EL PLANETA DE LOS SIMIOS

 

Director: Franklin J. Schaffner

Actors: Charlton Heston

               Kim Hunter

               Roddy McDowall

               Linda Harrison

Any: 1969

Títol original: Planet of the apes

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció.

 

ARGUMENT

Tres homes viatgen en una nau espacial. Han deixat la terra fa sis mesos però degut a la seva velocitat propera  a la llum han passat set cents anys segons el temps terrícola.

Al poc amaren en un planeta desconegut i abandonen la nau, que s’ enfonsa en un llac.

Creuen que han arribat a una estrella a tres cents anys llum de la terra, tenen provisions per tres dies i comencen a investigar el territori. Els homes dirigits per Taylor (Charlton Heston) inicien un periple esgotador per un desèrtic caos de roques. A la fi troben aigua, vegetació i també homes que semblen viure en un estat primitiu.

Aviat apareixen un grup de simis a cavall amb vestimenta militar que capturen als homes. Taylor cau ferit i és traslladat al campament dels simis en tant un dels seus companys és tirotejat i mor. Taylor comprova que els simis dominen el planeta.

Els monos intel·ligents, com classe dirigent de la societat volen exterminar als homes que són una amenaça i destrueixen els seus conreus.

Taylor, ferit en la gola, no pot parlar i és sotmès a l’ observació del cap dels investigadors, el Doctor Zaius i de dos científics, Zira (Kim Hunter) i la seva parella Cornelius (Roddy Mc Dowell). Zira vol demostrar que l’ home no és tan sols un salvatge sinó que pot ser domesticat.

Cornelius pensa que els simis han evolucionat d’una antiga raça: els homes.

Taylor intenta escapar però és de nou capturat però ja ha recuperat la parla, habilitat que sorprèn als simis i torna a ser tancat en una gàbia amb una humana, Nova (Linda Harrison).

Més tard es portat davant un tribunal científic i es retroba amb un dels companys de viatge, Landon, a qui han efectuat una trepanació i l’han convertit en un vegetal.

Zira i Cornelius entenen que Taylor és l’ eslavó perdut en la cadena evolutiva i que ha vingut de la zona prohibida, un lloc arqueològic on s’ han trobat restes dels antics habitants del planeta. Els dos científics alliberen a Taylor que s’ emporta a Nova i marxen cap a la zona prohibida per investigar que és el que hi ha allà.

Però Zaius, el cap del ministeri del bé, els segueix, entren en una cova i troben mostres de la vida de fa centenars d’ anys, unes ulleres, una nina…, probes que va haver-hi vida intel·ligent en el planeta.

Taylor vol demostrar que l’ home va ser l’ antecessor del simi i va desaparèixer possiblement per una pluja de meteorits.

Taylor agafa a Zaius d’ hostatge, demana provisions , armes i un cavall i marxa amb Nova per la costa seguint la zona prohibida per saber que hi ha més enllà.

En tant Zaius decideix volar la cova amb les probes de l’ existència d’ una civilització humana.

Taylor s’ endinsa en la zona prohibida i el que troba el deixa estupefacte: les restes de l’ estàtua de la llibertat. Està en la terra, ha tornat a la terra, set cents anys després.

 

 

COMENTARI

Clàssic de la ciència ficció, la pel·lícula parteix d’ una interessant premissa. Un grup d’ astronautes han viatjant a la velocitat de la llum , han passat set cents anys de la terra quan arriben a un planeta desconegut on la classe dominant són els simis en tant els dominats i per evolucionar són els humans.

La sorpresa final porta a Taylor, el protagonista, a descobrir que està en la terra i que l’ home ha perdut a través dels segles la primacia i el domini sobre el planeta.

L’ home ha estat incapaç de sobreviure com un ser intel·ligent i ara està dominat pel simis i considerat un animal, l’ evolució s’ ha tornat a produir però al revés.

Més la societat dominant te els mateixos defectes que la humana. Els dirigents dels simis són monolítics, fanàtics, no reconeixen més veritat que la pròpia, governen en un règim opressiu on la ciència ho és tot i s’ anteposa als sentiments. L’ estat és totpoderós i els dissidents són jutjats com herètics i traïdors.

Tota la pel·lícula te com model simbòlic l’ autoritarisme dels governants simis. El judici a Taylor sense probes, la voluntat de Zaius i els seus d’ exterminar als humans, la creença de que són sers superiors als humans ens acosta al nazisme.

En el context de la guerra freda, res més emblemàtic que assenyalar que la societat dels simis intel·ligents està molt a prop de l’ Unió Soviètica, una  societat tan plena de ciència com deshumanitzada. L’ omnipotent Zaius és sens dubte un stalinista set cents anys després del sistema soviètic.

En qualsevol cas la idea filosòfica transcendeix més enllà de la política i en el món dels simis  hi podem contemplar la societat humana en general, la seva intolerància, la seva intransigència, la incapacitat de diàleg i acord.

Per fi un últim model podria atènyer a Mc Carthy i la caça de bruixes. Zaius és un home que jutja i condemna a Taylor sense escoltar-lo, referència clara, si sabem que el guionista de la pel·lícula va patir el judicis de l’ inquisidor americà.

El film adapta una novel.la de Pierre Boulle que data de 1963 i te posteriorment innumerables seqüeles a qual pitjor.

