LES MILLORS PEL.LICULES DEL 2016-ESPANYA

1) UN MONSTRUO VIENE A VERME.

DIRECTOR: JUAN ANTONIO BAYONA

un_monstruo_viene_a_verme_a_monster_calls-108553414-large

 

2) LA RECONQUISTA

DIRECTOR: JONÁS TRUEBA

la_reconquista-792769644-large

 

3) EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS

DIRECTOR: ABERTO RODRIGUEZ

el_hombre_de_las_mil_caras-226345831-large

 

4) LA REINA DE ESPAÑA

DIRECTOR: FERNANDO TRUEBA

la_reina_de_espana-563793182-large

 

5) EL OLIVO

DIRECTOR: ICIAR BOLLAÍN

el_olivo-906532344-large

 

6) 1898: LOS ÚLTIMOS DE FILIPINAS

DIRECTOR: SALVADOR CALVO

1898_los_ultimos_de_filipinas-735303912-large

 

7) QUE DIOS NOS PERDONE

DIRECTOR: RODRIGO SOROGOYEN

que_dios_nos_perdone-230971747-large

 

8) CIEN AÑOS DE PERDÓN

DIRECTOR: DANIEL CALPARSORO

cien_anos_de_perdon-503722289-large

 

9) LA PROPERA  PELL

DIRECTOR: ISAKI LACUESTA

la_propera_pell-896675027-large

 

10) JULIETA

DIRECTOR: PEDRO ALMODOVAR

julieta-518304442-large

 

 

 

 

 

 

ARSÉNICO POR COMPASIÓN

arsenic_and_old_lace-840350863-large

 Director: Frank Capra

  Actors. Cary Grant

                Raymond Massey

                Priscilla Lane

                John Alexander

                Peter Lorre

                Jean Adair

                Josephine Hull

                Edward Everett Horton

Any: 1944

Títol original: Arsenic and old lace

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Mortimer Brewster (Cary Grant) és un famós autor de teatre que es casa amb Elaine Harper (Priscilla Lane), tot i que ha estat sempre un home gens partidari del matrimoni.

En tant, les dos ancianes ties de Mortimer, Martha (Jean Adair) i Abby (Josephine Hull) viuen en la part més noble de Brooklyn, amb elles hi habita un dels seus nebots, un home trastornat que es creu Teddy Roosevelt (John Alexander).

Mortimer arriba a casa de les seves ties a donar la bona nova del seu casament però inopinadament troba un cadàver en el bagul, el mort ha estat enverinat amb arsènic per les dones, quan el nebot se n’ assabenta, posa el crit en el cel i les tietes confessen que no és el primer en seguir aquesta sort, en el soterrani hi ha enterrats dotze cadàvers més.

Les dones maten a ancians solitaris després de llogar-li’ls una habitació  de la casa, ho fan per compassió i per evitar la trista vida de les víctimes sense ningú que els hi faci companyia, les avies ofereixen vi de saüc barrejat amb el verí.  Ara es proposen enterrar en el soterrani a mister Hoskins, el seu últim damnificat..

En això apareix Jonathan (Raymond Massey), un altre nebot, ve acompanyat del doctor Eisenstein (Peter Lorre). Johnny és un assassí, un home amb la cara deforme per les operacions a les que l’ ha sotmès el doctor, per evitar que sigui reconegut per la policia.

Johnny i Eisenstein guarden una nova víctima dels seus crims, un tal Spenalzo. En tant les dones volen portar el seu cadàver al soterrani, els gàngsters volen fer el mateix, el caos i la confusió ho dominen tot i Mortimer que ha vist massa coses és capturat per Johnny amb la intenció de’ executar-lo.

La presència de la policia evita l’ ensurt, Johnny és detingut , mentre el president Roosevelt va a parar al manicomi acompanyat de les dos ancianes, que quan anuncien que han enterrat a dotze cadàvers en el soterrani són la riota dels agents i es guanyen a pols l’ ingrés.

Mortimer i Elaine emprenen el viatge de nuvis que havia estat aturat.

arsenico_por_compasion

 

COMENTARI

Capra col·labora en documentals de propaganda aliada durant la guerra però te temps també de realitzar films de ficció. Aquesta comèdia arrauxada és una de les seves millors pel·lícules., basada en una obra teatral de Joseph Kesselring, estrenada en Broadway en 1941

La cinta planteja on s’ inicia la cordura i on acaba la bogeria; dos entranyables velletes assassinen a llogaters solitaris amb una mena d’ esperit compassiu. Un home es creu el president d’ Estats Units, un maníac que s’ ha escapat del psiquiàtric ,on complia cadena perpetua, s’ esgargamella en batre el record d’ assassinats de les tietes, un militant contra el matrimoni es casa en la primera escena….

