EL FUERA DE LA LEY

 

Director: Clint Eastwood

Actors: Clint Eastwood

               Sondra Locke

               Chief Dan George

               John Vernon

Any: 1976

Títol original: The outlaw

Nacionalitat: Usa

Gènere: Western

 

ARGUMENT

   Josey Wales (Clint Eastwood) és un ex soldat confederat que, després de la guerra de secessió viu en el seu ranxo amb la seva esposa i la seva  filla.

Un dia arriben a la possessió un grup de mercenaris, “Els botes vermelles”, una guerrilla al servei de la Unió, arrasen amb tot el que troben, incendien la casa i maten a la família, Wales rep un cop de sabre i resta malferit.

Josey, recuperat,busca venjança i abat a varis membres de la guerrilla però és perseguit per l’ exercit i te que iniciar una vida fora de la llei en la que intenta arribar a Mèxic per aixoplugar-se.

En el camí, fa amistat amb un indi, Lone Watie ,(Chief Dan George) i amb “Raig de lluna”, una altra india, s’ enfronta als caça recompenses, doncs han posat preu al seu cap i salva la vida a l’ avia Sara i a Laura Lee (Sondra Locke), la  seva neta, quan són atacades pels comanxers, bandits  que venen licors i municions als indis.

Wales s’ estableix amb la seva nova família i pacta amb els indis comanxes perquè tots es respectin i puguin viure en pau.

Terrill, l’ home que va assassinar a la nissaga de Wales,  retorna amb els seus sequaços; el pistoler amb l’ ajuda dels companys mata a tota la banda i persegueix a Terrill fina a matar-lo.

El capità Fletcher (John Vernon) arriba a la granja per arrestar a Wales, tots li diuen que el perseguit ha mort, Fletcher fingeix creure’s la versió que li ofereixen i Wales marxa solitari i en pau cap a nous indrets.

 

 

COMENTARI

Cinquena pel·lícula que dirigeix Eastwood que, realitza amb ella potser,la seva primera obra mestra.

Eastwood segueix un relat de Forrest Carter que, al seu torn, es basa en un personatge real. Josey Wales va sorgir com homenatge a Bill Wilson, un fora de la llei que es va enfrontar a la guerrilla mercenària dels botes vermelles, quan la guerra de successió. Philip Kauffman , un dels bons guionistes d’ Hollywood, completa la feina.

Aquest personatge, Eastwood  el configura a la seva semblança. El Wales cinematogràfic és el venjador justicier que trobem en tantes pel·lícules del director. Wales és implacable, silenciós, orgullós, solitari, porfidiós…és l’ heroi americà que posa en escena Eastwood tantes i tantes vegades. El predicador d’ “El jinete pálido” o l’ Harry de la sèrie d’ “Harry el sucio”. En aquest cas Wales compleix també amb l’ estereotip dels protagonistes dels westerns.

Faríem mal fet si sols contempléssim en els personatges d’ Eastwood assassins sanguinaris amb ànsia de venjança. Evidentment el director americà sempre ens presenta un motiu per a l’ acció de l’ antiheroi; en aquest cas els dolents li cremen la casa i li maten la família, un bon motiu per enfadar-se i fins i tot per què Wales renuncií a la legalitat judicial per emprendre la venjança per la seva mà.

Quan parla amb “Deu ossos”, el cap comanxe, entenem el perfil ideològic de Wales que és el d’ Eastwood; el perseguit advoca contra els governs corruptes que desgavellen l’ existència dels ciutadans honrats, defensa viure i deixar viure i no creu en papers i burocràcia sinó en la paraula dels homes. És a dir, Eastwood és presenta com un àcrata de dretes, un defensor de l’ home m mig americà que, abandonat per l’ estat, te que buscar-se la vida.

Eastwood es pronuncia contra els desastres de la guerra que porten a aquestes guerrilles de bandoles sense ordre ni llei que, abusen i assassinen a plaer.

