RELACIONES SANGRIENTAS

 

 

Director: Claude Chabrol

Actors: Stephane Audran

              Michel Piccoli

              Claude Pieplú

              Clotilde Joano

Any: 1973

Títol original: Les noces rouges.

Nacionalitat: França

Gènere: Policíac

 

ARGUMENT

Clotilde Mauri (Clotilde Joano) és una dona amb una salut precària i està casada amb Pierre (Michel Piccoli), la parella viu en una ciutat francesa de províncies.

Pierre, insatisfet amb la seva dona, te una amant, Lucienne (Stephane Audran), aquesta està casada amb Paul Delamare(Claude Pieplú), el tinent d’ alcalde de la població, la parella te una filla, Helene, d’una antiga relació de la dona.

Pierre va conèixer a Lucienne quan Paul el va requerir per col·laborar amb ell en l’ ajuntament, poc després es convertien en amants, mentre Pierre te una dona malalta, Lucienne pateix un marit impotent.

Al cap d’un temps, Pierre enverina Clotilde i la mata, tothom pesa que ha estat un suïcidi i les relacions entre els amants s’ intensifiquen però Helene, la filla de Lucienne, sospita.

Mentrestant, Paul te l’ oportunitat de realitzar un negoci especulatiu amb la instal·lació d’una fàbrica de plàstics en el poble, i li ofereix a Pierre que col·labori políticament en l’ assumpte.

Un dia en el que la dona torna a casa, després d’haver estat amb Pierre, és descoberta pel marit, que ha simulat marxar. Paul convoca a Pierre i li garanteix no immiscir-se en l’ adulteri a canvi de que Pierre l’ ajudi en el seu projecte especulatiu.

Els dos amants es conxorxen per matar a Paul, Pierre  el colpeja fins a la mort, ruixa el cotxe de gasolina amb els seu cadàver dins i el llença per un barranc

El cas es tanca com si s’és tractat d’un accident de tràfic però els dos amants han d’estar separats per què no se sospiti d’ ells. Tot i això, Helene creu que la seva mare amaga alguna cosa, Lucienne li confessa que ella i Pierre són amants i la noia escriu a la policia per que investigui.

A rel d’ aquest fets, Pierre és detingut i confessa els seus crims.

 

Stephane Audran, Michel Piccoli and Claude Pieplu

 

COMENTARI

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Claude Chabrol, ja allunyat dels seus inicis en la “nouvelle vague”, i conte la quinta essència del punt de vista cinematogràfic del director francès.

Es tracta d’un relat basat  en fets reals que, amb variants, Chabrol repetirà moltes vegades; el món que el director enuncia és el de províncies, molt proper al de Simenon, del qual se serveix en alguns dels seus films.

És  un univers  calmat, tranquil, on mai passa res, avorrit en definitiva i on la murmuració i el que diran pesen sobre els personatges i és element de la trama. En aquest context, Chabrol recrea la vida i costums d’una petita burgesia de mitjana edat, que viu entre la frustració d’ una vida quotidiana sense al·licients, a l’ espera d’una oportunitat que doni sentit a la seva vida.

Aquesta oportunitat quasi sempre te relació amb el món sentimental dels protagonistes, en “Relaciones sangrientas”, Pierre i Lucienne desenvolupen perfectament aquests arquetips.

Un altre aspecte que voreja els relats chabrolians és el desamor, l’ avorriment i com aquests porten a l’ adulteri i la infidelitat, al naixement de noves passions i com l’única manera de fer-les possibles és eliminar a aquells que s’hi interposen, el cònjuge de l’ altre.

Els criminals de Chabrol solen pagar els seus crims però l’ espectador els contempla amb un sentiment contradictori. D’una banda són sers amorals, sense sentiments de culpa, cruels, que cerquen la dissimulació i no dubten en mentir, d’una altre cantó, el crim és per ells una manera d’ alliberació, un glop d’ aire fresc, un vent de llibertat que els impulsa a caminar.

Després del crim reneix un nova frustració, els amants no es poden reunir per por de ser descoberts, el desig no es consuma, les reixes existencials han canviat però continuen. Chabrol roda, contingut, sever, amb seguretat narrativa, elegància formal i plenitud; quasi mai defrauda.