Tot és un conjunt bigarrat, amb entrades i sortides de l’ escenari, llums que es tanquen i s’ obren, visitants inesperats, cadàvers que es mouen de lloc, diàlegs enginyosos i acció imparable.

Estem davant la quinta essència de la comèdia, tot succeeix en una habitació que es converteix, mai millor dit, en una casa de bojos, situacions absurdes, efectives i divertides, caos, equivocs i embolics a dojo, un producte precís com un rellotge

La pel·lícula relata com l’ assassinat es pot convertir en una obra de caritat, en pura misericòrdia, en mans d’unes velletes generoses i encantadores, ingènues i bondadoses… i assassines en sèrie.

Cary Grant realitza una actuació inoblidable, l’escena en la que resta lligat i emmordassat per part del germà maníac és extraordinària i la seva gesticulació anuncia el que esdevindrà tot i que ningú li fa cas.

Al final tots cap el manicomi, i no tots els que s’ho mereixen, doncs tothom està guillat.

Mortimer s’ assabenta que no és fill del seu pare, que no és un Brewster i que no perpetuarà la bogeria familiar i en una cloenda per cargolar-se de riure li diu al taxista: “No soc un Brewster, soc fill del cuiner del vaixell” i l’ interlocutor li contesta: “jo no soc taxista, soc una cafetera”.

 

LA DONCELLA

ah_ga_ssi_the_handmaiden-258514387-large

 

Director: Park Chan Wook

Actors: Kim Min Hee

              Kim Tae Ri

              Ha Jung Woo

Any: 2016

Títol original: Ah-Ga-Ssi

Nacionalitat: Corea del Sud

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Sookee (Kim Tae Ri) és una noia coreana que ha estat contractada com a criada per una rica dona japonesa, Hideko, (Kim Min Hee) en el context de la ocupació  japonesa de Corea en els anys trenta.

En realitat Sookee pertany a una família de lladres i vol induir i facilitar la presència de Fujiwara (Ha Jung Woo), un pispa que es fa passar per comte

La idea és que Fujiwara entabani a Hideko i l’ enamori per després abandonar-la amb la possibilitat certa de que la dona perdi el seny, ingressi en un manicomi i Fujiwara es quedi amb la seva fortuna.

La relació entre mestressa i criada evoluciona cap a la passió amorosa però tot i això, Hideko es casa amb Fujiwara; quan sembla que és abandonada per aquest i és a punt d’ ingressar en una casa de salut, ens assabentem de que tot ha estat una trampa que li han parat a la criada i és Sookee la que és obligada a  suplantar la identitat d’ Hideko i entra en la residència.

Ara Hideko, lliure dels lligams socials que comporta la seva ascendència social pot fugir amb Fujiwara amb una personalitat falsa.

Però res és el que sembla, Sookee escapa del manicomi i va a reunir-se amb Hideko, el seu autèntic amor, en tant aquesta ha pogut desembarassar-se de Fujiwara deixant-lo estabornit amb un beuratge.

la-doncella-noticia-1024x576

 

COMENTARI

Park Chan-Wook és un prolífic director de Corea del Sud. Si be el cine coreà s’ha posat de moda en Occident, Park és conegut sobretot per la seva trilogia sobre la venjança de la qual “Oldboy” del 2003 és la més reeixida i que guanya el premi del jurat en Cannes.

Si en aquesta trilogia Park destacava per la violència que emanaven les seves imatges, en “La doncella” hi ha un canvi important, aquesta és probablement la seva millor pel·lícula i està basada en una novel.la de Sarah Waters que data de l’ any 2002: “Fingersmith”.

Estem davant un conte ple de sofisticació, intel·ligència i complexitat. El relat és ni més ni menys que un cercle d’ enganys en el que un grup de lladres vol abusar d’una dona rica i suposadament innocent però res sortirà com han planejat.

Park retrata una relació, inicialment de poder, entre ama i criada, en realitat és la minyona la que vol assumir el rol dominant i enganyar a la mestressa però en el  joc s’ interposa l’ amor , el desig i l’ emoció, i tot allò que havia de ser un parany per plomar a una dona rica es converteix en un descens als abismes de la passió.

Tots els personatges juguen les seves basses, Hideko sembla en un principi innocent, freda i virginal però acaba  sent la que maneja els fils de la trama, darrera del seu candor s’ hi amaga la capacitat de manipular i d’ aconseguir allò que vol.

