EL TERCER HOMBRE

El_tercer_hombre-329429501-large

 

Director: Carol Reed

Actors: Orson Welles

               Joseph Cotten

               Trevord Howard

               Alida Valli

Any: 1949

Títol original: The third man

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

Subgènere: Guerra freda

Subgènere: Espies

 

ARGUMENT

En tant ha acabat la segona guerra mundial, Viena està repartida entre quatre potències. Holly Martins (Joseph Cotten) arriba a la ciutat en busca del seu amic Harry Lime (Orson Welles), més s’ assabenta que aquest ha mort i sols pot assistir al funeral.

Martins coneix a diversos personatges, el comandant Calloway (Trevor Howard), que fa una semblança poc amable de Lime. Segons Calloway el mort era un traficant i barrejava la penicil·lina amb altre ingredients per lucrar-se, tot i els resultats nefastos per a les persones, que això comportava.

Martins trava relació amb Anna Schmidt (Alida Valli), l’ amant de Lime i amb les dues persones que el van ajudar abans de morir atropellat per un vehicle.

Però Martins sospita que la mort dels seu amic no ha estat accidental i comença a investigar. El conserge de la casa del costat, de la qual va morir Lime, afirma que hi havia un tercer home.

Algú considera que s’ està anant massa lluny en la investigació i mata al conserge. Tot canvia quan una nit Martins descobreix en un racó fosc algú que l’ espia i descobreix que aquest és Lime.

En efecte, el cadàver enterrat és d’ una altra persona i Lime ha simulat la seva mort per no tenir que respondre dels seus negocis bruts i s’ oculta en el sector soviètic.

Martins aconsegueix entrevistar-se amb Lime a dalt la roda del parc d’ atraccions de Viena i es dona compta que el seu antic amic ha perdut qualsevol principi ètic.

Tot això queda clar quan li diu des del més alt de l’ atracció que seria capaç de disparar sobre els puntets que es mouen en el terra, desconeixent qui son i l’ hipotètic mal que patirien.

Martins , decebut per la conducta del seu amic, coopera perquè el detinguin a canvi que Anna, de qui s’ ha enamorat, obtingui un nou passaport. Anna és txeca i corre el perill de ser expatriada a la zona soviètica.

Però ella rebutja el passaport i el favor. Finalment Lime és descobert, s’ amaga en les clavegueres de la ciutat i després de matar un policia i ser llargament perseguit, és acorralat i el propi Martins el mata.

Malgrat que Martins espera a Anna, aquesta passa de llarg i el deixa sol en la gran ciutat.

 

el-tercer-hombre-2

 

COMENTARI

Obra mestra de Welles, atribuïda oficialment a Carol Reed.

Els enquadraments, la planificació cinematogràfica, els tràvelings, les escenes nocturnes, els clars i foscos, la perspectiva de camp, tot ens parla de la mestria de Wells.

La pel·lícula és un conflicte típic de la guerra freda, adaptació de la novel·la de Graham Greene.

La pèrdua de valors de Lime fa que Martins es qüestioni la seva amistat amb ell, arribant a trair-lo i posteriorment a matar-lo. La conducta de Martins, que no deixa d’ estar marcada per l’ ambigüitat, no serà suficient per fer-se valer davant la dona que estima.

D’ altra banda, Lime perpetra un personatge amoral però lúcid. En la seva conversa en la roda amb Martins afirma: “A Itàlia 30 anys de dominació dels Borgia va portar el terror, les guerres i els morts, però va esdevenir Miguel Angel, Leonardo i el renaixement”.

“A Suïssa pel contrari van haver-hi cinc-cents anys d’ amor, democràcia i pau i quin va ser el resultat?: el rellotge de cu-cut”.

Aquest clàssic indiscutible te algunes escenes que han passat a la història del cinema, sobretot la persecució final per les clavegueres.

No es pot desmerèixer la conversa a dalt la roda o la imatge del nen que persegueix a Martins, cridant-li que és un assassí o la cara de Lime quan és descobert per Martins l’ il·luminar-se una finestra i se n’ adona que no és mort.

Així mateix cal destacar l’ escena final en la que Martins espera a Anna que avança per una llarga avinguda, passa pel seu costat sense dir-li res i desapareix de l’ enfocament deixant a l’ home sol.

