EL BOSQUE

 

 

 

Director: M. Night Shyamalan

Actors: Joaquin Phoenix

              Bryce Dallas Howard

              William Hurt

              Sigourney Weawer

              Adrien Brody

Any: 2004

Títol original: The village

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

En una comunitat apartada del món, la gent no vol ni pot traspassar un bosc per anar a la ciutat i a la civilització, doncs en el bosc habiten, presumptament, personatges hostils, “els que no s’ anomenen”.Sols obeint les regles i les normes dictades podran sobreviure.

Ells no trepitjaran la comunitat si ningú de la comunitat trepitja el bosc,aquest és el pacte.

En la població neix l’ amor entre una jove cega, Ivy Walker (Bryce Dallas Howard) i un noi de poques paraules, Lucius Hunt (Joaquin Phoenix), però les seves efusions amoroses són seguides per un personatge mig boig, un tant estúpid i curt de gambals,Noah Percy (Adrien Brody) secretament enamorat de Ivy.

Un dia, ataca a Lucius i el fereix de gravetat. La seva estimada sols veu una opció: marxar cap a la ciutat a aconseguir medicines que el puguin salvar.

Guiada,primer, per dos nois del poble ,que temorosos l’ abandonen, la cega avança en el bosc seguint les indicacions que li han donat. Cap ser fantasmal l’ ataca a excepció del boig que ha ferit al seu amant. L’ habilitat de Ivy fa que aquest fracassi en el seu atac i mori en l’ intent.

La noia arriba finalment a la carretera després de creuar el bosc. Allà ajudada per un guarda forestal aconsegueix les medicines i inicia el retorn. Ningú l’ assalta.

La realitat és que no existeix cap esser fantasmagòric. Tot ha estat una invenció del líder de la comunitat, Edward Walker (William Hurt), amb la intenció de tancar-se en un utòpic món propi, preservat de l’ exterior i capaç de mantenir la puresa i la innocència, allunyat de la violència,les guerres i els perills del món real.

En aquest món incontaminat, el boig disfressat convenientment, ha estat utilitzat per donar ensurts a la població i preservar la llegenda.

Quan la noia cega arriba al  llit del seu estimat amb les medicines, aquest expira. El líder de la comunitat proclama que ha estat atacat pels homes del bosc per mantenir així el seu poder sobre el poble i aconseguir que tot continuï igual.

 

 

 

COMENTARI

     Night Shyamalan és un dels directors que a finals del segle XX aporta aire nou al cine fantàstic. “El sexto sentido” i “El protegido” són obres que tenen en comú el gir final de guió que sorprèn i desconcerta a l’ espectador. ·El bosque” és un film amb més elements simbòlics i ideològics i potser l’ última molt bona pel·lícula del director d’ origen indi.

La pel·lícula explica com la preservació d’una identitat endogàmica sense influències sols es pot articular, manipulant i mentint. Com un poble pot obeir els dictats d’un líder a través del poder de la por.Com algú pot trencar les normes d’ aquest poder i arriscar-se per amor i això comporta també la conquesta de la llibertat.

El film en clau de paràbola s’ acosta a traçar una ironia sobre qualsevol societat tancada en si mateixa,- Estats Units? i sempre alerta davant l’ enemic exterior.

La cinta proposa que els brètols són útils per legitimar aquest espantall. La cega és la única persona que te consciència de la trampa i veu el camí en el bosc per escapar d’ aquest món irreal. La ceguesa no li impedeix la visió interior i l’ exercici del lideratge moral.

Qui és realment cega, és la comunitat. L’ obra es pregunta: és millor un món tancat i tutelat, aliè als perills?, o el món real amb tots els seus problemes però on cada un te la llibertat i la possibilitat d’ escollir que vol fer i on pot anar?.

Sobre la resposta pot reflexionar l’ espectador, tot i que en la pel·lícula es mostra com el món tancat no pot eludir la gelosia i la violència que, acaben amb l’ assassinat del noi.

 

LA NIEBLA

 

 

Director: John Carpenter

Actors: Adrienne Barbeau

             Jamie Lee Curtis

             Janet Leigh

             Tom Atkins

Any: 1980

Títol original: The fog

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una vella llegenda explica que un vaixell es va enfonsar en 1880 al costat d’ Antonio Bay, quan una estranya boira el va rodejar. L’ embarcació va xocar contra els esculls i va naufragar.

La llegenda diu que quan la boira torni a aparèixer, els homes que jeuen en el fons del mar, ressorgiran i tornaran a la superfície.