 

MATADOR

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Assumpta Serna

              Nacho Martínez

              Antonio Banderas

              Eusebio Poncela

              Eva Cobo

              Chus Lampreave

              Carmen Maura

               Julieta Serrano

Any: 1986

Nacionalitat: España

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Diego Montez (Nacho Martínez)és un antic torero retirat per culpa d’ una greu agafada i ara es dedica a donar classes de tauromàquia als seus alumnes.

Entre ells es troba Àngel(Antonio Banderas), un  noi tímid, verge i de sexualitat vacil·lant, que viu amb una mare dominant i de l’ opus, Berta (Julieta Serrano).

Els requeriments que li fa Diego, que dubta de la seva masculinitat, donen peu a que surti al carrer i intenti violar a Eva (Eva Cobo), la novia del seu mentor, tot i que sols acaba ejaculant en les cames de la noia.

Ple de sentiment de culpa, acudeix a la policia per auto-acusar-se i l’ atén el comissari Del Valle (Eusebio Poncela), que està investigant l’ assassinat de dos homes i dues dones en estranyes circumstàncies.

L’ advocada d’ Àngel és Maria Cardenal (Assumpta Serna), de qui l’ espectador sap que és l’ assassina dels dos homes. Ella els hi requereix els favors sexuals i en l’ acte de l’ orgasme, els mata amb un punxó.

Tot i que Eva no vol fer cap acusació formal d’ Àngel, aquest continua volent inculpar-se i declara que ha estat ell qui ha matat a les dues noies. Ho demostra, quan acudeix amb la policia al jardí de la casa de Diego , on diu estan enterrades i efectivament hi apareixen els dos cadàvers.

Aquesta acció comporta que Maria i Diego es coneguin i sorgeixi entre ells una apassionada i malaltissa relació que no troba el moment de consumar-se.

A la fi els dos enamorats coincideixen i es confessen mútuament com els assassins buscats. Per ells, la mort de l’ amant és una sublimació del sexe.

En tant s’ expliquen el que han fet, Eva, la novia despitada de Diego, els sent i acudeix a la policia. Ara el comissari Del Valle, ajudat per Àngel, que té un poder endevinatori, surten a la recerca dels amants.

Aquests consumen la seva relació, ella mata a ell i després es pega un tret. Quan la policia arriba, els troba morts amb suma cara de felicitat.

 

COMENTARI

Almodóvar, que fins ara havia realitzat un cine més “cheli” i costumista, inicia aquí un trencament amb la seva obra anterior i camina cap a una manera de filmar més sofisticada, amb girs radicals en els guions i novetats estètiques.

En “Matador”, presenta la relació entre l’ amor, el sexe concretament, i la mort. Ja d’ entrada els títols de crèdit serveixen per contemplar un home que es masturba, en tant percep una sèrie de films “gore”.

Els dos protagonistes porten la seva pulsió amorosa fins les últimes conseqüències, la sublimació del sexe i de l’ orgasme és la mort. La passió,  la satisfacció total, la plenitud, l’ excitació més vehement i el plaer troben la seva cimera amb la mort de l’ altre. Eros i Tanatos.

Almodóvar recrea escenes de gran poder fílmic. Ja en una de les primeres, contemplem com Maria  Cardenal fa valer el seu poder de seducció per portar un home al llit i per matar-lo en el moment de l’ orgasme, en el paper de mantis religiosa, cavalcant sobre la víctima, ja morta, però amb el penis encara erecte.

El director juga àmpliament amb el fetitxisme del món del toreig. Diego dona classes als seus alumnes sobre com un matador te que executar al toro. Diego per culminar la feina, en un moment de gran simbolisme, recollit en un magnífic picat, es vesteix de torero per iniciar el ritual, primer de la penetració de la dona i més tard de la mort. En tant els amants consumen la relació, sona “Esperame en el cielo” amb la poderosa veu de Mina.

Un altre element simbòlic és l’ eclipsi. Quan els dos estimats s’ ajunten, un eclipsi amaga el sol, com a paradigma de la força dels jacents.

Altres elements dramàtics són aquí tangencials. La presència d’ Àngel, el noi reprimit que desencadena l’ acció amb el seu sentiment de culpa. Gran escena quan arriba a la comissaria i contemplem la mirada pertorbadora i ambigua del comissari, reflectida en el vidre.

Almodóvar treballa amb els seus actors fetitxe, encara que sigui amb papers secundaris: Bibi Anderson com venedora de flors, Carmen Maura com metgessa o Verònica Forqué com periodista.

 

CON LA MUERTE EN LOS TALONES

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Cary Grant

              James Mason

              Eva Marie Saint

              Martin Landau

Any: 1959

Nacionalitat: USA

Títol original: North by northwest

Gènere: Espies

Subgènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

Roger Thornhill (Cary Grant) és un executiu de publicitat. Quan va a un hotel per parlar am uns clients es confós amb George Kaplan, un agent d’ espionatge americà i segrestat pels membres d’ una agència secreta, contraria als interessos  americans i dirigida per Philip Vandamm(James Mason)

Arribats a una casa, no els pot convèncer de l’ error, l’ emborratxen i intenten estavellar-lo amb un cotxe contra els penya-segats.

