NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

LA PRINCESA PROMETIDA

 

Director: Rov Reiner

Actors: Cary Elwes

              Mandy Patinkin

              Robin Whrigt

              Chris Sarandon

              Peter Falk

              Billy Cristal

              Wallace Shawn

Any: 1987

Títol original: The princess bride

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Un avi (Peter Falk), li explica al seu net un conte.

Westley (Cary Elwes) és un criat que s’ enamora de  Butterkup (Robin Wright), com no te diners te que marxar a buscar fortuna però és assassinat pel pirata Roberts.

Cinc anys després el príncep Humperdinck (Chris Sarandon) es promet amb Butterkup que continua estimant al noi.

Un dia, la futura princesa és segrestada per tres malfactors: Vizzini (Wallace Shawn), el cap del grup, Iñigo Montoya (Mandy Patinkin), un avesat espadatxí, i Fezzik, un gegant, els bergants ha estat contractats per  matar a la noia i deixar-la en el país veí amb la finalitat de provocar una  guerra entre Florin i Guerlin.

Els dolents escapen en un vaixell i pugen per un penya segat però són seguits per un emmascarat ; Montoya el rep i el repta. Els dos homes s’ enfronten i l’ emmascarat en surt victoriós i continua la persecució. El gegant Fezzik l’ espera però també és vençut, finalment atrapa a Vizzini que el desafia amb el seu ingeni però també és derrotat i mor.

L’ emmascarat es descobreix i resulta ser Westley que ha sobreviscut. Els dos enamorats escapen ara del príncep Humperdinck que els persegueix i s’ endinsen en el Pantà del Foc, vencen nombrosos perills però són atrapats pel noble que, tanca a Westley en el pou de la desesperació i el tortura fins la mort.

Montoya i Fezzik arriben a Florin , entren en el pou , rescaten el cadàver de Westley i el porten a un bruixot miraculós (Billy Cristal) que el ressuscita.

Quan el rei i la princesa estan a punt de casar-se, Westley arriba al castell amb els seus companys, Montoya es venja del Comte Ruggen, l’ assassí del seu pare, Westley atrapa al príncep , el deixa presoner en el seu palau i marxa amb la princesa, la seva estimada.

 

 

COMENTARI

Rov Reiner es dona a conèixer en 1986 amb “Cuenta conmigo”. En un altre vessant molt diferent roda un any després la pel·lícula que ens ocupa. Es tracta d’un conte de fades, una cinta que va passar desapercebuda en el seu moment i que més tard es converteix en film de culte.

Això es deu, no tant al que relata, una història clàssica amb prínceps i princeses, espanyols venjadors i reis dolents, sinó en la manera de fer-ho. La narració te des del primer moment un tractament marcat per l’ esperit de la comèdia i el sentit de l’ humor, la transcendència dels brutals enfrontaments o la màgia i la fantasia resten apaivagades per la ironia i per la desmitificació dels personatges principals.

Els arquetips pateixen una certa transgressió. El rei és dolent però brètol, l’ heroi mor i ressuscita incapacitat, la princesa és una bleda.

El relat, tot i això, se’n aprofita dels elements del conte clàssic. Els tres truans que rapten a la heroïna es nodreixen de virtuts canòniques: l’ habilitat de l’ espadatxí, la força del gegant, la intel·ligència de Vizzini però el protagonista els supera als tres i els venç.

L’ heroi te que passar ,com és pertinent, per diverses proves per atrapar el seu objectiu: l’ estimada. Els dolents que l’han segrestat, el pantà de foc, el pou de la desesperació i l’ assalt al castell. Westley guanya la partida gràcies a la seva valentia i capacitat però sobretot a que l’ amor verdader ho pot tot.

Reiner juga amb altres estereotips dels relats d’ aventures. El pirata invencible, l’ emmascarat que amaga la seva identitat, l’ espadatxí venjador…Hi ha un homenatge a les grans narracions d’ aventures: “La illa del tresor”, “El comte de Montectristo” o “El Zorro”, tot barrejat en un poti poti entre les aventures  i la comèdia.

La pel·lícula antecedeix a un cine juvenil que s’ incorpora més tard a les pantalles en clau d’ animació com “Sherk”(2001) amb un alter ego de Fezzik com a ogre fort i bondadós.

D’ altre banda, el conte s’ adapta a les oïdes de qui l’ escolta, als desitjos del receptor que, en cap cas vol que els dolents se’n surtin amb la seva. La ficció pot fer variar la realitat i adaptar-la al gust del destinatari

La pel.licula ha passat a la história per una  frase icònica que tothom ha repetit posteriorment: “Me llamo Iñigo Montoya, tu matate a mi padre, ¡preparate a morir¡.

William Goldman , un dels guionistes més prestigiosos d’Hollywood va estar a càrrec del relat, un plus que no passa desapercebut.

A SANGRE FRIA

 

Director: Richard Brooks

Actors: Scott Wilson

               Robert Blake

               Paul Stewart

Any: 1967

Títol original: In cold blood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Perry (Robert Blake) és un noi que ha sortit de la presó amb la llibertat condicional i te la intenció de descobrir el tresor de Cortés, enterrat en algun lloc de Mèxic.