La posada en escena és excel·lent; Eastwood mostra a Wales sorrut i malcarat, amagat quasi sempre entre clars i foscos que proclamen la seva amargor. Els secundaris també omplen la pantalla. L’ indi , el capità que fingeix no saber qui és, la dona que s’ enamora d’ ell…Wales recorre un camí cap a la venjança però en ell hi troba amistat, amor i esperança. En qualsevol cas, fidel a l’ arquetip, el justicier abandona el confort de la seva nova llar i en l’ última escena el contemplem solitari de nou, entre la pols del desert.

LA CALUMNIA

 

 

 

DIRECTOR: William Wyler

Actors: Audrey Hepburn

              Shirley Mac Layne

              James Garner

              Miriam Hopkins

              Fay Bainter

Any: 1961

Títol original: The children’s hour

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Homosexualitat

 

ARGUMENT

Karen Wright (Audrey Hepburn) i Martha Dobie  (Shirley Mac Layne) dirigeixen una escola per a nenes en una petita població d’ Estats Units, amb el suport de Lily Mortar (Miriam Hopkins), la tia de la segona.

Karen surt amb Joe (James Garner), un metge de l’ hospital de la ciutat i espera casar-se aviat amb ell.

En l’ escola tenen un problema amb Mary Tilford, una nena consentida i malcriada que és neta d’ Amelia Tilford ( Fay Bainter), la tia de Joe.

Cansada de rebre reprimendes i castics per la seva mala conducta, Mary s’ inventa que Karen i Martha són amants i li explica la història a la seva avia, aquesta es creu la versió de la nena, que es complementa amb comentaris desfavorables de Lily, i la retira del col·legi; la bola es fa més grossa i tots els pares aparten als nens de l’ escola.

Quan les dues professores s’ assabenten dels motius, visiten a Amelia però aquesta no vol cedir, Mary compta a més amb la versió de Rosalie, una altra nena a qui obliga a mentir, extorsiona i fa xantatge.

Les noies es queden sense l’ escola, que tant els hi ha costat aixecar, la incompareixença de la tia Lily com a testimoni fa que perdin el judici i la reputació.

Posades en el punt de mira de la població i assenyalades amb el dit, no els hi queda més remei que plantejar-se l’ inici d’un altre projecte de vida en una altre lloc.

Joe decideix posar fil a l’ agulla i marxar amb les dues dones però el dubte també ha arrelat en el seu cor i no pot deixar de fer la pregunta sobre la certesa o no de que Karen i Martha siguin realment amants.

Karen no vol relacionar-se amb algú que te dubtes sobre la seva conducta i despatxa a Joe.

En tant, la mare de Rosalie descobreix que la seva filla és una cleptòmana ; el secret que  donava peu al xantatge està al descobert, la nena confessa que tot el que va dir era mentida i Mary es veu també obligada a assumir la veritat.

Amelia, l’ avia, va a casa de les mestres a oferir disculpes i compensacions però ja és tard, l’ abatiment ha caigut sobre les dones i Karen se suïcida.

Martha acudeix a l’ enterrament i passa entre mig dels assistents, ho ha perdut tot menys la seva dignitat.

 

 

COMENTARI

Wyler dirigeix amb notable bon traç l’ obra teatral escrita per Lillian Hellman en 1934 i realitza un remake de la mateixa obra que va dirigir en 1936 sota el nom de “Esos tres”

Es tracta d’una peça on el més important són els diàlegs. Wyler realitza una obra mestra de la posada en escena, plena de contenció i contundència al mateix temps, on les dues actrius protagonistes brillen a gran nivell.

El relat tracta sobre l’ enfonsament de dues dones per culpa d’una mentida ordida per una nena. El referent de la història no és tant considerar si les noies són culpables o innocents, en aquest cas són innocents d’ allò que se les acusa, sinó defensar el seu dret a la intimitat i la llibertat personal.

El motiu principal del relat és com, a partir d’un suposat acte privat, s’ alça la maledicència, la rumorologia i el rebuig contra dues dones en tota una població. Com s’ instal.la la hipocresia i  la doble moral i com el conservadorisme, l’ acusació impune i la moral més gata moixa s’ imposen fins a destruir unes vides.

