VENCEDORES O VENCIDOS? (El juicio de Nuremberg)

judgment_at_nuremberg-455024383-large

 Director: Stanley Kramer

Actors: Spencer Tracy

              Burt Lancaster

              Montgomery Clift

              Richard Widmark

              Marlene Dietrich

              Maximilian Schel

              Judy Garland

Any: 1961

Títol original: Judgment in Nuremberg

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama Històric

Subgènere: Judicis

 

ARGUMENT

Tres anys després de la fi de la segona Guerra mundial, comencen els judicis de Nuremberg contra els Nazis.

Dan Haywood (Spencer Tracy) és el jutge escollit per dictar sentencia contra  quatre jutges nazis, el més destacat dels quals és Ernst Janning (Burt Lancaster) que va arribar a ser ministre de justícia.

En la sala s’ enfronten el coronel Tad Lawson (Richard Widmark) per l’ acusació i Hans Rolfe (Maximilian Schell) per la defensa.

En el judici es dictaminarà sobre l’ esterilització a que van ser sotmeses milers de persones. Testificarà Rudolph Petersen (Montgomery Clift) que va ser esterilitzat degut al seu baix coeficient mental. També prestarà testimoni Irene Hoffman (Judy Garland) que es va amistançar amb un jueu, la barreja de sangs estava prohibida i el jueu va ser executat.

En tant es desenvolupa el judici, el jutge Haywood coneix a la senyora Bertholt (Marlene Dietrich), la dona d’ un general nazi ajusticiat, que defensa el compliment del deure i que el poble alemany no coneixia realment el que estava passant.

Malgrat les pressions que rep Haywood, els soviètics avancen per Europa i l’ estat major americà vol comptar amb la simpatia del poble alemany, els acusats són condemnats a cadena perpetua pels seus crims contra la humanitat.

vencedores%20o%20vencidos%20fiscal%20y%20defensor

COMENTARI

La pel·lícula planteja un debat jurídic. Els jutges acusats van actuar en funció de la legislació alemanya, d’ acord amb la llei del seu país i tenien que respectar-la i aplicar-la o be acollir-se al dret internacional?

Tenia que prevaler la llei o la raó?, la jurisprudència o l’ ètica?.

Un segon debat és el polític.

Es tenien que suavitzar les penes tenint en compte que un nou totalitarisme, el soviètic, trucava a les portes d’ Europa?.

Van ser culpables sols els alemanys?.

Abans de l’ holocaust, el Vaticà va recolzar Hitler, Stalin va signar un acord amb ell, Churchill el va emparar i els industrials americans hi van negociar. Culpable el món, també.

Un tercer debat.

Sabien els alemanys el que passava?. Tal com afirma Lawson, o va ser cosa d’ un grup d’ extremistes com assevera la senyora Bertholt. La responsabilitat va ser individual, d’ aquells que van actuar amb impunitat?, o col·lectiva, de tot un poble que va mirar cap a un altre cantó?.

Com un home com Janning, un eminent jurista, es va convertir en un jutge inclement, en un assassí?. El discurs del propi Janning, un home d’ honor, no deixa lloc a dubtes, ells són culpables, sabien el que feien i el que passava, en un país que va acollir el nazisme com una sortida temporal a les discriminacions territorials del tractat de Versalles, la crisi econòmica, l’ atur i la seva baixa estima.

Per sobre de tot això, les imatges que mostra Lawson són els camps de concentració, les tortures, les càmeres de gas, les morts de milions de persones.

La pel·lícula es planteja com va ser possible que passes el que va passar i ho fa deixant parlar a totes les parts, expressant tots els punts de vista i totes les raons diverses però arribant a una última conclusió: Per sobre les disculpes i els desconeixements, la mort de tants innocents i una única sentència per fer justícia: Els acusats són culpables, el nazisme va ser responsable i genocida.

