EL RENACIDO

El_renacido_The_Revenant-498846647-large

Director: Alejandro González Iñarritu

Actors: Leonardo Di Caprio

             Tom Hardy

             Domhnall Gleeson

Any: 2016

Títol original: The revenant

Nacionalitat. USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Hugh Glass (Leonardo Di Caprio) és un paranyer que a principis del segle XIX, viu de la caça d’ animals i la venda de les seves pells.

Quan participa en una expedició de caça amb un nodrit grup de companys, és atacat pels indis Aikaras, enutjats perquè homes blancs han segrestat a Powaka, la filla del cap.

Els indis realitzen una matança i Glass pot escapar amb una dotzena d’ homes navegant a través del riu, entre ells està els seu fill Hawk, un mestís, fruit de la seva relació amb una indígena.

El grup decideix deixar l’ embarcació i continuar camí per terra per evitar ser sorprès pels indis. Durant la ruta, Glass és atacat per un os grizzly que li produeix grans ferides i el deixa estabornit; els companys el recullen però Glass és una impedimenta per continuar la marxa. El capità de l’ expedició, Andrew Henry, (Domhnall Gleeson) els deixa sota l’ atenció de dos homes: John Fitzgerald (Tom Hardy) i el jove Jim Bridger, que amb Hawk s’ han d’ encarregar de cuidar a Glass, portar-lo al fortí i si mor, enterrar-lo dignament.

Per Fitzgerald, Glass és una càrrega, mata al seu fill i el deixa abandonat, Jim te un pel de compassió i li deixa a l’ home, que quasi no es pot valer per si mateix, una cantimplora.

Glass, minvat de facultats, inicia el retorn al campament, fuig dels indis que l’ assetgen, troba un pawnee, un altre indígena amb qui comparteix viatge, roba un cavall d’una expedició francesa que és la que ha segrestat a Powaka i allibera a la noia i després de múltiples aventures, arriba al fortí.

Quan Fitzgerald el veu arribar, inicia una ràpida fugida, Glass acompanyat d’ Henry, inicia la persecució, el seu acompanyant és assassinat pel fugitiu , mentre Glass i Fitzgerald es troben i lluiten a mort. Fitzgerald resta malferit ,en tant apareixen els Aikaras que l’ atrapen i el maten.

Glass sobreviu una vegada consumada la seva venjança.

650_1200

COMENTARI

Iñarritu inicia la seva carrera cinematogràfica amb obres de caràcter fragmentari, pròpies del cine d’ autor, després de la molt interessant “Birdman”, amb la que guanya l’ oscar de l’ any 2015, Hollywood posa en marxa i al seu servei tota la maquinaria de que disposa per realitzar una gran producció.

“El renacido” és un mainstream de qualitat, cine espectacular, una història de supervivència i venjança a través dels esclatants paisatges del nord de Canada i la Patagonia.

La pel·lícula és el relat d’un viatge tan físic com moral. Glass, el protagonista ferit per un os, es veu al costat de la mort i abandonat en el mig del bosc però aconsegueix sobreviure.

La història de “El renacido” és la gran història americana, un relat de superació. Iñarritu celebra la vida dels pioners, aquells que es van enfrontar a un territori salvatge, als animals voraços i als indis, per preservar tot allò conquerit. Glass és valent, persistent, audaç, te totes les suposades virtuts de l’ home americà, que ha lluitat pel país i se l’ ha guanyat.

“El renacido” és també un film amb constants connotacions religioses; Glass viu una prova sacrificable, una epopeia que acaba en redempció. L’ heroi no en te prou amb haver patit tota mena de penalitats sinó que necessita venjar al seu fill, per això quan arriba al campament i a la seguretat, realitza una immersió en l’ aigua, un bateig, una purificació, que li dona renovades forces per anar a la recerca de l’home que l’ ha traït.

Hi ha també una reafirmació en la idea que Déu està en les petites coses. Fitzgerald explica, com moribund i mort de gana, es va trobar amb un esquirol i la seva carn li va salvar la vida, per Fitzgerald va ser una expressió divina. Quan Fitzgerald ha lluitat amb Glass i està ferit però viu, els indis fan la seva aparició i el maten, són la prova del destí, marcat per Déu.

“El renacido” és el clàssic relat de viatge, l’ odissea portada a l’ oest americà. Un home emprèn un recorregut ple de dificultats i peripècies i torna a casa canviat, és també un camí existencial. En l’ última escena, Glass ha complert la seva missió redemptora i es troba amb l’ esperit de la seva dona morta, que l’ acompanya.

Iñarritu planteja doncs aquet viatge iniciàtic i místic però també un viatge físic, per això estem davant una excel·lent pel·lícula d’ aventures, on el paisatge s’ erigeix en protagonista. L’ home lluita contra la naturalesa adversa i hostil, viu immers en un món salvatge on no hi ha respir ni perdó; els indis són ferotges però no ho són menys que els francesos que han segrestat a Powaqa, que el traïdor Fitzgerald o que el mateix Glass. L’ indret salvatge és cruel i torna cruels als homes.

