EL SILENCIO ES ORO

 Director: Rene Clair

Actors: Maurice Chevalier

              Marcelle Derrien

              François Perier

Any: 1947

Títol original: Le silence est d’ or

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En 1910, en els inicis del cine mut, Emile Clement (Maurice Chevalier) és un director de curtmetratges ja madur que sedueix a moltes dones.

Emile s’ enamora de veritat de Madeleine Celestin (Marcelle Derrien) és la filla d’un artista de music hall que es presenta davant el director perquè no te on aixoplugar-se. La noia vol ser actriu i Emile li dona una oportunitat.

El cineasta es converteix en el protector de Madeleine i es comença a fer il·lusions, quan la noia li diu que l’ edat no te importància en l’ amor.

Un dia apareix un antic conegut, Jacques (François Perier), un actor que fa una substitució i que sedueix a Madeleine, s’ enamora d’ ella i es correspost.

En realitat Jacques aplica els consells per seduir a les dones que li ha donat Emile: audàcia i perseverança, el que no sap Emile és que els està fent servir amb la dona que ell estima.

Al matí següent, quan els dos actors es troben en el plató, ambdós resten sorpresos, Jacques sap que Madeleine és l’ enamorada d’ Emile però aquest no en sospita res sobre els embolics de la noia, quan Jacques li diu la veritat, Emile se n’ assabenta i cedeix el pas.

COMENTARI

Rene Clair inicia la seva etapa americana , fugint de la presència nazi en França. Una vegada acabada la guerra, torna al seu país i roda aquesta comèdia que estaria en la seva línia: galant, divertida, romàntica i amb bon humor.

En principi Clair, que havia començat la seva carrera treballant en el cine mut, li rendeix homenatge a aquest art dels pioners.

L’ acció transcorre en els inicis  de la segona dècada del segle passat i el protagonista és un director cinematogràfic, aquest és interpretat per Maurice Chevalier sempre fidel al seu estereotip on es confon persona i personatge, seductor , ple de “charme” i estimulat per la “joie de vivre”. El film es contextualitza en el regne del music hall, el Paris dels cabarets, les terrasses de Montmatre i en un món ple de picaresca i disbauxa.

La comèdia funciona a partir d’un relat proper a “Pigmalió”. Un director de cine ja gran, converteix a una noia sense experiència en una estrella i s’ enamora d’ ella. L’ home te que tornar a la realitat, la diferència d’ edat és excessiva.

Madeleine marxa amb aquell que li ofereix la seva joventut, la noia defensa la seva pròpia independència en front a viure sota un aixopluc protector.

La cinta tracta també sobre el contrast entre l’ experiència d’ aquell que vol preservar a la noia jova dels perills del món i aquesta, un tant innocent, però que no vol subordinar-se a ningú.

Emile és presentat com un seductor, algú amb un punt masclista, que no vol prendre’s seriosament a les dones, que entén que un home mai es te que casar, que va de flor en flor perquè en deixes una i n’ agafes una altra però que resta trastocat sentimentalment per la presència de Madeleine.

Clair ens diu que els desitjos amorosos han de seguir les seves pautes , que cada edat  te el seu que, i contemplem com ridiculitza a Celestin, el pare de la noia, que també ha trobat un amor jovenívol i com perd l’ oremus i la sensatesa per la nova enamorada; tot i això en l’ escena final, el conqueridor ja ha recuperat tot el seu “savoir faire” i llença de nou l’ ham.

Com s’ ha dit, el cine mut n’ és protagonista clau i es tanca el film amb l’ escena en que se superposa realitat i ficció. Mentre en el fulletó cinematogràfic, el califa compren l’ amor dels joves amants i renuncia sense ofendre’s, en la realitat Emile imita allò que passa en el cine i dona un pas al costat.

Clair emet un veredicte de recolzament a la vida que comença, el mateix Emile assevera: “Ells són joves, deixa que s’ estimin, tu  ja has viscut la teva vida, aprofita la joventut, son les roses de la vida”, com diu Ronsard , el poeta.

REBECA

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: Joan Fontaine

              Lawrence Oliver

              Judith Anderson

             George Sanders

Any: 1940

Títol original: Rebecca

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

Una veu de dona recorda que va arribar a una mansió senyorial: Manderley. Ara és un casalot desolat. Sentim la seva paraula en tant la càmera recorre els camins desmanegats i els jardins que porten a la casa.

Els records es transformen en imatges.

Un home està al costat d’ un precipici en Montecarlo, una dona el veu i creient que es pensa llançar al buit, l’ adverteix.

