LA ESCAPADA

 

Director: Dino Risi

Actors: Vittorio Gassman

              Jean Louis Trintignant

             Catherine Spaak

Any: 1962

Títol original: Il sorpasso

Nacionalitat: Itàlia

Gènere:Comèdia

Subgènere: road movie.

 

ARGUMENT

Bruno Cortona (Vittorio Gassman) ve d’ Amalfi fins a Roma per trobar a uns amics en ple ferragosto. El seu vehicle fa una petita parada quan veu que una persona treu el cap per la finestra i li demana si pot trucar per telèfon als amics.

Es tracta de Roberto Mariani (Jean Louis Trintignant), un jove estudiant de dret que està repassant pel exàmens de setembre.

Bruno puja al pis a telefonar però els seus amics ja se han anat, per compensar a Roberto del favor l’ invita a dinar a la ciutat. Com tot està tancat surten de Roma i emprenen ruta carretera enllà.

 

Bruno és un home de mitjana edat, venedor de frigorífics, extravertit, amant de la gresca i el sarau, xerraire i cridaner que gaudeix conduint i transgredint a tota velocitat les normes de circulació.

En canvi Roberto és retret, tímid i intel·lectual, incapaç de dir el que pensa i que vol tornar a casa.

Arriben a Civitavechia i,van a dinar i malgrat el contrast de caràcters, els dos homes fan una bona relació. Bruno i Roberto continuen el seu periple, Bruno escapa dels guàrdies de tràfic, se’n riu d’ unes monges, flirteja amb totes les dones i no vol comprometre’s amb cap.

Roberto porta al seu amic a Grisello, a casa dels seus oncles, allà rememora la seva infantesa. Més tard marxen a Castiglioncello a sopar, Bruno fa negocis amb un client , lliga amb la seva dona i es baralla amb uns automobilistes que han estat a punt d’ estavellar-se per la seva culpa.

El viatge continua i ara van a casa de la exdona de Bruno, Gianna, Allà arriba la seva filla, Lili (Catherine Spaak), una joveneta que surt amb un home gran, davant el malestar del pare.

El dia següent, Bruno el passa en la platja i recupera la confiança de la seva filla.

Els dos companys tornen a la carretera, Bruno fa curses amb un altre vehicle sense veure que  ve un camió de front, realitza una falsa maniobra i surt llançat fora del cotxe, que amb Roberto dins, s’ estavella pels penya-segats.

il-sorpasso-290567l

COMENTARI

Risi realitza una comèdia amb final amarg. Una road movie a la italiana. La pel·lícula relata l’ experiència de dos homes totalment diferents, Bruno és el típic cara dura, simpàtic, irresponsable, “ligon”, un nen gran, prototip de l’ italià vividor, segons la seva filla un guanyador però potser darrera aquesta façana s’hi troba un home sol i sense amics ni família.

Roberto és introspectiu, insuls, avorrit, incapaç de fer realitat els seus desitjos però de dos persones tan contraposades naixerà un afecte sincer.

Durant dos dies viuran la vida al màxim i com en tot viatge alguna cosa canviarà en el seu interior. Roberto diu que ha passat les quaranta-vuit hores més felices de la seva vida i és veu reflectit en l’ exemple de Bruno per saber gaudir de la vida, se sent atret per aquell que sobre el paper gaudeix de l’ èxit social.

Els dos homes faran també un viatge al passat, Roberto a casa dels seus oncles, allà on va passar la infància que ara rememora. Bruno a casa de la seva ex dona on retrobarà la relació amb la seva filla.

Però l’ amistat que s’ ha forjat en tant poc temps es trencarà sobtadament amb l’ accident i la mort de Roberto. El joc de la vida, el plaer i la disbauxa tenen uns límits, sembla dir-nos Risi, i que tot te un preu.

El director ens porta també per la Itàlia dels 60. La pel·lícula és una crònica social, un recorregut per la diversitat del país. La vida social, les festes dels pobles, els balls, la vida en la platja, el restaurants al costat del mar, el món familiar. Tota aquesta vida que crepita en el “ferragosto” italià i que conforma un tot.

Un tot trencat per la tragèdia. Quan el noi mor, Bruno sols pot murmurar: Es deia Roberto, no recordo els seus cognoms, ens vàrem conèixer ahir.

Vittorio Gassman, en la plenitud com actor dona vida a aquest personatge tan excessiu i la banda sonora amb la música dels 60 contextualitza l’ acció.

