LA, LA, LAND (LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS)

la_la_land-262021831-large

 

Director: Damien Chazelle

Actors: Emma Stone

              Ryan Gosling

Any: 2017

Títol original: La, la, land

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Mia (Emma Stone) viu en Los Angeles, treballa de cambrera i aspira a triomfar com actriu en el món de l’ espectacle, escriu els seus propis guions i acudeix a diversos càstings sense sort.

L’ atzar fa que coincideixi repetidament amb Sebastian, (Ryan Gosling)un noi que estima el jazz, treballa com a pianista en un restaurant i vol obrir el seu propi club de jazz i tocar en ell.

Després de mirar-se i no veure’s i de diversos desencontres, la parella s’ acaba enamorant.

Sebastian ha estat despatxat del restaurant i intenta refer la seva carrera com a músic en un grup que li paga be però on no fa allò que li agrada. Mia representa en un teatre un monòleg escrit per ella mateixa, sense èxit.

La noia torna a casa dels seus pares, plena de desesperança, però la criden per un càsting, el supera i aconsegueix el paper de protagonista en una pel·lícula que es rodarà durant bastant temps en Paris.

Cinc anys més tard, Mia és una actriu triomfadora , s’ha casat i te un fill, un dia passejant per Los Angeles, el matrimoni arriba al club Seb’s propietat de Sebastian. Mia i Sebastian es miren, l’ home recorda tot allò que és pogut ser i no va ser, ella marxa amb el seu marit.

original

 

COMENTARI

   Hollywood torna al musical. Chazelle després de l’ èxit dos anys abans de Whiplash realitza ara una pel.licula plena de joia, amor, desamor i música.

El tema està força gastat: el somni americà, la perseverança i l’ esforç per aconseguir allò que es desitja, el preu a pagar per assolir que les pròpies  il·lusions es converteixin en realitat.

El film juga amb la sentimentalitat  i les passions, planteja el clàssic argument de noi coneix noia, no se suporten, tornen a coincidir, s’ enamoren, tenen somnis, triomfen en allò que es proposen però el món els separa. Tot no es pot  tenir a la vida.

Els tòpics ben portats no donarien gran cosa de si, si no fos per la presència magnificent del musical, per la posada en escena, per la brillantor de tot plegat, pels balls i les cançons. Aquí allò important no és el que s’ explica sinó com s’ explica.

Chazelle inicia amb un pla seqüència que ja  ens dona ganes d’ aixecar-nos i aplaudir. En un embús en l’ autopista, tots els conductors surten dels vehicles , ballen i canten en una coreografia perfecta.

El pla seqüència serà emblema  del film. La cosa segueix en l’ escena en el mirador de Los Angeles on els dos protagonistes ballen plegats o quan volen i ascendeixen cap el firmament.

Chazelle homenatja al cine clàssic quan els protagonistes contemplen “Rebelde sin causa” en un cine i el seu desig amorós és tallat perquè es crema la pel.licula.

El director utilitza la fosa en negre o la fosa encadenada contínuament i dona mostres del seu talent en l’escena en que Mia li retreu a Sebastian que s’ acomodi i no s’ obstini en el seu somni, en una escena narrada a partir de plans i contraplans continuats.

Tot acaba quan els dos enamorats es troben cinc anys després, Sebastian ,assegut al piano ,rememora com és pogut ser la vida al costat de Mia, les imatges del passat es repeteixen però ara totes tenen un significat positiu, les mancances, els errors i els oblits, ja no existeixen; l’ amor ha triomfat i la vida ha estat una altra. Tot és un engany dels sentits, un enlluernament, la vida continua.

Emma Stone i Ryan Gosling mostren química mútua i ajuden a fer creïble el joc. Chazelle executa un homenatge a los Angeles, la meca del cine, reivindica el jazz i la seva història, els locals clàssics plens de fums i música.

Capacitat narrativa, imatges plenes de força, emocions, cine en la seva més gran dimensió.

 

FRANTZ

frantz-742388894-large

 

Director: François Ozon

Actors: Paula Beer

              Pierre Niney

Any: 2016

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En 1919, a la fi de la primera guerra mundial, Adrien Rivoire (Pierre Niney), un soldat francès, es presenta en un petit poble alemany i va a parar a casa dels Hoffmeister.

El fill dels Hoffmeister, Frantz, va morir en la guerra, el seu pare, Hans, i la seva mare, Magda, encara el ploren i no volen saber res d’un soldat enemic.

La seva posició canvia quan el noi es fa amic de la promesa del fill mort, Anna (Paula Beer) i els hi explica que va ser amic de Frantz. La relació entre Anna i Adrien es fa cada vegada més amistosa i s’ estableix un vincle entre el nouvingut, la noia i la família Hoffmeister.