El primer que fa es citar-se amb Dick (Scott Wilson), un altre ex presidiari amic seu. A Dick, en la presó, un convicte li ha dit que va treballar en casa d’ un granger ric: Herbert Clutter i que aquest guarda molts diners en la seva caixa forta. Perry i Dick es dirigeixen a la casa amb la intenció de manllevar els diners.

Es fonen les imatges i sabem que tota la família Clutter, el pare, la mare i els dos fills han estat assassinats.

El comissari Dewey inicia lainvestigació per descobrir als criminals. Te poques pistes, la petjada d’ una sabata en la sang d’ un cadàver. Jensen (Paul Stewart), un periodista que vol escriure un reportatge sobre el crim, l’ acompanya.

En tant , els dos nois que han matat a la família i han aconseguit un botí de quaranta dòlars, escapen cap a Mèxic, falsifiquen xecs i roben cotxes. La policia aconsegueix la declaració del pres que li va parlar a Dick sobre els diners que guardaven els Clutter en la casa.

El cercle s’ estreny, un home anota la matrícula d’un dels cotxes robats, els assassins són detinguts.

La policia investiga sobre la vida dels dos delinqüents. Perry va viure de petit amb els seus pares fins que es van separar. La mare s’ entenia amb altres homes i el pare quan ho va descobrir la maltractà. Perry recorda la vida amb el seu pare, “el llop solitari”, com un dia,per una malifeta, li dispara amb el seu rifle, però l’ arma no porta bales.

Perry és un esgarrat, te una gran ferida en la cama perquè es va caure de la seva motocicleta, és algú insegur i inestable emocionalment.

Dick és, aparentment,fatxenda, despreocupat, sense escrúpols, disposat a tot per obtenir diners.

La policia interroga per separat  als dos homes i aconsegueix la seva confessió, basant-se , ara, en probes com la petjada sobre la sang.

En un flash back, el film rememora els fets a través de la confessió dels acusats. En escenes tan vibrants com terribles, contemplem com Dick i Perry entren en la casa, aïllen i lliguen als membres de la família Clutter, inicien la recerca dels diners inexistents i com finalment Perry mata a les quatre persones a sang freda.

Dick i Perry són jutjats, sentenciats a morir en la forca i després de sis anys de al·legacions penals, executats

 

 

COMENTARI

“A sangre fria” està basada en la novel·la reportatge de Truman Capote. Brooks la porta a la pantalla. Tant novel·la com pel·lícula estan documentades en fets reals.

Igual que en la novel·la, tot és sincrètic, s’ expliquen els fets, es rememora el que va passar i es deixa el judici final a l’ espectador a partir d’ una narració implacable i freda, un reportatge sense concessions i amb gran economia de mitjans.

La pel·lícula és brutal, impressionant i corprenedora. Relata la violència sense límits de dos nois contra una família a qui desconeixen i tot per un bagatge total de quaranta dòlars. Si alguna cosa se li planteja a l’ espectador amb la visió del film és:¿ perquè?.

Estem davant un conflicte de classe. Sabem que Dick i Perry són pobres, pertanyen  a les capes més humils de la societat i són conscients de la seva realitat social. Volen robar i maten, simplement, per ànim de lucre.

Estem enfrontats a un conflicte psicològic. Perry mai ha tingut l’ atenció dels pares que s’ han separat. El seu pare amb qui ha conviscut, és un marginat social que no s’ ha preocupat pel fill. Perry, esgarrat per una caiguda, te un conflicte amb si mateix i un cert complex d’ inferioritat. Sembla el més humà, davant l’ amoralitat de Dick, però en un atac de bogeria mata a la família. Perry en realitat, assassinant als Clutter es venja contra la vida i el món.

Estem davant uns dements?, o són persones normals?. Brooks sembla preguntar-se si els assassins som nosaltres mateixos portats a una situació límit en la vida.

Perry i Dick són una representació del mal, del pitjor que habita en la condició humana. El relat és un viatge pertorbador al més baix i desventurat d’ aquesta condició. El sense sentit i la gratuïtat dels assassinats els fa encara més angoixants i esgarrifosos.

Els dos malfactors són, igualment, paradigma del gregarisme. Com es diu en el film: cap dels dos es perpetrat en solitari el crim.

La cinta, en la seva fase final, es posiciona sobre la pena de mort. Com diu el policia: “S’ han gestat quatre assassinats d’ innocents i dos assassinats de culpables”. La pena de mort és una venjança.

La pel·lícula conté moments d’ enorme duresa i emotivitat. Quan els nois entren en la casa, maltracten i maten a la família o les escenes finals del seu ajusticiament.

El film, rodat en blanc i negre, dona sempre prioritat a la fotografia ombrívola, destacant els elements foscos i els contrallums.

Una gran escena és quan Perry explica al capellà la relació amb el seu pare en tant la pluja es reflecteix a través del vidre de l’ habitació, en la seva cara.

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.