TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

 

Director: Martin Mc Donagh

Actors: Frances Mc Dormand

              Woody Harrelson

              Sam Rockwell

              Peter Dinklage

Any: 2018

Títol original: Three billboards outside Ebbing, Missouri

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

En Ebbing, un poble de Missouri, una noia, Helen Hayes, va ser violada i assassinada; set mesos després no hi ha notícies sobre el criminal.

Mildred Hayes (Frances Mc Dormand), la seva mare, encarrega a una empresa, l’ exposició de tres grans cartells en mig de la carretera que dona al poble, en ells denuncia la ineficàcia de la policia local per resoldre el cas.

William Willoughby (Woody Harrelson) és el cap de la policia local, els seus agents han fet tota mena d’ indagacions sense trobar a l’ assassí; Willoughby te càncer i els dies comptats, el seu segon, Dixon (Sam Rockwell) és un home primari i solitari, que viu amb la mare i no accepta els atacs a la policia.

Un dia Willoughby fa l’ amor amb la seva dona, seguidament surt al pati de casa seva i s’ engega un tret,no vol més patiments per la seva malaltia; molta gent considera que el suïcidi s’ha produït degut als mals de cap que li ha originat Mildred.

Així ho pensa Dixon que, ataca a Red Welby, el cap de l’ empresa que col·loca els anuncis. Dixon és expulsat de la policia i Mildred afectada pels successos, llença un quants cocktails molotov contra la comissaria.  No sap que Dixon s’hi troba dins, l’ home surt d’ entre les flames i rep cremades importants.

Al mateix temps, Charlie, el marit de Mildred, un mal tractador de qui la dona es va separar, crema els anuncis.

Willoughby, abans de morir ha enviat diverses cartes, a Mildred li desitja sort i trobar a l’ assassí de la seva filla, una altra missatge és per Dixon, on li expressa que malgrat el seu caràcter és un bon home i un bon policia. Aquesta missiva li canvia la perspectiva a Dixon, l’ home escolta en un pub com un delinqüent es vana d’haver violat a una noia mentre agonitzava. Dixon creu que es tracta de l’ assassí d’Helen, es baralla amb ell, l’ esgarrap la cara  i obté mostres del seu ADN.

Conxorxat ara amb Mildred, la seva antiga enemiga, porten les mostres a examen però tot és en va, l’ ADN que s’ ha trobat en la víctima no pertany al sospitós.

Mildred i Dixon emprenen un viatge per trobar al possible botxí, potser per matar-lo, és un criminal en llibertat tot i que no hagi estat l’ assassí d’ Helen. A mig camí s’ho repensen, tot i que manifesten el desig de continuar el viatge amistosament.

 

 

COMENTARI

Martin Mc Donagh ha estat conegut per la seva tasca com autor teatral, en 1996 s’ estrena la seva òpera prima: “La reina  de la bellesa de Leenane”. La seva carrera teatral continua brillantment fins que en el 2009 s’ estrena la seva primera pel·lícula: “Escondidos en Brujas”, també un èxit.

Ara en aquest segon film arriba per fi al conjunt de la gent i obté els premis del públic en els festivals de Toronto i Sant Sebastià i set nominacions als oscars de l’ any 2018.

Mc Donagh realitza una cinta hàbil, comercial, entretinguda, de qualitat i amb missatge, una molt bona pel·lícula. El director contextualitza l’ acció en un punt del sud profund dels Estats Units.

Allà hi trobem gent distant per culpa de l’ odi. Mildred és una dona forta, de caràcter, una interpretació genial de Frances Mc Dormand, sense la qual la pel·lícula seria una altra. Mildred és dura, no s’acovardeix per res i vol saber a tota costa qui va violar i assassinar a la seva filla però també és una dona fràgil, davant tanta façana s’ emociona quan Willoughby vomita sang a causa del càncer o quan mor, o quan crema la comissaria però se n’ adona que Dixon hi és dins.

Ens adonem que darrere la dona dura i intransigent, s’hi troba una ànima delicada que reclama justícia.

El contrapunt de Mildred, és Dixon, una altra bèstia bruna, un policia violent, racista i venjatiu però també un home solitari, dominat per la mare, l’ altra cara de la mateixa moneda que Mildred.