 

UN GÀNGSTER PARA UN MILAGRO

pocketful_of_miracles-304166156-large

 

Director: Frank Capra

Actors : Glen Ford

               Bette Davies

              Hope Lange

              Thomas Mitchel

              Edward Everett Horton

              Ann Margret

              Peter Falk

Any: 1961            

Títol original: Pocketful of miracles

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Dave (El figurí) (Glen Ford) és un gàngster que quan efectua juguesques s’ encomana a Annie (Bette Davies), una captaire que li ven les seves pomes de la sort.

Annie és una pidolaire alcoholitzada que te una filla a la qual li fa creure que és una gran dama i que està instal·lada en un dels millors hotels de Nova York des d’on li envia la correspondència.

Tot s’ embolica quan Louise (Ann Margret), la seva filla, li anuncia que es pensa casar amb Carlos Romero, un home de diners que ha conegut en Espanya i que te intenció de viatjar a Nova York a presentar-lo abans del casori.

Annie es veu perduda però obté la col·laboració de Dave i de la seva dona, “reineta” (Hope Lange) per simular que en realitat és la gran dama que diu ser.

Amb l’ajut d’ estilistes, perruquers i botigues de roba, aconsegueix convertir a Anne en la gran dama que aspira a semblar. Després prepara i vesteix a tots els trinxeraires i a les dones de la vida de la ciutat perquè compareixen disfressats com el millor de la gran orb

Però uns periodistes s’ immisceixen en el joc i Dave els segrestra perquè no parlin. L’ alcalde i la policia alertats per la desaparició dels periodistes segueixen a Dave i el detenen sense que els seus figurants puguin anar a la festa.

Quan la celebració està buida, els músics sense tocar , els cuiners sense feina i Annie disposada a confessar la veritat a la seva filla, apareixen totes les forces vives de la ciutat.

Dave ha deslliurat als periodistes i a canvi ha aconseguit tocar el cor de les autoritats per afavorir a Annie. Aquests, el governador, el batlle i les persones de rellevància en la ciutat acudeixen a la festa per afavorir a la dona i aquesta no te que mostrar la seva verdadera condició.

La filla s’ embarca satisfeta amb el seu promès i feliç per tenir la mare que te.

 

gangster paramilagro

COMENTARI

Comèdia deliciosa de Capra on demostra que les aparences si importen i que l’ engany en que la mare ha mantingut a la seva filla per fer-li creure que és qui no és acaba convertint-se en veritat.

El conte, com sempre en Capra, acaba bé, te un final feliç i posa en evidència, ingènuament, la bondat de la gent.

La bondat del gàngster que munta un fals escenari per ajudar a la dona que li porta sort i de les autoritats que col·laboren en el seu paper de figurants. Així mateix veiem la solidaritat de tot el món dels baixos fons per una dels seus.

La pel·lícula recrea lliurament “La Ventafocs”. Gràcies al gàngster – fada madrina-Annie passa de ser una miserable a una gran dama i quan ja tot sembla perdut apareix el príncep en forma de personatges rellevants per donar suport a l’ engany d’ Annie.

Esplèndids secundaris, Joy Boy (Peter Falk), el col·lega del gàngster, Edward James Horton, el majordom i Thomas Mitchel, el jutge Henry Mc Gill, el nou marit preparat per a Annie.

Últim film del director americà que és un remake, de “Dama per un dia” que data de 1933 i obra del mateix Capra.

 

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

all_the_president_s_men-311760630-large

 Director: Alan J. Pakula

Actors: Robert Redford

               Dustin Hoffman

               Jason Robards

               Jack Warden

              Martin Balsam

              Jane Alexander

Any: 1976

Títol original: All the President’s men

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític I social

Sub gènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Cinc homes són detinguts espiant amagats en la seu del Partit  Demòcrata, en l’ any 1972, un any abans de les eleccions per escollir nou President dels Estats Units on Richard Nixon pot reeditar el seu mandat.

Bov Woodward (Robert Redford) i Carl Bernstein (Dustin Hoffman) són dos periodistes del Washington Post que es posen a investigat qui i que hi ha darrera dels homes de palla detinguts.

Un gola profunda, testimoni que no es vol identificar, els hi facilita informació i els hi explica que Charles Colson, assessor del gabinet del President hi està involucrat.

Els periodistes descobreixen que l’ espionatge es va produir gràcies a uns fons secrets a càrrec de l’ estat i vinculats als ministre de justícia John Mitchel.