La història s’ estructura en la primera part en un relat de supervivència per convertir-se en una narració de venjança, de recerca del traïdor, d’ odi cap aquell que ha matat al fill en la segona, tot desenvolupat a partir d’una violència extrema.

Iñarritu aporta a l’ aventura, espectacularitat i bellesa formal. La primera aparició dels indis, la lluita amb l’ os, la caiguda de Glass per les cataractes i com és arrastrat per l’ aigua, la trobada amb l’ indi pawnee i com els dos homes es mantenen expectants entre les fogueres provocades i la tènue capa de neu que cau, o quan Glass esventra el cavall per dormir en el seu interior i guarir-se del fred.

Són escenes potents, aventures i segones lectures: bon cine.

El relat està basat en una historia real que Michael Punke va novel·lar i guanya tres oscars en el 2016, millor direcció, millor actor (Leonardo Di Caprio) i millor fotografía.

EL NOMBRE DE LA ROSA

El_nombre_de_la_rosa-561341919-large

 

Director: Jean Jacques Annaud

Actors: Sean Connery

             Christian Slater

             Michel Lonsdale

             Ron Perlman

             Valentina Vargas

             Murray J. Abraham

Any: 1986

Títol original: Der name der rose

Nacionalitat: Alemanya/França

Gènere: Suspens

Subgènere: Edat mitjana

 

ARGUMENT

En l’ Itàlia medieval del segle XIV, un frare franciscà, Guillem de Baskerville (Sean Connery), arriba a una abadia benedictina, acompanyat del jove novici Adso (Christian Slater).

S’ entrevista amb l’ abat (Michel Lonsdale) just quan mor un miniaturista, Adelm d’ Otranto. El monjo ha estat trobat al peu d’un finestral de la torre, tot fa suposar que ha estat un suïcidi sinó fos perquè la finestra de la torre no es pot obrir, Guillem pensa que ha estat un assassinat.

Guillem coneix als monjos de l’ abadia, el bibliotecari, el vell Jorge de Burgos, Salvatore (Ron Perlman)geperut i retardat mental i altres; al poc es troba amb una segona mort: Venantius, que apareix ofegat en una barrica. El tercer mort és Berengar, l’ ajudant de la biblioteca, tots els difunts mantenen en comú tenir els dits i la llengua negres, s’ han enverinat al consultar les pàgines d’un llibre que conté arsènic.

Guillem es posa a investigar perquè han mort els monjos i quin és el llibre que ha ocasionat el seu decés.

Aconsegueix entrar, mitjançant un complicat laberint, en una grandiosa biblioteca, pensa que potser la més gran d’ occident, on es guarden milers de volumens i troba un llibre que pot aclarir el misteri però que desapareix de les seves mans.

En tant, Bernardo Gui (Murray J. Abraham), com representant de l’ església oficial i de l’ inquisició apareix en l’ abadia amb el seu seguici per esbrinar que esta passant.

La seva arribada coincideix amb una nova mort, la de Severí, l’ herbolari. Salvatore i una camperola són trobats plegats i acusats, mentre que s’ aprofita per inculpar també a Remigi, un frare que va mantenir posicions suposadament herètiques en el passat. Els denunciats són torturats i posteriorment portats a la foguera.

Per la seva part, Guillem, aconsegueix trobar el llibre que dictamina les morts, es tracta de la poètica d’ Aristòtil. Jorge vol evitar que els frares la llegeixen doncs conté elements de comèdia i suscita el riure. El joc i la broma qüestionen el dogma diví i la veritat evangèlica única.

Guillem persegueix a Jorge , en la disputa cau una llàntia , la biblioteca crema i amb ella Jorge. Guillem se salva amb uns pocs llibres que s’ emporta amb ell.

Bernardo Gui abandona precipitadament l’ abadia però el poble s’ha rebel·lat contra els dictats eclesiàstics i empeny el seu carruatge per un barranc i troba la mort.

Guillem i Adso marxen del recinte religiós. Adso, al cap dels anys és qui ens explica la història en primera persona.

escena-el-nombre-de-la-rosa

COMENTARI

Basat en l’ obra d’ Umberto Eco, és tracta d’una de les translacions al cine d’ una novel.la d’ èxit, realitzades amb més qualitat i criteri.

La pel·lícula, igual que la novel.la, comporta una lectura policíaca. Un frare arriba a una abadia i es dedica a investigar una sèrie d’ escabrosos crims, descobreix a l’ assassí i amb ell, el misteri i els secrets que envolten la confraria.

El film es pot contemplar com una obra gòtica i també com un fresc d’ època.

Més enllà, Annaud per boca d’ Eco, planteja com l’ església esta sostinguda pel dogma. Jorge, l’ assassí, no vol que ningú pugui accedir a la cultura, a l’ univers literari, al coneixement, si això significa qüestionar les normes eclesiàstiques. Els seus assassinats són una manera d’ exterminar el pensament crític, la dissidència i la curiositat.