Sookee renuncia a l’ estratagema prevista una vegada ha  entrat en el món d’ Hideko, que l’ altera i la pertorba.

Com no podia ser d’una altra manera, el mascle alfa, el lladregot que es fa passar per aristòcrata, i el seductor que te la mà trencada amb les dones, és el que li toca el rebre i acaba vençut i humiliat.

Park juga sempre amb l’ espectador, doncs divideix el seu film en tres parts, la primera és el punt de vista de Sookee, la segona la mirada d’ Hideko sobre els mateixos esdeveniments i la tercera correspon al desenllaç. Al director li agrada donar diverses voltes de rosca que canvien la perspectiva del relat i que aprofundeixen en la falsedat, la mentida i l’ engany que projecten sobre si i sobre els altres, els protagonistes.

La pel·lícula esta marcada per la bellesa de les imatges, el món oriental i la seva sensibilitat s’ imposa, les dues dones resten en la casa, habitades pels grans salons i per les portes que s’ obren, es tanquen , es comuniquen i permeten també l’ espionatge de l’ altre.

Park circula entre l’ enfrontament de classes ,subvertit, entre ama i criada i l’ acarament nacional, Japó, la pàtria d’ Hideko ha ocupat Corea, el país de Sookee però ni les diferencies de classe ni les lluites nacionals poden revertir el poder més gran del desig i el deler amorós.

Una altra lectura es pot desenvolupar en clau feminista. Les dues dones, cadascuna subordinada per motius diferents al cap del clan mafiós, resulten triomfadores i enamorades. Els poders de seducció i les martingales del mascle li comporten tan sols la derrota i la mort.

Park utilitza elements eròtics pertorbadors, els sexe entre les dones és diàfan, els contes eròtics, el sado masoquisme evident… resulten importants en una trama marcada per la intensitat i la carnalitat.

MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES

much_ado_about_nothing-353813660-large

 

Director: Kenneth Branagh

Actors: Denzel Washington

              Kenneth Branagh

              Emma Thompson

               Keanu Reeves

               Kate Beckinsale

               Robert Sean Leonard

               Michael Keaton

Any: 1993

Títol original: Much ado about nothing

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

El Princep Pedro de Aragón (Denzel Washington) te previst visitar la casa de Leonato i instal·lar-s’hi provisionalment.

Aquest és un cavaller que té una filla, Hero, (Kate Beckinsale) que comparteix estança amb Beatriz (Emma Thompson),la neboda.

Per la seva part, el príncep arriba acompanyat de Juan (Keanu Reeves), el seu germà bastard, Claudio (Robert Sean Leonard)), Benedick (Kenneth Branagh), Borachio i Conrado.

D’una banda Benedick i Beatriz són solters i defensen la seva llibertat i independència i es dediquen a llançar-se pulles i a ironitzar l’ un sobre l’ altre. En canvi, Claudio cau rendit als peus de Hero i aquesta li correspon per la qual cosa pacten el seu futur casori.

Decidits a que els compromisos s’ ampliïn, Pedro i Claudio tendeixen una trampa a Benedick i comenten en veu alta, sabent que el noi els escolta, que Beatriz està perdudament enamorada d’ ell, tot i que ho dissimula. En tant Hero i les seves servents es dediquen a fer palès en veu alta davant les oïdes de la noia que Benedick està enamorat d’ ella sense remissió.

El saber que aquell altre que semblava menysprear-los en realitat els estima secretament, fa que els dos nois canviïn la manera de relacionar-se  fins a enamorar-se verdaderament.

Mentre, Juan, envejós de la sort de Claudio, vol impedir la boda i concerta amb  Borachio, amant de la donzella d’ Hero, una escenificació que contemplen Pedro i Claudio en la qual aquests pensen que l’ amant de Borachio és en realitat Hero.

Quan al dia següent tot està preparat per la boda, Claudio, despitat, rebutja a Hero i l’ acusa d’ haver-lo traït, havent-se ajuntat amb un altre home.

Després de l’ escàndol, Leonato, el pare de la noia, recapacita i fa veure que aquesta ha mort per la pena a que ha estat sotmesa.

Dogberry (Michael Keaton) i el seu company Verges, són dos picars que vagaregen per la regió i escolten a Borachio i Conrado explicar la veritat dels fets, ho comuniquen a la guàrdia que pren als malfactors i els porta a disposició del príncep.

Sabuda la veritat, Claudio, penedit, acorda amb Leonato casar-se amb una filla del seu germà Antonio, molt similar a Hero ; quan arriba el dia de la boda, descobreix que la seva esposa serà la veritable Hero que no ha mort.

