PERSONA

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Bibi Andersson

Any: 1966

Nacionalitat: Suècia

Títol original: Persona

Gènere. Cine d’ autor

Subgènere: Introspecció psicològica

 

ARGUMENT

Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.

Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.

Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.

Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.

Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.

A la fi Alma marxa de la casa.

 

 

COMENTARI

Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia  és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.

Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.

El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.

Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.

La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.

Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.

La pel·lícula en el seu moment va sorprendre  primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia  i sense la idea de principi, nus i desenllaç.

EL PADRINO II

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Al Pacino

              John Cazale

              Robert Duvall

              Robert de Niro

              Diane Keaton

              Talia Shire

              Gastone Moschin

Any: 1974

Títol original: The godfather-Part II

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Vito Andolini és un nen quan arriba a Nova York en 1901. Hi ve fugint des de Corleone  en Sicília i de Cicci, l’ home que ha matat a la seva família.

La pel·lícula recorre dues històries paral·leles. La joventut de Vito en els carrers de Nova York i la vida del seu fill, Michael ja com cap de la màfia.

En 1958, Michael Corleone (Al Pacino) esta casat amb Kay (Diane Keaton, els seus negocis s’ expandeixen al voltant del joc i les drogues. El dia de la comunió del seu fill, assisteixen a la festa, el seu germà, Fredo (John Cazale) i la seva germana Connie (Talia Shire).

Mike intenta adquirir la llicència d’ un Casino, pactant amb un senador americà que el menysprea i al poc temps pateix un atemptat a casa seva. Els pistolers moren i Mike pensa que l’ atac ha tingut la connivència d’ algú de la seva família.

El gàngster es vol venjar i creu que hi ha estat involucrat Hyman Roth, un altre mafiós que competeix amb ell en els negocis bruts.

Mike viatja a La Habana on te la intenció d’ invertir en centres de vacances i casinos amb la col·laboració del cap de govern Fulgèncio Batista però en la festa de final d’ any, esclata la revolució i Batista fuig.

L’ atemptat contra Roth fracassa però Mike s’ assabenta que darrera l’ agressió estava el seu germà Fredo.

Diversos flash backs ens porten a l’ any 1917 quan Vito Corleone (Robert de Niro) es fa amic de Clemenza i comença a fer-se valer en el barri. S’ enfronta a Fanucci (Gastone Moschin), el gàngster que extorsiona als italians del Bronx amb l’ excusa de protegir-los.

Vito mata a Fanucci i es guanya el respecte i la jerarquia de tothom , viatja de nou a Corleone, el seu poble natal, per venjar-se de Cicci, l’ home que va assassinar a la seva família i comença a erigir-se com “El Padrí”,l’ home que dirigirà els negocis bruts en la ciutat.

En tant el film torna a principis dels anys 60. Mike és portat davant d’un tribunal , acusat de nombrosos crims però l’  home que el te que delatar, Frankie Pentangeli, se’n desdiu en l’ últim moment i Mike és absolt.

Mike contempla la separació de Kay, la seva dona, que avorta voluntàriament del fill que espera, veu com Tom Hagen (Robert Duvall), el seu home de confiança l’ abandona , com portat pel seu esperit de revenja, fa assassinar al seu germà Fredo i com Frankie, el seu antic amic es suïcida.

Mike és un home tan intensament poderós com solitari.

 

 

COMENTARI

Segona part de la saga d’ “El Padrino”, la història recorre paral·lelament l’ ascens de Vito, el patriarca de la família i com s’ inicia l’ escalada de violència i crims que el portaran al cim.

D’una altra banda Coppola ens mostra l’ activitat de Mike, el fill, que defensa un imperi ja consolidat. L’ acumulació de poder el porta a la solitud i a la destrucció de l’ entorn familiar.

L’ escena final retrata a Mike de jove , quan la seva decisió d’ anar a l’ exèrcit es discutida i tothom el deixa sol en la taula per anar a rebre a Don Vito i enllaça aquesta imatge amb l’ actual, quan el mafiós ha arribat al punt més alt ,al preu de l’ abandonament i mort de familiars i amics.

Mike no te compassió ni perdó. Veurem com Fredo, el germà gran, tan dèbil com gelós de la supremacia del germà petit, torna a la llar després de la traïció. Mike sembla perdonar-lo, un petó en el front i una abraçada  segellen aquest perdó. Preliminar per l’ execució de Fredo.

Mike és un exemple d’ algú que lluita pel poder i pel camí no respecta res. Els amics, la dona , la familia, l’ entorn…Mike ha arribat al cim, domina tots els ressorts, és temut i respectat, ha creat un imperi però és un pobre home sol.

La pel·lícula es recrea en algunes escenes d’ inusitada qualitat. Destaquem la processó en els carrers, festa, verges, aldarulls. Fanucci passeja entre la gent camí a casa seva., Vito ho segueix tot pels terrats i la visió en picat de la càmera és la de l’ espectador i la  de l’ home fins que atrapa a Fanucci i el mata.