Quan fa cent  anys de l’ esdeveniment, en la població comencen a passar coses estranyes. Els objectes es mouen, la benzina es vessa, la televisió s’ apaga i les alarmes dels cotxes s’ engeguen.

Stevie Whayne (Adrienne Barbeau), la propietària de la radio local que emet des d’ un solitari far, avisa als mariners del See Grass que un banc de boira s’ acosta. Els mariners contemplen com de la calitja sorgeix un vaixell enorme i els espectres que l’ habiten, els maten sense pietat.

En tant, una noia, Elizabeth Solley (Jamie Lee Curtis) fa auto stop perquè l’ acostin a la població i la recull Nick Castle (Tom Atkins), els dos lliguen i quan sembla que la boira i els fantasmes arriben a la seva casa, toca la una. És la fi de l’ hora embruixada en la que van passar els fets sagnants fa cent anys.

Al dia següent, Nick surt amb la noia a buscar la nau, la troben abandonada i dins el cadàver d’ un dels mariners que per l’ estat del seu cos sembla haver estat submergit força temps.

Mentre, el capella del poble, el pare Malone, ha trobat el diari del seu antecessor que viatjava en el vaixell enfonsat fa cent anys, allà s’ explica que en l’ embarcació es va produir un terrible crim: sis conspiradors van matar a un home, Blake, per robar-lo i ara sobre aquesta mort s’aixeca una maledicció pel poble. Blake torna per venjar-se i per recuperar el seu tresor.

Quan es fa de nit un nou banc de boira arriba i entra allà on es troba l’ edifici de meteorologia, quan el meteoròleg va a veure que passa, els espectres surten de la boira i el degollen.

Stevie que parlava en aquells moments per telèfon amb l’ home, sospita el que passa.

La boira envolta la casa del fill de Stevie i els espectres maten a la cuidadora del nen, l’ arribada de Elizabeth i Nick salva al xiquet i tots fugen a refugiar-se a l’ església amb Kathy (Janet Leigh) i Sandy, dues dones que preparaven la celebració dels cent anys.

Els espectres arriben a l’ església i el pare Malone els hi restitueix l’ antic tresor, pagant amb la seva vida. La maledicció acaba i els fantasmes, ja rescabalats, tornen als abismes i amb ells se’n va la boira.

 

  

 

COMENTARI

Carpenter realitza “la noche de Halloween”, el seu film més impactant en 1978, continua la seva especialització en el terror en el 80 amb aquesta pel·lícula i demostra ser un artesà del gènere, ple de competència i recursos cinematogràfics.

Com en una bona pel·lícula de por que es preui, el director juga amb elements arquetípics del gènere. La presència del mal, la por a allò desconegut, els temors primigenis, els espectres, sers abominables que retornen del més enllà per efectuar una venjança, la foscor, l’ atmosfera opressiva….

Allò que mata no és una cosa física sinó la boira, una cosa inaprensible, etèria, impossible de combatre,una cosa que te vida pròpia.

Tot això és amanit amb formules del gènere: una bona dosi d’ ensurts, com quan el mort del vaixell cau sobre la noia o quan el meteoròleg es sorprès per les forces de l’ abisme.

Carpenter provoca moments de suspens, com quan el cotxe dels protagonistes, rodejat de fantasmes, no engega o d’ alta tensió i acció com quan els espectres persegueixen a la locutora.

Les accions paral·leles són notables: passem de la noia de la radio sola en el far a l’ escena en la que el capella relata que conté el diari i d’ aquí a la investigació de Nick i Elizabeth en el vaixell.

Gaudim també de les escenes de contrast: quan surt el sol, el mal s’ esvaeix, tot torna a la normalitat, l’ espectador s’ assossega a l’ espera de nous ensurts.

Tot per fi rodejat d’ un clima inquietant on els espectres recuperen el tresor que els hi va ser arrabassat i es vengen en els descendents dels avantpassats que els hi van causar el mal.

 

HISTORIA DEL ÚLTIMO CRISANTEMO

 

 

Director: Kenji Mizoguchi

Actors: Shotaro Hanayagi

               Kakuko Mori

Any: 1939

Títol original: Zangiku monogatari

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Kikonosuke Onoue (Shotaro Hanayagi) és el fill adoptiu d’una família d’actors. Ell vol seguir el mateix camí però sembla faltar-li un punt de talent.

