SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Gene Kelly

               Cyd Charisse

               Dolores Gray

               Dan Dailey

               Michael Kidd

Any: 1955

Títol original: It’s always fair weather

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Tres nois tornen a Nova York recent acabada la segona guerra mundial, són Ted Riley (Gene Kelly), Doug Hallerton (Dan Dailey) i Angie Valentine (Michael Kidd).

Han estat soldats de l’ armada americana i són els millors amics del món. Els tres se separen i prometen tornar-se a reunir deu anys després , en 1955, en el mateix lloc, el bar que freqüenten.

Passen els deu anys, Angie és guanya la vida com a carnisser, Doug és un executiu de la publicitat  i Ted és manager d’un boxejador i es dedica als tripijocs d’ aquest esport. Els dos primers s’han casat, tenen fills i una vida convencional, el tercer viu amb l’ esquena dreta però cap dels tres està  content amb la seva vida .

El que pensaven seria un feliç retrobament es converteix en un continuat de llocs comuns i se n’ adonen que passats deu anys no tenen res que dir-se.

Vagarejant per la ciutat Ted coneix a Jackie Leighton (Cyd Charisse) i la parella s’ enamora. Ted te que dirigir un combat del seu pupil però una colla de gàngsters volen que el boxejador perdi i manegar el combat. Ted amb la col·laboració de Jackie deixa KO en el vestuari al seu boxejador i el combat no se’ efectua.

Els gàngsters inicien la persecució del manager per venjar-se, en tant Ted i els seus dos amics han estat reclutats per un programa de televisió on s’han assabentat de la seva història i volen celebrar com s’han retrobat després de deu anys.

Madeline (Dolores Gray) és l’ estrella televisiva que els entrevista i cap dels tres mostra gens d’ entusiasme per haver-se topat de nou però en el moment àlgid del programa, apareixen els gàngster que persegueixen a Ted. Aquests desconeixen que tot el que passa en la sala està sent gravat per la televisió i li retreuen a Ted que no hagi volgut complir la seva paraula i arranjar el combat.

Els tres ex soldats s’ enfronten als malfactors que finalment són detinguts per la policia, això revifa la seva camaraderia i comprenen que malgrat el temps i els canvis sempre seran amics.

 

COMENTARI

Donen i Kelly es tornen a reunir per tercera i última vegada en un musical a l’ altura dels altres dos que havien dirigit: “Un dia en Nueva York” (1949) i “Cantando bajo la lluvia” (1952). De fet el film que ens ocupa es pot considerar una continuació del primer film esmentat. Els mariners d’ aquest relat ja han acabat el servei militar i la guerra ha finit. Els tres amics es troben per celebrar l’ inici de la seva nova vida i la inabastable amistat que es prodiguen.

Com en altres films, els companys prometen veure’s deu anys després. Recordem tot i que el tractament és sentimental i entre home i dona: “Tu y Yo” de Leo Mc Carey (1957) i la saga “Antes del amanecer (1995) de Richard Linklater i les seves dues seqüeles.

Quan es retroben, res és com havien pensat, la vida no els ha tractat com volien i la relació passa esmorteïda i rutinària. Donen/Kelly introdueixen quasi per primera vegada en el musical, un aire nostàlgic i fins i tot pessimista, tot i que la cosa resta endreçada al final amb un bon happy end.

Sobre els protagonistes recorre el pas del temps, l’ ombra del fracàs i la desesperança de que els propòsits de vida no s’han realitzat tal com s’ esperava.

Un projecte immediat comú contra un grup de mafiosos, restableix la relació i sembla una lliçó  per redreçar la seva vida i guanyar de nou l’ auto estima. Al final l’ optimisme torna a ser desbordant i el missatge final del film és un cant a l’ amistat masculina i a mantenir els vincles que mai haguessin tingut que trencar-se.

Tot i aquest elements nous, la cinta se sosté gràcies als esplèndids números musicals que com sempre quan es tracta del geni de Kelly i Donen et deixen materialment bocabadat.

Destaquem aquell en el que Kelly passeja i balla en patins per la ciutat : “I like myself”, el de Dolores Gray i els boys o “Stillman gym” en el gimnàs dels boxejadors amb una Cyd Charisse en plenitud o “The binge”, quan ballen sobre cubells d’ escombraries. No és dansa però ho sembla l’ escena final de la baralla, tota una coreografia magnífica , en aquest cas sense música.