Més tard en un luxós hotel, la dona (Joan Fontaine), està allotjada com a noia de companyia de la senyora Van Hopper  i es retroba amb l’ home del penya-segat. Es tracta de Maxim de Winter (Lawrence Oliver).

La senyora Van Hopper li explica que Maxim encara no s’ ha refet de la mort de la seva dona, Rebeca, a qui adorava i que va morir ofegada quan el vaixell en que viatjava va bolcar.

Al dia següent, Maxim coincideix de nou amb la noia i la invita a dinar, simpatitzen i comencen a sortir. La noia s’ enamora de Maxim i es corresposta.

Quan Missis Van Hopper decideix tornar a Nova York, la noia  te que seguir-la, Maxim li proposa que es casi amb ell , l’ acompanyi a viure a Manderley, la seva casa, ella accepta.

La parella es casa i marxen cap a la mansió. Manderley és un casalot magnificent, ple de servidors i dirigit per Missis Danvers (Judith Anderson), la governanta , una dona enigmàtica, seca i freda que porta molts anys en la casa i que se sentia especialment unida a l’ antiga mestressa.

En el casalot hi ha una habitació en l’ ala oest, és la millor de la casa i ara no s’ utilitza, era l’ habitació de Rebeca.

Missis De Winter observa com tot Manderley està marcat per la presència espectral de l’ antiga senyora De Winter, les seves costums imperen, l’ ànima de Rebeca domina la casa.

La noia viu assetjada per les comparacions amb Rebeca, a qui tothom considerava una dona molt bella i de gran caràcter, la casa se li ve a sobre i la relació amb Maxim comença a deteriorar-se.

Un dia Missis De Winter creu veure una finestra que es tanca en l’ ala Oest, la que pertanyia a Rebeca. Quan va a visitar l’ habitació, Missis Danvers li mostra la roba i els records de la dona morta que tan captiven a la governanta .Missis Danvers no pot suportar la presència de la noia, entén que ha vingut a ocupar el lloc de Rebeca i la incita a marxar, plena de gelosia.

En això hi ha hagut un accident en el mar i troben l’ embarcació en la que va naufragar Rebeca i el seu cadàver. L’ ombra de Rebeca s’ interposa de nou entre la parella i els separa.

Ara és Maxim qui es confessa a la seva dona i  li explica que mai va estimar a Rebeca, sinó que l’ odiava. Mai van ser feliços i ella era una dona insensible a l’ amor i la tendresa.

Tot el matrimoni va ser un muntatge, una aparença per mantenir l’ honor de la família. Rebeca tenia un amant, Jack Favell (George Sanders), els dos es reunien en una cabanya al costat del mar. Rebeca va quedar embarassada de l’ home i desafià a Maxim, dient-li que tindria un fill de Favell que seria l’ hereter de Manderley.

El resultat final de la vida de Rebeca va ser el  suicidi.

Maxim torna a Manderley i troba que la senyora Dambers ho ha cremat tot, vol destruir la casa abans de veure feliços a Max i la seva dona.

La senyora Dambers, fidel al record de Rebeca es tanca en les seves habitacions. El foc la consumeix, així com a tots els estris de la morta. Ara Rebeca, ha mort també en esperit, ha desaparegut la seva ombra.

Maxim i la seva dona marxen de Manderley cercant la felicitat.

 

COMENTARI

Hitchcock utilitza la novel·la del mateix nom  de Daphne de Maurier. El relat tracta de l’ amor entre una dona tímida, apocada i ingènua i un home de món, que guarda un secret.

La dona es veu desplaçada en un món que no li pertany, un món tancat i fosc en el que mana la senyora Dambers, la governanta, que admira a l’ antiga mestressa de la casa i que gelosa i insatisfeta, és incapaç de contemplar la felicitat de la nova propietària amb el vidu de Rebeca.

El relat es podria veure com una variant de la ventafocs, una noia humil accedeix al príncep blau i la governanta assumeix aquí el paper de la madrastra original, la dona maligna que sols vol posar entrebancs en el camí de l’ heroïna virtuosa.

Rebeca és una presència latent, sobreviu en l’ esperit de la casa, que encara conserva les seves pertinences, la seva ombra domina Manderley impedint la felicitat als nous amants.

El record del passat domina sobre el present. La presència inquietant de la governanta, exerceix un jou sobre Missis De Winter, que se sent qüestionada, menyspreada i assetjada per no ser qui volen que sigui.

Quan Manderley crema, crema el cos malvat de la senyora Dambers però també l’ ànima de Rebeca, la seva presència etèria arriba al seu final.

