LA JUNGLA DEL ASFALTO

La_jungla_de_asfalto-577492566-large

 Director: John Huston

Actors. Sterling Hayden

               Louis Calhern

               Marilyn Monroe

               Sam Jaffe

Any: 1950

Títol original: The asphalt jungle

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Doc  Erwin(Sam Jaffe) és un famós atracador que surt de la presó i cerca contactes per donar un bon cop a una important joieria.

El senyor Emmerich(Louis Calhern) un respectable pròcer de la societat, és quedarà les joies i els hi donarà als lladres el seu valor en efectiu.

Doc amb l’ ajuda de Cobby, un truà amb negocis bruts, amic d’ un policia corrupte, contracta a un especialista en obrir caixes fortes, a un conductor i a Dix Handley(Sterling Hayden), un pinxo , per la feina bruta.

Però Emmerich no disposa dels diners en efectiu doncs és un home arruïnat. Portat per l’ ambició,planeja quedar-se totes les joies, enganyant als pispes.

En l’ atracament res surt com estava previst. Si bé els lladres roben les joies, salta una alarma i ve la policia. Quan ja escapen, apareix un vigilant, Dix el colpeja però la pistola del guàrdia fereix accidentalment a l’ especialista en obrir caixes.

Emmmerich tement la reacció dels atracadors, porta a la trobada amb ells a un gàngster amic seu. Evidentment ,els lladres desconfien quan Emmerich els hi diu que no té els diners. Hi ha un tiroteig , els gàngster mor i Dix queda ferit.

A la fi arriben a un acord. Emmerich anirà a l’ asseguradora i tornarà les joies a canvi que aquesta li doni un vint i cinc per cent del seu valor, també s’ encarregarà de desfer-se del cadàver del gàngster. En tant, Doc i Dix, amb la cartera plena de joies busquen un amagatall en casa d’ una amiga de Dix.

El cèrcol s’ estreny. La policia troba el cadàver del gàngster i arriba a Emmerich, que confessa i més tard es suïcida.

Doc es queda les joies i inicia la fugida cap a Cleveland. Para en un bar amb juke-box i ofereix unes monedes a una noia perquè posi musica i balli. Aquest temps perdut dona lloc a l’ arribada d’una patrulla policial que l’ identifica i el deté.

En tant, Dix fuig  amb la dona que l’ ha amagat. Ferit, té que anar a un metge que el denuncia i quan continua la fugida, li fallen les forces i mor.

asfalto_2

COMENTARI

Ens trobem davant un impecable film de sèrie negra. Si bé el relat de l’ atracament perfecte ha estat portat moltes vegades al cinema, aquí el trobem envoltat d’un gran vigor narratiu.

Els personatges són arquetípics, de gran força. Entenem les motivacions dels lladres, personatges plenament humanitzats.

Emmerich és un home de negocis ,respectable, ambiciós i avariciós, que traeix als seus companys per accedir a tot el botí.

Doc Erwin és un professional que ho te tot calculat però al que tot se li complica per petits detalls. La seva perdició és per culpa de l’ atzar i també per la seva única debilitat en tot el procés: quan perd el temps, admirant embadalit ,com balla la noia amb la música del juke-box i la policia el deté.

Per fi Dix és un pinxo acostumat a fer treballs bruts i és un personatge bogartià. En ell funciona la lleialtat als companys , una certa ètica i un codi dels baixos fons. Dur, descregut, escèptic i desarrelat, té el somni , des de petit, de muntar cavalls. Mor en una granja en tant els cavalls s’ acosten al seu cadàver.

La pel·lícula acaba sent un panegíric a la bona feina de la policia però darrera, aquesta convenció, hi ha un retrat amarg d’un món de perdedors, un pessimisme vital que entén l’ esforç no correspost dels personatges, que els porta al fracàs.

 

 

TARDE DE PERROS

 

Tarde_de_perros-632242171-large 

DIRECTOR: Sidney Lumet

Actors: Al Pacino

              John Cazale

Any: 1975

Títol original: Dog day afternoon

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Atracaments

 

ARGUMENT

     Sony (Al Pacino) I els seus dos companys. Sal (John Cazale) i el jove Stevie atraquen un banc.

Però quan arriben a la caixa només hi han mil dòlars, la resta se l’ han emportat al matí. Els atracadors són novells, estan nerviosos i el més jove fuig acovardit.