Kikonosuke s’ enamora d’ Otoku (Kakuko Mori), la mainadera de la casa. La relació és mal acceptada pels pares i el noi decideix marxar cap a Osaka amb la seva estimada i buscar-se la vida però els pares de Otoku no la deixen anar i l’ aspirant a actor parteix en solitari.

Al cap del temps, la noia se li uneix i Kikonosuke troba feina en una companyia de la ciutat, la mort del director, el seu principal valedor, fa que sigui acomiadat del grup i inicia una vida nòmada amb diversos conjunts teatrals. En l’última companyia l’ empresari marxa amb la bossa i deixa als artistes al carrer i sense un duro.

La vida es torna aspra i difícil, sense feina ni diners, Kikonosuke recórrer a Fukusuke, un amic que també treballa en un grup teatral. L’ actor és acceptat i tan l’ obra com el paper que interpreta resulten un gran èxit.

Kikonosuke marxa amb els companys cap a Tòquio per continuar la gira però en l’ estació del tren, troba com Otoku no hi és, la noia no vol ser un obstacle en la carrera de l’ actor i es queda en Osaka.

L’ artista arriba a la capital, triomfa novament, es converteix en una figura dels escenaris i es reconcilia amb el pare i la família. De nou en Osaka s’inicia la gran desfilada dels actors abans de la representació quan arriba el pare d’ Otoku, l’ home li explica a Kikonosuke que la filla esta agonitzant.

Kikonosuke ho deixa tot i va a veure a l’ estimada, aquesta en l’ última ranera, el commina a que torni al passeig triomfal, mentre l’ actor desfila pels carrers de la ciutat, la noia mor.

 

 

COMENTARI

    Kenji Mizoguchi era ja en l’ any 39 un prolífic director, però ell mateix precisa que la seva carrera no comença de veritat fins al 1936 quan realitza “Las hermanas de Gion”, del mateix any és “Elegia de Naniwa” una altra pel·lícula força interessant.

En 1939 realitza “Historia del último crisantemo” film considerat una de les seves obres mestres, tot i que Occident no reconeix la seva vàlua fins 1953 quan guanya el lleó de plata en el Festival de Venècia amb “Cuentos de la luna pálida”.

La pel·lícula que ens ocupa és tot un drama, el tractament ple de sensibilitat i poesia de l’ autor el converteixen en un gran relat. Mizoguchi parla ja dels seus temes essencials, l’ art, l’ amor i el paper de les dones en la societat.

La narració tracta de com un home que vol ser actor deixa una família benestant i una possible carrera brillant per amor. També per dignitat davant l’ oposició familiar al romanço.  Mizoguchi parla de la hipocresia social, de com Otoku és rebutjada per no pertànyer a la mateixa classe social que Kikonosuke i ser tan sols una mainadera.

El noi es busca un camí per si mateix, més enllà de les influències paternes i després d’un dur peregrinatge aconsegueix el triomf però el cost és la mort de l’ amada.

Mizoguchi tracta el tema del talent relacionat amb l’ art. Com algú que vol triomfar necessita enfrontar-se als seus propis temors i perfeccionar les seves aptituds per trobar el camí de l’ èxit. Abans d’ arribar al cim Kikonosuke sobreviu com pot i contempla com els seus somnis resten esgarrats.

Un altre tema recorrent en el director japonès és el paper de la dona en la societat nipona. En aquest cas, Mizoguchi recrea la capacitat de sacrifici i generositat d’ Otoku, una persona que acompanya a Kikonosuke en els pitjors moments i que s’ aparta discretament quan l’ amant arriba al reeiximent.

Per l’ actor la felicitat mai serà plena, doncs al triomf l’ acompanya la nostàlgia de l’ amor perdut i el fantasma del passat. Malgrat tot el que la dona ha fet per Kikonosuke, no sentim a aquest pronunciar la paraula màgica: “t’ estimo”, fins el moment en que arriba al llit de mort de la noia.

Mizoguchi empra la tècnica d’una escena, un pla. Efectivament el director recórrer  al pla fix, el pla seqüència i la profunditat de camp , no abusa del tràveling i en cap cas utilitza trucatges. Mizoguchi col·loca la càmera,de vegades amb gran angular, i roda l’ acció dels personatges en llargs plans sense que varií l’ escena. Tot és molt similar a teatre filmat.

D’ altra banda el director està notablement influït per la tècnica de l’ expressionisme i moltes vegades contemplem els contrallums i el joc de llums i ombres que serveix per definir el context o les situacions.

TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films