LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.