EL ZOO DE CRISTAL

 

 

Director: Paul Newman

Actors: Joanne Woodward

              John Malkovich

              Karen Allen

              James Naughton

Any: 1987

Títol original: The glass menagerie

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

La família Winfield viu al complet amb la mare, Amanda (Joanne Woodward) I els dos fills, la tímida Laura (Karen Allen) I Tom (John Malkovich).

El pare se’n va anar fa setze anys per no tornar mai més.

Amanda és una dona possessiva que s’ imposa als fills i no deixa desenvolupar la seva personalitat. Tom treballa en un magatzem de sabates i el seu somni és deixar aquesta feina.

Laura, per la seva part, és una noia retreta, amb un petit defecte físic que la fa coixejar i la seva mare li busca un pretendent.

L’ entreteniment de la noia és col·leccionar petites figures de vidre en forma d’ animals. Un bon dia Tom anuncia que ha invitat a sopar a Jim O’ Connor (James naughton), un company seu de la feina. Casualment Laura va anar plegada amb ell a classe, de petita, i en guarda un bon record.

La noia se sent malament i renuncia a sopar però quan aquest s’ ha acabat Jim i Laura comencen a xerrar. Ella pot trencar la seva timidesa i ell la veu com una persona diferent, fràgil i sensible La connexió flueix, els dos nois parlen i ballen tot seguit abraçats, finalment Jim li dona un petó a Laura.

Després confessa que surt amb una noia, que està promès, que es casarà en poc temps. Laura queda decebuda, tot continuarà sent igual, res con canviarà en la seva vida.

D’altra banda,Tom marxa per sempre en un vaixell i al cap del temps és el narrador que inicia i acaba el relat sobre les runes de la vella i abandonada casa.

 

 

COMENTARI

    Paul Newman roda sis pel·lícules com a director, cinc pel cinema i una per a la televisió.”El zoo de cristal és l’ última que dirigeix ja en 1987 i te com referent la cinta que va dirigir Irving Rapper en 1950 amb Jane Wyman com a protagonista.

Basada en l’ obra teatral de Tennessee Williams de 1944, Paul Newman sap extreure l’ hàlit de tristor, de renuncia d’ il·lusions i de falta d’ expectatives que rodeja als personatges. Els somnis incomplerts, l’ amor que arriba i se’n va per ja no tornar.

L’ ambient angoixant i asfixiant de la casa, on la mare imposa el seu pes sobre els fills. El retrat emocional i sentimental d’un món petit i sense futur, tot marcat pel símbol d’unes fràgils figures de vidre. La única que és diferent: l’ unicorni-Laura- cau a terra i es trenca, com es trenca la feble noia quan es veu abandonada per Jim.

Com diu aquest mateix: “El temps és la més gran distància entre dos punts”.

El temps impertorbable torna a portar la rutina a la gent, condemnada a que tots els dies siguin iguals.

Williams dibuixa personatges molt propers a l’ univers que desenvolupa amb freqüència, són gent que viu un conflicte entre la realitat, cruel i devastadora i l’ esperança d’una ficció, d’uns somnis que deslliurin de tot allò tangible, que portin a l’ amor i a la felicitat. L’ autor és dur i poc sensible amb els seus herois, que acaben entre el desengany i la frustració, abocats al record i a la tristesa.

DESAYUNO CON DIAMANTES

 Director: Blake Edwards

Actors: Audrey Hepburn

               George Peppard

               Patricia Neal

              Jose Luis Vilallonga

              Mickey Rooney

               Martin Balsam

Any: 1961

Títol original: Breakfast at Tiffany’s

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Holly Golightly (Audrey Hepburn) és una noia que es dedica a viure la vida, com diu ella: “com un gat salvatge”, amant del luxe, les joies i  lliurada a un món ple d’ artificis i trivialitats. El seu principal desig és trobar un marit ric.

Un dia, un nou veí arriba a l’ edifici, es tracta de Paul Varjak (George Peppard), un escriptor, que viu gràcies als favors interessats de Missis Failansen (Patricia Neal)

Paul descobreix ràpidament, que sota la capa de sofisticació i banalitat s’ amaga una noia fràgil i sensible.

També descobreix que viu a compta d’ un vell casori amb un home gran i de fer d’ acompanyant de senyors que no estima a canvi de diners.

Després d’ evitar que fugi al Brasil, amb un aristòcrata (Jose Luis Vilallonga), li faveure que l’ estima i li reclama que es quedi amb ell.

En l’última escena de la pel·lícula ella accedeix i la parella s’abraça sota la pluja amb la deliciosa “Moon river” d’ acompanyament.