Coppola es recrea en el muntatges paral.lels ,dosifica la intriga, no és sempre fidel a Mario Puzzo, l’ autor del llibre, juga amb les psicologies diverses del personatges portats sempre per l’ ambició , la por i el desig de poder i crea una de les més extraordinaries pel.licules de la historia del cine.

El film va guanyar sis oscars en 1974.

 

NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

SIN TECHO NI LEY

Director: Agnès Varda

Actors: Sandrine Bonnaire

               Macha Meril

               Stephane Freiss

Any: 1985

Títol original: Sans toi ni loi

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Subgènere: Road movie

 

ARGUMENT

Els gendarmes troben en el camp els cos mort d’una dona, la gent que l’ ha conegut o ha tingut contacte amb ella en les últimes setmanes explica el seu punt de vista a través d’un flash back.

Mona (Sandrine Bonnaire) és una noia que s’ ha escapat de les convencions de la societat, roda pel món amb la seva motxil.la i la seva tenda a l’ esquena.

Demana menjar, pidola, fa auto stop , dorm allà on pot i la deixen, fa l’ amor sense manies i fuma herba .

Després de dormir en una casa en runes, arriba a una granja, allà coneix a una parella de pastors; ell és filòsof i aquest modus vivendi és una alternativa de vida, li ofereixen dormir a la caravana i sembrar un terreny amb patates però la noia jeu tot el dia i no s’hi avé.

Més tard troba aixopluc en una casa on conviuen treballadors magrebins de les vinyes, coneix a un tunisià, Assoun, que li ensenya l’ ofici i la tracta be però quan arriben els seus companys es neguen a conviure amb una dona i la fan fora.

En el seu periple i fent auto stop, coincideix amb Madame Landier (Macha  Meril), una dona que s’ encarrega de cuidar els plataners malalts de la regió, amb ella comparteix menjar, beguda i ajut econòmic.

Mona coneix també a Lidia, una avia , a la seva cuidadora i al nebot  de la dona, Jean Pierre (Stephane Freiss), després de compartir la botella de conyac amb l’ anciana, acaba expulsada de la casa.

Camí a una degradació, cada vegada més ostensible, s’ ajunta amb una banda de lladregots, un d’ ells , amb el que te relacions, la vol utilitzar per que faci una pel·lícula porno.

De nou sola, malalta i sense rumb, ensopega en el camp i cau, la pròpia debilitat i el fred de la nit acaben amb la seva vida.

 

 

 

 

COMENTARI

     Varda s’ associa ràpidament a la nouvelle vague quan roda en els seus inicis “Cleo de 5 a 7”però en realitat l’ autora francesa va per lliure, cívica, reflexiva, feminista… Amb “Sin techo ni ley”, Varda guanya el Lleó d’ Or del festival de Venècia de 1985 i proposa un cine amb motivació social.

Es tracta de la historia d’una rodamón a partir del punt de vista d’ aquells que l’han conegut en els últims mesos de la seva vida.

Varda es limita a mostrar una forma de vida, no l’ enalteix; Mona no és una heroïna com un Kerouak de la carretera amb qui l’ espectador pugui identificar-se però la protagonista tampoc és culpabilitzada, sabem poc de la dona, que era secretaria, que se’n va cansar de la seva vida convencional i que ara roda d’ aquí cap allà sense objectius, arrelada a l’ alcohol, l’ herba i el sexe; Varda no la jutja, es limita a mostrar-la.

Mona està més a prop de una nihilista a qui tot li dona igual, que d’ una hippie, no te interès en empatitzar amb aquells que intenten ajudar-la, és un ocell solitari que ha perdut el niu.

D’ alguna manera, Mona viu una experiència de llibertat al límit i això determina la seva solitud, la seva marginalitat però paradoxalment, tots els personatges que la noia troba en el seu recorregut, viuen insatisfactoriament en la convenció del món ordenat. Els hi diu ben clar als pastors que lluiten per una forma de vida alternativa: “la vostra vida és una merda, com la meva, però vosaltres treballeu de sol a sol.

Així, Varda aprofita els encontres de Mona per retratar un microcosmos col·lectiu, trobem diverses classes socials i diferents actituds humanes, que van des de l’ ajut  al rebuig, passant per la indiferència, l’ anciana, el nebot, la seva cuidadora i el seu amant , la dona especialista en curar als plataners, el tunisià que talla les vinyes, els lladregots rodamóns, el violador, els amants ocasionals….tot un seguit de gent, vagabunds del seu propi entorn, solitaris i infeliços.

El final ja s’ha enunciat a l’ inici, la desestructuració, el desarrelament social, el viure sense sostre ni llei, porta la degradació personal i a la mort, és així per què Mona ho vol, és la seva elecció assumida, en un film tan trist com desconcertant per l’ espectador, que voldria salvar a algú que no vol ser salvat.

