DANZAD, DANZAD, MALDITOS

 Director: Sidney Pollack

Actors: Michael Sarrazin

               Jane Fonda

               Susannah York

               Red Buttons

              Bonnie Bedelia

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Títol original : They shoot horses, don’t they?

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió es realitzen maratons de ball en Estats Units.

Els concursants ballen hores i hores, dies i dies, fins que una parella es proclama guanyadora.

A un d’ aquest concursos acudeix Glòria (Jane Fonda), una noia aspirant a actriu que només ha fet papers d’ extra. L’ organització li busca un noi a l’ atzar, Robert (Michael Sarrazin) i els dos s’ emparellen al costat de molts altres ,amb l’ esperança de guanyar els mil-cinc-cents dòlars per vencedor o al menys tenir llit i menjar durant uns dies.

En el concurs hi participa gent de diversa índole, com Harry (Red Buttons), un mariner ja madur, Alice (Susannah York), una noia amb expectatives en el món artístic  o una dona embarassada (Bonnie Bedelia) amb la seva parella.

Assistim al cansament i el neguit dels participants. De quan en quan per eliminar-los se’ls fa donar diverses voltes a la pista i les tres últimes parelles són descartades.

Alice s’ encapritxa de Robert, i Glòria canvia de parella quan aquest abandona el concurs, i recórrer a Harry el mariner que està en situació similar. En una de les curses per la pista, Harry pateix un infart i mor.

El concurs porta ja cinquanta dos dies, mil hores en les que els participants tan sols han pogut descansar en breus estones.

Alice desfeta i alienada embogeix i és eliminada. Ara Glòria i Robert tornen a estar junts. Glòria no pot més. L’ organitzador i mestre de cerimònies li mostra que fins i tot guanyant, el premi serà esquàlid doncs li descompta les despeses de manutenció de tots els dies.

Desesperada i sense cap esperança de futur li demana a Robert que li dispari un tret al cap. El noi ho fa i la mata. La policia l’ empresona, el concurs continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula és una metàfora social. La pista de ball és el paradigma de la vida, del sistema econòmic. Tothom balla, tothom lluita i competeix força lluny del somni americà per aconseguir un premi, per ser un vencedor.

Tothom pateix, es degrada, perd els referents per ser una peça de l’ engranatge en el que sols obtenen recompensa els organitzadors. Al voltant un públic àvid d’ emocions que patrocina a les parelles que pensa poden guanyar, que anima, que espera cops d’ efecte, que vol que l’ espectacle continuï.

Però els ballarins sols troben el cansament extrem i el fàstic i es converteixen en ninots patètics, els que abandonen perden, els que continuen no guanyen.

La pel·lícula és també una exposició d’un món malalt, El rodatge es realitza en els turmentosos anys de la guerra del Vietnam i trasllada el desemparament social i l’ actitud crítica de l’ època a un temps amb elements similars: la depressió dels anys 30.

Planteja que no hi ha sortida, no hi ha esperança. Glòria demana morir i Robert la mata, ell ,potser, tampoc sobreviurà.

Avui seria difícil realitzar un film tan crític amb el sistema i d’ un pessimisme tan radical.

GREMLINS

 

Director: Joe Dante

Actors: Zach Galligan

              Phoebe Cates

              Hoyt Axton

Any: 1984

Nacionalitat: USA

Gènere. Fantàstic

 

ARGUMENT

Randall Petzler (Zach Galligan) és un inventor sense gaire èxit; buscant un regal de Nadal pels seus fills es troba amb un ancià xinès que te en el seu poder una estranya bestiola, semblant a una fusió entre un animal de companyia i un ninot de peluix. Si be l’ ancià no el vol vendre, el nen que l’ acompanya cedeix al preu que oferta Petzler i li transfereix.

L’ animaló te que supeditar-se a tres normes: no pot veure la llum, no pot tenir contacte amb l’ aigua, no pot menjar més tard de la mitjanit.

L’ animal li posen Gizmo i és adoptat per Bill (Zach Galligan), el fill de Randall, i fa les delícies de la llar però un dia es mulla i això provoca la seva reproducció i el naixement de cinc animalons més que seran anomenats gremlins.

