EL MAGO DE OZ

 

Director: Victor Fleming

Actors:     Judy Garland

                  Frank Morgan

                  Margaret Hamilton

Any: 1939

Títol original:The wizard of Oz

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical/Infantil

 

ARGUMENT

Dorothy Gale (Judy Garland) és una nena que viu en un granja en Kansas amb els seus oncles, Emma i Henry. Una dona malcarada de la població, Missis Gulch, s’ emporta al seu gos , Toto, que l’ ha molestat però el gos s’ escapa. Dorothy vol fugir amb l’ animal perquè no li  tornin a prendre, més i te que tornar quan esclata una gran turmenta, pateix un cop i desperta en el país d’ Oz.

Al caure la casa que ,ha volat amb ella, aixafa a la bruixa de l’ est i es rebuda per Glinda, la fada bona davant la presència dels Munschkins, uns petits ser que habiten Oz.

Glinda la invita a agafar les sabatilles robi de la fetillera esclafada ,que la faran immune als poders de la bruixa de l’ oest. (Margaret Hamilton)

Dorothy demana tornar a casa però la fada li diu que aquest desig sols pot concedir-lo el mag d’ Oz. La noia es posa en camí a cercar el mag.

En una bifurcació del sender troba un espantaocells, Dorothy l’ allibera i l’ home de palla es fa amic seu i decideix acompanyar-la. L’ home de palla vol trobar també al mag perquè li doni un cervell.

Després de lliurar-se d’uns arbres que utilitzen les seves branques com extremitats, troben a un home de llauna, està molt rovellat i necessita oli per tornar a moure’s, l’ omplen del líquid i aquest els acompanya, doncs també vol que el mag li satisfaci un desig: necessita un cor.

Seguint el camí els hi surt al pas un home – lleó. Quan aquest intenta atacar al gos, Dorothy el bufeteja i el lleó es posa a plorar. En realitat es considera el ser més covard del món i els acompanya perquè el mag li doni valor.

Quan arriben a la mansió del mag, aquest no es deixa veure, una veu darrera una gran màscara els hi diu que per aconseguir els seus desitjos tenen que anar a casa de la bruixa de l’ oest i allà prendre-li la seva vara màgica.

Els quatre amics ho fan, vencen a la bruixa que es desintegra i assoleixen la vareta.

Quan tornen a veure el mag, aquest continua fent-se el desentès, llavors descobreixen que tot és una impostura i que es tracta d’ un truc a base d’ imatges i altaveus.

L’ home que es fa passar per mag (Frank Morgan) promet ajudar-los. A l’ home de palla li dona un certificat d’ erudició, això el transforma en algú intel·ligent als ulls dels altres.

A l’ home de llauna li diu que un cor no es té, per molt que estimis sinó pel molt que t’ estimen i li regala un rellotge perquè senti els seus sons com si fos un cor.

 

Al lleó li dona una medalla al valor i li diu que tan necessària és la valentia com la cordura i la prudència i el premi rebut el legitima com un home de coratge

En quan a Dorothy li ofereix marxar amb ell, amb el globus amb que va arribar a Oz. Però el globus s’ eleva abans d’ hora amb el fals mag i Dorothy es queda.

Per fi apareix de nou la fada bona i li explica a la noia que les coses succeeixen quan es desitgen, te que tancar els ulls , fregar les sabatilles i tornarà a casa.

El millor cervell, el millor cor que, plora a l’ acomiadar-se de Dorothy, i el més valent regiran Oz a partir d’ ara.

Dorothy torna a casa i desperta en la seva habitació, rodejada dels seus oncles, els tres treballadors de la granja i el metge, que sospitosament tenen una gran semblança amb els personatges que ha conegut en Oz.

 

 

COMENTARI

Conte infantil i moral, relat fantàstic i musical són els gèneres que s’ entrecreuen en aquesta bella i sensible adaptació del llibre de Frank Baum del mateix nom.

Dorothy , la protagonista, realitza un viatge segons els seus desitjos, al país de l’ Arc de Sant Martí. A un lloc estrany i fantàstic. Com Alicia, creua un imaginari mirall i abandona la realitat per trobar els seus somnis i les seves il·lusions.

Com en tot viatge, fa amics, ensopega amb perills varis que supera i guanya experiència que l’ acaba canviant ,tot i que la moral final és un tant conservadora: “que bé que s’ està a casa meva”.

Dorothy obté diverses lliçons, assimila que es poden acomplir tots aquells desitjos que un estima aconseguir. Que tothom busca allò que creu no posseir però que les coses que s’ ambicionen són de vegades aparences. Tot està dintre teu i tens que creure que està al teu abast.

