CIUDAD EN SOMBRAS

 

Director: William Dieterle

Actors: Charlton Heston

              Lizabeth Scott

              Viveca Lindfors

               Ed Begley

Any: 1950

Títol original: Dark city

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Danny Haley (Charlton Heston) és un jugador d’apostes i un busca vides que, cerca la sort al costat d’ altres entabanadors de baixa volada com Barney (Ed Begley) i Augie.

Un dia passa per los Angeles Arthur Winant, un home que ve a la ciutat a pagar un taló de cinc mil dòlars, el grup li proposa una partida de pocker, el ploma, i li fa pagar el deute adquirit, amb el taló.

Winant , desesperat, se’n va al seu hotel i es suïcida penjant-se. Sidney, el germà d’ Arthur és un psicòpata perillós i promet venjança. Va a la ciutat , mata a Barney i persegueix a la resta del grup. En tant, Haley manté relacions amb Fran Garland (Lizabeth Scott), una cantant de cabaret però decideix anar a visitar a Victoria (Viveca Lindfors), la dona d’ Arthur, per conèixer la identitat de Sidney i evitar que el matin.

Haley es presenta davant Victoria amb l’ aparença d’un agent d’ assegurances i fa una bona relació amb la dona i el seu fill petit, fins que li confessa qui és, la qual cosa deixa trasbalsada a Victoria.

Haley marxa a Las Vegas on és perseguit per Sidney que  escanya al seu company Augie. Haley juga en el casino i guanya deu mil dòlars que envia a Victoria per rescabalar-la i perquè pugui tirar endavant de nou.

Sidney apareix a la fi i intenta assassinar a Haley, quan està a punt d’ aconseguir-ho, apareix la policia i el mata.

Haley i Fran marxen plegats a la recerca d’una nova vida.

COMENTARI

Dieterle és un dels nombrosos jueus alemanys que en 1930 emigren cap a Estats Units i troben un lloc en el sol d’ Hollywood.

És autor de més d’una setantena de films, considerat un artesà , un professional de la meca del cine, que realitza qualsevol encàrrec amb dignitat.

La pel·lícula que ens ocupa significa el debut en el cine de Charlton Heston i és una de les millors de Dieterle i una de les fites del cine negre.

Te totes les característiques d’ aquest gènere. En primer lloc podem parlar de ambigüitat moral dels personatges. Haley és un vividor, un petit estafador que, penedit pel suïcidi d’una de les seves víctimes, busca reparar el dany causat , compensant a la dona d’ aquest.

En cap cas és un heroi sinó un home en dubte. Haley i els seus amics són en realitat uns perdedors, perseguits per la policia i pel germà venjador, cerquen una sort que els hi és esquiva. És gent individualista, Haley diu en un moment donat que no l’ importa el que els hi passi als altres i contemplem un pòsit de desesperació sentimental, sobretot si seguim les lletres de les cançons amoroses que canta Fran. La seva llei és la del més fort, el peix gran sempre es menja al petit, malgrat això estan mancats de poder i són vulnerables.

La pel·lícula s’ estableix com un relat de perdó i redempció. Haley estafa a un pobre incaut però quan aquest se suïcida, pesa sobre les seves espatlles la mort de l’ home. En tant es lliura del seu perseguidor, busca recompensar a Victoria per esmorteir el pes de la culpa que li causen les seves malifetes.

El film es contextualitza en la postguerra, els protagonistes han estat servint en els forces armades i ara són gent desvalguda que cerca redreçar la seva vida, gent que va gaudir d’una vida ordenada i que ara es troba en una situació de crisi, gent colpida pel seu passat.

Una altra característica paradoxal és la representació de Las Vegas. Mentre Haley i els seus amics juguen en foscos tuguris, són perseguits per la llei i cauen en desgràcia però quan el joc passa a donar-se en Las Vegas d’una manera institucional, Haley guanya deu mil dòlars d’una tacada, obté feina, préstecs del cap i treball com a cantant per la seva amistançada. Las Vegas és la salvació , el paradís i la panacea a tos els mals.

Tot el món sòrdid s’ escenifica brillantment a partir de les coordenades del cine negre, quasi totes les escenes estan rodades en interiors, el clima és claustrofòbic, Casino, habitacions  tancades, cambres d’ hotel…molt poques s vegades contemplem la llum del sol amb els protagonistes.

