EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.