LA MUERTE DE UN BURÒCRATA

la_muerte_de_un_burocrata-117212969-large

 

Director: Tomás Gutiérrez Alea

Actors: Salvador Wood

              Silvia Planas

              Manuel Estadillo

Any: 1966

Nacionalitat: Cuba

Gènere: Comèdia negra

 

ARGUMENT

Paco Perez ha mort, va ser un marbrista però no tan sols això. En el cementiri es fa un panegíric de la seva persona, segons el ponent no tan sols va ser un bon artesà sinó també un proletari modèlic.

El difunt ha estat enterrat amb el seu carnet laboral d’ obrer exemplar, quan la seva dona (Silvia Planas) va a reclamar la pensió que li pertoca, acompanyada del nebot (Salvador Wood), el departament corresponent l’ hi nega per la falta del document, tan sols hi ha una solució: exhumar el cadàver i desenterrar el carnet.

El nebot acut a un altre departament però  les exhumacions estan prohibides fins a dos anys després del a mort. Amb la col·laboració d’uns enterramorts, el nebot aconsegueix obrir el taüt i recuperar el carnet però davant la presència d’un vigilant te que sortir amb fèretre i difunt al carrer.

El problema és ara que com Paco no ha estat exhumat no consta que hagi sortit del cementiri i no el volen tronar a enterrat, mentrestant el cadàver resta a casa la viuda guardat amb gel.

El nebot continua de departament en departament, cues, tràmits, funcionaris que pleguen, signatures, segells….l’ home es juga la vida en una balconada, quan vol aconseguir un segell en el departament corresponent o sua la cansalada quan penetra en casa del seu cap, que està amb una mant, buscant una recomanació per l’ enterrament.

Al final sembla que tots els papers estan en regla però l’ administrador del cementiri (Manuel Estadillo) denega el permís final doncs ell havia autoritzat una exhumació i no un enterrament.

El nebot, alienat i alterat es llança sobre el buròcrata i el mata, seguidament és ingressat en un psiquiàtric.

el-entierro2

COMENTARI

Després de varis curts i films documentals, Gutiérrez Alea realitza algun film a inicis dels seixanta però aquest és el que el dona a conèixer, una pel·lícula emblemàtica del nou cine cubà de la revolució.

La cinta és un retrat despietat de la burocràcia cubana, la laxitud, la ineficàcia, el toRni  vostè demà, la inoperància i la incompetència.

La pel·lícula va més enllà del retrat d’un món funcionarial ja que es converteix en una metàfora del país, en el que darrera la parafernalia revolucionaria no hi ha res que funcioni. Com paradoxa, davant les desgràcies del nebot, el estat prepara una gran campanya per la mort de la burocràcia, en que una noia en roba interior colpeja amb un martell el taüt de l’ administració inoperant.

Gutiérrez Alea realitza un film ple d’ humor negre, potser per això passa censura, el seu cine te concomitàncies amb la comèdia bufa de Berlanga i els somnis del protagonista són més propis de l’ enginy de Buñuel, quan uns cavallets transporten al difunt davant l’ atenta mirada de la mort, homenatge a Bergman o quan un grup d’ homes transporta el taüt pel desert.

En els crèdits el director rep homenatge a diferents figures cinematogràfiques, entre elles a Oliver i Hardy i és que molts moments de la pel·lícula esdevenen slapstick; en l’ escena de la baralla amb les flors dels morts i els cops als cotxes. També en l’ inici es mostra un flash back del difunt tal costat d’ imatges físiques, una d’ elles s’ empassa, una màquina s’ empassa al treballador com en “Tiempos modernos” de Charles Chaplin.

Gutiérrez Alea contrasta la gravetat, la pompa i la severitat institucional dels homes de la corbata amb els personatges planers i peculiars dels carrers, el vigilant del cementiri o l’ ascensorista cantant. D’ òpera.

La cinta te un to kafkià proper a “El proceso”, un home intenta aconseguir un objectiu, en principi fàcil, que l’ dona d’un difunt cobri una pensió a la que te dret, però en el camí es veu assetjat per tot mena d’ obstacles. Sempre falta una signatura, un requisit, un vistiplau, tothom, i mai millor dit, es treu el mort de sobre.

El nebot és la pobra víctima d’un sistema viciat on no existeix las llibertat personal per actuar i decidir i tot està supeditat a la norma. La regla i la jerarquia.