En tant Juan ha estat detingut i serà castigat, Claudio i Hero per una banda i Benedick i Beatriz per una altra celebren les seves esposalles en una gran festa.

381812_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Shakespeare reflexiona sobre la condició humana en clau de comèdia i Branagh porta la narració al cine en una magnífica posada en escena on aporta tots els elements principals de l’ obra.

Shakespeare/Branagh parlen sobre l’ enveja i l’ odi de Juan que el porten a la traïció. De l’ orgull i la supèrbia de Beatriz i Benedick que prefereixen llençar-se invectives i jocs de paraules a la cara, abans que reconèixer el seu amor. La posa, la imatge, la representació fàtua del propi jo valen més que el propi sentiment.

Shakespeare, en aquesta obra de joventut, critica una societat en la que el sentit de l’ honor i la hipocresia, avantatgen la capacitat d’ estimar. L’ amor pot ser feble o ric en funció de les circumstàncies i les aparences, sembla que la vanitat , l’ orgull o la gelosia poden ser més forts que l’ amor i que aquest en definitiva no deixa de ser un sentiment evanescent i efímer.

En definitiva, davant l’ error i la contumàcia dels prínceps, és un pagerol, el típic picar de les obres clàssiques, el que salva l’ enrenou i descobreix l’ engany.

Per lligar tot això, el director anglès utilitza la més fina ironia i fa servir tots els trucs de la comèdia ja existents en l’ original. L’ amor és el centre de la trama i contemplem com els enganys, retrets, burles i provocacions dels altres fan que el joc amorós acabi triomfant o fracassant.

L’ obra te un to alegre i optimista, la farsa s’ imposa a la tragèdia i tot acaba en un picat amb grua, que celebra amb balls i cançons la felicitat última dels protagonistes.

PETER PAN

peter_pan-321383627-large

 

Directors: Clyde Geronimi

                    Hamilton Luske

                   Wilfred Jackson

Any: 1953

Nacionalitat: USA

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

   En una casa de Londres hi viuen la família Darling. Els nens del matrimoni són tres, els petits John i Mike i la més gran Wendy, tots estan acompanyats per Nana, la gosa.

Quan els pares marxen de la mansió per anar a un espectacle, apareix Peter Pan al costat de la diminuta fada Campaneta, Peter Pan ha perdut la seva ombra i lluita per retrobar-la.

El noi s’ assabenta que el pares de Wendy ja la consideren una adolescent i que al dia següent la separaran dels seus germans per què dormi sola en una altra habitació, així que li proposa a ella, a John i a Mike que viatgin amb ell al país del mai més on hi van a parar tots els nens que no volen créixer.

Peter Pan s’emporta als nens i els ensenya a volar, en el país al que van hi viu el capità Garfi, un enemic declarat de Peter Pan, a Garfi li falta una mà que se li va menjar un cocodril, aquest el persegueix constantment per cruspir-se’l, com se li va empassar el rellotge, anuncia la seva aparició pel so del tic tac de l’ aparell.

Els nens visiten el país, la llacuna de les sirenes, el campament del indis i viuen tota mena d’ aventures, Garfi utilitza a Campaneta que ,gelosa de Wendy, delata l’ amagatall de Pan, això li serveix al pirata per segrestar als nens.

Peter reapareix, salva als infants, s’ enfronta a Garfi i el venç en tant aquest fuig perseguit per al cocodril.

Wendy i els seus germans tornen a casa, ara la noia ja està disposada per créixer.

peter_pan2

COMENTARI

   Disney procura l’ animació de Peter Pan, un dels grans contes de la literatura infantil, obra de James Barrie i estrenada com obra de teatre en 1904.

Peter Pan és un relat d’ aventures, una història de pirates i una narració fantàstica però per sobre de tot inventa un mite i un imaginari propi.

L’ obra ha estat portada reiteradament al cinema, la millor potser sigui l’ Hook de Steve Spielberg en 1991. El Peter Pan de P. J. Hogan en 2004 o el més recent “Pan” de Joe Whrigt en el 2015 són altres aproximacions a la història però potser ningú ha sabut captar la poesia del relat com els dibuixos de Disney, tot i la seva sabuda cursileria i el to carrincló d’ alguns moments.

Es pot contemplar igualment les seves similituds amb el mite grec del Déu Pan que, entre altres aspectes, representa la naturalesa salvatge.

Peter Pan és l’ essència de tots aquells que no volen créixer; Wendy està a prop de l’ adolescència per això abans d’ocupar-se de les tasques pròpies dels adults té que complir amb tots els somnis que il·lustren el món infantil, un viatge iniciàtic al país del mai més, és una travessia obligada a la il·lusió, la fantasia  i la transgressió, abans d’ instal·lar-se al costat de les rutines i les obligacions.

