EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.

LA NOCHE DE LA IGUANA

 

Director: John Huston

Actors: Richard Burton

               Sue Lyon

               Ava Gardner

              Deborah Kerr

Any: 1964

Títol original: The night of the iguana

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Larry Shannon (Richard Burton) és un sacerdot que ha perdut la fe. Apartat del seu ministeri es dedica a fer de guia turístic en Mèxic i acompanya a un grup de velles turistes en un bus en el que també hi va una atractiva menor, Charlotte (Sue Lyon), més interessada per Larry que pel paisatge.

El sacerdot en excedència, està també més atret per l’ alcohol i les dones que per la religió. Acusat per la tutora de Charlotte de pervertir-la, el bus arriba a un vell hotel de les afores de Puerto Vallarta, que regenta Maxine (Ava Gardner), una vella amiga de Larry, una viuda que viu acompanyada per dos joves mexicans.

Larry es veu contínuament assetjat per Charlotte, amenaçat d’ acomiadament pel seu cap i importunat per la tutora i el grup de dones, que volen anar a una residencia més còmoda.

Per agreujar-ho tot arriba a la residència Hannah (Deborah Kerr), una dona propera als quaranta anys però de bon veure, acompanyada del seu avi, un poeta de noranta set anys.

Els dos es van buscant la vida, malvivint dels dibuixos de la dona i els poemes del vell. Larry ha amagat una peça del cotxe perquè els turistes no se’n vagin però acaba rebutjant a Charlotte ,que només li porta problemes, i ja definitivament acomiadat deixa que les dones marxin.

Larry es queda en l’ hotel on es produeix un joc de gelosia, desig i rebuig entre ell i les dones.

Finalment Larry i Maxine es queden plegats en l’ hotel en tant Hannah fuig per  continuar la seva vida errant.

 

 

COMENTARI

Film basat en una obra de Tennessee Williams. Planteja el món tancat i claustrofòbic de l’ autor, els conflictes sexuals i els drames existencials que recorren la seva obra.

Huston recrea personatges turmentats i en crisi, angoixats i cercant el seu lloc en la vida, incapaços de trobar-li un sentit a aquesta. Gent fràgil, solitària, perduda, cercant desesperadament arrelar-se.

En ells, els dubtes són més forts que les creences i es barreja la necessitat d’ estimar amb el desig i el sexe. Famosa l’ escena de Maxine, mullada en la platja i abraçada apassionadament als dos joves i musculosos mexicans. És un paradigma de la necessitat amorosa de la dona, els nois sols li ofereixen sexe però no cobreixen el buit existencial.

Maxine és tota extraversió, voluptuositat i caràcter. Hannah és en canvi un dona sense experiència sexual però disposada a gaudir de la vida i a veure món. Cap de les dues te tot el que vol ni el que busca. Al  igual que Larry són personatges dissortats, cercant la felicitat.

La comprensió que la vida te que portar a un objectiu, la marca el vell poeta que dicta i acaba el seu últim poema per morir, seguidament, en pau.

Williams proposa la metàfora de la iguana, una bestiola que han caçat i que tenen lligada, sense possibilitat de llibertat i d’ escollir el seu destí. Larry li talla les cordes a la iguana captiva i amb aquest gest busca emancipar-se també de si mateix i lliure, trobar la felicitat.

EL INCINERADOR DE CADAVERES

 

Director: Juraj Herz

Actors: Rudolf Hrusinsky

              Vlasta Chramostova

              Jana Stenova

Any: 1969

Títol original: Spalovac mrtvol

Nacionalitat: Txecoslovaquia

Gènere: Cine social I polític

Sub gènere: Nazisme

Sub gènere: Terror

 

ARGUMENT

Karel Kapfrkingl (Rudolf Hrusinsky) treballa com incinerador de cadàvers i viu amb la seva família, la seva dona Lakme (Vlasta Chramostova) i els seus fills, Mila, el noi i Zina (Jana Stenova), la noia, des de fa dinou anys.

Karel és especialment curós en la seva feina, considera que una bona incineració permet la reencarnació de l’ individu i se sent proper a les idees budistes.

D’ altra banda, manté un sentiment de compassió mòrbida cap a altres congèneres, considera que alguns dels seus companys, gent pobra i dissortada, advindrien més feliçment a un nou estat si obtinguessin la mort.