 

 

COMENTARI

Edwards realitza un autèntic clàssic de la història del cine. Es basa en la novel.la de Truman Capote “Esmorzar al Tiffany’s” i roda una comèdia sentimental i romàntica.

La pel·lícula te el recolzament de la banda sonora d’ Henry Mancini: “Moon river”, és la encomanadissa melodia que una vegada i una altra subratlla la relació entre els protagonistes i tanca el film

Un altre secret de l’ èxit del film és l’ actuació d’ Audrey Hepburn, delicada, seductora i absolutament adorable.

La pel·lícula és un conte clàssic, noi troba noia i aquesta dubta entre l’ amor que li ofereix el primer o el desig de fortuna i d’una vida confortable que li ofereixen els homes rics que passen per la seva vida.

Estem davant una història d’ ascens social, Holly és una noia que esdevé d’origen humil i ha aconseguit llaurar-se una posició social que no vol abandonar.

Darrera la nostàlgia i el romanticisme hi ha un relat agredolç, que mostra el món esnob i diletant de la gent adinerada de Manhattan, l’ univers de l’ autor de la novel·la original: Truman Capote.En aquest context, Holly és una supervivent, que sota la seva aparent frivolitat, amaga a una noia desitjosa d’ estimar i ser estimada.

Estem també davant un relat sobre la identitat, Holly la rutilant i superficial dama que es mou entre l’ alta societat de Nova York, és en realitat Lula, una noia sortida de la pobresa, Holly no sap qui és ni qui vol ser, en lluita amb ella mateixa.

El gat és el seu alter ego, un animal vagabund i sense nom que , després de ser menyspreat, és acollit i troba l’ afecte de la seva ama, com li passa a la mateixa Holly en relació amb Paul.

La pel·lícula te moments refulgents i emotius quan la càmera en picat s’ adreça a Holly que canta “Moon river” amb una tovallola al cap i el final de plena exacerbació sentimental, qual els dos protagonistes corren a trobar-se sota la pluja, recuperen el gat i descobreixen com de sols estan i com es necessiten.

Edwards configura un grapat d’ escenes que mantenen el somriure i que són contrapunts a la sentimentalitat: la recerca d’ alguna joia en Tiffany’s per la que tan sols poden pagar no més enllà de deu dòlars o la festa en l’ apartament de la noia, un assaig d’ “El guateque”, que Edwards realitza set anys després o la presència hilarant de Mister  Yunioshy (Mickey Rooney), un veí sempre malhumorat i enutjat.

El gran escenari de Nova York, contrasta amb les petites històries de sers anònims que se’ns expliquen.

 

SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.

 

 

DESAFIO TOTAL

 

Director: Paul Verhoeven

Actors: Arnold Schwarzenegger

               Sharon Stone

               Rachel Ticotin

               Michael Ironside

Any: 1990

Títol original: Total recall

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un món del futur, Douglas Quaid (Arnold Schwarzenegger) viu amb Lori (Sharon Stone), la seva dona i és un modest treballador de la construcció.

Un dia decideix realitzar unes vacances virtuals al planeta Mart, serà programat per “Recall”,, una empresa que inventa els records, segons els desitjos del client. Quan Doug desperti tindrà la memòria i la convicció d’ haver gaudit d’ unes vacances fora de la terra.

El científic que l’ atén li proposa tenir una aventura virtual amb una dona morena i practicar un joc que li faci figurar com un agent secret i salvar el planeta.

Però quan Doug està en mig del procés, la màquina s’ espatlla i l’ home pateix un trastorn cerebral. A partir de llavors és perseguit per Richter (Michael Ironside) i per un grapat de sicaris amb els que sembla col·laborar la seva dona i entre tots intenten eliminar-lo.

Doug marxa a Mart per esbrinar que li està passant. En Mart governa Cohaagen, ell i el seu grup dominen el planeta i fan pagar el poc oxigen existent a la resta de la població formada majoritàriament per mutants que s’ han transformat degut a les radiacions nuclears.

Entre aquests s’ alineen els rebels que volen acabar amb la dictadura de Cohaagen i estan dirigits per Kuato.

Doug coneix a Melina ( Rachel Ticotin), la dona que l’ havia d’ acompanyar en el viatge virtual, i dubta si el que li passa és real o és producte d’ un somni i no sap qui és el seu jo autèntic. En tant li diuen que el seu nom real és Hauser i que és un agent secret.