Així, el covard es converteix en valent, l’ home sense cor gaudeix de sentiments i l’ home sense cervell es torna intel·ligent, no perquè algú els hi doni aquests atributs sinó perquè ho desitgen i a partir d’ara ho aparenten.

El mag, en canvi, és un frau però s’ ha sabut comportar com a tal mag i ha conquistat l’ estima dels habitants d’ Oz i és el mitjancer perquè els protagonistes facin valer el seu esforç per aconseguir allò que volen. D’ una altra banda la perseverança i la voluntat  assoleixen vèncer el mal, el costat fosc.

El director planteja la primera part del film en blanc i negre, així com la cloenda i quan la protagonista entra en Oz, en el món dels seus somnis, tot es torna de color. Així mateix, Fleming evoca l’ ambigüitat entre realitat i ficció, quan l’ odiosa Missis Gulch de la realitat és la bruixa de la ficció o quan els amables i amistosos treballadors de la granja són els seus amics en el món de fantasia.

La cançó “Over in the rainbow”, s’ associa a Judy Garland i és una de les més famoses i boniques de la història del musical en Hollywood. La pel·lícula signada per Victor Fleming, la va acabar King Vidor, que no apareix en els títols de crèdit.

 

QUIÈN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

 

Director: Narciso Ibáñez Serrador

Actors: Lewis Fiander

               Prunella Ransome

               Antonio Iranzo

Any: 1976

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome) són una parella anglesa de vacances en Benavis, un poble de la costa espanyola, la noia està embarassada i cansats de la gent i la massificació decideixen agafar una barca cap a Almanzora, una illa propera, tot tranquil·litat.

Quan arriben, tan sols hi ha uns pocs nenes en el port, recorren els carrers de la població però tot està buit. La botiga d’ alimentació, l’ hostal, els carrers…Tom veu en la llunyania com passa pel carrer un vell, una nena el segueix i li parteix el cap amb un pal, Tom trasllada el cadàver a una casa i poc després contempla com els nens juguen amb l’ home al joc de trencar l’ olla i una nena amb els ulls embenats li assesta tot de cops amb una dalla.

Tom i Evelyn, prou espantats, comencen a localitzar cadàvers d’ adults disseminats per arreu i es troben amb un altre home (Antonio Iranzo), que els hi explica com els nens s’han tornat violents i han començat a matar, l’ explicació és trencada per la presència d’una nena que el requereix amb un gran somriure, l’ home explica que és la seva filla i l’ acompanya, al girar el carrer, els nens el maten.

Tom i Evelyn, inicien una boja carrera cap el port per agafar la barca i fugir però són interromputs per un grup de nens, prenen un jeep i marxen fins l’ altra part de la illa però també són assetjats i acaben refugiats en la comandància del port, allà els infants els rodegen, Tom agafa una metralladora dels guàrdies i quan un nen l’ amenaça, li clava un tret , això fa que momentàniament els encalçadors es retirin però Evelyn sent com el ser que porta en les entranyes es rebel·la contra ella i la va matant.

La dona mor i Tom surt, agafa el jeep, mata més nens a tret d’ metralladora i arriba al port per agafar la barca , però els xiquets l’ assalten, Tom es defensa a cops de rem, els nanos el fereixen, clavant-li estisores i ganivets.

Llavors arriba la barca amb els guarda costes, aquests veient com l’ home colpeja violentament a uns nens indefensos, li disparen i el maten.

Quan els guàrdies avancen en la població, els noiets es fan amb l’ armament i els hi disparen, agafen després l’ embarcació per marxar cap a la península a seguir jugant.

 

 

COMENTARI

Narciso Ibáñez Serrador és una de les icones de la televisió espanyola dels anys seixanta i setanta, amb les seves “Historias para no dormir”.

En el cine realitza “La residencia”, en 1970 i aquesta pel·lícula que ens ocupa, més tard s’ entreté en concursos televisius, com l’ “un, dos, tres, responda otra vez” ,no desenvolupa una carrera cinematogràfica i es perd un molt bon director.

El seu món en els seus inicis televisius furga  en els temors propis i aliens i es converteix en un especialista en els relats de terror.

Ens trobem aquí davant una pel·lícula del gènere, diferent i sorprenent, no es basa en cap cas en monstres i en efectes especials per aconseguir els seus objectius, ni s’ empara en la foscor per crear incerteses i por; la tensió i l’ horror són creixents a partir d’ l’ acció en plena llum del dia, en un escenari idíl·lic i a partir d’uns protagonistes plens de candor i innocència.