Woodward i Bernstein s’ entrevisten amb multitud de possibles testimonis però es troben amb la por i el silenci. Finalment s’ inculpa a quatre persones, totes properes al President, entre elles Bov Hadelman, un dels seus consellers.

Malgrat les amenaces, Washington Post publica la informació, com peces d’una partida d’ escacs, els col·laboradors i assessors de Nixon van caient.

Després de la seva nova reelecció, el President Nixon es veu obligat a dimitir en 1974 i és substituït pel Vice President Gerald Ford.

270181_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

    “Todos los Hombres del Presidente” és una de les poques cintes americanes fetes des del “mainstream” i compromeses al mateix temps amb la realitat política.

La pel·lícula està basada, evidentment, en fets reals, escruta l’ actuació dels dos periodistes , Woodward i Bernstein que van destapar el Cas “Watergate”, van descobrir els abusos de l’ estat i van ser peces claus en la dimissió del President.

Com si es tractes d’un reportatge o un documental, contemplem la investigació, de vegades un tant àrida cinematogràficament, totes les passes, l’ escepticisme dels superiors, la por dels testimonis, la tenacitat dels protagonistes.

La pel·lícula és un dels ABC del cine sobre els mitjans de comunicació, com el quart poder pot tenir una importància tan gran, com per enfrontar-se als polítics i els lobbys d’ interès i vèncer-los.

D’ una banda ens trobem amb la denúncia d’un govern corrupte que basa la seva acció en el joc brut i el control del rival. D’ un altre cantó el relat reivindica un periodisme independent, l’ obsessió per aconseguir uns objectius professionals per sobre de tot. La cinta es pot veure com la victòria de la societat sobre el poder, del món civil sobre el polític.

Res està lluny de l’ eix central de la ideologia americana. Algú petit guanya a algú poderós, la fe de l’ individu contra el sistema omnipotent, l’home amb constància i honestedat contra tots aquells que tan sols volen utilitzar l’ estat per els seus interessos.

La pel·lícula relata en un to neutre, l’ esforç dels periodistes i també la solitud dels herois, quan Woodward s’ entrevista amb el seu gola profunda, de cop aquest desapareix, el redactor resta sol en el garatge, de cop es gira i creu que el segueixen però no és així, tot ho domina l’ obscuritat.

El film guanya els oscars al millor so, millor guió, millor direcció artística i millor actor secundari, que va recaure en Jason Robards pel seu paper de Jeff Brandle, el director del diari.

 

LA VIDA Y NADA MÁS

la_vie_et_rien_d_autre-482560647-large

 

Director: Bertrand Tavernier

Actors: Philippe Noiret

              Sabine Azema

              Pascale Vignal

Any: 1989

Títol original: La vie et rien d’ autre

Nacionalitat: França

Gènere; Bèl·lic

 

ARGUMENT

En 192O, una vegada acabada la primera guerra mundial, el Major francès Delaplane (Philippe Noiret), és l’ home encarregat d’ identificar als cent cinquanta mil soldats desapareguts.

Delaplane és un home perseverant i meticulós, decidit a fer la feina ben feta però en el seu camí es creua amb Irene de Courtil (Sabine Azema), una dona de classe alta, que busca saber si el seu marit és mort.

Al grup s’hi afegeix una mestra d’escola, Alice (Pascal Vignal), que ha perdut al promès; després de les primeres disputes entre el militar i la dona, s’ inicia una evident complicitat.

En la recerca, Delaplane és ferit quan investiga dins d’un túnel on queden restes de gas, col·loca els objectes trobats en una fira perquè els familiars els identifiquin com dels seus sers estimats i lluita contra la burocràcia i els alts comandaments.

Finalment Alice s’ assabenta que el seu amant és mort i que era un home casat, l’ anell que portava ho certifica.

Després d’una celebració  militar, Irene es declara a Delaplane, aquest resta perplex i no sap que dir en tant la dona, fuig decebuda.

Delaplane assisteix a l’ homenatge al soldat desconegut i en 1922 acaba la seva tasca d’ identificació dels desapareguts. Ara ja és civil i esmena el seu comportament escrivint una carta a Irene, que s’ha anat a viure a Nova York, en la  que explica que l’ estima.

La-Vie-et-rien-d-autre

COMENTARI

          Tavernier roda aquest film en 1989, és part d’un díptic sobre la primera guerra mundial, que completa set anys més tard filmant “Capitán Conan”.