Després de múltiples lluites i persecucions Doug coneix a Kuato que en realitat és un mutant que porta dins seu un dels rebels, una espècie de fetus amb poders mentals i saviesa. Aquest, abans de ser abatut per Richter i el sicaris de Cohaagen, fa saber a Doug que la manera de tornar l’ oxigen al planeta és connectar un reactor que amaga el dèspota.

Quan aquest ha aturat l’ oxigen i la gent de Mart comença a ofegar-se, Doug aconsegueix arribar al reactor i posar-lo en marxa, els dolents moren i l’ aire s’ expandeix pel planeta.

En tant Doug es queda amb Melina però continua preguntant-se si tot és un somni.

 

 

COMENTARI

Una idea d’un relat de Philip K. Dick dona base a aquesta cinta de ciència ficció.

La pel·lícula és adrenalínica i no dona treva, plena de persecucions, violència i efectes especials.

Tot això fa que l’ argument, brillant en principi, s’ esmunyi i es perdi entre explosions i pim, pam, pum.

La idea recull el món de Dick, un món filosòfic i transcendent. Un home vol realitzar un viatge virtual a Mart per trencar la seva rutina i es troba en el planeta sense saber si està vivint un somni o la realitat o potser el somni era la seva vida en la terra. En definitiva el protagonista farà un viatge a la recerca de la seva identitat.

Desxifrar qui és, si és real o virtual serà menys important que alliberar al poble oprimit del tirà. L’ important no és qui ets sinó que fas.

La pel·lícula te alguns moments magnífics en quan a la translació d’ efectes especials, com l’ aparició de Kuato, un embrió dins el cos d’ un rebel o els personatges mutants que esdevenen monstruosos ,com la dona de tres pits. També esplèndida és la imatge del protagonista que passa la frontera de Mart amb el cap robotitzat d’una dona que es desacobla.

Un dels primers papers protagonistes de Sharon Stone, que sembla assajar el seu paper posterior en “Instinto básico”, també a les ordres de Verhoeven.

En la pel·lícula  la imatge de Kuato sembla un homenatge al Yoda de “la guerra de las galaxias”. L’ arribada de Doug al saló és també un homenatge al western, en un puticlub galàctic.

Per últim s’ ha dit que el tirà que li arrabassa i li fa pagar fins i tot l’ aire que respira a la població és una semblança crítica al període i al personatge de Ronald Reagan, governant en aquells moments en Estats Units, si fos així no deixa de ser prou banal, tot i que enginyós.

FRANKENSTEIN

 

 

 

Director: James Whale

Actors: Colin Clive

               Boris Karloff

               Mae Clarke 

Any: 1931

Nacionalitat: USA

Títol original: Frankenstein

Gènere: Ciència ficció/Terror

 

ARGUMENT

Henry Frankenstein (Colin Clive) i el seu ajudant Fritz roben cadàvers dels cementiris. En una facultat de medicina, un científic estudia tres cervells, el d’ un gran home, el d’ un home normal I el d’ un criminal.

Fritz roba per equivocació el de l’ home anormal. Frankenstein tancat en un vell molí en runes, realitza un experiment amb aquestes restes, vol crear vida, crear un nou ser.

En tant, Victor Moritz, el seu amic i Elizabeth, la seva promesa, es preocupen per la salut d’ Henry , reclamen l’ ajut del Dr Waldman i van a visitar al científic.

Quan arriben al vell molí, Frankenstein està a punt de completar el seu experiment, amb uns raigs elèctrics aconsegueix donar vida a allò mort, crear a partir de les despulles.

Però el resultat és un monstre (Boris Karloff) desproporcionat, de gran lletjor , amb el cervell d’un criminal i amb una força descomunal. La criatura és tancada en una masmorra on pateix les burles i assetjaments de Fritz però el monstre es pot lliura de les seves cadenes i mata a Fritz.

Reconeixent que ha creat un engendre, Frankenstein decideix destruir la seva obra, després d’ injectar-li una droga, Waldman pensa acabar amb ell però el monstre desperta , el mata i escapa.

Frankenstein decideix casar-se amb Elizabeth i en la població es dona una gran festa. En tant el monstre vagareja pels camps i troba a Maria, una nena que no li te por i li dona a olorar unes flors que llança després a l’ aigua. El monstre que no ha après codis morals i socials llança a la nena a l’ aigua, com una flor i la mata.