La cosa no acaba aquí perquè en un descuit, Bill els hi dona de menjar després de la mitjanit a tots els gremlins menys a Gizmo i de resultes, les bestioles entranyables es converteixen en crisalides de les que surten monstres malvats i cruels.

Tot encara pot ser pitjor perquè els monstres entren en la piscina de la localitat i es banyen amb la qual cosa creixen i es reprodueixen multitudinàriament.

Els monstres s’ escampen per la ciutat, creant el terror i el caos i entre les seves víctimes s’hi troba Mis Deagle, una especuladora sense cor.

Els gremlins s’ aixopluguen en el cine de la ciutat, on visionen Blancaneus i els set nans però  Bill, acompanyat de la seva estimada, Kate (Phoebe Cates), deixen anar el gas del local hi posen un misto i tot salta pels aires.

Tan sols resta lliure el “Flocs”, el seu líder i el més dolent de tots. Billy i el gremlin s’ enfronten en uns grans magatzems i quan el pervers monstre esta a punt de trobar un espai aquàtic per reproduir-se, Kate pot obrir les  llums dels magatzems i el gremlin es desfà.

L’ ancià xinés arriba a casa dels Peltzer i s’ emporta a Gizmo, després de reconvenir a la família per la seva deixadesa.

 

 

COMENTARI

     “Gremlins” es roda en 1984 i si be Joe Dante és el director, la pel·lícula pertany a l’ univers Spielberg que és el productor i a Chris Columbus, el guionista, lligat també a la factoria.

Es tracta d’una història que s’ inicia com a comèdia quasi de Disney i va avançant cap a la incorrecció política, la fantasia es converteix en terror i la maldat i la crueltat s’ apoderen de la pantalla.

El conte de Nadal es transforma en un relat de monstres. Dante escenifica una narració plena d’ efectes especials i acció però darrera d’ ella s’hi troben gran quantitat de simbolisme i referents cinematogràfics.

Què són els gremlins?. Són quasi humans, són animals de companyia?, són nens?. Així ho sembla al principi amb l’ encantador Gizmo, un sòsia d’ E.T., rodant perla casa però el misteriós xinès ja ha advertit clarament que no el vol vendre perquè això comporta una gran responsabilitat.

Dante parla de l’ acció dels humans en general i tot allò que esdevé dels seus actes. La paraula clau és responsabilitat, si els pares no l’ assumeixen, els fills es convertiran en gremlins grollers, mal educats i malcriats. Si el ser humà no és responsable dels seus actes, el caos s’instal·larà en el món i tot anirà de tort.

Tot el relat està marcat en la primera part pel sentit de l’ humor i la comèdia però fins i tot en el moment que els gremlins creixen i s’ expandeixen, continuen comportant-se com nens capriciosos i malcriats. L’ escena del cine, on els gremlins campen a la seva sense límits, és genial, no gaire lluny d’una sala multicines en un centre comercial, un diumenge a la tarda i presa per adolescents.

Els gremlins són tan humans que ràpidament adquireixen els defectes i els vicis d’ aquests: bevedors, fumadors, busca-raons, jugadors i fins i tot exhibicionistes, en una escena per trencar-se de riure; tot és producte de la deixadesa humana. Els gremlins són tot allò que vindrà si no hi ha límits, control i educació, en una visió un punt conservadora.

Dante realitza homenatges cinèfils durant tot el metratge i no oculta tots els ponts que el seu film tendeix a altres pel·lícules.

Quan les crisalides estan a punt de transformar-se en cruels animalons, el protagonista esta visionant “la invasión de los ladrones de cuerpos”, en la qual els humans eren substituïts per dobles seus, malvats i sense sentiments, a través d’un procés similar en el que el nou ser passava per una metamorfosi. En aquell cas es tractava d’una paràbola sobre la guerra freda.

En la cinta també es parla d’Orson Welles i el seu programa radiofònic, on la narració figurada de l’ aterrament d’una nau marciana crea el caos en la humanitat. Realment en la pel·lícula de Dante l’ aldarull és important però tot podria ser un relat imaginari de Bill que coincidís amb l’ alarma ciutadana.

El mite de Dràcula i el vampir i és força present. Els gremlins no poden suportar la llum, el seu líder, a punt d’ acabar amb el noi, es veu sorprès per la claror i això  el mata. Els gremlins, com els vampirs, són personatges de la foscor, dels somnis obscurs dels homes.