Curiosament la gran protagonista del film és un personatge que no apareix en cap escena, la seva personalitat, és tan forta i transcendeix tant, que el director es nega a donar-li nom a la nou vinguda, que apareix  en totes les escenes, una heroïna tan turmentada com innominada.

Hitchcock roda un relat gòtic i a la seva vegada romàntic, en l’ inici del film una veu en off parla i la càmera s’ aproxima a les runes de Manderley, aquest és un espai inaccessible allò que desitges però que te una part fosca, allò que enamora però pot ser terrible, l’ abisme com una cosa atraient.

L’ inici de la pel·lícula amb la veu en off que recita : Ahir vaig somiar que tornava a Manderley” i la veu que acaba : “mai més podrem tornar a Manderley” queda com tot un símbol de l’ arribada o la fugida d’ aquells llocs, que marquen la vida negativament, Manderley significa un espai inquietant i tenebrós més enllà d’ allò físic.

Un altre tema que apareix en la cinta és el de les relacions de poder, la noia senzilla que s’ enamora del milionari, el desclassament i la dificultat per ser acceptada; la majordoma és la rival, la que domina l’ espai físic i moral, la que dona el vistiplau i l’ acceptació o la que ho  nega, des de la seva posició de subalterna és l’ ama en canvi, la nouvinguda des del seu paper suposadament privilegiat, és l’ esclava.

Hitchcock va guanyar amb aquesta pel·lícula l’ únic oscar de la seva carrera, tot i que el productor David O’ Selnik l’ obligà a canviar el guió en diverses ocasions i no va sentir mai la pel·lícula com a seva.

ROCKY

 

Director: John G. Avildsen

Actors: Silvester Stallone

              Talia Shire

               Burt Young

               Carl Weathers

               Burges Meredith

Any: 1976

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Boxeu

 

ARGUMENT

Rocky Balboa (Silvester Stallone) és un boxejador de segona fila que s’ arrastra per tuguris de mala mort i en enfrontaments que li donen uns minsos ingressos.

Entre combat i combat es dedica a cobrar morosos i a extorsionar a pobres  homes que no li paguen les deutes a Gazzo, un prestador, i comença a sortir amb Adrian (Talia Shire), una noia hiper tímida i germana de Paulie (Burt Young), un amic.

Rocky contempla amb enveja a Apol·lo Creed (Carl Weathers), el campió del món dels pesos pesats. Aquest es te que enfrontar pel títol amb un rival que s’ ha lesionat i per seguir combatent, decideix donar una oportunitat a un púgil novell i escull a Rocky Balboa

Per Apol·lo és la possibilitat d’una victòria fàcil ,per Rocky és l’ ocasió de la seva vida, que no tornarà a passar mai més, així que accepta l’ oferta del vell Mickey (Burges Meredith), un antic boxejador, per que li faci de manager i inicia un dur  entrenament.

El combat és força dur, els dos boxejadors es colpegen sense pietat i cauen varies vegades pels cops de l’ altre. S’ arriba al final de la lluita i Apol·lo guanya per punts en una polèmica decisió.

A Rocky ja no l’ importa el resultat, s’ ha demostrat a si mateix que podia fer-ho, ha guanyat en la seva autoestima i espera en el ring l’ arribada d’ Adrian, cridant, amb els cos masegat i ple de sang, que l’ estima.

COMENTARI

     Rocky és la cinta sorpresa de 1976. Un desconegut Italo-americà: Silvester Stallone escriu el guió i interpreta el personatge principal del film i del no res guanya els oscars a la millor pel·lícula, el millor director i el millor muntatge.

Rocky te un gran èxit perquè parla del somni americà. Balboa és un ningú, un home de la pila, un desgraciat i un mort de  gana, poc cervell i molta força, li diuen, viu miserablement en Filadèlfia en un barri rodejat de trinxeraires i gent vençuda. És un boxejador amb talent però l’ ha dilapidat a través dels anys per no creure en si mateix però un dia li arriba l’ oportunitat i no la pot deixar escapar.

La pel·lícula compte amb tots els elements psicològics perquè l’ espectador s’ identifiqui amb el protagonista. Rocky és un personatge del carrer, un més, un qualsevol però quan arriba el seu gran moment, mostra l’ esforç, la constància, la tenacitat, la voluntat i l’ empeny per guanyar la seva dignitat, per convertir-se en un altre.

El boxeu és aquí l’ element simbòlic que emmarca aquest trajecte i aquests valors per arribar a l’ èxit. Un èxit que s’ aconsegueix a copia de garrotades, caient i tornant-se a aixecar, com en el boxeu.

