LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.