 

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

EL AMIGO AMERICANO

 

Director: Wim Wenders

Actors: Bruno Ganz

              Dennis Hopper

              Lisa Kreuzer

              Gerard Blain

              Nicholas Ray

Any: 1977

Títol original: Der amerikanische freund

Nacionalitat: Alemanya

Gènere : Thriller

Subgènere: Cine negre.

 

ARGUMENT

En Hamburg uns mafiosos es dediquen a comercialitzar l’ obra pictòrica de Derwat (Nicholas Ray), un pintor que es fa passar per mort, així que la seva obra s’ encareix en la subhasta.

Tom Ripley (Dennis Hopper) és un dels personatges principals que mou els fils de la trama i el secunda Raoul Minot (Gerard Blain).

Paral·lelament Jonathan Zimmerman (Bruno Ganz) és un emmarcador i restaurador de quadres que viu plàcidament amb Marianne (Lisa Kreuzer), la seva dona i els seus dos fills però te una malaltia a la sang, tot i que els últims diagnòstics li han estat favorables.

Ripley i Jonathan  han travat coneixement a partir de l’ encàrrec d’un marc que li fa el primer. Al poc temps Minot ve a trobar a Jonathan i li fa una proposta: ha sabut que la seva malaltia pot ser terminal i li ofereix fer-se unes proves a Paris en el millor hospital, si les proves confirmen el seu estat li ofereix, a canvi d’ una forta suma que serà per la seva família, matar a dos homes, dos mafiosos i assassins.

Jonathan  no se’n sap avenir però accepta i marxa cap a Paris amb Minot. Allà, aquest falsifica les proves que determinen la salut de Jonathan i li mostra unes en que s’ especifica que li queda poc temps de vida.

Així que l’ emmarcador es disposa a complir la seva missió. Primer mata a un home desconegut en el metro i després en el tren acaba amb un altre i amb el seu guardaespatlles, i ho fa amb la col·laboració i ajut de Ripley.

Ara, ja dominat per la personalitat del mafiós, continua cooperant amb ell per acabar amb Minot i amb tots els que li fan nosa en els seus negocis bruts i per obtenir el control de les obres de Derwat.

Després de la mort dels gàngsters, Jonathan abandona a Ripley ajudat per la seva dona però el diagnòstic fatal era el bo i acaba morint.

 

 

COMENTARI

Wenders és un director influit per la cultura americana, roda en 1977 una de les obres que el consoliden com director de culte i elporten a la fama. “El amigo americano” és una novel.la de Patricia Highsmith, en realitat, “El juego de Ripley”, al  igual que  “A pleno sol” o “Extraños en el tren”, ja portades al cine amb èxit.

Desenvolupa la trama d’un delinqüent que enganya a un home comú per aconseguir els seus objectius. El nus de la trama te força interès: un mafiós que actua com marxant d’ art, proposa a un home corrent amb una malaltia terminal que liquidi als seus enemics per fer-se càrrec d’un negoci, a canvi obtindrà una important quantitat per la seva família.

Jonathan és l’ assassí perfecte, ningú el coneix, ningú sospita d’ ell però l’ home que ha començat les seves accions amb laconisme i dubtes acaba depenent del seu mentor, Ripley, perd tota voluntat i passa de convertir-se d’ un assassí eventual i forçat,a un criminal i un verdader assassí a sou.

El film és un thriller que beu de les fonts del cine negre i que evoca dosis d’ existencialisme. Sense arribar als extrems de “EL sueño eterno” d’ Hawks, el relat cobra força per si mateix però es fa embolicat, perdem el referent de les motivacions dels personatges , no sabem el perquè de la seva acció i tot es dispersa.

L’ existencialisme esdevé d’ aquests personatges. Jonathan, sobretot, condemnat a una mort propera, que mata per salvar als seus però sense una meta o una convicció.

La pel·lícula, que inicia la trama al voltant de l’ engany que perpetra un pintor, dibuixa en alguns moments als seus protagonistes com ànimes extretes d’una pintura d’ Edward Hooper: individus solitaris, sense alternatives, sumits en el silenci i la foscor. La sala on es juga el billar, els mobles i les habitacions de la casa… podrien haver sortit d’una composició del pintor.

Wenders expressa també, una constant en el seu cine d’ aquests anys, la dependència del món europeu i alemany a la temptació americana, els diners fàcils, el desgavell… la relació de Ripley amb Jonathan simbolitza aquests fets.

El personatge que interpreta Nicholas Ray és el d’un pintor que es fa passar per mort, potser metàfora del gran cineasta americà, que en 1977 havia mort per l’ establishment d’ Hollywood  que ja no el contractava.

Per fi destacar les escenes en que Jonathan escomet els  seus crims, inquietants, plenes de suspens, força i violència; la primera amb la persecució en el metro, la segona amb el sadisme exercit contra el mafiós, agredit, escanyat i llençat vagó avall.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en el festival de canes de 1977.