 

CHARLY

charly-112435554-large

 Director: Ralph Nelson

Actors: Cliff Robertson

              Claire Bloom

              Lilia Skala

              Leon Janney

Any: 1968

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Discapacitats

 

ARGUMENT

Charly Gordon (Cliff Robertson) és un noi amb discapacitat intel·lectual, Alice Kinnian (Claire Bloom) és la seva professora, una psicòloga que intenta avanci i millori les seves habilitats. Charly és seguit per un parell de doctors: Anna Straus (Lilia Skala) i Richard Nemur (Leon Janney), que participen en el projecte. Aquests busquen estimular la ment de Charly fent-lo competir amb Algernon, un ratolí, per comprovar que aconsegueix trobar abans la sortida d’un laberint en el que Algernon hi troba menjar. El ratolí sempre guanya.

Un dia els metges anuncien la possibilitat d’ operar a Charly per millorar les seves facultats cognitives, els resultats triguen en arribar però al temps, el noi comença a evolucionar i es converteix en una persona intel·ligent i hàbil.

Charly s’ enamora d’ Alice i és presentat davant el món científic per avalar la seva progressió però el noi s’ha assabentat que els avanços cognitius en els seu cervell poden ser reversibles i que pot tornar a la situació inicial.

Entre pors i dubtes Charly busca l’ estabilitat emocional i es disposa a gaudir de la seva nova vida.

90541-004-c2e4c2a4

 

COMENTARI

Ralph Nelson és un director que no ha figurat mai entre els grans però dirigeix una sèrie de pel·lícules notables en els anys seixanta, les més destacades: “Soldado azul”, “Los lirios del valle” i aquesta que comentem.

Charly parla de molts temes a la vegada, el primer és la reivindicació d’ aquelles persones que han nascut amb alguna discapacitat intel·lectual, d’ aquells que són diferents però que senten i pateixen com tothom i lluiten per integrar-se en la societat.

Charly és objecte de burla i menyspreu en tots els àmbits socials, tan sols per ser com és; cal dir l’ enorme canvi que ha efectuat la societat cap a aquestes persones i la nova sensibilitat cap a elles.

Nelson planteja com el protagonista a través d’una operació pot aconseguir la plenitud de facultats intel·lectuals però també com és utilitzat per la ciència com un conillet d’ índies; els canvis en el cervell de l’ home poden ser reversibles, tot és un experiment per a més gran glòria de la ciència i el factor humà importa poc.

Charly a l’ assumir una millor capacitat de raonament perd la innocència, comprova com les bromes cruels dels companys de feina tan sols amagaven a uns impresentables, se n’ adona que es troba en un món marcat per l’ odi, la desigualtat i la guerra.

Al mateix temps, Charly constata com la seva evolució mental no és similar a la seva evolució emocional. El noi és ara algú necessitat d’ estimar, de ser comprés, de deixar fluir els seus sentiments, els científics són analfabets emocionals.

D’ altra banda Nelson explica una història molt americana, l’ home que supera les adversitats, l’ home que aprèn, s’ esforça i progressa per obrir-se camí en la vida , malgrat les seves mancances inicials.

Nelson projecta elements del psicoanàlisis, quan Charly està perdut en el seu laberint, aquell en el que competeix amb el ratolí, pels passadissos de la ment es troba amb el seu alter ego, l’ antic Charly deficient, i fuig d’ ell, ple de por i de dolor.

Una altra escena interessant és quan en el club nocturn, es troba amb un cambrer deficient intel·lectual, al que li cauen els vasos i les copes entre les rialles de la gent, sols Charly s’ acosta a l’ home i l’ ajuda, recollint la vaixella. Sols la solidaritat i la comprensió poden ajudat al que és diferent.

La pel·lícula acaba amb la  imatge d’una fusta a manera de vaixell que flota amb una fulla al damunt, un regal de Charly a Alice. És, no tan sols un moment poètic i sensible, sinó un elogi a la senzillesa i la simplicitat. La vida en moviment.

La pel·lícula es podria veure també com un apunt de ciència ficció no desenvolupat. Podrien, podran els científics manipular la ment?. En aquet cas ho fan per dotat d’ intel·ligència a Charly però una operació inversa hauria estat possible.

Nelson roda algunes imatges fragmentades, molt a l’ estil dels anys seixanta, properes al pop art i divideix la pantalla per mostrar als diferents interlocutors.

Charly està basada en la novel.la “Flores para Algernon” de Daniel Keyes i Cliff Robertson guanya l’ oscar com a millor actor  en 1968.

 

ORDET (LA PALABRA)

ordet-916192052-large

 

Director: Carl Theodor Dreyer

Actors: Henrik Malberg

              Birgitte Federspiel

              Preben Lerdorff Rye

Any: 1955

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Drama Teològic

Subgènere: Cine religiós.