 

L.A. CONFIDENTIAL

l_a_confidential-703460549-large

 Director: Curtis Hanson

Actors: Russell Crowe

              Guy Pearce

              Kim Basinger

              Kevin Spacey

              Danny de Vito

              James Cromwell

              David Strathairn

Any: 1997

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

    Ed Exley (Guy Pearce) és un agent del departament de policia de Los Angeles, és un home escrupolós en la seva feina i amant de la legalitat, el seu company de departament és Bob White (Russell Crowe), és la cara inversa, no te escrúpols per aconseguir les confessions desitjades i tots els mitjans són bons per detenir als culpables. Al  seu costat també hi treballa Jack Vicennes (Kevin Spacey) del departament de narcotràfic, aquest te com a còmplice a Sid Hudgens (Danny de Vito), un periodista que acudeix sempre puntual per fotografiar els seus èxits. Tots ells estan a les ordres del capità Dudley Smith (James Cromwell)

Una nit es produeix un tiroteig en el cafè Nite Owl, en ell hi moren sis homes, entre ells Dick Stensland, un policia corrupte i de mitjans poc ortodoxes a qui Exley havia denunciat, també es troba entre els morts Susan Lefferts, una prostituta que treballava per l’ imperi de Pierce Patchet (David Strathairn), que utilitza meretrius que s’ assemblin a les grans estrelles del cine antic.

Quan comença la investigació, White coneix a Lynn Bracker (Kim Basinger), una altra prostituta que assumeix el paper de doble de Verònica Lake.

En tant, un grup de negres són sospitosos dels crims, la brigada policial, encapçalada per Exley, entra en el seu domicili i com els presumptes culpables s’hi tornen , els hi disparen i els maten. L’ assumpte resta liquidat.

Convençuts Bob i Exley que l’ affair s’ha tancat en fals, continuen la investigació amb la col·laboració de Vicennes. Quan aquest troba pistes sobre el cas, Dudley, el cap de la policia, el mata.

Dudley és en realitat el cap de la màfia i els assassinats de Nite Owl estaven relacionats amb el contraban de droga, com el cercle sobre ell es fa més estret, assassina a Hudgens, el periodista i al mafiós Patchet.

White i Exley són atrets a un hotel on Dudley els hi ha parat una trampa però després d’un intens tiroteig, els dos homes, tot i que malferits, sobreviuen, i Exley mata a Dudley.

La policia hi posa terra sobre el cas i ascendeix a Exley, en tant, White i Lynn deixen la ciutat per allunyar-se de tant enrenou.

la_confidential_el_duro_y_el_listo_2

COMENTARI

     Curtis Hanson roda una obra mestra del cine negre contemporani. El director és un artesà que guanya nom en 1992 amb “La mano que mece la cuna”, el talent que mostra en L.A. Confidential ja no el repetirà en la seva obra posterior.

La pel·lícula esta basada en la novel.la de James Ellroy, tot un segell, tota una referència del relat negre. El film es contextualitza en l’ Hollywood dels anys cinquanta i te tots els elements del millor cine criminal, homenatjat i revisitat: els gàngsters, la corrupció policial, els dos detectius enfrontats i després lligats per l’ amistat i per una mateixa causa, la dona fatal, l’ entorn podrit i una trama enrevessada.

En aquesta ruta clàssica, el film es pot equiparar també a la buddy movie, dos policies antagònics, un escrupolós amb la llei, l’ altre violent i disposat al joc brut, però els dos eficaços i disposats a esbrinar la veritat, els dos units en el seu combat contra la corrupció

Els dos homes ens expliquen per què es van fer policies. White te l’ especialitat en evitar maltractaments a les dones, recordant com el seu pare abusà i matà a la mare mentre el lligava a ell al radiador. Exley , perquè un policia desconegut i  malfactor al que apel.la com Rollo Tomasi, va matar al seu pare. Són dos ànimes turmentades sota diferent pell però els dos en busca de la veritat.

Com bona cinta de cine negre, els criminals ronden per tots els estrats professionals, la policia n’ esta plena, la droga, la prostitució i el crim, acompanyen la juguesca. Hanson ja ens diu en el transcurs del relat com el context  en Los Angeles és trampós, hi ha doble moral i doble personalitat és la que adopten les putes per convertir-se en la imatge d’ actrius famoses i donar satisfacció als seus clients.

Fins i tot el director juga amb la realitat de la relació entre el mafiós Johnny Stompanato, aquí un obligat confident i Lana Turner, un escabrós fet d’ Hollywood que va acabar amb l’ assassinat del gàngster per la filla de l’ actriu.

Igual que Lynn no és Verònica Lake ni Susan, Rita Haywort, res és el que sembla; el violent policia és honrat, la xarxa de comandaments són delinqüents.

