AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s