AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO

 

Director: Milos Forman

Actors. Jack Nicholson

               Louise Fletcher

               Brad Dourif

               Danny De Vitto

Any: 1975

Títol original: One flew over the cuckoo’s nest

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama         

 

ARGUMENT

Mc Murphy (Jack Nicholson) és ingressat en un centre psiquiàtric. L’ home està acusat de cinc violacions però arriba a la institució, sobretot, gràcies al seu perfil transgressor.

Allà fa amistat amb els interns i es troba a la infermera Ratched (Louise Fletcher), la representant de l’ ordre establert en el centre, que governa amb mà de ferro .

Especialment fa companyonia amb el gran cap “Bromden”, un indi de proporcions hercúlies, que és sord-mut, així com amb Billy (Brad Dourif), un jove apocat, amb Harding, obsessionat per la creença que la seva dona l’ enganya o amb Martini (Danny de Vitto).

 

Mc Murphy, intervé en les teràpies i es torna reivindicatiu. Demana substituir aquestes per visionar un partit de beisbol del campionat del món però quan la iniciativa es posa a votació, sols dos interns més es solidaritzen amb Mc Murphy, la resta callen, vençuts per la por.

Al dia següent, l’ home torna a demanar una votació i tots els seus companys el recolzen però Ratched els hi recorda que hi han nou malats més, quasi tots amb una pèrdua total de raó, que no han votat.

Mc Murphy cerca un vot que li doni la victòria i l’ aconsegueix amb l’ indi Bromden però Ratched ja ha aixecat la sessió i tot queda com estava.

Mc Murphy continua posant en qüestió l’ autoritat en el centre. En una altra ocasió s’ escapa de l’ edifici , s’ apropia d’ un autobús que trasllada als interns i s’ escapa amb ells. Pispen un vaixell, fent-se passar per metges del sanatori i se’n van plegats a pescar.

Els deficients mentals aprenen a pescar però ,sobretot, a valer-se per si mateixos, a ser autònoms i a millorar la seva autoestima. Però el sistema no ho accepta. Quan arriben a port, el director de la institució els està esperant i Mc Murphy és castigat i sotmès a una sessió d’ “electro shocks”.

El criteri dels metges és que Mc Murphy no està boig però és perillós. L’ home torna amb el grup, ja recuperat, i decideix escapar amb el cap indi, que en realitat només simulava la seva sordesa.

Una nit, suborna al vigilant i fa entrar en les instal·lacions a un parell d’ amigues seves amb un carregament de beguda. Candy, una de les noies, se’n va al llit amb Billy, en tant la resta d’ interns s’ emborratxen.

Quan Ratched arriba al matí, s’ encoleritxeix , amenaça a Billy amb explicar el seu comportament a la seva mare i l’ aïlla. Billy, angoixat, es talla el coll, suïcidant-se

Mc Murphy, culpabilitza a la dona de la mort del noi i en un atac de ira es llença sobre ella, intentant escanyar-la però és reduït pels infermers.

En tant, el cap indi espera a Mc Murphy per escapar plegats, contempla com aquest torna totalment idiotitzat. Mc Murphy ha patit una operació i ha estat lobotomitzat. L’ indi es compadeix de l’ home, l’ ofega amb un coixí i el mata.

Després trenca els vidres d’una finestra i escapa del sanatori.

 

 

COMENTARI

Magnífica pel·lícula, emblemàtica en els anys 70. Guanyadora de cinc oscars, al millor film, a Jack Nicholson com a millor actor, a Louise Fletcher, com a millor actriu , a Milos Forman com a millor director i el premi al millor guió.

Més enllà de ser un film sobre els malalts mentals i els centres psiquiàtrics, ens trobem amb una paràbola sobre el sistema, sobre els valors, el qüestionament de l’ autoritat arbitraria i la llibertat.

Estem en un microcosmos, dirigit amb autoritarisme, on sols hi valen les normes i les convencions que estableixen els de dalt, en aquest context hi arriba algú diferent, disposat a transgredir i qüestionar aquestes lleis.

El sistema intenta, primer, que aquest individu s’ adapti, s’ integri i sigui un més, que se sotmeti a l’autoritat. Quan no ho aconsegueix, opta per destruir-lo i així fer callar la seva rebel·lió.