Al casament arriba la notícia de la mort de Waldman, tothom surt a buscar al monstre, quan apareix el pare de la nena, amb la seva filla morta als braços.

La festa s’ apaga,tot s’ acaba i l’ alegria es torna ira i odi. La gent surt al carrer per acabar amb el  monstre i s’ organitzen batudes. Frankenstein surt també a la cacera i es troba amb la seva creació, el monstre el colpeja i se l’ emporta al molí ; creador i creat s’observen a través de les aspes, abans que la criatura etzibi al seu creador dalt a baix del molí, Frankenstein queda malferit.

La gent, exacerbada , arriba al lloc i crema el molí i dins d’ ell al monstre que pereix.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les grans pel·lícules del cine fantàstic i del cine en general. Basada lliurament en el relat de Mary W. Shelley, la pel·lícula a l’ igual que el relat original, planteja alguns temes propis de la moral i la filosofia.

El primer dilema és la contraposició entre moral i ciència, Frankenstein és el demiürg, el creador, el Déu omnipotent que crea vida de la mort, que juga  a pretendre la immortalitat, aquest atreviment acaba en fracàs.

El relat ens ve a dir que la ciència te uns límits que no es poden transgredir, les lleis de la natura, i que determinats llindars no es poden traspassar.

El creador es veu superat per la seva obra, la ciència vol anar més enllà de la moral.

L’ anàlisi de la criatura ha estat també polèmic. El monstre no ha après codis ètics i socials, actua per instint, per això mata a Fritz que el maltracta i es torna contra el seu creador que, l’ ha privat de llibertat i actua per imitació, per això llança a la nena a l’ aigua, tal com ha vist que ella ho feia amb les flors.

El monstre odia al seu creador per la vida fallida que li ha donat. El monstre no és dolent, dolent és l’ entorn social que l’ assetja i l’ aclapara. La maldat està en els ulls que fugen davant la seva presència, sols la mirada dels innocents, com la nena que no li te por ni fuig, el salven. El monstre és tan tendre com brutal.

La pel·lícula desenvolupa també dos temes complementaris.

El monstre es va creant a si mateix, va cercant la seva identitat a partir del desconeixement propi i dels altres.  Front aquesta recerca es troba l’ odi de la massa, de tots aquells que volen castigar al que és diferent.

En el film de Whale assistim a escenes clàssiques de gran potència en la història del cine. La primera aparició del monstre, el joc entre la criatura i la nena, la presència del pare en la població amb la nena morta en braços, el molí cremant, en tant el monstre crida espaordit.

THELMA Y LOUISE

 

 

Director: Ridley Scott

Actors: Geena Davies

               Susan Sarandon

               Harvey Keitel

               Brad Pitt

Any: 1991

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

Subgènere: Feminisme

 

ARGUMENT

Thelma (Geena Davies) és una dona jove sotmesa a la voluntat del seu masclista marit, Louise (Susan Sarandon) és la seva amiga i qui planeja una escapada d’uns dies, plegades.

Les dues dones surten a la carretera, Thelma no li ha dit res al marit perquè si li diu no l’ ha és deixat marxar i s’ emporta una pistola de casa pel que pugui passar.

En la primera parada, en un bar de carretera, les dones baixen, beuen i ballen. Thelma balla amb un home, primer és amable, després es torna agressiu i intenta violar-la amb violència, la intervenció de la seva amiga la salva, enfurida, Louise dispara sobre l’ home i el mata. Més tard sabrem que Louise de jove va patir una violació.

Les dues dones continuen la seva carrera però ara el viatge s’ ha transformat en una fugida, Louise no vol afrontar el que li passaria si fos detinguda i escapa cap a Mèxic amb la seva amiga.

En el camí, Louise recuperarà la seva relació amb Jimmy, un noviet  i ambdues coneixeran a J.D. (Brad Pitt), un jove autoestopista que s’ enrotlla amb Thelma, resulta ser un lladregot i els hi roba tots els diners.

En tant, Hal (Harvey Keitel), el comissari de policia, posa fil a l’ agulla per detenir-les.

La seva fugida es va convertint en una transgressió i en una alliberació. Thelma roba en un supermercat per obtenir diners, tanquen en el capó del vehicle a un policia de carretera que vol arrestar-les o li cremen el vehicle a un camioner masclista que les persegueix.