 

ARGUMENT

     En 1925, en el camp danès hi viu la família Borgen. La formen l’ avi Morten (Henrik Malberg), el seus fills Mikkel, casat amb Inger (Birgitte Federspiel), el jove Anders i Johannes (Preben Lerdorff Rye), un noi que ha embogit i proclama ser Jesucrist. El matrimoni te dues filles i la dona esta embarassada d’un nen.

La família és estrictament catòlica a excepció de Mikkel, que es mostra escèptic amb tot allò de contingut religiós.

Anders esta enamorat d’ Anne, la filla de Peter Petersen, un camperol veí que exerceix de sastre, però quan li va a demanar la seva mà, el pare li nega adduint que la seva fe és luterana i no vol veure vinculada a la noia amb una falsa creença.

L’ avi Morten intercedeix però no pot fer canviar el criteri de Peter.

Quan arriba el dia del part d’ Inger, el nen esta col·locat malament , l’ infantament es fa amb dificultats i la criatura mor. El metge que atén a la mare se’n va entenent que tot esta ja be però a les poques hores la dona expira davant la consternació de la família.

A l’ hora de la vetlla apareix Peter que, en tal situació de dol, es reconcilia amb Morten i decideix permetre que els dos joves es casin.

És llavors quan fa la seva aparició Johannes, ell li ha dit a la filla d’ Inger que despertarà a la mare i la nena s’ho creu. Davant el rebuig familiar, Johannes crida a la morta perquè es desperti i s’ aixequi, aquesta ho fa i Mikkel, el marit, l’ abraça entre les llàgrimes dels dos.

ordet-1955-04-g

 

COMENTARI

     Ordet esta considerada una de les grans pel·lícules de la història del cine. És un drama místic i teològic realitzat des del punt de vista cristià, des del punt de vista de la creença religiosa més profunda. Això podria significar avui una realitat obsoleta per l’ espectador modern però la posada en escena de Dreyer, l’ emoció que saben captar les seves imatges, el dramatisme contingut i la poesia espiritual que emana el desenllaç del film, fan de la cinta una autèntica obra mestra.

Ordet s’ inscriu dins una corrent del cinema nòrdic que te en Dreyer i posteriorment en Bergman els seus més grans cineastes. A diferència de Bergman, que s’ interroga constantment sobre l’ existència de Déu i te una visió agnòstica, Dreyer se significa com un creient turmentat, que vol superar les dubtes personals a través del cinema. Tant un autor com l’ altre estan influïts per la filosofia de Kierkegaard, l’ angoixa de l’ home front la religió, la naturalesa de la fe, el sentit de viure…

El director presenta una comunitat cristiana, rural i familiar en la Dinamarca dels anys 20,  fortament religiosa, però el director investiga fins a on arriba aquesta religiositat, si és producte de la costum, la tradició o simplement d’una voluntat ancorada en la rutina. Dreyer es pregunta on es troba la verdadera fe i la localitza en els innocents,  en la nena, convençuda que la mare s’ acabarà despertant i en el boig que te la força de la fe, de una veritat espiritual superior, capaç de moure muntanyes, de fer miracles.

Mentre creients i homes de ciència esperen compungits l’ enterrament, sols Johannes és capaç de creure i la creença, la fe és la que dona la vida i allunya a l’ home de la mort. Qui és Johannes?, un boig, un il·luminat, Jesucrist reviscut, un home amb poders, un farsant?, no hi ha resposta, Johannes és el símbol de la fe per sobre la raó.

El director planteja aspectes tangencials referents a la religió. La lluita entre fe i ciència quan el doctor addueix si Inge s’ha salvat gràcies als seus coneixements o a les pregaries de Morten però per una cosa o per l’ altra, Inge mor.

També s’ obre el debat entre luterans i catòlics. Els primers acusen als segons de trivialitzar la fe, cercant un món massa amable, els segons acusen als primers de lúgubres i pesarosos, sols esperant una recompensa en el més enllà. Dreyer utilitza l’ episodi de la mort d’ Inge per criticar el fanatisme sectari i reivindicar la reconciliació i l’ enteniment entre els homes.

Dreyer emprea una il·luminació plena de clars i foscos i transita per l’ austeritat però en el quadre final, la llum enllustra l’ escena plena de la blancor de l’ entorn i amb el vestit clar de la morta que contrasta amb la indumentària negra dels presents. Johannes crida a Inger a tornar del regne dels morts, contemplem el somriure de complicitat de la nena i ens adonem que la morta mou lleugerament els dits, més tard obre els ulls i acaba aixecant-se lleument per abraçar-se al marit, davant la impressió i sorpresa generals.