Un element nou que Hollywood explotarà amb convicció durant molts anys és la presència del venjador, del psicòpata assassí.

 

DAMAS DEL TEATRO

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Katharine Hepburn

              Ginger Rogers

              Adolphe Menjou

              Andrea Leeds

              Lucille Ball

              Constance Collier

Any: 1937

Títol original: Stage door

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En la pensió “Footlights”, hi conviuen diverses noies, la seva il·lusió és guanyar-se la vida com actrius en el teatre.

A l’ hostal hi arriba una nouvinguda, Terry Randall (Katharine Hepburn) i comparteix habitació amb Jean Maitland (Ginger Rogers), l’ arribada de la nova, crea gran expectació pels seus modals refinats i els aires que es dona.

En realitat Terry és la filla d’un magnat però vol aconseguir les coses per si mateixa i no per la influència del pare.

Entre les actrius que conviuen en la pensió, s’hi troba també Kay Hamilton (Andrea Leeds), és una enamorada del teatre però sense sort; la noia no te feina i li falten diners per pagar l’ allotjament.

Igualment comparteix vivències, Katherine Luther (Constance Collier), una vella actriu que  recorda sovint el seu passat

Anthony Powell (Adolphe Menjou) és un productor del món de l’ espectacle, un dia veu actuar en el seu club a Jean, li agrada i la invita a sopar, com els seus encants no enlluernen a la noia, al dia següent convida a Terry i aquesta aconsegueix el paper principal d’una nova obra que finança un ric empresari, però darrera d’ aquest s’hi amaga el pare de la noia, que vol que la filla fracassi i així se li vagin els pardals del cap.

Terry fa les proves i aquestes són un desastre però el compromís de Powell amb el mecenes no li permet rescindir el contracte, tot això passa davant la desolació de Kay que aspirava al paper.

La dona, trastornada, es tira per la finestra i es treu la vida, doncs entén que Terry li ha pres l’ oportunitat de la seva vida, quan l’ actriu s’ assabenta del que ha passat, vol renunciar però Katherine li aconsella que faci una gran actuació en homenatge a la difunta.

Terry ho borda, l’ actuació i l’ obra són un gran èxit.

Malgrat ser ara una gran estrella, la noia continua vivint en la pensió, allà tot continua igual, els somnis i les il·lusions conviuen de la ma de les decepcions; una aspirant a actriu se’n va i una altra hi arriba per intentar ascendir a la fama.

 

COMENTARI

La Cava te una llarga carrera en el cine mut, en els anys trenta s’ especialitza en les comèdies sofisticades i aquesta és una de les millors.

L’ obra és, sobre de tot, un homenatge al teatre, a les actrius; la pensió on viuen les aspirants a estrella és una petita casa de bojos on es barreja l’ afecte amb el comentari punyent de llengua afilada.

La Cava porta al cinema una coneguda i representada obra teatral i compta amb excel·lents guionistes que aconsegueixen diàlegs divertits, intel·ligents, sorneguers i plens de sentit de l’ humor.

El director gira en un moment la comèdia cap el melodrama, aquest canvi de terç li dona encara més personalitat a l’ obra, la llagrimeta és compensada per un  munt de somriures una altra vegada.

La Cava presenta el somni americà; com un grup de noies estima el teatre i aspira a triomfar, com estan totes a l’ espera d’una oportunitat.

El film és també un retrat d’un univers femení, es contrasta en aquest patí d’ escola que és la pensió, el caràcter i la determinació de Terry, la sofisticació de Jean, la melangia de Kay, potser la més entregada al seu desig que al no aconseguir-lo se suïcida.

Tenen importància alguns magnífics personatges secundaris, Harcourt, el majordom del productor, Katherine, la vella actriu que dona consells a les que comencen o Hattie, la minyona de la pensió, que troba a un Carnicer com a promès.

La Cava no deixa de reflexionar sobre el teatre: “Cinquanta mil noies volen ser actrius”, diu Powell l’ empresari, “quaranta nou mil cinc-centes s’ equivoquen”, o la tendresa i la fragilitat de les noies darrera l’ alegria: “Fan soroll perfer-se valentes i amagar les pors”, diu Jean.