Quan estan a punt de marxar amb els diners reben una trucada, és el sergent Moretti, tota la policia de la ciutat està a la porta i els hi demana que es rendeixen i surtin.

Seguim els esdeveniments. Alguns hostatges emmalalteixen, Sony negocia que un autobús vingui a buscar-los i els porti a l’ aeroport per sortir del país en un avió.

Durant aquest temps d’ espera, parla per telèfon amb Leon, el seu amant homosexual, xerra amb la seva dona de qui te dos fills i arriba la seva mare fins a la porta.

Quan s’ apropa el bus, Sony, Sal i els hostatges emprenen camí a l’ aeroport. El policia que  condueix te una pistola amagada a la guantera, es gira i dispara, matant a Sal, Sony no pot reaccionar , es detingut i acaba a la presó.

aFyVy8oOVKgAscdwe33pmGBbfRt 

COMENTARI

Lumet manté la tensió a partir d’ un reduït escenari, l’ interior d’ un banc i el carrer on s’ esperen esdeveniments.

La pel·lícula , basada en fets reals, indaga la psicologia i les motivacions dels atracadors. Coneixem el món que els rodeja ple de personatges inestables.

Potser un dels motius d’ un dels atracadors és pagar-li el canvi de sexe al seu amant, una dona en el cos d’ un home, segons ell.

Recorrem la peripècia interior de Sony i observem un individu desvalgut, patètic, desemparat.

El botxí és també víctima d’ un entorn social en el que allò que priva és la violència latent de la policia, la voluntat  dels mitjans de comunicació d’ indagar en la privacitat , l’ algaravia de la gent del carrer que tant tracta al protagonista com un heroi com el rebutja. Tot és un show que desborda a un pobre tipus acorralat.

Acabem veient a un home sol, atrapat, angoixat, el retrat d’un perdedor davant uns esdeveniments que el superen.

L’ acció no decau mai, seguim tant l’ activitat de l’ atracador com la sort dels hostatges, les reaccions dels familiars o l’ actuació policial i tot això crea un mosaic social que no ens dona respir.

La pel·lícula guanya en 1975 l’ oscar al millor guió original.

EL SECRETO DE SUS OJOS

El_secreto_de_sus_ojos-862971973-large

 Director: Juan Jose Campanella

Actors: Ricardo Darin

              Soledad Villamil

Any: 2009

Nacionalitat: Argentina

Gènere : Policíac

 

ARGUMENT

Benjamin Esposito (Ricardo Darin) és un funcionari de jutjats en l’ Argentina de Maria Estela Perón. Un dia te que anar a aixecar un cadàver , és el d’ una noia assassinada. Un dels funcionaris del jutjat decideix arxivar el cas per falta de probes.

Benjamin s’ implica en l’ assumpte i amb l’ ajuda de la seva superior , Irene (Soledad Villamil) intenta esbrinar qui ha estat l’ assassí, un amic del jutjat, Sandoval , també hi col·labora en les indagacions.

Així comença la investigació, visitant al marit de la noia, Ricardo Morales. Aquest li mostra diverses fotos, en una d’ elles Benjamin descobreix la mirada lúbrica d’ un amic, Gomes i el seu instint li diu que aquest pot ser l’ assassí.

En tant el marit, un gris empleat bancari, va cada dia a l’ estació de trens esperant trobar a Gómez. Contrari a la pena de mort, doncs pensa que el càstig de la cadena perpetua és més punitiu.

Benjamin indaga i quan s’ acosta a Gómez, aquest fuig de la pensió on vivia i del treball, Benjamin es fa amb unes cartes de Gómez i a partir d’ elles el busca i a la fi aconsegueix detenir-lo. Gómez confessa el seu crim i és empresonat.

Al cap d’ un temps els generals donen el cop d’ estat, en molts casos es valen de delinqüents i presidiaris per denunciar als opositors. Un funcionari corrupte allibera a Gómez que es converteix en un home de confiança del nou règim.

Com Benjamin vol seguir investigant, rep una visita de sicaris del règim però a qui troben  és al seu amic Sandoval a qui assassinen. En aquest temps Benjamin s’ ha enamorat d’ Irene,la seva col·laboradora però impotent per fer front a la trama és traslladat a Jujuy.

Vint i cinc anys després, Benjamin s’ha jubilat i torna a Buenos Aires, continua obsessionat pel cas de l’ assassinat de la noia i vista a Irene i intenta esbrinar el destí de Gómez i que aquest pagui les seves culpes.