Blancaneus, pel·lícula de la que gaudeixen els gremlins, és un altre referent en el film de Dante, no hi falta una bruixa dolenta, encarnada en una especuladora Inmobiliaria, vaja per on, una noia innocent que te que servir als nans, ara convertits en gremlins malignes, i un príncep que venç els obstacles i salva a Blancaneus.

Dante recrea l’ anti Nadal, allà on s’hi reflecteix l’ esperit generós i compassiu de la humanitat, hi apareixen dimoniets que pertorben aquesta quimera de bondat, nois inadaptats com “Flocs”, una autèntica criatura punk.

Si els gremlins són dolents i no tenen límits, els humans no es queden enrere i es posen a la seva altura en quan a sadisme i crueltat. Lynn, la mare de Bill, branda un llarg ganivet de cuina amb el que travessa ràpidament a un dels gremlins, un altre acaba en la batedora, un tercer en el microones, esmicolats o cremats, sembla que la tortura per arribar a la mort és una condició sine quanon d’ aquest relat.

EL GRITO

 

Director: Michelangelo Antonioni

Actors: Steve Cochran

              Alida Valli

              Dorian Gray

              Lynn Shawn

              Betsy Blair

Any: 1957

Títol original: Il grido

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   Aldo (Steve Cochran) te una amant, Irma (Alida Valli), aquesta li comunica que vol deixar la relació.

L’ home no assumeix gaire be la notícia i colpeja a Irma davant la gent del poble, la dona, ara si, considera que tot s’ha acabat.

Aldo abandona Goriano, on viu amb la seva filla Rosina, i va a trobar a una antiga amiga, Evia (Betsy Blair), aquesta li retreu que sols la vingui a veure ara que ha trencat amb Irma; Aldo reprèn el seu viatge cap a l’ incert, sense feina i sense llar.

En el camí es troba amb Virginia (Dorian Gray), una noia que viu aïllada en una casa en la carretera , que porta una gasolinera i cuida del seu pare ancià. La noia els hi deixa ,a pare i filla, un refugi per dormir i aixoplugar-se. Aldo es queda a treballar en la benzinera i entre ell i Virginia neix una relació sentimental, Aldo que te dificultats per què la nena entengui el que passa l’ envia amb la mare cap a Goriano.

La relació no es consolida i Aldo continua el seu pelegrinatge, fins que coneix a Andreina (Lynn Shaw), una prostituta que aspira a una nova vida i que allotja a l’ home a casa seva.

En poc temps Aldo torna a viatjar cap a Goriano, contempla a Irma a través dels vidres de casa seva, desconcertat, puja fins la torre de la fàbrica on treballava i es tira de dalt a baix.

 

 

COMENTARI

Antonioni desenvolupa amb “El grito” tots els temes i els elements que seran una constant en la seva filmografia.

El personatge principal, Aldo, és un home desubicat, amb aquest protagonista Antonioni simbolitza el buit existencial, la incomunicació humana, la incapacitat de viure i ser feliç.

Aldo viatja per l’ Itàlia de la postguerra, és un paisatge desolat que ens acosta al neorealisme. Encara és més llastimosa l’ ànima de l’ home, incapaç d’ establir relacions estables i duradores, amb dones tan soles i desvalgudes com ell.

El transit d’ Aldo és un camí cap el fracàs sentimental, reflecteix la insatisfacció amb el món i amb ell mateix, el no saber que fer amb la pròpia vida, el viatge d’ Aldo no te destí, és una fugida que expressa el malestar de l’ home contemporani.

Tot el recorregut està marcat per la presència de les dones, són possibles centres d’ estabilitat i afecte que Aldo rebutja, embadalit, abstret i gens comunicatiu.

El sender és circular, un viatge per retornar als orígens, sense haver après ni aconseguit res de nou. En el poble, la gent es mobilitza per una expropiació de terres, Aldo puja a la torre per suïcidar-se, no hi ha ningú , la vida succeeix en una altra banda.

Tot el relat està senyalat per un hàlit de tristesa i melangia. Antonioni,  a diferència dels seus futurs films, empara el protagonisme d’un home, encara que les dones surten al seu pas i dibuixen també tot un panorama humà. En el futur seran les dones les que tindran la plena rellevància en el seu cine.