Hellamn/Wyler critiquen una societat malalta en la que Mary, la nena cruel i malcriada, sols és la primera baula d’una cadena.

El que una de les dones se senti realment atreta per l’ altra és irrellevant, tot i que els esdeveniments que passen, les porten a conèixer els seus verdaders sentiments i allò que ha estat latent es posa de manifest.

El relat dona per cert que no es pot parlar de culpabilitat o innocència, el lesbianisme és una opció amorosa i sexual tan lliure com qualsevol altre, tan sols la mentalitat malaltissa i la moral de la gent porten a les dones a la desgràcia.

Al final el drama esclata amb tota la seva força amb el suïcidi de Karen, la més feble de les dones i la que més culpabilitzada se sent.

Wyler mostra a Martha, la cara contra la finestra, expressant el dolor íntim que l’ angoixa. Quan Karen sap que alguna cosa passa, força el pany de l’ habitació i contemplem un magistral el·lipsi: el rostre de Karen ens explica el que ha vist i ens mostra totes els senyals del dolor i el drama que pateix, contemplem després la cadira caiguda i l’ ombra d’uns peus penjant, la mort ha quedat fora de pla.

EL HILO INVISIBLE

 

 

Director: Paul Thomas Anderson

Actors: Daniel Day Lewis

               Vicky Krieps

                Lesley Manville

Any: 2018

Títol original. Phantom thread

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Reynolds Woodcock (Daniel Day Lewis) és, en els anys cinquanta, un modista de prestigi que treballa pels sectors més encimbellats de l’ alta societat.

És un home obsessionat per la seva feina que, es considera un fadrí empedreït, fins que un dia en un restaurant coneix a Alma (Vicky Krieps), una cambrera a la que li demana de sortir i se n’ enamora.

La relació es torna turmentosa, Reynolds està acostumat al silenci, la disciplina i els horaris pautats, a exercir un temps de treball draconià. Alma, tot  que l’ ajuda i està al seu costat, li significa un trastorn. Reynolds pateix a més la influència personal i laboral de Cyril (Lesley Manville), la seva germana, aquella que ho te tot controlat a l’ instant perquè l’ organització personal i laboral del modista sigui pertinent.

Les diferencies de caràcter i de manera d’ entendre la vida no impedeixen que es casin. Les dificultats d’ enteniment continuen però la parella es consolida.

 

 

COMENTARI

    Paul Thomas Anderson es va convertir en referent del cine contemporani ja  a partir de la seva segona pel·lícula: “Boogie nights”, després es consagra amb títols tan interessants com “Magnòlia” o “Pozos de ambición”. Els seus films són sempre esperats i com en aquest cas amb candidatures als oscars.

El cine d’ Anderson es caracteritza pels seus elements narratius associats a la  descripció del poder, el somni americà i el preu a assolir per aconseguir-lo. Els seus personatges són arquetips en crisi que viuen al voltant de mons interiors turmentats, en el film que ens ocupa, aquest univers es fa fefaent novament.

“El hilo invisible” està basat en la vida de Cristóbal Balenciaga, un modista que va triomfar plenament en els anys de la postguerra.

La pel·lícula va molt més enllà del biopic d’un dissenyador de moda que, a molts espectadors els hi hauria resultat aliè als seus interessos, per plantejar el retrat psicològic d’un home característic, enfrontat a la influència de les dues dones de la seva vida.

Reynolds, un sempre magnífic Daniel Day Lewis, és algú meticulós, obsessionat per la perfecció, amant de la seva feina, en la que busca aconseguir l’ objectiu de la benedicció d’una societat entregada al luxe i al glamur. No hi han horaris en la seva ocupació, no ha  vida privada, tot ha d’ estar pautat en funció d’un resultat exquisit i ideal.

Reynolds, malgrat treballar per la reialesa i l’ aristocràcia, te una col·laboradora necessària, Cyril, la seva germana, aquella que li organitza la vida i la feina, és una part d’ell mateix. Aquest món fet a mida vacil·la quan Reynolds que, també és humà , coneix a una dona que el fascina i de la que se’n enamora.