Rocky és derrotat en el combat final però la seva lluita ha estat tan excepcional que s’ ha guanyat la consideració i el respecte del món per sempre.

D’una altra banda, estem davant el conte de la ventafocs. Balboa és un emigrant italià, com el propi Stallone, sumit en un món de perdedors, quan un dia la fada madrina, Apol·lo Creek, li ofereix la carrossa d’or per seduir al príncep : tots aquells que creuen en ell.

El film juga amb el temps psicològic i manipula hàbilment a l’ espectador. Quan Rocky cau abatut en l’ últim assalt, tots ens estem aixecant amb ell. La dinàmica del relat ens porta ,mesurant efectes i situacions, al moment vital i transcendental de la pugna pel títol.

Estem davant un panegíric encobert del sistema. En Amèrica, el grum pot arribar a president, l’ emigrant miserable a campió si aprofita la seva oportunitat però la pel·lícula no parla dels milions que mai gaudiran d’ aquesta possibilitat i crea una imatge il·lusòria de que tothom pot gaudir de l’ èxit i prosperar si s’ esforça i te els valors adequats. El somni americà.

La música ha quedat ja interrelacionada per sempre amb la cinta i tots recordem la banda sonora, en tan contemplem a Rocky entrenant per la matinada pels carrers deserts de Filadèlfia.

Més tard Stallone repeteix, no sempre amb fortuna, el seu personatge fins arribar a Rocky V però està clar que aquesta és una de les icones dels últims anys del segle XX.

 

 

J.F.K.

 

Director- Oliver Stone

Actors: Kevin Costner

              Tommy Lee Jones

              Sissy Spacek

              Gary Oldman

              Donald Sutherland

              Kevin Bacon

              Joe Pesci

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

Novembre de 1960, John Fitzgerald Kennedy arriba a la presidència dels Estats Units.

En 1961 invasió de la “bahía de los Cochinos”, més enllà, guerra dels míssils amb l’ Unió Soviètica, guerra de Laos i Vietnam. Determinats lobbys sospiten que no s’ actua amb la mà dura suficient amb el comunisme. Novembre de 1963, Kennedy viatja a Dallas, li disparen tres bales, segons la versió oficial i el President mor. Lindon Johnson, el vice president assumeix la presidència.

Lee Harvey Oswald (Gary Oldman) és detingut com a sospitós ; segons la premsa és un home que ha viscut a Moscou i és pro-castrista. Jack Ruby, un membre de la màfia, el mata d’un tret, rodejat de policies i davant les càmeres de televisió.

Jim Garrison (Kevin Costner) és el fiscal de Nova Orleans que investiga l’ assassinat. El cas està en mans de la comissió Warren, que l’ únic que fa és tapar l’ assumpte. La tesi de la comissió és que Oswald és l’ únic assassí, un home boig que va actuar en solitari.

Alguns experts pensen que Oswald va ser tan sols un cap de turc. Tres anys després, Garrison reobre el cas i vol demostrar que es va tractar d’una conspiració.

Les seves indagacions van orientades cap a diversos punts. En primer lloc esbrinar qui és Oswald.

Oswald va ser Marine dels Estats Units, més tard va aprendre rus, va marxar a l’ URSS i es va casar, allà va lliurar als russos secrets d’ estat, segurament falsos i es va declarar marxista-leninista. Més tard torna al seu país sense que ningú li pregunti res.

Per Garrison, Oswald era un membre dels serveis secrets, un home de la Cia.

Un segon fil a estirar són els testimonis directes , que diuen van veure disparar al President des d’ un parc proper i van observar un home corrents, després dels trets. Els informes oficials van descartar o eliminar aquests testimonis.

Ni un sol tirador d’ elit del FBI ha pogut igualar el que va fer Oswald i en el temps que ho va fer. Garrison pensa que hi ha diversos tiradors i que quan Kennedy va arribar allà on estava Oswald ja li havien disparat i ja estava mort. Oswald era tan sols un esquer.

Una idea era que el poble penses que Oswald era un castrista i que això legitimés una altra invasió a Cuba.

El tercer fil de Garrison són els grups anti castristes i propers a l’ extrema dreta.

Bannister era un home del FBI, que preparava un nou assalt a Cuba amb els exiliats i diversos mercenaris, Oswald hi estava implicat però Bannister va morir.

Garrison s’ entrevista amb Willie O’ Keefe (Kevin Bacon), és un home que està en la presó i ha tingut contactes amb Clay Shaw (Tommy Lee Jones), un important home de negocis i amb Dave Ferrie (Joe Pesci). Els dos homes són homosexuals i O’ Keefe ha estat a casa seva, cobrava a canvi de  serveis sexuals. Són personatges relacionats amb l’ extrema dreta als que  Kennedy ha dificultat l’ assetjament contra Cuba.