GILDA

 Director: Charles Vidor

Actors: Rita Hayworth

              Glen Ford

              George Mc Cready

Any: 1946

Nacionalitat : USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine negre.

 

ARGUMENT

Johny Farrell (Glen Ford), un jugador de cartes trampós surt d’un antre on està apostant  en Buenos Aires, quan és atracat.

Un home, Ballin Mundsen (George Mc Cready) el salva i foragita al lladre. Així mateix recomana a Farrell que si vol jugar de veritat vagi al Casino. Aquest ho fa i guanya fent trampes, quan descobreix que l’ amo del local és Mundsen. Mundsen contracta a Farrell i el fa la seva ma dreta en el negoci.

Un dia l’ amo del casino li presenta a la dona amb la que s’ acaba de casar, Gilda (Rita Hayworth). Gilda va tenir temps enllà una tortuosa relació amb Farrell i els dos tenen una potent relació d’ amor i odi.

Mundsen te el Casino com una tapadora doncs en realitat dirigeix el monopoli de tungstè, un mineral que cobdícien agents alemanys, una vegada acabada la segona guerra mundial.

Ballin mata  a un dels que l’ assetgen i decideix desaparèixer una temporada, escenificant la pròpia mort.

Farrell i Gilda, aliens a les intencions de l’ home es casen i Farrell es posa al cap de tots els negocis en tant Obregón el cap de policia comença a vigilar-ho tot.

Mentre, la relació entre la parella s’ enterboleix. Gilda continua anant amb diversos homes i Farrell intenta impedir-ho. Gilda li demana el divorci.

La policia decideix tancar el local i confiscar el Casino. Farrell ha perdut el negoci i la dona , se sent abatut i li demana a Gilda que torni amb ell. És  llavors quan Mundsen reapareix , decidit a venjar-se d’ aquells que l’ han traït.

La intervenció de “Tio Pio”,l’ home que neteja els lavabos, es decisiva doncs apareix i mata a Mundsen.

La policia fa els ulls grossos ja que Mundsen va morir segons les estadístiques tres mesos abans. Solament volen la clau de la caixa forta per tenir en les seves mans els papers de la trama del tungstè.

Gilda i Farrell fugen a Estats Units per recomençar una nova vida.

 

COMENTARI

Film clàssic i icona de la història del  cinema, que s’ estructura a partir del subjectivisme del relat en primera persona que desencadena la veu en off de Farrell.

Film tèrbol, ple de relativisme moral i cinisme.

L’ estrella de la funció és Rita Hayworth, que es consolida en aquesta pel·lícula com un mite eròtic. Incommensurable el seu striptis, en el que sols es treu un guant, ple de fetitxisme, entre tant canta “Put the blame on mame”.

Gilda és una dona lliure i ambiciosa, coqueta, sensual, atractiva, intrigant, que vol fer sempre la seva voluntat, un emblema de la dona fatal que fa desgraciats als homes.

L’ actitud de Gilda va ser considerada pecaminosa i pecadora en el context dels anys 40. La relació entre ella i Farrell està propera al sadomasoquisme, cops, la famosa bufetada a la dona, i odi però també amor cec.

Farrell representa l’ home que no te passat, segons ell, només futur. Fet a si mateix i que no obstant es sotmet als dictats de Mundsen en la missió d’ allunyar a Gilda del homes. Algun crític a caracteritzat l’actitud de Farrell com de homosexualitat latent.

Guió ple de sobreentesos i destacat paper, també d’ un personatge secundari : “Tio Pio”, l’ home encarregat de les latrines,  un savi, que tot ho sap i que acaba salvant a Farrell.

MARRUECOS

 

Director: Josef Von Sternberg

Actors: Gary Cooper

               Marlene Dietrich

               Adolphe Menjou

Any: 1930

Títol original: Morocco

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Quan el Marroc és un protectorat francès, la legió estrangera arriba per combatre als insurgents. Entre els militars es troba Tom Brown (Gary Cooper).

Al mateix temps fa la seva aparició Amy Jolly (Marlene Dietrich) una cabaretera contractada per actuar en un club local. Amy capta l’ atenció de Monsieur La Bessiere (Adolphe Menjou), un pintor de gran fortuna, que queda captivat per la dona.