A la fi queda un espai per l’ esperança, quan el cap indi escapa, cercant la llibertat.

La pel·lícula es realitza en 1975, quan els moviments contestataris es reforcen a partir de les protestes contra la guerra de Vietnam, i el moviment hippy està en el seu apogeu.

Els assenyats dirigeixen als bojos. El psiquiàtric és una metàfora del sistema i s’ apropa al valor de la democràcia en l’ escena en que Mc Murphy reclama una votació per veure un partit de beisbol.

Al principi, els interns no el recolzen perquè estan atemorits dels resultats de les seves pròpies decisions, altres, els bojos més profunds, són indiferents i no li fan cas. Mc Murphy perd la votació.

Quan l’ home planteja una segona votació i aconsegueix la majoria, el sistema, l’ autoritat, al·lega defectes de forma, s’ ha aixecat la sessió. En qualsevol cas el sistema sempre guanya, el individu sempre perd.

També és paradoxal la seqüència en la que Mc Murphy s’ assabenta que la majoria dels interns estan en el psiquiàtric per pròpia voluntat, incapaços de ser autònoms fora del propi sistema, preferint la submissió a la rebel·lia, la presó a la llibertat. Gran metàfora de la vida mateixa.

 

ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

 

Director: Billy Wilder

Actors: William Holden

               Gloria Swanson

               Erich Von Stroheim

               Cecil B. De Mile

               Buster Keaton

Any: 1950

Títol original: Sunset boulevard

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

Joe Gillis (William Holden) és un guionista de sèrie B amb problemes per arribar a fi de mes.

Perseguit pels creditors ,que li volen retirar el cotxe, s’ amaga en una vella mansió que creu deshabitada. Allà es troba amb Norma Desmond (Gloria Swanson), la més cèlebre actriu del cinema mut, que viu recordant els seus antics anys de glòria, al costat de Max (Erich Von Stroheim), el seu majordom.

Norma li mostra a Gillis un guió que està escrivint, que significaria el seu retorn al cinema i li proposa que l’ ajudi a reescriure’l.

Gillis s’ aïlla en aquell món, caduc i decadent, i a canvi Norma li complau tots els desitjos i els capricis i s’ enamora d’ ell.

Però el guió és dolent, quan Norma va als estudis a retrobar-se amb el director de les seves antigues pel·lícules, Cecil B. De Mile, aquest la tracta amablement però li dona llargues.

En tant, Gillis està escrivint un guió amb Betty, una assessora dels estudis, i ambdós se senten atrets. Norma, cada vegada controla més a Gillis i se sent gelosa, aquest es troba tancat en una presó d’ or. Quan Gillis torna de veure’s amb Betty, es troba a Norma, que ha intentat suïcidar-se.

Finalment, el guionista no pot suportar més aquesta situació i decideix anar-se’n.

Contrariada, Norma el segueix i quan Gillis creua el jardí,  li dispara i el mata. El cadàver cau a la piscina.

Al matí següent, fa acte de presència la policia, Norma ha embogit, creu que la presència de les càmeres de la premsa és deguda  a que s’ ha acceptat el seu projecte i tornarà a rodar.

Max crida als càmeres i munta l’ últim engany. Norma baixa, majestuosa l’ escala, en tant la filmen, és el seu últim gran paper.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les gran obres mestres de la història del cine.

La pel·lícula conté un primer element original: Gillis, el protagonista és el narrador dels esdeveniments, després que ja sabem que està mort.

És a dir, el relat d’un cadàver és el nexe inicial que ens posa en relació amb l’ acció.

El film tracta del cine dins del cine. Els actors no deixen de representar el seu propi personatge. Gloria Swanson, antiga glòria del cine mut ja en decadència, Cecil B. De Mile, en el paper del totpoderós director, Erich

Von  Stroheim, com antic director retirat i un cameo de Buster Keaton com un dels actors derrotats, els ninots de cera, els hi diu Gillis, que passen per la casa.

La pel·lícula vol reflectir l’ amargor, la decrepitud i el patetisme d’ aquests actors que, amb l’ arribada del cinema sonor són oblidats i com la protagonista, s’ aferren a una vida de ficció, esclaus del seu passat, sense entendre que el seu temps ja s’ ha exhaurit i mai tornaran a ser allò que foren.