Els fets no són correlatius, la segona pel·lícula narra el final de la guerra i la primera aspectes de la postguerra. També és diferent la forma del rodatge, en tant “Capitan Conan” mostra la sang, la destrucció i la barbàrie en primer pla, aquest és un film molt més contingut tot i que el missatge ideològic és clar i explícit.

Tant en una com en l’ altra cinta, Tavernier llença un discurs anti bel·licista i critica l’ horror i la gratuïtat de la guerra.

El tema que li serveix de fons per acostar-se a la conflagració és la recerca dels desapareguts en combat; dues dones volen saber la sort de les seves respectives parelles i un militar és l’ encarregat de satisfer la seva curiositat.

Tavernier respecta el desig de saber però el seu discurs be a dir que el millor és viure la vida i deixar en pau als morts, això no significa oblit, Delaplane, gran aficionat a les estadístiques, no deixa d’ explicar-ho: cent cinquanta mil desapareguts d’ una banda i les tropes victorioses, diu, que van desfilar durant tres hores pels camps Elisis de Paris, si haguessin desfilat el milió i mig de morts de la contesa, haguessin tardat onze dies i onze hores.

El director continua el seu punt de vista crític, quan contemplem l’ escena de l’ homenatge al soldat desconegut, Delaplane retreu que tot és una farsa, una manera d’ oblidar el record del militars i civils morts.

Tavernier en boca de Delaplane no mostra gran confiança en el ser humà, davant els soldats, una corista canta una divertida cançó de fraternitat, que diu que els soldats francesos i alemanys quan s’ assabenten que s’ ha signat l’ armistici , deixen de matar-se i s’ abracen; Delaplane comenta que si en lloc d’ aquest conte satíric s’ es cantat la marsellesa, l’ ardor guerrer s’ es aixecat d’immediat de nou.

Tavernier utilitza tant el drama com l’ element humorístic, així el militar que busca en cada poble un soldat desconegut ,fins que arriba a un en el que tots són coneguts incloent un americà que va morir pels voltants. En un altre vila no tenen cap mort i sol·liciten que se’ls hi afegeixi algun per no quedar en entredit.

La pel·lícula manté una via coral i un tant dispersa però s’ equilibra quan entra a fons amb el lligam amorós entre Delaplane i Irene. La relació s’ inicia plena de malfiança entre la dona, que considera al Major un buròcrata i un inútil però la pròpia dinàmica dels fets porta a l’ acostament i a l’ enteniment.

La part final de la pel·lícula és força emotiva, Delaplane i Irene marxen en el vehicle en mig de la nit, ella és qui inicia la declaració amorosa i li diu a ell que sols vol sentir dels seus llavis dues paraules perquè estiguin junts per sempre però Delaplane resta perplex i bocabadat, sense capacitat de reacció i la dona marxa. La càmera enfoca els primers plans dels protagonistes i la resta és obscuritat, tan pel muntatge com per la interpretació de Sabine Azema i Philippe Noiret estem davant un dels moments més emocionants de la història del cine.

L’ epíleg no desmereix. Sentim en boca de Delaplane la carta que temps després l’ envia a Irene, ara en Nova York, contemplem els camps daurats pels sol, per on passeja ell i paral·lelament la casa on ella llegeix la missiva, on finalment es diu la paraula que ella tan esperava: t’ estimo.

En l’ amor com en la guerra te que guanyar la vida i morir el record i el passat.

MOULIN ROUGE

moulin_rouge-492344022-large

 

Director: Baz Luhrmann

Actors: Nicole Kidman

               Ewan Mc Gregor

               Jim Broadvent

               John Leguizamo

               Richard Roxburgh

Any: 2001

Nacionalitat. Austràlia

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

     Christian (Ewan Mc Gregor) és un escriptor que arriba a Paris per desenvolupar el seu ofici. S’ instal.la en el cor de Montmatre i ràpidament es relaciona amb els bohemis del barri i s’ introdueix en un cabaret de mala mort: el Moulin Rouge, dirigit per Harold Zidler (Jim Broadvent) i que te com estrella principal a Satine (Nicole Kidman).

Satine te un pretendent, el duc (Richard Roxburgh), un home ric i poderós que esta disposat a finançar el teatre i canviar la seva sort i la de la noia.

Christian s’ introdueix en el camerino de l’ actriu, que és també una cortesana, la noia creu que es tracta del duc i li dedica tota mena de moixaines però es te que desdir quan el verdader noble apareix en escena.