Hanson roda escenes d’ alta tensió i violència, un antecedent dels grans del cine negre contemporani com els germans Cohen que inicien la seva carrera vuit anys més tard,

Excel·lent l’ assetjament al fiscal, penjant a l’ home de la finestra al buit o el tiroteig en el motel, en el que els policies se’n surten amb be.

Desencantat final, en el que tothom simula, per guardar-se les espatlles, mentre Bob s’ emporta la noia i Ed la glòria.

 

EL RIO

el-rio-cartel

 Director: Jean Renoir

Actors: Patricia Walters

              Adrianne Corri

              Thomas E. Brent

Any: 1951

Títol original: The river

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència.

 

ARGUMENT

En l’ esta indi de Bengala i després de la segona guerra mundial, hi viu una família de britànics. El pare, és el director d’una fàbrica de jute amb la que es guanya la vida, al seu costat hi conviuen la seva dona i sis fills, Bogey, un nen i cinc dones, quatre nenes i l’ adolescent Harriet (Patricia Walters).

La família te com a veí a John, que viu amb la seva filla Melanie, una noia mestissa, aquest rep la visita del seu cosí el capità John (Thomas E. Brent), un noi que ha perdut una cama en la guerra.

John concita ràpidament l’ admiració , l’ enamorament i el desig d’ Harriet, també de Melanie, tot i que de manera més continguda, i de Valerie (Adrienne Corri), una noia del veïnat.

El capità John contempla amb indiferència l’ assetjament d’ Harriet, la més petita de les noies però en algun moment cau sota els encants de Valerie, ja una doneta.

Harriet vol captar l’ interès del capità John a partir del seus poemes i els seus contes., en un d’ ells medita sobre una noia enamorada d’un desconegut i obligada a casar-se pel seu pare en un matrimoni pactat. Quan la noia arriba, tristoia, al casament, es sorprèn al veure que el nuvi és el seu enamorat secret.

Tot aquest joc de seducció es trenca quan Valerie segresta el seu diari íntim, on Harriet expressa els seus sentiments cap al capità John i el fa públic davant el noi en un toc de crueltat i immaduresa.

L’ equilibri de la casa es trastoca quan Bogey es mossegat per una cobra i mor, mentre ,el capità John marxa cap a nous indrets, el curs de la vida segueix i la família te un altre nena.

2r6nnd1

COMENTARI

“El rio” pertany a l’ etapa americana de Renoir, és la seva primera pel·lícula en color i adapta una novel.la de Runner Godden.

És una obra plena d’ equilibri, sensibilitat i placidesa. Un bell retrat d’un món en contrast entre la vida tradicional hindú i el món occidental.

La narració està explicada des del punt de vista d’ Harriet, la jove filla de la família emigrada a la Índia, és ella en primera persona qui explica els seus sentiments i neguits en el traspàs del món adolescent a l’ adult.

Aquest és un dels temes importants del film, la xarxa comuna entre tres noies adolescents que creuen estimar a un xicot més gran i nouvingut.

Renoir obra els ulls sobre aquest moment de transició, quan floreixen els primers sentiments amorosos, quan l’ amor és un goig i la pèrdua una desgràcia.

Però el gran tema de la pel·lícula és el pas del temps, el riu Ganges és una metàfora de la via, tot flueix compassadament i sense descans, el riu porta equilibri, les seves aigües no s’ aturen mai.

La vida també és un seguit d’ esdeveniments imparables. Bogey mor però al poc, un nou ser il·lumina la vida dels esposos, les noies enamorades llancen les cartes de l’ estimat, quan s’ anuncia el naixement de la nena.

La tristesa, la pena i el dolor són substituïts per la joia del nou que provoca el nou nat, la vida, com el riu, segueix el seu curs.

Potser el punt de vista de Melanie és el contrapunt a les noies occidentals. La seva estimació per John és  sempre interioritzada, mai s’ expressa cap en fora amb la volubilitat d’ Harriet o Valerie.

Melanie assumeix la vida i les coses com són, els defectes i les mancances irreversibles ,com la coixesa de John  o la pèrdua inexorable de la persona que s’ estima.

Renoir retrata una semblança de la Índia sens judicis però interpel·la a dos mons a dos cultures que es contemplem sense apropar-se, Orient i Occident.