 

PLAN DIABÓLICO

 

 

Director: John Frankenheimer

Actors: Rock Hudson

              Salome Jens

               John Randolph

Any: 1966

Títol original: Seconds

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Arthur Hamilton (John Randolph) és un home de mitjana edat, d’ofici banquer i  casat amb Emily, la seva dona, viu una existència rutinària i insatisfactòria.

Un dia li truca Charlie, un amic seu al que fa temps que no veu i amb el qual va guanyar un títol de dobles de tenis. L’ home el dirigeix a una adreça des de la qual el transporten a un estrany centre  clandestí.

Allà li proposen canviar d’ identitat. Sotmetre’s a una operació en la qual, amb avançades tècniques mèdiques, el convertiran en un altre. Hamilton tindrà plena llibertat per cultivar les habilitats que li agraden i renéixer amb un altre nom, en una altra localitat i començar de nou.

El centre li prepara una coartada que escenifica la seva mort i garanteix mitjançant una asseguradora diners per la família.

Hamilton surt de la taula d’ operacions convertit en Antiochus Wilson (Rock Hudson), una obra d’ art dels metges, un home madur però atractiu, que s’ instal.la en Califòrnia i a qui ja li han creat una identitat prèvia  com a pintor.

Wilson està sempre acompanyat per un assistent, comença la seva nova vida com artista i coneix a Nora Marcus (Salome Jens), una noia de la que s’ enamora, viu amb ella experiències plenes de llibertat i invita a la seva mansió a veïns de cases properes.

En una festa s’ emborratxa i se n’ adona que tots els seus convidats són també renascuts com ell i li expliquen que Nora és una empleada de l’ organització.

Wilson, decebut, es presenta davant la seva dona que no el reconeix, adduint que era un amic del marit mort. Per fi retorna a la corporació amb la voluntat de restituir la seva primitiva identitat.

Wilson coneix als homes que esperen a ser de nou el que han estat, entre ells Charly, no troba ningú que el pugui substituir i és portat a la taula d’ operacions per ser eliminat.

 

 

COMENTARI

   Frankenheimer roda en 1966 “Plan diabólico”, viu un del seus millor moments, després d’haver dirigit pel·lícules de prestigi com “Siete dies de mayo” o “El tren”.

La premissa de que parteix el film és força interessant, está basada en una novel.la de David Ely i ha estat tractada innombrables vegades en el cine: la identitat. I des de múltiples perspectives, recordem ara mateix “Cara a cara” de John Woo (1997), Psicosis d’ Hitchcock (1960) o el clàssic dilema de Jeckyll i Hyde.

En aquest cas, un individu es vol convertir en un altre, esborrar la seva vida anterior i renéixer com algú nou, ara mateix. ja dotat de mitjans de vida i habilitats artístiques.

Hamilton te una existència poc interessant, una dona amb la que ja no comparteix sentiments ni emocions, una filla que viu allunyada, una ocupació que no li comporta nous al·licients. Una organització misteriosa li ofereix una segona oportunitat, construir una vida nova, una vida sense cap lligam amb l’ anterior, amb llibertat total i amb una imatge física i personal força seductora.

Wilson, el nou ser sortit  de la taula d’ operacions, viu una experiència catàrtica i regeneradora, s’ enamora d’una dona jova, participa en una orgia hippie i atrau a la gent cosmopolita dels voltants a casa seva.

I malgrat tot, tampoc està satisfet, en plena borratxera se n’ adona que tot és efímer i que potser vol tornar al reposat passat que ha abandonat a corre cuita.

Si be la primera part de la pel·lícula compleix amb escreix les expectatives i l’ interès es manté. En la segona part Frankenheimer no acaba d’ aconseguir el to, les escenes es dilaten i resten caps per lligar.

En qualsevol cas Frankenheimer ens parla de la recerca de la felicitat de l’ home comú i la dificultat de trobar-la, de com la ciència i el progrés no necessàriament comporten satisfacció per al individu i de com l’ home pot ser manipulat i manejat per organitzacions alienes al seus verdaders interessos.