Amy actua en el cabaret i allà coneix a Tom de qui s’ enamora. El soldat parteix cap el desert a lluitar contra els insurrectes en tant Amy davant la persistència de La Bessiere es compromet amb ell i anuncia el seu casament amb l’ home.

Però el destacament legionari torna a la ciutat i Amy surt a corre cuita a trobar el seu amor, tot i que ell no ha arribat amb els companys. Amy acompanyada de La Bessiere marxa la recerca de Tom que ha canviat de destacament. Tom te que marxar de nou amb el seu batalló cap el desert. Amy ho deixa tot i camina darrera la legió i el seu enamorat.

 

COMENTARI

La carrera de Sternberg està força lligada a Marlene Dietrich, en realitat és el seu descobridor i la fa debutar en 1929 en “El angel azul”. Com tants emigrants cinematogràfics, el director marxa l’ any següent a Hollywood amb la seva musa i amant i realitza aquest film.

La pel·lícula te tot el que podia esperar el públic americà de l’ època: una gran història d’ amor, un marc exòtic, aventures i baixes passions però avui ho contemplem amb una certa distància i ens sembla a un pas de l’ estètica kitsch.

A diferència de “El angel azul”, en que l’ home embogeix i es converteix en un titella en mans de la dona fatal, aquí és la protagonista la que beu els vents per un ben plantat militar legionari, que anteposa el deure a l’ amor.

Consumant el seu sacrifici, Amy abandona el món de luxe i respectabilitat que li ofereix La Bessiere per marxar a la recerca de l’ estimat, quan, decebuda, pensa que li és indiferent a l’ home, contempla com aquest, amb un ganivet ,ha gravat el seu nom, interposat amb un cor en la taula.

Ja sense dubtes, surt darrera els militars en una marxa pel desert no se sap cap a on, símbol de l’ amor fou i de la precarietat que l’ espera al prendre aquesta decisió.

Contemplem a Amy dubtant, una gran porta àrab emmarca l’ escena, si no la creua i torna trobarà la confortabilitat que li ofereix La Bessiere, si es llença endavant consumarà el sacrifici amorós a canvi de la incertesa personal.

Fem un esguard a la dona i com es descalça de les sabates i com la càmera evoca aquestes abandonades i solitàries en la sorra.

Un altre moment intens és quan Amy i La Bessiere estan reunits per anunciar el seu proper casament, Amy escolta les trompetes que anuncien l’ arribada de la legió i surt corrent a la trobada del seu amor.

Sternberg contrasta també el pretendents d’ Jolly; La Bessiere és la seguretat, Tom l’ atzar i l’ aventura.

D’ altra banda Holly(Marlene) ens mostra el seu arquetip, la dona sense inhibicions, disposada a qualsevol cosa per aconseguir allò que vol i manté uns estereotips força descarats per l’ època, com el petó en la boca que li ofereix a una dona en l’ actuació en el cabaret. El director ens transporta a un món canalla, a una atmosfera plena de fum, a un clima amoral en el que Amy domina l’ escenari amb els  esmòquings, les cançons, les mirades i una calculada ambigüitat.

Un altre moment brillant és quan Jolly en el cabaret ofereix pomes als homes, és el símbol de la serp en el paradís, l’ ànima entabanadora que tempta als home i els porta a la perdició a través d’un procés de seducció

Sternberg, malgrat els seus orígens austríacs, no hi posa massa èmfasi en la veracitat del context. Assistim a un Marroc de cartó pedra i contemplem com les dones que s’ ho fan amb els sodats parlen en espanyol, per Hollywood tot quedava al sud. D’ altre banda els nadius són simplement part del decorat, exòtics i invisibles.

 

PADRE PADRONE

 

Director. Paolo y Vittorio Taviani

Actors: Omero Antonutti

              Saverio Marconi

              Fabrizio Forte

Any: 1977

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència

Sub gènere: Cine social.

 

ARGUMENT

Gavino (Fabrizio Forte-Saverio Marconi) és un nen d’una regió rural de Sardenya. Quan te set anys, el seu pare Efisio (Omero Antonutti), el treu de l’ escola perquè l’ ajudi en les feines del camp i a cuidar el bestiar.

