utilitzar a l’ exèrcit, l’ únic estament, segons ell, que respecta el passat, per lliurar-se dels polítics i els banquers corruptes i fundar un nou Japó sota la direcció imperial.

L’ home surt al balcó, llença les seves proclames i els soldats se’n enriuen i l’ escridassen. Mishima, decebut, torna a l’ interior de la caserna i es fa l’ harakiri, que li causa la mort.

Mishima-2

 

COMENTARI

     Paul Schrader filma aquesta pel·lícula amb el recolzament de George Lucas i Francis Ford Coppola, que la produeixen i la financen. Tot el suport fílmic, tècnic i d’ actors és japonès.

Schrader filma l’ heterodox biopic en quatre capítols: “La bellesa”, “L’ art”, “Acció” i “Harmonia de la ploma” i l’ espasa”.

Es diu que en els guions i els films de Schrader sempre hi ha alguna cosa personal. Recordem que es tracta d’un personatge educat de manera estricta en el calvinisme i s’ especialitza en personalitats autodestructives i plenes de sentiment de culpa, evoquem que és el guionista de Taxi Driver entre altres.

Així que l’ elecció de Mishima com a protagonista d’ aquest film, no és un fet casual. Schrader posa lletra i música a una figura contradictòria, turmentada, il·luminada i plena de frustracions sexuals i desitjos insatisfets , ferit per l’ afecció al sado masoquisme i l’ ambigüitat sexual, però sempre a la recerca de la plenitud espiritual i la puresa.

Un poti poti que el porta al suïcidi en 1970, tal com relata la pel·lícula.

La biografia de Mishima, conforma les peculiaritats d’un individu únic. Més enllà de l’ escriptor, trobem un protagonista místic, caòtic, patètic i utòpic.

El seu sentit crític contra un Japó, que ha perdut l’ empremta del passat, el porta a derivar cap a accions properes a l’ extrema dreta i el militarisme.

Per Mishima, escriure era una forma tant d’ exhibicionisme com de voyeurisme i això s’ aplica també a la seva vida privada. Li dona gran importància a la perfecció física, i la bellesa i l’ art l’ obsessionen.

Per l’ intel·lectual tot és una màscara, així contemplem el fil des del present fins el passat que es recrea en diversos flash backs. També són nombroses les imatges teatralitzades que expressen parts de la seva novel·lística, somnis o desitjos.

Mishima cerca l’ ideal de puresa, tan espiritual com física i així mateix pretén purificar el Japó; el patriotisme i el nacionalisme formen part del disc dur de la seva ideologia.

En realitat Mishima és un home fora del seu temps, allunyat del món, tant un esperit lliure com un conspirador autoritari.

Magnífic exercici de cinema inclassificable amb l’ esplèndid acompanyament de la banda sonora de Philip Glass.

 

LA AMENAZA FANTASMA (LA GUERRA DE LAS GALAXIAS)-EPISODI I

La_guerra_de_las_galaxias_Episodio_I_La_amenaza_fantasma-434398792-large

 

 Director: George Lucas

Actors: Liam Nesson

             Ewan Mc Gregor

             Natalie Portman

             Terence Stamp

Any: 199

Títol original: Star wars. Episodi I: The phantom menace

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció.

 

ARGUMENT

La República galàctica contempla la insubordinació de la Federació de Comerç. Dos cavallers jedis, són enviats per negociar: Qui-Gon-Jinn (Liam Nesson) i el seu deixeble Obi-Wan Kenobi (Ewan Mc Gregor) però quan arriben se n’ adonen que la Federació disposa d’ androides de combat i que els intenten assassinar.

La reina Amidala(Natalie Portman), la cap de Naboo, el lloc atacat, també se n’ adona que alguna cosa passa doncs no pot fer valer la seva autoritat davant els personatges que volen imposar el seu poder: els sikhs, cavallers jedi dominats pel cantó fosc, Sith Darth Sidious i el seu aprenent Darth Maul, que manipulen al virrei de la Federació.