Per últim cal ressaltar la música d’ Anton Karas, tot un clàssic, remarcant l’ acció. la pel.licula guanya el premi del festival de Cannes en 1949.

 

LOS ODIOSOS OCHO

Los_odiosos_ocho-549467052-large

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Samuel L. Jackson

               Jennifer Jason Leigh

               Kurt Russell

               Tim Roth

               Michael Madsen

               Walter Goggins

               Bruce Dern

               Demian Bechir

               Channing Tatum

Any: 2016

Títol original: The hateful eight

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

   Una diligència travessa les muntanyes de l’ Oest americà, després del fi de la guerra civil, en mig d’una gran turmenta de neu. En el carruatge hi va John Ruth (Kurt Russell), un caça recompenses, que porta sota el seu control a Daisy Domergue (Jennifer Jason Leigh), una bandida per la qual en Red Rock ofereixen deu mil dòlars pels seu cap.

En el camí es troben amb el Major Marquis Warren (Samuel L. Jackson), un negre que ha servit en l’ exercit del nord i que ara també es dedica a caçar delinqüents.

Assetjats per la turmenta, el grup s’ atura en una cabana, la merceria de Minnie, on es troben amb Oswaldo Mobray (Tim Roth), que diu ser el botxí de Red Rock que es trasllada a la població, també hi s’hi troba Joe Gage (Michael Madsen), que s’ ha aturat de camí a visitar a la seva mare, a Bov (Demien Bechir), que està substituint a Minnie, absent, i a Chris Mannix (Walter Goggins), que va a Red Rock per ser anomenat sherif de la ciutat i per fi a Sandy Smithers, un general confederal.

Tancats per la turmenta i sense poder sortir, les relacions interpersonals s’ enterboleixen i Marquis mata a Smithers, després d’ explicar-li com va vexar al seu fill, un altre sudista.

En tant, algú vessa verí en el cafè dels reunits, John Ruth, el caça recompenses i O.B. Jackson, el cotxer, el beuen i moren entre terribles dolors. Es produeix una baralla i Marquis intenta esbrinar qui ha estat l’ assassí, quan algú des del soterrani li dispara i el fereix.

En un flash back contemplem com el dia anterior a la turmenta, la banda de Jody (Channing Tatum), el germà de Daisy Domergue, transita fins a la merceria de Minnie. Una terrible batalla final está a punt de desencadenar-se.

 

odiosos-ocho2

COMENTARI

Cada pel·lícula de Tarantino és un esdeveniment perquè agradin més o menys, responen a un segell propi i la personalitat de l’ autor és evident.

El que passa és que el director americà, tot talent i capacitat per fer bon cine, viu tancat dins els seus propis estereotips; la violència és marca de la casa i justificada o no, sabem que apareixerà i que l’ estossinada final no ens la podem perdre.

El problema és que Tarantino s’ auto homenatja i reincideix en els seus protocols, no basten un o varis morts sinó que els personatges , a la manera del cine gore, són ferits, cauen a terra, es recuperen, tornen a combatre i de nou ferits, moren o no i entre suposades terribles nafres, vehiculen el seu propi discurs.

Parodia, homenatge, excés….llàstima, perquè tota la primera part, plena de contenció, és excel·lent. Tarantino ens presenta als personatges i ens augura que en l’ escenari hi ha trampa i mentida.

El director realitza en realitat una al·legoria dels Estats Units, quan en l’ apunt final, Marquis mostra la carta que li va lliurar el President Lincoln i en la que aquest apel·la a la unitat i la convivència del poble americà.

Com contrapunt a aquesta indulgent voluntat, els blancs lluiten contra els negres, els homes contra les dones, els botxins contra les víctimes, els homes honrats contra els facinerosos, els nordistes contra el confederats, tots s’ odien, tots es menteixen entre si, plens d’ interessos discordants i Tarantino escenifica el seu criteri sobre el seu país.

L’ ambició, la falta d’ ètica i el joc brut s’ imposen, ningú és qui diu ser i efectivament els vuit protagonistes i alguns més són odiosos.

La pel·lícula mostra la sapiència cinèfila de Tarantino, que extrau joc de tot tipus de gèneres. En principi ens trobem davant un western de grans horitzons, que al temps es torna en film de detectius, on un investigador vol treure aigua clara d’ un misteri a la manera d’ Agatha Christie o Sherlock Holmes.