Christian mostra les seves dots com artista i escriptor i redacta el llibret de la nova obra, que es representarà i serà finançada pel duc però a canvi, aquest vol el compromís de Satine de que es lliurarà als seus encants. La noia te un problema afegit, està afectada per la tuberculosi i la seva fi està propera.

L’ obra que escriu Christian tracta d’un vell maharajà enamorat d’una cortesana però aquesta beu els vents per un pobre tocador de sitar, a la fi triomfa l’ amor i no el poder.

Entre assaig i assaig, Christian i Satine s’ enamoren perdudament, el duc fa canviar el final de l’ obra perquè sigui el vell dèspota qui s’ emporti a la noia.

Quan el duc s’ assabenta que Christian és el seu rival, mana a un sicari per eliminar-lo. Satine se sacrifica per que no executin al seu amor i li fa creure al noi que no l’ estima i se’n anirà amb el duc.

Christian interromp la funció i espontàniament canvia in situ el guió, li confessa de nou el seu amor a Satine, davant el maharajà despitat. El duc ho entén i crida al sicari per assassinar al noi en plena funció, els seus plans fracassen i l’ obra acaba amb un gran èxit però Satine, minvada pel esforç i la tuberculosi, mor entre els aplaudiments del públic que desconeix que és el que passa.

Christian, convertit temps després en brillant escriptor, rememora el que va succeir.

 

screen-shot-2014-03-05-at-2-43-56-am

 

COMENTARI

Si el cine és espectacle, aquesta és una de les pel·lícules més espectaculars i refulgents de la seva història.

Un musical que enllaça un conte de fades i una història d’ amor, brillant, efectista, plena de color i un punt artificiosa.

Si per sobre de tot es considera que el cine es posada en escena i muntatge, aquesta és la pel·lícula perfecta, escenificació teatral, sublimació decorativa, tràvelings ultra ràpids, utilització elegant de la grua….un autèntic musical de Broadway luxós i fastuós.

La pel·lícula rendeix homenatge al gran musical dels anys trenta amb imatges en picat properes a Busby Berkeley o també a “Escuela de sirenes”, hi ha recreació de sons de Rodgers i Hammerstein i fins i tot cançons del Beatles.

Tot aquest filtre serveix per dona lloc a un conte de fades: la princesa és segrestada per l’ ogre, el príncep valent la lliura del seu malfactor però finalment la princesa mor i l’ amor no es consuma.

El tema beu fonts de la novel.la romàntica, la noia amb tuberculosi te un bon paral·lelisme en Margarita Gauthier en “la dama de las camèlies”. L’ escenografia i el guió, sempre entre bambolines teatrals ens recorden d’ alguna manera a “El fantasma de la opera”, amb la lluita per l’ amor impossible d’una bella artista. Les aparicions teatrals de Toulouse Lautrec i Harold Zindler, pintats i excessius, ens acosten sens dubte al món de Federico Fellini.

El centre de la trama és la necessitat d’ escollir, per part de la protagonista,  entre els oripells i el luxe que li ofereix l’ aristòcrata o l’ amor que li brinda un escriptor de dubtós futur.

El context és una mitificació del Montmatre d’ inicis del segle XX, bohemis , artistes, poetes i rodamóns, amb una màxima a defensar: la llibertat, la veritat i l’ amor. L’ important en la vida és estimar i que t’ estimin.

Luhrmann recrea un clar paral·lelisme entre històries real i inventada, tant en una com en l’ altra el dubte és saber si guanyarà l’ amor o els diners.

El director australià es mou entre la brillantor i l’ excés, el duo dels dos enamorats en l’ espai en forma de cor, el “Like a virgin” amb seductors cambrers i amb Jim Broadvent com a veu cantant, l’ escena dels ballarins de tango o l’ apoteosi final, enveja d’ “El Molino”, sens dubte.

Musical bell i exuberant, obra mestra pel que subscriu, pretensiós i sense contenció per a molts crítics, amb final trist i amb un lema: l’ espectacle te que continuar.

La pel·lícula guanya en el 2001 dos oscars, millor direcció artística i  millor vestuari.

QUE EL CIELO LA JUZGUE

leave_her_to_heaven-961469130-large

 Director: John M. Stahl

Actors: Gene Tierney

              Cornel Wilde

               Jeanne Crain

               Vincent Price

               Mary Philipps

Any: 1945

Títol original: Leave her to heaven

Nacionalitat: USA

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

     Richard Harland (Cornel Wilde) ha sortit de la presó després de dos anys tancat, en un flash back ens assabentem del que va passar.

