LA VIDA POR DELANTE

 

 

Director: Fernando Fernán Gómez

Actors: Fernando Fernán Gómez

               Analia Gade

               Manuel Alexandre

              Gracita Morales

               Pepe Isbert 

               Rafaela Aparicio

Any: 1958

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En l’ Espanya de final dels cinquanta que, comença a sortir del subdesenvolupament, Antonio  (Fernando Fernán Gómez) s’ ha enamorat de Josefina (Analia Gade), això li impedeix centrar-se i enllestir els seus estudis de dret; la noia ha acabat medicina i Antonio rep el vistiplau dels pares per casar-se si estudia i aconsegueix la llicenciatura.

La parella s’ estableix en casa dels pares de l’ home i aquest te que compaginar múltiples ocupacions des de presentador  en un cabaret fins a mestre en una escola femenina, on una aluma s’ enamora d’ ell.

Gràcies a una recomanació, entra en un gabinet d’ advocats i la parella aconsegueix pagar una hipoteca i comprar un pis propi, encara que de dimensions reduïdes.

Antonio li regala un biscuter a Josefina i aquesta a les primeres de canvi te un accident; el marit es converteix en el seu advocat defensor però la seva poca perícia el porta a perdre el cas i la dona surt de l’ enrenou amb una multa.

Josefina intenta obrir un despatx i especialitzar-se en la teràpia del psicoanàlisi però tots els seus clients són masculins i Antonio , gelós, els expulsa. La parella te la vida per davant per aprendre i per viure millor.

 

 

COMENTARI

Fernán Gómez realitza en 1958 el que seria el seu quart llargmetratge com a director però potser el primer en el que s’ implica com autor. El film és un fracàs i no te distribució, uns anys després es reestrena i es converteix en pel·lícula de culte.

Fernán Gómez realitza una comèdia costumista, estem en els albors de l’ Espanya del desenvolupament i el director exposa un retrat d’ aquest moment social.

Fernán Gómez parla de les naixents classes mitjanes; Antonio i Josefina són un jove matrimoni que intenta llaurar-se un futur, advocat i metgessa. El film mostra la situació d’ atur, precarietat i inestabilitat de la parella i com una carrera universitària no és la garantia d’una ocupació fixa.

El director recorre els durs inicis de la parella per estabilitzar-se i la pel·lícula és una representació de les dificultats per trobar feina, llar i seguretat però també informa del naixement de la societat de consum, la possibilitat de comprar-se un pis, i un cotxe, hipotecant-se.

El pas de viure en casa dels pares fins a obtenir un pis propi, el modest biscuter, els inicis ocupacionals, tot és una imatge d’una Espanya  en transició, de la misèria de la postguerra al consum.

El film no te un contingut crític ni agre, tot i que mostra un país amb mancances, més enllà de la propaganda oficial. Tanmateix conserva un deix de tristesa que apunta en ocasions al neorealisme italià però, opta generalment per la comèdia, amb moments hilarants com la participació en classe d’una aplicada i estudiosa Rosa Sanchidrian ( Gracita Morales), en els seus inicis o en el testimoni (Pepe Isbert) en l’ accident o en la hipnosis en que cau Clotilde ( Rafaela Aparicio), la criada.

Un altre apunt esdevé  amb el contrast entre la vida de solter de Manolo (Manolo Alexandre), sempre en el seu cotxe i rodejat de senyores, però que enveja l’ estabilitat i la vida matrimonial del seu amic Antonio.

Ningú acaba d’ estar content amb el  rol que li ha estat assignat.

EL HOMBRE QUE SABÍA DEMASIADO

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: James Stewart

              Doris Day

Any: 1956

Títol original: The man who knew too much

Nacionalitat:  USA

Gènere: Suspens/Thriller/Espies

 

ARGUMENT

Una parella de Indianapolis viatja entre Casablanca I Marrakech amb el seu fill. Benjamin Mc Kenna (James Stewart), el pare, es metge i corre món després d’un congrés mèdic, amb Jo (Doris Day), la seva dona, antiga cantant d’ èxit i Hank, el seu fill.

En el bus coneixen a Louis Bernard, un francès que viatja amb ells. L’ home els invita a sopar però finalment anul·la la cita. En el sopar coneixen a un matrimoni anglès, els Drayton, amb qui fan amistat.

Al dia següent, en tant passegen pel mercat, un home és assassinat i abans de morir en els braços de Benjamin, li xiuxiueja que un estadista anglès serà assassinat en Londres i li dona un missatge escrit en el que li diu que ho te que comunicar a Ambrose Chappel.