Tot això dura fins que Adrien li confessa a Anna que tot ha estat una farsa, que ell i Frantz no eren amics sinó que es van trobar en una mateixa trinxera i que ell el va matar. La noia queda en estat de shock i Adrien , després, d’ explicar-li las veritat, torna a Paris.

Anna no els hi refereix als Hoffmeister el que va passar i quan rep cartes d’ Adrien, falsifica el seu contingut per no ferir-los.

Però el vincle que s’ ha creat és gran i Anna marxa cap a Paris per retrobar-se amb el noi. Després d’una difícil recerca, arriba a casa seva, Adrien te una parella, Fanny, amb la que es vol casar i els seus mons estan separat si dissociats.

Anna decideix tornar a Alemanya, abans Adrien segella els seus llavis amb un petó, un homenatge al que es pogut ser i no va ser.

frantz_3

 

COMENTARI

François Ozon és un dels directors europeus que més interès conciten, si be la seva carrera ha estat irregular. “En la casa” en el 2012 era magnífica i “Joven y bonita” estava plena d’ interès, ara amb Frantz aconsegueix rodar una de les millors pel·lícules del 2016.

El relat esta basat en “Remordimiento”, l’ únic drama que va filmar Ernst Lubitsch en la seva carrera i data de 1932.

Ozon treballa amb diferents escenaris, en primer lloc es tracta d’una obra sobre el penediment; el desig d’ algú que se sent culpable, que es vol alliberar d’ aquest sentiment de culpa, fer-se perdonar i redimir-se.

Evidentment Adrien és culpable, ha matat a un altre home que estava indefens però en realitat tot ens porta a la voràgine de la guerra tal com ens diu Hans Hoffmeister en un moment crucial del film: “els verdaders culpables de l’ episodi bèl·lic no eren uns joves que s’ enfrontaven entre si sense saber-ne els motius sinó tots aquells que els havien empès al desastre.” Els pares, els adults, les famílies, l’ estat, tots aquells que amb un fals sentiment patriòtic incitaven als nois a matar i a morir. En veritat, Adrien és tan víctima com botxí.

Un altre tema clau del relat és el de la substitució. Anna passa un doble  dol, primer per la mort  de Frantz, després per perdre a Adrien. Anna ha viscut amb aquest una segona oportunitat amb el doble de l’ amant mort, una manera d’ oblidar i rescabalar-se.

Tot és mentida, Adrien ha iniciat un procés cap el perdó i la recuperació però Anna ha anat massa lluny en el procés substitutiu, Adrien te la seva família, la seva xicota, la seva vida i és incapaç de llençar tot això per la borda.

Un altre motiu del film és el de la veritat o l’ engany. Anna aconsegueix conèixer la veritat però es veu incapaç de comunicar-ho als pares de Frantz, que ara veuen en Adrien un alter ego del seu fill, l’ amic que el va conèixer i el va acompanyar. Ozon reivindica la mentida pietosa i compassiva contra la veritat que fereix i fa mal.

Ozon proposa també una reflexió sobre l’ odi i el perdó, francesos i alemanys s’ odien mútuament, reivindiquen els seus morts i blasmen els altres. Ningú és culpable i tots ho són, ningú va escollir bàndol però la mirada crítica contra l’ altre subsisteix.

Anna és una traïdora que va amb un enemic, un francès, i és mal vista en el ball i pels homes del poble. Quan Anna va a Paris i en el bar la gent s’ aixeca per cantar la marsellesa, Anna no pot evidenciar qui és sinó és per ser vituperada i rebutjada.

Tothom defensa als seus i ataca als altres, tothom crea enemics inexistents, enlairats per un patriotisme estèril i inútil.

Ozon filma amb detall i classicisme en un blanc i negre que transmet austeritat i contenció a la narració, amb grans escenes, com quan Adrien i Frantz es troben en les trinxeres; són dos sers tan iguals com injustament enfrontats. Adrien mata al seu fals enemic i els dos , viu i mort, rodolen abraçats entre les bombes i la pols.

Emotivitat, drama i capacitat reflexiva s’ hi apleguen en aquest magnífic film.

 

LOS CUATRO JINETES DEL APOCALIPSIS

los-cuatro-jinetes-del-apocalipsis-1921-001

Director: Rex Ingram

Actors: Rodolfo Valentino

              Josef Swickard

              Alice Terry

Any: 1921

Títol original: The four horsemen of the apocalypse

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Julio Madariaga, és un espanyol que ha marxat a Argentina, on ha aconseguit fortuna i terres; una de les seves filles està casada amb un alemany, Karl Von Hartrott i te tres fills però Madariaga espera un hereu de la primogènita, casada amb Marcelo Desnoyers (Josef Swickard), un francès.