Visita a Morales, el marit, i descobreix, sorprenentment, que aquest ha construït una presó a casa seva i en ella hi guarda a Gómez a qui te acomplint la cadena perpetua que reclamava.

Benjamin es retroba amb el seu passat i busca reiniciar la relació que mai es va consumar amb Irene.

El%20secreto%20de%20sus%20ojos%20Benjamin%20y%20Pablo

COMENTARI

Campanella compon una al·legoria sobre la impunitat. Gómez és l’ assassí posat en llibertat per la judicatura corrupta i convertit en col·laborador de la dictadura. Gómez és el símbol d’ aquesta impunitat que la societat no és capaç de redreçar i que sols ho farà la venjança personal de Morales, el marit de la víctima.

Aquest realitza la seva venjança erigint-se en jutge i botxí i per sobre la mentida i l’ ocultació emet veredicte i fa seu el càstig i la justícia.

Un altre tema important de la pel·lícula és la memòria, el pas del temps. En principi, Benjamin és un funcionari jubilat que vol escriure una novel·la. Mai sabem si el que ens explica pertany a la realitat o és part de la seva invenció d’ escriptor, si és fidel a allò que va passar o el que relata està sent manipulat i adaptat.

Benjamin potser creu allò que explica però des de la perspectiva adequada i adaptada vint i cinc anys més tard, quan la percepció dels fets es debat entre el que va passar i allò que el protagonista creu que va passar. La realitat es confon, doncs, amb la ficció i amb el desig.

D’ una altra banda per Benjamin o per Morales, el marit, l’ assassinat de la noia marcarà les seves vides i els hi donarà sentit més enllà de la grisor. Benjamin trobarà a l’ assassí i desxifrarà que ha estat d’ ell. Culminarà així la investigació que no ha deixat mai i tindrà l’ oportunitat de retrobar-se amb Irene, la dona a qui va estimar a través del temps i va perdre.

EL BAILE DE AGOSTO

El_baile_de_Agosto-687547407-large

 Director : Pat O’ Connor

Actors: Meryl Streep

              Michael Gambon

              Catherine Mc Cormack

              Kathy Burke

              Brid Brennan

              Sophie Thompson

Any: 1998

Títol original: Dancing at Lughnasa

Nacionalitat. Irlanda

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    En Ballybeg, un poble del camp irlandès, hi viuen cinc germanes, Kate (Meryl Streep), és la més gran, una dona creient i puritana, que es guanya la vida com a mestra, Christine (Catherine Mc Cormack), és la més jova i te un fill, Michael, sense estar casada, Rose (Sophie Thompson) és un pel retardada i simple, Agnes (Brid Brennan) i Maggie (Kathy Burke) completen el grup.

Totes va a rebre a Jack (Michael Gambon), és l’ oncle, que ha estat capellà i retorna després d’ anys exercint el seu ministeri en Àfrica.

Al poc temps apareix Gerry, és el pare del nen, un home sense ofici ni benefici, que li promet una bicicleta al fill i que vol marxar a la guerra d’ Espanya per lluitar contra Franco.

Les dones viuen amb les seves petites il·lusions, no sempre correspostes; Kate és acomiadada de l’ escola, Christine intenta , sense sort, refer la seva vida al costat de Gerry, Rose somnia amb Danny Bradley, un poca vergonya que la pretén, Agnes viu trista i abstreta, Maggie treu força dels records del passat.

La seva feina es correspon a teixir amb les pròpies mans, quan tot es mecanitza, Christine troba feina en la fàbrica propera, Rose i Agnes marxen cap a Londres on viuran dissortadament fins a la mort, Maggie es fa càrrec de la casa i Gerry és ferit en la guerra d’ Espanya.

Michael, quan creix, fa els possibles per sortir de l’ entorn però sempre recordarà l’ estiu en Ballybeg, les tristors i les alegries.

48629

COMENTARI

Pat o’ Connor roda aquest film, basat en l’ obra teatral de Brian Friel, recentment traspassat en el’ any 2015 i escrita en 1990.

Es tracta d’una sensible evocació de l’ activitat de cinc germanes en l’ estiu de 1936.

El relat el contemplem a través de la vida i els ulls del fill d’una d’ elles, Michael, i és ell qui postil.la l’ acció i tanca la narració.