Harland és escriptor i en un viatge en tren coneix a Ellen Berendt (Gene Tierney), ambdós coincideixen en l’ allotjament de Rancho Jacinto on La noia està acompanyada de Ruth (Jeanne Crain), la seva germana i de la seva mare (Mary Philipps).

Ellen a vingut a escampar les cendres del seu pare, recentment mort, a qui se sentia molt unida, li confessa a Dick que està compromesa amb un altre home Russell Quinton (Vincent Price), un polític.

Dick i Ellen fan una bona amistat, al cap d’uns dies Russ arriba al ranxo i ho fa per que, sorprenentment ,la noia li ha anunciat el seu nou compromís i com al dia següent pensa casar-se amb Harland, el seu recent enamorat.

Així que Dick i Ellen es casen i s’ instal·len en Warm Springs, al costat de Danny, el germà petit de l’ escriptor, un noi impedit en una cadira de rodes.

La parella se’n va a viure al ranxo de l’ home, un lloc aïllat que s’ anomena: “L’ altre cantó de la lluna”.

A poc temps, Ellen es comença a mostrar possessiva, li molesta la presència de Danny i no veu amb bons ulls l’ arribada de la mare i la germana, invitades pel marit.

La compareixença constant de Danny incomoda cada vegada més a la dona; el noi decideix nedar en el llac amb la companyia d’ Ellen que el segueix en una barca, Danny te un defalliment degut al cansament i s’ ofega davant la indiferència d’ Ellen.

Per superar el tràngol, la parella decideix tenir un fill però Ellen veu l’ encara no nat com un impediment en la seva relació amb Dick, i es veu posseïda per la gelosia davant l’ naixent amistat del marit amb Ruth, la germana.

Ellen odia al ser que porta en les seves entranyes i es llença per l’ escala, a resultes del fet perd el fill que esperava.

Ellen, cada vegada més adolorida , plena d’ ansietat i angoixa, barreja verí amb el sucre del cafè i mor emmetzinada però ho deixa tot preparat perquè les sospites de la mort recaiguin sobre la seva germana Ruth.

Ellen ha enviat prèviament una carta a Russ, ara fiscal de l’estat, en la que manifesta que Ruth estima  a Dick i que li ha manifestat que la matarà per tal d’ accedir a l’home.

En el judici el fiscal obliga a Ruth a confessar que efectivament estima a Dick, aquest explica llavors com va ser la personalitat d’ Ellen i com va matar al germà i al nadó que portava dins seu.

Ruth és absolta i Richard condemnat a dos anys de presó, quan l’ home surt del presidi la parella es reuneix per iniciar una nova vida.

Que_el_cielo_la_juzgue-972705901-large

COMENTARI

John M. Stahl ha estat un dels grans reis del melodrama al costar de Douglas Sirk, baixes passions, gent pertorbada, afers extramatrimonials, tot més gran que la vida. La seva obra, un tant oblidada, ha estat recuperada i reivindicada en els últims anys. “Que el cielo la juzgue” és la seva creació més reconeguda i està basada en una novel.la de Ben Ames Williams.

El principal element del film és el personatge d’ Ellen, un retrat psicològic d’ una dona malaltissa i pertorbada. Aquesta és mostrada en un principi com una dona forta, acostumada a ser una guanyadora, independent, plena de personalitat, invulnerable i acostumada a aconseguir tot allò que desitja.

La primera imatge que tenim d’ Ellen és la d’una dona muntada a cavall en mig de les muntanyes, una dona lliure i salvatge.

Richard cau en les seves urpes però en la relació i el matrimoni coneix a una altra dona, possessiva i  compulsivament gelosa, algú que no vol compartir a la persona que estima amb ningú, algú pervers, fred i metòdic.

L’ amor es torna malaltís, Ellen mata tot allò que Dick estima per tal de ser la única al seu costat. “La casa està plena d’ odi” diu Ruth, la germana, “no, està plena d’ amor”, li  contesta Ellen.

El trasllat a “L’ altra costat de la lluna” és l’ exemple del lloc solitari i amagat on no hi pot haver relació amb ningú, tan sols amb l’ objecte de desig.