El nen creix sota el domini del pare, humiliat i menyspreat, i es torna un home analfabet i ignorant.

Quan compleix vint anys, alguns nois del poble l’ animen a marxar amb ells a Alemanya però quan arriba a l’ oficina d’ emigració, el seu pare no ha signat el permís i te que quedar-se.

Al poc temps, el progenitor decideix vendre’s les terres i guardar tan sols una casa, ell assenyala el seu futur i el dels fills i a Gavino resol dedicar-lo a la carrera militar.

L’ exercit és una sort per al noi, allà aprèn a llegir i a escriure i es converteix en tècnic de radio. La seva voluntat és continuar amb els estudis.

Quan torna a casa es torna a trobar al mateix pare, un home tirànic i colèric, quan aquest el vol agredir, Gavino s’hi torna i venç el poder patern. Agafa la maleta i se’n va de casa per convertir-se en algú digne i instruït.

 

COMENTARI

Els germans Taviani han estat un exemple de cine compromès, formats en el marxisme, els seus relats volen mostrar les contradiccions socials i les relacions entre opressors i oprimits.

“Padre padrone” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1977 i esta basada en una història real, la vida de Gavino Ledda, un noi analfabet que va viure com pastor des de petit fins que va aconseguir emancipar-se del seu tirànic pare i aconseguir una vida honorable.

La pel·lícula te un to documental, els fets són els que són, tot te un recorregut auster, no hi ha dramatisme, l’ acció és mínima, amb reminiscències del cine de Bresson.

Els Taviani expliquen la historia des de diversos punts de vista. D’ inici contemplem la vida rural de Sardenya, la vida embrutidora en el camp, on tot es concreta en treballar, menjar i dormir: sobreviure.

Gavino és un nen condemnat, el seu pare és fill de pastors i vol perpetuar en el seu primogènit la mateixa sort ancestral de la família.

Gavino està sentenciat a aquesta vida dura, sense alternatives, on no es necessita saber de números o de lletres, amb tal de treure endavant les feines del camp.

La història de Gavino és la història d’ una superació i d’una rebel·lió. La superació d’ aquell que no es conforma amb allò amb que ha estat predestinat i a través del coneixement i l’ educació venç a la ignorància. Aquell que amb la seva força de voluntat canvia el seu destí.

La rebel·lió perquè el pare ha estat tota la vida un dèspota, algú que decideix el que és bo i dolent, símbol d’un poder opressor, incapaç per la tendresa, disposat a exercir el domini i a fer palesa la seva autoritat, que només és arbitrarietat.

Gavino s’ amotina contra aquest poder omnímode, la revolta contra el pare és la revolta contra el món, la possibilitat de prosperar i de ser un altre. La pel·lícula es pot entendre en el context de la lluita de classes, el pare és el patriarca, el patró , l’ amo, l’ opressor. Mantenir al fill, a l’ obrer, a l’ oprimit, en la ignorància és la seva força, el seu poder.

Sols la insurrecció d’ aquest, acaba amb el domini  del fort sobre el dèbil, la base per l’ emancipació i la llibertat

Les escenes d’ obertura i tancament es repeteixen però canvia el seu sentit. El pare va a recollir a Gavino a l’ escola i quan se l’ emporta, sent les rialles dels nens, les interromp anunciant que Gavino no serà l’ últim en marxar. L’ escena es repeteix al final però sabem que l’ abandó de l’ escola serà en el seu moment i consistirà en una tasca salvífica, des del aprenentatge a una nova vida plena de decor i decència.

 

 

JOHNNY GUITAR

 

Director: Nicholas Ray

Actors: Sterling Hayden

              Joan Crawford

              Mercedes Mc Cambridge 

              Scott Brady

Any: 1954

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Johnny Guitar (Sterling Hayden) arriba a un poble de l’ Oest I s’ instal·la en el saló que regenta Vienna (Joan Crawford).

Johnny i Vienna havien compartit un gran amor, cinc anys enrere, després d’ aquest temps de separació es retroben i continuen estimant-se

Però aviat arriben els primers problemes. Un grup de bandits ha robat la diligència. Els principals sospitosos són la banda de Dancing Kid (Scott Brady), un home que també està enamorat de Vienna. Quan aquests arriben al saló, la gent del poble, encapçalada per Emma (Mercedes Mc Cambridge), els acusa de l’ atracament de la diligència.