Els ambaixadors de las República, pugen amb un nadiu de Gungan: Jar Jar Binks i s’ amaguen en aquest planeta, després de travessar-lo a partir d’ un viatge submarí en el que es troben amb tot tipus de monstres.

En tant, la República es envaïda i la reina detinguda, més quan li demanen que signi un tractat que legitimi la invasió, es nega i és alliberada pels cavallers Jedis que escapen amb ella en una nau gràcies a la col·laboració de R2 D2, un intel·ligent androide.

Marxen plegats a Tatooine, un planeta fora de l’ òrbita de la Federació. Allà s’ aixopluguen en una casa on troben un nen: Anakin Skywalker, amb sorprenents poders però que no és més que un esclau que desitja alliberar als que són com ell.

En tant, Sirth Darth envia al seu aprenent per eliminar als Jedis. Els cavallers necessiten diners per reparar la nau i Anakin participa en una cursa d’ aparells espacials i la seva victòria dona els recursos econòmics per comprar utensilis que posin en marxa la nau i també per comprar la llibertat del nen.

Els aventurers avancen ara cap a Coruscant, on els rep el canceller de la República, Valorum (Terence Stamp) i Yoda un mestre i conseller.

Després del improductiu debat en un senat dominat per buròcrates i ineficients, decideixen lluitar contra la Federació de Comerç i ensinistrar a Anakin perquè arribi a ser un cavaller Jedi.

Així tornen a Naboo, el planeta envaït per les forces del mal, on cerquen aliances amb els Gungan i units afronten la batalla.

Els dos Jedis lluiten contra Darth Maul, després d’ aferrissat combat, aquest mata a Qui-Gon Jinn però Obi Wan quan està a punt caure a un abisme, es sobreposa i acaba amb el sikh, mentre que Jinn, agonitzant, li encarrega que continuï l’ ensinistrament d’ Anakin.

En tant, l’ exercit de la república s’ imposa i talla els control dels androides per signar seguidament un nou tractat amb el virrei que atorgui la pau a tots el pobles.

AMENAZA

COMENTARI

“La amenaza fantasma” és la primera cinta de la segona trilogia de “La guerra de las galàxies” i és realitza, vint i dos anys després del film inaugural de la saga, tot i que cronològicament és el que inicia tots els conflictes que posteriorment se succeiran.

“La guerra de las galàxies” ´és sobretot un relat mític, on el tema principal és l’ enfrontament entre el be i el mal però que te multitud de referents relacionats amb les narracions i el mites més diversos.

El personatge d’ Anakin Skywalker és el d’ un nen amb poders, destinat a portar la pau i l’ equilibri a l’ univers. La seva mare, Shmi, l’ ha engendrat però desconeix de l’ existència de cap pare, clara al·lusió al mite de la Verge.

Anakin, com Jesucrist, esta destinat a alliberar el món però abans tindrà que acomplir una fase d’ ensinistrament que el legitimi com heroi redemptor. Existeix per últim una profecia que parla d’ algú que portarà l’ equilibri a la força.

És doncs, una pel·lícula que tracta el paper de l’ heroi i de com és sotmès a un procés d’ iniciació abans de veure acomplides les seves expectatives. Abans un altre heroi, el seu preceptor, morirà, però el seu ensenyament passarà a mans d’ un deixeble portat a continuar la seva tasca.

El nen tindrà també una iniciació davant Yoda i els savis, tan proper tot al mite Bíblic de Jesús com a la revelació budista del lames, en que el nen coneixerà també la por i el camí cap el lloc fosc.

La pel·lícula és també una al·legoria política. La República galàctica viu en democràcia però els seus dirigents són burocràtics i ineficaços, per això tenen dificultats per fer front als partidaris de la tirania. Sols la presència de l’ heroi i la seva aliança amb altres pobles, portaran a la victòria.

Estem, doncs, davant un univers en el qual ningú ajuda a ningú, on no hi ha civisme i sols interessos polítics, és a dir: tot molt contemporani.

D’ altra banda, les forces del mal volen tot el control i són malvades i tiràniques, els seus soldats són màquines sense ànima. En tot hi veiem una possible metàfora del nazisme.