Peter Pan és l’ excepció, ell és el nen que no creix, insolent, despreocupat, sense responsabilitats… viu una infància eterna, recreant aventures quotidianes contra indis i pirates, és el paradigma de la llibertat.

Peter Pan és també el nen interior que portem dins, l’ adult reivindica tornar al país del mai més però ja no és possible perquè aquest país és el de la infància perduda

EL DIABLO SOBRE RUEDAS

duel-991686482-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Dennis Weaver

Any: 1971

Títol original: Duel

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

David (Dennis Weaver) condueix per autopistes americanes escoltant la radio, troba en el seu camí a un camió que transporta líquid inflamable, que va llençant fum contaminant i el passa sense més grans contratemps

Al poc temps el camió l’ atrapa , el persegueix, l’ empeny, és un camió trucat que pot arribar a altes velocitats i s’ inicia un joc entre el gat i la rata.

Com en un malson, David no es pot lliurar del seu assetjador, ja s’ aturi en un bar de carretera, ja s’ amagui en un revolt al marge de la ruta, ja intenti trucar a la policia o anar a la recerca d’ amagatalls, el camió és la seva ombra, l’ enfronta i amenaça amb engolir-lo i destrossar-lo.

A la fi ,David llençà el seu vehicle a tota velocitat contra el camió i abans salta fora, el xoc produeix un incendi, el conductor perd el control, cau per un barranc i s’ estavella en la seva fondària.

 

maxresdefault

 

ARGUMENT

Primera pel·lícula de Steve Spielberg, un film per la televisió que degut al seu èxit va a parar a la gran pantalla, pressupost reduït, guió de Richard Matheson i demostració de talent que enlairarà en el futur al director americà.

En aquest film estan recollits bona part  dels temes i les obsessions del director.

Es tracta simplement d’un duel, d’un combat a mort entre un potent camió  i un vulnerable vehicle a través d’una llarga i solitària carretera. La cinta genera tensió, dramatisme i espectacle, és la lluita del fort contra el dèbil, del gran contra el petit, del poderós i sobrat de  recursos, contra el dèbil i insignificant. No és estrany que el protagonista es digui David, és la lluita de David contra Goliat i la conseqüent victòria del primer.

Tota la pel·lícula es pot veure com una metàfora, més enllà de l’ emocionant persecució. Evidentment la carretera és la vida, en ella l’ individu sol, te que fer front a allò que no pot controlar, tot és un llarg camí sense aturada, ple de perills i riscos. El camió és el símbol del mal, tot allò que assetja a l’ home comú o el depassa.

Front el poder i el mal, l’ home te por d’ allò imprevisible i inesperat però te que sobreviure. Te diverses alternatives : fugir, escapar del seu destí permanentment, cosa que fa força temps el protagonista ; cercar ajuda, difícil, doncs se n’ adona del seu aïllament i solitud ; evadir-se i desaparèixer però sempre s’ acaba trobant amb el seu perseguidor o enfrontar-se a allò que l’ assetja, ser més valent, més hàbil, més ferm i vèncer.

Spielberg ens parla , com en gran part dels seus films, d’ aquesta lluita de l’ home comú contra el mal, contra allò sinistre. Com l’ esforç , la constància i la voluntat guanyen. La vida són proves a superar, és l’ esperit americà, és el Spielberg que mostra tantes vegades la mateixa història, substituint anys després el camió pel tauró.

La pel·lícula desenvolupa els recursos del cine de terror psicològic, mai contemplem al conductor del camió, el mal en estat pur no te rostre, no te motius ni raons ni sentit però està allà.

Spielberg ofereix la imatge del camió que apareix en la llunyania a través del túnel i s’ atura, és una representació reptadora i inquietant, estiguis on estiguis soc una amenaça, li ve a dir el contrincant.

El final del duel és també abassegador, el camió és en realitat com un monstre que es precipita en els abismes; contemplem cada engranatge, cada peça del vehicle com si fos un membre esquinçat del gran Leviatan.

L’ home ha vençut, després de la alegria resta solitari en la carretera, després del repte i la victòria, la vida te sentit?.

ESPARTACO

spartacus-502064226-large

 Director: Stanley Kubrick

Actors: Kirk Douglas

              Peter Ustinov

             Woody Strode

             Tony Curtis

             Charles Laughton

             Jean Simmons

             Lawrence Oliver

Any: 1960

Gènere: Cine Social

Subgènere: Peplum

 

ARGUMENT

Espartac (Kirk Douglas) és un esclau traci al servei de Roma.