Emma està secretament enamorada de Kid i  per això odia profundament a Vienna, La seva veu es complementa amb altra gent de la població.

Vienna espera l’ arribada del ferrocarril per erigir una nova ciutat al voltant del seu saló, els vilatans temen que el progrés comporti acabar amb les seves propietats.

Portada per l’ amor, Vienna decideix treure els seus diners del Banc i marxar amb Johnny però quan ho intenta el grup dirigit per Kid arriba al Banc amb la intenció de robar-lo.

La gent del poble, enfurismada, i de nou manipulada per Emma, acusa a Vienna d’ haver col·laborat en l’ atracament.

En tant els bandits han escapat i troben refugi en una mina abandonada, tots a excepció del més jove, Turskey, que cau del cavall i queda a terra desmaiat.

Johnny i Vienna el troben i la dona, tement que el vulguin linxar, l’ amaga a casa seva. Quan les forces vives arriben a la casa descobreixen a Turskey, cremen la mansió i prenen la decisió de penjar al noi i a la dona.

Després del linxament de Turskey i quan Vienna està a punt de seguir la mateixa sort, apareix Johnny que la salva i fuig amb ella. S’ amaguen en uns soterranis de la casa cremada i poden arribar a la mina on estan refugiats els bandits.

El sherif, Emma i la resta també arriben al conèixer l’ amagatall. Quan s’ hi apropen es produeix un enfrontament entre Emma i Vienna, la primera fereix a la segona i mata desprès a Kid que s’hi vol interposar.

Vienna, que sols te una ferida lleu pot disparar, finalment ,i matar a Emma. Els dos amants fugen a refer la seva vida i el seu amor.

 

 

 COMENTARI

Un clàssic del cinema de l’ Oest amb elements heterodoxes. Una balada d’ amor i mort. Una combinació de violència i lirisme. Un film mític en la història del cine.

Ray juga amb alguns arquetips del Western. L’ home solitari amb un passat, que vol refer la seva vida. La dona forta que vol defensar el seu territori i els seus interessos però que cau de nou en el parany de l’ amor. Vienna és tot un símbol de la dignitat, recordem l’ escena en que rep als linxadors sentada al costat del piano, serena i plena de fermesa.

Però potser un dels punts d’ originalitat del film és el protagonisme i l’ enfrontament entre dues dones marcades per l’ odi i la venjança, Igualment hi ha una pugna entre el  món conservador de la gent del poble i les aspiracions de Vienna, que vol l’ arribada del ferrocarril i la creació d’ una nova ciutat. El món antic i conservador i el món del futur, la industrialització i el neixement de nous emprenedors.

També es reflecteix l’ actuació de la massa portada per la desraó i incapaç de reflexionar, que porta a linxar al jove bandit sense contemplacions. Els esdeveniments es desencadenen en certa manera perquè tothom escull un objecte equivocat del seu desig.

Kid estima Vienna i no és correspost. Emma estima a Kid i tampoc te gaire sort per això opta per venjar-se de Vienna, l’ objecte d’ amor de Kid.

Queden per la història del cinema alguns dels diàlegs més clàssics i un tema musical que és tota una referència.

Johnny: ¿A quants homes has oblidat

Vienna: A tants com dones tu recordes

Johnny: No te’n vagis

Vienna: No m’he mogut

Johnny: Digues alguna cosa agradable

Vienna: Es clar, què vols que et digui?

Johnny: Menteix-me, digues que m’ has esperat tots aquests anys, digues-m’ho

Vienna: T’he esperat tots aquests anys.

Johnny :Digues que hauries mort si jo no es tornat.

Vienna: Hauria mort si no haguessis tornat

Johnny: Digues que encara m’ estimes com j t’ estimo

Vienna: Encara t’ estimo com tu m’ estimes.

Johnny: Gràcies, moltes gràcies

Vienna: Com t’ he esperat, perquè has tardat tant.?

El film és per últim una història d’ amor codificada sobre un transfons dramàtic i protagonitzat per la gelosia, la nostàlgia i la passió.