Aquesta parella porta al món a Julien (Rodolfo Valentino) però al poc temps la família es disgrega i marxa cap a Europa, uns cap a França, els altres cap a Alemanya; passa el temps i Madariaga mor, deixant l’ herència repartida entre les dues branques familiars.

Julien porta una vida burgesa, plena de frivolitat, en tant s’ha assentat amb els seus pares en un castell en Villeblanche. El noi coneix a Marguerite Laurier (Alice Terry), l’esposa d’un home gran, Etienne, pertanyent a l’ alta societat francesa i s’ enamora d’ ella però és descobert pel marit.

Les coses canvien, quan esclata la primera guerra mundial, Ettienne s’ha incorporat a files, es ferit i queda cec , Marguerite es converteix en infermera , el cuida i l’ ajuda; Julien deixa la seva vida confortable, s’ allista i se’n va a la guerra.

Els alemanys arriben a Villeblanche i ocupen la mansió dels Desnoyers; Marcelo es retroba amb un dels seus nebots alemanys, convertit ara en un enemic.

Quan està a punt de ser afusellat, arriben els francesos que l’ alliberen i posen en fuga als alemanys.

Mentre, Julien, lluita valerosament en la guerra fins que un dia, en una trinxera es troba amb un dels seus cosins, oficial de l’ exercit rival, una bomba perduda acaba amb la vida dels dos homes.

Desnoyers, en el cementiri, davant la immensitat de creus de soldats morts i al costat de la tomba de Julien, prega perquè el que ha passat no es torni a repetir.

This film ignited an unparalleled worship of Rudolph Valentino. (Julio Desnoyers). The tango scene was embellished and expanded to optimally display Valentino's talents in the sensual dance.

COMENTARI

“Los cuatro jinetes del apocalipsis” és una novel.la de Vicente Blasco Ibáñez, data de 1919 i és porta per primera vegada al cinema en aquesta versió de Rex Ingram, més tard te una nova traducció cinematogràfica en el cine sonor a càrrec de Vincent Minnelli.

Es tracta d’un best seller un tant maltractat pel pas del temps però en el seu moment va ser un gran èxit a l’ igual que el film, el sisè més taquiller de la història del cine mut.

La pel·lícula, del tipus allò més gran que la vida, vol plantejar una sèrie d’elements transcendents i arquetípics i moltes vegades tan sols aconsegueix quedar-se en la superfície del que  vol transmetre.

Els trets principals de la història flueixen des d’ allò particular a allò col·lectiu. En el primer punt hi trobem la història de Julien, un home aburgesat, que viu una vida fàcil i bohèmia, omplerta de festes galants, que es transforma, es converteix en un heroi i disputa la guerra en el bàndol del país que l’ ha acollit.

Ingram proposa el relat d’una família separada per la guerra i el nacionalisme, quan cosins o oncle i nebot es troben i pot més l’influx de la guerra, el país pel que lluiten, que no pas el vincle de la sang i la coneixença.

D’ altra banda assistim a una història de redempció i sacrifici, Margueritte, casada en un matrimoni imposat, amb un home al que no estima, s’ enamora de Julien però plena de mala consciència i sentiment de culpa, decideix deixar al seu amant per atendre i cuidar al marit, ferit en la guerra i cec.

En quan als esdeveniments col·lectius, la narració ens mostra l’ horror de la guerra, la mort i la destrucció, com actuen els quatre genets de l’ apocalipsi: la victòria, la guerra, la gana i la mort, com es fan amos de l’ humanitat i la porten al caos; en l’ última escena contemplem el cementiri ple de creus blanques, és un gran moment, resum de tot el que ha passat.

Hi ha un home que llença un missatge d’ esperança i amor, és un il·luminat que hem vist durant tot el periple narratiu, algú extret d’un relat de Tolstoi o dels germans Karamazov de Dostoievski, el místic que està per sobre els esdeveniments humans.

Ingram ens indica també, com la guerra porta a la destrucció d’un món: l’ escena simbòlica en la que són destruïdes les torres del castell, és clara, un univers aristocràtic i elitista allunyat del patiment humà , troba el seu final.

Els pares dels nois alemanys, reivindiquen com els hi és anat millor si s’ haguessin quedat en Argentina, és una reivindicació de les pròpies arrels.

La història està escrita pels vencedors; els francesos són valents i cavallerosos, els alemanys cruels i vandàlics, els estereotips guanyen la partida.