O’ Keefe ha sentit com Dave, parlava d’ eliminar a Kennedy i que per fer-ho li faltaven franctiradors que disparessin des de llocs diferents.

Garrison s’ entrevista amb Shaw i aquest nega qualsevol participació en cap conspiració.

Dave Ferrie si parla i explica que la Cia i la màfia treballen plegades. Ferrie sap coses i el fiscal pensa en portar-lo a declarar però Ferrie mor, suposadament s’ ha suïcidat.

En tant, la vida de Garrison no és fàcil. Desatén la vida familiar i té problemes amb la seva dona, Liz (Sissy Spacek).

Així mateix els ajudants del fiscal són pressionats perquè abandonin el cas.

Un home, el senyor X (Donald Sutherland), cap d’ operacions especials de l’ exèrcit parla amb Garrison. Ha estat en la Cia, sap tot el que s’ ha fet durant anys. Li explica que no hi havia mesures de seguretat per al President. Li explica el poder de l’ entramat Pentàgon, Cia, FBI i sectors financers, que plegats tenen molt més poder que el President.

Kennedy volia acabar amb la guerra freda, retirar-se del Vietnam, rebaixar el pressupost castrense, el lobby armamentista i militar no podia suportar-ho.

Pel senyor X estem davant un complot, davant un cop d’ estat. La pregunta clau és si Kennedy era realment tan perillós per al sistema, per què el van matar?. A Kennedy el van matar perquè volia canviar les coses.

Segons el declarant es va contractar a gent de la màfia per assassinar-lo. Johnson immediatament va revocar la política de Kennedy i la voluntat de retirar-se de Vietnam.

El senyor X ,diu, en cap cas anirà a judici, doncs l’ eliminarien o l’ enviarien a un manicomi.

Garrison decideix actuar i arresta a Shaw però les probes són febles I Shaw surt aviat al carrer. S’ inicia una campanya de desprestigi del fiscal.

La investigació segueix i es dilata a través del anys. En 1968 el senador aspirant  a la presidència, Robert Kennedy és assassinat.

Arriba el dia del judici contra Shaw, estem en 1969. Garrison presenta una pel·lícula que va gravar un ciutadà el dia de la mort de Kennedy en la que es mostra com el President rep diversos trets .D’ una altra banda el cos de Kennedy tenia set ferides, tan sols tres  bales no podien causar aquestes ferides. Garrison demostra com totes les probes van ser esborrades o fetes desaparèixer. La tesi del fiscal és que van haver-hi tres tiradors i varis col·laboradors.

Tot i això el jurat proclama la innocència de Shaw. La recerca de la veritat continua.

COMENTARI

La pel·lícula segueix els esdeveniments a partir de la mort del President Kennedy, sota la mirada del fiscal Garrison. Combina reportatge real filmat en l’ època amb material de ficció.

La investigació política és part de la història oculta d’ Estats Units en els últims anys del segle XX.

Stone posa en qüestió el sistema polític americà i la veritat de la democràcia, amb la seva investigació a partir de grans quantitats d’ informació.

La pel·lícula flueix com un thriller o un relat d’ aventures i no dona respir.

Les conclusions de Stone són que l’ assassinat va ser una conspiració, un complot. La seguretat nacional va encobrir la veritat i això, diu, és feixisme.

L’ assassinat va ser una conxorxa de la Cia, el Pentàgon i els Serveis Secrets amb la col·laboració de la màfia en la seva execució.

Els motius van ser, aturar la voluntat de Kennedy de fer marxa enrere en la guerra del Vietnam, satisfer al lobby armamentista, continuar la guerra freda i l’ eix militar contra els soviètics perquè la guerra era i és un negoci.

L’ assassinat de Kennedy és l’ assassinat del somni americà i posar l’ ordre per sobre la justícia. La veritat és una amenaça pel poder i com es diu en el títols d’ inici: “El pecat de guardar silenci quan es té que protestar, fa covards als homes” o “Un patriota sempre té que estar disposat a defensar el seu país contra el seu govern”.

Per fer anar endavant la investigació, Stone presenta com a capdavanter a Garrison. És l’ home honest, enfrontat al sistema, l’ heroi positiu, la persona que lluita perquè se sàpiga la veritat, per un país realment lliure.

Extraordinari muntatge en una obra monumental en tots els sentits, tres hores deu minuts de metratge. El cine investiga allò que els polítics no s’ atreveixen a fer.