La vida ha guanyat a la mort.

La pel·lícula guanya el lleó d’ or en el festival de venecià de 1955

EL CIUDADANO ILUSTRE

el_ciudadano_ilustre-221897542-large

 

Director: Mariano Cohen/Gastón Duprat

Actors: Oscar Martinez

               Dady Brieva

               Andrea Frigerio

               Nora Navas

Any: 2016

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Daniel Mantovani (Oscar Martinez) és un escriptor que ha estat guardonat amb el premi Nobel. Mantovani ha nascut en Salas, un petit poble de l’ Argentina profunda, del que va sortir quaranta anys enrere i al que no ha tornat mai més. Els habitants de Salas decideixen invitar a l’ autor a la població i aquest accepta l’ oferiment.

En Salas, Mantovani és anomenat ciutadà il·lustre de la ciutat i  és acompanyat per la reina de la bellesa i per l’ intendent, tot són distincions, afalacs i orgull per la presència d’ algú famós nascut en la localitat.

L’ estança de Mantovani és de tan sols quatre dies però en aquest temps les coses comencen a  anar de corcoll. L’ escriptor  es troba amb una antiga novia, ara casada amb Antonio (Dady Brieva), un marit gelós, amb una groupie que l’ assetja, amb  un desconegut que creu reconèixer el seu entorn familiar en les novel·les de l’ autor, amb un vilatà que l’ acusa de maltractar a la gent del poble en les seves obres i amb un concurs de pintura del que forma part del jurat i que es te que manegar, entre altres peripècies.

Totes les circumstàncies porten a l’ escriptor a fugir de la població però un destí incert l’ espera.

ilustre

 

COMENTARI

     Cohn i Duprat han treballat en televisió i en documentals, aconsegueixen un cert reconeixement en Espanya amb l’ excel·lent “El hombre de al lado” del 2008. “El ciudadano ilustre” és potser la seva millor pel·lícula.

Cohn i Duprat retraten la societat de províncies argentina on mai passa res i on mai canvia res però darrera hi ha també un retrat del gènere humà en general i de les seves pitjors actituds.

Mantovani és un heroi, un escriptor de prestigi, que retorna al poble que el va veure néixer però després dels elogis inicials es troba amb el ressentiment, l’ enveja, el rancor, la gelosia i l’ odi.

Els directors roden una comèdia coral que manté en el centre de l’ interès al guardonat escriptor però que desenvolupa la conducta desbaratada i extravagant de gran part dels vilatans.

La presència de l’ autor és una especia de catarsi en la població, tothom te alguna recança, tothom habilita una petició o demana un favor, tothom vol acostar-se al famós però després de la primera impressió, la voluntat és abatre’l i mostrar les seves carències.

Cohn i Duprat exhibeixen un mirall pel qual s’ atalaia la mediocritat i la misèria humana. Mantovani es converteix en un home assetjat que passa de gaudir de la glòria a témer per la seva integritat.

El film s’ estructura com una comèdia, amb apunts “berlanguians”, el gran home salvífic que arriba a una població modesta i perduda, poc a poc la trama va evolucionant cap el drama i acaba quasi com una pel·lícula de terror.

Els directors plantegen el contrast i la distància entre dos mons: l’ il·lustrat i elitista de l’ escriptor i el primordial dels habitants de Salas, darrera la suposada complexitat de l’ autor, una dona li retreu perquè no escriu coses boniques.

Tot el relat remarca la hipocresia dels vilatans, també un punt de supèrbia per part de l’ escriptor: la possibilitat de trobar en Mantovani el vedell d’  or. Antonio s’ha casat amb Irene (Andrea Frigerio), l’ antiga novia del literat però se’n va de putes perles nits, l’ intendent vol salvaguardar el seu càrrec i el seu prestigi polític a costa del nouvingut, un pare demana una cadira de rodes pel seu fill paralític i Mantovani es tractat com un aconseguidor.

El relat manté també una reflexió sobre la literatura. Un personatge abomina de Mantovani perquè creu ha retratat als habitants de Salas sense empatia, un altre entén que reflecteix vivències de la seva família, l’ autor en la seva al·locució final, ja en casa, considera que la realitat no existeix i menys per al escriptor, sinó tan sols interpretacions de la realitat.

Mantovani parla de Kafka, l’ escriptor que amb un llenguatge senzill i planer relata històries pertorbadores, això és el que passa en “El ciudadano ilustre”, el somriure es congela, l’ acritud i el malestar guanyen terreny.