Un bon dia, Batiat (Peter Ustinov) arriba al camp de treball cercant esclaus forts per la seva escola de gladiadors i s’ emporta a Espartac a Capua.

Allà l’ esclau coneix els rudiments de la lluita en el circ i s’ enamora de Varinia (Jean Simmons), una altra esclava. Tot fins que arriba un tribú romà, Cras (Lawrence Oliver)  i demana que s’ organitzi un comba a mort entre els gladiadors.

Espartac és escollit per lluitar contra Draba (Woody Strode), un esclau negre de gran fortalesa. Draba guanya a Espartac però contràriament als desitjos de Cras, es nega a matar-lo i posteriorment intenta atacar al tribú romà, la qual cosa fa que l’ executin.

Aquest esdeveniment origina el creixement de la consciencia d’ Espartac i de la resta d’ esclaus que s’ insubordinen contra els seus guardians.

La insurrecció triomfa i Espartac avança per la península itàlica, alliberant altres esclaus, aconseguint una legió d’ homes al seu costat, entre ells Antoni (Tony Curtis) , un servidor de Cras.

Els romans en un principi no prenen en gran consideració la rebel·lió. Marc Glabrus és enviat a sufocar l’ aixecament però és vençut.

Això desperta les lluites pel poder en Roma entre Grac (Charles Laughton), que defensa el poder del senat i Cras, que recolza la dictadura i els plens poders per a la seva persona.

Espartac, que vol fugir amb els esclaus, és traït pels pirates cilicis que li han promès uns vaixells que no li donen i no te altre remei que marxar sobre Roma. En el camí s’ enfronta a unes legions romanes molt superiors en nombre. Després d’ una terrible batalla, l’ exèrcit dels esclaus és exterminat. Cras intenta esbrinar entre els supervivents qui és Espartac però a la seva requisitòria tots els homes s’ aixequen i criden: “Jo soc Espartac”.

El tribú romà ordena crucificar a tots els supervivents. Els esclaus han estat vençuts però la seva unió i el seu esperit solidari sobreviuen.

A la fi, intuint qui és Espartac, fa lluitar a mort a aquest  amb Antoni i Espartac el mata.

Varinia ,que s’ ha convertit en la dona del líder rebel i ha tingut un fill amb ell ,és ajudada a fugir per Grac, l’ enemic de Cras. El fill ,que veurà Espartac abans de morir en la creu, serà el símbol de llibertat i esperança després de la derrota.

spartacus-1

COMENTARI

La pel·lícula és molt més que un pèplum i combina sàviament espectacle i bon cinema. Kubrick realitza un cant a la llibertat i condemna l’ esclavitud, reivindicant la rebel·lió social contra la tirania en un apunt de la lluita de clases des de l’ antiguitat.

El guió esta basat en la història real de l’ esclau Espartac, l’ home que en el 73 A.C. va  gosar enfrontar-se a l’ Imperi Romà, un dels primers rebels coneguts de la història de la humanitat i desenvolupat a partir d’una novel.la d’ Howard Fast, represaliat per la caça de bruixes. El guió en si pertany a Dalton Trumbo,un altre perseguit per la seva ideolgia.

Espartac, és el paradigma de la dignitat, del lideratge moral, de l’ home que mor per defensar els seus ideals i els de la comunitat.

En el film s’ oposen dues maners d’ entendre el món. Cras, que defensa l’ ordre establert i l’ autoritat i Espartac i el seu desig alliberador. Kubrik, planteja en imatges paral·leles els discursos antitètics dels dos líders, abans de la batalla decisiva.

Front el discurs imperial del romà, Espartac diu: “Som homes, som germans i som lliures”. “Quan un sol home diu no a obeir, Roma comença a tremolar”,

Una altra escena famosa és quan Cras està en la piscina-sauna amb el seu esclau Antoni i li diu si li agraden les ostres, quan Antoni li diu que si, li pregunta si li agraden els cargols, per acabar decidint que el que t’ agradi una cosa o una altra te que veure amb els gustos però no amb la moral. Defensa , doncs, exemplar de la llibertat d’ elecció sexual.

Així, Kubrick, empara diferents camins de la llibertat, sobretot la rebel·lió dels que mai han tingut res, que és resumeix en la frase d’ Espartac: “Un esclau quan mor sols s’ emporta el seu patiment, un home lliure quan mor perd el plaer de viure”.