Lucas, recorre tot el cinema de la seva infància. En “La amenaza fantasma”, cada planeta recrea un ambient que és quasi un verdader parc temàtic.

Arribar a Gungan es travessar els mars plens de monstres de “Veinte mil leguas de viaje submarino”. En Tatooine, recreat en casbes d’ Ouarzazate en el Marroc, estem en un paisatge proper a les pel·lícules d’ aventures pel desert i els films bíblics. Coriscant és Nova York tanmateix.

Algunes imatges són un homenatge a Parque Juràsico” de Spielberg, les desfilades de l’ exèrcit i els jedis entrant en la ciutat estan properes als pèplums de romans, la cursa de naus espacials és un homenatge, gens amagat, a Ben-Hur, alguns moviments de masses s’ acosten al cinema musical.

No hi falta el personatge còmic i secundari que acompanyarà als herois, com en tot relat d’ aventures que s’ apreciï i fins i tot la presència de C3P0 i R2 D2, els dos peculiars robots, també acompleixen aquest paper de parella còmica, en aquest cas , tecnològica.

Tot plegat, un gran espectacle ple d’ aventura i acció, fantasia i imaginació, amb la música de John Williams i un lema que passa a la història: Que la força t’ acompanyi.

 

 

EL PUENTE DE LOS ESPIAS

El_puente_de_los_esp_as-489906937-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Tom Hanks

               Mark Rylance

               Amy Ryan

               Sebastian Koch

               Alan Alda

Any: 2015

Títol original: Bridge of spies

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

En 1957, en plena guerra freda, James Donovan (Tom Hanks) és un advocat especialitzat es assegurances; en aquest temps ha estat detingut Rudolf Abel (Mark Rylance), un espia al servei dels soviètics, el govern busca a un home que el pugui defensar per legitimar la seva condemna i li proposa el litigi a Donovan.

Aquest accepta l’ encàrrec, Abel és jutjat i condemnant i l’ advocat tan sols aconsegueix que no se li apliqui la pena de mort al seu client.

Un període després, els americans envien a un grup de pilots en missió d’ espionatge sobre la URSS, un d’ ells, Gary Powers, és abatut i fet presoner.

Al mateix temps, Frederic Pryor, un estudiant americà que està realitzant una tesi sobre l’ Alemanya comunista és detingut en Berlin.

Els americans tenen voluntat d’ intercanviar presoners i proposen permutar Abel per Powers i li proposen a Cameron que viatgi a Berlin per negociar l’ operació que no tindrà recolzament estatal.

Cameron veu injusta la situació a la que està sotmès Pryor i el vol alliberar també; inicia una negociació amb els soviètics i alemanys i a la fi obté el vistiplau per que Pryor sigui part de l’ acord.

L’ intercanvi de presoners es formula en el Pont Glienicke de Berlin i al mateix temps s’ alliberarà a Pryor en el check point. Els russos i els americans compleixen la seva paraula però els alemanys de l’ est es mostren retardataris, Cameron es nega a complir la seva part del tracte fins que te constància que l’ estudiant ha estat alliberat.

 

El-puente-de-los-espías

COMENTARI

La millor pel·lícula de Spielberg des de Munich. Oblidant els seus espectaculars contes per adolescents , els seus relats sensiblers i els retalls fallits d’ història d¡’ Amèrica com en “Lincoln”, Spielberg se’ns torna a presentar en bona forma en un film en el que es manté fidel als seus principis cinematogràfics.

El director americà treballa sobre una història real, emmarcada en la guerra freda i a partir d’un guió dels germans Cohen.

Spielberg ens explica la seva història de sempre, la d’un home comú que es manifesta honest i receptiu per aconseguir els seus propòsits, un home que s’ emporta la gloria per assolir una missió però que sobretot s’ emporta la satisfacció de saber que és un home decent, algú que valora l’ honradesa per sobre la raó d’ estat.

