SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Gene Kelly

               Cyd Charisse

               Dolores Gray

               Dan Dailey

               Michael Kidd

Any: 1955

Títol original: It’s always fair weather

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Tres nois tornen a Nova York recent acabada la segona guerra mundial, són Ted Riley (Gene Kelly), Doug Hallerton (Dan Dailey) i Angie Valentine (Michael Kidd).

Han estat soldats de l’ armada americana i són els millors amics del món. Els tres se separen i prometen tornar-se a reunir deu anys després , en 1955, en el mateix lloc, el bar que freqüenten.

Passen els deu anys, Angie és guanya la vida com a carnisser, Doug és un executiu de la publicitat  i Ted és manager d’un boxejador i es dedica als tripijocs d’ aquest esport. Els dos primers s’han casat, tenen fills i una vida convencional, el tercer viu amb l’ esquena dreta però cap dels tres està  content amb la seva vida .

El que pensaven seria un feliç retrobament es converteix en un continuat de llocs comuns i se n’ adonen que passats deu anys no tenen res que dir-se.

Vagarejant per la ciutat Ted coneix a Jackie Leighton (Cyd Charisse) i la parella s’ enamora. Ted te que dirigir un combat del seu pupil però una colla de gàngsters volen que el boxejador perdi i manegar el combat. Ted amb la col·laboració de Jackie deixa KO en el vestuari al seu boxejador i el combat no se’ efectua.

Els gàngsters inicien la persecució del manager per venjar-se, en tant Ted i els seus dos amics han estat reclutats per un programa de televisió on s’han assabentat de la seva història i volen celebrar com s’han retrobat després de deu anys.

Madeline (Dolores Gray) és l’ estrella televisiva que els entrevista i cap dels tres mostra gens d’ entusiasme per haver-se topat de nou però en el moment àlgid del programa, apareixen els gàngster que persegueixen a Ted. Aquests desconeixen que tot el que passa en la sala està sent gravat per la televisió i li retreuen a Ted que no hagi volgut complir la seva paraula i arranjar el combat.

Els tres ex soldats s’ enfronten als malfactors que finalment són detinguts per la policia, això revifa la seva camaraderia i comprenen que malgrat el temps i els canvis sempre seran amics.

 

COMENTARI

Donen i Kelly es tornen a reunir per tercera i última vegada en un musical a l’ altura dels altres dos que havien dirigit: “Un dia en Nueva York” (1949) i “Cantando bajo la lluvia” (1952). De fet el film que ens ocupa es pot considerar una continuació del primer film esmentat. Els mariners d’ aquest relat ja han acabat el servei militar i la guerra ha finit. Els tres amics es troben per celebrar l’ inici de la seva nova vida i la inabastable amistat que es prodiguen.

Com en altres films, els companys prometen veure’s deu anys després. Recordem tot i que el tractament és sentimental i entre home i dona: “Tu y Yo” de Leo Mc Carey (1957) i la saga “Antes del amanecer (1995) de Richard Linklater i les seves dues seqüeles.

Quan es retroben, res és com havien pensat, la vida no els ha tractat com volien i la relació passa esmorteïda i rutinària. Donen/Kelly introdueixen quasi per primera vegada en el musical, un aire nostàlgic i fins i tot pessimista, tot i que la cosa resta endreçada al final amb un bon happy end.

Sobre els protagonistes recorre el pas del temps, l’ ombra del fracàs i la desesperança de que els propòsits de vida no s’han realitzat tal com s’ esperava.

Un projecte immediat comú contra un grup de mafiosos, restableix la relació i sembla una lliçó  per redreçar la seva vida i guanyar de nou l’ auto estima. Al final l’ optimisme torna a ser desbordant i el missatge final del film és un cant a l’ amistat masculina i a mantenir els vincles que mai haguessin tingut que trencar-se.

Tot i aquest elements nous, la cinta se sosté gràcies als esplèndids números musicals que com sempre quan es tracta del geni de Kelly i Donen et deixen materialment bocabadat.

Destaquem aquell en el que Kelly passeja i balla en patins per la ciutat : “I like myself”, el de Dolores Gray i els boys o “Stillman gym” en el gimnàs dels boxejadors amb una Cyd Charisse en plenitud o “The binge”, quan ballen sobre cubells d’ escombraries. No és dansa però ho sembla l’ escena final de la baralla, tota una coreografia magnífica , en aquest cas sense música.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s