 

 

HOMBRES ERRANTES

 

Director: Nicholas Ray

Actors: Robert Mitchum

              Arthur Kenedy

              Susan Hayward

              Arthur Hunnicutt

              Eleanor Todd

              Lorna Thayer

Any: 1952

Títol original: The lusty man

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

Subgènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Jeff Mc Cloud (Robert Mitchum) és un vaquer que es dedica als “rodeos”. Arran que un toro el tira per terra i el lesiona, decideix deixar-ho.

Arriba a un ranxo per que el contractin i allà coneix a Wes Merritt (George Kennedy) i a Louise (Susan Hayward) la seva dona, que tenen un somni: tenir un dia un ranxo de la seva propietat.

El contacte entre els dos homes fa que Wes decideixi provar fortuna en el món dels “rodeos” Mc Cloud l’ assessorarà i aniran a mitges.

Wes se’n surt amb fortuna i demostra tenir condicions. Comença a guanyar els primers diners en un món d’ errants, perdedors I rodamóns. Coneix a Book (Arthur Hunniker),coix per la cornada d’ un toro I que viu amb la seva filla o assisteix a la mort de Burgess , ferit per la banyada d’un animal.

Al voltant dels “rodeos” i els diners que s’ hi guanyen s’ escriu la historia d’una vida dura on els desheretats cerquen fortuna i sols uns pocs tenen sort i diners.

Wes i Louise compren una caravana i van seguint els “rodeos”. Wes comença a freqüentar el món del joc i de l’ alcohol i es veu assetjat per les dones.

Mc Cloud que, viu amb ells, comença a enamorar-se secretament de Louise però aquesta vol seguir fidel a Wes.

Arriba un dia en que Louise fa comptes i veu que ja han estalviat per comprar el ranxo, però Wes està enganxat al brogit de la seva nova vida i ja no vol el ranxo sinó continuar participant en els “rodeos” i s’ enfronta tan a Louise com amb Mc Cloud, a qui li retreu s’ emporti la meitat dels guanys sense fer res.

Mc Cloud vol tornar a ser el millor, guanyar credibilitat a ulls de Louise i emular a Wes. Així que decideix tornar a participar en els “rodeos” tot i que fa un any que ho ha deixat. Sembla mantenir un bon nivell però un cop muntat, un cavall el tira a terra, s’ enganxa a la sella i és arrossegat. A conseqüència de l’accident, una costella li perfora el pulmó i mor en tant Louise l’ abraça.

La negra sort de Doug fa reconsiderar idees a Wes. Agafa els diners estalviats, deixa el món dels “rodeos” i se’n va amb Louise cap al ranxo que pensen comprar.

 

 

 COMENTARI

Ray realitza aquesta pel·lícula en 1952, quan ja és un professional reconegut però una mica abans de rodar dos dels seus gran èxits: “Johnny Guitar” i “Rebelde  sin causa”.

Aquest és un clàssic ple d’ arquetips, un western i un drama ple de força i plenitud.

En el cine, Ray sempre retrata a perdedors. Aquests són els protagonistes d’ “Hombres errantes”, gent solitària, desarrelada, rodamóns que han viscut una vida sense aturador, que ara viuen un moment de decadència i cerquen aixopluc.

Ray contrasta dos prototips propis del western, si Mc Cloud és un espavilat que sempre s’ ha tingut que buscar-se la vida , Merritt és una persona arrelada a la casa i a la família, que desitja comprar-se un ranxo i establir-se. Són dues maneres diverses de veure el món.

La pel·lícula tracta sobre la conquesta del somni americà. Merritt busca alguna cosa més en la seva vida tediosa com a vaquer i quan s’ adona que disposa d’ aptituds per al “rodeo”, trenca amb el seu petit món, a la recerca de l’ èxit, dels diners i del reconeixement social, malgrat el risc que tot això comporta.

Els dos herois entren en competència. El deixeble ha guanyat al mentor i aquest es vol fer valer. Es tracta de recuperar la pròpia auto estima i demostrar-se a un mateix que encara es manté la fortalesa i el valor.

Es tracta també d’ una lluita de mascles al voltant d’una femella, els dos volen exhibir les seves habilitats per mostrar a la dona quin d’ ells és el millor.

Això capgira e l’ amistat, que forjada en els ritus d’ aprenentatge es transforma en traïció quan els dos homes lluiten pel premi en el “rodeo” i soterradament per la dona que pateix en la grada. “Et faig un petó pels molts que deixaré de rebre” diu Mc Cloud , sabent-se perdedor de la batalla sentimental i abans d’ abatre al seu rival sentimental d’un cop de puny.