Friel s’ implica en la psicologia de les cinc dones i les contempla amb un sentiment agredolç; són persones desgraciades, una d’ elles amb un fill de l’ amor, com diu la protagonista, i les quatre altres, plenes de somnis i esperances que no es compliran però també d’un grau de tristesa i solitud.

Friel enfoca ,tot i això, el relat en un moment de joia. Un estiu concret, el de 1936, en el qual el retorn de l’ oncle Jack i la presència de Gerry, el pare del nen, semblen donar un alè a la vida de les dones.

Malgrat una existència dura i desemparada, sempre hi ha instants de  goig i felicitat, ens diu l’ autor. Aquest moment  del ball, espontani, al que s’hi apleguen les cinc germanes, és tant, en la versió cinematogràfica com en les distintes versions teatrals, un moment màgic, els problemes s’han deixat de banda i segueix un esclat de vida, la solidaritat, l’ alegria i la força reviuen i es fan patents. La dansa ho pot tot.

Més enllà d’ aquest moments exultants i plens d’ emoció, la nostàlgia i la tristesa envaeixen el relat, les dones són fortes i es mouen per la necessitat de sobreviure però coexisteixen en un món endogàmic, on la repressió exercida per la religió i les frustracions pròpies d’una vida sense alternatives, floreixen.

Estem en un transit, un món vell s’ acaba i un de nou arriba, la industrialització i la mecanització substitueixen el treball fet a mà però Michael tanca el relat sense marges per l’ esperança: Christine treballarà, infeliç, en la fàbrica, Rosa i Agnes moriran desvalgudes en la gran ciutat.

 

 

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

Mujeres_al_borde_de_un_ataque_de_nervios-287047068-large

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Carmen Maura

               Julieta Serrano

               Antonio Banderas

               Rossy de Palma

               Maria Barranco

               Fernando Guillen

               Kitty Manver

               Chus Lampreave

               Guillermo Montesinos

Any: 1988

Nacionalitat: España

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Pepa (Carmen Maura) ha trencat la seva relació amb Iván (Fernando Guillén), un home casat. Lucia (Julieta Serrano), la seva dona, que ha estat un temps tancada en un psiquiàtric, vol recuperar al marit.

En la casa de Pepa apareixen la seva amiga Marisa (Rossy de Palma) amb la seva parella, Carlos (Antonio Banderas) que resulta ser el fill del matrimoni entre Lucia i Iván.

Marisa es queda profundament dormida perquè es pren un gaspatxo, que troba en la nevera, amb somnífers. En tant, arriba a la casa cercant aixopluc Candela (Maria Barranco), una amiga de Pepa.

La dona te por perquè va conèixer un xiïta a casa seva i es va enamorar d’ ell, el xiïta ha resultat ser un terrorista i ara amb dos col·legues pensa posar una bomba en el proper vol a Estocolm. Candela va a la casa, temorosa de ser acusada com a còmplice.

Carlos truca a la policia per fer saber el possible atemptat terrorista. Tot el que passa en l’ edifici és escrupolosament  vigilat per la portera (Chus Lampreave)

Pepa decideix trencar definitivament amb Iván quan coneix que aquest marxa també en el vol d’ Estocolm amb Paulina Morales (Kitty Manver), una advocada feminista que és la seva nova parella.

Mentre, Marisa continua dormint, Carlos i Candela es relacionen apassionadament, quan apareix una parella de policies en l’ apartament per assabentar-se de qui ha realitzat la trucada. Amb la policia arriba Lucia que li vol demanar explicacions a Pepa i saber on para el seu marit.

Tots el presents menys Pepa i Lucia prenen gaspatxo de la nevera i es queden endormiscats. Lucia aprofita per prendre-li’ls les pistoles als policies i amenaça a Pepa que li te que confessar on ha anat el seu antic amant.

Lucia baixa al portal, segresta a un motorista i marxa cap a l’ aeroport perseguida per Pepa en un taxi, amb el seu conductor (Guillermo Montesinos) sempre disposat a portar-la on sigui. Quan arriben a destí Lucia intenta disparar sobre el marit però Pepa li llença un carret de les maletes, la dona cau a terra i la policia la deté.

Iván i Paulina marxen en l’ avió i Pepa torna a casa i es consolada per Marisa en tant els personatges van despertant.

Mujeres-Pedro-Almodovar-Foto-Pais_LRZIMA20130301_0125_4

 

COMENTARI

Almodóvar es referma en aquesta pel·lícula com un mestre de la comèdia. Original, desbaratat, surrealista, juganer i divertit. Mai com aquí, el mestre es deixa portar i importen més les situacions i els personatges que l’ argument.