El camí final, amb Mantovani pujat al camió camí d’ un destí incert és totalment kafkià i fantasmal els enemics de Mantovani s’ amaguen en les cantonades i semblen sinistres espectadors d’un destí tràgic, que els autors matisen en la doble pirueta final.

 

 

LA MOSCA

the_fly-693900180-large

 Director: David Cronenberg

Actors: Jeff Goldblum

               Geena Davies

               John Getz

Any: 1986

Títol original: The fly

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

Subgènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Seth Brundle (Jeff Goldblum) és un científic que ha aconseguit inventar una màquina de tele transportació.

En una festa coneix a Verónica Quaife (Geena Davies), una periodista i la porta a la seva casa-laboratori perquè vegi la conseqüència del seu invent.

Seth agafa un objecte, en aquest cas una mitja de la dona, el col·loca en la màquina i la mitja, després de desintegrar-se, apareix de nou en un altre cubiculum.

Seth intenta que el seu invent afecti també als sers viu i així ho intenta amb un babuí però aquest apareix mort. Finalment perfecciona la seva màquina i l’ animal és teletransportat.

En tant, Seth i Verònica s’ han enamorat i sorgeix una relació entre ells.

Quan Seth pensa que el seu invent ja és perfecte decideix fer la prova en si mateix. Es tanca en la màquina tele transportadora amb èxit però no té en compta un element atzarós, en la màquina hi ha entrat una mosca.

A partir d’ aquí la conducta de Seth es mostra canviant. Físicament, li comencen a sorgir estranys pels a l’ espatlla , se sent àgil, fort  lleuger i se sent com un superdotat. Mentalment te un gran sentiment de llibertat i vol que Verónica provi també la tele transportació però la noia s’ hi nega.

Les mutacions s’ efectuen amb gran rapidesa, Seth comença a canviar d’ aspecte, i analitza els resultats de l’ experiment, el seu cos tancat en l’ aparell amb el d’ una mosca es  fusiona amb l’ insecte.

Seth es va desconstruint i convertint-se en un monstre, perd les dents i les orelles. En tant Verònica s’ assabenta que ha quedat embarassada i te un estrany somni en el que veu com el fetus no és el d’un nadó sinó la larva d’ una mosca. Així que amb l’ ajut del seu antic company sentimental, Stathis (John Getz), decideix avortar.

Quan està ja en el consultori metge, apareix Seth, que la rapta i la porta al seu laboratori amb la intenció de tele transportar-se amb la noia i canviar de nou el seu aspecte.

Stathis els segueix però és malferit per Seth, que realitza la seva definitiva fusió i es converteix en una mosca gegantina. Quan  l’ home mosca es tanca en la màquina i ho fa també amb Verónica per tele transportar-se, Stathis li dispara i impedeix la tele transportació de la dona.

Quan Seth, ara ja una mosca, apareix de nou, Verònica, malgrat els seus escrúpols li dispara un tret i el mata.

the-fly-2

 

COMENTARI

La pel·lícula és un remake del clàssic del mateix nom dirigit en els anys 50 per Kurt Neuman. Com en moltes pel·lícules del fantàstic, planteja el límits de la ciència.

Seth és un científic que vol anar més enllà, que vol transgredir la norma científica i que és superat pels esdeveniments. El projecte científic es torna contra la mà de l’ home que l’ ha impulsat , per destruir-lo.

La pel·lícula adverteix dels perills de la ciència quan escapa al control humà i com es torna contra el propi inductor, en aquest cas per motius propis de l’ atzar, idea propera al mite de Frankenstein.

Un altre tema que tracta la pel·lícula és el procés de l’ home cap a l’ animalitat. La transformació física ve complementada per una transformació moral. Seth perd la seva consciència, la seva capacitat d’ estimar, mata o fereix sense remordiments perquè ja no té els sentiments d’ una persona humana.

Assistim a la fusió de l’ home i la mosca i la consegüent degradació i la transformació en un insecte. Però en mig, Cronenberg planteja quina part queda de la consciència humana i quina de l’ animalitat. I com la segona va substituint progressivament a la primera.

En tercer lloc, Cronenberg escenifica els sentiments de la dona, que estima al monstre, que sent compassió per ell i el vol ajudar però que finalment el mata tant per preservar-se a si mateixa, com en un últim acte d’ amor. Verònica viu confosa entre la por, la repulsió i l’ afecte.

Podríem, per últim pensar que hi ha algun element kafkià com antecedent del film, referint-nos a “La metamorfosi” de l’ autor txec. I la referència filosòfica, quan Seth diu en un moment donat si la seva particularitat no es tractaria d’un insecte que somia ser un home.