Contemplem també un homenatge a Rashomon, doncs s’ expliquen diverses històries, totes amb elements certs i mentiders i tot acaba en un festival gore, amb braços penjant, dones enforcades o assassinats sense pietat.

Tarantino tanca a tots els personatges en un petit escenari, aïllats del món, on un terrible vendaval els impedeix sortir, han d’ esbrinar qui són i jugar les seves cartes en una partida a vida o mort, com si estiguéssim davant “El àngel exterminador” de Buñuel.

Entre racisme, masclisme i violència, Tarantino ordeix una història d’ enganys que atrapa a l’ espectador, malgrat el discutible tram final.

               

TRES COLORES: AZUL

Tres_colores_Azul-812297744-large

 

Director: Krzysztof Kieslowski

Actors: Juliette Binoche

             Benoit Regent

             Charlotte Very

             Emmanuelle Riva

Any: 1993

Títol original: Trois couleurs: Bleu

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

En un accident de cotxe, Julie (Juliette Binoche) perd al seu marit, Patrice i a la seva filla. Patrice és un compositor de prestigi que ha deixat la seva última obra inacabada.

Quan Julie es recupera de l’ accident, intenta suïcidar-se però més tard ven la casa, ingressa a la seva mare (Emmanuelle Riva), amb alzheimer, en una residència, trenca les partitures per ultimar i abandona tot allò que ha estat el seu món per traslladar-se a un apartament en un altre indret de Paris.

Julie, en la seva nova vida, coneix a Lucille (Charlotte Vay), una prostituta que viu en el pis de sota i amb la que fa amistat i es retroba amb Olivier (Benoit Regent), el col·laborador musical del marit i amant ocasional de la noia.

Olivier li explica que ha rebut copies de l’ obra inacabada de Patrice i que està intentant acabar-la, Julie s’ assabenta que el marit tenia una amant, una advocada, decideix visitar-la i coneix que la noia està embarassada del difunt.

Julie resol participar i col·laborar en l’ acabament de l’ obra pòstuma musical de Patrice.

tres-colores-azul-2

COMENTARI

Kieslowski roda el seu intent de decàleg en els anys vuitanta però assoleix el màxim prestigi com autor en Europa a partir de la seva trilogia: Tres colores-Azul-Blanco-Rojo. Són els colors de la bandera francesa i volen representat els grans valors republicans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

“Azul” és la que inicia el cicle i guanya el Lleó d’ Or en el festival de Venècia de 1993.

És un film tan bell com complex. Tracta de la llibertat des d’una perspectiva radical. Julie ha perdut marit i filla i decideix trencar amb el seu món anterior. Deixar, tal com diu, possessions, amics, records i lligams, ser una altra, però Kieslowski mostra la impossibilitat d’ aquest canvi extrem.

El passat ve a buscar i a trobar a la dona, la música és el centre de tot i una obra inacabada que ha de trobar conclusió, el nexe d’ unió entre present i passat. És també l’ ocasió de conèixer secrets del marit i establir connexions amb l’ amant de l’ home i el seu fill, fruit de la relació, un punt d’ unió amb el mort.

Kieslowski retrata imatges duals que funcionen com miralls. Lucille és un altre jo de Julie, una dona que també busca la llibertat radical i la troba exercint la prostitució gustosament. Aquestes imatges se superposen constantment. Contemplem el relat del metge que anuncia la tragèdia a través de les pupil·les de Julie, la mare compren la realitat a partir d’un mirall, en aquest cas la televisió.

L’ espectador viu la persecució per l’ escala d’ un fugitiu al que volen agredir, fora de pla, i a través dels ulls i la mirada de Julie.

L’ última escena és una obra mestra, contemplem les seqüencies de la vida, el passat i els records de Julie, envoltats per la simfonia magnificent, per l’ obra de Patrice, alguna cosa a acabar, un motiu per viure.

En tant Julie, vol oblidar voluntàriament el passat, la mare viu en un oblit obligat per la ment, mentre Julie vol oblidar la seva memòria personal per reconstruir-ne una de nova, la mare ha perdut tota possibilitat d’ escollir, atacada per la malaltia.