Un altre element que el diferencia dels seus films posteriors, és la classe social a la que pertany Aldo: un treballador, en films que vindran, la introspecció de l’ ànima humana la realitza Antonioni a partir del retrat de la burgesia.

 

VIRIDIANA

 

Director: Luis Buñuel

Actors: Silvia Pinal

               Fernando Rey

               Margarita Lozano

               Paco Rabal

Any: 1962

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama/Comèdia

 

ARGUMENT

Viridiana (Silvia Pinal) és una novícia propera a vestir els hàbits de monja.

Abans que es tanqui en la clausura arriba un missatge del seu oncle, Don Jaime (Fernando Rey), que la vol veure. Viridiana acudeix a la cita.

Don Jaime és un home que viu en la solitud, en la seva mansió al costat de la seva criada Ramona, (Margarita Lozano) i que va tenir un fill en una relació anterior amb la de la seva dona, ja difunta.

La presencia de Viridiana aixeca la concupiscència de Don Jaime que li demana, primer, que es quedi amb ell, després que sopi amb el vestit de boda de la seva dona i per fi li confessa el seu enamorament i li demana matrimoni.

Menyspreat per la noia, introdueix un somnífer en el cafè d’ ella i aprofita per besar-la i tocar-li els pits , en tant aquesta dorm. Sospitant el que ha passat, Viridiana marxa malgrat els precs de Don Jaime però no va gaire lluny, la guàrdia civil la reclama de nou a la casa doncs Don Jaime s’ ha suïcidat.

Viridiana, plena de sentiment de culpa, decideix abandonar els hàbits i fer el bé pel món. S’ instal·la en la casa de Don Jaime i contacta amb un grup de necessitats, pobres, esgarrats, un cec, un leprós… i els acull en la casa, donant-li’ls sostre i menjar.

En tant, arriba a la mansió Don Jorge (Paco Rabal), el fill de Don Jaime. Les relacions entre els necessitats i Viridiana s’ enterboleix doncs aquests es veuen obligats a resar o a treballar, coses que no són del seu gust.

Aprofitant que Don Jorge i Viridiana han anat a la ciutat, els pobres organitzen un sopar amb les millors viandes de la casa. Tot deriva en borratxera, lascívia i violència. Després de trencar tot el que troben i emportar-se el que poden, queden només dos homes que són sorpresos per Viridiana i Don Jorge quan arriben.

Don Jorge es colpejat i intenten abusar de Viridiana. Don Jorge li promet a un els diners que hi ha en la casa si mata al seu company i aquest ho fa.

L’ arribada de la guàrdia civil, alertada per Ramona, acaba amb el conflicte. La última imatge ens mostra a Viridiana arribant a la casa de nou,  on Don Jorge i Ramona juguen a les cartes i unint-se al joc, probablement desencisada de la seva bona voluntat cristiana.

 

 

COMENTARI

Pel·lícula rodada en Espanya per Buñuel, i coproducció amb Mèxic, guanyadora de la palma d’ or en el Festival de Cannes i prohibida pel règim franquista. L’ església la critica , se’n fa creus i la considera una obra blasfema que ultratja la religió catòlica. En Espanya no s’ estrena fins el 1977 , després de la mort del dictador.

Buñuel, com altres vegades, realitza un discurs sobre la condició humana. L’ ideal de Viridiana de fer el bé, és contestat per uns personatges miserable i lascius, bruts i dolents, que volen viure fora de tota regla i on el més fort fa patir al més dèbil.

Viridiana és l’ ànima candida , disposada a fer el bé, que només es trobarà com a resposta la luxúria i la violència que les seves bones intencions provoquen.

També, propi del cine de Buñuel, és la càrrega religiosa de la pel·lícula, sacrílega per a sectors ortodoxes del catolicisme. Escenes famoses són quan els miserables estan en torn a la taula, imitant el sant sopar o quan es presten a que una de les dones els fotografií, la manera que tindrà serà aixecar-se les faldilles i mostrar el sexe.

Buñuel ens ve a dir, que la bondat i la caritat cristianes no serveixen de res en una humanitat irreductiblement llançada a la maldat. Critica la beateria d’un personatge que, al igual que la religió la qual defensa te bones intencions però cruels resultats. El relat és irreverent, satíric, descarat i brillant.

