EL REY DE LA COMEDIA

 

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

               Jerry Lewis

               Diahnne Abbot

               Sandra Bernhard

Any: 1982

Títol original: The king of comedy

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia dramàtica  

 

ARGUMENT

Jerry Langford (Jerry Lewis) és un famós showman i humorista de la televisió. Un dia, després de la seva actuació, un home, Rupert Pupkin, (Robert de Niro) s’ introdueix en el seu vehicle ,  intenta convènce’l de les seves virtuts com artista i li demana una oportunitat, creu que te talent com entertainer i vol ser el nou rei de la comèdia.

Pupkin vol sortir en el programa televisiu de Langford i en el futur aspira a tenir el seu propi espai.

Langford l’ adreça a la seva secretaria i aquesta li recomana que gravi una cinta amb les seves ocurrències. Com era d’ esperar la cinta és rebutjada i Pupkin és enviat al carrer de mala manera. El còmic insisteix i el cap de setmana es presenta amb Rita (Diahnne Abbot), la noia que estima, en la casa de camp del comediant, aquest no tarda en fer-lo fora.

Pupkin considera una nova alternativa i amb la col·laboració de Masha (Sandra Bernhard), un amiga, fan de Langford, decideix segrestar a aquest. Així ho fan i després de lligar i emmordassar al còmic, acorden  que la televisió emetrà deu minuts amb l’ actuació de Pupkin, sols així Langford conservarà la vida.

Mentre Masha cuida de Langford, Pupkin es mostra en la televisió i te un gran èxit però és detingut quan acaba la seva actuació. Mentrestant Langford, s’ ha lliurat de Masha, que el volia seduir i s’ ha escapat.

Pupkin és condemnat a sis anys de presó, dels quals compleix dos, escriu la seva autobiografies i quan surt és algú famós: el rei de la comèdia.

 

COMENTARI

Scorsese realitza una faula sobre el món de l’ espectacle. Tot és trampós perquè d’ inici hi trobem dos homes , sembla que un sigui un guanyador i l’ altra un perdedor però to es pot capgirar.

El director vol mostrar la part posterior d’ aquest univers del xou i de la fama, com diu Langford: les groupies, els autògrafs, els amics que no ho són, la feina…

En aquest cas el famós queda retratat com algú superb, que menysprea al que comença, incapaç de compartir amb aquells que l’ admiren un moment d’ empatia. Pupkin li diu: “Per què no vas escoltar la cinta?, el treball de tota la meva vida, tan sols hi havies de dedicar dos minuts”.

Scorsese juga amb el to àcid, Langford és un home que ho te tot i que lliure del segrest es mira al mirall que és el televisor i contempla al seu botxí, Pupkin, l’ altra cara de si mateix. Igualment Scorsese manté moments humorístics com quan el segrestador li prepara de manera maldestre cartells a la víctima per què els vagi recitant per telèfon a la policia.

De Niro /Pupkin tanca amb el monòleg final, el de l’ artista que busca un lloc en el sol, mentre en muntatge paral·lel contemplem com Langford ha escapat de la seva fan o potser de si mateix.

L’ obra deixa un pòsit d’ ambigüitat; qui és Pupkin?, un psicòtic obsessiu, i un pobre home? O algú amb talent que vol obtenir una oportunitat que la vida no li ha concedit?.

Primera i única ocasió de contemplar a Jerry Lewis en una faceta dramàtica, situació de la que surt exitosament amb escreix.

UN TRANVIA LLAMADO DESEO

 

DIRECTOR: Elia Kazan

Actors: Marlon Brando

              Vivien Leigh

              Karl Malden

              Kim Hunter

Any: 1951

Nacionalitat: USA

Títol original: A streetcar named desire

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Blanche Dubois (Vivien Leigh) arriba a Nova York per passar una temporada a casa de la seva germana Stella (Kim Hunter), casada amb Stanley Kowalski (Marlon Brando).