En la pel·lícula hi trobem molts elements tècnics que es desenvolupen en el primer cine mut: les escenes paral·leles, les transparències, quan apareixen els genets de l’ apocalipsi, que ens recorden “La carreta fantasma” de Sjostrom o alguns símbols elementals com el mico, una al·legoria de la frivolitat que condiciona la vida dels protagonistes.

Aquest és un dels treballs més coneguts de Rodolfo Valentino, un dels grans sex símbols de l’ època, que va discutir la seva primacia amb Douglas Fairbanks; les seves escenes en l’ inici de la pel·lícula, vestit de “gaucho” i ballant el tango, passen a la història del cine i dels mites. Valentino mor en 1931 d’un atac de peritonitis i moltes dones se suïciden davant el seu òbit.

 

JUBAL

jubal-311785560-large

 

Director: Delmer Daves

Actors: Glen Ford

               Felicia Farr

               Valerie French

              Ernest Borgnine

              Rod Steiger

              Charles Bronson

Any: 1956

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

     En el llunya Oest, Jubal Troop (Glen Ford) es trobat per un grup de vaquers al costat d’ una glacera.

Shep Horgan (Ernest Borgnine) és el cap del ranxo i conviu amb Mae (Valerie French), la seva esposa, amb Sam i Carson, els seus germans i amb Pinky (Rod Steiger), el grup acull al nouvingut i li ofereix feina.

Jubal es queda , és un vaquer però també un home amb un passat i algú que fuig. Al cap del temps Shep li fa confiança i li proposa que sigui el capatàs però això provoca l’ enveja de Pinky, mentre en mig s’ alça la figura i la bellesa de Mae.

L’ enfrontament entre Pinky i Jubal s’ aguditza, arrel de la presència d’un grup de pioners mormons que s’ instal·len en les terres de Shep i amb la contractació de Reb Haislipp (Charles Bronson), un nou treballador.

Mae se sent atreta per Jubal però aquest vol ser lleial a Shep, que s’ ha convertit en el seu amic i la rebutja; a Jubal li agrada Naomi (Felicia Farr) la filla del cap dels pioners.

La maldiença de Pinky fa que Shep sospiti sobre la fidelitat de Mae, en tant aquesta li confessa que l’ odia i que tan sols estima a Jubal.

Shep va a buscar a Jubal amb el desig de venjança, el rancor no até a raons i el ranxer dispara , Jubal l’ eludeix i li engega un tret en legitima defensa que mata a Shep.

Ara és el moment de Pinky, que va a cercar a Mae, davant la negativa de la noia, l’ assetja i la viola, mentre Reb porta a Jubal, ferit, fins la caravana dels pioners per que l’ ocultin.

Pinky organitza als ranxers de la regió per detenir a Jubal i penjar-lo i arriba al campament amb una quadrilla; Jubal escapa i va a parar al ranxo de Shep, allà troba a Mae, moribunda, que li confessa com Pinky ha estat el culpable de la seva dissort.

Quan els caps de la quadrilla senten també la confessió de Mae, abans de la seva mort, acusen a Pinky ,Jubal queda lliure i marxa amb Naomi i Rebb terres enllà a buscar una nova vida.

jubal_pdvd_008001

 

COMENTARI

Delmer Daves , sense tenir el nom d’un Ford o un Hawks, és un dels grans del western clàssic.

En aquest film hi trobem tots els components que han fet gran el gènere. A partir d’una novel.la de Paul Wellman en la que es poden descobrir elements Shakespearians relatius a Otel·lo i la temàtica de la gelosia.

En principi, un home solitari, amb un passat tèrbol i secret, arriba a una nova terra, és un home que fuig cap a un  nou espai tan físic com psicològic, és un home que escapa, potser d’un perill, potser de si mateix.

En aquest nou entorn troba l’ equilibri, un lloc on viure, l’ amistat i l’ amor però també l’ odi i l’ enveja d’ aquells que no l’ accepten.

Jubal és l’ home que arriba a una comunitat per trastocar les normes, la comoditat i allò establert; Daves retrata amb cura la psicologia dels personatges; si Jubal és un home errant, aclaparat per que la mare el va rebutjar, Shep és l’ home bàsic, sense falsies, algú que dona acollida i amistat però que manipulat per Pinky, sent el pes de la gelosia i mor en l’ intent de matar a qui pensa li arrabassa allò que més estima.

Pinky és un dolent de manual, rancorós, ple d’ odi, sembrant enemistat per allà on passa. Mae és la dona que no estima al marit però que no té a on anar, representa la temptació i el desig amagat, és aquella que amb la seva mentida, encén la gelosia de Shep i desencadena l’ acció; l’ element misogin típic de part del western clàssic a partir de l’ interpretació de Valerie French, una secundaria i poc coneguda actriu que aquí borda el personatge.