Kieslowski explica com La música és el punt de retrobament amb la vida, parla de l’ art inacabat, la vida a mitges, la superació del dolor i la comprensió del passat.

SUSPENSE

Suspense-551263872-large

 Director: Jack Clayton

Actors: Deborah Kerr

               Martin Stephens

               Pamela Franklin

Any: 1961

Títol original: The innocents

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una dona, Missis Giddens (Deborah Kerr), és contractada com institutriu en una casa, encarregada per l’ oncle de dos nens, que no te cap interès per ocupar-se dels seus nebots, els menuts són Miles (Martin Stephens) i Florence (Pamela Franklin).

La dona s’ assabenta que temps abans van succeir dos morts en la casa. La de Quint, el mosso de l’ estable i la de Jessel, l’ anterior institutriu, i que els dos van tenir una relació amorosa. Després de la mort de l’ home, Jessel es va suïcidar.

Un dia, jugant amb els nens, Giddens observa unes fotografies velles dels morts i poc després, la dona comença a veure coses estranyes, com la imatge d’ un home que la contempla des de la torre. Una nit , el mateix home la observa des de la finestra. És la imatge de Quint. Tanmateix veu una dona plorant en la biblioteca i la mateixa dona mirant-la en l’ estany, és Jessel.

Aterrida per la presència dels fantasmes, Giddens, allunya a la nena a la ciutat i es queda a soles amb Miles, amb la intenció que li confessi si també veu als fantasmes i li digui qui són.

Quan ella creu veure a Quint en el jardí i pressiona al nen perquè el reconegui, aquest mor en els seus braços.

theinnocents

COMENTARI

Excepcional film de terror subtil i intel·ligent, on es poden aplicar lectures diverses.

Realització cinematogràfica d’”Una altra volta de rosca” d’ Henry James.

La primer lectura és que estem davant una història de fantasmes. Uns esperits de persones que van morir en la casa, intenten posseir als nens i les seves aparicions aterren a la institutriu, que no pot evitar la mort del noi.

Hi ha una segona lectura psicoanalítica, en la que entenem que els fantasmes estan tan sols en la ment i en la imaginació de la dona.

Missis Giddens, té una rígida moral victoriana, plena de puritanisme, que la porta a conductes patològiques. La institutriu es veu afectada per una història anterior d’ amor i de sexe. Interioritza el fantasma de l’ home en el nen, al que creu posseït i al que besa apassionadament.

Els fantasmes són en realitat els seus propis fantasmes, que la porten a una moral repressora, que inhibeix la transgressió que significa estimar al nen, més enllà que com un nen.

La tercera lectura, referma l’ element pervers dels menors. Uns falsos innocents que juguen i manipulen a la instructora fins portar-la a la bogeria.

 

Així, doncs, podem veure la pel·lícula des d’ el punt de vista de la institutriu i veure els fantasmes amb ella o veure la realitat a partir dels nens que juguen amb la dona i es mostren cínics i cruels.

L’ ambigüitat i el dubte deixen a l’ espectador la feina de desembolicar la realitat de tot allò que realment ha passat.

 

 

CAROL

Carol-180515019-large

 Director: Todd Haynes

Actors: Cate Blanchet

               Rooney Mara

               Kyle Chandler

Any: 2016

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

Sub gènere: lesbianisme

 

ARGUMENT

Carol Aird (Cate Blanchet) és una dona benestant, casada, amb un fill i a punt de separar-se del marit. Un dia visita uns grans magatzems i coneix a Therese Belivet (Rooney Mara), la dependenta que l’ atén.

Carol, s’ ha deixat els guants en la botiga i això és una bona excusa per quedar amb la venedora. Therese surt amb un noi amb qui no te grans expectatives sentimentals i te l’ esperança de treballar com a fotògrafa.

La relació entre les dues dones es fa cada vegada més gran, fins que decideixen emprendre un viatge plegades per Estats Units. La relació íntima no tarda en arribar però Carol descobreix a un detectiu privat, enviat pel seu marit amb la finalitat de negar-li la potestat sobre la filla.

Carol deixa a Therese i torna a Nova York per encarregar-se dels tràmits judicials, finalment li deixa la nena al marit però aconsegueix un règim estable de visites.