Blanche és una persona amb severs desequilibris, que viu angoixada, plena de pors i desitjant ser estimada. Ha venut la casa familiar, porta amb ella vestits, joies i aires d’ elegància que es diuen poc amb l nova llar.

En la casa es troba amb Stanley, un Home violent i prepotent, de caràcter agressiu però també, terriblement atractiu.

Blanche coneix a Mitch (Karl Malden), un company de la feina i dels jocs de cartes de Stanley. Aquest és un home solitari que no ha tingut sort amb les dones, Blanche i Mitch es relacionen i es necessiten més que s’ estimen és per això que es comprometen.

Però Stanley te noticies del fosc passat de Blanche i desenterra els secrets que ningú coneix, com que el seu primer marit es va suïcidar. També desvela com a Auriol, la seva petita població havia guanyat mala fama per anar-se’n amb tota mena d’ homes, especialment jovenets.

Stanley li explica el passat a Mitch i aquest se sent enganyat i abandona a Blanche.

Quan Stella, que ha quedat embarassada, va a l’ hospital per tenir un nen, Stanley queda sol a la casa amb Blanche. Esclaten els desitjos ocults i l’ home la viola després de lluitar amb ella.

Blanche desolada, acaba de perdre la poca raó que li quedava. Perduda en un món irreal i fantàstic anuncia a Stella que ha rebut un telegrama d’un milionari, antic amant que se l’ emportarà a un viatge de plaer als tròpics.

El milionari sols existeix en la seva imaginació i qui apareix són els responsables d’una institució mental per emportar-se-la.

Stella sospitant tot allò que ha desencadenat el seu marit fuig de la casa amb el seu fill, en tant ressona en la llunyania les veus de Stanley cridant-la.

 

COMENTARI

Basada en l’ obra teatral de Tenesse Williams, el relat queda marcat per un clima asfixiant, dens, claustrofòbic i fosc, un món aclaparador, ple de personatges al fil que se senten ofegats física i moralment.

Blanche Dubois és una de les figures més ambivalents de la història del cine. Magistralment interpretada per Vivien Leigh, al voltant d’ ella gira la trama. Desequilibrada, sola,insegura, mentidera compulsiva, amb por a envellir, plena de passions latents que no s’ atreveix a desenvolupar, s’ ha muntat  un món a mida, un món irreal i fantàstic en el qual s’ aferra a creure’s que és allò que no és.

Viu marcada pels fantasmes del passat, per les seves tèrboles experiències, pels desitjos no assumits, per la por al rebuig.

En el mirall no vol veure ni admetre la seva imatge ni el reflex de la veritat però quan la violència de Stanley l’ assetja i el mirall s’ esmicola, l’ equilibri entre raó i bogeria es trenca també per sempre.

Stanley és la contrapart. Prepotent, xulesc i sense límits, ell és ell protagonista principal en la sort de la dona a l’ explicar el passat que ningú coneix.

Clima angoixant, atmosfera tensa i sòrdida, mentides compulsives, passions sense fre, el món de Williams, sec, dur i sense concessions.

La pel·lícula guanya quatre oscars, a Vivien Leigh com a millor actriu, a Karl Malden i Kim Hunter com a millor actor i actriu secundaris i ala millor direcció artística.

 

NUEVE CARTAS A BERTA

 

Director: Basilio Martin Patino

Actors: Emilio Gutiérrez Caba

               Elsa Baeza   

               Antonio Casas

               Mary Carrillo

Any: 1966

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’ autor

 

ARGUMENT

Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba) és un noi que viu en Salamanca, està en segon curs de la carrera de dret i ha estat un temps en Londres, allà ha conegut a Berta, una noia a la que estima; a la tornada li escriu nou cartes.

En elles repassa la vida quotidiana en la ciutat de províncies, el seu malestar existencial, la relació no gaire fluida amb els pares, les tímides sortides amb Mary Tere (Elsa Baeza), una noia de la ciutat, la visita d’un amic francès i la seva novia russa i una escapada a un poble de muntanya on visita al seu oncle capellà.