El director completa la cinta amb alguns elements addicionals, l’ aparició dels pioners cristians, aquells que busquen la pau i no l’ entenen en el sentit del que que amaga el cap sota l’ ala, sinó a partir del compromís i la solidaritat.

Un tema important del film és l’ amistat, Jubal respecta a la dona de Shep per lleialtat a aquest però després es veu obligat a matar-lo, per defensar la seva vida, malgrat el considera el seu millor amic.

Així que la pel·lícula en conjunt parla , com tot western que es preï ,de la construcció d’ Amèrica, de l’ amor, de l’ odi i de l’ amistat, sempre a partir de una iconografia clàssica.

No falten els grans paisatges, el film està rodat en el Gran Teton National Park, tractats en cinemascop i color i no sobra el tractament fílmic diàfan i gens sofisticat però efectiu, quan el so del cavall de Jubal ens anuncia, fora de pla, que ell marxa i deixa les expectatives de Mae incompletes o quan s’ entrecreuen les mirades de desig entre Mae i Jubal, descobertes per Pinky que acumula ressentiment.

LAS HORAS

the_hours-352714282-large

 

Director: Stephen Daldry

Actors: Nicole Kidman

              Meryl Streep

              Julianne Moore

              Ed Harris

              Toni Collette

              Claire Daines

              John C. Reilly

              Jeff Daniels

              Stephen Dillane

             Allison Janney

              Miranda Richardson

Any: 2002

Títol original: The hours

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

Virginia Wolff (Nicole Kidman) viu en Richmond, a prop de Londres, amb el seu marit Leonard (Stephen Dillane) en 1925, Virginia està escrivint la seva nova novel.la: Missis Dalloway.

Paral·lelament contemplem la vida de Laura Brown (Julianne Moore), viu en Los  Angles en 1951, està casada amb Dan (John C. Reilly) i te un fill, Richard i està embarassada d’ un altre.

Un tercer fil el marca Clarissa Vaughan (Meryl Streep), viu en Nova York a finals del segle XX i està aparellada amb amb Sally (Allison Janney), la seva companya.

Les tres dones pateixen dubtes existencials i inestabilitat emocional.

Virginia despès de dues temptatives de suïcidi s’ endinsa en el riu ofegant-se i acaba amb la seva vida.

Laura deixa el fill a càrrec d’una veïna i es dirigeix a un hotel amb la finalitat de treure’s la vida a base de pastilles, a la fi s’ho repensa però al poc temps abandona la família i refà la seva vida en Canada com a bibliotecària.

Clarissa te un amic, Richard (Ed Harris) que te SIDA, aquest ha estat el pare de la seva filla Julia (Claire Daines) i desesperat per la seva situació es tira pel balcó.

Aquest home és el nen que Laura va abandonar cinquanta anys abans, la dona, ara una avia, rep la trucada de Clarissa anunciant-li la mort del fill i s’ instal.la uns dies en la casa.

 

images

COMENTARI

     Stephen Daldry és el director de “Billy Elliott”, un home provinent del món del teatre, que uneix projectes de qualitat amb un toc comercial; uns anys després repetirà èxit amb l’ esplèndida “El lector”.

En aquest film s’hi ajunten el guió de David Hare, la música de Philip Glass, una magnífica fotografia i actors d’ elit per crear un producte de qualitat.

Daldry lliga la vida de tres dones, en un mosaic, on les escenes paral·leles se superposen i es passa d’una a l’ altra historia, són tres moments, tres èpoques però un fil conductor, el llibre de Virginia Wolff Missis Dalloway i al seu voltant, l’ angoixa vital, el desequilibri emocional, la promiscuïtat i el desig cap el propi sexe, una incapacitat per trobar el lloc adequat en la vida i el suïcidi com sortida extrema i final.

Els personatges estan marcats per la insatisfacció, se senten turmentats i van a la recerca d’una vida plena que no aconsegueixen assolir, el temps que passa, les hores que es perden, les decisions que signifiquen una empremta de vida sobre la que no es podrà tornar a trepitjar.

Contemplem com les actituds dels uns reverteixen en els altres, Richard és el nen que contempla com la seva mare l’ estima però estima encara més viure una altra vida, assenyalat potser per aquest abandó, el trobem ja en la maduresa com un home malalt, desvalgut i depressiu.

La trobada de Laura amb Julia, que és la seva neta i l’ abraçada amb aquesta serà en realitat una senyal de redempció.