Però la policia estreny el setge. Després d’ una primera persecució poden despistar als guàrdies i arribar al canó del Colorado. Allà es veuen assetjades per desenes de vehicles policials, ja no poden tornar enrere , agafen velocitat i salten al buit des del precipici.

 

 

COMENTARI

Esplèndida road movie on dues dones convencionals surten a cercar un viatge que es converteix en fugida, després en aventura i acaba sent una catarsi alliberadora que els hi canvia la vida i els valors però les porta a la mort.

Impossible tornar enrere una vegada desencadenada la transgressió, preferible la mort que perdre la llibertat tant durament guanyada.

La road movie inclou, com sempre, un canvi de les protagonistes a través d’ un viatge que les farà ser unes altres i trobar sentit a les seves vides. També la troballa d’una sèrie de personatges, símbols d’ una Amèrica rural.

Tots els homes, tan els que deixen enrere com els que troben en el camí, són tipus nefastos, inflats i impresentables, des del marit prepotent i masclista, fins al violador, el lladregot que les deixa sense diners, el policia xulesc, el camioner caspós….tots són un retrat penós d’ aquesta Amèrica interior i també un retrat crític del mascle americà.

La pel·lícula és també un cant a l’ amistat entre dues dones molt diferents, la banal Thelma, la forta Louise, que en algun moment acaben canviant els seus papers per arribar, finalment, a una simbiosi en la que  se senten com una sola persona, davant un únic objectiu: ser lliures.

El discurs emancipador, crític i feminista te un regust amarg, no hi ha salvació. La mort és l’ alternativa a tornar a ser com abans, el pes de la llei i la presó.

Destaquem per fi les esplèndides escenes finals quan Thelma i Louise comprenen que no hi ha sortida, s’ abracen i es besen, hi donen velocitat al vehicle, entre el núvol de pols. Hal, el policia, les segueix intentant evitar allò inevitable i la imatge es congela amb el cotxe saltant al buit per sobre el penya-segat, abans dels títols de crèdit finals.

LA LINTERNA ROJA

 Director : Zhang Yimou

Actors: Gong Li

               He Saifei

               Cao Cuifen

Any: 1991

Títol original: Da hong deng long gao gao gua

Nacionalitat. Xina

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

   En la Xina dels anys  vint,  Songlian (Gong Li) és obligada a casar-se amb Chen Zouquian, el senyor d’una casa rica. Songlian és una noia jova que ha anat a la Universitat i es converteix en la quarta esposa del propietari.

Chen comparteix matrimoni amb Yuru, la primera dona, ja gran i que li ha donat un fill, amb Zhuoyan (Cao Cuifen), la segona esposa i amb Meishan (He Saifei) , la tercera esposa. Cadascuna te els seu propi habitacle i les seves habitacions.

Entre les dones neix una competència soterrada per complaure a l’ amo i ser la que gaudeixi dels favors, el llit i els privilegis de la mansió.

Cada vegada que una de les dones és l’ escollida per visitar l’ habitació del senyor, s’ encenen llanternes vermelles en la seva residència. Yan’er, la criada també manté relacions amb l’ amo i guarda en la seva llar llanternes enceses.

Songlian crema las llanternes, la denuncia i obliga a Yan’er a estar de genolls sobre la neu en el pati, fins que demani perdó, l’ assistenta s’hi nega,emmalalteix i mor.

Songlian intenta fer creure a l’ amo que està embarassada però aquest descobreix el frau i tapa amb draps negres les llanternes i la noia deixa de ser favorita.

En tant, Meishan , la tercera dona, manté relacions amb el metge de la casa, el doctor Gao. Songlian s’ emborratxa i delata a Meishan; la guàrdia troba als amants plegats, la noia és detinguda pels sicaris dels senyor i executada.

Arriba l’ estiu i amb ell una cinquena esposa, Songlian vagareja pels patis embogida.

 

 

COMENTARI

Zhang Yimou guanya l’ os d’or del festival de Berlin en 1987 amb “Sorgo rojo”. Des de llavors inicia una carrera enlluernadora amb pel·lícules plenes de sentit i bellesa que no complauen en excés al règim.

Anys després es dedica al gènere “Wuxia”d’ arts marcials i es converteix en un director molt més acomodatici pel poder.