 

WALL STREET

wall_street-224965061-large

Director: Oliver Stone

Actors: Michael Douglas

               Charlie Sheen

                Daryl Hannah

                Terence Stamp

                 Sean Young

                  Martin Sheen

Any: 1987

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

Bud Fox (Charlie Sheen) és un operador de bolsa que treballa en Wall Street i aspira a triomfar en el món dels negocis.

Es presenta davant Gordon Gekko (Michael Douglas), un dels més prestigiosos taurons financers, per fer-se valer i li dona una informació confidencial: Blue Stars, l’ empresa en la que treballa el seu pare, ha guanyat un plet que l’ exculpa d’ un accident i això li permetrà augmentar la flota i les accions pujaran.

Gekko se’l creu i encomana la compra d’ accions. Fox es guanya la confiança del magnat, realitza algunes operacions que afavoreixen a

Gekko i aquest l’ acaba introduint dins el seu món social, li presenta a la seva dona, Kate (Sean Young) i a alguns amics com Darien (Daryl Hannah), amb qui el noi comença a sortir i la fa la seva amant.

Fox, a partir del tutoratge de Gekko, ascendeix meteòricament i es converteix en un broker al que tot li somriu, prospera i guanya diners.

Gekko es dedica a comprar companyies, les rendibilitza, elimina la burocràcia , els grans sous dels executius ineficients i reclama la necessitat de l’ ambició com eix del triomf.

Fox vol reflotar i fer eficaç la companyia del seu pare, Carl (Martin Sheen) , s’ entrevista amb Gekko i li proposa un programa de millor gestió que pugui significar l’ expansió de la companyia i més beneficis.

Carl és un dirigent del sindicat de l’ empresa i rebutja el projecte perquè entén que sols esta fet pel lucre de Gekko. En realitat l’ home de negocis vol especular amb l’ empresa i enfonsar-la, perquè per a ell el joc és guanyar diners i no l’ importa la gent que anirà al carrer.

Fox se n’ adona que esta sent manipulat i es vol oposar als designis de Gekko, això fa que intenti salvar la companyia oferint-la a Larry Wildman (Terence Stamp), un altre home de negocis, enemic de Gekko, que compra la societat, amb l’ acord dels sindicats.

Les informacions confidencials que maneja Fox fan que les accions de la companyia pugin i el seu tripijoc perjudiqui a Gekko.

Aquest entén que Fox l’ ha traït i trenca la relació amb ell. Denunciat per les pràctiques fraudulentes que ha portat a terme, potser Fox tindrà que anar a la presó però és probable que d’ allà surti com un home regenerat.

 

 wallstreet2_560

 

COMENTARI

Oliver Stone, realitza un clàssic del cine de denúncia. Retrata el món de Wall Street, el món dels negocis, les finances i l’ opulència. Allà on no compten els sentiments ni les persones sinó tan sols els diners i els beneficis.

D’ allò general, Stone camina fins allò particular. Gekko és el gran tauró dels negocis, l’ important per a ell és el benefici, allò secundari les trampes i els jocs bruts necessaris per arribar als objectius.

El director ens presenta al personatge ja de principi, quan aquest explica que si vols un amic, et compres un gos o quan contempla des del seu luxós vehicle a un indigent i a un elegant home de negocis i manifesta: “no em diguis que la diferència entre els dos esta en la sort”.

L‘ Ambició i la cobdícia són les senyes d’ identitat d’ aquest home. Amb el seu retrat, Stone dibuixa les característiques del capitalisme fi de segle: un sistema depredador que no fa concessions, ple de ferocitat i ardits, que accepta als triomfadors i rebutja als perdedors.

Gekko afirma amb coneixement de causa: “nosaltres fem les normes, la guerra i la pau. No som una democràcia, som un mercat lliure.

El director realitza un thriler en el que juga a amistançar i després enfrontar als protagonistes. L’ ambició i els diners són la causa de la separació moral entre pare i fill. El pare, un home honest, que creu en allò que fa. El fill, algú que sol entén el llenguatge del lucre.

Quan Fox ho reconsidera, decideix que ell com a persona és més important que els diners que pugui guanyar , atrau l’ orgull i l’ estimació del pare i aconsegueix reconciliar-se amb el seu progenitor.

En realitat, el pare i el fill escenifiquen la llei de la lluita de classes, sindicalista conscienciat, l’ un, tauró de les finances, l’ altre.

Stone mostra l’ ascens i caiguda de Fox, com lluita per fer-se un lloc en el sol, com es converteix en el pupil preferit de Gekko i com el traeix per

abraçar nous ideals però com aquests els porten a pagar un alt preu: ser rebutjat per la classe social que l’ havia enlairat.