El “rodeo· és mostra prolíficament. És un símbol de la vida. Els homes han de domesticar braus i cavalls salvatges, que de vegades envesteixen, i han d’ enllaçar als vedells pe guanyar un premi. El “Rodeo” és una metàfora de l’ esforç, la dificultat i la competència.

Ray mata a l’ heroi, maldestre, meditabund i perdedor, algú que cerca l’ estabilitat física i emocional, que visita la casa de la seva infància i recorda amb nostàlgia aquell temps, però el seu destí ha estat ser nòmada i la mort serà la cloenda de la seva peripècia vital. “Tot home pot muntar un cavall, tot home n’ acaba caient” diu. Mc Cloud assoleix un discurs al·legòric d’ ascensió i caiguda en la vida i en l’ amor. En canvi, el director, retorna a  Merritt a casa, a la llar, a l’ ordre social feliç i sense ambicions que serà el seu futur.

Cal destacar els magnífics secundaris, altres arquetips de traca i mocador. Booker és l’ antic professional del “rodeo”, ara coix, amb tots els ossos trencats i disposat a explicar històries del passat en cada moment.

Babs (Eleanor Todd) és la noia seductora i jove que s’ encapritxa de Merritt però que es veu qüestionada per una aguerrida Louise, disposada a defensar el seu territori.

Grace Burgess (Lorna Thayer) és la dona d’un antic campió de “rodeo”, ara borratxo i desfigurat, que mor en el camp de batalla, algú sòlid i ferm. Ray retrata dones fortes i dures , tot i que per boca del homes no deixen de registrar-se acudits misògins i masclistes.

 

 

EL VIEJO Y EL MAR

 

Director: John Sturges

Actors: Spencer Tracy

              Felipe Pazos

Any: 1958

Títol original: The old man and the sea

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

     Un vell pescador, Santiago ,(Spencer Tracy) fa vuitanta quatre dies que no pesca res, un noi Manuel (Felipe Pazos), l’ ha ajudat els primers moments però és comminat per la seva família perquè ho deixi.

En el port de L’ Habana el noi i el vell confraternitzen, en tant alguns pescadors se’n riuen de l’ home i altres senten tristesa.

El vell somnia amb el passat, en quan era fort i jove i pescava per les costes africanes; però un nou dia creix i el vell surt a la mar.

Alguna cosa diferent passa en aquella jornada, un gran peix pica en l’ esquer però  no surt per ser arponat sinó que arrastra la barca mar endins i la porta a remolc.

Així s’ inicia el cansament, la tensió, la pèrdua de força, ferides en una mà, rampes en l’ altra i de cop el peix que salta i surt a la superfície, Santiago es veu assetjat per la fam, la set , la son i la fatiga.

Arriba el tercer dia de pelegrinatge, per fi el peix es posa a tret , l’ arpó es clava en les seves carns i mor però l’ odissea no s’ha acabat, en el viatge de retorn l’ olor de sang atrau als taurons que comencen a menjar-se la presa.

Santiago lliga un ganivet al rem per combatre als depredadors  però la lluita és desproporcionada, desigual, impossible i a la fi del gran peix sols queda l’ esquelet.

El pescador torna a terra, a la seva cabana, i dorm profundament, Manuel l’ espera per regressar a la mar.

 

COMENTARI

Sturges roda un film basat en la novel.la d’ Ernest Hemingway. A l’ igual que en l’ original literari, l’ autor mostra la lluita de l’ home contra la natura i front la vida salvatge que el depassa.

El mar que s’ alça immens i els animals que lluiten per sobreviure són una metàfora de la vida, dels reptes, de les ambicions de l’ home per aconseguir els seus objectius.

Santiago diu al final de la narració: “L’ home pot estar destruït però no derrotat”; el pescador sap que no ha aconseguit allò que desitjava però que ha bregat, que la voluntat, el valor i la perseverança l’han portat camí de la seva pròpia dignitat; Santiago ha perdut el peix però ha guanyat la batalla contra si mateix.

El pescador uneix indissolublement la seva aventura , el seu destí i la seva vida al gran peix, víctima i botxí, animal i ser humà, marxen plegats en una lluita de resistència i supervivència.

Sturges reflexiona sobre el pas del temps, Santiago ha estat sempre un home fort, un pescador eficient, ara la vida passa, les facultats minven, la decadència obre les portes, el pescador s’ha fet vell però l’ home sense edat és constant i no es rendeix, sols hi ha una capitulació: la mort.