Una comèdia fa riure, el riure pot fer dubtar, dubtar és propi del diable i tot això pot posar en qüestió la veritat religiosa infal·lible.

Al mateix temps, contemplem els fastos de l’ església oficial, el seu poder i riquesa, representats per l’ inquisidor i front ells l’ humilitat de Guillem i Adso, els franciscans, que sense renunciar a la fe, hi oposen la raó i demanen una església pobre.

La gran biblioteca és la metàfora del coneixement, en tant Guillem la vol per a tothom, Jorge la vol allunyar i preservar ben amagada, per evitar es posin en consideració les normes i els dogmes religiosos establerts.

MATAR A UN RUISEÑOR

Matar_a_un_ruise_or-129099677-large

 Director: Robert Mulligan

Actors: Gregory Peck

               Mary Badham

               Brock Peters

Any: 1962

Títol original: To kill a mockingbird

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama judicial

Subgènere: Racisme

Subgènere: Món de la infància

 

ARGUMENT

Atticus Finch (Gregory Peck) és un advocat que viu en Maycomb, un poble del sud d’ Estats Units i ho fa amb el seu fill Jem i la seva filla Scout.

A través del relat de la nena, assistim als jocs infantils en els que es busca un veí sempre amagat, degut al seu trastorn mental. També veurem com Atticus vigila tota la nit a Tom Robinson, un noi negre acusat de colpejar i violar a una noia blanca, evitant que part de la població el linxi.  

     Atticus defensa a Tom. En el judici l’ advocat, a partir de les declaracions dels protagonistes demostra com Tom, que te la mà esgarrada, no ha pogut colpejar a la noia i com aquesta, encapritxada per l’ acusat, el va assetjar i finalment va ser maltractada pel seu pare.

Cap d’ aquests arguments incideixen en el jurat, que declara culpable a Tom. El noi, desesperat, intenta escapar i és abatut per la policia.

Ewell, el pare de la noia, viu ple de ressentiment contra Atticus i la seva família i un dia que els nens caminen pel bosc , camí a casa, els ataca. La intervenció de Boo, el veí trastornat, que defensa als nens i acaba matant a Ewell, evita la tragèdia.

14233024846513

COMENTARI

La pel·lícula és un conglomerat de cine poètic i social. La mirada dels fets és la de Scout, la filla d’ Atticus, és a través d’ ella, del seu punt de vista que seguim el món de la infància, els jocs, les pors però també les situacions dramàtiques que fan als nens créixer i entendre.

Assistim a la construcció d’un personatge, el d’ Atticus, un home íntegre, un exemple moral que vol i sap transmetre aquests valors ètics als seus fills.

Un exemple també de contenció i no violència, quan Ewell el ve a trobar després del judici i l’ escup a la cara, sense trobar cap resposta airada.

Un altre dels elements principals del film és el racisme. Malgrat les probes aportades per Atticus en el judici, Tom és condemnat. El prejudici i la discriminació de la població contra els negres és una evidència i cal valorar també la mirada dels nens, posada en l’ actitud exemplar del pare. És una invitació a l’ existència de noves generacions no contaminades pel racisme.

Per fi, l’ obra es fixa en el comentari d’ Atticus: “Tens que posar-te les sabates del altre per entendre’l. Així és, quan Boo, el noi trastornat que tan sols és una ombra amenaçant pels nens, acaba sent el seu salvador. Bo, l’ innocent, es guanya l’ afecte i la confiança de Scout perquè fins llavors tan sols havia estat alguna cosa en la imaginació dels nens i no en la realitat.

La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom d’ Harper Lee, amb la que l’ autora va guanyar el Premi Pulitzer, en tant el film  va obtenir tres oscars i la Palma d’ or del Festival de Canes.

 

FARAÓN

FARAÓN

 Director: Jerzy Kawalerowicz

Actors: Jerzy Zelnik

             Piotr Pawlowski

             Barbara Brislka

Any: 1966

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine social i polític

Subgènere: Egipcis

 

ARGUMENT

     L’ imperi nou d’ Egipte inicia una lenta decadència amb el govern del faraó Ramses XII. El seu fill Ramses, (Jerzy Zelnik) és un home ambiciós que es vol enfrontar al poder religiós En una batalla front als assiris, Herhor,(Piotr Pawlowski) el principal sacerdot, desvia els exercits per no passar per sobre uns escarabats sagrats.

Ramses contempla com augmenten els privilegis dels clergues, en tant el poble s’ empobreix. Coneix a Sarah, una dona jueva, que li dona un fill però l’ origen de la noia fa que sigui expulsada de la cort i substituïda per Kama (Bàrbara Brilska), una assíria.

El fill del faraó es te que enfrontar també a la guerra amb els assiris, al que venç i als acords necessaris amb els comerciants fenicis.

Quan mor el faraó, el fill és coronat com a Ramses XIII i aquest decideix fer front als sacerdots i rescabalar el tresor del Déus, que es troben dins el temple d’ Amón, per millorar la vida de la població.