Therese ha començat a treballar en el Times, després d’un temps de no veure’s, Carol la cita a sopar, tot pot tornar a començar.

images

COMENTARI

Todd Haynes roda quatre llarg metratges en vint anys, tots d’ extrema personalitat. Ara torna als anys cinquanta com ja ho va fer en “Lejos del cielo”, un melodrama clàssic a l’ estil Douglas Sirk.

Amb “Carol” realitza una pel·lícula tan continguda com bella i sensible, en la que exhibeix la dificultat de l’ amor entre dues dones en el context dels Estats Units dels anys cinquanta.

L’ obra està basada en la novel.la ·El preu de la sal” de Patricia Highsmith, publicada amb pseudònim en 1952 .

La pel·lícula apunta a la relació entre dues dones que en principi són heterosexuals, casada una , amb un amic l’ altra, però que darrera les relacions convencionals que sostenen , amaguen un pòsit de tristesa i amargor.

Haynes narra el punt d’ encontre entre les dues, amb emotivitat però sense sensibleria, cadascuna de les dones troba en l’ altra allò que no li han sabut oferir els homes que les han sovintejat.

El marit, les institucions i la societat, pugnen per qüestionar un lligam, entès en aquells moments, contra natura, per crear controvèrsia al voltant d’una bella amistat i per tornar a les dones a la pleta de les convencions.

Hi ha un punt d’ aproximació amb road movies alliberadores i feministes com “Thelma i Louise”, el viatge de dues dones a la recerca de la llibertat.

Haynes roda a partir de colors sèpia, pastissos i un tant apagats, és una manera de descriure la societat de l’ època i la dificultat de voler ser diferent.

EL PABELLÓN DE LOS OFICIALES

El_pabell_n_de_los_oficiales-914692436-large

 Director: François Dupeyron

Actors: Eric Caravaca

             Sabine Azema

             André Dussolier

             Isabelle Renauld

             Geraldine Pailhas

Any: 2001

Títol original: La chambre des officiers

Nacionalitat: França

Gènere: Bèl·lic

 

ARGUMENT

En la primera guerra mundial, Adrien Fournier (Eric Caravaca) és un tinent de l’ exercit francès i està a l’ espera d’ entrar en combat.

Mentre els soldats parteixen cap el front, Adrien es fixa en una noia que està en l’ estació de tren acomiadant al marit, intima amb ella i acaben al llit, la xicota es diu Clemence (Geraldine Pailhas); al dia següent Adrien marxa cap a la guerra.

En els primers moments de la comtessa, el tinent és ferit greument per una explosió i traslladat a l’ hospital; l’ home ha perdut la mandíbula, el paladar i la meitat de la cara i és ingressat en el pavelló dels oficials.

Allà és atès per Anais (Sabine Azema), una sol·licita infermera i per el metge (André Dussolier), un home que  promet restaurar-li carn i teixits i retornar-li una imatge normal.

En tant, Adrien no pot parlar i llangueix en el llit amb problemes per empassar-se el menjar i es comença a comunicar a través d’una pissarra.

Després d’ explicar-li’ls a la família que es viu i dir-li’ls que no vagin a veure’l, Adrien tan sols és visitat per un amic, Alain, que s’ horroritza quan el veu.

Amb el temps, altres soldats ferits i amb deformitats, Henri i Pierre, arriben i neix entre ells una bona amistat, també ho fa una dona, Marguerite (Isabelle Renauld), una infermera de guerra que pateix seqüeles en la cara.

A la fi acaba el conflicte, amb gran alegria dels residents en el pavelló d’ oficials, Adrien retorna a casa on es troba amb l’ actitud angoixada de la seva mare; un temps després en un concert coincideix amb Clemence però aquesta ja no el reconeix; Adrien inicia una nova vida i poc a poc aprèn a auto acceptar-se.

69215541_ph2_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

     Dupeyron roda aquest film basat en la novel.la de Marc Dugain, que escriu a partir de la història verídica del seu avi.

El director narra com un tinent francès, és ferit en la cara els primers dies de la guerra i queda enormement desfigurat. La pel·lícula traça l’ odissea d’ aquest home i amb ell d’ altres ferits, com una persona normal i ben plantada queda convertida en un ser deforme, en un monstre.

A partir d’ aquí, Adrien te que reconvertir la seva vida, en el Pavelló li retiren els miralls i al cap del temps, quan s’ aixeca, pot contemplar la seva imatge a través dels vidres de les finestres.

