BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

DELIVERANCE

 

 

Director: John Boorman

Actors: Burt Reynolds

              Jon Voight

              Ned Beatty

Any: 1972

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Un grup d’ amics decideix anar fins a una població recòndita per tenir l’ última oportunitat de baixar en canoa pel riu Cahulawassee, que serà represat i reconvertit en un immens llac.

Els components de l’ expedició són Lewis (Burt Reynolds), l’ home més preparat i que pel seu caràcter i experiència assumeix el lideratge del grup,Ed (Jon Voight),Bobby (Ned Beatty) i Drew.

La primera part de la ruta transcorre sense incidents però les embarcacions se separen i quan Ed i Bobby toquen terra es troben amb un parell d’ homes estranys i violents. Aquests els amenacen amb les seves escopetes, lliguen a Ed a un arbre i un dels homes sodomitza a Bobby.

Quan la situació és desesperada apareixen Lewis i Drew, Lewis dispara una fletxa sobre un dels desconeguts i el mata en tant l’ altra fuig.

Els homes es plantegen que fer, si donar part a la policia amb el consegüent perill de ser arrestats i jutjats o enterrar el mort i tornar.

Decideixen aquesta segona opció malgrat l’ oposició de Drew. Quan busquen el camí de tornada tenen que superar els ràpids del riu i força dificultats. Drut que sembla molt afectat i no porta armilla salvavides cau al riu i desapareix.

En l’ enrenou, els homes cauen a l’ aigua i són arrossegats per la corrent. Lewis pateix una greu ferida en una cama que el deixa immobilitzat.

Quan arriben a un rabeig en calma, pensen que potser l’home que ha escapat ha disparat a Drew. Ed escala la muntanya i troba al fugitiu, li dispara una fletxa i el mata quan l’ altre l’ atacava.

Submergeixen el cadàver en el riu i continuen la ruta fins on han deixat els vehicles.

Davant les ferides que presenten i la mort de Drew s’ inicia una investigació però no hi ha cap prova contra ells i tots tornen sans i estalvis a casa seva però els remordiments de consciència els perseguiran.

 

 

 

COMENTARI

Pel·lícula amb moments d’ extrema tensió i violència psicològica.

Boorman planteja la típica estructura d’ un viatge a través d’un riu, ¿de la vida?, ple d’ ensurts i dificultats, una sèrie d’ esdeveniments no deixaran indemnes als protagonistes.

El film reflexiona sobre l’ home corrent portat a una situació límit i la seva capacitat de reacció. Uns excursionistes que surten d’ un entorn civilitzat s’ enfronten a la natura en estat pur, a personatges fora de la norma, a tot un àmbit que els trastorna i els pertorba. Un grup d’homes ha d’ afrontar la lluita per la supervivència, i contrarietats i inconvenients impensables en la seva vida quotidiana

Un dels temes del relat és la legitimitat de defensar-se per evitar perdre la pròpia vida però com aquesta defensa , que comporta la mort dels agressors, pesa i crea un sentiment de culpa. Boorman planteja un viatge per la naturalesa humana, per l’ agressivitat, per la capacitat de lideratge, pels esdeveniments incontrolables que forgen caràcter o mostren les limitacions personals.

La disjuntiva de que fer quan un espiral de violència porta a la mort d’ un ser humà. El dubte sobre si confiar en la llei o desentedre`s i fugir.

Per últim la pel·lícula tracta sobre els perills reals o simbòlics que assetgen a aquells que s’ internen fora dels seus circuits de seguretat, fora del seu marc social i les seves arrels, aquells que volen sortir dels seus marges, del seu propi àmbit i es troben amb hostilitat i perill sent incapaços d’ assumir les conseqüències.

 

WEST SIDE STORY

 

 

Director: Robert Wise

Actors: Natalie Wood

              Richard Beymer

              George Chakiris

              Russ Tamblyn

              Rita Moreno

Any: 1961

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En el West Side, un barri marginal de Nova York, dues bandes imposen la seva llei, d’un cantó els Jets, els nadius, formada per fills d’ emigrants polonesos i dirigida per Riff (Russ Tamblyn).

En l’ altre bàndol, els Taurons, el grup de porto- riquenys dirigits per Bernardo (George Chakiris).