Els eclesiàstics s’ hi oposen i Ramses llença al poble contra el temple i els clergues però, coneixedors aquests de l’ astrologia, saben que l’ atac coincideix amb un eclipsi de sol i manipulen la situació per crear el pànic entre els assaltants.

Com darrer recurs, Ramses envia a Tutmosis, el cap de l’ exercit a detenir a Herhor però un soldat el mata. Ramses penetra en el laberint del temple on es guarden els tresors i allà es troba amb un mercenari dels sacerdots que l’ assassina.

pharaoh_1-1

COMENTARI

El cinema polonès es mostra interessat en els anys seixanta per realitzar grans superproduccions per guanyar prestigi i fins i tot competir amb el cinema d’ Hollywood. L’ escola de cine polonesa te en Kawalerowicz un dels seus principals autors.

És un director que no manté tendències especialment crítiques amb el règim comunista de l’ època però en alguns aspectes aquesta pel·lícula d’ època es pot apreciar com una metàfora política del país.

Kawalerowicz no desdenya les seves conviccions marxistes, doncs la cinta no deixa de parlar de la lluita de classes : com una casta burocratitzada retè i hegemonitza el poder absolut, política i econòmicament, i la població es veu abduïda a la pobresa i la misèria. Aquests sacerdots són aliens al poble, viuen entre riqueses i detenen un gran poder. Mirada crítica, potser, sobre la burocràcia comunista, depenent de Moscou i enquistada en els seus privilegis.

D’ una altra part el film pot tenir una segona interpretació. D’una banda l’ església i el seu domini, la seva pompa, l’ influència de la jerarquia eclesiàstica en un país on preval el catolicisme, en el film la casta sacerdotal. D’una altra banda, l’ estat, amb una certa voluntat social, encarnat pel govern comunista, en la pel·lícula, la raó d’ estat és personificada pel faraó.

Més enllà de l’ al·legoria, “Faraón” és un film polític, més que una pel·lícula d’ època. No recrea la història, doncs els faraons de la pel.licula mai van existir. En ella trobem les lluites entre un cap de govern reformador que, vol millorar el benestar del poble i acabar amb el seu empobriment i una certa burocràcia endogàmica, tan sols preocupada pels seus propis interessos.

En aquest context, Ramses te que exercir el poder, cercar aliats i guerrejar contra els enemics per mantenir el status quo.

El film s’ inicia amb una bella escena: sobre la terra resseca, dos escarabats lluiten per la possessió d’ una nou, metàfora de la lluita social i pel poder que esdevé en Egipte/Polònia.

Magnífica escena del combat contra els assiris, amb la profusió de cadàvers en el camp de batalla però el quadre clau de la pel·lícula és quan el poble assalta el temple i el sacerdot aprofita un eclipsi de sol per fer creure, que els Déus s’han enfurit ,i crear el paor entre la població.

No queda enrere l’ avenç pels sinuosos i foscos laberints del temple, l’ home tancat en els seus laberints a la recerca de la riquesa sols troba la desorientació i la mort.

La pel·lícula guanyà la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1966

 

MACBETH

Macbeth-637898982-large

Director: Justin Kurzel

Actors: Michael Fassbender

             Marion Cotillard

             David Thewlis

             Paddy Considine

             Jack Reynor

             Sean Harris

Any: 2015

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Macbeth (Michael Fassbender) un noble escocès, cavalca amb el seu amic Banquo (Paddy Considine), quan un grup de bruixes els hi realitza una profecia: Macbeth serà escollit rei d’ Escòcia, Banquo no serà monarca però els seus fills crearan una saga de reis.

Macbeth li explica aquests fets a la seva dona, Lady Macbeth (Marion Cotillard) i aquesta l’ atia perquè faci real el vaticini i mati al rei Duncan (David Thewlis).

Macbeth, portat per l’ ambició desmesurada, assassina al rei per la nit, emborratxa als servidors, i després els executa, fent-los passar per als culpables.

El fill de Duncan, Malcom (Jack Reynor), fuig de la regió, temorós de la seva sort i Macbeth és proclamat rei. Angoixat pels possibles resultats de la predicció, decideix encarregar a un parell de sicaris l’ execució de Banquo i el seu fill, aquests compleixen la missió en quan al primer però el fill, Fleance, desapareix ajudat per les bruixes.

Macbeth retorna allà on ha trobat les fetilleres i aquestes completen la profecia: el nou rei continuarà invicte en tant el bosc de Birnam no es mogui i arribi fins a les portes de Dunsinane i Macbeth tan sols perdrà el regne quan algun fill no nascut de dona, acabi amb la seva vida.

En tant, es gesta un moviment d’ oposició al rei, Macduff (Sean Harris), un noble, s’ alia amb Malcom i amb el rei d’ Anglaterra que els hi cedeix deu mil homes. Les tropes rebels avancen cap a Dunsinane, tallen els arbres del bosc de Birnam i caminen parapetats en ells. Lady Macbeth al contemplar aquest escenari se suïcida.