Els aposentats anglesos són espectadors privilegiats del rituals hindús, les festes, les Deïtats, l’ encantador de serps, els treballadors del jute, tot és tan proper però tan llunya al mateix temps. Les noies estan preocupades dels seus problemes sentimentals, el país i el paisanatge els hi són aliens.

Estem davant un nou Renoir, el militant lluitador del Front Popular, l’ antifeixista, ha desaparegut i s’ inicia un recorregut per la saviesa i la serenitat.

EL SEPTIMO SELLO

el-septimo-sello

 Director: Ingmar Bergman

Actors: Max Von Sydow

               Gunnar Bjornstrand

               Bibi Anderson

               Nils Poppe

Any: 1957

Títol original: Det sjunde inseglet

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Cine d’ autor

Subgènere: Metafísic

 

ARGUMENT

Antonius Block ( Max Von Sydow) és un cavaller, que en el segle XIV, torna de les creuades amb el seu escuder. Quan està descansant en una platja se li apareix la mort.

Antonius li demana que no se l’ emporti i la repta a una partida d’ escacs.

En tant, la pesta s’ estén i amb ella el fanatisme religiós. Una noia és cremada per anar amb el diable i com a contrapunt una parella de comediants, Mia (Bibi Anderson) i Jof (Nils Poppe) i el seu fill, van de poble en poble, divertint  a la gent.

Antonius, assetjat per la mort, li pregunta i es pregunta que hi ha més enllà i si Déu existeix. També entén que la seva vida ha estat banal i sense sentit i vol redimir-se. Quan la mort li fa escac i mat, Antonius sap que no la podrà aturar però intenta enganyar-la i demorar el  moment, amb la fi que els acròbates que estan amb ell puguin escapar.

D’ un cop de mà, tira les peces. La mort les recompon però els amics  d’ Antonius ja han fugit i aquesta acció donarà sentit a la seva vida. Efectivament, la mort li anuncia que la propera vegada que es trobin serà la definitiva.

Antonius arriba al seu castell, retroba la seva dona i comparteix taula amb ella, amb el seu escuder, amb la seva amistançada i amb un ferrer. La mort que ha guanyat la partida, arriba i se’ls emporta.

el_septimo_sello-835408772-large

COMENTARI

Bergman inicia un cicle marcat pel sentiment religiós, on es pregunta pel sentit de la vida i expressa els seus dubtes sobre que hi a més enllà de la mort. L’ autor suec recull el món filosòfic de Kierkegaard i el seu existencialisme i es fa les mateixes preguntes que el pensador a través dels personatges imaginaris.

Una altra influencia és sens dubte, un dels grans referents del cine mut: Victor Sjostrom on en “La carreta fantasma” ens mostra un cotxer, que és la mort, i que ve a emportar-se l’ ànima d’un dels protagonistes. El rigor del món luterà apareix en tota l’ obra de Bergman i és una constant en tots els directors nòrdics que es plantegen les preguntes trascendents sobre els ser humà: qui som?, d’on venim? i a on anem? amb Carl Theodor Dreyer encapçalant-los.

“El séptimo sello” és considerada la primera obra mestra de l’ autor suec.

El clàssic de Bergman parla, com en gran part del cinema del director suec, sobre l’ angoixa del ser humà davant la mort. Antonius, vol saber que hi ha més enllà. Hi ha Déu?, on està Déu?. Però la mort és l’ única realitat. El director suec parla sobre la religió, la vida i la mort però no pren partit, la seva és una visió agnóstica, expressa els seus dubtes pero no manifesta certeses.

El protagonista li pregunta a la noia acusada de parlar amb el diable que hi ha de verdader en la seva fe però comprèn que darrera la seva mística només hi ha l’ humana por a morir.

Antonius representa les preguntes i els dubtes del ser humà i desenvolupa una estratègia enginyosa, la partida d’ escacs, per guanyar temps i per redimir-se, deslliurant als comediants.

Aquests en mig de la pesta i el fanatisme se salven i són el missatge d’ esperança i regeneració que proposa la pel·lícula.

“El septimo sello”, parla també sobre el sentit de l’ existència humana, És també, en un momento de guerra freda, una advertència sobre l’ apocalipsi atòmic. Quan la dona d’ Antonius llegeix la Bíblia, l’ apocalipsi diu: “el setè segell, l’ obriran els àngels amb set trompetes. Cada àngel portarà una munió de foc sobre la terra i aquesta serà arrasada”.