Willoughby, el cap de policia, és l’ intermediari entre posicions divergents però la seva mort porta a l’ esclat de l’ odi i la brutalitat. Les cartes que ha escrit fan reflexionar als seus interlocutors; Willoughby demana seny, calma, apartar l’ odi i aconsegueix unir als dos protagonistes antitètics. Ara si, disposats a col·laborar i no a disputar, a no contemplar a l’ altra com un enemic sinó com a algú proper i amb interessos similars. És l’ inici de la reconciliació.

Dues ànimes solitàries han mostrat la seva pitjor cara, enutjades amb el món i amb si mateixes, plenes de dolor i recança. Un viatge i una motivació comunes les aproximen i els hi donen l’ oportunitat de regeneració i de companyia.

Mc Donagh supervisa aquest món del sud, policies prepotents, dones valentes però intolerants, un ex marit mal vexador, una certa impunitat del poder establert i el silenci i l’ opacitat del veïnat. Ho fa amb un llenguatge agut, intel·ligent, afilat… amb girs de guió que mostren que darrera el cineasta hi ha un excel·lent escriptor.

EL SUEÑO ETERNO

 

 

 

Director: Howard Hawks

Actors: Humphrey Bogart

              Lauren Bacall

              Martha Vickers

              Dorothy Malone

              John Ridgely

Any: 1946

Títol original: The big sleep

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

El detectiu privat Philip Marlowe (Humphrey Bogart) és citat a casa del general Sternwood, és un home vidu i milionari i te dos filles, Vivien Rutledge (Lauren Bacall) i Carmen (Martha Vickers).

El general vol que lliuri a Carmen d’ un xantatgista, un tal Geiger, que li reclama deutes de joc i te en el seu poder fotos compromeses de la noia.

Marlowe busca a Geiger que regenta una llibreria  però comprèn aviat que el negoci és una tapadora darrera de la qual s’ amaga un gàngster, Eddie Mars (John Ridgely), que és propietari de negocis relacionats amb el joc, Geiger és assassinat.

La fotografia del xantatge va a parar a mans d’ un altre mafiós, Joe Brody, l’ assassí de Geiger; Carmen l’ amenaça amb una pistola i recupera la foto, Brody és un xantatgista professional que li va robar el carret a Geiger, quan Brody acudeix a obrir la porta, un sicari de Mars el mata.

Vivien li demana a Marlowe tancar el cas però aquest s’hi nega i continua la investigació. En realitat Carmen ha matat a un home, Show Regan i la seva germana vol encobrir-la però Mars, que ho sap, li fa xantatge.

Marlowe és apallissat pels sicaris de Mars però Vivien el deslliga i els dos, que s’ han enamorat, van a una cita amb el gàngster. Aquest es confia i Marlowe l’ apunta amb l’ arma i el fa sortir a fora de la casa, els seus homes, creient que es tracta del detectiu, el massacren a trets.

Marlowe i Vivien marxen plegats.

 

 

COMENTARI

     “El sueño eterno” està basada en la novel.la de Raymond Chandler del mateix nom i és considerada una de les grans pel·lícules del cine negre de tots els temps.

En ella ens trobem amb una trama força enrevessada, plena de corrupció, crims i també amor però segurament l’ argument, incomprensible de vegades, no és el més important sinó l’ enorme feeling entre Humphrey Bogart i Lauren Bacall, ja marit i muller en aquest moment, i el glamour que desprenen.

Bogart és Marlowe, el detectiu individualista, insolent, murri i indisciplinat, un  estereotip que l’ actor imposa sempre al seu personatge, cínic i distant però honest.

Bacall és la dona bona-dolenta, una seductora, la dona fatal que juga amb l’ ambigüitat del seu personatge i s’acosta a un món tèrbol i sòrdid per protegir a la inconscient de la seva germana.

Aquest univers sense escrúpols l’ encarnen un seguit de gàngsters, Brody, Canino, Geiger…tots acaben trobant un mal final a l’ igual que Mars, el que dirigeix l’ embolic. És un mostrari de gent envaïda per l’ ànim de lucre, repugnants i corruptes. Sorprenent és el personatge de Carmen, no és casual el nom, una verdadera menja homes, una cap de pardal, que es veu abocada a un infern per què prefereix utilitzar més el sexe que el cervell.