No deixa d’ aparèixer el fetitxisme que també és grat a Buñuel, quan Viridiana, dormida i vestida de núvia és assetjada per Don Jaime.

SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Gene Kelly

               Cyd Charisse

               Dolores Gray

               Dan Dailey

               Michael Kidd

Any: 1955

Títol original: It’s always fair weather

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Tres nois tornen a Nova York recent acabada la segona guerra mundial, són Ted Riley (Gene Kelly), Doug Hallerton (Dan Dailey) i Angie Valentine (Michael Kidd).

Han estat soldats de l’ armada americana i són els millors amics del món. Els tres se separen i prometen tornar-se a reunir deu anys després , en 1955, en el mateix lloc, el bar que freqüenten.

Passen els deu anys, Angie és guanya la vida com a carnisser, Doug és un executiu de la publicitat  i Ted és manager d’un boxejador i es dedica als tripijocs d’ aquest esport. Els dos primers s’han casat, tenen fills i una vida convencional, el tercer viu amb l’ esquena dreta però cap dels tres està  content amb la seva vida .

El que pensaven seria un feliç retrobament es converteix en un continuat de llocs comuns i se n’ adonen que passats deu anys no tenen res que dir-se.

Vagarejant per la ciutat Ted coneix a Jackie Leighton (Cyd Charisse) i la parella s’ enamora. Ted te que dirigir un combat del seu pupil però una colla de gàngsters volen que el boxejador perdi i manegar el combat. Ted amb la col·laboració de Jackie deixa KO en el vestuari al seu boxejador i el combat no se’ efectua.

Els gàngsters inicien la persecució del manager per venjar-se, en tant Ted i els seus dos amics han estat reclutats per un programa de televisió on s’han assabentat de la seva història i volen celebrar com s’han retrobat després de deu anys.

Madeline (Dolores Gray) és l’ estrella televisiva que els entrevista i cap dels tres mostra gens d’ entusiasme per haver-se topat de nou però en el moment àlgid del programa, apareixen els gàngster que persegueixen a Ted. Aquests desconeixen que tot el que passa en la sala està sent gravat per la televisió i li retreuen a Ted que no hagi volgut complir la seva paraula i arranjar el combat.

Els tres ex soldats s’ enfronten als malfactors que finalment són detinguts per la policia, això revifa la seva camaraderia i comprenen que malgrat el temps i els canvis sempre seran amics.

 

COMENTARI

Donen i Kelly es tornen a reunir per tercera i última vegada en un musical a l’ altura dels altres dos que havien dirigit: “Un dia en Nueva York” (1949) i “Cantando bajo la lluvia” (1952). De fet el film que ens ocupa es pot considerar una continuació del primer film esmentat. Els mariners d’ aquest relat ja han acabat el servei militar i la guerra ha finit. Els tres amics es troben per celebrar l’ inici de la seva nova vida i la inabastable amistat que es prodiguen.

Com en altres films, els companys prometen veure’s deu anys després. Recordem tot i que el tractament és sentimental i entre home i dona: “Tu y Yo” de Leo Mc Carey (1957) i la saga “Antes del amanecer (1995) de Richard Linklater i les seves dues seqüeles.

Quan es retroben, res és com havien pensat, la vida no els ha tractat com volien i la relació passa esmorteïda i rutinària. Donen/Kelly introdueixen quasi per primera vegada en el musical, un aire nostàlgic i fins i tot pessimista, tot i que la cosa resta endreçada al final amb un bon happy end.

Sobre els protagonistes recorre el pas del temps, l’ ombra del fracàs i la desesperança de que els propòsits de vida no s’han realitzat tal com s’ esperava.

Un projecte immediat comú contra un grup de mafiosos, restableix la relació i sembla una lliçó  per redreçar la seva vida i guanyar de nou l’ auto estima. Al final l’ optimisme torna a ser desbordant i el missatge final del film és un cant a l’ amistat masculina i a mantenir els vincles que mai haguessin tingut que trencar-se.

Tot i aquest elements nous, la cinta se sosté gràcies als esplèndids números musicals que com sempre quan es tracta del geni de Kelly i Donen et deixen materialment bocabadat.