L’ home mort és Bernard, vestit d’ àrab. Benjamin és interrogat per la policia en tant els Drayton cuiden del nen però en mig del interrogatori algú truca a Benjamin i li diu que el seu fill ha estat segrestat i que si explica alguna cosa d’ allò que li va dir Bernard, no tornarà a veure al seu fill amb vida.

Quan Benjamin torna a l’ hotel, el nen no hi és i els Drayton han marxat. Benjamin i la seva dona decideixen anar a Londres a buscar al fill i a Chappel, l’ home que té que rebre el missatge.

En Londres entren en contacte amb Scotland Yard, on els hi diuen que Bernard era un agent seu que estava investigant un complot. Més tard reben una altra trucada, són els Drayton que tenen al nen en les seves mans, així que la parella no diu res a la policia i intenten localitzar a Chappel.

Chappel resulta  ser, no una persona sinó un lloc : l’ Ambrose Chappel. Jo i Benjamin arriben a la capella i allà descobreixen que  Drayton exerceix de pastor presbiterià. En tant, Jo va a trucar a la policia, Benjamin busca al seu fill però és aturat pels malfactors, que el colpegen i el deixen sense sentit.

Quan Jo torna amb la policia, la capella està tancada i els delinqüents han fugit. Benjamin puja al campanar i alerta as transeünts per escapar.

En tant, els Drayton preparen la mort d’un important polític. El mataran en un concert en l’ Albert Hall i l’ assassí dispararà en un moment en que el cor puja el to i sonen els platerets, amortiguant el tret.

Jo va a l’ Albert Hall a buscar al cap de policia ,  veu a l’ pistoler a sou i compren que és allà on es produirà l’ assassinat. Jo es veu doncs en la disjuntiva de vetllar pel seu fill segrestat o denunciar a l’ assassí i evitar la mort del polític.

La càmera segueix alternativament el concert on el cor comença a cantar, l’ angoixa de Jo que no sap que fer, l’ assassí que espera el seu moment i el primer ministre aliè a la seva sort.

En això arriba Benjamin, ja deslliurat, al teatre. Benjamin va en busca de l’ assassí, Jo veu que l’ home està a punt de disparar, crida i això  fa que el pistoler erri el tret i el primer ministre sols quedi lleugerament ferit.

Benjamin entra en la llotja, persegueix a l’ assassí  i aquest en la fugida cau a la platea i mor.

Aquells que han organitzat tot l’ assumpte són dobles agents que tenen alts càrrecs. Esbronquen als Drayton pels fracàs de la missió i els hi diuen que matin al nen. Els Mc Kenna, cercant ajut van a l’ ambaixada on es troba amagat el seu fill i el primer ministre.

Jo canta una cançó i el fill segrestat en una habitació la segueix, xiulant i es fa sentir. Benjamin comprèn que el nen està allà, va a buscar-lo i el troba però Drayton apareix i l’ amenaça amb una pistola. Benjamin el colpeja i Drayton cau per l’ escala i mor.

Els Mc Kenna recuperen al seu fill i tot acaba bé per ells.

 

 

COMENTARI

    Hitchcock ja havia rodat aquesta pel·lícula en 1934. Ara 26 anys després hi torna, amb més mitjans, amb més experiència i amb millors resultats.

Estem davant un thriller de suspens, on Hitchcock embasta l’ acció amb criteri tot i no ser un dels millors films del director.

La pel·lícula explica com un matrimoni es veu embolicat en un conflicte en el que s’hi juguen la vida pròpia i la del seu fill. Un home per atzar els hi fa una confidència abans de morir i els Mc Kenna estan allà on no tenen que estar en el moment inadequat.

Hitchcock maneja el temps cinematogràfic fins arribar a l’ escena del teatre, on entrecreua els plans dels diversos protagonistes i mostra els seus neguits, un dels grans moments del cine del mestre britànic.

Tot sota el lema que canta Jo, que serà , serà, el que sigui serà, el futur no es pot predir.

La pel·lícula tracta de com les persones comunes,com algú confiat i feliç, te que fer front de cop a l’ adversitat i de com ho fa per sortir-se’n amb bé. Hitchcock planteja un dilema moral, què fer?:seguir les instruccions dels assassins i salvar al seu fill?, o actuar i salvar al polític?.

Tot en el context de la guerra freda i amb la intervenció d’ espies malvats al servei de potències no democràtiques.

DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.