Macbeth continua creient-se invencible i s’ enfronta a Macduff però aquest li rebel·la que va néixer quan la seva mare ja havia mort; els dos homes lluiten i Macduff mata a Macbeth.

macbeth-michael-fassbender-marion-image

COMENTARI

Un nou Macbeth entre els incomptables de la cinematografia mundial però un dels millors. En realitat hi ha antecedents de gran categoria, potser els més coneguts i els millors els d’ Orson Welles,( 1948) el de Kurosawa-“Trono de sangre” (1957)i el de Roman Polanski (1971).

Aqusest d’ ara és magnífic, Kurzel, que va debutar amb “Snowtown” posa la paraula al servei de la imatge, inicia amb una brutal batalla i acaba amb la lluita cos a cos entre els dos antagonistes principals, en mig tan sols hi ha fang, sang, violència i mort.

Tot això és traslladat a la pantalla a partir d’una posada en escena que recrea una atmosfera opressiva i un clima malaltís, la boira hi juga un paper preponderant, ella oculta el paisatge i sembla que també les baixes passions dels protagonistes. Tota la resta és muntatge, fotografia, paisatge, actors i per suposat text.

Kurzel retrata en colors blavosos els primers esdeveniments, mostra l’ assemblea real, amb el fantasma de Banquo presidint, amb l’ ataronjada llum de les espelmes i finalitza amb un roig encès, el color de la sang que ho encega tot.

Shakespeare parla de coses actualíssimes: la tirania, l’ ambició, l’ ànsia de poder…però sobretot de la por, quan algú ha conquerit el poder amb males arts, sols resta la por a perdre’l amb la vida i el sentiment de culpa. Macbeth te que continuar endavant, seguir amb el seu descens als inferns, perseverar matant per conservar el tro i per no ser descobert.

Macbeth és també la història d’una traïció al monarca i a l’ amic; la dona apareix com a protagonista perquè incentiva la crueltat de l’ espòs, malgrat que després, angoixada i penedida, se suïcida.

Macbeth és la premonició , el destí ineluctable. El nou rei posa tots els mitjans per què la predicció de les bruixes no es compleixi però el destí esta marcat, ell amb el seu primer crim, l’ ha decidit i no les bruixes, tot se succeeix de manera fefaent i irreversible.

Reflexió sobre la vida, la moral, la lleialtat , l’ ambició i la traïció. Tot és tan Shakespeare i tan actual…tractat amb tanta cruesa com bellesa per Kurzel

 

 

THE LODGER (EL ENEMIGO DE LAS RUBIAS)

El_enemigo_de_las_rubias-508721270-large

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Ivor Novello

             June

             Marie Ault

             Malcom Keen

Any: 1927

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

   En Londres s’ estan produint diversos assassinats sense resolució. L’ assassí ha matat ja ha set dones, actua sobre noies roses ,ho fa sempre en dimarts i deixa una empremta, un triangle, i una firma: el venjador.

La senyora Bunting (Marie Ault) regenta una pensió, viu amb el seu marit i la seva filla, Daisy (June), una noia rossa, que te com a promès a Joe (Malcom Keen), un policia, justament l’ home encarregat de resoldre els crims.

A l’ hotel hi arriba un home misteriós i enigmàtic, Un hoste (Ivor Novello), la seva presencia no passa inadvertida a Daisy que inicia un cert coqueteig, que acaba en un idil·li davant l’ enuig de John.

Quan es produeix un nou crim d’una altra noia rossa, l’ hoste ha sortit de la pensió un temps abans a corre cuita. John sospita d’ ell i pensa que pot ser l’ assassí.

John reclama una ordre judicial i revisa l’ habitació del nouvingut, en ella hi troba una pistola, retalls de diaris on es comenten els crims i un anagrama triangular com el que ha triat l’ assassí.

John deté a l’ home i l’ acusa del delicte però aquest aconsegueix escapar i trobar-se clandestinament amb Daisy; la policia li va al darrera i l’ hoste és perseguit per una turba disposada a linxar-lo. Atrapat entre unes reixes, és apallissat per la massa, tanmateix ,quan John se n’ assabenta que un home ha estat detingut in fraganti, quan anava a cometre un nou crim.

L’ hoste és salvat i alliberat, aquest explica com anys enrere la seva germana va ser assassinada per aquest mateix criminal, el venjador, i que des de llavors s’ha implicat en perseguir-lo i detenir-lo.

Quan l’ hoste ja s’ ha recuperat, concreta la seva proposta de matrimoni amb Daisy, davant la satisfacció familiar. En l’ última abraçada de la parella, la mà de l’ hoste es crispa estranyament, voluntat d’ estimar o de matar.

 

SVOD-L-The-Lodger

COMENTARI

Quarta pel·lícula d’un jove Alfred Hitchcock, en el marc de les deu que roda en el cine silent.