“La linterna roja” pertany a aquesta primera etapa  i està basada en la novel·la de Su To de 1990: “Esposes i concubines”.Guanya el lleó de plata en 1991 en el festival de Venècia

Gong Li, musa i esposa de Zhang Yimou, interpreta a la protagonista. Yimou projecta quasi sempre en els seus relats el paper de la dona en el transcurs de la societat xinesa. En aquest cas la historia succeeix en els anys vint , en un moment en el que perviuen tradicions arbitraries, cruels i masclistes.

Un senyor feudal manté sota el seu jou a quatre dones i escull quan vol i com vol la relació que ha de guardar amb elles. Com diu, Songlian, la protagonista: “Nosaltres som menys que els gats o els gossos”.

Aquests seria un tema important en el relat, contemplar un món antic, en el que es dona una doble opressió la dona és una subordinada a l’ home pel seu sexe i ho és com persona sense mitjans en front el ric i poderós.

Yimou retrata l’ ambigüitat de les relacions a partir d’un dibuix psicològic dels personatges. Les concubines disputen entre elles pels favors de l’ amo ; la gelosia, l’ enveja, la lluita pel reconeixement, el rancor i el desig, s’ acumulen en una competència per obtenir privilegis i una millor situació personal en la casa.

Ens trobem davant unes relacions de poder  de l’ amo cap a les dones  i d’ elles entre si. La minyona, amant també del propietari,no vol ser menys i manté obertes en la seva habitació les llanternes vermelles que són l’ element que configura l’ imaginari de poder. L’ ascens social de Yan’er rau en convertir-se en una altra esposa tot i que sigui clandestina.

Així, tot es disposa al voltant de petites trampes i reclams, fer creure un embaràs inexistent, els fingiments de malalties per part de Meishan o les manyagueries de Zhuoyan.

L’ autoritarisme i la subordinació tenen un símbol i aquest és les llanternes vermelles que anuncien l’ elecció de l’ amo, o el massatge a l’ escollida . Tot es desenvolupa a través de signes i rituals.

L’ amo casi no apareix en primers plans, Yimou el contempla no tant com algú físic sinó com una metàfora arbitraria de poder. El règim xines va prohibir la pel·lícula, potser veient en Chen un mirall del sistema.

En qualsevol cas, Songlian no il·lumina com un personatge positiu sinó àmpliament contradictori. Ella denuncia a la minyona que mor per culpa dels  càstig a que es sotmesa i ella denuncia a la tercera esposa per les seves relacions adulteres amb el metge.

La lluita de les dones per un reconeixement superior és una lluita inútil, el temps passa, les esposes es fan grans o traeixen les expectatives de l’ amo i a l’ estiu una cinquena esposa, encara més jova, fa la seva aparició. Tot passa però tot resta igual.

Yimou utilitza els colors amb un contingut simbòlic. El vermell, el dels fanals, és l’ element de la passió, la sexualitat o la força, el blanc , en l’ hivern nevat, subratllà la captivitat i la mort de Meishan, el rigor d’ un  temps de destrucció.

El director xinès,antic operador fotogràfic, retrata cada espai amb una simetria i un sentit de la proporció excel·lents. Les portes condueixen als patis i aquests a altres portes i l’ espectador és un simple voyeur de tanta magnificència.

LA FORMA DEL AGUA

 

 

 

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sally Hawkins

               Michael Shannon

               Richard Jenkins

              Octavia Spencer

                Doug Jones

                Michael Stuhlbarg

Any: 2018

Títol original: The shape of water

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantasia

 

ARGUMENT

En 1962, en un laboratori d’ alta seguretat, hi fa feines Elisa Esposito (Sally Hawkins). És una noia òrfena i muda que treballa com a netejadora de les instal·lacions. Les seves úniques relacions amistoses són  una companya de feina, Zelda, (Octavia Spencer) i el seu veí, Giles (Richard Jenkins).

El cap de seguretat del centre, Strickland (Michael Shannon) ha trobat en les aigües d’un riu sud americà, un estrany ser, un animal amfibi, al que  mantenen en aigua i carregat de cadenes en el recinte, amb la finalitat de fer-lo servir  per la carrera espacial.

Robert Hoffstettler (Michael Sthulbarg) és un dels científics que cuiden dl monstre i és a la vegada un espia de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Hoffstettler vol guardar amb vida a l’ amfibi, mentre Strickland  el vol eliminar i viviseccionar.

Elisa, en tant neteja, contempla al monstre i se n’ adona de que te sentiments i intel·ligència, amb el pas del temps se n’ acaba enamorant.