El retorn és més del mateix, els passejos pel carrer gran i la plaça, els consells del pare, un temps que sembla detingut.

 

 

COMENTARI

Basilio Martin Patino irromp com una  veu amb identitat pròpia en l’ anomenat nou cine espanyol, presenta la pel·lícula en el festival de Sant Sebastià , guanya la “concha d’ oro” a la millor òpera prima i obté ressonància per part de la crítica més progressista i la indignació per part dels seguidors del règim.

“Nueve cartes a Berta” esta realitzada com un soliloqui d’un jove d’una ciutat espanyola de províncies en els anys seixanta; la veu en off del protagonista acompanya les imatges a partir de nou cartes, nou seqüències sobre la vida del noi , Lorenzo, en que aquest explica les seves vivències a  una noia que estima i resta allunyada.

Aquesta formula li dona un tempo lent a la pel·lícula, un to literari i poc cinematogràfic però també aconsegueix reflectir la banalitat de l’ existència en aquest context social, la superficialitat i la monotonia d’un món en el que res canvia i tot és igual dia a dia.

El film utilitza el gènere epistolar com excusa perquè el protagonista vessi els seus sentiments i s’ expressi sense traves, el film és pot contemplar a partir del jo personal del protagonista, els seus referents interiors, els seus somnis i les seves pors, també a partir d’ells esdevé un retrat objectiu de tot allò que rodeja al noi, la realitat social que l’ envolta.

D’ aquí neix un retrat del país i de l’ època, gens complaent. Lorenzo viu en un context conservador, l’ església, la missa, la religió, la setmana santa, els discursos del capellà, la família, la relació amb els pares, els passejos per la ciutat sense saber que fer i on anar, la tuna… una foto fixa que no es modifica.

El protagonista podria ser un subjecte de canvi, un noi universitari, que ha viatjat a l’ estranger, amb pretensions intel·lectuals i aclaparat per la vida en províncies però Martin Patino és pessimista  respecte a l’ evolució del seu protagonista, potser un símbol de la seva generació.

Darrera un cert sentit crític amb allò que passa i veu, Lorenzo es mostra com un deixeble ben disposat a perpetuat el món al que està lligat.

Darrera la petita rebel·lió personal, s’imposa l’ esperit petit burgés, la temptació del casino, la copa i la partida de cartes com eixos de la realitat quotidiana, la capacitat d’ acomodar-se.

El relat de l’ oncle és clar, el món esta molt enredat, Cuba, els negres, els comunistes…, com les opinions dels pare: “no hi ha cap possibilitat d’ arreglar res”.

Lorenzo sembla agafar-se a aquestes coartades, serà potser, un seguidor més d’ aquest esperit ple de confortabilitat, conservador i individualista, un reflex del seu temps.

Berta és el cosmopolitisme, l’ amor impossible, l’ espai llunya, la reflexió sobre que una altra vida és factible.

Patino reflexiona sobre aquest món tancat, el retrat d’una Espanya grisa i desolada que te antecedents a partir de la mirada similar que efectuà en els seu temps Bardem amb “Calle mayor.

LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

LA NOCHE DEL CAZADOR

 

Director: Charles Laughton

Actors: Robert Mitchum

               Shelley Winters

               Lillian Gish

Any: 1955

Títol original: The night of the hunter

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

Subgènere: Món de la infància

 

ARGUMENT

Harry Powell (Robert Mitchum), és un predicador però sota la seva aureola de fanatisme religiós s’ amaga un malvat, que aprofita el seu discurs per ensarronar viudes, matar-les i quedar-se els seus estalvis.

Quan arriba a una població de l’ Amèrica profunda és empresonat per haver robat el cotxe que condueix. En la presó coincideix amb Ben Harper, un home que ha comès un atracament, robant deu mil dòlars i assassinant dues persones.