Dupeyron narra tot el procés cap a l’ autoacceptació, cap a assumir que és una persona nova i que te que viure amb el seu nou rostre desfigurat. El director francès no manté una línia narrativa sinó que reflecteix petits moments emblemàtics dels quasi sis anys que Adrien passa tancat en el Pavelló d’ oficials.

A l’ inici, contemplem a un ser embenat, al que mai veiem el rostre, algú que no pot parlar i sabem de les seves idees i pensaments, a partir del seu discurs interior, un procés molt proper al desenvolupat en el film “Johnny cogió su fusil” de Dalton Trumbo.

Més tard, assistim a elements dramàtics, el company que rep la visita de la família, la qual s’ horroritza al veure’l en tant el fill s’ escapa dient: “aquest no és el meu pare” i que més tard, desesperat, se suïcida.

Aspectes tendres, quan els deformes surten al carrer, urgits per les seves necessitats sexuals, a la recerca d’un prostíbul; Adrien li prega a la prostituta, incomoda, que tanqui els ulls i ressegueix la seva pell amb les mans. O el moment en que apareix Marguerite, una altra esgarrada com ells, en qui veuen un objecte de desig factible.

La pel·lícula tracta aquest tema angoixant amb plena sensibilitat i poesia. En l’ epíleg, Adrien surt del pavelló quan ja ha acabat la guerra, es troba amb Clemence, la seva amant ocasional, afany i anhel tot el període del seu tancament, la dona el desconeix en tant Adrien llença a un toll l’ arracada de la noia que ha conservat tot aquest temps com un fetitxe.

Per fi les imatges ens traslladen a l’ assumpció del protagonista de les pròpies xacres, ja no porta embenatge i una nena en el metro s’ espanta d’ ell però les ganyotes de l’ home acaben per fer-la riure.

La pel·lícula tanca quan a Adrien, una noia li dona un cop de porta en la cara, ell fa broma i li diu que l’ ha deixat contrafet, aprèn doncs a riure’s de si mateix i després, la dona li somriu i li diu que de cap manera li sembla un monstre. La pròpia acceptació comporta l’ acceptació dels altres.

La pel·lícula és un homenatge al desig de viure, una crítica al rebuig social injustificat i un homenatge a aquells que ajuden a Adrien en la seva recuperació, Marguerite, la infermera, i el metge.

El film s’ ocupa tangencialment del perquè de la guerra, en un moment donat, el protagonista s’exclama: “Perquè serveix aquesta guerra?”; l’ autor deixa la composició de lloc en mans de l’ espectador per què jutgi per si mateix sense articular un discurs pacifista, que les pròpies imatges s’ encarreguen de vertebrar.

LO IMPORTANTE ES AMAR

Lo_importante_es_amar-308581955-large

Director. Andrzej Zulawski

Actors: Romy Schneider

             Fabio Testi

             Jacques Dutronc

             Klaus Kinski

Any: 1975

Títol original: L’ important c’est aimer

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic

 

ARGUMENT

     Nadine Chevalier (Romy Schneider) és una actriu en hores baixes, al seu últim rodatge s’hi apropa Servais Mont (Fabio Testi), un reporter que fotografia escenes del film.

Al dia següent va a casa de Nadine i li proposa una sessió de fotos, aquesta viu amb Jacques (Jacques Dutronc), el seu marit. D’ immediat entre Nadine i Servais neix una química especial, el fotògraf demana a l’ actriu una cita pel dia després, que ella accepta.

La cita és un fracàs, entre els dubtes de l’home d’ anar-se’n al llit amb ella i consumar una aventura més o la voluntat d’ establir una relació amb més volada.

Servais decideix ajudar a la seva musa , busca finançament i reclama l’ ajuda del seu amic Messala, que està dirigint Ricard III i ofereix a Nadine el paper femení al costat de Zimmer (Klaus Kinski) que li dona la replica.

L’ obra s’ estrena i és un absolut fracàs.

En tant, Nadine i Servais es veuen amb freqüència, en els assajos de l’ obra , en un sopar en casa de la dona al que assisteix el marit o en la residència del mateix Servais. Hi ha un sentiment que es palpa entre els dos protagonistes però que és impossible concretar.