La pel·lícula es tanca quan els personatges després d’ haver saldat comptes  amb tot allò que impedia la seva felicitat, travessen la cascada d’ aigua, un símbol de regeneració i nova vida, en busca d’ un destí millor.

EL SILENCIO DE LOS CORDEROS

 

 

Director: Jonathan Demme

Actors: Anthony Hopkins

              Jodie Foster

Any: 1991

Títol original: The silence of the lambs

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller psicològic

Subgènere : Terror

 

ARGUMENT

Buffalo Bill és un assassí en sèrie de dones , a les que arranca la pell a tires i després les mata.

El FBI escull Clarice Starling (Jodie Foster), una estudiant de psicologia que oposita al cos perquè investigui el cas i s’ entrevisti amb Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), un antic psiquiatre embogit que s’ ha reconvertit en un psicòpata assassí i es troba reclòs en una presó de màxima seguretat.

Lecter està considerat un monstre, un pertorbat d’intel·ligència excepcional que és capaç de matar a mossegades i menjar-se després a les víctimes.

En tant, Buffalo Bill ha matat dues noies i ha segrestat a una tercera, Catherine, la filla d’ una senadora.

Lecter i Clarise intercanvien informació. Ella li explica episodis de la seva vida, que és orfe, que procedeix del món rural, que te somnis en els quals contempla bens als que maten i els escolta xisclar a la nit.

Lecter li dona pistes per trobar a l’ assassí, probablement un home que va anar a la seva consulta, quan exercia de psiquiatre i que és transsexual.

Quan els seus guardians li porten el menjar, Lecter s’ allibera de les manilles, mossega, arranca la pell i penja a un policia i mata a l’ altre, escapa seguidament en una ambulància i a continuació mata als camillers.

Gràcies a les descripcions que ha facilitat Lecter, Clarice arriba a la casa de l’ assassí, després d’ una persecució a través de les fosques habitacions, Clarice li dispara i el mata, alliberant a Catherine.

Clarice guanya la placa d’ agent mentre Lecter es passeja tranquil·lament en llibertat.

 

 

COMENTARI

“El silencio de los corderos” està basat en el llibre “El dragó roig “de Thomas Harris i va guanyar cinc oscar en 1991, entre ells els de millor pel·lícula i millor director.

És un artefacte  de precisió, un thriller psicològic que no eludeix moments de terror, on el protagonista és un psicòpata sense moral, que te que ajudar a una policia principiant a resoldre el cas d’ un assassí en sèrie.

Entre els dos protagonistes es produeix una certa simbiosi, una fascinació, on les confessions mútues porten a la comprensió dels fenòmens de la psíquis.

Lecter és un monstre però és un monstre d’una intel·ligència privilegiada, que valora la capacitat de Clarice i l’ ajuda a trobar al criminal però en el camí desentranya també els misteris de la ment de la noia. Aquests bens que xisclen en la nit en el somni, salvar a Catherine seria salvar als bens, a les víctimes indefenses de la por i de la foscor.

La pel·lícula planteja elements psicològics i simbòlics. El cuc que introdueix l’ assassí en la gola de la víctima, en realitat un capoll, un símbol de  transformació, potser del botxí, un transsexual que canvia de sexe.

Tant Lecter com Buffalo Bill tenen en comú que arranquen la pell de les seves víctimes. L’ assassí s’ està fent un vestit amb la pell de les dones mortes. Lecter arranca la pell al policia per després crucificar-lo.

El film travessa els laberints de la ment, presenta personatges al límit, mons pertorbadors, presències perverses i morbo afegit.

La narració bascula entre l’ efectista escena en que Lecter es desfà dels dos policies i fuig de la presó fins les inquietants seqüencies en que Clarice, en la casa de l’ assassí ,el persegueix a través de portes que no porten enlloc, laberints secrets , habitacions buides i fosques, tota una realitat física paral·lela a la realitat mental dels protagonistes.

LOS CAMARADAS

 Director: Mario Monicelli

Actors: Marcello Mastroianni

               Renato Salvatori

               Folco Lulli

               Bernard Blier

               Annie Girardot

               Francois Perier

Any: 1963

Títol original: I compagni

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

      A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.

Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.

Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.

Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.

En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.

La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.

La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.

La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.

Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.

Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.

COMENTARI

Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.

Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.

El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.

El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.

Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.

La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.

La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.