Els dos grups s’ insulten, es barallen i s’ odien a mort. Quan es celebra un popular ball en el barri, els dos grups ètnics hi acudeixen, es menyspreen entre si i dansen amb els seus. Allà hi són presents Tony (Richard Beymer) , jove nord americà, i Maria, la germana de Bernardo, recent vinguda de Puerto Rico.

Els dos nois es coneixen, ballen i s’ enamoren, malgrat l’ oposició dels seus propis grups, que els separen. La relació entre la parella encara crea més enemistats i els dos bàndols es citen per mantenir una baralla.

En tant, Tony acudeix d’ amagat a la casa de Maria i la parella referma el seu amor. Maria li fa prometre al xicot, que farà de mitjancer en la lluita i intentarà separar als dos grups.

Quan  Riff i Bernardo estan barallant-se, apareix Tony, esforçant-se en separar-los però la seva intervenció és nefasta. Assaja evitar que Riff s’ abraoni sobre el seu oponent i Bernardo aprofita per matar al cap de la banda rival. Tony, enfurismat, perd els sentits, ataca a Bernardo amb un ganivet i també acaba amb la seva vida.

La notícia arriba a oïdes de Maria, el seu noi ha matat al seu germà. Tony va a veure-la i li explica el que ha passat, els dos nois renoven el seu amor i es prometen fugir plegats.

Quan Anita (Rita Moreno), la novia de Bernardo arriba, Tony escapa per la finestra i s’ amaga en la tenda del barri, a l’ espera de retrobar a Maria.

La presència de la policia impedeix a la noia anar a trobar al seu enamorat, així que envia a Anita a la botiga perquè li digui a Tony que l’ espera.

Rita troba en la tenda al grup de Riff, que l’ assetja i la vexa fins que la intervenció del propietari els fa fora.

Tony creu que “El Chino”, un noi de l grup ha matat a Maria per la relació que sosté amb ell, no és així i el dos amants es troben , just quan arriba “El Chino” que dispara sobre el Tony i el mata.

Quan els de la seva banda recullen el cadàver, s’hi ajunten els porto-riquenys, en la primera mostra de col·laboració i solidaritat entre ambdós.

Potser la mort de Tony no haurà estat inútil.

 

 

 COMENTARI

Musical, melodrama, amor, enfrontaments socials… són el conjunt de gèneres que ocupen a West side story com un dels films més èpics i captivadors de la història del cinema.

La pel·lícula tracta sobre les lluites entre bandes. Lluites racials, entre novaiorquesos, antics emigrants també, i porto-riquenys, entre blancs i morenos.

Lluites de classe. Entre grups ja assentats socialment i altres , el més pobres. En una de les cançons queda clar el futur que espera als nois, quan diuen : Amèrica et dona oportunitats, pots ser paleta o frega plats.

Lluites pel territori. Cada grup basa la seva força en dominar l’ espai territorial, també la cohesió els hi dona poder, en realitat són joves que necessiten afermar-se i que sense el grup no serien res, necessiten , com no, transgredir i qüestionar l’ autoritat.

Lluites de gènere. Els nois reprodueixen els valors dominants, les noies són elements passius que es tenen que sotmetre al dictat dels homes, el masclisme més elemental domina les relacions però les dones seran les úniques que demostren dos dits de front. Maria separant a les bandes sobre el cadàver de Tony i Rita intentant ajudar a la noia, tot i veure’s vexada per la banda contraria.

En el context de les lluites socials, neix l’ amor de dos nois de bàndols contraposats. És ni més ni menys que la història de Romeu i Julieta en el West Side i fins i tot la iconografia del film potencia la historia clàssica.

Les famílies enfrontades són aquí bandes, l’ escena del balcó és desenvolupa aquí en la part del darrera dels edificis del barri, l’ amor neix en el ball en el que els futurs amants només es veuen l’ un a l’ altre. La mort dels caps de les bandes (Montescos i Capuletos), desencadena encara més la tragèdia i desbarata l’ amor.

A la fi sobre els  morts hi ha un punt d’ esperança. Els dos grups arrepleguen el cadàver de Tony i se l’ emporten, la reconciliació podria ser possible. Però sabem que l’ esperança que cercaven els nois d’un temps i un lloc per l’ amor se n’ anat en orris, que no hi ha hagut un culpable assassí sinó que és l’ odi qui mata.

La càmera s’eleva sobre la desolació de l’ espai, ara buit.

La pel·lícula manté en alguna ocasió un to d’ autoparodia, quan la banda de Riff ironitza sobre els tòpics que els fan ser com són, malalties socials, pares maltractadors, falta d’ oportunitats, etc.