La pel·lícula , que va inicia Anthony Mann i que va ser subtituit, va guanyar quatre oscars en 1960: fotografía, vestuari, dirección artística i millor secundari (Peter Ustinov)

THE NEON DEMON

the_neon_demon-386448800-large

 

Director: Nicolas Winding Refn

Actors: Elle Fanning

               Karl Glusman

               Jena Malone

               Bella Heathcote

               Abbey Lee

               Keanu Reeves

Any: 2016

Nacionalitat: França

Gènere: Thriller

Sub gènere: Moda

 

ARGUMENT

Jesse (Elle Fanning) és una noia que arriba a Los Angeles amb la intenció de treballar de model. Amb la benedicció de Ruby (Jena Malone), una amiga que realitza el paper de mentora, passa per davant de models més experimentades i fa que algun dels fotògrafs més celebrats l’ esculli per les sessions.

Això concita l’ enveja i la gelosia d’ altres noies que competeixen també per ser algú en aquest món, en concret, Gigi (Bella Heathcote) i Sarah (Abbey Lee).

L’ escalada cap el cim de Jesse pertorba a les seves competidores, que en un moment donat la persegueixen , la fan caure dins la piscina buida i la maten.

Han eliminat una rival però no han aconseguit robar-li la bellesa.

n3

 

COMENTARI

Nicolás Winding Refn és considerat un dels innovadors del cine contemporani, neo noir, climes pertorbadors, temàtiques crues i també originals.

Aquesta pel·lícula no desvirtua aquest accent; Winding parla del món de la moda, un món ple de neó fals i artificiós. Les models són nines a la recerca de la perfecció, obligades a operar-se, a patir gana i a seguir uns canons de bellesa convinguts i a competir desaforadament en un univers cruel i sense primmiraments.

La crítica que fa el director a aquest món és superficial perquè el que de veritat l’ importa a Winding és parlar de la perfecció. Com algú fresc, natural i sense artificis pot introduir-se dins d’ aquest remolí i enamorar sense necessitat d’ esforç.

Jesse és bella i perfecta, algú virginal, incapaç de lliurar-se als altres, enamorada de si mateixa, guardadora rigorosa de la seva pròpia puresa, innocent i sense màcula.

Aquesta excel·lència no pot fer més que aixecar recels i cobejances, és això el que li serveix a Winding per muntar l’ assetjament, la destrucció i la mort de la perfecció. No es tracta tant de matar el cos físic d’ allò bonic sinó d’ adquirir les pròpies virtuts de l’ altre.

En aquest escenari, el director recrea , com en ell és habitual, els blaus i vermells intensos, la persecució de la noia a partir de passadissos foscos i tenebrosos i ens porta a prop de l’ imaginari del Giallo i en concret de Dario Argento.

Winding recrea mons inquietants i enigmàtics, a partir de la bellesa de la fotografia, l’ atreviment de la posada en escena, la sinuositat de la música i l’ estètics  dels cossos.

El director s’ acosta a la formulació d’un David Lynch, en el sentit d’ originar espais de desassossec, marcats entre el somni i la realitat i ens apropa a belles imatges a interpretar, a moments intensos i penetrants.

El lleopard que troba Jesse en el seu apartament, potser el seu doble en el que s’ha convertit, un animal sòlid i bell, sense emocions.

Ruby , embellint els cadàvers, metàfora de les models, mortes en vida, allunyades de la realitat, cadàvers exquisits i agraciats.

El vampirisme que entra en escena quan Gigi vol mossegar a Jesse, en realitat cooptar la seva essència.

Després de la mort de Jesse tot acaba sent com un somni pervers i maligne, les models assassines vomiten allò que li han pres a la morta, en un esdevenir fílmic entre el somni i l’ al·legoria.

La pel·lícula narra la lluita entre l’ àngel i els dimonis, entre la perfecció i la imperfecció, entre la bondat i la maldat, entre l’ èxit i el fracàs i una evidència, el poder de la mirada, el manager ho diu tot clar al pretendent de la model: “si no fos bella no l’ hauries mirat, no t’hi hauries fixat”.

 

NOBLEZA OBLIGA

ruggles_of_red_gap-340290668-large

 Director: Leo Mc Carey

Actors: Charles Laughton

              Charles Ruggles

              Mary Boland

               Zasu Pitts

              Roland Young

Any: 1935

Títol original : Ruggles of Red Gap

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     En Paris, a principi del segle XX, Lord Burnstead (Ronald Young), te com a majordom , un anglès, Ruggles (Charles Laughton).

Un dia Burnstead li comunica a Ruggles que se l’ha jugat al poker i l’ha perdut. Ara és propietat d’un americà, Egbert Floud (Charles Ruggles), el qual viu en Estats Units en Red Gap, un poble en l’ estat de Washington, Ruggles s’ hi tindrà que traslladar amb el seu nou patró.