Roger pot dominar el vehicle i acaba en mans de la policia que no creu la seva versió. Com la mansió on l’ han portat és d’ un tal Towsend, un membre de les Nacions Unides, Roger va fins la seu d’ aquest organisme per desxifrar qui és però quan s’ entrevista amb l’ home, algú li llança un punyal i el mata. Tothom creu que Roger és l’ assassí.

Roger escapa de la policia intentant indagar qui és Kaplan, viatja en tren fins on pensa està allotjat l’ espia però el tal agent no existeix, és tan sol un reclam que han col·locat els serveis d’ intel·ligència per confondre els enemics i deixar lliure al verdader agent, perquè l’ estratègia continuï sent creïble abandonen a Thornbill a la seva sort.

En el tren Roger coneix a Eve Keller (Eva Marie Saint), una atractiva dona que l’ oculta de la persecució policial i amb qui passa la nit en el vagó.

Arribats a destí, Eve li facilita una cita amb Kaplan que serà en un lloc solitari en mig del desert. Allà no apareix cap espia sinó una avioneta que persegueix a l’ home fins que s’ estavella contra un camió de benzina.

Roger comprèn que Eve forma part de l’ equip de Vandamm i que l’ objectiu continua sent eliminar-lo. Després de retreure-li a Eve la seva conducta, la segueix fins a una subhasta d’ art on es reuneix amb Vandamm. Roger es deixa capturar per la policia per evitar l’ assetjament dels espies.

Es llavors quan la policia li confessa que Eve en realitat és un agent doble i que col·labora amb els serveis secrets americans però que la seva conducta està resultant sospitosa.

Així arriba a una nova cita amb la noia al voltant del Mont Rushmore, allà Roger discuteix amb Eve i aquesta li engega dos trets, simulant que el mata però les bales són de fogueig.

Quan Vandamm te previst fugir amb Eve i els documents secrets que ha pogut microfilmar, un col·laborador comprova que la pistola d’ Eve era falsa i li explica a Vandamm. Els dos homes decideixen eliminar-la, llançant-la dalt a baix de l’ avió però Roger arriba a la casa i es pot comunicar amb Eve per explicar-li la intenció dels malvats.

Roger i Eve escapen per entre les imatges de roca del Mont Rushmore. Quan es troben en una situació desesperada, a punt de despenyar-se, arriba la policia i els salva.

La pel·lícula tanca amb una brillant el·lipsi, mostrant un tren on van els amants, entrant en un túnel.

 

COMENTARI

Hitchcock roda en 1959 aquesta pel·lícula d’ espies emmarcada en el context de la guerra freda.

Com en altres films de l’ autor, el protagonista juga el rol de fals culpable, és acusat i perseguit per un crim que no ha comés, tant per la policia per detenir-lo com per una banda criminal que el vol eliminar, confonent-lo amb un home que no existeix.

Hitchcock juga al voltant de la identitat dels seus personatges. Roger és un publicista que pot ser un espia, Eva és una fragorosa amant i també una perillosa espia, Kaplan és un agent secret que és ningú. Ja com en altres films del mestre, “Vértigo”, “Psicosis”, aquest és un tema principal de la pel·lícula

Res és el que sembla. Hitchcock incorpora a la intriga un dels arguments favorits del seu cine, l’ home corrent i innocent implicat en un joc que li és aliè però del que ha de sortir-ne indemne per conservar la vida. L’ ordre quotidià trontolla, algú normal es torna indefens, petit, insegur i perdut davant una trama criminal que el depassa, forces alienes al seu esdevenir  el superen. L’ anti heroi es torna heroi a la força, l’ atzar governa la vida.

D’ alguna manera hi contemplem la mà de Hitchcock convertit en Kafka o a l’ inrevés. Roger és K, un ciutadà que cau en un parany del que sembla impossible sortir-ne.

Les tombarelles argumentals conten amb alguns dels moments més reeixits del cine d’ Hitchcock, la sensacional lluita de l’ avió contra l’ home. El descens dels dos protagonistes pel Mont Rushmore perseguits pels dolents sobre els mateixos nassos de Theodor Rooswelt. Sempre allò gran i potent contra algú empetitit i sol.

 

 

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES

 Director: George Romero

Actors: Judith O’ Dea

              Duane Jones

              Karl Hardman

Any: 1968

Títol original: Nigh of the living dead

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Dos germans, Johnny i Barbra arriben a un cementiri a portar un recordatori pel pare mort. Quan tornen al cotxe ja casi és de nit i un home ataca a la noia, el xicot intervé i el nouvingut el mata, perseguint posteriorment a Barbra.

Aquesta surt corrent i accedeix a una casa abandonada. En tant, els perseguidors l’ assetgen, arriba a la casa un altre home, Ben.

Ell ajuda a la noia i amb una pala mata als assetjadors però nous homes de comportament estrany comencen a arribar a la casa i sembla que sols els allunya la llum i el foc.

En la casa troben una radio i una televisió. Els mitjans expliquen que hi ha una matança en massa, els assassins són persones que semblen en estat de trànsit i que les víctimes són devorades després de mortes.

En tant, apareixen diverses persones que estaven amagades al soterrani. Tom , Judy, Harry Cooper , la seva dona, Helen i la seva filla, ferida perquè ha estat mossegada per aquests sers.

La televisió segueix informant que tots els sers morts tornen a la vida i continuen matant, la única manera d’ acabar amb ells és pegar-li’ls un tret al cervell i cremar-los posteriorment.