Anderson explica la necessitat dels humans d’’ estimar i de sentir-se estimats però també els costos de l’ amor. La vida solitària i marcada per la feina de Reynolds, es veu qüestionada per la presència d’una altra persona, algú que trenca les rutines i que intervé en el marc impol·lut i precís de la casa.

El director projecta un subtil enfrontament a tres. Una lluita de poders larvada. Objectivament Reynolds és l’ artista,l’ estrella i el poderós; Alma és un element subordinat a la seva presència, la dona és tan molesta com necessària, i el seu afecte és un punt compensatori pel maniàtic protagonista.

En  la relació de poder hi intervé també Cyril, acostumada a fer i desfer, manté un pols de forces amb la nouvinguda i cadascuna lluita per no perdre posició en el laberint psicològic que s’ origina.

Anderson mostra aquest sinuós i latent enfrontament, a partir de la subtilesa total, el joc de mirades, els sorolls de les coses quotidianes, un ganivet sobre la mantega, una aixeta que aboca aigua…sorolls que pertorben la concentració de Reynolds el posen fora de si.

La posada en escena recrea aquest univers dominat per una relació d’ amor /odi, de desconfiança i de rebuig i necessitat; l’ ambigüitat dels sentiments, la subordinació d’un jo egoista a un nosaltres redemptor.

Anderson evidencia aquest fil invisible que convoca les relacions amoroses entre persones diferents i com els caràcters inversemblants poden trobar un punt d’ unió en els sentiments imprevistos.

Contemplem escenes de gran cine,  quan Reynolds se sent superat pels esdeveniments i li confessa a la germana com n’ està de tip de la presència de la intrusa, en tant Alma ha entrat sigil·losament i escolta la conversa.

Un altre bon moment és quan Reynolds declara a Alma la seva voluntat de casar-se amb ella. En un pla fix, l’ home repeteix dus vegades la pregunta i a la tercera obté el si, en tant, tot són moviments imperceptibles dels protagonistes que, es plantegen els seus dubtes i estats d’ ànim

També és important la lluita de poder que exerceix la mirada de l’un sobre l’ altre. Alma ja ha avançat que pot mirar a algú als ulls durant molta estona i que no apartarà la mirada, l’ empat de forces confirma que cadascú manté el seu propi territori sense cedir res a l’ altre però que en aquest equilibri es troba la capacitat d’ estimar i ser estimat.

 

IMITACIÓN A LA VIDA

 

 

Director: Douglas Sirk

Actors: Lana Turner

              John Gavin

              Sandra Dee

              Juanita Moore

              Susan Kohner

Any: 1959

Títol original: Imitation of life

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Racisme

Subgènere: Cine dins el cine

 

ARGUMENT

Lora Meredith (Lana Turner) és una aspirant a actriu, vídua i amb una filla, Sussie. Un dia de lleure en Coney Island perd a la nena en la platja i això li dona l’ oportunitat de conèixer a una dona negra que l’ ha recollit: Annie Johnson (Juanita Moore) i també amb una filla: Sarah Jane.

Pel mig també s’ hi troba Steve Archer( John Gavin), un aspirant a fotògraf que fa fotos a les nenes.

Annie és acollida en casa de Lora i a partir d’ ara s’ encarrega de les tasques domèstiques. Steve tanmateix freqüenta sovint l’ immmoble i entaula una relació amistosa amb Lora que amb el temps es converteix en amor.

Lora realitza petits papers publicitaris i finalment coneix a David Edwards, un autor teatral que confia en ella i li dona un petit paper en la seva última comèdia. L’ èxit és absolut i a partir d’ aquí Lora es converteix  en una primera actriu.

Steve vol que esculli entre el seu amor i la professió però Lora és ambiciosa i no està disposada a trencar la seva carrera. La parella es baralla i Steve desapareix de la vida de Lora.