Hi trobem tots els elements que caracteritzen la carrera del mestre del suspens, el principal és el tema del fals culpable. Des del primer moment, Hitchcock ens presenta a l’ hoste, un personatge misteriós, enigmàtic, obscur, totes les evidencies porten a l’ espectador a pensar que és l’ assassí, però en l’ últim moment, el guió dona un gir, el presumpte criminal explica les raons que l’ han portat a ser sospitós i es descobreix al verdader culpable.

Res és el que sembla, Hitchcock, com ja faria en altres pel·lícules del seu cine posterior, tanca amb una final tan feliç com ambigu; l’ hoste , ja lliure de culpa, abraça a Daisy, a la seva nova promesa; el director enfoca la seva mà que abraça a la noia i aquesta te més de tentacle, d’ urpa, que no d’ enllaç afectuós; tor resta obert, l’ ambigüitat triomfa.

Potser un model en el que Hitchcock incidirà posteriorment és el de “Sospecha”, on també l’ equivoc i la incertesa , rodegen al protagonista i és difícil calibrar , al final del film, si aquest és innocent o culpable.

D’ altra banda, com ja s’ ha dit, aquí està tot el món d’ Hitchcock, la dona és víctima, assetjada, atacada; inicis del que molts han considerat misogínia galopant del director.

Les dones no són els objectes d’ importuni com a gènere en general, sinó que ho són bàsicament les dones rosses, aquí l’ assassinada, com serà freqüent en el cine d’ Hitchcock, és rossa, tota una fixació. El fetitxisme és, doncs, un altre dels elements centrals del director britànic.

Hitchcock juga àvidament amb les pors col·lectives i allà on condueixen, quan la societat està marcada per un període d’ entreguerres ple de crisi i temors. El director s’ avança a la idea de Lang en “M, el vámpiro de Düsseldorf”, quan un assassí en sèrie és la representació dels pànics col·lectius i com en aquest film o en “Fúria” del mateix director, la ira desfermada de la població, s’ avança a la justícia i es vol prendre aquesta per la seva pròpia mà.

Hitchcock, com més tard Lang, denuncia aquesta conducta esbiaixada de la massa, aquella que portarà, anys després, al feixisme.

Hitchcock fa servir elements cinematogràfics arrelats en tota la seva carrera, per tal de crear tensió i suspens. L’ escala te una utilització constant, el presumpte assassí s’ allotja en les habitacions de dalt, l’ ascens per la graonada és com un viatge cap a la foscor i l’ epidermis del mal, com ja passava en “Sospecha”.

La finestra tal com en “La ventana indiscreta”, és un centre de voyeurisme, un espai per mirar i no ser vist. El mirall reflecteix la dualitat de l’enigmàtic hoste, la porta i la clau són la possibilitat d’ accedir a l’ habitació on habita el monstre, frontera de pas cap el mal, són també incursions habituals en els relats del mestre.

El joc d’ escacs és una lluita de poders, d’ intel·ligències, entre botxí i víctima. El voyeurisme d’ Hitchcock es desferma en l’ escena de Daisy en la banyera i l’ hoste, temptat d’ entrar en el bany. A Hitchcock li agraden, com ja va mostrar en “Psicosis”, les noies febles i nues en remull i al servei del botxí.

Hitchcock utilitza algun truc del cine mut, com la transparència que permet visualitzar a l’ hoste caminant en l’ habitació de dalt , quan veiem la imatge a través del sostre.

El director gradua el ritme, la incertesa i el suspens per arribar a la sorpresa final; l’ hoste no és el botxí sinó que també va ser una víctima, o potser no.

 

LA NOVIA

La_novia-240801984-large

 Director. Paula Ortiz

Actors. Inma Cuesta

             Asier Etxeandia

             Alex Garcia

             Luisa Gavasa

             Letícia Dolera

             Ana Fernández  

             Carlos Álvarez Novoa

Any: 2015

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Una noia Inma Cuesta) està a punt de casar-se amb el seu promès (Asier Etxeandia), recorda l’ amistat que ha mantingut des d’ adolescent amb ell i amb Leonardo (Alex Garcia), ara aquest està casat amb una altra dona (Letícia Dolera)

El pare de la novia (Carlos Álvarez Novoa) i la mare del nuvi (Luisa Gavasa) han tancat l’ acord i res ho pot impedir però la novia i Leonardo estan secretament enamorats.

Quan la boda ja ha tingut lloc però encara no s’ha consumat, Leonardo arriba a casa de la noia i se l’ emporta en el seu cavall blanc a través dels camps.

La parella fa l’ amor però el nuvi, despitat i incentivat per la mare, corre a la seva recerca, quan els troba els ganivets solquen l’ aire, els homes lluiten i la novia s’interposa entre els dos, el ganivet del nuvi s’ enfonsa en la carn de Leonardo i el mata.

 

0_dinxw35b

COMENTARI

Paula Ortiz és una jova directora que debuta en el cine en el 2011, ara amb aquesta , la seva segona pel·lícula, obté un parell de premis menors en l’ entrega dels Goya 2016.