Es experts addueixen que l’ enviament d’un satèl·lit a Venus, destruït després per la NASA, ha emès radiacions que han afectat el cervell d’ algunes persones i han creat aquests mutants.

Com els morts vivents són cada vegada més i avancen cap a la casa, Ben intenta la fugida amb el grup. Fora hi ha un camió, el tenen que dirigir fins el sortidor de benzina per escapar, però en l’ intent el camió s’ incendia , Tom i Judy moren i els morts vivents se’ls mengen.

Ben te dificultats per tornar a la casa doncs Cooper vol prendre el comandament de la situació, Ben li dispara i el mata. En tant, els monstres assalten la casa i la nena que ja s’ ha contaminat mata a la mare, Johnny torna convertit en mort vivent i mata a Barbra.

Ben, ja tot sol, és tanca al soterrani on te que rematar els cadàvers de Cooper i la seva dona que ja tornen a la vida. En això es fa de dia.

Arriben les patrulles policials i sembla que controlen la situació, s’ acosten a la casa i maten a tots els morts vivents que hi resten. Ben sent els trets i es creu salvat, surt del soterrani i les patrulles, confonent-lo amb un dels morts vivents, el maten i el cremen amb els altres.

 

COMENTARI

Estem davant un clàssic del cine de terror, que obra una nova via al gènere, cabalosament explotada posteriorment.

Romero demostra com es pot fer bon cine amb mitjans precaris i actors desconeguts, amb més talent que efectes especials i rodant amb blanc i negre.

Darrera la història de monstres s’ amaga una paràbola sobre la humanitat. Els homes convertits en zombis s’ ataquen. L’ home és un monstre per l’ home.

Una reflexió sobre la violència, la que provoquen els mutants i la que provoquen les patrulles policials matant indiscriminadament al protagonista.

Una reflexió sobre la ciència, que es torna, degut al seu mal us, contra els propis creadors i científics quan una radiació muta els cervells dels homes.

Una reflexió social. Una societat amb els seus valors assetjats per allò desconegut, el vell món en qüestió.

Una reflexió política. El món va cap l’ enfrontament civil, en la pel·lícula la filla mata a la mare, el germà a la germana. També en el context de la guerra del  Vietnam, els monstres que ni pensen ni senten es poden equiparar a l’ exèrcit americà i la seva activitat en My Lay i altres moments bèl·lics.

Per últim cal dir que la cinta resulta especialment original pel seu final. El bé no triomfa contra el mal. L’ heroi positiu és ajusticiat per la policia com un criminal més.

 

LA CAJA DE MÚSICA

 Director. Constantin Costa-Gavras

Actors: Jessica Lange

              Armin Mueller Stahl

              Frederik Forrest

Any: 1989

Títol original: Music box

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític

Subgènere: Cine judicial

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Mike Laszlo (Armin Mueller Stahl) és un hongarès que ha emigrat fa anys a Estats Units. Té una filla: Ann Talbot (Jessica Lange i ensinistra al seu net, és un home de pau i un avi model.

Un dia la fiscalia li obre un expedient com a sospitós de ser un antic criminal de guerra, col·laborador amb els nazis en Hongria.

Laszlo explica que ell va ser un simple buròcrata i que no te res a veure en tot allò del que se l’ acusa. La seva família no es pot creure la imputació i la pròpia filla, que és advocada, decideix encarregar-se de la defensa.

En el judici, l’ acusació aporta nombrosos testimonis que el reconeixen com un assassí de jueus, violador de noies i  criminal que llençava al riu a presos lligats de peus i mans. La defensa de la filla serveix per confondre a l’ acusació, donar indicis de que tot pot ser una conxorxa comunista i posar en evidència a alguns testimonis, que possiblement no diuen tota la veritat.

A la fi advocats i jutge, marxen a Budapest on es troba un testimoni a punt de morir però una manipulació de les proves fa que tampoc es puguin demostrar els fets.

El cas és sobresegut i Laszlo enjudiciat com a no culpable.

En el viatge a Budapest, Ann, malgrat la sentència, visita a la dona d’ un company del seu pare en el camp de concentració, un home que ja ha mort i que va fer xantatge a Laszlo.

La dona li lliura a Ann el val d’un objecte que es va empenyorar. Ann el recupera, es tracta d’una caixa de música, quan activa els seus mecanismes, darrera dels personatges que avancen al so de la melodia, sorgeixen diverses fotos en les que es mostra al pare en actituds brutals contra els jueus presoners.

Ann torna a estats Units, abjura del pare i envia les fotografies a la fiscalia, que reobre el judici i condemna a Laszlo.

 

COMENTARI

Costa Gavras realitza un dels seus millors films. Un pacífic emigrant a Amèrica , pare i avi bondadós, és acusat de ser en realitat un monstre, un criminal nazi, assassí i violador.

La seva filla, advocada, el defensa i lluita entre el sentiment patern-filial i la recerca de la veritat, entre la voluntat d’ exercir convenientment la seva professió, guanyant el cas i el sentiment ètic que porti a esbrinar que va passar i qui és realment el pare.

En aquesta lluita interior, quan la dona te la evidència que Laszlo no és qui diu que és ni qui sembla ser, decideix renegar dels motius de la sang i de les emocions i fer justícia.