El final te aquest punt desencantat dels films de Bogart; el detectiu encobreix davant la policia a la noia culpable i passa pàgina, la justícia resta en entredit.

La pel·lícula abona la seva fama a partir d’ excel·lents escenes, com la final en que el dolent, Mars, surt al carrer i és cosit a trets pels seus companys, que esperaven al detectiu. Quan Marlowe obre la porta, Mars, està enganxat a ella i ja difunt.

Els combats dialèctics mereixen molt la pena, recordem que William Faulkner va participar en el guió; sentències concloents d’ ell: “L’ honradesa alimenta poc” o “No bufetejo massa be a aquestes hores” o, ell: Si em necessites truca’m”, ella: dia i nit?, ell: “millor de nit, de dia treballo”.

O aquesta altra; Ella: “Parlant de cavalls, m’ agrada apostar però abans miro com corren”. Ell: “No puc parlar sense veure com corres, Ella: Bé, tot depèn del genet” o el final: Ell: què passa amb tu?, ella: res que no puguis arreglar”, es besen i fi.

RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

THE SQUARE

 

Director: Ruben Ostlund

Actors: Claes Bang

              Elisabeth Moss

              Dominic West

Any: 2017

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Christian (Claes Bang) és el director del Museu Real d’ Art Contemporani d’ Estocolm.

Les obres que en ell s’hi exposen són trencadores i avantguardistes, ara s’ inaugura una exhibició titulada “The square”, un quadrat on s’hi volen concentrar els millors valors humans.

Un dia Christian és assaltat per una dona, assetjada a la seva vegada, que li demana protecció, un altre home s’hi solidaritza i un tercer  que, és l’ assaltant, fuig al veure als altres fer-li front. El resultat és que Christian ha estat víctima d’una ensarronada i li han robar la cartera, el mòbil i els botons de puny.

Amb la col·laboració de Michael, company de feina, localitza on viuen els lladres, com no sap qui ha estat el saltejador, col·loca un pasquí en cada bústia de la casa, en el que assevera que sap qui són els malfactors i demana li restitueixin allò robat sinó volen atenir-se a les conseqüències.

Al cap d’un temps, un nen emigrant el commina a qui li demani perdó i a que gravi un vídeo , penedint-se de la seva acció, doncs ha estat acusat i recriminat per una cosa que ell no ha fet.

Mentrestant, Christian assisteix a una perfomance on un actor interpreta a un home mono i aquest incomoda als assistents, tanmateix uns creadors graven un vídeo per al centre d’ art ,en el qual es contempla com una nena indigent explota als ulls dels espectadors.

El museu li reclama responsabilitats a Christian i l’ obliga a dimitir, en tant Anne (Elisabeth Moss), una periodista amb qui l’ home ha tingut una relació, no vol que tot es limiti a una trobada sexual i li reclama ampliar el lligam.

Christian amb mala consciència, grava el vídeo que li ha demanat el nen, on demana disculpes però quan va a lliurar-li, la família ha marxat.

 

 

COMENTARI

“The square” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de l’ any 2017.

La pel·lícula es basa en fragments, en moments en els quals Christian, el director d’ art contemporani del museu d’ Estocolm, és el fil conductor.

Estem davant un film imperfecte i irregular però també sorprenent, complex i diferent, una aportació creativa al cine del segle XXI.

Oslund ens presenta l’ art modern i “The square”, el quadrat , la nova exposició, com una metàfora de la societat sueca i occidental….de la societat. A través d’ aquesta visió fragmentada  i de les petites històries, ens adonem de la hipocresia, la doble moral, la correcció política , les contradiccions socials i les pors d’un entorn mundà que camina  entre la voluntat de ser i la de semblar. La fredor, la insolidaritat i el desconeixement de l’ altre, són parts que formen un tot.