Aquí es pot veure, doncs, una premonició del desastre nuclear, en aquest cas, alertat des d’ el mite religiós.

Dos escenes passen a la història del cinema. La partida d’ escacs del cavaller i la mort i l’ escena final en que Antonius i els seus amics pugen la muntanya, conduits per la mort, cap el desconegut

La pel.licula guanya el premi del jurat en el festival de Cannes de 1957

 

EL HOMBRE DE MARMOL

marmol

 Director: Andrzej Wajda

Actors. Jerzy Radziwilowicz

              Krystina Janda

Any: 1977

Títol original: Czlowiek z marmuru

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine Polític

 

ARGUMENT

En 1976, en Polònia, Agnieszka, una aspirant a periodista de la televisió, busca permisos per rodar una pel·lícula sobre Mateusz Birkut (Jerzy Radziwilowicz), un obrer de la construcció dels anys 50, que va ser considerat per les autoritats heroi del comunisme.

Les seves primeres indagacions s’ inicien en el museu, allà en un soterrani troba l’ estàtua de marmol de Birkut, abandonada en un racó.

Més tard contempla documentals propagandístics  que parlen del seu biografiat. De com participa en la construcció de Nowa Huta, de com es converteix en un exemple de treballador stajanovista i en un model per el sistema comunista.

El record de Birkut es perd en el temps i Agnieszka busca entrevistar-se amb diferents personatges que el van conèixer i el van tractar.

Burski el director del documental li explica com Birkut participava en tasques d’ emulació socialista, ell i el seu equip van col·locar 28000 rajoles en unes poques hores  i aconseguiren un record  a imitar, a canvi de l’ esgotament i de prendre part en el circ que rodejava la gesta, que comprenia flors, música i discursos de les autoritats.

Birkut en una demostració, pateix un accident, un maó bullent li crema les mans, algú ha realitzat un sabotatge. Els rècords i les exigències que comporta el stajanovisme no agraden a tothom.

A rel d’ aquest incident a Birkut se li ulceren les mans, te problemes de salut i contempla com el seu company, Witek, és detingut acusat d’ agent capitalista i d’ haver organitzat l’ atemptat contra ell.

Birkut marxa a Varsovià per intentar aclarir la situació del company, xoca contra un mur de bones paraules i promeses. Quan torna a Nova Huta denuncia el que esta passant en una reunió del partit, se li talla la paraula, cau en desgracia i el seu retrat es retirat del grup d’ herois socialistes.

Witek és jutjat i més tard rehabilitat, Birkut no vol manifestar-se contra el seu company i va a la presó, la seva dona, Hanka declara que és un enemic del poble i l’ abandona.

Quan Agnieszka te ja aquest material, el director de programació no el considera i decideix suspendre el projecte. La pel·lícula es queda sense acabar.

Tot i això Agnieszka va en busca de Tomzyck, el fill de Birkut, el busca en les drassanes de Gdansk, on treballa, aquest li explica que el seu pare ha mort però es presta a col·laborar i potser el reportatge seguirà endavant.

 

 el-hombre-de-marmol-1-e1371317834393

 COMENTARI

     Wajda composa un tros de història de Polònia i ho fa a partir de la biografia d’un suposat heroi del socialisme, caigut en desgracia.

Enllaça doncs allò general amb allò particular. A partir d’ una periodista que vol realitzar un reportatge per la televisió, juga amb la possible realitat de documentals, notícies i testimonis que ens porten a conèixer qui va ser en realitat Birkut.

Wajda-Agnieszka volen refer la història i mostrar la veritat que el regim va ocultar.

El film ens mostra des del punt de vista personal, la imatge d’un home honest, que creu en el que fa i que la seva productivitat stajanovista portarà a construir més i millors vivendes per les classes populars. Quan l’ home, seguint els seus propis dictats, s’ enfronta al sistema, aquest l’ elimina i el reprimeix.

La mirada individual ens introdueix en la història col·lectiva. La propaganda del règim, el control, la manipulació, la falta de llibertats, el sotmetiment i la por de les persones al poder per conservar la vida o tenir algun tipus de futur. El totalitarisme de l’ estat omnipotent.

La història  de la Polònia stalinista és la d’un engany, una falsedat, la construcció de falsos herois a major gloria d’un sistema al que quan aquests no li serveixen el llença a les escombraries.