En el relat hi ha també una segona lectura, en realitat és Virginia Wolff la que escriu la narració sobre Missis Dalloway i Laura i Clarissa són a la vegada lectores de la novel.la i protagonistes de la mateixa. Les senyores Dalloway contemporànies no deixen de ser titelles en mans de Virginia Wolff, que aquesta mou a voluntat, els hi encomana els seus desequilibris i les salva quan pertoca. És el relat de tres dones marcades pel dubte i el dolor.

Laura en els anys cinquanta no pot consumar l’ afecte que sent per la seva amiga Kitty (Toni Collette), anys més tard la relació entre Clarissa i Sally ja és una cosa normal que no escandalitza a la societat.

El film parteix de la novel.la homònima de Michael Cunningham (1998) que guanyà el premi Pulitzer i Nicole Kidman obté l’ oscar a la millot actriu en el lliurament de l’ any 2002.

ALAS DE MARIPOSA

alas_de_mariposa-656678198-large

Director: Juanma Bajo Ulloa

Actors: Laura Vaquero

              Silvia Munt

              Fernando Valverde

             Susana Garcia

Any: 1991

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància/Adolescència

 

ARGUMENT

Ami (Laura Vaquero) és una nena de set anys, viu amb els seus pares, Carmen (Silvia Munt) i Gabriel (Fernando Valverde) però la família ha esperat sempre el naixement d’un baró per perpetuar el cognom i Ami és una nena no desitjada, una nena no estimada per la mare.

A Ami li agraden els animals petits, la papallona és el seu preferit i te habilitats manuals i per el dibuix, una papallona de colors, pintada de la seva mà, causa admiració en classe.

Al temps, Carmen queda embarassada, es tracta d’un nen però el nadó només fa que trencar encara més la relació entre mare i filla, la primera només te atencions per el recent nascut i s’ oblida d’ Ami

La nena, plena de gelosia, ofega al germà amb un coixí.

El temps ha passat, Ami (Susana Garcia), és ja una adolescent trista i introvertida, tot l’ entorn familiar s’ha degradat.

Gabriel és escombriaire i treballa en el torn de nit, un dia s’oblida l’ entrepà en casa i Ami surt a portar-lo, en el camí ensopega amb Gorka, un company del pare que ha aparegut per casa algun dia. El noi porta a Ami fins una vivenda abandonada i allà la viola.

Quan el pare surt a la recerca de la filla, Gorka escapa i colpeja a Gabriel amb un pal, a resultes del cop, l’ home queda paraplègic.

Ami contempla en la casa al pare immòbil i a la mare mig embogida, creient encara en la presència física del nadó. Quan Ami pensa en marxar, sent com la mare l’ anomena filla meva, algun fil d’ afecte encara circula entre les dues dones.

Ami està embarassada després de la violació, Carmen toca àvidament la panxa de la filla, el nounat vindrà a substituir al nen mort i a rescabalar a les dues dones del dolor del passat.

41346-alas2

 

COMENTARI

Juanma Ulloa debuta amb aquesta pel·lícula que guanya la Conxa d’ or en el Festival de sant Sebastià de 1991 i es fa creditora a tres premis Goya.

És una nova veu en el cine espanyol, algú que escriu i roda històries diferents, lúcides i originals.

Bajo Ulloa ens parla d’ una relació familiar marcada per la desafecció  i la incomprensió, per la falta d’ afecte, pel desconeixement mutu i pel odi recíproc.

Bajo Ulloa ens parla del dolor, de com aquest pot inseminar les relacions humanes fins a fer-les insofribles i originar la vida com un espai angoixant. La gelosia i el no sentir-se estimada, porta a la nena a matar al nadó, és una venjança infantil front al competidor que arrabassa tot l’ afecte matern.

Ami és una papallona ferida, els dibuixos mostren el seu bell animal preferit però aquest és tan fràgil com la nena. Les ales de la papallona resten tallades per sempre, ja no podrà volar ni ser feliç.

En tot el procés d’ aprenentatge, en el pas de nena a adolescent, Ami perd la innocència però l’ últim trasbals que li porta l’ atzar i la vida és una violació, comporta també una oportunitat. El nou nat que porta en les entranyes serà el baró que la mare esperava, substituirà al nen mort i redimirà a Ami dels actes anteriors, la reconciliació matern- filial encara és possible.

Bajo Ulloa no es limita a explicar una història tràgica sinó que es recolza en una posada en escena plena de força. La baixa intensitat de la llum, la foscor que domina les imatges, els objectes que cobren vida, són elements de la composició. Els ulls de la nena, una excel·lent i debutant Laura Vaquero, esguarden expectants per la injustícia de la que esta sent objecte. Són també la mirada neta d’un nou cine espanyol.