És tanta la gelosia d’ Ellen que quan s’ ensuma que realment Dick està enamorat de Ruth decideix morir, matant, per fer fracassar la relació, des de la tomba incita la seva venjança.

La dona guanyadora perd aquest envit; Dick i Ruth se’n surten i el monstre resta en la tomba, vençut per sempre.

Stahl construeix un relat asfixiant, mostra un cas patològic, una malalta que vol tancar al ser estimat en una gàbia de vidre, on l’ excés d’ amor culmina en odi i mort.

El director juga amb el color saturat, amb el glamur  d’ una magnífica Gene Tierney i no pot evitar la misogínia  dels drames d’ Hollywood de l’ època on les dones eren putes, boges o submises.

 

EL JOVENCITO FRANKENSTEIN

young_frankenstein-758141900-large

 Director: Mel Brooks

Actors : Gene Wilder

                Teri Garr

                Marty Feldman

                 Peter Boyle

                Madeline Kahn

                Cloris Leachman

Any: 1974

Títol original: Young Frankenstein

Nacionalitat. USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Victor Frankenstein (Gene Wilder) és el net del científic que va crear al monstre i no en vol saber res de l’ avi, a qui considera un boig.

Quan rep l’ herència del seu antecessor, es te que traslladar a Transilvània amb la seva amiga Inga (Teri Garr), allà es troba amb el net de l’ ajudant de l’ avi, Igor (Marty Feldman) i descobreix texts que l’ inciten a reeditar l’ actuació de l’ avantpassat.

Victor crea un cos a partir de despulles però vol dotar-lo d’un cervell excepcional, quan Igor intenta robar l’ encèfal d’un savi, aquest li cau a terra i el substitueix per un altre , pertanyent a un difunt anormal.

El monstre mostra gran vitalitat però és incapaç d’ articular paraula i sols es comunica per brams, escapa de l’ atenció de Victor, juga amb una nena innocent i és invitat a sopar per un indigent cec.

Més tard, és de nou capturat i Victor li ensenya noves aptituds, el monstre és presentat en un teatre i balla claqué però temorós al foc, quan peta una bombeta en l’ auditori, escapa i te que ser reduït per les autoritats, en tant la novia de Victor, Elizabeth (Madeline Kahn) arriba al castell.

Cansats del monstre, la població marxa cap a la fortalesa per acabar amb ell però Victor te una nova iniciativa científica, transmutar el seu cervell per el del monstre.

Ara aquest és intel·ligent doncs te el cervell de Victor i s’ho fa amb Elizabeth però Victor ha perdut la paraula i només brama però a canvi se li ha metamorfosat la potència sexual del monstre i fa feliç a Inga.

f-660x348

COMENTARI

     Brooks és a finals dels seixanta i durant els setanta, l’ introductor d’un nou tipus de comèdia, basada sobretot en la parodia de gènere. Brooks és director, productor i guionista; destaca per un humor irreverent, estripat i de vegades, fàcil.

“Los productores” (1968) parodia les pel·lícules relacionades amb el món de Broadway, “Sillas de montar calientes” ho fa amb el cine de l’ oest i “El jovencito Frankenstein”, el seu més gran èxit, és una translació còmica del relats clàssics d’ horror gòtic.

Gene Wilder serà l’ actor que doni imatge als protagonistes de Brooks i en ocasions, participi en el guió.

Una altra característica del director és la seva simpatia pel gag físic, molt proper al cine dels anys deu i vint de la fàbrica Keystone.

“El jovencito Frankenstein” és una elaborada i brillant parodia que ressegueix el mite i la pel·lícula de 1930 de James Whale però ho fa utilitzant l’ humor allà on hi havia terror. Tot i això el film manté l’ estructura del seu antecessor en quan al seguiment narratiu; l’ escena de la nena que juga amb els monstre o la de l’ indigent cec que li dona de sopar, interpretada per un irecognoscible Gene Hackman o en l’ assetjament per part de la gent. També l’ element essencial es manté viu: el monstre desitja i necessita ser estimat.

Aquí hi ha un canvi argumental, el monstre aconsegueix l’ amor i intercanvia amb el seu creador, la intel·ligència del neurocirurgià per la seva pròpia potència sexual, és a dir tot no es pot tenir i ningú resta totalment satisfet d’ allò del que gaudeix.

La pel·lícula juga amb un conjunt de gags afortunats, Marty Feldman, un actor guenyo, és empre eficaç i fa riure amb les seves ganyotes, especialment quan te un ensurt al veure’s al mirall i li cau el cervell del savi o quan assetja a Elizabeth i se la vol cruspir, un homenatge als germans Marx.