El cine de terror sempre ha buscat donar-li un cop de rosca a tot allò quotidià, per tornar-lo perillós i malèvol; els animals, les plantes, els vells, els pacífics…es tornen violents, transgredint el seu tarannà. Els nens han estat menys utilitzats però l’ argument segons el qual la innocència es torna crueltat i la ingenuïtat malicia també ha estat un clàssic.

La literatura ha desenvolupat aquest tema en “El senyor de les mosques “de William Golding portada al cine per Peter Brook entre altres, és una paràbola sobre el poder i l’ autoritat en la que els nens protagonistes hi mostren tota la seva maldat; un altre exemple és “Una volta de rosca” d’ Henry James i sobretot la versió cinematogràfica de jack Clayton: “The innocents”.

Serrador inicia el film, mostrant imatges de la història de la humanitat o de l’ actualitat, en les que els nens són els gran perjudicats de les conflagracions bèl·liques, Auschwitz, Vietnam, Índia, fams, misèria i mort, així que planteja que passaria si els nens decidissin venjar-se dels adults.

La pel·lícula es pot veure com una metàfora sobre qualsevol col·lectiu oprimit, què passaria si decidís defensar els seus drets i ho fes amb més violència i animositat, encara, que l’ exercida sobre ell.

Serrador planteja una mirada sobre la força del grup, unit i cohesionat i com emprèn una creuada, ho contemplem en l’ última imatge, a la conquesta del món.

El director es basa lliurement en diverses pel·lícules del gènere com “Los pájaros” d’ Alfred Hitchcock, en quan els ocells pateixen un canvi, una metamorfosi que els fa aterridors i perillosos per l’ humanitat.

Una altra font d’ inspiració és “la noche de los muertos vivientes”, on l’ humanitat s’ enfronta a un perill desconegut, els zombis, aquí com allà, els nens no tenen sentiments ni aturador; l’ escena dels protagonistes tancats en la casa, rodejats i intimidats pels enemics, és calcada; les imatges dels guarda costes que maten al protagonista per confusió, és similar a la de “los muertos vivientes”, quan les patrulles arriben a última hora i maten als zombis i també al’ heroi supervivent creient que és un dels monstres.

Un tercer exemple podria ser “La invasión de los ladrones de cuerpos” on la ment i la personalitat humana són usurpades per uns alienígenes; aquí no sabem res del per què de la mutació però tampoc cal anar massa lluny, tots hem vist com els nens entre si, ens els seus jocs o diversions poden ser summament cruels, quan encara no estan lligats a les repressions de la cultura que sent tot adult.

Per no ser més extensos citarem per finalitzar el punts de convergència amb: “La semilla del diablo”, en l’ escena en la que Evelyn porta en el seu interior una criatura diabòlica que acaba amb la seva vida

El somriure infantil, de vegades, es torna ganyota, Serrador ho aprofundeix fins el final.

Cal dir que el director filma la essència del mal i com d’ allò més candorós i senzill pot sorgir allò més pervers i maligne.

La pel·lícula va ser censurada en el seu moment en Europa i ara potser no es podria rodar, atenint-nos als drets dels menors; la violència que exerceixen i que és exercida contra ells, està a hores llum de la correcció política.

L’ execució del petitó que apunta al protagonista , beatífic, amb una pistola o les escenes dels nens intenten trencar l’ olla que resulta ser el cos d’un pobre home, són absolutament terrorífiques.

Estem davant una pel·lícula de culte per amants del terror o ni això, degut a la seva reduïda visió comercial.

Serrador, que ens ha mostra a l’ inici les pitjors imatges de la guerra i la depravació ens ve a dir que tot és un joc, un joc atroç i sanguinari ja sigui en mans de nens o d’ adults.

 

LA DILIGENCIA

 

 

Director: John Ford

Actors: John Wayne

               Claire Trevor

               John Carradine

               Thomas Mitchell

              George Bancroft

               Donald Meek

Any: 1939

Títol original : Stagecoach

Nacionalitat : USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

D’un poble de l’ Oest surt una diligència cap a Lordsburg. Té que travessar territori indi per arribar al seu destí.

Dins d’ ella hi van nou persones, un microcosmos social amb els seus diversos estereotips i caràcters.

Ringo Kidd (John Wayne) és un presidiari, pistoler fugat per tal d’ anar a Lordsburg i venjar-se dels homes que assassinaren al seu pare i al seu germà.