El film està basat en l’ obra de Federico Garcia Lorca, “Bodas de sangre·, és un relat representat en múltiples ocasions en les escenaris espanyols i potser per això l’ espectador es pot abocar a la narració amb la sensació de “deja vu”. Carlos Saura també porta l’ obra al cine en 1981 en una versió marcada pel ball i el cant.

La directora aconsegueix eludir aquest perill, doncs les paraules de Lorca flueixen però estem lluny del cinema de teatralitat; si alguna cosa és destacable en el film és la bellesa de les imatges, els primers plans que defineixen la psicologia dels personatges, la fotografia i el color que cobren sentit dramàtic, el muntatge que s’ acosta als sentiments del protagonistes i el símbols que envolten a les figures escèniques, la mort sempre a l’ aguait, la lluna que interpreta la força dels astres i del destí i que il·lumina, fascinant, l’ acció, els camp erms, tot mostra, en definitiva, un món ancestral, incapaç de canviar i desaparèixer.

D’ altra banda, la representació fílmica dibuixa el món lorquià. La noia que no pot escollir el seu verdader amor perquè la boda ja ha estat pactada. La doble moral d’una societat marcada per la hipocresia, l’ opressió de la dona callada que finalment trenca amb les convencions, que allibera les seves pulsions sexuals i es torna lliure i transgressora.

Lorca retrata el masclisme de la mare, que alliçona al fill sobre com te que manar a l’ esposa, i que ensinistra sobre qui és l’ amo en la relació de parella.

Lorca recrea un to dramàtic al relat, estem davant la recerca de la llibertat, davant un amor impossible que no te sortida en aquest context fosc i opressor, la mort o el destí acompanyen sempre a la novia, ella és una presonera d’unes arrels antigues, la venjança, l’ amor prohibit, la rivalitat , la violència i finalment la mort són part d’ aquesta vida obscura i de sentiments amagats.

Ortiz ofereix imatges de gran bellesa, el ball de les noies al que s’ incorpora la novia, el cant de “La Tarara”, els amants gaudint, mentre contemplem l’ avançament del nuvi en la moto, ple de fúria i desig de venjança, la baralla dels dos homes que llueixen els ganivets al vent fins la interposició de la novia que causa la mort involuntària, tot amb la banda sonora de “Pequeño vals vienès” amb Soledad Vélez.

SIETE OCASIONES

Siete_ocasiones-126588535-large

 Director: Buster Keaton

Actors: Buster Keaton

               Ruth Dwyer

               Roy Barnes

               Snitz Edwards

Any: 1925

Títol original: Seven Chances

Nacionalitat: USA

Gènere: Còmic

Sub gènere: Slapstick

 

ARGUMENT

Jimmie Shannon (Buster Keaton) coneix a Mary Jones (Ruth Dwyer) i li vol dir que l’ estima però és un noi molt tímid i no s’ atreveix.

Jimmie esta ficat en un negoci de bolsa i te dificultats econòmiques, és el moment en que s’ assabenta que el seu avi li ha llegat una gran fortuna: set milions de dòlars però amb una condició, te que estar casat a les set en punt del dia que compleixi vint i set anys.

Hi ha un problema, el dia d’avui fa els anys.

Jimmie va en busca de Mary, decidit , ara si, a declarar-li el seu amor i a concertar una boda immediata; Mary accepta però quan coneix els motius econòmics que porten al xicot al casori, el rebutja.

Bill (T. Roy Barnes), el soci de l’ empresa amb cuites, exhorta a Jimmie a casar-se amb qui sigui per salvar la societat i el porta a un centre social on hi ha set dones, set oportunitats per casar-se.

Jimmie fracassa amb totes i sols aconsegueix que se li’n riguin a la cara. Bill, decidit a no quedar-se sense la fortuna que salvarà a l’ empresa, cita a l’ amic en l’ església a les cinc de la tarda, disposen de tot els dia per trobar novia.

Bill decideix posar un anunci en el diari, comunicant que la primera dona que es presenti a les cinc hores en l’ església per casar-se amb Jimmie obtindrà la seva part de l’ herència.

L’ esquer és efectiu i multitud de dones es mobilitzen en bicicleta, a cavall, en patins, en tramvia o a peu i ocupen la capella en tant Jimmie no les veu, doncs s’ ha quedat adormit en la primera filera. Quan desperta, llegeix l’ anunci i se n’ adona del que ha passat, mentre les dones es comencen a barallar per ell.

Jimmie te que sortir cames ajudeu-me, mentre centenars de dones corren darrera d’ ell amb la finalitat d’ atrapar-lo. El noi rep la comunicació de Mary que s’ ho ha repensat i accepta el casament: ara el noi va a buscar-la, perseguit per totes les seves eventuals promeses.

Després de múltiples peripècies, Jimmie arriba a la casa de Mary on l’ espera el capella per casar-los però ha arribat un minut tard i ha perdut els diners de l’ herència, tot i això el que a la parella l’ importa és l’ amor.