Ben, abans de ser detingut i sabent que serà executat ha donat els diners als seus fills petits, John i Pearl, dient-li’ls que els amaguin I no rebel·lin a ningú el secret d’on estan.

En la presó, Harry coneix a Ben i la seva situació, així que quan Ben és executat, Harry surt del penal i es dirigeix a la casa dels Harper. Allà troba a Willa (Shelley Winters), l’ esposa de l’ ajusticiat i després d’una breu relació es casa amb ella però tot el seu interès és tan sols  saber on estan els diners i ràpidament sospita dels nens.

Harry mata a Willa i fa desaparèixer el cadàver en el pantà. Arribat a aquest punt intenta sostreure als nens l’ amagatall dels diners.

Finalment, Pearl la nena més petita, li confessa que els diners són dins la nina, que ella porta sempre a sobre.

Quan Harry intenta arrabassar-li la joguina, John pot fer que l’ home es colpegi i els nens poden fugir. Agafen una barca i escapen pel riu en tant el predicador els persegueix a cavall.

Així arriben a una població en la qual els acull una dona, Rachel Cooper (Lillian Gish), que ha format la seva família amb nens orfes.

Quan Harry arriba, la dona de seguida comprèn que menteix i es nega a lliurar-li als nens. L’ amenaça amb un rifle i avisa a la policia, que el deté. En tant l’ home és arrestat, el nen el copeja amb la nina i tots els diners s’ escampen per terra.

Harry és detingut i acusat pels seus crims, en tant els nens inicien una nova vida amb la dona que els ha donat aixopluc.

 

 

COMENTARI

Única pel·lícula que va dirigir Charles Laughton. Malgrat el seu fracàs comercial, es va convertir en un film de culte degut al seu clima malaltís, la seva atmosfera malsana , el joc oníric de llums i ombres i la brillant interpretació de Robert Mitchum com Harry Powell, un dels dolents més acurats de la historia del cine. Una pel·lícula terrorífica, sense ser del gènere de terror.

La pel·lícula presenta un personatge aterridor, el predicador: un assassí sense escrúpols, amagat sota les dissertacions religioses, un psicòpata que es fa passar per un home de recte moral, quan darrera seu sols hi ha doble moral.

Laughton crea un clima anguniós, en tant els nens escapen pel riu i la imatge del predicador muntant en el seu cavall es reflecteix en l’ horitzó. Les escenes ens mostren els animals de la nit. Com una simple tortuga pot esdevenir o semblar un monstre. És a dir: res és el que sembla. Com una tranquil·la òliba es llença sobre un conill. Com el perill pot esdevenir del ser més inversemblant, de la realitat més, suposadament, pacífica.

La pel·lícula, ja en el seu començament alerta sobre els falsos profetes. Harry és en realitat un paradigma del mal ,desencadenat i sense fissures.

Com contrapunt, la dona que acull als nens alberga també un profund sentiment religiós però l’ expressa a través de l’ amor i no de l’ odi.

Estem, doncs, davant una al·legoria religiosa sobre el combat entre el bé i el mal.

Front aquests personatges s’ alça la força dels nens. La seva capacitat de resistència per sobreviure. Com allò petit i feble pot tenir fortalesa i valentia.

La pel.licula està basada en una novel.al de l’ escriptor americà David Grupp.

PARIS, TEXAS

 

Director: Wim Wenders

Actors: Harry Dean Stanton

              Nastassia Kinski

             Dean Stockwell

             Aurore Clement

Any: 1984

Nacionalitat: Alemanya

Gènere: Drama

Sub Gènere: Road movie.

 

ARGUMENT

En el desert de Texas apareix un home perdut, desconcertat i silenciós, és recollit i li troben un paper amb un telèfon en les seves butxaques, és el del seu germà.

Walt (Den Stockwell) va a buscar a l’ home que es diu Travis Anderson (Harry Dean Stanton) i el porta fins a casa seva en Los Angeles, Walt viu amb Ann (Aurore Clement), la seva dona i el fill de Travis, Hunter, un nen de vuit anys. El pare, Travis, va desaparèixer quatre anys  abans sense deixar rastre.