Passen els anys, Lora és una estrella consagrada, quan un dia Steve va a veure una actuació seva i la visita en el camerino, la relació es refà però de nou Lora te compromisos per filmar una pel·lícula amb un important director italià i prefereix de nou apostar per la seva feina.

En tant, Sussie (Sandra Dee) i Sarah Jane (Susan Kohner) han crescut, Sarah Jane es nega a acceptar que te la pell blanca del seu pare però la sang negra de la mare i la rebutja.

Quan surt amb un noi i aquest coneix els seus orígens de raça , el xicot la repudia i la maltracta.

Sarah Jane marxa lluny i actua en clubs de mala nota però no pot evitat la persecució de la mare.

La noia continua fugint i finalment li diu a Annie que la consideri morta i no la torni a molestar.

Per la seva part, Sussie surt amb freqüència amb Steve que encara la tracta com una nena però la noia no pot evitar enamorar-se de l’ home.

La seva decepció és majúscula quan s’ assabenta del compromís entre Lora i Steve, que pensen casar-se.

La fallida relació amb la filla fa que Annie emmalalteixi i acabi morint, quan el funeral és a punt d’ acabar, apareix Sarah Jane, tota plorosa, i demanant perdó sobre el taüt pel mal que ha causat a la mare.

Tots marxen en el cotxe, potser Lora se sacrificarà per la seva filla i aquesta es casarà amb Steve.

 

 

COMENTARI

Sirk, el rei del melodrama, realitza amb “Imitación a la vida” un dels seus films més reputats.

Són diversos el temes que tracta. El principal, potser, és la reivindicació materna. Lora sols s’ ha preocupat de la seva carrera artística i Sussie s’ ha sentit abandonada. Annie ho ha fet tot per Sarah Jane però aquesta la rebutja per la seva sang negra.

Lora potser se sacrificarà i deixarà el pas a Steve en l’ amor que les dues dones senten per ell, així trencarà el seu egoisme i compensarà l’ abandonament a que ha sotmès a la noia.

Un altre tema important és el racisme. Sarah Jane renega de la seva sang perquè és l’ única manera de triomfar. Els nois la refusen quan saben que esdevé de raça negra, les portes se li tanquen en la feina, sols pot aspirar a un xofer negre com a company o a un treball de criada com la mare.

Però Sarah Jane te que escollir entre l’ amor de la mare i la traïció a la seva sang, que la faci ascendir en l’ escalafó social i que li doni una oportunitat en la vida. Escull allò segon, tot i que al final es penedeix i plora sobre el fèretre de la mare.

Sirk denuncia el racisme de la societat americana en els anys 50.

Un altre tema és l’ elecció entre l’ ambició i l’ amor. Lora es dedica en cos i ànima a allò que vol ser, una actriu bona i reconeguda, aconsegueix l’ èxit però fa fonedís l’ amor i quan el vol recuperar potser és massa tard i perd el litigi amb la filla.

“Imitación a la vida” és també un film del cine dins del cine. Sobre els amagatalls secrets d’ aquest mitja , les dificultats per lliurar una carrera, el preu a pagar i tot el que es te que deixar de banda per aconseguir l’èxit.

Sirk roda un film sòlid amb personatges plens de contradiccions que cerquen un destí millor.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

LA VISITA DEL RENCOR

 

Director: Bernhard Wicki

Actors: Ingrid Bergman

              Anthony Quinn

               Irene Demick

              Valentina Cortese

              Paolo Stoppa

Any: 1964

Títol original: The visit

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Gullen és un poble pacífic on mai no passa res. En ell hi viu Serge Miller (Anthony Quinn), està casat amb Mathilda (Valentina Corteses) i la parella te un fill.

Karla Zachanassian (Ingrid Bergman) torna a la població. Karla va néixer en ella però als disset anys va marxar i va anar a parar a Triestre, on es va casar amb un potentat. A la mort d’ aquest va heretar la seva fortuna i ara és una dona riquíssima.

Serge va ser de jove, amant de Karla, la gent pensa que amb l’ arribada de la dona, aquesta farà alguna donació que revifarà un poble que sobreviu amb dificultats.