Oslund planteja la pel·lícula com moltes de les seves vinyetes, és a dir es tracta d’ una perfomance i totes les històries que acull en el seu si es poden contemplar d’ aquesta manera; què són sinó l’ assalt en mig del carrer, la interpretació excessiva de l’home mono, la retòrica del nen per restituir el seu bon nom o la insistència de la periodista per fer més duradora la relació.

Tot són moments teatrals, actes que defineixen la contemporaneïtat i que mostren al públic, a tots nosaltres, les pròpies vergonyes, representants i representats juguen la broma de la vida. El director suec llença els seus retrets en base a la ironia i la sàtira.

L’ episodi més rotund és el de l’ home mono. Un actor interpreta aquest paper davant el més granat del món cultural, és algú que s’ excedeix en els seu paper de simi. El presentador ho anuncia en l’ inici. Un animal ataca si veu que se li te por, un animal et persegueix si corres davant d’ ell i t’ ignora si et quedes quiet i busca una altra presa.

L’ home mono trenca la norma i les convencions socials, molesta, incomoda, agredeix i els benpensants, que som tots, no sabem com actuar ni com respondre. Quan els expectatives no són les esperades ens trobem amb la por d’un col·lectiu davant un sol home que transgredeix ; aflueixen la intimidació, la covardia i la vergonya, tan sols quan algú desperta i s’ hi torna, la manada actua gregàriament i acompanya en el càstig a l’ home animal.

Un altre episodi important és el del vídeo. Un grup artístic ha preparat una gravació en la que s’hi contempla a una nena indigent i rossa que camina cap un cercle on explota i salta pels aires. De nou la societat benpensant demana la retirada de les imatges, un menyspreu als col·lectius més desafavorits, una humiliació, una ferida a la sensibilitat dels espectadors. La societat viu, si més no, un conflicte; una part del públic protesta perquè amb la dimissió del director del museu i la retirada del vídeo, es demostra el sostre de vidre de la llibertat d’ expressió i la democràcia. La societat mostra fugues i contradiccions i discuteix sobre allò banal mentre al carrer, els verdaders desafavorits són oblidats.

Un altre episodi ens mostra com Christian és atracat, una xarada que el confon, i ell acusa falsament. Christian es veu enfrontat i humiliat davant el nen que li demana rescabalar el seu honor i s’ accentua el sentiment de culpa, intenta redimir-se acusant-se de la mala actitud, és la mala consciència del culte i el ric davant un món que el posa en evidència.

Més episodis. En “The square”, si entres cap a la dreta vol dir que confies en el gènere humà, si vas cap a l’ esquerra, és que no ho fas. Tothom escull la confiança en el semblant, llavors cadascú es te que desposseir de cartera i mòbil, deixar-lo a terra i seguir camí, això ja no agrada tant.

Més motius de por, desconfiança i recel. L’ amant ocasional es vol quedar amb el condó amb el semen per llençar-lo o potser no, dubtes, suspicàcies, lluita per tan important fluid que, després continua, sexe d’una nit o sentiment amorós?.

Oslund doncs, introdueix el cos social en aquest quadrat, igual que l’ art contemporani tot és artificiós, contradictori, tot és dubte i engany. Un símptoma dels temps, un retrat cínic i intel·ligent que te el seu epicentre quan la dona de la neteja llença a les escombraries part de l’ exhibició pensant que són deixalles. Món d’ equivoc i confusió

 

 

EL HOMBRE DEL TREN

 

 

Director: Patrice Leconte

Actors: Jean Rochefort

              Johnny Halliday

Any: 2002

Títol original: L’ homme du train

Nacionalitat: França

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Manesquier (Jean Rochefort) és un mestre jubilat que viu en una  tranquil·la ciutat francesa de províncies i habita en un antic palau, ple de comoditats.

Un dia coincideix en la farmàcia amb Milan (Johnny Halliday), un nou vingut a la població, un home lacònic i esquerp a qui convida a la seva casa, en tant l’ hotel de la localitat està tancat.

Milan ha arribat a la vila amb la intenció d’ atracar el banc de la ciutat, en col·laboració amb tres companys.

Manesquier ha d’ entrar al cap de tres dies en l’ hospital per ser intervingut  en una operació de cor, el mateix dia, Milan ha d’ efectuar l’ atracament.