Tot això s’ explica a partir de l’ estètica del musical. En realitat els moviments rítmics, sincopats dels grups, a la recerca del domini, ja tenen alguna cosa de musical.

La posada en escena, la coreografia, la música de Bernstein i les cançons de Sondheim són un plus afegit que aporta emotivitat i poesia al conjunt.

La pel·lícula va guanyar deu oscars en 1961, incloent els de millor pel·lícula i millor director.

 

CELEBRITY

 

 

 

Director: Woody Allen

Actors: Kenneth Branagh

              Judy Davies

              Charlize Theron

               Joe Mantegna

               Famke Jansen

               Melanie Griffith

               Winona Ryder

Any: 1998

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Lee Simon (Kenneth Branagh) és un periodista que escriu de viatges i està entestat en publicar la seva primera novel·la.

Des de jove està casat amb Robin (Judy Davies), una professora, però viu la crisi dels quaranta i li agraden totes les dones.

En el seu pul·lular per Nova York  coneix a Nola (Winona Ryder), una jova actriu, però no te ocasió de quedar amb ella. Més tard s’ embadaleix amb una model (Charlize Theron) però nerviós,  enclasta el seu cotxe contra un aparador i la noia marxa irada.

Finalment talla amb Robin i aquesta coneix a Tony Gardella (Joe Mantegna), un productor televisiu que la incorpora al seu equip periodístic i es casa amb ella.

Lee, per la seva banda, es tanca a escriure la novel·la que el porti a l’ èxit, en tant coneix a Bonnie (Famke Jansen), una noia amb la que estabilitza relacions.

Quan sembla que tot va be i pensen viure plegats, Nola torna a aparèixer en la vida de Lee, aquest ho deixa tot per l’ actriu i com a venjança Bonnie s’ emporta la novel·la i la llença al mar.

La relació entre Lee i Nola es torna tensa. Lee vol controlar a la noia i aquesta no se sent lliure, tot se’n van en orris.

La vida continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula anual de Woody Allen arriba en 1998 entre “Desmontando a Harry” i “Acordes i desacuerdos”. El director de Nova York insisteix en el seu retrat de l’ anima humana, ara i com en altres vegades a partir del món format pels famosos i els intel·lectuals de la ciutat.

És l’ univers en el que el director es mou i que tan bé coneix, gent guapa, àvida per fer saber del seu talent, hiper motivats en la caça aliena dels sentiments i el sexe.

Un entorn superficial i banal però on la gent no és diferent de la de qualsevol altra ambient i on les motivacions són les mateixes que mouen a gran part de la humanitat: estimar, ser estimat, gaudir de poder, ser considerat, realçar la pròpia auto estima…

Allen planteja una pel·lícula coral com en la majoria de la seva filmografia. Branagh ocupa el lloc que l’ autor s’hauria dedicat de ser més jove. Un home de quaranta anys, insegur i maldestre, que es planteja si vol estar sempre amb la mateixa dona. En un moment de crisi existencial vol demostrar les seves dots i talents, és algú incapaç de viure una sentimentalitat estable, li agraden totes, vol estar al llit amb totes.

El director utilitza la trama per ironitzar sobre els famosos, les celebritats que emergeixen en un món que els aplaudeix,els adora i els hi permet tota mena de capricis. La supermodel enamoradissa n’ és un exemple o l’ actor Brandon Dawson (Leonardo Di Caprio), superb, violent i despòtic però aclamat per la gent, n’és un altre. Gent de la faràndula consentida i aviciada.

Darrera aquest univers de llum i felicitat, Allen descriu els buits , les contradiccions i les penalitats dels protagonistes. Lee sembla haver trobat l’ estabilitat amb Bonnie però s’ embolica amb Nola, va darrera d’ ella i deixa plantada a la parella. Robin s’ escapa el dia de la boda amb Tony, temorosa del pas a donar, abans ha muntat un escàndol quan ha trobat a Lee amb la seva nova parella en el cine.

La falta de maduresa, les conquestes successives, la gelosia, la por a no ser estimat…marquen l’ existència dels personatges que vagaregen per l’ obra.

Tot és subtil, ple de sentit de l’ humor i ironia i això converteix a aquests nens grans en personatges entranyables.

Per cert, magna aparició en una escena de Donald Trump, fent d’ ell mateix.