Estem davant el panegíric d’ aquest home comú que es transforma i s’ arrisca, algú que es torna extraordinari en una situació que en principi potser el depassa, un paper que en el seu moment és pogut desenvolupar James Stewart, sempre en el seu paper d’ heroi americà.

Cameron es troba en l’ avió que el transporta a casa amb el soldat alliberat, aquest li diu que no ha confessat cap secreta de guerra als russos, Cameron li replica que això tan sol ho pot confrontar amb si mateix. Allò que importa no és el que pensin els altres sobre tu mateix sinó allò que tu saps que ets i que has fet.

Quan Cameron ha defensat a Abel i ha evitat la seva condemna a mort, és mirat amb reprovació en el transport públic, és considerat un traïdor, quan ha aconseguit l’ intercanvi de presoners i el retorn a casa del pilot, les mirades són d’ agraïment i condescendència però Cameron és el mateix home, íntegre i fidel a si mateix, ara com abans.

Spielberg ens torna a reivindicar la seva confiança absoluta en l’ individu, ens transporta al seu propi món, el dels sentiments, quan Cameron identifica la causa de Pryor com a seva i valorem la seva integritat.

L’ heroi després del viatge per mars procel·losos torna a casa, Ulisses cerca repòs però és humil i no demana reconeixement. Els finals de Spielberg sempre són optimistes i satisfactoris.

Spielberg emmarca la història en la guerra freda sense novetats; els americans lluiten per als seus interessos, els soviètics i els alemanys de l’est, són manipuladors, autoritaris i despòtics i el director americà juga amb un cromatisme ple d’ ideologia; les seqüències de color americanes es converteixen en un blau fosc uniforme quan el protagonisme arriba a Berlin.

El retrat del comunisme és sòrdid i obscur, Kafka hi és estat a gust, Cameron és portat d’un cantó a un altre, enganyat i menyspreat, de despatx en despatx, com si formés part d’ “El castell” o “El procés”. L’ american way of life triomfa, patriotisme de pa sucat amb oli, els nostres valors contra els seus, la guerra freda no s’ ha acabat.

Tot això podria ser allò principal sinó fos per què Spielberg fa que els personatges ens acompanyen en les seves vivències, la capacitat narrativa i la intriga no decauen i ens acaba important més el cine que la ideologia.

Gran acabament amb l’ escena de l’ intercanvi; el picat ens mostra el pont i com cada presoner passa al seu bàndol, Abel ,potser, per morir com un traïdor, i contemplem la cara expectant de Cameron quan observa els últims passos de l’ espia rus, a qui , sens dubte, ha agafat afecte i a qui considera un home lleial.

 

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

EL BARCO DE LOS LOCOS

El_barco_de_los_locos-955922228-large

Director: Stanley Kramer

Actors: Oskar Werner

             Vivien Leigh

             Simone Signoret

             Elizabeth Asley

             Lee Marvin

             José Ferrer

             George Segal

             Michael Dunn

               Gila Golan

             Heinz Ruhman

Any: 1965

Títol original: Ship the fools

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Poc abans de la segona guerra mundial, un vaixell alemany emprèn viatge des de Veracruz, en Mèxic, fins a Bremenhaven en Alemanya.

L’ embarcació està a càrrec del capità Thiele i en ella hi conviuen diversos tipus de gent. Hi trobem al Doctor Willie Schuman (Oskar Werner), el metge d’ a bord, està casat i te dos fills, és un home malalt amb una afecció cardíaca, hi viatja també Karl Glocken (Michael Dunn), un nan que presenta l’ acció i especifica com en aquest vaixell tots estan bojos.

S’ hi troba igualment un grup d’ alemanys, com Sigfried Rieber (José Ferrer), que treballa en una revista de modes i està afiliat al Partit Nazi, un home que pensa que és bo exterminar, quan neixen, a tots els inútils i fer-ho també amb els vells, els jueus i las gent de color, Rieber està casat i te tres fills però, diu que la dona no es vol separar, Rieber persegueix a Lizzy una jova compatriota

Hi trobem a Julius Lowenthal (Heinz Ruhmann), un joier jueu que ha estat un heroi de guerra en la primera contesa mundial i te la creu de guerra, és un home cordial, que primer es considera alemany, abans que jueu.