Birkut és una víctima però es nega a ser un símbol de l’ oposició i no te dubtes en emetre una sentència vital en el moment en que es produeixen les primeres eleccions democràtiques: “He viscut bons i mals moments però aquesta és la meva pàtria.

El film acaba en les drassanes de Gdansk i obre la porta a la segona part: “El hombre de Hierro” on s’ enllaçarà el passat amb les lluites de Solidarnosc per arribar a una democràcia plena.

 

UN MONSTRUO VIENE A VERME

un_monstruo_viene_a_verme_a_monster_calls-108553414-large

 

Director: Juan Antonio Bayona

Actors: Lewis Mc Dougall

              Sigourney Weaver

              Felicity Jones

Any: 2016

Títol original: A monster calls

Nacionalitat. Espanya

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Conor (Lewis Mc Dougall) és un nen que viu en una llar on els pares s’ han separat, la mare (Felicity Jones) te càncer i la casa és assistida de quan en quan per l’ avia (Sigourney Weaver).

Conor és assetjat en l’ escola per nois més grans que ell , que l’ insulten i li peguen.

El noi viu afectat i preocupat per aquesta situació, quan apareix en la seva vida un monstre, alguna cosa d’ origen arbori que li explica tres contes i li aclareix que ell tindrà que tancar-los amb un relat final.

La primera història tracta sobre un príncep que mata en la nit a la  seva companya però després regna respectat durant molts anys en el seu país. El segon és el relat d’un apotecari a qui assetja un predicador, aquest aconsegueix expulsar-lo del poble però al cap del temps el capella necessita els seus consells per curar a la seva filla, greument malalta, el farmacèutic s’hi nega. El tercer conte relata sobre un nen que se sent invisible i primer és  importunat i després es fa imperceptible per als seus companys. El noi , ple d’ ira s’ abalança contra aquells que primer l’ incomodaven i ara l’ ignoren.

En tant, la malaltia de la mare avança i ja no te remei.

El monstre retorna i Conor li explica la última història que li pertany: estima a la seva mare però desitja que acabi aviat el seu patiment que és també el seu.

La mare mor i el noi haurà viscut una experiència i un aprenentatge sobre la vida, la mort i sobre si mateix.

1447953231_662296_1447953675_noticia_normal

COMENTARI

     Bayona roda una superba pel·lícula basada en un relat de Patrick Ness. El director català és capaç de realitzar un producte “mainstream”, ple d’ efectes especials però també una obra personal plena d’ humanisme, filosofia i simbolismes.

Bayona s’ acosta al món del seu mentor: Guillermo del Toro, en tot allò que significa caminar pel món dels somnis i la fantasia, perfilar la imaginació i percebre monstres reals o tan sols sorgits de ‘ inconscient.

D’ altra banda, el cine de Bayona te un punt de similitud amb el de Steven Spielberg: la família i les seves interrelacions són el centre de la història, l’ explotació, de vegades excessiva de la sentimentalitat, la recerca de l’ espectacularitat i els efectes especials i la capacitat de narrar amb solvència.

Bayona ens parla del procés d’ aprenentatge, d’un nen que encara és massa petit per ser adult o d’un jove que és massa gran per ser un nen. A través d’una experiència catàrtica, assistim a la malaltia i mort de la mare, el noi viu ara amb les seves pors i sols la invenció d’un ser imaginari, un monstre, serveix com excusa per madurar, aprendre i créixer.

El monstre que sorgeix de les profunditats de la ment, és alguna cosa tel·lúrica, arrancada de la terra, un conjunt d’ elements ancestrals, tot allò primigeni que ens mostra qui som i d’ on venim.

Les ensenyances del monstre serveixen per que Conor assumeixi la mort de la mare i entengui millor la vida i el ser humà.

La primera narració explica com algú dolent també pot ser bo, la segona menciona com el menyspreu es paga amb menyspreu, com un enemic ve a buscar l’ amistat per motius interessats i aquesta és rebutjada, la tercera història mostra la ràbia i la ira que s’han contingut i que de cop explota i com aquell bo i pacífic es torna furiós i irritat.

En definitiva, els contes expliquen que ningú és d’una peça en la seva totalitat, que ningú o tothom és innocent i culpable alhora, víctima i botxí…la diversitat i la disparitat del ser humà.