És divertit el gag en el que Victor, que transporta un cadàver, mou el braç  d’ aquest, per saludar a un policia  per que aquest no el descobreixi i especialment rodó és el final en l’ intercanvi de qualitats mentals per físiques entre doctor i monstre. Gran escena la del teatre, on el monstre es presenta en societat i balla claqué amb Victor, un altre homenatge-parodia al musical d’ Hollywood i concretament  a Fred Astaire.

 

SENDEROS DE GLORIA

paths_of_glory-715854892-large

Director: Stanley Kubrick

Actors: Kirk Douglas

               Ralph Meeker

               Adolphe Menjou

               George Mc Cready

Any: 1957

Nacionalitat: USA

Títol original: Paths of glory

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

En la primera Guerra mundial l’ estat major de l’ exercit francès decideix un atac suïcida a les posicions alemanyes que es troben fortificades en el turó de les formigues.

El general Broulard (Adolphe Menjou) i el general Mireau (Georges Mc Cready) donen les ordres oportunes davant l’ escepticisme del Coronel Dax (Kirk Douglas) l’ home que te que portar endavant l’ ofensiva.

Els caps de l’ operació són conscients que un 60% dels homes poden causar baixa i morir. Quan es produeix l’ atac els homes són contundentment rebutjats, gran nombre d’ ells moren i a la fi tenen que retirar-se.

El general Mireau per incentivar l’ avanç d’una companyia ordena disparar sobre la mateixa perquè surti de la trinxera i entri en combat però els seus subordinats es neguen a obeir l’ ordre.

Consumada la derrota l’ estat major decideix castigar el , considerat, mal comportament de la tropa. Cada una de les tres companyies escollirà un home a l’ atzar i els tres homes seran executats com exemple, sota l’ acusació de covardia.

El coronel Dax, advocat en la vida civil, decideix actuar de defensor dels tres homes escollits però el judici resulta una farsa i la sentencia ja està dictada prèviament: culpables. Els tres homes són afusellats.

Dax no els hi pot retornar la vida però coneix la decisió del Mireau de bombardejar a les pròpies tropes i ho comunica al general Broulard que inicia una investigació.

Broulard i ofereix el càrrec de Mireau a Dax, com una manera de fer-lo callar però aquest el rebutja.

L’ escena final, quan tots els soldats reunits s’ emocionen davant la cançó d’ una presonera alemanya, és un últim cant  al sentiment humà i un crit de concòrdia més enllà dels conflictes entre nacions.

Paths-of-Glory

COMENTARI

La pel·lícula està inspirada en un llibre del mateix nom d’ Humphrey Cobb que data de 1935, aquest relat ,a la seva vegada ,en un poema de Thomas Gray del segle XVIII, en el que s’ explicita que els senders de la gloria tan sols condueixen a la tomba. El relat succeeix en la primera guerra mundial i en concret en els esdeveniments de la batalla de Verdún i está basat en fets reals, es pot considerar un al·legat contra la guerra, la inutilitat i l’ estupidesa de la mort en el camp de batalla.

Els caps envien sense remordiments als soldats a la matança. Aquests sols són peces sense importància en una partida d’ escacs. Els caps són els que s’ equivoquen però els seus errors els fan pagar als seus subordinats amb la vida. Aquests tampoc són capaços de rebel·lar-se i qüestionar la lògica militar. Els oficials, prepotents i envanits, són aliens al patiment i la mort i mai s’ embruten el seu uniforme.

La pel·lícula mostra l’ estament militar com una màquina greixada de matar, no sotmesa al sentit comú o a la raó humanitària.

Es tracta de donar exemple, acusant de covardia a tres homes innocents per causar la por i la submissió en la resta. Els elements sotmesos a dret i les garanties jurídiques tampoc compten, tan sols les ordres i els objectius militars.

En tant els soldats moren, els militars de carrera mostren tota la seva hipocresia, cinisme i doble moral advocant a l’ honor per no admetre cap culpabilitat sobre ells mateixos.

El coronel Dax és el contrapunt de la historia. El militar honest que defensa tant als seus homes com un codi moral de valors.

La pel.licula no es va poder estrenar en França fins a 1975 i en Espanya fins 1986, és tracta d’un dels relats més punyents contra la guerra, tot un exemple de cine anti bel.licista.