Wilde filma aquest ocàs, aquest crepuscle dels Déus que foren, de manera despietada.

Norma viu autoenganyada en aquest món fals. Max, el majordom, antic director de cinema i marit de Norma, l’ ajuda a inventar-se aquest relat fictici a partir de la compassió que l’ ajuda a viure. Li passa cartes dels seus admiradors, que en realitat escriu ell, li fa creure que el univers del cinema l’ espera.

Norma és incapaç d’ assumir que ha envellit i que mai tornarà a ser una estrella.

Tot i això, envoltada per la mort i la bogeria, aconsegueix el seu últim gran paper, l’ espectacle és més gran que la vida, la ficció d’ aquesta vida és la ficció del cinema.

La pel·lícula guanya tres oscars: Millor guió, millor direcció artística i millor banda sonora.

 

 

DOS MIL UNO: UNA ODISEA DEL ESPACIO

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Gary Lockwood

               Keir Dullea

Any : 1968

Títol original: 2001: A space odissey

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Els primers homínids fa milers d’ anys, la lluita per la supervivència, l’ enfrontament, la cacera, l’ aparellament. De cop un dia desperten i un estrany monòlit ha sorgit davant seu. Un homínid colpeja un os, aquest és projectat amb força i en el fotograma següent s’ ha convertit en una nau especial que navega al voltant de la terra en tant la música dels valsos de Strauss acompanyen les imatges.

Poc després, veiem com el Discovery travessa l’ univers camí de Júpiter. En el seu si viatgen dos homes, David Bowman (Keir Dullea) i Frank Poole( Gary Lockwood), un robot i tres persones més en estat d’ hibernació. El robot Hal 9000, és el cervell que condueix la nau i controla tots els seus secrets a requeriment dels astronautes.

Però els homes denoten un error en la màquina. El robot es rebel·la i mata, desconnectant-los, als astronautes hivernats, també a Frank, que ha sortit a l’ estratosfera. L’ únic supervivent, David, és capaç de desactivar a Hal.

A partir d’ aquí el Discovery inicia un viatge galàctic més enllà de Júpiter. David es veu a si mateix envellit i quan es contempla en el llit moribund, un monòlit apareix davant seu.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula s’ estructura a partir del relat “El centinela” d’ Arthur Clarke.

Film mític que va més enllà de la ciència ficció i engloba filosofia, ciència, teologia i metafísica, en una pel·lícula de missatge tan obert com críptic.

Un element principal és l’ enfrontament entre la ciència i l’ home. Quan la tecnologia, el robot, és capaç de dominar a aquell que l’ ha creat en lloc d’ estar al seu servei. Quan la màquina és capaç d’ obtenir vida pròpia i de generar sentiments.

El robot ha arribat a un alt grau de perfecció i d’ intel·ligència i desenvolupa un nivell important de poder, rebel·lant-se contra el seu creador.

Més enllà d’ aquests paràmetres propis del cinema de ciència ficció, la pel·lícula planteja el viatge de l’ home, cercant el seu propi coneixement i desenvolupant les incògnites pròpies de tot trajecte vital.

Quan els homínids es desperten troben un monòlit. Quan després del viatge per l’ univers, Bowman veu la mort propera , troba un monòlit. Es pot interpretar com tot allò que proporciona incertesa, com tot allò que es manifesta desconegut en aquest viatge vital.

La pel·lícula s’ ha desxifrat des de perspectives múltiples i des d’ on punt de vista teològic. Hi ha qui ha assimilat el monòlit com un referent de la presència divina i el viatge interestel·lar, com un viatge al més enllà.

Sigui valida o no la interpretació teista, el cert és que Bowman i la seva nau realitzen un trajecte cap a una dimensió desconeguda, més enllà dels límits personals i de l’ univers. Semblen, de vegades, imatges estretes d’un context al·lucinatori i psicodèlic, molt propi de l’ època.

El viatge és un retrobament amb una mateix i una preparació per l’ última incertesa: la mort, però també és una transformació i un renaixement – ultima imatge d’un fetus movent-se en l’ espai – i la grandiloqüència de la banda sonora d’ “Així va parlar Zaratustra” de Richard Strauss.

En definitiva, l’ odissea, el viatge d’ Ulisses, el viatge de l’ home.

El film guanya en 1968 l’ oscar als millor efectes especials.

LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.