Karla apareix i tot són enhorabones però quan es realitza un sopar en el seu honor, explica una historia desconeguda.

Amb Serge, el seu amant, van tenir una filla, l’ home no la va voler reconèixer i va comprar a dos homes perquè testifiquessin conforme Karla tenia una vida dissoluta amb quantitat d’ amants, i com la filla no era de Serge.

La dona presenta als antics testimonis que diuen van mentir. Karla va marxar del poble i es va dedicar a la prostitució, fins que Zachanassian, un potentat, la va rescatar.

Ara vol venjança, està disposada a donar un milió de dòlars a les arques municipals i un altre milió a repartir entre tots els habitants però a canvi exposa una clàusula: Serge ha de morir.

En principi ningú accepta aquesta condició que, consideren arbitraria. Karla s’ instal·la amb els seus assistents en un luxós habitacle i el dubte comença a rosegar a la gent. Tothom compra a crèdit, com donant a entendre que podran disposar de diners, s’ intenta caçar al lleopard de Karla, que s’ha escapat, i alguns trets es desvien cap a Serge.

L’ home intenta escapar però no el deixen i finalment el municipi vota per reinstaurar la pena de mort, enjudicia a Serge, el declara culpable i el condemna a morir executat.

Karla intervé, considera que el poble no la va ajudar quan era jova i ara sentència a Serge, tan sols pels seus interessos econòmics, la gent és tan culpable com l’ antic amant. Karla ja ha demostrat tot allò que volia.

La dona lliura els  diners promesos i marxa de la població

 

 

COMENTARI

Coproducció americana, francesa, italiana i alemanya que és la posada en imatges de l’ obra de Franz Durrenmatt : “La visita de la vella dama”, portada diverses vegades al cinema.

Wicki és un director alemany que col·labora en diverses produccions d’ Hollywood com “El puente”, “El dia más largo” o “Morituri”, ara adapta l’ obra de Durrenmatt un dels autors teatrals contemporanis més rellevants, avantguardista, satíric i punyent.

L’ obra és un conte moral i no deixa de fer-se preguntes que, és l’ espectador qui les ha de contestar. Tothom te un preu?. Pot vendre’s  la vida d’un home corrent a canvi del benestar personal i per diners? Ha de pagar algú per uns fets de fa molts anys, dels quals aquest algú mai s’ha senti culpable?.

A l’ igual que l’ espectador, tots els personatges de l’ obra diuen que no però la cobdícia i l’ ambició desmesurada els fan canviar poc a poc de criteri.

Serge és un ciutadà irreprotxable, un botiguer amable i generós que del matí a la nit és converteix en algú que va pecar i que ha de ser castigat. El càstig és més, una excusa per obtenir els beneficis que els brinda la dona que concep l’ aposta.

Durrenmatt te una visió pessimista del gènere humà. La massa es torna turba, s’ absenta de criteris morals i tan sols pensa en el seu benefici. En la resolució final, l’ autor posa a la gent davant d’un mirall, Serge va ser deshonest però no més que aquesta multitud disposada ara a crucificar-lo i que contempla la seva pròpia imatge..

El relat va més enllà, i aporta idees sobre els ideals democràtics i la mentida que representen. El plenari  municipal posa a votació la discusió del tema, Serge nega que la vida d’un ser humà pugui considerar-se tema de debat democràtic.

Ho és, i més tard les forces vives, metge, mestre, policia, alcalde… continuen votant fins a aprovar lleis favorables a la pena de mort. Durrenmatt qüestiona la democràcia perquè és la dictadura de la majoria i aquesta està guiada per interessos i no per ètica.

Així, l’ autor suís posa en dubte la bondat de les institucions. El poder polític aprova allò que li ve en gana, la premsa està al servei d’ aquest mateix poder i confirma la pena de mort, el tribunals jutgen també arbitràriament.