Amb mètodes de la screen ball, els personatges arriben a un lloc, entren, surten i van d’ un embolic a un altre però amb conceptes absolutament personals, el director recrea un imaginari únic.

Una feminista amb mal geni, una portera del testimonis de Jehovà , una noia enamorada d’ un xiïta, una dona que persegueix al seu marit per matar-lo, l’ amant d’ aquest home que dubta entre intentar recuperar-lo o rebutjar-lo definitivament i una noia que perd el nuvi quan cau endormiscada per un beuratge.

Són les dones a la vora d’ un atac de nervis. Un mostrari “cheli” i espanyolíssim d’ amors i odis, de disputes i reconciliacions, de caràcters forts i bogeries controlades.

Almodóvar roda un film entre l’ esperpent i el sainet però mai se li’n va la mà i allò que podia ser “cutre” i increïble es torna un festival de la comèdia i fins i tot un retrat psicològic d’un grup de dones.

Els homes en aquest moment de la seva filmografia no són importants. Ivan és un home dèbil, que necessita de les dones i tan sols el personatge del taxista, amb el seu attrezzo en el vehicle, te personalitat.

Un grup d’ actrius, la Maura, la Barranco, la Lampreave, Rossy de Palma, la Manver….que mai tornaran a estar, com aquí, tan guapes, tan genials i tan diferents.

La pel·lícula guanya vuit premis Goya i llença a la fama al director manxec que competeix en Hollywood pel premi al millor film estranger.

EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS

El_ltimo_tango_en_Par_s-628700838-large

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Marlon Brando

               Maria Schneider

               Jean Pierre Leaud

Any: 1972

Nacionalitat: Itàlia

Títol original: Last tango in Paris

Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Jeanne (Maria Schneider) va  un edifici per llogar un pis, allà troba a Paul (Marlon Brando) que l’havia seguit. Després d’ una breu conversa entre els dos, es produeix una brutal atracció sexual. Fan l’ amor però ell li planteja una premissa, no dir-se els noms, no saber qui són.

En cada nova trobada, Paul, un home de mitjana edat, vidu, nihilista i escèptic, exerceix un punt de dominació sobre Jan i ella ho accepta amb un punt de submissió, en un context en el que el sexe va més enllà de l’ amor i es viu com un tot.

Però la noia te un promès, Tom (Jean Pierre Leaud), un aspirant a director de cine pel qual la vida passa a través de la seva càmera i el noi li proposa matrimoni.

 

     Jeanne decideix deixar la relació amb Paul però aquesta s’ ha fet additiva per l’ home que ja no la pot abandonar.

Jeanne es veu assetjada, i quan Paul diu les frases màgiques: el seu nom i la paraula t’ estimo, trenca ja l’ últim encanteri, l’ últim misteri i perd qualsevol interès doncs ja ha creat una identitat comuna a moltes altres.

Jeanne li dispara i el mata, serà la mort d’un desconegut que volia violar-la.

1342807184334 

COMENTARI

Bertolucci realitza una de les pel·lícules emblemàtiques dels anys 70 i de la historia del cine en general.

Els anys 70, esdevenen en un entorn de llibertats i descobriments i en aquest context, “El último tango” va crear enorme expectació en alguns sectors pel seu cru argument, en altres per la dosi de carn que mostraven els protagonistes.

Una parella de desconeguts es cita en un pis llogat per fer l’ amor. El sexe és l’ únic component de la relació, espontani, dur, sense fissures, sense context, sense barreres, però aquesta relació autodestructiva portarà a l’ home del desig a l’ amor, i ja en el terreny de les convencions no podrà competir amb el noi enamorat de Jeanne i trobarà la mort.

La pel·lícula representa un eix narratiu absolutament revolucionari. Paul reivindica el sexe sense amor,sense coneixement, esborrades les identitats, blasma la família convencional i denuncia l’ engany amorós que és el matrimoni.

Paul porta a l’ extrem la seva llibertat i això significa pagar el preu de la solitud. Però la relació crearà vincles, dependència, l’ exercici lliure donarà pas a la convenció i llavors tot perdrà sentit.

Els tanguistes ballant com ninots de fira són un símbol de la parella alienada, en tant Paul i Jeanne exerceixen la llibertat com a patrimoni.