Poc a poc Travis comença a parlar i a socialitzar-se i intenta guanyar-se l’ afecte del fill, assoleix vells records familiars i rememora com els seus pares li explicaren com el varen concebre en Paris, una petita localitat de Texas.

Quan ja està recuperat, Travis i Hunter inicien un viatge per trobar a la mare, aquesta el dia cinc de cada mes ingressa diners pel fill en un banc d’ Houston i aquest és el fil per trobar-la.

Pare i fill arriben a Houston i segueixen la pista de la mare, Jane (Nastassia Kinski), treballa en una mena de bar de cites i estripis, on els homes paguen diners per parlar amb les noies; les parelles es comuniquen a través d’un mirall, els homes les poden veure però les dones sols contemplen la seva pròpia imatge.

Travis parla  el primer dia amb Jane sense donar-se a conèixer, el segon dia rememora la relació que van tenir, com Travis un home obsessionat i ple de gelosia, va enfonsar el lligam comú i  va abandonar a la família.

Jane el reconeix, tanca la llum de l’ habitacle i marit i muller es contemplen. Travis li lliura al fill i marxa per la carretera de nou en solitud.

 

COMENTARI

Wenders filma la que potser és la seva millor pel·lícula. Una balada sobre el desarrelament, l’ abandó i la solitud amb guió esplèndid de Sam Sheperd.

La pel·lícula és una història que es divideix en tres parts; en la primera hi trobem un home perdut i alienat en el desert, la segona és la de l’ acceptació i la recuperació de la sociabilitat i la tercera és la de la recerca i recuperació del passat que el va portar a la situació de desfeta, és el moment de la redempció, lliurant el fill a la seva mare.

Wenders crea un clima que remarca la solitud d’uns personatges que han perdut el nord i no saben que fer amb les seves vides, el paisatge te sentit dramàtic a través de l’ espai infinit del desert, de les carreteres sense final o de la geografia minúscula on es troben Travis i Jane, tots són entorns de solitud. La música de Ry Cooder, una guitarra que plora, remarca la tristesa del context.

La pel·lícula s’ estructura com una road movie, Travis vagareja sense rumb en els inicis i comença més tard un viatge al passat i a la recerca de la família que va abandonar; com sempre en tot viatge Travis canvia, recupera la raó i es redimeix del passat, retornant el fill a la mare.

En qualsevol cas, Travis és un àngel de la devastació, el seu retorn a la societat és potser salvífic i de retrobament però significa també un trencament sentimental per Walt i Anne, els oncles del nen, que l’ havien acollit com un fill.

Wenders estructura la cinta igualment com un western, un recorregut de recerca d’un personatge que salva els obstacles que troba en el seu camí fins a retornar el fill a la mare, “Centauros del desierto” és un referent.

El moment crucial de la pel·lícula és la llarga conversa de Travis amb Jane, l’ espai els separa, el mirall realitza els efectes de paret, els dos protagonistes estan  al costat l’ un de l’ altre, però no es reconeixen, no es toquen, Jane no pot percebre a Travis, una metàfora de la incomunicació en la relació sentimental.

L’ habitacle on treballa Jane és un lloc per veure i no ser vist, una extensió d’ encontre però de separació, un espai per expressar les frustracions en tant algú, fa veure que escolta.

Travis avança en el seu recorregut existencial des de la mudesa dels inicis del relat a la verbalització de les culpes i els sentiments en el final.

Travis evoluciona des del punt de l’ abandó personal, des de la pèrdua de la mirada i la memòria fins a rescabalar-se i acceptar-se a si mateix, en un drama profund ,que amaga un amor tan desesperat com ja impossible i perdut.

Wenders acaba amb el reflex de la llum de les faroles sobre un gran espai ampli i solitari, Travis agafa el cotxe i condueix de nou sense rumb per les grans carreteres d’ Amèrica.