Just quan s’ estan casant, Bill descobreix que el rellotge de ma anava malament i que el noi ha arribat a l’ hora. Jimmie disfrutarà d’ amor i de diners.

siete-ocasiones

COMENTARI

Potser la millor pel·lícula de Buster Keaton.

Un home te que casar-se en unes poques hores si vol aconseguir els diners d’ una important herència.

Jimmie, el protagonista, s’ ofereix a totes les dones que troba sense èxit però quan es coneix que el casori porta aparellat set milions de dòlars, centenars de dones el persegueixen.

Keaton arrodoneix gag sobre gag en tot el film però la mitja hora última, quan s’ inicia la persecució ,és especialment divertida i guillada.

El més pur estil del slapstick s’ imposa i els gags es succeeixen, les perseguidores travessen tota la ciutat a la carrera, arrasen un camp de rugbi, assalten un tramvia o corren entre ruscos amb furioses abelles.

Jimmie escapa en barca pel riu, queda penjat d’una grua i escala una muntanya perseguit per un allau de pedres en el descens.

Darrera la cursa desaforada del protagonista, queda reflectida la cobdícia humana i una certa misogínia. Jimmie fracassa davant totes les dones a qui proposa matrimoni però quan s’ assabenten que si es casen seran riques, el persegueixen a mort.

Quan Jimmie pensa que ha perdut la juguesca, decideix casar-se igualment amb la dona, l’ amor triomfa i els seus bons sentiments són premiats: el rellotge anava malament i ha guanyat l’ herència.

Keaton no sols és un bon humorista sinó que realitza una pel·lícula plena de ritme i força fímica.

LA BELLA MENTIROSA

La_bella_mentirosa-347138010-large

 Director: Jacques Rivette

Actors: Emmanuelle Beart

             Michele Piccoli

               Jane Birkin

               David Burzstein

Títol Original: La belle noiseuse

Any: 1991

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Marianne (Emmanuelle Beart) i la seva parella, Nicolas (David Burzstein), arriben a la casa d’ Edouard Frenhofer (Michel Piccoli), un pintor que viu amb la seva dona Liz (Jane Birkin).

Edouard no pinta des de fa deu anys, contempla en Marianne la musa adequada per tornar a practicar el seu art i pensa en ella com la “belle noiseuse”, un retrat inacabat.

Els primers avanços pictòrics són frustrants, tan autor com model, que posa completament nua, no se senten còmodes, però entre esbós i esbós va naixent una complicitat, es desenvolupa tota l’ energia que cadascun li dona a l’ altre per completar l’obra mestra.

Aquestes sinergies a dos, creen tensions en l’ exterior; Edouard trenca amb el seu passat pictòric i destrueix el quadre que li havia pintat a la seva anterior musa, Liz, al mateix temps Nicolas se sent allunyat de Marianne.

A la fi el pintor completa la seva obra, la model la contempla, així com també Liz; Edouard la tapa i l’ amaga, cobrint-la darrera una paret de ciment, tot torna de nou a la normalitat.

 

untitled

COMENTARI

Rivette és un crític cinematogràfic, reconvertit en autor; està considerat un dels membres iniciadors de la “Nouvelle vague”, experimentalisme, teatralitat, llargs metratges i avantguardisme poden definir la seva obra.

Aquí s’ inspira en una obra d’ Honorat de Balzac, i és un dels seus treballs de maduresa , guanyador del gran premi del jurat del festival de Cannes en 1991. Es tracta d’una versió resumida d’una producció del doble de temps, unes quatre hores.

Planteja moltes lectures, la més important és la relació entre l’ art i la vida i els efectes del treball creatiu.

Edouard és un pintor en crisi, per a ell pintar és dir la veritat i el mitja per aquesta veritat és Marianne, una jove i bella model.

Rivette conjuga art i vida, cada avançament artístic, cada millora en l’ obra per part de Frenhofer és també un element de regeneració pel madur pintor; després de l’ apatia de la primera trobada, tot es converteix en complicitat ,les paraules i els gestos s’ apropen, l’ obra s’ afina i es culmina; l’ autor genera energia al seu personatge, aquest cobra vida i la transmet de nou a l’ artista en un continu feed back, tan artístic com vital.

Edouard entén la consumació artística, la perfecció buscada com un element amorós i sexual, es pot veure l’ execució de la pintura com l’ arribada de l’ orgasme, com un punt de perfecció i plaer, com una recerca de l’ ànima de l’ altra, però Marianne hi està desinteressada en aquest procés creatiu, així que l’ obra haurà estat un fracàs, cal amagar-la i fer-la desaparèixer.

En el transcurs de la composició, allò vell caduca, la relació d’ Edouard amb Liz, aquest va pintar a la dona amb desfici però ara destrueix el seu retrat, un símbol de la fi de la relació.

“La noiseuse” és més que la mentidera de la traducció espanyola, la toca collons, en definitiva aquella que ve a torbar la pau , el benestar i l’ ordre , la que posa en marxa, també, un nou procés artístic , creatiu i vital que permet una nova experiència, una nova vida.