PAT GARRETT Y BILLY THE KID

pat_garrett_and_billy_the_kid-426542599-large

Director: Sam Peckinpah

Actors: Kris Kristofferson

              James Coburn

              Bov Dylan

               John Beck

              Jason Robards

              Katy Jurado

Any: 1973

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Billy el nen (Kris Kristofferson) és un proscrit de la llei, acusat de crims i de bandolerisme. El comptat de Lincoln decideix anomenar sheriff a Pat Garrett (James Coburn), un antic bandit redimit i amic de Billy.

Garrett vol mantenir l’ ordre i això és ser subsidiari dels grans terratinents com Chisum i estar al seu servei.

El nou sheriff aconsegueix capturar a Billy i l’ empresona però en absència de Garrett, el noi aconsegueix escapar després de matar als dos ajudants del guardià de la llei, un d’ ells d’ un tret per l’ esquena.

A partir d’ aquí s’ inicia la recerca de l’ assassí, aquest busca aixopluc en Mèxic però torna de nou a Estats units i es va deslliurant de caça recompenses, Garrett per la seva banda mata a diversos bandits amics de Billy i després d’ assetjar a una prostituta que sovinteja al noi, aconsegueix saber que aquest s’ amaga en Fort Summers.

Garrett es dirigeix allà acompanyat de Poe (John Beck), un dels seus ajudants i enxampa a Billy per sorpresa quan aquest ha estat fent l’ amor amb una de les seves amigues, Garrett li dispara i el mata.

 

peliculas115

 

COMENTARI

Peckinpah roda els seus westerns més gloriosos entre 1962 i 1974. Aquest és un dels últims, antecedent de “Quiero la cabeza de Alfredo Garcia”, poc abans d’ iniciar la seva decadència. En ell hi trobem tot un compendi de la manera de narrar del director americà.

Peckinpah reprodueix la història de Pat Garrett i Billy el nen, tantes vegades portada a les pantalles; si be Garrett sempre ha estat el dolent, Billy el nen ha estat retrata tant com un heroi  i com un bandit.

El director els hi treu aquí qualsevol èpica, els dos protagonistes sobreviuen en un ambient sòrdid, miserable, ple de sang i brutícia, en un món en descomposició. Peckinpah tracta els seus temes preferits; d’una banda estem en 1881, un nou món arriba, els dos pistolers pertanyen a un univers antic i no assumeixen els canvis. Són dos personatges que han viscut de manera similar, fora de la llei, i han estat amics però ara Garrett ha canviat de bàndol i s’ha posat del cantó de l’ ordre. Garrett traeix l’ amistat de Billy i la seva forma de vida al marge de les normes.

Cap dels dos homes és un heroi ni te escrúpols, Billy mata per l’ esquena a l’ ajudant del sheriff i s’ enfronta als terratinents àvids de lucre, Garrett mata també sense commiseració i amb avantatja, s’ha passat al bàndol dels poderosos en un exercici de supervivència, decidit a obeir un ordre injust.

Com tots els de Peckinpah, aquest és un western tan lúcid com crepuscular i desencantat, el director retrata el pas del temps, Garrett no te pressa en complir la seva missió però l’ esperat duel final és substituït per un tret a traïció davant un home agafat per sorpresa.

Garrett dispara després contra el mirall que el reflecteix, és a dir, contra si mateix, contra aquesta imatge no desitjada de sicari dels rics, que l’ ha portat a matar a l’ antic amic. Garrett no sent el sentiment d’ haver acabat una tasca sinó dolor i remordiment.

Ara Garrett sent dins de si el pas del temps, el sentiment de culpa, l’ arribada de la vellesa i marxa del poble perseguit per dos enemics, un és ell mateix, l’ altre un nen que li tira pedres com a representant d’un nou ordre gens estimat.

Interessant paper en el film d’ un jove Bov Dylan, una de les seves poques aparicions en la pantalla gran, en el paper de Elias, un rodamón amic del cantó lliure i salvatge de la vida.

 

LA MANSIÓN ENCANTADA

the_haunting-157610823-large

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Harris

              Claire Bloom

              Richard Johnson

               Russ Tamblyn  

Any: 1963

Títol original. The haunting

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Hugh Crain compra una casa en un racó recondit de Nova Anglaterra, és un casalot gòtic que te fama d’ encantat i que vol compartir amb l’ esposa i amb Abigail, la seva filla. Quan la seva dona hi arriba, els cavalls del cotxe que la condueixen es desboquen i la dama mor.