En aquest temps, el homes, tan allunyats en la seva forma de vida, simpatitzen i es relacionen, cadascun pensa que hauria passat si hagués assolit la vida de l’ altra.

Manesquier entra en l’ hospital i mor en la sala d’ operacions, Milan perpetra l’ atracament però és traït pels seus companys i quan surt de l’ entitat la policia l’ acorrala i el mata.

 

 

COMENTARI

   Leconte recorre a l’ inspirador del seu cine, Jean Rochefort, en una pel·lícula que retorna a molts dels eixos que informen la seva carrera i que ja desenvolupa de manera similar en “Tàndem”.

Aquí com allà, ens trobem la relació entre dos homes, en principi antitètics, parlador i amable un, sorrut i silenciós l’ altre, l’un sedentari i aburgesat, l’ altra un aventurer sense destí.

Leconte aplega als dos homes darrere la seva diferent forma de viure; dos persones marcades per la solitud. Entre ells neix una amistat i una confiança mútua. Al poc temps cadascun pensa que hagués volgut ser l’ altre; Milan recolza nostàlgic a l’ alumne de Manesquier, aquest es talla el cabell dotant-se d’un estil modern o s’ enfronta als brètols que munten escàndol en el bar.

La mort els uneix i els acompanya però Leconte mostra la seva última ranera o potser un renaixement en el que cadascun ha invertit els seus papers. Hem vist a Milan arribar a la població com un home solitari que descendeix d’un tren, emmarcat en la simbologia del western, ara contemplem a Manesquier com marxa en el mateix comboi en tant, Milan s’ aixopluga feliç entre els llibres del vell professor.

Leconte ve a dit que tots els homes són iguals, tanmateix el que els separa és el destí. Canviar d’ identitat, ser un altre, és una forma de canviar de vida, tothom vol ser allò que no ha estat, tothom vol viure la vida no viscuda.

Un altre particularitat de Leconte és el context on succeeixen els seus relats, sempre propers a la França de províncies, això ajuda a explorar el tarannà dels seus protagonistes, gent amb un somni que no sempre pot complir.

El noi que no entén el llibre que llegeix: “Eugenia Grandet”, en el que una dona espera tota la vida a un home per amor; o la fornera que repeteix cada dia la mateixa cantilena al clients: “Vol alguna cosa més?; o l’ atracador silenciós que tan sols diu una frase críptica cada dia i a la mateixa hora; o els mateixos protagonistes, dividits entre l’ home previsor, Manesquier, que guarda en el bany fins a tres raspalls de dents  o l’ home aventurer, Milan, que tan sols n’ utilitza un.

Aquesta és una mostra de com Leconte no sols ens vol fer saber coses sobre els seus personatges, sinó que amaneix la trama amb un constant sentit de l’ humor i trets de comèdia.

WONDER WHEEL

 

Director: Woody Allen

Actors: Justin Timberlake

              Kate Winslet

              Juno Temple

              Jim Belushi

Any: 2017

Nacionalitat: USA

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   En Coney Island, en els anys cinquanta, Humpty (Jim Belushi) és l’ encarregat de la roda gegant del parc d’ atraccions, és alcohòlic i te una filla d’un altre matrimoni, Carolina (Juno Temple), que està casada amb un gàngster. Humpty viu amb Ginny (Kate Winslet), una actriu que exerceix de cambrera i que te un fill petit d’una altra parella.

Un dia Carolina apareix de nou per la casa paterna, s’ha barallat amb el marit i aquest la persegueix, demana aixopluc, el pare que fa temps que no la veu, li concedeix.

En tant, Ginny coneix a un noi més jove que ella, es tracta de Mickey (Justin Timberlake), el socorrista de la platja, la parella te relacions d’ amagat del marit .

Carolina també es troba amb Mickey , comencen a sortir i s’ enamoren, Ginny s’ assabenta de la relació i intenta apartar a la noia del seu nou amant sense aconseguir-ho,

Mickey i Carolina comparteixen un sopar romàntic en el que el noi li diu que l’ estima però Carolina és perseguida pels gàngsters que l’han localitzat.

Ginny els ha vist i telefona al restaurant on sopa la parella però en l’ últim moment desisteix de la trucada. Quan Carolina surt del local, un cotxe la segueix, mai més se sabrà res de la noia.