Jacques, conscient que ja no és l’ objecte d’ amor de Nadine es suïcida. Ara ja no hi ha obstacles que separin a la parella.

Els homes de Mazelli, un director d’ escenes porno, amb qui el fotògraf treballa l’ apallissen perquè aquest no hi vol seguir col·laborant, Nadine va a trobar a Servais i davant el seu cos massacrat li confessa per primera vegada que l’ estima.

images 

COMENTARI

     Zulawsky és un director polonès, críptic i pedant pels seus detractors, sublim pels seus exegetes. El director treballa en el seu país com ajudant de direcció amb Wajda , marxa a França a continuar la seva carrera i es dona a conèixer al gran públic amb aquesta pel·lícula.

Basada en una novel.la de Christopher Frank estem davant un drama amorós on les coses no passen sinó que se senten i s’ intueixin.

Servais i Nadine viuen una gran passió amorosa però res és fàcil, tot s’ inicia amb una profunda mirada i els dos protagonistes resten clavats, saben que alguna cosa important ha passat.

Tot el film és una aproximació, una espera, allò que s’ anuncia i no arriba, Servais té múltiples ocasions d’ estar amb Nadine però mai es consuma res, ell tan sols confia en una paraula, la que la dona li diu en l’ última escena de la pel·lícula: t’ estimo.

L’ obsessió amorosa no se sent complaguda en obtenir el cos de l’ amant, un regal físic sense importància, sinó que l’ amor domina fins a tal punt que, Servais vol obtenir l’ essència, i sols les paraules finals en les que Nadine anuncia el seu amor, poden alliberar i guarir al pretès amant.

Entre tant, tot és una passió malaltissa sense consumació, un sentiment exacerbat i romàntic, un joc de mirades i paraules, una alenada desesperada, un buscar-se i no trobar-se. Està clar que cal entrar en la proposta de Zulawski, que es demora en els temps morts, en personatges secundaris, en buits existencials i en un romanticisme ple de desitjos insatisfets. Figures fràgils i trencadisses, plenes de pors i sentiments de culpa.

Per si fos poc, Nadine se sent aclaparada entre el nou objecte de desig i el marit, amb qui manté una relació confortable, aquest, que és un fre per la relació extra conjugal es posa fora del joc i la seva mort facilita les coses.

Tot això no seria possible sense la química que estableixen Fabio Testi i Romy Schneider i sense el magnetisme i la fotogènia que desprèn l’ actriu.

De manera secundaria, Zulawski presenta els racons secrets de la representació, un conjunt de personatges, actors , directors…titelles amb vides estúpides i desbaratades, gent desubicada, desequilibrada i malaltissa.

Una representació un tant felliniana de l’ excés, on la droga i el sexe juguen papers fonamentals. Karl Zimmer, és un dandi ric, ple de supèrbia i vanitat que vol ser Ricard III, Lapade és l’ amic excèntric que mor recitant a Baudelaire ,Mazelli és un mafiós que roda escenes d’ alt voltatge sexual amb la complicitat del fotògraf, Messala és el director teatral de la funció, un homosexual que fracassa en els seus propòsits, tots són personatges exuberants , arbitraris i teatrals.

Zulawski filma aquesta pel·lícula de culte, amb algunes escenes de gran bellesa, com quan els amants, després de la mort del marit, reposen sobre les fotografies del difunt, un col·leccionista cinematogràfic, tirats per terra en el saló.

Ambigüitat, sensualitat, matis, també dolor i desesperació

 

DOCE DEL PATÍBULO

Doce_del_pat_bulo-650073041-large

 Director: Robert Aldrich

Actors: Lee Marvin

             Charles Bronson

             Jim Brown

             Telly Savalas

             Trini Lopez

             Ernest Borgnine

             Robert Ryan

             John Cassavetes

             George Kennedy

             Donald Sutherland

             Clint Walker

Any: 1967

Títol original: The dirty dozen

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Carcerari

 

ARGUMENT

En l’ any 1944, durant la segona guerra mundial, l’ exercit americà decideix realitzar una perillosa missió, s’ atacarà un castell en Rennes on solen trobar-se importants dirigents nazis.

La comesa és encarregada a dotze presidiaris, sota el manament del comandant Reisman (Lee Marvin). Els dotze escollits són homes condemnats a la pena de mort o a llargs anys de presó.