En el quart episodio, el noi és obligat a dir la veritat, tot allò que interiorment es nega, per salvar-se, Conor aprèn a verbalitzar els desitjos íntims, la mare ha de morir perquè ell visqui i creixi.

Ara Conor serà més fort i menys fràgil, haurà superat el temor i la pèrdua i podrà ordenar la seva vida sense ira, sense mentides, sense por.

Bayona ens transporta a un món de caixes russes, la realitat es veu enfrontada per la fantasia: el monstre, i aquest al seu torn, explica noves històries imaginaries que convoquen la còlera del noi però que el fan aprendre i ser més fort.

DINERO CAIDO DEL CIELO

pennies_from_heaven-260066231-large

 Director: Herbert Ross

Actors: Steve Martin

              Bernardette Peters

              Jessica Harper

              Christopher Walken

Títol original: Pennies from heaven

Any: 1981

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió americana, Arthur Parker (Steve Martin) és un home casat amb Joan (Jessica Harper), una dona que no el satisfà i que a més no aporta els diners familiars per realitzar el seu somni : obrir una botiga de discs.

Arthur coneix a Eileen (Bernardette Peters), una tímida mestra d’ escola de qui s’ enamora perdudament. La segueix fins a aconseguir els seus favors i la deixa embarassada.

Amb mala consciència, torna a la llar conjugal on la dona l’ acull i li facilita els diners pels seus projectes.

En tant, Eileen es acomiadada de l’ escola, avorta i es prostitueix fins que de nou Arthur torna a la seva vida però l’ atzar actua contra ells.

L’ home ha ajudat a una cega a arribar al camí de casa seva, la cega és assassinada per un vagabund i com troben petjades d’ Arthur, el detenen i el condemnen a la pena de mort.

dinerocaidodelcielo05

COMENTARI

Aquesta és una pel·lícula inclassificable. D’ un cantó és bàsicament un musical. En 1981 fa molts anys que el musical ha mort però Ross el ressuscita.

El director empra una fotografia sèpia per filmar la realitat però quan els personatges somien en una vida millor, canten i ballen, la llum i el color inunden la pantalla.

En realitat aquesta és la paradoxa i el contrast que marca el film. D’ una banda la realitat, plena d’ enrenous i frustracions, d’ una altra al somni que s’ eleva a categoria i on la música obre el pas al ball i al optimisme i on Ross ens ve a dir que tothom pot obtenir allò que desitja

Al mateix temps estem davant un verdader fulletó. Un home que  no estima a l’ esposa troba l’ amor de la seva vida i lluita entre fer realitat els seus projectes amb l’ ajut de la dona o lluitar per l’ amor i deixar-ho tot enrere. Avortament, prostitució, assassinat i mort deixaran en no res els somnis.

El film te una vessant social. Es contextualitza en l’ Amèrica de la crisi i la gran depressió i aquest àmbit marca la sort dels personatges.

Tot navega en l’ ambigüitat, de la trista realitat i de la necessitat de sortir a buscar i a complir els somnis, a la recerca de la pluja i del diner caigut del cel.

El somni últim del condemnat a mort ens porta a un final feliç, sense mort, on els protagonistes es retroben i viuen plenament el seu amor.

La majoria d’ escenes musicals són impagables i el film rendeix un homenatge al musical clàssic, sobretot a Busby Berkeley. Hi ha dos quadres que superen a tots. D’ un costat les imatges en el club de mala nota, quan Tom (Christopher Walken) realitza un sensacional estrip tease al compàs de la música que passa als anals del cinema musical

D’ un altre part, l’escena en que Arthur i Eileen contemplen embadalits “Sigamos la flota” on Fred Astaire canta Let’s face music and dance i balla amb Ginger Rogers. Arthur i Eileen s’ acosten a la pantalla i entren en ella, substituint als actors i recreant l’ escena.

Al revés que en la pel·lícula posterior de Woody Allen: “La rosa púrpura del Cairo”, els personatges entren en la pantalla guanyats per la seva màgia, mentre que en el film de Woody Allen són els actors els que l’ abandonen  per anar al món real.

Arthur quan surt del cine li diu a Eileen: “Hem sortit del cine i la vida continua al mateix lloc”.

Per fi no és anecdòtic el nom del personatge femení: Eileen, a qui Arthur diu Lulú. La dona que segons l’ obra teatral de Franz Wedekind recrea la dona fatal i porta la desgràcia i la desesperació als homes.