Mickey i Ginny discuteixen i Humpty li demana a Ginny que continuï al seu costat.

 

 

COMENTARI

   Allen es posa seriós, el mestre abandona el seu senti de l’ humor proper a la comèdia per parlar d’ allò que fa sempre, de les relacions de parella, de les passions humanes, de les expectatives, les esperances i els desenganys.

La clau de diversió i parodia desapareix. En realitat Allen a través de la seva carrera està ple de referències culturals, Bergman, Dostoievski, els psicoanàlisi… ara li toca al realisme dramàtic d’ Eugene O’ Neil, de “Desig sota els oms” o Llarg viatge cap a la nit”. Ens trobem amb gent desolada, amb perdedors que sobreviuen com poden i que s’ agafen a un últim tren que els porti cap l’ amor i el desig.

Ginny s’ aferra a l’ esperança que li ofereix Mickey, amb la joventut del noi, que tant l’ atrau. Humpty no vol que Ginny l’ abandoni, malgrat els desacords i les rutines, Carolina surt de la barbàrie per trobar un home que la comprèn i l’ estima.

Tots els personatges juguen, tots perden, ningú aconsegueix el seu somni i tots s’han d’ adaptar al que hi ha, especialment Ginny que, troba com les seves ambicions i il·lusions amb Mickey són devastades.

Allen és especialment amarg en la derrota d’uns sers que s’han de conformar a la realitat, escriptors que no escriuen, actors que no representen, amors que no es consumen, sensació de buit.

Allen roda les escenes finals de les discussions entre Mickey i Ginny i  entre Ginny i Humpty amb plans seqüències magnífics que recreen la tensió i la insatisfacció dels seus personatges. La roda de Coney Island és la roda que gira, el temps que passa, tot s’ho emporta la cistella que està en el cel i en poc temps baixa a la terra per tornar a pujar, com la vida, com els sentiments.

En l’ escena final, el fill de Ginny crema les deixalles en la platja, tot crema, res queda.

LES MILLORS PEL.LICULES DEL 2017

 

1) LA, LA, LAND-LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS-DAMIEN CHAZELLE

 

2) SILENCIO-MARTIN SCORSESE

 

3) DOÑA CLARA-KIELER MENDONÇA FILHO

 

4) LADY MACBETH-WILLIAM OLDRIDGE

 

5) COCO-LEE UNKRICH

 

6) WONDER WHEEL-WOODY ALLEN

 

7) EL GRAN SHOWMAN-MICHAEL GRACEY

 

8) LAND OF MINE-MARTIN ZANDVLIET

 

9) EL VIAJANTE-AGSHAR FARHADI

 

10) PARAISO- ANDRE KONCHALOVSKI

 

11) EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA-AKI KAURISMAKI

 

12) THE DISASTER ARTISTA-JAMES FRANCO

 

13) DUNKERQUE-CHRISTOPHER NOLAN

 

14) TRAIN TO BUSAN-YEON SANG HO

 

15) THE SQUARE

 

16) DETROIT-KATHRYN BIGELOW

 

17) MÚLTIPLE-NIGHT SHAYAMALAN

 

18) LUMIERE-THIERRY FREMAUX

 

19) LOS ÚLTIMOS AÑOS DEL ARTISTA-ANDRZEJ WAJDA

 

20) IT-ANDRES MUSCHIETTI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LES MILLORS PEL.LICULES DEL 2017-ESPANYA

 

1) INCERTA GLORIA-Agustí Villaronga

 

 

2) PERFECTOS DESCONOCIDOS-Alex de la Iglesia

 

 

3) LA LIBRERIA-Isabel Coixet

 

 

4) EL AUTOR-Manuel Martín Cuenca

 

 

5) CONTRATIEMPO-Oriol Paulo

 

 

6) ORO-Agustín Diaz Yanes

 

 

7) CANTABRICO-Joaquín Diaz Acha

 

 

8) HANDIA-Jon Garoño-Aitor Arregi

 

 

9) ESTIU 63-Carla Simón

 

 

10) LA PELL FREDA-Xavier Gens