Per evitar que l’ eliminen, Elisa, amb la col·laboració  de Hoffstetler i del seu amic Giles, aconsegueix emportar-se a la criatura i amagar-la a casa seva. Allà la guarda en la banyera i fa l’ amor amb ella.

Elisa vol retornar al monstre a les aigües però Strickland se n’ assabenta d’on és, quan la noia està a punt de retornar-lo al mar, Strickland arriba i dispara sobre Elisa i la criatura i els mata.

El monstre es regenera de les seves ferides , executa a Strickland i s’ emporta a Elisa amb ell al fons dels mars.

 

 

COMENTARI

    Del Toro torna als seus inicis, després d’un temps proper a projectes comercials de poca volada. Aquest és un film personal que beu de les fonts del millor Del Toro, aquell que va signar films tan bells i fantàstics com “El laberinto del fauno”.

El director mexicà pren com a referència cintes com “La mujer y el monstruo” un producte de sèrie B , obra de Jack Arnold i que data de 1954.

Més genèricament la relació estaria fixada en el mite de la bella i la bèstia.

Del Toro a partir d’ aquests arquetips coneguts, introdueix moltes idees. Ens trobem davant una historia que conflueix en l’ amor de dos marginats. Elisa és muda , és pobre i es mou en un dels últims escalafons socials, el monstre és un ser del qual no es valora si pot assolir sentiments o intel·ligència, sinó que tan sols és considerat un ser abjecte, un objecte d’ assaig en el marc de la guerra freda. Per motius diferents els dos sers són, doncs, marginals i marginats, existeixen fora del marc social tradicional.

En un altre ordre de coses, ens trobem davant dos sers amb dificultat de comunicar-se. L’una per la seva mudesa, l’ altre perquè esdevé d’un orígens marins i foscos en els quals, la veu i la paraula tampoc figuren com elements comunicatius. Els dos sers es manifesten i s’ interrelacionen a través del sentiments, les mirades, els gestos i les sensacions.

Un altre aspecte en comú és que contemplem a dos identitats sumides en l’ isolament. Com ja és propi de l’ imaginari del cine fantàstic i de terror,quan parlen de la solitud del monstre: Frankenstein,els vampirs….L’ humanoide sorgit de les aigües viu fora del seu entorn, engrillonat, atonyinat i vexat, és algú amb sentiments, abandonat com un animal perillós per la seva condició de diferent. Elisa viu també una situació similar, manté amistat amb Giles i amb Zelda però en general és algú invisible i anònim per la majoria.

Un aspecte important del relat és la combinació entre realitat i fantasia, en aquest punt la pel·lícula s’ acosta en moltes facetes a “El laberinto del fauno” on una nena accedeix a un món d’ il·lusió presidit per un faune, per oblidar i desatendre una realitat feixuga i plena d’ horror.

La historia que ens ocupa, es troba molt propera a aquest enunciat. En principi, la clau de tot el que passa és realista però sabem de la necessitat d’ Elisa d’ eludir un món esquerp i pervers que la ignora; la fantasia ha de substituir a la realitat, la necessitat d’inventar-se un monstre bo i amorós per estimar-lo tota la vida és la necessitat d’ aquell que vol negligir una realitat que se li fa insuportable.

En aquest sentit i també com en “El laberinto del fauno” els verdaders monstres són els sers humans. En aquella pel·lícula el capità de l’ exercit franquista , en aquesta, el odiós cap de seguretat del laboratori. El faune i el monstre són vies d’ escapament , sers quimèrics però que ofereixen confort moral davant la devastadora i monstruosa realitat.

El monstre es regenera de les seves ferides i fa el mateix amb Elisa, és un Déu, te poders d’un altre món ? més be cal pensar que en l’ univers de la fantasia i la imaginació no hi ha desengany ni nafres ni mort.

Això és fa palès quan  tots els protagonistes assoleixen la voluntat d’ escapar de la seva realitat i introduir-se en marcs imaginaris, el cinema o la televisió. La primera aparició del monstre als ulls d’ Elisa és a través d’un gran vidre,la noia embadalida contempla aquest espectacle extraordinari, molt similar al que transmeten les pantalles que l’ emmirallen.

Del Toro proposa una posada en escena plena de poesia que te els seu punt culminant en la fase final, quan dona i monstre es fonen  plegats en el mar.

La pel·lícula guanya  en el 2017 el lleó d’ or en el festival de Venècia.