Destaquem aquell en el que Kelly passeja i balla en patins per la ciutat : “I like myself”, el de Dolores Gray i els boys o “Stillman gym” en el gimnàs dels boxejadors amb una Cyd Charisse en plenitud o “The binge”, quan ballen sobre cubells d’ escombraries. No és dansa però ho sembla l’ escena final de la baralla, tota una coreografia magnífica , en aquest cas sense música.

 

PLAN DIABÓLICO

 

 

Director: John Frankenheimer

Actors: Rock Hudson

              Salome Jens

               John Randolph

Any: 1966

Títol original: Seconds

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Arthur Hamilton (John Randolph) és un home de mitjana edat, d’ofici banquer i  casat amb Emily, la seva dona, viu una existència rutinària i insatisfactòria.

Un dia li truca Charlie, un amic seu al que fa temps que no veu i amb el qual va guanyar un títol de dobles de tenis. L’ home el dirigeix a una adreça des de la qual el transporten a un estrany centre  clandestí.

Allà li proposen canviar d’ identitat. Sotmetre’s a una operació en la qual, amb avançades tècniques mèdiques, el convertiran en un altre. Hamilton tindrà plena llibertat per cultivar les habilitats que li agraden i renéixer amb un altre nom, en una altra localitat i començar de nou.

El centre li prepara una coartada que escenifica la seva mort i garanteix mitjançant una asseguradora diners per la família.

Hamilton surt de la taula d’ operacions convertit en Antiochus Wilson (Rock Hudson), una obra d’ art dels metges, un home madur però atractiu, que s’ instal.la en Califòrnia i a qui ja li han creat una identitat prèvia  com a pintor.

Wilson està sempre acompanyat per un assistent, comença la seva nova vida com artista i coneix a Nora Marcus (Salome Jens), una noia de la que s’ enamora, viu amb ella experiències plenes de llibertat i invita a la seva mansió a veïns de cases properes.

En una festa s’ emborratxa i se n’ adona que tots els seus convidats són també renascuts com ell i li expliquen que Nora és una empleada de l’ organització.

Wilson, decebut, es presenta davant la seva dona que no el reconeix, adduint que era un amic del marit mort. Per fi retorna a la corporació amb la voluntat de restituir la seva primitiva identitat.

Wilson coneix als homes que esperen a ser de nou el que han estat, entre ells Charly, no troba ningú que el pugui substituir i és portat a la taula d’ operacions per ser eliminat.

 

 

COMENTARI

   Frankenheimer roda en 1966 “Plan diabólico”, viu un del seus millor moments, després d’haver dirigit pel·lícules de prestigi com “Siete dies de mayo” o “El tren”.

La premissa de que parteix el film és força interessant, está basada en una novel.la de David Ely i ha estat tractada innombrables vegades en el cine: la identitat. I des de múltiples perspectives, recordem ara mateix “Cara a cara” de John Woo (1997), Psicosis d’ Hitchcock (1960) o el clàssic dilema de Jeckyll i Hyde.

En aquest cas, un individu es vol convertir en un altre, esborrar la seva vida anterior i renéixer com algú nou, ara mateix. ja dotat de mitjans de vida i habilitats artístiques.

Hamilton te una existència poc interessant, una dona amb la que ja no comparteix sentiments ni emocions, una filla que viu allunyada, una ocupació que no li comporta nous al·licients. Una organització misteriosa li ofereix una segona oportunitat, construir una vida nova, una vida sense cap lligam amb l’ anterior, amb llibertat total i amb una imatge física i personal força seductora.

Wilson, el nou ser sortit  de la taula d’ operacions, viu una experiència catàrtica i regeneradora, s’ enamora d’una dona jova, participa en una orgia hippie i atrau a la gent cosmopolita dels voltants a casa seva.

I malgrat tot, tampoc està satisfet, en plena borratxera se n’ adona que tot és efímer i que potser vol tornar al reposat passat que ha abandonat a corre cuita.

Si be la primera part de la pel·lícula compleix amb escreix les expectatives i l’ interès es manté. En la segona part Frankenheimer no acaba d’ aconseguir el to, les escenes es dilaten i resten caps per lligar.

En qualsevol cas Frankenheimer ens parla de la recerca de la felicitat de l’ home comú i la dificultat de trobar-la, de com la ciència i el progrés no necessàriament comporten satisfacció per al individu i de com l’ home pot ser manipulat i manejat per organitzacions alienes al seus verdaders interessos.