La pel·lícula planteja una realitat històrica : com molts nazis van fugir d’ Alemanya i van iniciar una nova vida en un altre país, oblidant el passat i fent-se passar per honorables persones quan eren monstres.

La caixa de música que facilita el descobriment de la identitat de Laszlo és un paradigma de l’ acció. Darrera la graciosa aparença i l’ entranyable melodia s’ amaga l’ evidència del mal, les fotos que demostren qui és realment Laszlo.

D’una altra banda el film filosofa sobre la identitat humana. Qui som en realitat i de que som capaços. Tos podem ser criminals de guerra primer i avis bondadosos més tard?. Tot és efecte d’una situació límit?. Qui som i com som els sers humans?. L’ actitud de Laszlo fa dubtar a tots ; què s’ amaga darrera la màscara?, és una víctima o un botxí?. Quan es descobreix la terrible veritat, Ann, la filla, no pot evitar denunciar a l’ home, que abans que un pare és un delinqüent.

La pel·lícula va guanyar l’ os d’ or en el festival de Berlin de 1980.

HATARI

 

 

Director: Howard Hawks

Actors: John Wayne

              Hardy Kruger

              Elsa Martinelli

              Red Buttons

             Gerard Blain

              Bruce Cabot

              Michele Girardon

              Valentín de Vargas

Any: 1962

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

Subgènere: Safaris

 

ARGUMENT

     Un grup de caçadors en Tanganyika intenta atrapar a un rinoceront, en l’ escomesa l’ animal fereix a un d’ ells, “El Indio” (Bruce Cabot) i han d’ abandonar la presa.

El grup d’ expedicionaris està format  per Kurt Muller (Hardy Kruger), Sean Mercer (John Wayne), Pockets (Red Buttons),Luis Francisco Garcia (Valentín de Vargas) i Brandy (Michèle Girardon), al grup s’hi afegeix un francès, Chips (Gerard Blain), la seva missió és caçar animals salvatges per lliurar-los a zoos europeus.

A la colla s’hi agrega més tard Dallas (Elsa Martinelli), una fotògrafa professional que vol fer fotos de les captures.

Mentre s’ activa la cacera de zebres,  girafes, búfals i monos, Kurt i Chips lluiten pels favors de Brandy però, és Pockets qui s’ emporta el gat a l’ aigua.

El grup adopta a una cria d’ elefant òrfena a la qual s’hi uneixen dos petits mamífers més, desarrelats de la manada.

Per la seva banda Dallas s’ enamora de Sam, un home orgullós i un punt amargat, que no vol reconèixer que també se sent atret per la dona.

La cacera conclou amb la captura, tan esperada, d’un rinoceront.

Arriba el moment de marxar i portar els animals al zoo però Dallas no se sent estimada per Sam i escapa, el caçador organitza la recerca de la dona amb la col·laboració dels tres petits elefants, la troba , li confessa els seus sentiments reals i es casa amb ella.

COMENTARI

Hawks roda en Àfrica una pel·lícula tant intranscendent com simpàtica i com ja havien fet Huston i Ford en el seu moment, és permet unes vacances exòtiques.

Es tracta d’un film divertit, familiar i d’ aventures, que intercala conflictes amorosos, resultant el més interessant, les escenes de caça, el que millor funciona.

La cinta s’ inicia amb la persecució fallida d’un rinoceront i acaba quasi de la mateixa manera, en mig  el vehicles corren darrera girafes, búfals, zebres i simis en escenes de gran bellesa i espectacularitat, cada pla amb animals és un món i un joc formidable de tràvelings, en un moment en que es rodava càmera en mà i sols de manera excepcional s’ utilitzaven efectes especials.

Hawks retrata sense excessiva meticulositat una sèrie de caràcters que es complementen o es confronten. Sam és l’ home orgullós, un tant agre i un punt misogin per l’ abandonament que ha sofert per part de la seva dona.

Pockets és tímid, insegur, el graciós del grup, que provoca petits accidents amb la seva malaptesa.

Chips i Frank, obnubilats amb la seva voluntat de conquistar a Brandy, no obliden la seva eficàcia com a caçadors.

En qualsevol cas un cant a l’ aventura, l’ amistat i el sentit de grup.

El cine d’ Hawks sempre ha estat titllat de masclista, aquí les dones són un complement, tot i que Dallas pren la iniciativa, les armes de dona són la seva capacitat de seducció. La femella esta vista com algú que ve a pertorbar el món viril i masculí i les seves activitats. La dona és una molèstia; inexperta, poc soferta, novella, sols l’ amor la redimeix, com no. Per que la historia funcioni te que haver-hi un rebuig inicial entre els protagonistes de diferent sexe que al poc temps es va mitigant i convertint-se en amor.

Hawks neda entre l’ aventura i l’ humor; el bany de la hiena, l’ invent de tebeo de Pockets per caçar simis, la cria de lleopard nan, que entra en el bany on esta Dallas en tant Pockets li fa creure que es tracta d’una fera perillosa; homenatge per cert a “La fiera de mi niña” del mateix director; però sobretot el protagonisme dels tres petits elefants, estrelles de la funció, la música de Henry Mancini ha passat a ser una de les bandes de la nostra vida i ens acompanya quan Dallas porta cap el riu els animals per que es banyin, o quan en el tram final s’ inicia la persecució de la noia per part dels proboscidis perquè acabi donant el si a Sam.