Crain es torna a casar però al poc temps la nova esposa cau per les escales i es mata. L’ home abandona la casa i en aquesta hi resta Abigail, que creix i envelleix en ella. Ja gran, una cuidadora l’ atén, quan emmalalteix i la crida, la dona de companyia està flirtejant amb un amant i Abigail mor, la cuidadora es queda amb la casa fins que al temps se suïcida, penjant-se.

Al cap dels anys John Markway (Richard Johnson) és un científic, un investigador que vol estudiar els fenòmens que succeeixen en la casa, per això selecciona a un grup de gent perquè convisqui amb ell en la mansió.

Es tracta de Theodora (Claire Bloom), una parapsicòloga, Luke Sanderson (Russ Tamblyn), un incrèdul, Eleonor Lance (Julie Harris), una noia que ha viscut fenòmens paranormals i durant onze anys ha cuidat a la seva mare malalta, una absència va provocar la mort de la progenitora i ara Eleonor viu amb la germana i el cunyat.

Des del primer moment comencen a produir-se manifestacions estranyes, Theodora i Eleonor contemplen espantades com una presència estranya es mou a la porta de la seva habitació de maner sorollosa.

La casa sembla cobrar vida i Eleonor creu que la vol fer seva.

En tant, la noia s’ enamora de Markway però te una decepció quan arriba la seva dona, Grace, amb la intenció de dissuadir-lo dels seus experiments i demanar-li que torni a casa.

La primera nit en que Grace està en la mansió, els fenòmens paranormals es reprodueixen, la dona desapareix i Eleanor la busca en un estat al·lucinatori. Markway decideix que abandoni la casa ; quan Eleanor condueix cap a la sortida, una força estranya la controla, creu veure un fantasma entre les ombres i s’ estavella contra el mateix arbre contra el que  va  xocar la dona de Crain, anys enrere, i mor.

L’ ombra que ha vist era Grace que ,espantada, vagarejava pels jardins.

18815771_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Robert Wise, un director lligat a les grans produccions d’ Hollywood va rodar al costat de grans musicals tot allò que la industria li demanava, com pel·lícules de terror.

Un cine de terror que es desenvolupa en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta. Són relats que suggereixen però mai mostren, on l’ important és l’ atmosfera, el clima malaltís, les percepcions psicològiques dels protagonistes i la seva ment pertorbada i plena d’ al·lucinacions.

“Qué fue de Baby Jane” o “Canción de cuna para un cadàver” són representatives d’ aquest tipus de terror dit de “grand guignol” també “Suspense” de Jack Clayton ja en els seixanta.

L’ aspecte principal dels relats és crear dubtes en l’ espectador sobre si els fantasmes , que mai apareixen en pantalla, són certs o estan creats en la ment malalta de la protagonista. En totes aquestes pel·lícules les dones són els eixos principals de la trama, són sers fràgils i aprensius que convoquen un punt d’ alienació i bogeria. Wise i els altres directors dels films de terror mostren una certa misogínia, les dones són sers angoixats per presències fantasmals, que pateixen psíquicament, que viuen turmentades i que mantenen una relació sado masoquista amb elles mateixes i el seu entorn.

Res més allunyat del futur cine del gènere amb el slasher i el gore, la sang i el monstre malvat i evident que anuncien el seu inici uns pocs anys més tard amb la presència de Mario Bava i Dario Argento.

Aquí es tracta de produir por a través del suggeriment o a través d’ allò que es percep però no es veu, mai sabem si els fantasmes són reals o inventats en una ment malalta.

En “la mansión encantada” apareix la veu del  raciocini, l’ element científic, l’ incrèdul i descregut però aquests personatges resten desbordats per una realitat que els depassa i que amb els seus coneixements no poden atrapar.

Tot això ve combinat amb la situació climàtica de la que parlàvem, portes que s’ obren i es tanquen, sorolls inexplicables, passadissos sense fi, habitacions misterioses, figures gòtiques que semblen cobrar vida, escales que no porten en lloc, clars i obscurs que fan palesa la intriga, tot és part d’ un joc que te com a fonament espantar a la protagonista, fer-li perdre la raó.

El film valora el possible desequilibri mental d’ Eleanor, una dona amb sentiment de culpa per la mort de la mare, tot es repeteix com ja va passar anys enrere amb la cuidadora i la filla de Crain.

I per fi el terror, no cal dir que malgrat els estats d’ ànim inharmònics, el centre neuràlgic del film és l’ encadenament d’ ensurts, sempre matisats, la idea d’una casa que cobra vida i mata als seus habitants, un passat ominós que es fa present, la presència del mal representat en la mansió, que trastoca a tots aquells que s’ internen en el seu espai ple de secrets execrables.