D’ altra banda l’ autor ens presenta a Manuel, el noi és la pervivència d’una cultura en el mar, és el jove que aprèn del vell per perpetuar  una forma de vida.

El director ens mostra l’ existència precària dels pescadors, l’ entorn miserable i la necessitat de sortir a feinejar cada dia com una forma de supervivència. El film juga amb la veu amb off, un recurs literari que serveix per desgranar els pensaments, l’ actitud i el passat del vell ; com la seva epopeia és solitària, són les reflexions de Santiago les que ocupen la narració.

Sturges composa una epopeia sobre la victòria de l’ orgull de l’ home que es reconcilia amb la vida després d’haver lluitat contra la mort.

 

LA CHINOISE

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Pierre Leaud

               Anne Wiazemsky

               Juliet Berto

                Michel Semeniako

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine social i polític.

 

ARGUMENT

Un grup de tres nois, Guillaume (Jean Pierre Leaud), Henri (Michel Semeniako) i Kirilov, i dues noies, Veronique (Anne Wiazemsky) i Yvonne (Juliet Berto), viuen en un apartament de Paris.

Són maoistes, estan contra el revisionisme del Partit Comunista francès i volen  la revolució ; el maoisme i la revolució cultural són els seus portaestendards.

Mentre expliquen la seva visió de la realitat, algú roda els seus comentaris i asseveracions.

Henri deixa el grup perquè te una visió més realista de les coses, Veronique, que és parella de Guillaume, el rebutja i diu que ja no està enamorada d’ ell, Kirolov se suïcida.

Els nois continuen vivint una mica revolucionaris, una mica esnobs en un procés d’ aprenentatge.

COMENTARI

I Godard es va fer maoista. Un any abans del maig del seixanta vuit, Godard se sent cridat pel esperit de la revolució i no sabem si retrata, critica , lloa o es deixa seduir per aquest món de joves inconformistes, plens de certeses, dogmes i veritats indestructibles.

“La chinoise” és tan el com , com el que. El director francès realitza un muntatge fragmentat, un collage en el que com quasi sempre, no hi ha indicis narratius sinó personatges que es mostren davant la càmera, imatges de còmic amb les seves onomatopeies, escrits en la pissarra, debats, lliçons magistrals, teatre, aforismes i diàlegs.

Es tracta d’una combinació d’ elements que porta el nom de cine. Godard fa cine dins del cine, doncs en un moviment de caixes russes proposa els esdeveniments a partir de la claqueta de “La chinoise”; sabem que estem assistint al rodatge d’una pel·lícula però això no obvia que en aquest film hi hagi texts teatrals o escenificacions.

Godard retrata a Kirilov, un nihilista-terrorista, que se suïcida, a  Veronique, que pensa que sols les bombes i la destrucció de les institucions burgeses, com l’ universitat, proposaran un demà lliure, a Guillaume, que assumeix el dogmatisme revolucionari per desqualificar el suposat revisionisme del partit Comunista francès. “Si el marxisme leninisme existeix, diu, parafrasejant a Dostoievski, tot està permès”; i a Henri, expulsat del Partit Maoista per no fer auto crítica i apropar-se a les tesis reformistes de l’ esquerra majoritària.

És difícil saber en quin grau Godard se’n riu amb la mirada distant de l’ intel·lectual i fins en quin tant per cent assumeix part del relat. Segurament, el director francès utilitza a l’ igual la ironia i el sentit de l’ humor i es pregunta seriosament, què fer?.

Entre la fragmentació, sobresurt el debat en el tren, entre Veronique, la jova revolucionaria, i Francis el professor i intel·lectual. El segon explica moltes claus de l’ esquerra, com en Argelia es va emprar la violència perquè el poble la volia i l’ assumia per acabar amb el colonialisme; quan Veronique demana la violència a França , perquè coneix a dos o tres, com ella, disposats a fer-li costat, resta ridícula.

La ironia és fefaent quan Veronique vol matar al ministre soviètic de gira en França però s’ equivoca i mata a l’ inquilí del trenta dos i no al del vint i tres on estava allotjat el mandatari, doncs ho ha llegit a l’ inrevés.

En definitiva, Godard expressa dubtes i voluntats però lliga art i política i això és en veritat la seva revolució.

Godard planteja el maoisme com una via de futur, els seus acòlits com esnobs i lletraferits. Que hi ha de veritat i que de mentida en la seva escenificació?. Ficció, vanitat, representació, contradiccions…una llarga marxa d’uns nois desorientats, camí de l’ aprenentatge de la vida.

La pel·lícula guanya el premi del jurat en el festival de venecià de 1967.