En la pel.licula,rodada en els parcs nacionals de Tanganyika, l’ actual Tanzània, hi juga un paper fonamental el paisatge, les grans extensions africanes i el joc que donen els animals en un film per a tots el públics.

 

 

BARBARELLA

 

Director: Roger Vadim

Actors: Jane Fonda

              John Phillip Law

              Anita Pallenberg

               Ugo Tognazzi

               Milo O’ Shea

               Marcel Marceau

Any: 1968

Nacionalitat: França

Gènere: Ciència ficció

 

En un futur imaginari, Barbarella (Jane Fonda) és una astronauta que torna a la terra. El President de la República terrestre la interpel·la perquè vagi a buscar a Duran Duran (Milo 0’ Shea), un home que s’ ha proveït del raig positronic, amb el que es podria fer l’ amo de l’ univers.

Barbarella viu diverses aventures fins que arriba al planeta Sogo, on mana la gran tirana (Anita Pallenberg) i el seu conseller, que resulta ser Duran Duran.

Barbarella s’ amistança amb un àngel, Pygar,(John Phillip Law), que la trasllada pel planeta, coneix el laberint en el que viuen els ciutadans, s’ alia amb Dildano (David Hemmings), el líder de la rebel·lió i amb el professor Ping (Marcel Marceau), un col·laborador.

Després de ser capturada, es sotmesa  a una màquina multi orgàsmica perquè mori de plaer, Barbarella es deslliura i s’ uneix amb la gran tirana, acaba amb el malvat Duran Duran, absorbit pel magma que recorre els soterranis de la ciutat, i vola cap a la terra en companyia de l’ àngel i la reina.

COMENTARI

Roger Vadim més que un gran director ha destacat per ser la parella d’ algunes de les dones més belles del món com Brigitte Bardot, Catherine Deneuve o Jane Fonda.

Barbarella esdevé del còmic del mateix nom, on la protagonista és una heroïna galàctica, un versió femenina i feminista de Flash Gordon. El tebeo va ser creat a principis dels seixanta i la versió que Vadim porta al cine és absolutament delirant. Una sèrie B que combina sentit de l’ humor, fantàstica, ciència ficció, aventura i erotisme.

Barbarella és molt filla del seu temps i li fa l’ ullet a l’ actualitat del moment. L’ heroïna es desenvolupa en els anys del còmic i del disseny, la posada en escena està molt pròxima a la psicodelia i al pop art.

Estem també en l’ època hippy, Barbarella te plena disposició a fer l’ amor amb tots aquells homes que li surten al pas, quan en la terra és una pastilla la que dona satisfacció sexual, els homes que troba al seu pas prefereixen fer-ho en pla salvatge, com abans , diuen, com els pobres, que no tenen diners per comprar pastilles. Barbarella és sotmesa a una màquina del plaer molt propera a la idea que desenvolupa anys després Woody Allen amb l’ orgasmatron en “El dormilón”.

Vadim es recrea en escenaris on la sexualitat sembla ser prou lliure i on la noia és invitada a fumar substàncies gens Inter galàctiques. El film s’ inicia amb un estripis de Barbarella desvestint-se de la seva indumentària d’ astronauta però els nus sempre son força casts.

Una altra aproximació a l’ època és el dolent, Duran Duran, de qui va agafar el nom el grup musical dels vuitanta; aquest ha robat una arma de destrucció massiva; ho podem contemplar com un apropament a la bomba atòmica. Duran Duran és un megalòman, el mad doctor dels films  de ciència ficció, un dictador abominable que es vol fer l’ amo de l’ univers, una sàtira sobre la guerra freda i el poder soviètic.

Els suposats revolucionaris i alliberadors són maldestres i brètols, res els hi funciona i acaben fets pols per l’ acció del positronic.

La pel·lícula desenvolupa imatges properes al surrealisme i a l’ excés, les bacanals semblen d’ origen romà més que planetàries i ens recorden l’imaginari del cine del Fellini més barroc, sobre tot Satyricon, que és un any posterior.

Alguns dels ingenis de Vadim han estat adaptats en el cine dels anys següents. Els guardians negres són un calc dels guardians de l’ imperi al servei de Darth Vader en “La guerra de las galaxias” i fins i tot s’ assemblen força al tot poderós malvat. Els ninos diabòliques que cobren vida i mosseguen a Barbarella són un alter ego de Chucky o qualsevol ninot maligne dels anys vuitanta.  Els ocells que assetgen i piquen a l’ heroïna engabiada, són una imitació o homenatge a “Los pájaros”, el film d’ Hitchcock que n’és precedent.

És a dir, Vadim hi introdueix en el relat fantasia imaginació, absurd i deliri. L’ àngel cec que estén les seves ales com un Crist empresonat o la lèsbica gran tirana, són idees que conformen aquest film tan divertit com foll.

 

LA LEY DEL DESEO

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Eusebio Poncela

               Antonio Banderas

               Carmen Maura

                Miguel Molina

                Fernando Guillen

                Manuela Velasco

Any: 1987

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

Sub gènere: homosexualitat

 

ARGUMENT

Pablo Quintero (Eusebio Poncela) és un director de cine i teatre, homosexual, que triomfa amb la seva última obra.

