DOCE DEL PATÍBULO

Doce_del_pat_bulo-650073041-large

 Director: Robert Aldrich

Actors: Lee Marvin

             Charles Bronson

             Jim Brown

             Telly Savalas

             Trini Lopez

             Ernest Borgnine

             Robert Ryan

             John Cassavetes

             George Kennedy

             Donald Sutherland

             Clint Walker

Any: 1967

Títol original: The dirty dozen

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Carcerari

 

ARGUMENT

En l’ any 1944, durant la segona guerra mundial, l’ exercit americà decideix realitzar una perillosa missió, s’ atacarà un castell en Rennes on solen trobar-se importants dirigents nazis.

La comesa és encarregada a dotze presidiaris, sota el manament del comandant Reisman (Lee Marvin). Els dotze escollits són homes condemnats a la pena de mort o a llargs anys de presó.

Són reclutats, entre altres, el polonès Joseph Wladislaw (Charles Bronson),un home que parla alemany, Robert Jefferson (Jim Brown, un individu de color que té que ser executat en breu terme, Victor Franko (John Cassavetes), un personatge rebel i indisciplinat que es nega a seguir les ordenances militars, Archer Maggott (Telly Savalas), un il·luminat religiós, que odia a les dones, Vernon Pinkley (Donald Sutherland),Samson Posey (Clint Walker) i Jiménez (Trini Lopez).

Si els presidiaris acompleixen la tasca encomanada podran accedir a la llibertat.

Tots els homes han d’ adaptar-se a els nous valors que se’ls exigeixen, disciplina, solidaritat, sentit de grup…si algun és deslleial, tots tornaran a la seva primitiva situació.

Després d’una primera etapa d’instrucció, els homes demostren la seva capacitat quan en uns exercicis bèl·lics aconsegueixen fer-se amb el comandament militar, al càrrec del qual es troba el coronel Breed (Robert Ryan), un militar escèptic de les aptituds dels convictes.

Els dotze homes, dirigits per Reisman arriben a la fortalesa i després de lluites aferrissades, acompleixen la seva missió i maten a tots els alemanys que troben, però en l’ escomesa, la majoria són abatuts, el propi Reisman i Wladislaw sobreviuen i són honorats per la seva heroica participació en la lluita.

5485_37407 

COMENTARI

     Els finals dels 50 i inicis dels 60 són anys en que Hollywood busca un cine d’”Hazañas belicas”, cine d’ evasió però realitzat amb alts pressupostos, actors famosos i amplitud de mitjans i amb històries personals o col·lectives que identifiquen i emocionen a l’ espectador.

Podríem citar “Los cañones de Navarone”, “El dia más largo”, “La gran evasión”, “El Puente sobre el rio Kwai” i aquesta que ens ocupa entre moltes altres.

Totes tenen un desenvolupament molt clàssic; uns herois han d’ efectuar una missió i aquesta missió el canvia la seva perspectiva de vida, alguns moren i altres troben la redempció dels seus crims i pecats.

“Doce del patíbulo” no és gens aliena a aquesta estructura. En aquest cas es tracta de dotze criminals a qui se’ls concedeix l’ oportunitat de redimir les seves penes, realitzant una acció heroica.

Com és habitual, els homes són cínics, descreguts, indisciplinats, desobedients i transgressors de l’ ordre establert, sobretot si és el militar.

La seva aventura, l’odissea que viuen, els transforma, adquireixen valors, assumeixen la causa per la que lluiten, reivindiquen el sentit del deure i finalment, la majoria, mor en compliment de les seves obligacions.

Aquesta és una estructura que esdevé dels clàssics però per la qual el cine d’ Hollywood hi aposta sovint, ja sigui en la lluita dels soldats contra els nazis, els pioners contra els indis o la policia contra els gàngsters.

Per altra banda, el director confereix caràcter, personalitat i individualitat als seus protagonistes; cadascun se significa com un estereotip determinat, Jefferson, el negre que no tolera el racisme, Wladislaw, que assumeix la responsabilitat màxima, Franko, el rebel o Maggott, un al·lucinat de creences religioses i místiques.

Aldrich és contractat pel seu brillant historial, tot i que en els films que pot finançar o produir destaca el seu toc heterodox o pacifista, aquí es limita a gestionar eficaçment un bon cinema comercial i no és aliè a una de les seves característiques: la violència.

Aquesta es mostra extrema i descarnada, en les escenes finals de l’ assalt a la fortalesa, quan Maggott assassina a sang freda a una dona alemanya , quan decideixen eliminar al servei o sobretot quan llencen granades i benzina sobre els nazis, civils en molts casos, refugiats en el soterrani; tot i que fora de pla, són moments de gran crueltat.

Així Aldrich només fa que legitimar allò que han estat els convictes, uns violadors, assassins i psicòpates, ara com a soldats en la guerra, són igualment uns criminals institucionalitzats.

Per fi el director recrea un món d’ homes, hi ha lluites i topades entre els protagonistes però finalment s’imposa l’ amistat viril .

George_Kennedy_1975

GEORGE KENEDY

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.