BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL SUBMARINO AMARILLO

 

Director: George Dunning

Any: 1968

Títol original. The yellow submarine

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En un idíl·lic país anomenat Pepperland, els seus habitants són assaltats pels “maleits blaus”, un grup de gent que odia la música, defensa tot allò negatiu i utilitza un guant destructor; després de deixar als seus vilatans quiets com estaquirots, el capità Fred aconsegueix escapar i demana ajuda als Beatles.

Aquests a bord del submarí groc, emprenen camí cap el lloc de l’ incident, al seu pas es fan amics de Jerome, el senyor ningú i arriben a destí.

En Pepperland la seva música derrota als “maleits blaus” i els posa en fuga, mentre tota la gent retorna als seu pols vital.

 

COMENTARI

En 1968 el moviment hippy està en el seu moment d’ eclosió, el pacifisme floreix al voltant de la guerra de Vietnam, es produeixen el maig del 68 i la revolució de Txecoslovaquia, els Beatles graven l’ any anterior “Sergent Pepper’s lonely hearts club band”, potser el seu millor L.P.

El món del còmic i de l’ animació estan també en un gran moment, el txec Heinz Edelmann és el director artístic de la pel·lícula i el cap pensant d’ aquest producte totalment allunyat de la factoria Disney, ple d’ imaginació i fantasia, on el viatge del submarí és un autèntic trip, un passeig psicodèlic on es barregen flors, colors, forats màgics, cançons populars i dolents que amenacen la música.

El film s’ acosta al pop art, al dadaisme i al surrealisme, compta amb personatges extravagants i alhora divertits, és una metàfora de la llibertat i el pacifisme, de com la imaginació i la bogeria, el poder secret del joc i de la música guanyen al mal humor, l’ agressivitat i els desitjos negatius.

La contracultura s’ imposa i a la fi les grans cançons del grup de Liverpool són un incentiu més pel film, els missatges definitius són “Tot allò que necessites és amor” i “som-hi ara tots plegats”, és a dir amor, pau i entre tos ho farem tot, tot tan simplista però tan bonic. Els Beatles estan en el moment àlgid de la seva carrera, malgrat  que a prop de la seva desfeta i són un suport bàsic per la pel·lícula.

Eclosió i també cant del cigne. El hipisme inicia el seu declivi i els moviments transgressors esperaran a mitjans dels setanta per tornar a mifiestar.se amb el naixement del punk.

 

CRAVAN VERSUS CRAVAN

 

 

 

Director: Isaki Lacuesta

Actors: Frank Nicotra

Any: 2002

Nacionalitat: Catalunya

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

Arthur Cravan va néixer en Suïssa en 1897. Nebot d’ Oscar Wilde mostra ja en la seva joventut interès per la cultura però també per la possibilitat de dinamitar-la. Bohemi, boxejador i escriptor, participa amb els moviments surrealista i dada.

Quan esclata la primera guerra mundial deserta per no entrar en acció. En 1916 arriba a Barcelona i concerta un combat amb el campió del món dels pesos pesats Jack Johnson, la plaça de braus de la Monumental s’omple per veure el combat però en el sisè assalt Cravan resta KO.

S’ enamora de Mina Loi, una intel·lectual i poetessa, i els dos marxen cap a Mèxic on es casen. Cravan és vist per última vegada en el Golf de Mèxic embarcant-se mar endins i suposadament mor per ofegament als trenta anys.

Frank Nicotra, un altre boxejador i escriptor contemporani, rastreja els passos de Cravan per saber sobre la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Primera pel·lícula d’ Isaki Lacuesta, amb un esquema fílmic que repetirà amb posterioritat. Es tracta de barrejar ficció i veritat, situacions reals amb altres imaginades i donar veu a personatges amb opinions diverses i contradictòries per obtenir la reflexió de l’ espectador.

En aquest cas Lacuesta composa un retrat ple d’ interès, el de Arthur Cravan, un personatge tan heterogeni com inversemblant, boxejador, escriptor i passejant cultural dels mons més avançats i radicals dels inicis  del segle XX. Excessiu, diletant,provocador, esperpèntic però també connectat amb cercles intel·lectuals sòlids com Marcel Duchamp o Francis Picabia.

Més enllà de la biografia, Lacuesta vol mostrar la dualitat del ser humà, com algú pot  ser molts. Cravan és una figura polièdrica, construeix el seu propi personatge com si fos una seva obra d’ art. Configura la seva imatge al voltant d’una manera nova de concebre el joc artístic i també es representa a partir de la força bruta i la lluita viril.

Lacuesta mostra un joc de miralls on no sabem on comença la mascara i acaba la persona o a l’ inrevés. Cravan és una multiplicitat d’ imatges i Lacuesta es recrea entre la veritat i la ficció del  jo del protagonista.

Qui és Cravan?, un oportunista?, un impostor?, un falsificador de la seva pròpia identitat?. Lacuesta deixa sempre en les seves pel·lícules una porta oberta perquè sigui l’ espectador qui ho desxifri. El director es limita a plantejar dades antitètiques sense donar solucions.

Frank Nicotra és un alter ego de Cravan, també escriptor, intel·lectual i boxejador, és aquell que busca i entrevista a tot un seguit de gent, que ha estudiat sobre l’ artista i esportista per avaluar qui va ser. Fins i tot un entrevistat planteja la possibilitat de que Cravan no existís, que fos un fantasma, la seva mort confirma aquest esbós irreal i il·lusori. Cravan desapareix sense deixar rastre, com un mag que prepara, mitjançant un truc, el seu propi esvaniment tal com ens presenta el director la desaparició de Nicotra en l’ última escena desprès dels títols de crèdit.

El que li dona una rellevància especial al film és la seva multiplicitat, el seu muntatge agosarat, el canvi constant de gèneres inclassificables, l’ entrevista, el noticiari antic, el retall de premsa, la ficció guionitzada, la foto borrosa, el vídeo… Lacuesta filma moltes pel·lícules en una a l’ igual que Cravan va viure moltes vides en una, en un dels treballs més imaginatius, diferents i decididament postmoderns amb el que el cine espanyol inicia el segle XXI.