 

DEL ROSA….AL AMARILLO

del_rosa_al_amarillo-727630917-large

 

Director: Manuel Summers

Actors: Cristina Galbó

              Pedro Diez del Corral

              Jose V. Cerrudo

              Lina Olesti

Any: 1963

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

Subgènere: Infància

Subgènere: Vellesa.

 

ARGUMENT

   La pel·lícula es composa de dos parts. La primera, “Del rosa” és la història de dos nens, Guillermo (Pedro Diez del Corral) que te uns dotze anys i Margarita (Cristina Galbó)que en te uns catorze.

Malgrat la diferència d’ edat, la nena  correspon als sentiments del noi i a través de “Ratona”, una amiga, li envia missatges, que li donen certes esperances. Quan acaben les classes s’ inicia l’ estiu, Margarita va a estiuejar amb la família i Guillermo a un campament de l’ OJE, des del qual escriu a la nena i obté resposta.

L’ estiu acaba i quan els dos adolescents tornen a la ciutat, Guillermo contempla com Margarita ja no li fa cas. Ratona s’ encarrrega de donar-li un últim missatge, Margarita te xicot, un noi de divuit anys, i li torna el fermall que el nen li va regala, davant la consternació i la tristesa d’ aquest.

“Al amarillo”. En una residència d’ ancians, homes i dones viuen separats per sexes però Valentín (José Vicente Cerrudo) i Josefa (Lina Olesti) estan enamorats. Malgrat que no es poden comunicar verbalment, troben la manera d’ enviar-se cartes, l’ home copia missives d’un llibre i la dona les rep embadalida.

Un dia, Valentín li proposa a Josefa escapar de l’ asil i marxar plegats a buscar-se la vida fora de la institució . Josefa ni hi veu futur i s’hi nega, ho considera un despropòsit, Valentín hi insisteix i es troba decidit a intentar-ho.

Recull una escala del centre per saltar el mur i contempla amb desengany com la dona no assisteix a la cita a l’ hora convinguda.

Al dia següent, Josefa s’ aixeca desassossega i trista doncs pensa que ja no comptarà amb la presència de l’ estimat però aquest finalment se n’ha penedit de la fuga i continua en el seu racó

2831561281761impala_pelicula_del_rosa_al_amarillo_2

COMENTARI

Manolo Summers , humorista i futur director de “La Codorniz” és consagra amb aquest, el seu primer film.

“Del rosa al amarillo” és una de les millors pel·lícules del director en una carrera que va de més a menys. Summers tracta el tema de l’ amor en la infància i en la vellesa i ho fa amb sensibilitat, delicadesa i tendresa extremes. El primer amor acaba sent, normalment, la primer frustració. L’ últim amor, l’ últim desengany.

L’ amor mai desapareix de les nostres vides però, en una visió un tant pessimista, Summers ens ve a parlar de la impossibilitat de que qualli en la infància i la dificultat de que sobrevisqui quan la mort és la que espera a la porta.

Aquest és un amor fet de sentiments, mirades, missives i gestos on l’ aspecte físic importa menys. En l’ època del rodatge en ple franquisme, tant escoles com residències eren com presons, sempre amb el pes vigilant de l’ església a sobre, en les quals es tancaven a nens i vells respectivament, perquè no poguessin exercitar la seva llibertat i el seu dret a expressar amb plenitud els sentiments amorosos.

Tant quan tot esta per fer com quan tot esta fet, l’ amor és un ocell que sobrevola, que xiuxiueja en la vida de les persones però que difícilment es deixa agafar.

Summers retrata de manera costumista usos i realitats del moment, pinzellades sobre els jocs infantils, l’ escola, els campaments de l’ OJE o els tebeos d’ “El guerrero del antifaz” en el primer episodi i en el segon apareixen la residència d’ ancians, les monges, la missa obligatòria en un context de caire patètic i melancòlic.

El director es recolza en dues cançons de l’ època per reforçar la sentimentalitat del relat. En el primer episodi és “Mirando al mar” de José Sepúlveda, la que li dona caliu emocional a la narració, en el segon “Toda una vida” d’ Antonio Machin.

La pel·lícula guanya la “Concha de Plata “ en el festival de San Sebastian de 1963.