Floud s’ emporta al majordom al que tracta familiarment com a  “coronel” i li presenta a la seva dona, Effie (Mary Boland), aquesta intenta aconseguir el refinament del marit, un home rude, de l’ Amèrica profunda, però aquest no està per la labor.

Els Floud arriben per fi a Red Gap i presenten a Ruggles al seu gendre, Belkamp-Jackson, un nou ric, i a la mare d’ Effie, Ma Pettingill, posseïdora d’una quantiosa fortuna.

En Red Gap tota la gent és amistosa i divertida i no te prejudicis de classe, accepten a Ruggles no com un servidor sinó com un col·lega.

El primer que fa Floud  a l’ arribar és perdre’s amb Ruggles en la festa de la cervesa, allà un periodista confús, publica que un famós coronel britànic és l’ invitat d’ honor de la família Floud. Ara el millor de la societat de Red Gap es felicita per tenir una personalitat tan important en la població.

En tant, Ruggles ha conegut en la festa a una amable viuda, Prunella Judson (Zasu Pitts), amb la que fa amistat i decideix que no vol ser ni criat ni coronel sinó ell mateix i que vol viure la seva pròpia vida.

Ruggles amb la col·laboració de Prunella obre un restaurant , quan arriba la notícia que Lord Burnstead arriba de Paris per emportar-se de nou a Ruggles, aquest li explica que ja no vol estar al seu servei i inaugura la casa de menjars amb la flor i la nata de Red Gap.

Burnstead ,per la seva part, ha conegut a Nell Kenner, una ballarina del poble , la qual li ha robat el cor, Belkamp Jackson és expulsat del local, davant el cansament de Ruggles per la seva grolleria. El nouvingut és acceptat per la població que li brinda la seva amistat i reconeixement.

nobleza-obliga

 

COMENTARI

Leo Mc Carey és un dels directors més reputats en el cine d’ Hollywood dels anys trenta i quaranta, d’ ell es representen diverses obres, autèntics “mainstreams” de l’ època. Lamentablement, no ha estat situat en l’ escalafó dels grans mestres; cal revisar la seva obra que sens dubte és de gran interès. En cercles europeus la seva solidesa narrativa ha quedat supeditada a la seva conducta personal, Mc Carey va ser un fervorós anti comunista i un acusador en la caça de bruixes macartista.

“Nobleza obliga” és una de les seves comèdies més celebrades i en ella hi trobem gran part dels valors que propaga el seu cine: la voluntat d’ enaltir les virtuts americanes en una època de crisi.

Un dels aspectes principals de “Nobleza obliga”, és la resolució de contrastar el món britànic amb l’ americà. El anglesos són presentats com encotillats, ampul·losos, estirats i amb voluntat de respectar les diferencies de classe. Així, el majordom és eficient, contingut, responsable i submís, un exemple de la discreció britànica.

En canvi, els americans són incultes, grollers i sorollosos però també extravertits, divertits , entenen que tots som iguals i abominen de les diferencies de classe.

El majordom, Ruggles, és algú acostumat a servir  i a ser eficaç en la seva feina però quan arriba a Amèrica, descobreix un nou món, es torna desinhibit  , adquireix les noves costums i és clar , ja no vol tornar ni al seu antic país ni al seu antic ofici.

Ruggles és confós per un coronel de l’ exercit britànic i tothom el tracta com a tal, “quan la gent creu que ets algú, tu també t‘ho creus”, diu Ruggles.

És ara quan Mc Carey no oculta el seu xovinisme i la seva ideologia. Ruggles entén que Amèrica és la terra de l’ igualtat i de les oportunitats, se sap de memòria el discurs de Lincoln en Gettysburg, sobre el govern del poble pel poble i per al poble.

Ruggles vol aprofitar les seves pròpies capacitats individuals i prosperar, tenir les decisions sobre la seva vida en les pròpies mans. Així, Mc Carey contrasta també el canvi que s’ origina en el majordom; de ser un simple criat sense iniciativa a ser ell mateix.

El director americà ,s’ apropa al discurs de Capra, retrata un país social i acollidor, potser allò que tindria que ser i no el que és, i encoratja a l’ espectador natiu per pensar que viu en el millor món possible.

Aquest discurs, un pel embafador, ve acompanyat d’una narració solida, un ritme trepidant, uns gags magnífics i una comèdia plena de sàtira i equivocs.

El nou ric, superb i desdenyós, és castigat, Ruggles es guanya la confiança i l’ amistat dels seus nous conveïns, deixa de simular que és una altra persona i s’ aferma en la nova terra de la gran promesa que l’ acull.