DANZAD, DANZAD, MALDITOS

 Director: Sidney Pollack

Actors: Michael Sarrazin

               Jane Fonda

               Susannah York

               Red Buttons

              Bonnie Bedelia

Any: 1969

Nacionalitat: USA

Títol original : They shoot horses, don’t they?

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió es realitzen maratons de ball en Estats Units.

Els concursants ballen hores i hores, dies i dies, fins que una parella es proclama guanyadora.

A un d’ aquest concursos acudeix Glòria (Jane Fonda), una noia aspirant a actriu que només ha fet papers d’ extra. L’ organització li busca un noi a l’ atzar, Robert (Michael Sarrazin) i els dos s’ emparellen al costat de molts altres ,amb l’ esperança de guanyar els mil-cinc-cents dòlars per vencedor o al menys tenir llit i menjar durant uns dies.

En el concurs hi participa gent de diversa índole, com Harry (Red Buttons), un mariner ja madur, Alice (Susannah York), una noia amb expectatives en el món artístic  o una dona embarassada (Bonnie Bedelia) amb la seva parella.

Assistim al cansament i el neguit dels participants. De quan en quan per eliminar-los se’ls fa donar diverses voltes a la pista i les tres últimes parelles són descartades.

Alice s’ encapritxa de Robert, i Glòria canvia de parella quan aquest abandona el concurs, i recórrer a Harry el mariner que està en situació similar. En una de les curses per la pista, Harry pateix un infart i mor.

El concurs porta ja cinquanta dos dies, mil hores en les que els participants tan sols han pogut descansar en breus estones.

Alice desfeta i alienada embogeix i és eliminada. Ara Glòria i Robert tornen a estar junts. Glòria no pot més. L’ organitzador i mestre de cerimònies li mostra que fins i tot guanyant, el premi serà esquàlid doncs li descompta les despeses de manutenció de tots els dies.

Desesperada i sense cap esperança de futur li demana a Robert que li dispari un tret al cap. El noi ho fa i la mata. La policia l’ empresona, el concurs continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula és una metàfora social. La pista de ball és el paradigma de la vida, del sistema econòmic. Tothom balla, tothom lluita i competeix força lluny del somni americà per aconseguir un premi, per ser un vencedor.

Tothom pateix, es degrada, perd els referents per ser una peça de l’ engranatge en el que sols obtenen recompensa els organitzadors. Al voltant un públic àvid d’ emocions que patrocina a les parelles que pensa poden guanyar, que anima, que espera cops d’ efecte, que vol que l’ espectacle continuï.

Però els ballarins sols troben el cansament extrem i el fàstic i es converteixen en ninots patètics, els que abandonen perden, els que continuen no guanyen.

La pel·lícula és també una exposició d’un món malalt, El rodatge es realitza en els turmentosos anys de la guerra del Vietnam i trasllada el desemparament social i l’ actitud crítica de l’ època a un temps amb elements similars: la depressió dels anys 30.

Planteja que no hi ha sortida, no hi ha esperança. Glòria demana morir i Robert la mata, ell ,potser, tampoc sobreviurà.

Avui seria difícil realitzar un film tan crític amb el sistema i d’ un pessimisme tan radical.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s