LA FORMA DEL AGUA

 

 

 

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sally Hawkins

               Michael Shannon

               Richard Jenkins

              Octavia Spencer

                Doug Jones

                Michael Stuhlbarg

Any: 2018

Títol original: The shape of water

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantasia

 

ARGUMENT

En 1962, en un laboratori d’ alta seguretat, hi fa feines Elisa Esposito (Sally Hawkins). És una noia òrfena i muda que treballa com a netejadora de les instal·lacions. Les seves úniques relacions amistoses són  una companya de feina, Zelda, (Octavia Spencer) i el seu veí, Giles (Richard Jenkins).

El cap de seguretat del centre, Strickland (Michael Shannon) ha trobat en les aigües d’un riu sud americà, un estrany ser, un animal amfibi, al que  mantenen en aigua i carregat de cadenes en el recinte, amb la finalitat de fer-lo servir  per la carrera espacial.

Robert Hoffstettler (Michael Sthulbarg) és un dels científics que cuiden dl monstre i és a la vegada un espia de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Hoffstettler vol guardar amb vida a l’ amfibi, mentre Strickland  el vol eliminar i viviseccionar.

Elisa, en tant neteja, contempla al monstre i se n’ adona de que te sentiments i intel·ligència, amb el pas del temps se n’ acaba enamorant.

Per evitar que l’ eliminen, Elisa, amb la col·laboració  de Hoffstetler i del seu amic Giles, aconsegueix emportar-se a la criatura i amagar-la a casa seva. Allà la guarda en la banyera i fa l’ amor amb ella.

Elisa vol retornar al monstre a les aigües però Strickland se n’ assabenta d’on és, quan la noia està a punt de retornar-lo al mar, Strickland arriba i dispara sobre Elisa i la criatura i els mata.

El monstre es regenera de les seves ferides , executa a Strickland i s’ emporta a Elisa amb ell al fons dels mars.

 

 

COMENTARI

    Del Toro torna als seus inicis, després d’un temps proper a projectes comercials de poca volada. Aquest és un film personal que beu de les fonts del millor Del Toro, aquell que va signar films tan bells i fantàstics com “El laberinto del fauno”.

El director mexicà pren com a referència cintes com “La mujer y el monstruo” un producte de sèrie B , obra de Jack Arnold i que data de 1954.

Més genèricament la relació estaria fixada en el mite de la bella i la bèstia.

Del Toro a partir d’ aquests arquetips coneguts, introdueix moltes idees. Ens trobem davant una historia que conflueix en l’ amor de dos marginats. Elisa és muda , és pobre i es mou en un dels últims escalafons socials, el monstre és un ser del qual no es valora si pot assolir sentiments o intel·ligència, sinó que tan sols és considerat un ser abjecte, un objecte d’ assaig en el marc de la guerra freda. Per motius diferents els dos sers són, doncs, marginals i marginats, existeixen fora del marc social tradicional.

En un altre ordre de coses, ens trobem davant dos sers amb dificultat de comunicar-se. L’una per la seva mudesa, l’ altre perquè esdevé d’un orígens marins i foscos en els quals, la veu i la paraula tampoc figuren com elements comunicatius. Els dos sers es manifesten i s’ interrelacionen a través del sentiments, les mirades, els gestos i les sensacions.

Un altre aspecte en comú és que contemplem a dos identitats sumides en l’ isolament. Com ja és propi de l’ imaginari del cine fantàstic i de terror,quan parlen de la solitud del monstre: Frankenstein,els vampirs….L’ humanoide sorgit de les aigües viu fora del seu entorn, engrillonat, atonyinat i vexat, és algú amb sentiments, abandonat com un animal perillós per la seva condició de diferent. Elisa viu també una situació similar, manté amistat amb Giles i amb Zelda però en general és algú invisible i anònim per la majoria.

Un aspecte important del relat és la combinació entre realitat i fantasia, en aquest punt la pel·lícula s’ acosta en moltes facetes a “El laberinto del fauno” on una nena accedeix a un món d’ il·lusió presidit per un faune, per oblidar i desatendre una realitat feixuga i plena d’ horror.

La historia que ens ocupa, es troba molt propera a aquest enunciat. En principi, la clau de tot el que passa és realista però sabem de la necessitat d’ Elisa d’ eludir un món esquerp i pervers que la ignora; la fantasia ha de substituir a la realitat, la necessitat d’inventar-se un monstre bo i amorós per estimar-lo tota la vida és la necessitat d’ aquell que vol negligir una realitat que se li fa insuportable.

En aquest sentit i també com en “El laberinto del fauno” els verdaders monstres són els sers humans. En aquella pel·lícula el capità de l’ exercit franquista , en aquesta, el odiós cap de seguretat del laboratori. El faune i el monstre són vies d’ escapament , sers quimèrics però que ofereixen confort moral davant la devastadora i monstruosa realitat.

El monstre es regenera de les seves ferides i fa el mateix amb Elisa, és un Déu, te poders d’un altre món ? més be cal pensar que en l’ univers de la fantasia i la imaginació no hi ha desengany ni nafres ni mort.

Això és fa palès quan  tots els protagonistes assoleixen la voluntat d’ escapar de la seva realitat i introduir-se en marcs imaginaris, el cinema o la televisió. La primera aparició del monstre als ulls d’ Elisa és a través d’un gran vidre,la noia embadalida contempla aquest espectacle extraordinari, molt similar al que transmeten les pantalles que l’ emmirallen.

Del Toro proposa una posada en escena plena de poesia que te els seu punt culminant en la fase final, quan dona i monstre es fonen  plegats en el mar.

La pel·lícula guanya  en el 2017 el lleó d’ or en el festival de Venècia.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.