VACAS

 

vacas-896325308-large

Director. Julio Medem

Actors: Carmelo Gómez

              Emma Suárez

              Ana Torrent

              Kandido Uranga

              Karra Elejalde

Any: 1992

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Manuel Irigibel (Carmelo Gómez) és el millor aizkolari del País Basc. En la guerra carlista en 1875 lluita al costat dels carlins; Carmelo Mendiluce (Kandido Uranga) pertany a una família rival però està en el mateix bàndol. Quan Carmelo cau ferit de mort, Manuel s’ unta amb la seva sang, és atropellat per un carro i es fa passar per mort, així salva la vida.

Trenta anys després en 1905, Ignacio Irigibel (Carmelo Gómez) i Juan Mendiluce (Kandido Uranga) són els fills dels homes que van lluitar en la guerra, reprodueixen la seva rivalitat i s’ enfronten en un concurs de tallar troncs, Ignacio venç i Juan, despitat, es nega a donar-li la mà.

Juan te una germana, Catalina (Ana Torrent) per la que sent desig però és Ignacio qui fa l’ amor amb ella i de la unió neix un fill.

En 1915, el nen nascut de la relació, Peru, te deu anys, mentre, Manuel l’ avi, és injuriat per la seva antiga covardia i titllat de boig. L’ home es dedica a pintar imatges inquietants, vaques que regalimen sang i vaques amb el cap tallat.

Peru aconsegueix una càmera fotogràfica i amb ella aprèn a captar la realitat però els odis ancestrals continuen, Juan, gelós de Ignacio  mata a la seva germana, Ignacio fuig de la terra amb Peru amb destí a Amèrica.

En 1936, esclata la guerra civil, Peru (Carmelo Gómez), és ara un fotògraf que treballa en un diari americà i torna al país basc per fer fotos de la comtessa, allà es troba amb Cristina (Emma Suárez), s’ enamora d’ ella i fan l’ amor, quan arriben els nacionals, la majoria carlistes, amaga a la noia i és fet presoner.

Sense escoltar els seus requeriments, conforme és un fotògraf neutral, és portat al pilot d’ afusellament però en l’ últim moment, Juan que lluita amb les tropes sollevades, el reconeix i li salva la vida.

Peru retroba a Cristina i els dos marxen fora del país a viure el seu amor.

vacas_foto

 

COMENTARI

Òpera prima de Julio Medem, una pel·lícula que obre nous camins en el cine espanyol, diferent, personal i de gran capacitat visual.

Medem realitza en certa manera un drama rural d’ enfrontaments i d’ odis ancestrals. A través de tres generacions, narra un enfrontament civil que es perpetua a través del temps però envolta el relat de moviments de càmera poc convencionals , d’ imatges enigmàtiques i de gran bellesa i d’una atmosfera desassossegant.

Medem s’ envolta de la terra, de la natura, del bosc, del paisatge, aquests són els grans coprotagonistes de la història i semblen tenir vida pròpia, tot te un aire tel·lúric; al seu costat els animals, les vaques, els mitjans de subsistència, Medem dibuixa tot allò que permet l’ arrelament al propi entorn.

El director basc dona gran importància al punt de vista, ja en les primeres imatges roda amb càmera subjectiva i contemplem l’ escena des de la mirada del protagonista, quan corre pel bosc. Més tard veurem escenes en que la imatge esdevé des de dins de la vaca  o des de dins de la càmera fotogràfica, no és important el que mira, que també, sinó que aquell que és mirat.

Amb això, Medem ens ve a dir que tot és interpretable, que tothom proposa la seva mirada, que ningú te raó o que la té tothom.

No sols és la càmera la que reflecteix el món sinó també la pintura; l’ avi pinta vaques sagnant, és un símbol de la sang que ha corregut i ho continua fent per culpa dels enfrontaments  fratricides, és una ullada oberta sobre l’ entorn.

En aquest món ancestral i primari hi ha dues paradoxes, els Mendiluce els hi salven dues vegades la vida als Irigibel, malgrat les seves rivalitats. En la primera guerra carlina, de manera involuntària, quan la mort de Carmelo permet a Manuel, empastifar-se amb la seva sang, aparentar la mort i salvar-se. En la guerra civil, Juan fa valer la seva autoritat als soldats, quan explica com els avantpassats de Peru van ser carlins i de nou un membre dels Irigibel preserva la vida.

Tot i això els personatges que no volen ser aplegats pel marasme de l’ enfrontament fratricida, han de marxar, primer Ignacio amb el seu fill, cap a Amèrica, anys després Peru amb Cristina i cap a Europa.