Karel viu en la Txecoslovàquia de finals dels anys trenta. El nazisme s’ imposa i Walter Reinke, un amic ja plenament integrat en el partit, li proposa que aprofiti la confiança i es mogui entre cercles jueus per saber que diu i que pensa aquesta comunitat.

Karel delata a tots aquells crítics amb el nazisme, primer empleats sota la seva jurisdicció, després al director, lloc que ell assumeix.

Com la seva família te part de sang jueva, penja a la dona i porta al fill a la feina, colpeja al noi, al que considera un efeminat i el fica en un taüt per incinerar-lo. Ho intenta també amb la filla però aquesta pot escapar.

Alçat pes nazis, Karel repensa la seva feina, eliminar als dèbils, als jueus, als opositors pot donar lloc a la construcció d’un gran crematori del que ell seria l’ encarregat.

 

 

COMENTARI

Herz es mou en el denominat nou cine txecoslovac dels anys seixanta i setanta. La nova onada incorpora formes diverses i crítiques de fer cine, des del conegut Jiri Menzel fins a Ivan Passer, entre molts, amb figures com Reisz o Forman que emigren a Estats Units.

El cine d’ Herz s’ ubica en aquest context, alguns dels seus films acudeixen a festivals internacionals, aquest és el cas d’ “El incinerador de cadáveres”, que guanya el premi a la millor pel·lícula i al millor actor en la segona edició del festival de Sitges.

Herz adapta una novel.la de Ladislao Fuks i allò que opera és una metàfora de l’ascens del nazisme i dels camps d’ extermini on s’ incineraven als jueus.

El clima de la pel·lícula te un tarannà angoixant, res més allunyat al cine d’ Hollywood. La cinta es desenvolupa entre l’ al·legoria política i el cine de terror, a partir de criteris que voregen l’ expressionisme i el surrealisme, tot força innovador.

El relat manté un in crescendo, tot i que l’ ambient macabre i tenebrós es concita des de l’ inici. Karel és un bon pare de família i atent treballador en la incineradora però des del primer moment, amb les seves constants mirades i soliloquis a càmera, el contemplem com algú inquietant i perillós.

Herz ens explica com aquest pusil·lànime te sotmesa a la seva família i com és captat pel nazisme. Assistim a un ascens social, segurament com el de tants i tants individus porucs que no eren ningú i van ser cooptats pel nazisme.

Karel es converteix en col·laborador, després en delator, finalment en assassí disposat a posar fi a jueus , proletaris, vells i a tots aquells que no conformen els paràmetres del nou règim o de la raça ària

El director txec-jueu, fa servir el budisme com forma d’ assimilació ideològica i de justificació per part de Karel. Per al budisme la mort és el pas a un entorn de pau, el difunt es reencarnarà probablement en alguna cosa millor i accedirà al món de la perfecció.

La voluntat de Karel d’ acabar amb els dèbils i els desnonats de la vida, s’ agafa doncs a un corpus ideològic. El nazisme és l’ alta meta que ho justifica tot. A més, Karel accedeix a un millor estatus social i es lliura de tots aquells que no són fidelment aris.

Herz roda escenes divertides, macabres i surrealistes, com la de la visita al museu de cera, on els personatges semblen cobrar vida pròpia o el combat de boxa i la fixació del fill pel carnicer. També destaquem l’ escena de l’ intent d’ assassinat de la filla, amb la figura de Karel avançant de lluny, entre clars i foscos deutors de l’ expressionisme, amb la barra de ferro a les mans. La càmera es mou frenèticament quan la noia intenta escapar.

El pròleg, abans dels títols, ja ens avança alguna cosa. Karel coneix a la que serà la  seva dona en el zoo. Herz juga amb la pell , ulls i boca dels animals i dels humans en una combinació que ens trasllada  a la conclusió que extraiem al final de la cinta: Tots som sers vius, potser cap te humanitat.

Herz s’ acosta al món d’ Orson Welles, filma amb profunditat de camp, plans seqüències imprevistos, lents deformades, primers plans…. i tot aquest fluir dona lloc a reiterar aquest univers desassossegant i sòrdid.