Amb Buck, el conductor de la diligència i el comissari Curley (George Bancroft) que vigila a Ringo, hi van un metge alcohòlic, Doc Boone (Thomas Mitchell), un comerciant venedor de whisky,Samuel Peacock (Donald Meek),Hatfield (John Carradine) un tafur jugador d’ avantatja,Gatewood un banquer que ha robar el seu banc,Lucy Mallory, una dona en recerca del seu marit,soldat de l’ exercit i una noia de mala vida, Dallas (Claire Trevor).

El camí cap a un destí incert fa que els llaços entre els viatgers s’ estrenyin. Ringo s’ enamora  de Dallas i li demana matrimoni.

En tant els personatges més transgressors seran els més solidaris i de bon cor, la meuca, el borratxo, el tafur, el pistoler….els més instal·lats en la societat , com el banquer, seran en realitat uns lladres amb doble moral.

En el transcurs del viatge, Lucy la dona en recerca del seu marit, dona a llum i el carruatge és atacat pels indis de Jerónimo però el setè de cavalleria apareix en el moment oportú i acaba amb l’ assetjament, malgrat la mort d’ Hatfield, el tafur.

Quan arriben a Lordsburg, el comissari deixa en llibertat a Ringo que s’ enfronta als germans Plummer, els assassins de la seva família, el mata i fuig amb Dallas a cercar una nova vida.

 

 

COMENTARI

Ford adapta un relat que a la seva vegada s’ adapta al conte de Guy de Maupassant “Bola de sebo”. És un western realista i amb dimensió social. Apareix l’ èpica del western al costat de la història intimista i el melodrama.

El director roda per primera vegada en Monument Valley i se sent fascinat pel paisatge que te un tractament líric. El film passa a la història pel seu muntatge narratiu

Amb “La diligencia” es pot dir que neix el western modern, en concret el western psicològic. Ford tanca dins un petit espai al món, a un microcosmos social. Allà hi torbem un retrat  de classes, el banquer que en realitat és un lladre, el petit comerciant, el metge, el jugador,el fora de la llei, la dama i la prostituta. També és un retrat psicològic, els personatges s’ odien i s’ estimen en un viatge que els canviarà. Tot són tensions i conflictes, camí cap a nous destins.

Hartfield troba la mort, Ringo i Dallas l’ amor, Gatewood , la presó, la majoria dels protagonistes la redempció. Dallas es fa càrrec del nen de Lucy, Boone, abandona provisionalment l’ addicció etílica i ajuda a portar una nova vida al món, Hartfield defensa amb les armes i amb valor a tota la gent. Molts personatges troben en el viatge una oportunitat per a la glòria, altres treuen el pitjor de si mateixos, és tal com la vida mateixa.

El western és una excusa per Ford per parlar de la condició humana i revifa el gènere que patia en 1939 una crisi considerable.

Entre tots, Ringo és l’ arquetip del gènere. L’ heroi solitari que fuig de la justícia, l’ home que lluita valerosament per salvar la diligència i que troba l’ amor en el viatge. Ford presenta al protagonista en un excepcional pla, en el que la càmera el troba en un pla mig i avança ràpidament fins a mostrar el seu rostre en primer terme.

Ford s’ apunta a allò tràgic, la lluita per la supervivència, al costat d’ allò humorístic, i sensible, el borratxo de bon cor, l’ home del que ningú recorda el nom, tan poca cosa és que resulta quasi inexistent, el conductor un tant babau…

El director roda algun dels grans moments de la història del western i potser del cine, quan la diligència intenta escapar de l’ atac dels indis, tràvelings a gran velocitat, picats i contrapicats, combinació de l`èpica dels atacs i la defensa amb la lírica dels temors de la dona en el vehicle sostenint al nadó. Una lliçó de cine.

Ford recorre a l’ el·lipsi en molt moments, contemplem com Hartfield, desesperat perquè no veu cap possibilitat de salvació, apunta al cap de Lucy amb l’ última bala que li resta, sentim un soroll i veiem com la mà i la pistola decauen, Hartfield ha estat copsat per una fletxa de l’ enemic.

També en l’ enfrontament entre Ringo i els germans Plummer, l’ escena és magistral. Hem vist avançar a Ringo amb Dallas, els dos a contrallum i en l’ obscuritat, rostres tèrbols que contrasten amb l’ alegria i la llum que emana del saló. Quan el repte ja és un fet, veiem a Ringo llançar-se a terra i disparar, en la següent escena, Dallas sent els trets, no sabem que ha passat fins que contemplem al gran dels Plummer entra en el saló, ha vençut a l’ heroi?. No, una falsa expectativa per crear emoció, Plummer dona alguns passos i cau vençut i mort. Ja sabem el resultat de l’ enfrontament