Són reclutats, entre altres, el polonès Joseph Wladislaw (Charles Bronson),un home que parla alemany, Robert Jefferson (Jim Brown, un individu de color que té que ser executat en breu terme, Victor Franko (John Cassavetes), un personatge rebel i indisciplinat que es nega a seguir les ordenances militars, Archer Maggott (Telly Savalas), un il·luminat religiós, que odia a les dones, Vernon Pinkley (Donald Sutherland),Samson Posey (Clint Walker) i Jiménez (Trini Lopez).

Si els presidiaris acompleixen la tasca encomanada podran accedir a la llibertat.

Tots els homes han d’ adaptar-se a els nous valors que se’ls exigeixen, disciplina, solidaritat, sentit de grup…si algun és deslleial, tots tornaran a la seva primitiva situació.

Després d’una primera etapa d’instrucció, els homes demostren la seva capacitat quan en uns exercicis bèl·lics aconsegueixen fer-se amb el comandament militar, al càrrec del qual es troba el coronel Breed (Robert Ryan), un militar escèptic de les aptituds dels convictes.

Els dotze homes, dirigits per Reisman arriben a la fortalesa i després de lluites aferrissades, acompleixen la seva missió i maten a tots els alemanys que troben, però en l’ escomesa, la majoria són abatuts, el propi Reisman i Wladislaw sobreviuen i són honorats per la seva heroica participació en la lluita.

5485_37407 

COMENTARI

     Els finals dels 50 i inicis dels 60 són anys en que Hollywood busca un cine d’”Hazañas belicas”, cine d’ evasió però realitzat amb alts pressupostos, actors famosos i amplitud de mitjans i amb històries personals o col·lectives que identifiquen i emocionen a l’ espectador.

Podríem citar “Los cañones de Navarone”, “El dia más largo”, “La gran evasión”, “El Puente sobre el rio Kwai” i aquesta que ens ocupa entre moltes altres.

Totes tenen un desenvolupament molt clàssic; uns herois han d’ efectuar una missió i aquesta missió el canvia la seva perspectiva de vida, alguns moren i altres troben la redempció dels seus crims i pecats.

“Doce del patíbulo” no és gens aliena a aquesta estructura. En aquest cas es tracta de dotze criminals a qui se’ls concedeix l’ oportunitat de redimir les seves penes, realitzant una acció heroica.

Com és habitual, els homes són cínics, descreguts, indisciplinats, desobedients i transgressors de l’ ordre establert, sobretot si és el militar.

La seva aventura, l’odissea que viuen, els transforma, adquireixen valors, assumeixen la causa per la que lluiten, reivindiquen el sentit del deure i finalment, la majoria, mor en compliment de les seves obligacions.

Aquesta és una estructura que esdevé dels clàssics però per la qual el cine d’ Hollywood hi aposta sovint, ja sigui en la lluita dels soldats contra els nazis, els pioners contra els indis o la policia contra els gàngsters.

Per altra banda, el director confereix caràcter, personalitat i individualitat als seus protagonistes; cadascun se significa com un estereotip determinat, Jefferson, el negre que no tolera el racisme, Wladislaw, que assumeix la responsabilitat màxima, Franko, el rebel o Maggott, un al·lucinat de creences religioses i místiques.

Aldrich és contractat pel seu brillant historial, tot i que en els films que pot finançar o produir destaca el seu toc heterodox o pacifista, aquí es limita a gestionar eficaçment un bon cinema comercial i no és aliè a una de les seves característiques: la violència.

Aquesta es mostra extrema i descarnada, en les escenes finals de l’ assalt a la fortalesa, quan Maggott assassina a sang freda a una dona alemanya , quan decideixen eliminar al servei o sobretot quan llencen granades i benzina sobre els nazis, civils en molts casos, refugiats en el soterrani; tot i que fora de pla, són moments de gran crueltat.

Així Aldrich només fa que legitimar allò que han estat els convictes, uns violadors, assassins i psicòpates, ara com a soldats en la guerra, són igualment uns criminals institucionalitzats.

Per fi el director recrea un món d’ homes, hi ha lluites i topades entre els protagonistes però finalment s’imposa l’ amistat viril .

George_Kennedy_1975

GEORGE KENEDY