CUENTOS DE TOKIO

 

 

Director: Yasujiro Ozu

Actors: Chishu Ryu

             Chieko Hagashiyama

             Setsuko Hara

Any: 1953

Nacionalitat: Japó

Títol original: Tokyo monogatari

Gènere: Drama costumista

 

ARGUMENT

Els Hirayama , una parella d’ ancians, viuen en Onomichi, una població rural del Japó amb Kyoko la seva filla més petita.

Són invitats a viatjar a Tòquio on habiten la resta dels seus fills a excepció de Keizer que viu en Osaka.

Els Hirayama s’ allotgen en casa de Koichi, el seu fill, un metge de barri que es mostra molt ocupat, en tant tenen que aguantar la mala educació dels seus nets.

Igualment Shige, l’ altra filla que és esteticien no troba un moment per complimentar als pares.

El millor tracte el troben per part de Noriko, la dona del fill que va morir fa vuit anys i que no s’ ha tornat a casar. Ella s’ encarrega d’ ensenyar-li’ls la ciutat i fer-li’ls la vida agradable.

Els vells es converteixen més en un destorb que en altre cosa i els fills decideixen enviar-los a un balneari uns dies perquè descansin i al mateix temps els alliberin d’ atendre’ls.

En el balneari hi ha molta activitat , música i cantants fins a la matinada, els Hirayama no poden dormir i decideixen tornar a Tòquio.

Com Shige tenia una reunió d’ esteticiens en la casa, la mare se’n va a l’ habitacle de la nora i el pare va a veure a uns amics que vivien en Onomichi. Recordant el passat s’ emborratxa i arriba a casa totalment begut.

A la fi els avis decideixen marxar cap el seu poble però la dona es troba malament i aprofiten per fer una breu parada en Osaka i veure a Keize, el seu altre fill.

Quan arriben a Onomichi la mare empitjora. Els fills arriben i assisteixen al seu últim alè. Si bé no poden evitar els plors, ràpidament se’n tornen a Tòquio doncs tenen que assistir a les seves ocupacions quotidianes.

La jove Kyoko i Noriko, la nora, es queden soles amb el pare. Una retreu la conducta dels germans, l’ altra els disculpa.

L’ home, ara vidu, veu passar la vida i sent el pes de la solitud.

 

cuentos-de-tokio-2

 

COMENTARI

Kurosawa es revela al públic europeu en 1950 amb Rashomon i acostuma a llançar els seus missatges a partir de històries contextualitzades en el món de la tradició i els samurais.

En canvi Ozu parla del Japó contemporani, en realitat “Cuentos de Tokio” és una crònica costumista.

Un referent podria ser el neorealisme italià, quan mostra la vida dels Hirayama en barris suburbials i relata la rutina i la modèstia del seu entorn.

Un altre referent podria ser Bresson, doncs Ozu és un director ascètic, els personatges no desborden mai les seves emocions, l’ escriptura cinematogràfica és austera i no hi ha incidències que distreguin dels punts principals.

Tot és senzill i bell, no hi ha exabruptes ni crits, tot és sensible , delicat i pausat.

Ozu remarca les diferències entre generacions. Els pares venen del camp, tenen unes altres costums, són en realitat un destorb per la vida plena de feina i embolics de la gran ciutat. La incomunicació s’ ha establert com una barrera en la família.

La filla més petita, amb la nora, són les úniques que s’ adonen de l’ egoisme dels altres germans, de com el temps passa de pressa i com no han tractat adequadament a aquells que t’ estimen. Com la vida és curta i els sentiments s’ esmunyen.

Igualment la pel·lícula marca el traç diferencial entre camp i ciutat, entre els vells i joves, entre mons antitètics que és busquen i no és troben.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s