La seva germana, Tina (Carmen Maura)és una transsexual. Va néixer com a home i assetjada pel seu pare es va canviar de sexe, ara viu amb Ada, la filla d’ una amiga.

Pablo li encarrega el paper principal en la seva nova obra teatral: “La veu humana” de Cocteau.

El director de cine està enamorat de Juan (Miguel Molina) però aquest no li correspon totalment i per evitar problemes en la relació marxa a la seva casa en un poble andalús. En una festa Pablo coneix  a Antonio (Antonio Banderas), va al seu domicili amb ell i passen la nit plegats. Antonio queda captivat per l’ altre home però aquest continua totalment seduït per Juan.

Antonio se’n va al seu poble on viu amb la mare i allà rep les cartes d’ amor de Pablo, signades per Laura T, perquè la mare no sospiti que s’ entén amb un home.

Quan Antonio s’ assabenta que Pablo anirà a visitar a Juan, entaula coneixement amb el noi, el porta fins a uns penya-segats i el tira dalt a baix, matant-lo.

La guàrdia civil investiga i sospita d’ Antonio, en tant Pablo torna a Madrid però te un accident de cotxe en el camí , perd el coneixement i la memòria i és ingressat en un hospital.

Per la seva part Tina ha conegut a Antonio, sense sospitar que és l’amant de Pablo i l’ assassí de Juan i s’ha enamorat d’ ell. Antonio despitat amb Pablo, segresta a la seva germana i amenaça amb matar-la. La guàrdia civil acudeix i Antonio promet que deixarà lliure a la dona si pot tornar a veure a Pablo i estar amb ell una estona.

El director de cine va a la cita. Els dos homes fan l’ amor furiosament i quan tot s’ ha acabat, Antonio s’ engega un tret i es suïcida.

 

COMENTARI

Almodóvar opta pel melodrama desafurat. Passió amorosa, gelosia, transsexualitat, homosexualitat, insatisfacció i violència.

Els personatges són presoners de les seves passions i el director manxec s’ acosta al món de Douglas Sirk i als elements malsans dels seus llargmetratges. Almodóvar realitza una pel·lícula, icona pels gais, on l’ amor entre homes és aquí un amor perdut i ple de passió.

Un dels protagonistes diu: “M’és igual que no m’estimin però no suporto que no em desitgin”. Antonio mata per aconseguit ser l’ únic en la vida de Pablo i ja vençut i acorralat, el seu últim desig és passar una última hora d’ amor amb el seu amant i després suïcidar-se.

Com en altres films del director, estem davant un desig que es transforma en possessió. L’ objecte amat no es pot compartir, te que ser indivís.

Almodóvar juga també amb l’ element de la simulació. Ja en la primera escena contemplem el final de l’ última pel·lícula de Pablo Quintero. Un home es masturba davant el seu amant però percebem més tard com les veus apassionades dels protagonistes són les dels madurs dobladors, sense cap sex appeal. Com després en la història real, ens explica com l’ amor de Pablo és engany i impostura, i com Tina és una dona però ha nascut home, odia els homes que no la satisfan però quan s’ enamora d’ un, aquest és l’ assassí de l’ amant del seu germà.

Almodóvar també planteja el tema de la memòria. Pablo te un accident de cotxe i perd la memòria. L’ oblit és la desaparició de l’ altre i dels referents amorosos que omplen d’ enrenou la vida. Potser l’ oblit sigui una teràpia.

Important és l’ aspecte de la duplicitat. Pablo i Tina són germans. Pablo és un home però no compleix les expectatives virils del seu sexe. Tina és una dona, que ha  esta un home, els dos s’acaben enamorant del mateix home.

El director ens brinda, com sempre, algunes escenes de gran força. La imatge de Tina, gran Carmen Maura, passejant de nit per Madrid demanant a l’ escombriaire que la regui amb la manega. L’ aigua cau sobre la dona com un element purificador, la deixa xopa com en un ritual amorós, que ja ha oblidat.

Magnífica l’ escena en que Tina entra en l’església , comença a cantar i li confessa al capella que formava part del cor però que era un nen.

Ada, la nena, recrea les divertides escenes en que demana miracles, que sempre es compleixen, a la verge o quan canta “ne me quite pas”, al costat de la parafernalia religiosa.

Els dos inspectors de policia, pare i fill, són també una especia de Dupont i Dupont tintinians, tot i que un aviciat i l’ altre directe, ambdós amb poc escrúpols.

Per fi és potent la imatge final. Antonio s’ ha engegat un tret. Pablo sosté al mort en els seus braços, els dos despullats. És una icona visual i plena de plasticitat, que te com a referent el descendiment de Crist, quan la Verge recull el cadàver entre els seus braços. No queden enrere les escenes de llit entre els dos protagonistes plenes de força i sexualitat.

La música cobra igualment importància. “Lo dudo” de Los Panchos, “Guarda que luna” de Fred Bongusto i la mencionada “Ne me quitte pas” subratllen i puntuen l’ acció.

 

 

POZOS DE AMBICIÓN

 

Director: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day Lewis

              Paul Dano

              Kevin J. O’ Connor

              Dillon Freasier

Títol original: There will be blood

Any: 2007

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Daniel Plainview (Daniel Day Lewis) s’ inicia fent prospeccions de pous petrolífers en 1902. Nou anys després, en 1911, te ja capacitat per aixecar un pou petroler i es trasllada a Little Boston. Al costat seu hi col·labora el seu fill H.W (Dillon Freasier), Daniel s’ entrevista amb els Sunday, propietaris del terreny en el que espera trobar-hi petroli.