En el paquebot hi viatgen americans, com la parella formada per David (George Segal) i Jenny Brown (Elizabeth Ashley),plens de conflictes sentimentals que tan es barallen com es reconcilien.

Mary Treadwelll (Vivien Leigh) viatja sola, és una dona en el llindar de la maduresa, sent nostàlgia per la joventut perduda i pena per als amors fracassats, és una dona divorciada que sent aversió al matrimoni i rebutja els requeriments d’un oficial de la nau, que li comenta amb cruesa com en aquesta edat, tot s’ acaba en una sala de festes amb un amor de pagament.

Bill Tenny (Lee Marvin) és un home sol, busca companyia femenina incessantment i intenta fer-s’ho amb una ballarina d’un quadre flamenc que viatja en l’ embarcació.

La ballarina per treure-se’l de sobre li dona el número equivocat de la seva habitació, que resulta ser el de Missis Treadwell, Tenny confon la dona amb la possible amant i la besa apassionadament, quan comprèn l’ error, Mary, que se sent vexada, l’ expulsa violentament.

Ens hi trobem també amb Elsa (Gila Golan), una noia de setze anys que viatja amb els pares, és una jova tímida , insegura i plena de pors.

En el primer port hi pugen un nombrós grup de treballadors espanyols afectats pels baixos preus del sucre, han perdut la feina i tornen a casa, amb ells hi puja la comtessa (Simone Signoret), s’ ha casat tres vegades i no ha trobat l’ home ideal, està retinguda i te que baixar en Tenerife per complir una condemna per les seves activitats polítiques.

El Doctor Schuman s’ enamora d’ ella, la troba tan amarga com dolça i tendra, diu, els dos pensen que estan davant l’ amor de la seva vida, Schuman vol baixar en Tenerife i acompanyar a la dona en la seva sort però el capità el dissuadeix, “l’ amor mai és etern”, li diu per que es quedi.

Schuman destarotat, pateix un atac de cor i mor.

A la fi, els passatgers desembarquen en el seu destí i cadascun emprèn el seu propi camí.

EL BARCO

COMENTARI

Kramer realitza en 1965, allò que s’ entén com una gran super producció; la típica història més gran que la vida mateixa. Un melodrama psicològic i coral en el que s’ esbrinen les conductes d’un grup de passatgers tancats en una embarcació rumb a Alemanya.

Kramer compta amb un selecte grup d’ actors, estrelles més be, alguns ja en viatge de tornada, com els personatges que interpreten.

En realitat, el director americà vol simbolitzar el vaixell, com si fos la vida mateixa, en aquest espai tancat s’hi reuneixen arquetips, una sèrie d’ individus plens de dubtes existencials, pors i frustracions.

Són també, un antecedent del conflicte bèl·lic que assolarà Europa. En Rieber hi podem contemplar el desvergonyiment ideològic dels nazis, en el matrimoni Hutten, la despreocupació i el racisme cap a l’ home, espanyol, que perd la vida per salvar el seu gos, Lowenthal és el jueu que se sent alemany i no se’n adona del futur que l’ espera.

El film convoca la psicologia dels personatges, una miscel·lània de caràcters i tipologies diverses on no hi poden faltar la preocupació pel pas del temps i la joventut perduda-Mary Treadwell-, l’ amor fou, els fracassos amorosos i la recerca de la felicitat-Schuman i la comtessa-, els conflictes de parella-David i Jenny-, la immaduresa i la por a no sentir-se estimada-Elsa- i la insatisfacció i la solitud de tots els protagonistes.

El drama és sempre contingut i latent, mai esclata abrupte i passional, va i ve al voltant de tots els personatges, el relat te un hàlit proper a la literatura de moda de l’ època com la de Vicky Baum.

Kramer proposa també una lectura social; els espanyols repatriats són pobres i viatgen en tercera classe a diferència dels protagonistes , en primera, un evident classisme. S’ instal·len en el vaixell tot i que no queden massa ben parats, són bruts i busca-raons, Pepe, el cap de la troupe flamenca, és una espècie de proxeneta que explota sexualment a les seves ballarines.