 

Paul diu: “quan alguna cosa s’ acaba torna a començar”, però no és cert, els moments dels amants són únics i no hi haurà una segona oportunitat.

Un personatge secundari, però no per això sense interès, és Tom, el promès de Jeanne, el noi que veu la vida a través de la filmació, aquell que no viu la vida sinó que la filma, el seu ull contempla la realitat, tot el que passa, més aquesta realitat  és dirigida, impostada, esbiaixada, falsa, en front de la dels dos amants, plena d’ espontaneïtat, de vivències lliures, inclassificable, impossible de filmar, per tant de codificar.

En l’ època, van causar cert escàndol dues escenes: la famosa de la mantega, en la que Paul penetra per darrera a Jeanne i la de la noia en la banyera, curosament netejada per Paul. Són dues escenes que la moral dels nous temps ja ha assimilat i que tenen coherència i sentit en el conjunt de la pel·lícula.

UN HOMBRE LLAMADO FLOR DE OTOÑO

Un_hombre_llamado_Flor_de_Oto_o-508404934-large

 Director: Pedro Olea

Actors: José Sacristán

              Carmen Carbonell

              Paco Algora

              Roberto Camardiel

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Homosexualitat

Sub-gènere. Anarquisme

 

ARGUMENT

   Lluis Serracant (José Sacristán) és un home fill d’una família de la burgesia catalana, en la segona part dels anys vint. Viu amb la senyora Nuria (Carmen Carbonell), la seva mare, i treballa d’ advocat, defensant a treballadors anarquistes; per la nit es converteix en un transvestit: “Flor de otoño” en el Bataclan, en ple barri xino barceloní.

Lluís, portat per la seva ideologia anarquista, els hi proposa als seus amics Surroca (Paco Algora) i Ricard, realitzar un atemptat contra el dictador Primo de Rivera en visita pròxima a Barcelona; els tres homes accedeixen a una pedrera i després d’ estabornir al guarda roben una bona quantitat de dinamita.

En els sòrdid món que freqüenta “Flor de Otoño” es produeix una batussa entre el transvestit i Armengol (Roberto Camardiel) ,un client del cabaret, el primer es vol venjar del segon i l’ acusa de drogoaddicte, quan Armengol és detingut inculpa a Lluís d’ estar al costat dels anarquistes.

Lluís i els seus amics, la nit abans del pas del dictador, es disposen a col·locar els explosius en la via fèrria però són sorpresos per la policia que el vigila, en l’ enfrontament un guàrdia mor i els anarquistes són detinguts.

Lluís és condemnat a mor.

hqdefault

COMENTARI

En 1973 l’ autor teatral Jose Maria Rodriguez Méndez escriu “Flor de Otoño”, curiosament arriba abans a la pantalla gran i no es pot representar per motius de la censura fins a 1982.

Amb guió de Rafael Azcona, es tracta d’un apunt biogràfic, basat en fets reals, sobre un fill de la burgesia catalana que porta una doble vida, com advocat dels pobres , de dia, com transvestit convertit en “Flor de otoño”, en la nit.

Olea aconsegueix un film fluid i fàcil de veure, excessivament influït pels tòpics; els burgesos malvats, les picabaralles nocturnes, els anarquistes idealistes…. en qualsevol cas és una de les pel·lícules que s’ obren a l’ espectador en la transició per mostrar temàtiques escabroses i controvertides. L’ homosexualitat i el transvestisme estan tractats de manera natural sense culpabilitzar-los, com també ho faran en aquests anys pel·lícules com “El diputado” d’ Eloy de la Iglesia o “Ocaña, retrat intermitent” de Ventura Pons.

Olea no aprofundeix en el món dual en el que viu Lluís ni tracta amb més rigor la psicologia del personatge principal ;en canvi  parla del desclassament del protagonista  i confronta la relació d’ aquest amb la seva mare, a qui confessa les seves tendències sexuals i com aquesta, tan en aquell moment com quan el visita en la presó, prefereix eludir la realitat i seguir estimant al seu fill Lluís, sense reconèixer ni al transvestit ni a l’ anarquista.

Jose Sacristán es llueix en aquest paper amb el que guanya el premi al millor actor en el festival de San Sebastian de 1978. D’ altra banda, espectacular aparició com actor d’ un jove Pedro Almodóvar en el paper també d’ un transvestit: “Lola Nicaragua, la reina de la banana”.