Medem és força pessimista, en un context en l’ any 92 en el que ETA matava bascs i hi havia bascs que mataven a militants d’ ETA; la lluita caïnita i civil, ens ve a dir, és inevitable; tan sols l’ exili personal o la covardia- l’ avi titllat de boig i de covard- ens salven, o la fugida a altres indrets ens donen esperança. Ignacio i Peru que abandonen la terra a la recerca d’una vida millor

EL HOMBRE ELEFANTE

the_elephant_man-932575144-large

 

Director: David Lynch

Actors: John Hurt

              Anthony Hopkins

              Anne Bancroft

              John Gielgud

Any: 1980

Títol original: The elephant man

Nacionalitat: USA

Gènere: Pel·lícula de culte/Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Frederick Treves (Anthony Hopkins), és un doctor especialitzat en anatomia en el context de l’ Anglaterra victoriana.

Un dia acudeix a una fira on actuen diversos freaks I allà troba  a John Merrick (John Hurt), l’ home elefant.

És tracta d’ un home deforme que per una estranya malaltia ha generat diverses malformacions i un gran bony en el front. La llegenda diu que la seva mare va ser violada per un elefant.

Merrick viu miserablement en la fira, on és maltractat per Bytes, l’ home que l’ explota i és humiliat i mostrat com una atracció.

Treves, el rescata a canvi d’ uns diners i el porta a l’ hospital en el que treballa. Allà intenta que parli , es socialitzi i deixi d’ estar atemorit.

Merrick aprèn a parlar, es guanya al director de la institució Carr Gomm (John Gielgud) i es relaciona amb un seguit de gent que el vol conèixer i admirar els seus progressos, com Missis Kendal (Anne Bancroft), una brillant actriu teatral. Fins i tot la princesa de Gales viatja per coneixe’l i Merrick aconsegueix una estança permanent a l’ hospital i una certa integració social, rebent els aplaudiments de la gent quan acudeix a una representació teatral.

Però un zelador, àvid de guanyar diners, invita a la nit als seus amics de la taberna i el mostra, de nou, com un monstre de fira. Bytes assisteix i no dubta en endur-se a Merrick per continuar explotant-lo en la fira.

De nou maltractat, Merrick és salvat pels seus companys d’ escena, la colla de nans i freaks que l’ alliberen i li costegen un bitllet lluny de la ciutat.

Allà on va, Merrick, tot i anar amb el cap encaputxat, crida l’ atenció. Assetjat per la gent, Treves s’ assabenta  d’ on para i el retorna a l’ hospital on l’ home elefant, debilitat després de tant trastorn, viurà en pau els seus últims dies.

el-hombre-elefante-tendra-remake-500x333

 

COMENTARI

Lynch és un director que en les seves pel·lícules parla sempre de la deformitat ja sigui física o moral dels seus personatges i ho fa en un llenguatge cinematogràfic propi i original.

Aquesta és la seva segona pel·lícula, una de les més convencionals en la seva narrativa però també una de les millors.

Lynch explica la història de l’ home elefant, basada en fets reals. Un ser nascut deforme, un monstre al que un metge vol recuperar per la societat i convertir-lo en un ser humà més.

Merrick realitza tot un procés d’ aprenentatge, es socialitza i es relaciona, demostra ser una persona sensible i intel·ligent però no pot lliurar-se de l’ assetjament social d’ aquells que el tenen per un monstre.

D’ una altra banda no deixa de ser un fenomen de fira pels pobres però també una curiositat morbosa pels il·lustrats.

Lynch denuncia que la deformitat està en els ulls dels altres. El monstre és la societat, els assetjadors, els que volen explotar a Merrick i això contrasta amb la bellesa interior i amb la tendresa del contrafet.

El director relata també la persecució social cap aquell que és diferent. La maldat i la crueltat dels altres, el propi refugi cap a si mateix de Merrick, quan contempla la seva lletjor, reflectida en el mirall.

És també un relat d’ amistat entre el doctor i el seu pupil, una narració que constata la superació de Merrick, que viu per veure acabada una obra seva, l’ església de cartró que ha construït a base d’ enginy.

Hi ha escenes memorables. Quan els trinxeraires conduits pel zelador entren en l’ habitació de Merrick, el rodegen, el vexen, l’ emborratxen i ballen al seu voltant.

Una altra és quan Merrick, encaputxat, ha fugit de la ciutat, de nou assetjat per la turba, arriba als lavabos de l’ estació i abans d’ esfondrar-se proclama als seus perseguidors: “Soc un ser humà, soc un home”.