Schuman, abans de morir, transmet els valors que vol induir el relat. “Tot és un femer, tots complim les ordres que ens donen per mantenir la cordura però tots acabem convertits en bojos”.

El personatge de Karl Glucken, el nan, és el observador, aquell que mira sense participar ni jutjar l’ acció, aquell que explica, mirant a la càmera, allò que veurà l’ espectador en el pròleg i el que acaba de de succeir en l’epíleg. ¿Què te això que veure amb nosaltres?, res, diu amb cinisme.

La pel·lícula està basada en una novel.la de Katherine Ann Porter i guanya dos oscars en 1965, a la millor direcció artística i a la millor fotografia.

 

 

TIMBUKTU

Timbuktu-179154960-large

 

Director: Abderrahmane Sissako

Actors: Ibrahim Ahmed

             Abel Jafri

             Toulou Kiki

Any: 2014

Nacionalitat : Mauritània

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

La ciutat de Tombuctú ,en Mali, és presa pels yihadistes, la seva perspectiva integrista de la religió i les costums porta a canvis socials importants.

Kidane (Ibrahim Ahmed) és pastor i viu en les afores de la població amb la seva dona Satima (Toulou Kiki), la seva filla Toya i un nen pastor.

Un dia Amadou, un pescador, mata a una de les vaques de Kidane, doncs aquesta ha trencat les xarxes de pesca, Kidane li demana explicacions, els dos homes lluiten i la pistola del pastor es dispara i mata a Amadou.

Mentre, els nouvinguts van imposant els seus conceptes radicals de la moral i de la religió, Kidane és apressat, jutjat i condemnat a mort; quan Satima arriba i es llença en els seus braços és executada amb el seu marit.

 

 Timbuktu

 COMENTARI

   El cine del tercer món, manté una sintaxi allunyada d’ occident; lentitud, observació, poesia, deixar en mans de l’ espectador el judici de les imatges….són alguns dels elements que fan gran aquesta pel·lícula.

El film desenvolupa l’arribada dels integristes yihadistes a la població de Tombuctú en el 2012, una terra de pas i d’ acollida ancestral; de cop tot allò que és consuetudinari i quotidià és transforma i resta prohibit, el futbol, la música, la xerrada a la porta de casa, la llibertat de ser i estar i tot és substituït per l’ entrega a la pregaria i la religió.

Tot està en mans de la sharia, de la llei, del profeta i aquell que conculca les interpretacions ortodoxes pateix un camí d’ espines.

La pel·lícula, a l’ inrevés que proposaria el “mainstream” d’ Hollywood, no ens mostra als nouvinguts com malvats execrables, no hi ha en ells gestos malcarats ni violència, és tracta simplement de la imposició d’un ordre tirànic, això és patent, no fa falta un registre exagerat per advertir-ho.

El film es recrea en algunes escenes de gran bellesa, quan els yihadistes prohibeixen el futbol i els nois hi juguen sense pilota, fantasmal penalti, interromput pel pas d’un ase.

Un altre gran moment és quan la noia que canta és condemnada a patir vuitanta cops de fuet però mentre és apallissada no deixa de taral·lejar, o la lapidació, interrompuda per la imatge d’un home en transit religiós, una bona el·lipsi que ens condueix a contemplar les víctimes ja mortes, o el pas de Kidane pel riu, en un pla   general, després d’haver matat als pescador.

La gasela inicia i tanca la filmació, és un símbol evident d’ el desvaliment concret de la filla de Kidane i Satima, ara orfe, com també de tot un poble en general.

La pel·lícula filma històries paral·leles; la dona a la que imposen portar guants malgrat tingui que manipular i vendre peix o la noia que es casada contra la seva voluntat amb un milicià yihadista.