Qui porta la veu cantant per la contrapart és Eli Sunday (Paul Dano), un noi que pertany a l’ església pentecostalista i que te força ascendència entre la gent.

A la fi hi ha acord, Daniel es queda amb les terres i comença la prospecció, ajudat per Fletcher, el seu home de confiança, hi ha petroli i els guanys flueixen però una explosió de gas colpeja a H.W., el fill, i aquest perd la capacitat de l’ oïda.

Daniel sent al nen com una carrega i l’ envia a la ciutat, a una residència on aprengui el llenguatge dels signes.

L’ empresari rep més tard una oferta de la Standard Oil que li vol comprar tots els terrenys i li ofereixen un milió de dòlars però Daniel la rebutja.

Al temps arriba a la comunitat Henry (Kevin J. O’ Connor), aquest diu ser el germà de Daniel, encara que de diferent pare, Henry treballa en el campament i li fa costat al suposat germà.

Daniel vol construir uns terrenys veïns per construir una canalització que transporti el petroli, aquests terrenys són propietat de Bandy, un home proper a l’ església pentecostal, aquest està disposat a vendre’ls amb una condició: Daniel es tindrà que batejar i fer-se de la comunitat religiosa. L’ home així ho fa, malgrat que Eli l’ humilia i l’ obliga a confessar-se com a pecador, davant de tothom.

Daniel s’ assabenta que Henry no és en realitat el seu germà i que ha suplantat la seva personalitat, enfurismat el mata i fa desaparèixer el cadàver.

Han passat els anys, ja estem en 1927. H.W.  el fill, ha tornat, ja és un home i es casa amb Mary, la filla dels Sunday, Daniel és un home ric però acabat, sumit en la solitud i l’ alcohol, el seu fill també l’ abandona.

En tant, Eli ha estat viatjant i propagant el missatge evangèlic, ara regressa, te series dificultats econòmiques i demana explotar una part del terreny petrolífer, Daniel li torna la humiliació i li fa recitar que ell és un fals profeta i Déu una superstició. L’ home ho declama, abans de saber que els camps que vol, es van drenar i ara estan secs.

Daniel, irritat amb Eli, no en te prou amb el rebaixament d’ aquest, ple de ràbia l’ ataca amb unes bitlles i el mata.

 

COMENTARI

Paul Thomas Anderson s’ afirma amb aquesta pel·lícula com un dels grans narradors fílmics de l’ època, ja amb una llarga trajectòria recolzada per films excel·lents com “Boogie nights” i “Magnòlia”.

Ara porta al cine una novel.la d’ Upton Sinclair que data de 1927: “Oil” i aconsegueix amb la seva transcripció un retrat tan individual i psicològic com social i d’ època.

En primer lloc la narració li rendeix homenatge al protagonista, un magnífic  i un tan excessiu en la part final Daniel Day Lewis, que guanya l’oscar al millor actor  en el 2007. Es tracta de la història d’un home fet a si mateix, un emprenedor que aconsegueix un capital, trobar petroli i enriquir-se.

Daniel no te altre moral que la feina, el seu desig és fer diners, quan n’ ha fet, fer-ne encara més. Per a ell no hi ha sentiments ni emocions, abandona al fill, quan aquest sord mut li és una carrega, mata al fals germà, executa també a l’ home que l’ ha humiliat i amb el que manté un litigi en el transcurs del anys.

Daniel és algú ple de ressentiment i fúria, incapaç de sentir empatia cap a ningú altre; l’ odi és el motor de la seva vida i ja en els últims anys s’ha convertit en una caricatura de si mateix, viu tan sols esperant venjança cap el seu rival i ple d’ orgull i amargura.

Per Daniel el sentit de la vida és la feina, no accepta els diners de la Standard Oil perquè no sabria que fer amb la seva existència i quan un directiu de la companyia li recomana que dediqui el seu temps lliure al fill, Daniel l’ expulsa, disgustat i ple d’ agressivitat.

Darrera aquest retrat psicològic, Anderson ofereix una metàfora de la formació del capitalisme en Estats Units. Daniel te una significació com a símbol col·lectiu, és l’ home fet a si mateix que lluita per ampliar la seva fortuna, un empresari que s’ha guanyat un lloc en la societat amb el seu esforç.

L’ falta d’ empatia social i l’ ambició el porten a la ruïna moral. Anderson parla dels costos d’ aquest model ; com l’ afany i el treball no comporten una vida millor i més feliç sinó tan sols un tancament en si mateix i un aïllament dels altres.

El relat convida a observar una lluita de poder entre Daniel i Eli, per establir que te més influencia en la comunitat. Daniel és un descregut que confessa públicament la seva nova i fictícia fe per accedir a uns terrenys que desitja. Eli és un demagog i un manipulador de la gent, un predicador fals i pompós, parapetat en la religió, que també accedeix a injuriar les seves creences a canvi d’un benefici econòmic que no es produirà.

Anderson mostra al fill sord mut com un símbol de la incomunicació entre pare i fill, H.W. tan sols tornarà a esforçar-se a parlar, ja de gran, per dir-li al pare que se’n va i el deixa.