Paris en Texas és el lloc on Travis volia establir-se amb la família, una espècie de somni americà frustrat, un espai ideal que molta gent confon amb la ciutat europea. Wenders juga també amb la dicotomia entre el seu origen europeu i el seu amor a la cultura americana, Paris és arreu.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Cannes en 1984.

JULES ET JIM

 

Director: François Truffaut

Actors: Oskar Werner

               Henri Serre

               Jeanne Moreau

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

COMENTARI

Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre) són amics, joves, artistes, escriptors I bohemis. Un dia coneixen a Catherine (Jeanne Moreau), una noia d’ esperit lliure que s’ adapta a la companyia d’ ambdós.

Els dos nois volen conquistar-la i ella els conquista als dos. Jules és més tímid i vulnerable en tant Jim és més mundà.

Després de relacionar-se amb els dos, Catherine es casa amb Jules, potser no és qui més l’ estima però si és qui més la necessita. Més tard te amb ell una filla, Sabine.

La primera guerra mundial separa als amics, Jules combat amb Àustria i Jim amb França, en bàndols contraris i tenen por de matar-se l’ un a l’ altre. Quan la guerra s’ acaba Jules i Jim es retroben.

Jules i Catherine inviten a Jim a la seva casa en el camp i allà viuen plegats els tres un bon temps. Si bé la relació oberta és un element de llibertat i felicitat, també és cert que sorgeixen disputes, dubtes i gelosia. Jim decideix marxar.

És el començament d’un seguit de trobades i desencontres. Catherine vol tenir un fill de Jim però no ho aconsegueixen. En tan, Catherine es relaciona amb diversos amants i Jim manté una relació seriosa amb Gilbert, una noia de Paris i te la intenció de casar-se amb ella.

Finalment es tornen a trobar els tres amics, Catherine i Jim pugen al cotxe, ella condueix, avança per un pont trencat, el vehicle cau al riu i els dos amants s’ ofeguen.

Jules contempla, solitari, com les cendres dels difunts descansen en el cementiri.

 

 

COMENTARI

     Jules et Jim està basada en un llibre d’ Henri Pierre Roche, basat segons sembla, en fets reals.

La pel·lícula es pot considerar la historia d’ una amistat a tres. Una història radicalment moderna i lliure en la que tres persones de caràcters diferents busquen en la seva relació la felicitat i l’ equilibri.

En tant Jules és tímid i retret, Jim és decidit i Catherine voluble i inconstant però els tres tenen una característica comuna, s’ estimen entre si.

Més enllà de les particularitats, Catherine és el símbol de la dona en majúscules, la recerca i la trobada que tot home vol tenir. Catherine és també el símbol contra la hipocresia i la resignació. Truffaut mostra igualment les dificultats que comporta aquesta voluntat dels personatges de no acomodar-se, la mort posa fi a les tortuoses relacions.

La interpretació és oberta però podem entendre que el pas del temps està marcant les relacions, que ja no es recuperarà l’ antiga alegria i que les convencions i la frustració navegaran sobre els personatges, omplint-los de tedi i rutina. Tot això és el que Catherine vol evitar.

Tot està marcat per la veu en off que des del principi relata l’ acció i marca un cert distanciament. El ritme i la senzillesa de les imatges es compaginen amb la  vitalitat i el lirisme de la història.

Amb aquesta pel·lícula, Truffaut consolida un nou fenomen en el cinema francès, passa de ser  crític de “Cahiers du cinema a ser un prestigiós director i un dels impulsors de la “Nouvelle Vague (Nova onada), caracteritzada per voler trencar amb el passat a partir de històries realistes, de baix pressupost, rodatge càmera en mà i sense regles establertes.

La cançó “Le tourbillon de la vie” és emblemàtica quan Henri Serre, acompanyat de Jeanne Moureau canten”: Cada un pel seu cantó es veu envoltat pel carrousel de la vida”.