El to de la cinta és d’un discórrer tranquil, accentuat encara més per la perversitat de l’ ocupant, la seva ingerència en la vida quotidiana, la imposició, la prohibició, la incapacitat de debat, doncs tot està escrit en la llei i és la voluntat d’ Ala i sols es tracta d’ aplicar-ho amb rigor i justícia, la seva justícia.

Fora de qualsevol subjectivisme o manipulació, la pel·lícula significa un discurs punyent contra la tirania yihadista.

 

 

CUENTOS DE TOKIO

 

 

Director: Yasujiro Ozu

Actors: Chishu Ryu

             Chieko Hagashiyama

             Setsuko Hara

Any: 1953

Nacionalitat: Japó

Títol original: Tokyo monogatari

Gènere: Drama costumista

 

ARGUMENT

Els Hirayama , una parella d’ ancians, viuen en Onomichi, una població rural del Japó amb Kyoko la seva filla més petita.

Són invitats a viatjar a Tòquio on habiten la resta dels seus fills a excepció de Keizer que viu en Osaka.

Els Hirayama s’ allotgen en casa de Koichi, el seu fill, un metge de barri que es mostra molt ocupat, en tant tenen que aguantar la mala educació dels seus nets.

Igualment Shige, l’ altra filla que és esteticien no troba un moment per complimentar als pares.

El millor tracte el troben per part de Noriko, la dona del fill que va morir fa vuit anys i que no s’ ha tornat a casar. Ella s’ encarrega d’ ensenyar-li’ls la ciutat i fer-li’ls la vida agradable.

Els vells es converteixen més en un destorb que en altre cosa i els fills decideixen enviar-los a un balneari uns dies perquè descansin i al mateix temps els alliberin d’ atendre’ls.

En el balneari hi ha molta activitat , música i cantants fins a la matinada, els Hirayama no poden dormir i decideixen tornar a Tòquio.

Com Shige tenia una reunió d’ esteticiens en la casa, la mare se’n va a l’ habitacle de la nora i el pare va a veure a uns amics que vivien en Onomichi. Recordant el passat s’ emborratxa i arriba a casa totalment begut.

A la fi els avis decideixen marxar cap el seu poble però la dona es troba malament i aprofiten per fer una breu parada en Osaka i veure a Keize, el seu altre fill.

Quan arriben a Onomichi la mare empitjora. Els fills arriben i assisteixen al seu últim alè. Si bé no poden evitar els plors, ràpidament se’n tornen a Tòquio doncs tenen que assistir a les seves ocupacions quotidianes.

La jove Kyoko i Noriko, la nora, es queden soles amb el pare. Una retreu la conducta dels germans, l’ altra els disculpa.

L’ home, ara vidu, veu passar la vida i sent el pes de la solitud.

 

cuentos-de-tokio-2

 

COMENTARI

Kurosawa es revela al públic europeu en 1950 amb Rashomon i acostuma a llançar els seus missatges a partir de històries contextualitzades en el món de la tradició i els samurais.

En canvi Ozu parla del Japó contemporani, en realitat “Cuentos de Tokio” és una crònica costumista.

Un referent podria ser el neorealisme italià, quan mostra la vida dels Hirayama en barris suburbials i relata la rutina i la modèstia del seu entorn.

Un altre referent podria ser Bresson, doncs Ozu és un director ascètic, els personatges no desborden mai les seves emocions, l’ escriptura cinematogràfica és austera i no hi ha incidències que distreguin dels punts principals.

Tot és senzill i bell, no hi ha exabruptes ni crits, tot és sensible , delicat i pausat.

Ozu remarca les diferències entre generacions. Els pares venen del camp, tenen unes altres costums, són en realitat un destorb per la vida plena de feina i embolics de la gran ciutat. La incomunicació s’ ha establert com una barrera en la família.

La filla més petita, amb la nora, són les úniques que s’ adonen de l’ egoisme dels altres germans, de com el temps passa de pressa i com no han tractat adequadament a aquells que t’ estimen. Com la vida és curta i els sentiments s’ esmunyen.

Igualment la pel·lícula marca el traç diferencial entre camp i ciutat, entre els vells i joves, entre mons antitètics que és busquen i no és troben.