ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.