LA ISLA DESNUDA

La_isla_desnuda-677365061-large

 Director: Kaneto Shindo

Actors: Nobuko Otowa

               Taiji Tonoyama

Any: 1960

Títol original: Hadaka no shima

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Un home (Taiji Tonoyama) i una dona (Nobuko Otowa) viuen en una illa de l’ Oceà Pacífic en el Japó, són els únics habitants al costat dels seus dos fills petits.

En front seu s’ hi troba una altra illa més gran on han d’ anar per efectuar qualsevol activitat, d’ allà porten l’ aigua, allà traginen el menjar i allà els nens van a l’ escola.

La vida quotidiana és viure de tot allò que se sembra i es recull, d’ alguna cabra i els seus productes i d’ algun peix que cau en las canya.

Un dia, un dels nens emmalalteix, el pare va a la illa veïna a cercar al metge però quan aquest arriba el nen ja és mort.

La dona es rebel·la contra la seva desgràcia, per un moment un crit surt de la seva gola, un afany de rebel·lió, aviat s’ apaivaga, hi ha de seguir sembrant, hi ha de seguir vivint.

isla-desnuda-03

 COMENTARI

Potser l’ obra més coneguda de Shindo en occident, gran premi del festival de Moscou en 1961.

Shindo realitza una simfonia poètica sobre la quotidianitat, sobre la futilitat de la vida, sobre el pas del temps. Tot és ascètic i sever, Bresson al seu costat seria rialler i extravertit.

Shindo realitza un film sense diàlegs, no necessita de les paraules per ordir el seu relat, es tracta en realitat d’un documental ple de sentiments, amb blanc i negre, on la música posa l’ accent en cada moment i marca l’ esdevenir dels personatges; tot és monòton i repetitiu, sentim tan sols el soroll de la terra, de les petjades, el cant dels nens, la sonoritat d’una bufetada, el crit afligit final d’una dona que diu que no pot més.

Tot això és informatiu i suficient per tractar l’ emoció despullada, la senzillesa de les coses, un poema sense paraules, una composició plena de realitat i sense cap èpica.

D’una banda ens preguntem si els protagonistes viuen en l’ edèn, en el paradís solitari, arrelats a la terra i a la natura, d’un altre cantó entenem que són sers aïllats en un context hostil, gent miserable que no és propietària de la seva vida.

El ritme reiteratiu on tot sovinteja igual, és trencat per la mort, la mort del nen concita a la rebel·lió de la dona; la voluntat de no conformar-se. Per primera vegada aquest ritme fet a partir de reproduir la quotidianitat, es trenca, la dona es llença a terra i crida, el marit la contempla compassiu, són tan sols uns breus segons, els suficients per comprendre la ràbia i la tristesa. Però tot, de nou torna a començar, no hi ha escapatòria. La dona reprèn la feina, l’ aigua mulla la terra i la vida continua.

Shindo fa un cine pausat i seré, mostra la repetició dels actes dels protagonistes fins a la saturació, la vida no són tan sols grans coses, l’ austeritat el rigor i el silenci creuen el relat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s