Darrera tot aquest món corromput  i omnímode, hi ha un poder més gran, la dona que maneja els diners i promet favors als ciutadans. El poderós manipula i guanya, el sentit moral de l’ obra s’ apropa a relats com “Un enemigo del pueblo” d’ Ibsen, on en definitiva la massa condemna a un home que va contra els seus interessos.

El personatge d’ Anya és l’ únic vist positivament. La noia, atreta per Karla, marxa de la població per no repetir els errors i la mala vida de la rica visitant.

 

EL AUTOESTOPISTA

 

Director: Ida Lupino

Actors: Edmond O’ Brien

              Frank Lovejoy

              William Talman

Any: 1953

Títol original: The hitch-hiker

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Roy Collins (Edmond O’ Brien) i Gilbert Bowen (Frank Lovejoy) son un mecànic i un arquitecte respectivament que, es traslladen per la carretera amb el seu vehicle quan els hi fa senyal d’ aturar-se un autoestopista.

Els dos homes recullen a Emmett Myers (William Talman) sense saber que aquest és un criminal que ha matat a una parella per robar-la i a un altra home que també l’ ha recollit en la carretera.

Ara Talman vol fugir cap a Mèxic i creuar la frontera, amenaça a Collins i Bowen amb una pistola i els obliga a conduir cap a El Golfo.

Talman és un psicòpata assassí que inicia un joc entre els dos homes,  en el qual Gilbert li ha de disparar i encertar a una ampolla que sosté Bowen en les seves mans.

Aprofitant que Talman dorm, els dos amics  intenten escapar però aquest ja els hi ha dit que reposa amb un ull obert, en la fuga Roy es lesiona el turmell i el segrestador a dalt del vehicle, els atrapa de seguida.

La ruta continua i els tres homes han de parar per proveir-se de menjar i benzina, la policia alertada es posa darrera les seves petjades. Així arriben al pas cap a Mèxic que es te que efectuar mitjançant una embarcació, allà un dels indígenes contempla el rètol de recerca i captura de Talman i avisa a la policia que el localitza. Bowen es baralla amb el criminal i el desarma poc abans que aquest sigui detingut. El malson s’ha acabat.

 

 

COMENTARI

Thriller de sèrie B que planteja una intriga criminal. La pel·lícula és recordada per la seva directora : Ida Lupino. Aquesta és en aquell moment l’ única dona que es dedica a al direcció, en un Hollywood copat per un món masculí, masclista i misogin.

Lupino realitza nou films com a directora, aquest és el sisè i potser el més exitós. Totes les pel·lícules de Lupino són de baix pressupost i aquesta que ens ocupa no és una excepció. Tres homes, una pistola , un cotxe i els paisatges de Nuevo México són els protagonistes. La pel·lícula  s’ aproxima a alguna  de les més famoses que va interpretar Lupino com actriu: “El último refugio” per exemple, en aquesta com en altres de l’ època els paisatges desèrtics i solitaris determinen el destí dels protagonistes.

La cinta te una mica de cine negre, un tant de road movie i un punt de thriller. El dolent ho és d’una peça, sense matisos, un sàdic disposat a matar i sense escrúpols, un psicòpata malvat que és un avançament de tants i tants que ens brindarà Hollywood en el futur.

El film s’ estructura d’una manera força senzilla, el dolent segresta a dos amics que l’ acullen en el seu vehicle, a partir d’ aquí viuran la por i la humiliació mentre que el seu estat d’ ànim canviarà des de la indignació a la resignació i la revolta.

Els dos homes assumiran una historia d’ amistat i solidaritat, com els hi diu  Myers, potser un és pogut escapar però han preferit lligar plegats els seus destins.

No sabem si un pervers d’ aquesta mena va inspirar a John Carpenter pel seu psico Killer, també anomenat Myers, en “La noche de Halloween” però segurament si ho va fer Robert Harmon en la seva famosa “Carretera al infierno” amb Rutger Hauer en el paper demoníac. Tot aquest tipus de films obren camí cap a un nou sub gènere: el dels autoestopistes malvats. Si voleu estar tranquils, ja ho sabeu : no els agafeu.